Dia 25 de desembre: NADAL DEL SENYOR

Missa del dia
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

I la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres. Anunci sorprenent. Déu està de la nostra part. Li caiem divinament. Li complau ser veí nostre. (d'una felicitació de Nadal)

La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu... I la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle... Oh quina cosa més sagrada! Quin abisme de llum, Déu meu! amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! (Joan Maragall)

Aquesta nit, en la nit de la humanitat, en aquest dia de Nadal, en el silenci, Déu ha dit a l'home la seva Paraula definitiva. La seva Paraula que contemplem en la carn il·lusionada d'un infant acabat de néixer. L'home sap que el seu llarg caminar té una meta. Pelegrí de tants segles d'història, de llums i d'ombres, va saber que havia arribat a la seva meta.

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes, però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat en la persona del fill...

L'home és sempre un infant caminant cap a Déu. Déu és la meta de l'home. Déu ha arribat al nostre temps i a casa nostra; Déu ha arribat al nostre esforç i a la nostra il·lusió; Déu ha arribat a la nostra vida i al nostre amor; Déu és més nostre que nosaltres mateixos. Déu és aquest Infant. Aquesta Paraula, revestida de la feblesa de la nostra naturalesa, per la qual es van crear totes les coses, i per la qual estem cridats a ser un home nou, una nova creació.

En la paraula hi ha tot el misteri i tota la llum del món. De la Paraula eterna ha brollat tota la bellesa i bondat de la creació; de la Paraula eterna ha brollat i brolla tota la paraula humana. Tot el misteri i tota la llum del món es manifesten, es revelen a través de la fràgil paraula humana, l'única capaç de manifestar i revelar la bellesa i la bondat de la Paraula i del Misteri divins. Per això ens exhorta el poeta Maragall a parlar com encantats, il·luminats, enlluernats. Perquè no hi ha mot, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món.

En la Paraula hi ha les fonts de la llum i de la santedat per a l'home, per això el salmista pren aquesta Paraula com a llum per als seus passos, com a llum per al seu camí... (Sl 118,105)

Molts segles hagueren de passar perquè la Paraula creadora, naixent des del silenci de l'eternitat, es manifestés com a paraula fràgil revestida de la nostra naturalesa, però com a llum i foc per al cor de la humanitat.

Llavors: Com podem parlar tan fredament i en tanta abundància?, ens dirà, no precisament la Sagrada Escriptura, sinó el poeta profundament sensible al valor simbòlic i comunicatiu de la paraula. I és que ens escoltem els uns als altres amb molta indiferència; l'hàbit de parlar en excés enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula, i nosaltres mateixos ens fem una vida vulgar i superficial que impedeix desenvolupar i madurar tota la nostra rica vida interior. Per això planeja sobre les nostres vides, sobre la vida de la humanitat, el dubte de la presència viva de Déu en la nostra vida, i fins sobre la mateixa existència d'aquest Déu. Uns dubten, altres ni afirmen ni neguen, uns altres prescindeixen o neguen...

Potser el Nadal pot ser, i ha de ser avui la invitació a un silenci profund, per deixar que arribin fins a nosaltres els interrogants de la nostra humanitat, d'una humanitat cada vegada més desorientada a causa del que se sol anomenar «l'absència de Déu»:

Pregunta't si realment has perdut Déu. No és més aviat que encara no l'has posseït mai? Creus que qui realment el té podria perdre'l com es pot perdre una pedreta qualsevol?... Per què no penses que Ell és el qui ve, el qui sorgeix des de l'eternitat, el futur, el fruit final d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? Què et priva de projectar el seu naixement cap a l'esdevenidor i viure la teva vida com un dia dolorós i bell en la història d'una gran gravidesa? (R.M. Rilke)

Però nosaltres monjos, o cristians, que ens creiem segurs d'aquesta possessió de Déu, vivim en aquest món, en aquesta comunitat? Vivim la paraula de Isaïes: Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau, que porta la bona nova... I els teus sentinelles esclaten de goig perquè veuen cara a cara al Senyor... ?

Anunciem nosaltres la pau, anunciem i vivim l'obra de l'amor i de la pau? No fos cas que Ell, la Paraula encarnada, vingués a casa nostra i nosaltres no l'acollíssim.