DIUMENGE I DE NADAL / LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, MARIA I JOSEP (Cicle C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 3,2-6.12-14; Sl 127,1-5; Col 3,12-21; Lc 2,41-52

Reflexió: La família

En els anys 60 el Concili Vaticà II posava de relleu a la Gaudium et Spes alguns problemes urgents del món. El primer sobre el qual reflexionava era la família: Atacs a la dignitat del matrimoni i família, poligàmia, amor lliure, divorci, hedonisme... La situació econòmica, sociopsicològica i civil com a origen de fortes pertorbacions en la família, que suscita l'angoixa en les consciències… (GS 47).

En els 80, amb motiu del Sínode de bisbes sobre la Família, Joan Pau II escriu la Familiaris Consortio, que comença així: La família, en els temps moderns, ha sofert, potser com cap altra institució, l'escomesa de les transformacions àmplies, profundes i ràpides. Moltes famílies viuen aquesta situació romanent fidels als valors que constitueixen el fonament de la institució familiar. Unes altres, se senten incertes i desanimades de cara a la seva comesa, i fins i tot en estat de dubte o d'ignorància respecte al significat últim i a la veritat de la vida conjugal i familiar. Unes altres, en fi, a causa de diferents situacions d'injustícia es veuen impedides per a realitzar els seus drets fonamentals.

El recent Sínode dels bisbes africans d'aquesta darrera tardor resumeix així les seves intervencions sobre la família: Molts Pares Sinodals lamenten el destí de la família a Àfrica (...) i consideren que la institució es troba sota seriosa amenaça d'inestabilitat i dissolució a causa de la pobresa, els conflictes, les creences i pràctiques tradicionals (bruixeria) i les malalties, principalment la malària i el VIH SIDA (...) Però els Pares Sinodals descriuen també de diverses formes el feroç atac a la família i a la institució fonamental del matrimoni, vingut des de fora d'Àfrica i atribuïble a diverses fonts.

El panorama, doncs, a mesura que avancen els anys, no sembla créixer per donar esperança. És més, es parla de nous models de família. Es menysprea i s'ataca el que encara tenim, i es desitgen nous models. Fa l'efecte que és un terreny més dels molts que trepitja l'home en aquesta societat on l'home, o la humanitat, o qui sigui, es mouen a les palpentes. Jo crec que aquí es juga gran part del seu futur, ja que és en la família on es perfila la maduresa de la persona. La persona l'educació de la qual i camí a la maduresa comença en la dimensió més profunda de la mateixa. Desenvolupar tota la riquesa i capacitat que duu a dintre. I això com pot ser factible si els educadors es mouen en les aigües de la superfície?

Paraula

Qui honora el pare viurà molt anys, qui honora la mare obtindrà del Senyor la recompensa... Aquest i altres suggeriments ens proposa el Siràcida com per a gaudir d'un clima familiar bo. Un clima que es trenca per diferents parts: per part dels pares que no estan del tot pendents de l'educació dels seus fills... Per part dels fills que progressivament avancen el temps de la seva emancipació dels pares, de la seva independència, com a resposta potser, o en part, a aquesta educació dels pares. Per part de la societat, que està donant "pals de cec" a aquesta tema de l'educació, "preocupat" per altres valors.

Tingueu sentiments de compassió, de bondat, d'humilitat, de comprensió... Perdoneu-vos mútuament... I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l'amor tot ho lliga... Recomanacions molt concretes amb un esperit que és molt necessari perquè la persona humana pugui anar creixent cap a una maduració més humana. I una maduració que és indispensable per tenir una societat més pacificada.

Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare? Una escena, aquesta de l'Evangeli, interessant i enigmàtica, que jo crec ens planteja, entre altres punts, el de la llibertat del fill en un creixement obedient als pares.

Saviesa sobre la Paraula

Natzaret és l'escola en la qual comença a comprendre's la vida de Jesús: l'escola de l'Evangeli. Heus aquí algunes breus lliçons de Natzaret: En primer lloc una lliçó de silenci. Que reneixi en nosaltres l'estima del silenci, aquesta admirable i indispensable condició de l'esperit; nosaltres que ens veiem assaltats per tants clams, estrèpits i crits enmig de la nostra vida moderna, tan sorollosa i sobresensibilitzada. Una lliçó de vida familiar. Que Natzaret ens ensenyi el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva bellesa, austera i senzilla, el seu caràcter sagrat i inviolable. Una lliçó de treball. Natzaret, la casa del "fill del fuster": és aquí on voldríem comprendre i celebrar la llei severa i redemptora del treball humà; restablir la consciència de la seva noblesa; recordar que el treball no pot ser mai un fi en si mateix, però que la seva llibertat i la seva noblesa li vénen, més que del seu valor econòmic, dels valors que són el seu fi. (Pau VI, Natzaret 5.01.1964)

Crist ha nascut. Ha nascut per nosaltres. I ha nascut avui. Nadal, doncs, no és merament un dia com altres. És un dia santificat, fet especial per un misteri sagrat. Avui entra l'eternitat en el temps, i el temps santificat, queda embolcallat de l'eternitat. Avui, Crist, la Paraula eterna del Pare, que estava al principi amb el Pare, en qui totes les coses van ser fetes, per qui existeixen totes les coses, entra en el món que Ell va crear per reclamar ànimes que havien oblidat la seva identitat. Per tant, l'Església exulta, quan els àngels baixen a anunciar, no merament una cosa antiga, com va ocórrer fa molt temps, sinó una cosa nova que succeeix avui. Avui Déu Pare fa noves totes les coses, en el seu Fill diví, el nostre Redemptor, conforme a les seves paraules: ecce nova facio omnia. (Thomas Merton, Temps de celebració)