28 de desembre del 2009

DIUMENGE II DE NADAL (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 24,1-4.12-16; Sl 147,12-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18

Reflexió: La Paraula

La Paraula estava amb Déu, la Paraula era Déu... Déu va fer totes les coses per mitjà de la Paraula. Tota la creació. I de tota la creació solament la criatura humana té el do de la paraula. Mitjançant la paraula podem comunicar-nos amb altres criatures, comunicar el nostre ésser més profund, i ser receptius a la paraula d'un altre. També mitjançant la paraula arribem a viure una experiència de Déu. Es diu que quan llegeixo l'Escriptura Ell em parla, i quan prego jo parlo a Déu. Sempre el vehicle més adequat és la paraula. Tenim un testimoniatge molt bonic de la Comunitat contemplativa de Bose: Tu no tens regla; la teva regla serà l'Evangeli. Jesús serà per a tu un model inesgotable. Va viure la filiació divina amb plenitud i la fraternitat fins a l'extrem, fins a la fi. Per penetrar-te de l'esperit de l'Evangeli, per viure d'ell en la teva vida espiritual tractaràs d'"escoltar-lo, meditar-lo, assimilar-lo", fins que formi cos i unitat amb tu. En la "pregària", durant les hores de treball, has de continuar la "meditació" del mateix i repetir en veu baixa, amb amor i atenció, la Paraula de Déu.

La Bíblia és el llibre que cal escoltar, i sobre el qual cal treballar; és la font on cal beure per alimentar-se en les dificultats del camí; "és el mirall posat davant els ulls de la nostra ment per veure el nostre rostre interior" (Sant Gregori Gran). És una experiència que permet captar els criteris de Déu per a orientar la vida; és l'autèntic pedagog de l'existència de cada creient.

La Paraula de Déu l'actualitzem en l'encontre fecund i constant de la Bíblia i la història. La Paraula de Déu necessita ser llegida a la llum de la vida, de la història.

La Paraula

La saviesa fa l'elogi d'ella mateixa, enmig del seu poble proclama la seva glòria... No hi ha perill de vanagloria en aquest cas. És ella mateixa, i així és reconeguda i admirada amb tota veritat. En la seva bellesa, bondat, justícia... és reconeguda, admirada i valorada.

En la possessió del Senyor tinc la meva heretat... Enmig dels homes. En el si de la creació es perceben els trets de la mateixa. O roman en condicions de ser reconeguda, ja que no tots van arribar a això. Encara que les seves arrels s'estenen àmpliament són molts els qui no són conscients d'aquestes ramificacions de vida que arriben a tota criatura.

Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants i irreprensibles, als seus ulls, per amor... Déu mereix les nostres benediccions perquè ha obrat així amb les seves criatures. Un projecte amorós pensant solament en nosaltres, donant-nos el seu Fill perquè poguéssim conèixer el camí.

Que Déu us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació..., que il·lumini la mirada interior del vostre cor. És tot el sentit de la nostra existència: conèixer-lo. Però en això sempre té Ell la iniciativa.

En la Paraula hi havia la vida i la vida era la llum dels homes… Anem, doncs, cap a aquesta font de vida. Aquesta vida serà llum. La llum que il·lumini els ulls del cor.

A Déu ningú no l'ha vist mai; el seu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l'ha revelat... Cal buscar al Fill, conèixer-lo, estimar-lo... i Ell ens anirà duent al Pare. "Qui m'ha vist a mi ha vist al Pare". La nostra recerca és, doncs, la recerca del Crist.

Saviesa sobre la Paraula

"Al principi existia el qui és la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu." L'esperit animal no ho pot comprendre. Així, doncs, què fem? callem? Explicar això supera tota capacitat. Ni tan sols Joan va explicar com és, sinó com ho va explicar. És un home el qui parla de Déu. Déu l'inspirava, és veritat, però no deixava de ser home. Perquè va rebre la inspiració un home no va dir tot el que és el msiteri, sinó el que en pot dir un home. Joan va ser una muntanya d'aquelles de les quals s'ha escrit: "Que les muntanyes duguin pau al poble, que li duguin benestar els turons". Les muntanyes són les ànimes fortes, els turons les febles. Les muntanyes reben la pau perquè la justícia arribi als turons. Quina justícia? La fe. El just viu de la fe … (Sant Agustí, Sobre l'evangeli de Joan, 1,1)

Neix Crist Déu, fet home mitjançant la incorporació d'una carn dotada d'ànima intel·ligent; el mateix que havia fet sorgir del no-res totes les coses. Mentrestant brilla en les altures l'estrella d'Orient i condueix els mags al lloc on jeu la Paraula encarnada; amb això mostra que en la Llei i els Profetes hi ha una paraula místicament superior, que condueix les nacions a la suprema llum del coneixement. Així, doncs, la paraula de la Llei i dels Profetes, entesa al·legòricament, condueix, com una estrella, al ple coneixement de Déu a aquells que havien estat cridats per la força de la gràcia, d'acord amb el seu designi. (Sant Màxim el Confessor, Capítols de les cinc centúries)