DIJOUS I D'ADVENT

Dia 3 de desembre: Sant Francesc Xavier
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Sant Francesc Xavier, l'apòstol del país del sol naixent, pertany a la nissaga dels conqueridors d'imperis. Però, mentre els conqueridors anaven per plantar els seus estendards dels reis d'Espanya i Portugal en el Nou Món i en les Illes del Pacífic, ell optà, seguint a Ignasi de Loiola, pel servei del Rei Eternal. Francesc, nascut al castell de Xavier el 1506, s'uní al primer grup de companys d'Ignasi mentre estudiava a París. Fou destinat a la missió de les Índies portugueses, ja que qui hi estava prèviament designat a fer-ho caigué malalt de ciàtica. Al llarg d'onze anys de treballs, en els quals l'oració i la penitència tindrien la mateixa importància que la predicació, aquest missioner improvisat recorreria desenes de milers de quilòmetres amb el fi d'anunciar la Bona Nova a l'Índia, a Ceilan, a les Moluques i al Japó. Hauria volgut fer saber a tots els joves cristians la mateixa passió per a la glòria de Déu i la salvació dels homes que el dugueren a terres llunyanes, per això va escriure a sant Ignasi: "Em vénen desigs d'escriure a la Universitat de París per a dir-los-hi quants milers i milions de pagans es podrien convertir si hi haguessin operaris". Francesc morí a les portes de la Xina, a la Illa de Xoan el 1552.

La litúrgia del dijous ens dóna a entendre que, tot i que tinguem posada la nostra esperança en la manifestació de Crist (cant de comunió), semblant expectació no suposa cap evasió dels nostres treballs i responsabilitats. El cristià, home del futur, ha de ser, tanmateix, un home del present i cal viure "una vida de justícia i de pietat mentre esperem la nostra esperança" (ibídem), i posant la nostra confiança en el Senyor que està "a la vora" (cant d'entrada). Ell ens "accelera amb la força del seu auxili i la gràcia del seu perdó" (col·lecta). Confiar en la seva gràcia és edificar la pròpia vida sobre la roca (lectures primera i segona).

La primera lectura de l'apocalipsi d'Isaïes [26, 1-6], ens ha exposat la lluita entre Jerusalem i Babilònia, que acabarà amb el triomf de la primera; pel què el profeta ja redacta per endavant l'himne de la victòria. Però Babilònia és lenta a morir, ja que reneix en la ciutat moderna on les desigualtats són clamoroses, els serveis es tornen instruments de dominació i els elements de cultura esdevenen mitjans de corrupció. Tanmateix Jerusalem triomfa de Babilònia en la mesura que els homes fan de les seves ciutats llocs de retrobament, i de l'amor als humils (verset 6), i pouen la força per a espiritualitzar les muralles de les ciutats. Present en aquest amor, Déu es revelarà la roca indefectible de la ciutat (4).

L'evangeli de sant Mateu [7, 21. 24-27] és el d'un home eminentment concret, ja que per a ell, l'evangeli és una exigència imperiosa de vida; i cal posar-lo en pràctica. Llavors és quan es construeix sobre roca (verset 24), mentre que els xerraires són inútils al regne (23). I això per la senzilla raó de que la vertadera religió consisteix en complir la voluntat del Pare. I sols qui procedeix d'aquesta manera edifica la seva casa sobre la roca i serà capaç de mantenir-se en peu en el dia del judici de Déu.