Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30
Germanes, germans,
Continuem amb l'escena d'aquell dissabte a la sinagoga de Natzaret, escena que l'evangelista Lluc presenta com el programa inaugural de la missió de Jesús. El fragment evangèlic d'avui junt amb el del diumenge passat vénen a ser, doncs, com una síntesi de la missió que Jesús portarà a terme al llarg dels seus tres anys escassos d'activitat pública per terres de Palestina. L'escena apareix amb una barreja d'admiració, de suspens i de tensió. Jesús s'acaba d'identificar amb el passatge messiànic del profeta Isaïes: portar la Bona Nova als desvalguts, anunciar la llibertat als captius, tornar la vista als cecs i la llibertat als oprimits. I sobretot, proclamar l'any de gràcia del Senyor. El programa missioner de Jesús té, doncs, com a consigna l'alliberament de l'home, de tot l'home, essent els signes guaridors un anunci i promesa de l'alliberament més radical, l'alliberament del pecat.
Lluc aprofita també aquest moment inaugural per exposar els elements propis de la seva teologia. Així, el terme ‘avui', tan característic del tercer evangelista, indica la novetat de la salvació aportada per Jesús que ja ha començat amb la presència del Messies Salvador en la nostra història. En l'evangeli que hem escoltat ho hem sentit en boca de Jesús mateix: "Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d'aquestes paraules de l'Escriptura". Les referències són encara nombroses en aquest sentit: recordeu per exemple l'anunci de l'àngel als pastors: "Avui us ha nascut un Salvador..."; o bé la conversió de Zaqueu: "Avui ha arribat la salvació en aquesta casa", i també la promesa de Jesús al bon lladre des de la creu: "Avui seràs amb mi al Paradís", i encara podríem afegir-hi tres cites més.
L'escena d'avui pren un aire fortament tens quan Jesús assegura als qui l'escolten que no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. I per demostrar-los-ho els recorda els casos d'Elies i Eliseu, profetes enviats en favor de persones estrangeres, una viuda de Sarepta de Sidó, el primer, i Naaman, un leprós de Síria, el segon, per indicar que la salvació no està circumscrita al poble d'Israel, amb la qual cosa Jesús vol deixar ben clara la universalitat de la salvació, tema que Lluc desenvoluparà amplament en el seu llibre dels Fets dels Apòstols. En el context de la sinagoga de Natzaret, però, les referències relatades per Jesús seran interpretades com una impertinent provocació que aquell auditori no podrà tolerar venint de la boca d'aquell convilatà seu, tractat amb un cert menyspreu com ‘el fill de Josep'. Finalment, l'escena acaba amb una reacció exasperant dels natzarens que àdhuc s'avenen a voler estimbar Jesús des d'un cingle de la muntanya, intent homicida que serà com el preludi de la seva passió i mort. Malgrat tot, Jesús s'esmuny entre la multitud perquè encara no havia arribat la seva hora, com diria sant Joan.
La taula de la Paraula d'avui s'enriqueix encara més amb el sublim elogi de l'amor que glossa sant Pau en la primera carta als corintis. L'apòstol posa l'amor per damunt de tots els carismes i la seva descripció de les qualitats de l'amor marca l'ideal i les exigències d'un amor que no passarà mai. Un amor com aquest no s'improvisa. És el fruit d'una tenaç lluita contra les tendències naturals que combaten dins nostre: l'enveja, l'egoisme, la irritació o la venjança, tot allò que ens replega sobre nosaltres mateixos i empetiteix la nostra humanitat fins a esdevenir raquítica i deforme. L'amor autèntic obre ponts i crea lligams creatius i fecunds. Un amor així està per damunt de tota la malícia que intenti assetjar-lo. Per això no s'alegra de les farses, sinó de la rectitud; ho suporta tot, no té en compte el mal, ni perd la confiança, l'esperança, la paciència. Pau està fent una descripció d'un amor sens dubte heroic i que només en Déu pot tenir la seva font, i és que Déu ens estima així, amb un amor totalment comprensiu, amatent i sol·lícit. L'amor de Déu és com el foc, un foc inextingible, però que escalfa sense consumir.
Germans, hem de convèncer-nos que només l'amor ens fa persones, ja que únicament l'amor ens fa créixer i ens fa autèntics. I és que l'amor té la seva seu en la veritat, tal com ens ha explicat el papa Benet XVI en la seva darrera encíclica, Caritas in veritate, perquè únicament la veritat és digna de ser estimada. Per això, mentre fem la veritat aprenem a estimar i tot estimant anem esdevenint més verídics, més autèntics.
