29 d’abril de 2012

DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 4,8-12; Sl 117,1.8-9.21-23.26.28cd.29 (R.: 22); 1Jn 3,1-2; Jn 10,11-18

Germanes, germans,

L'evangeli de Joan, a diferència dels evangelis sinòptics, no ens narra cap paràbola. Per contra són abundants en ell les al·legories, és a dir, relats amb metàfores continuades. Així, per exemple, al capítol sisè tenim l'al·legoria del pa de vida, en el desè l'al·legoria del bon pastor i en el quinzè l'al·legoria del cep veritable i les sarments. Al·legories perfectament adaptades al món jueu del temps de Jesús i que per aquest motiu esdevenen imatges corrents i entenedores per al seu auditori. La inculturació arriba al seu zenit quan Jesús s'identifica fins i tot amb cadascun dels elements centrals d'aquestes al·legories: així ell dirà que és l'autèntic pa de vida, el bon pastor i el cep veritable.

El diumenge quart de Pasqua se centra en cada un dels tres cicles en l'al·legoria del bon pastor. La imatge del pastor és clarament messiànica. En els salms veiem com aquest terme s'aplica a Déu mateix: «El Senyor és el meu pastor», llegim en el salm 22. I el salm 79 comença, també, dient: «Pastor d'Israel, escolteu-nos, vós que guieu com un ramat els fills de Josep». En el fragment que hem escoltat avui, Jesús s'autoproclama per dues vegades com el bon pastor, el pastor que arriba a donar la vida per les ovelles perquè les reconeix com a seves i se les estima. Cal notar que l'expressió «Jo sóc» ens remet al nom de Jahvè que Déu va revelar a Moisès en el Sinaí. Per tant, Jesús s'identifica amb Déu mateix, el Déu salvador i provident que vetlla pel seu Poble i el defensa contra els adversaris, en el nostre text catalogats com a llops.

Aquest capítol desè de l'evangeli de Joan ve a ser com una mena de parèntesi entre la guarició del cec de naixement i la resurrecció de Llàtzer, relats amb els quals no presenta cap relació. Llegit amb atenció, però, hom s'adona que l'al·legoria se situa en un context polèmic i en conflicte amb la sinagoga. I en aquest sentit empalma amb el capítol anterior de la guarició del cec de naixement, que fou exclòs de la sinagoga pels caps del poble. Joan escriu el seu evangeli cap a la fi del segle primer, i en la seva predicació, l'escola joànica ha de viure moments d'enfrontaments ideològics amb els jueus del seu temps. D'aquí ve que el quart evangeli presenti uns llargs discursos polèmics entre Jesús i els jueus. Joan està retratant d'aquesta manera l'oposició entre les primeres comunitats cristianes i la sinagoga jueva.

En el fragment que hem escoltat, Jesús fa clarament al·lusió als seus adversaris quan parla dels qui treballen a jornal i no són bons pastors, o bé quan parla del llop que destrossa les ovelles o les dispersa, clara referència als heretges i cismàtics que revolucionen el ramat amb doctrines perverses. Però, Jesús, coneix les ovelles que són seves amb el mateix coneixement que ell té del Pare i el Pare d'ell. Conèixer, en l'evangeli de Joan equival a una relació personal, intel·ligent i afectuosa. Per això el seu coneixement de les ovelles és un coneixement amorós.

No hi ha dubte que el nostre text té un rerefons clarament pasqual ja que Jesús parla de donar la vida i de recobrar-la —mort i resurrecció— i que aquesta vida l'ha donada per les seves ovelles. Aquí hi ha sintetitzada la missió que Jesús ha rebut del Pare en bé de la humanitat. La insistència sobre la unitat del ramat amb un sol pastor ens remet al capítol 17 del mateix evangeli quan Jesús prega el Pare que tots siguem u. Joan dóna testimoni de la catolicitat del missatge de Jesús quan diu en boca de Jesús: «Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu». Nosaltres som aquestes ovelles adherides a l'únic ramat del bon pastor. Nosaltres que hem escoltat la predicació i el testimoni que ens han transmès els apòstols i els seus successors i hem cregut en Jesús.

Seria bo, que ens preguntéssim si realment ens hem adherit a Jesús amb un convenciment ferm i amb un amor sincer; que analitzéssim fins a quin punt estem donant la vida dia a dia per ell i pels germans tal com ell la donà per tots nosaltres; que tinguéssim el coratge de criticar-nos nosaltres mateixos per veure si de debò tenim en compte els qui ens envolten o bé si no som més que una mena de jornalers que tan sols miren de salvar la pròpia pell o la seva imatge i que s'esmunyen a l'hora de la dificultat.

I, finalment, que reconeguéssim que més d'una vegada hem fet el paper de llops entre nosaltres i no hem afavorit la unitat, sinó que més aviat hem provocat confusió, malestar i fins i tot divisió en el nostre entorn.

Aquest diumenge, germans, ens porta a tenir un record especial pels pastors de l'Església, en primer lloc pel nostre sant Pare Benet XVI, pels bisbes, pels preveres i per tots aquells que col·laboren en la pastoral de l'Església. Celebrem també avui la jornada mundial de pregària per les vocacions, un repte seriós que pesa no solament sobre l'Església institucional sinó sobre tot el poble fidel en aquests moments en què són més necessaris els testimonis de fe, portadors de la flama de l'evangeli a tot el món. Demanem a Jesús ressuscitat, l'únic bon pastor, que doni als nostres pastors saviesa, coratge i un amor molt gran a les ovelles a ells encomanades per tal que la seva tasca pastoral esdevingui ferment d'unitat i de creixement del Poble de Déu.