22 d’abril del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 3r de Pasqua (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe
El Senyor es va aparèixer als seus deixebles després de la resurrecció i els saludà dient: «La pau sigui amb vosaltres». És la pau i la salutació de la Salut mateixa; la salutació, en efecte, rep el nom de la paraula salut. Ara bé, ¿hi pot haver res de millor que la Salut saludi l'home? Perquè la nostra Salut és el Crist. Sí, ell és la nostra Salut. Ell, que va ser nafrat per nosaltres, clavat en creu i posat en un sepulcre. Però, del sepulcre, se n'aixecà sa de les ferides, conservant-ne les cicatrius. Va veure que convenia als deixebles que conservés les seves ferides per guarir-los de les ferides del cor.

¿Quines ferides? Les ferides de la infidelitat; perquè en aparèixer-se'ls en la carn, es pensaven que veien un esperit. No és pas poc greu aquesta ferida del cor! Si s'haguessin quedat en aquesta ferida, és a dir, si no haguessin cregut que havia ressuscitat el cos sepultat, sinó que un esperit havia pres una aparença humana, enganyant així els ulls de la cara, que s'imagini la vostra caritat si, seguint aquesta creença —o, més ben dit, aquesta incredulitat—, no hauríem de plorar no solament les ferides, sinó la mort mateixa de tothom.

El Senyor, doncs, es mostrà als seus deixebles. El Cap de l'Església els mostrava el Cap i els prometia el Cos. ¿Què els diu, si no, tot seguit? «Això és el que us deia quan encara era amb vosaltres». ¿Què significa «quan encara era amb vosaltres»? Quan era mortal com vosaltres, que ara ja no ho sóc. Era amb vosaltres quan havia de morir. En aquest sentit ja no sóc amb vosaltres, perquè vosaltres haureu de morir i jo ja no he de morir més. Això és el que us deia.

Us deia que s'havia de complir tot. «Llavors els obrí la intel·ligència». Veniu, doncs, Senyor, amb les vostres claus, i obriu-nos perquè nosaltres també ho entenguem. Ens ho dieu tot i no sou cregut. Citeu les Escriptures, i encara no entenen res. Els cors estan tancats; obriu i entreu. I així ho va fer. Llavors els obrí la intel·ligència. Obriu, també, Senyor, el cor al qui dubta del Crist; obriu la intel·ligència al qui creu que el Crist va ser una fantasma.

Llavors els obrí la intel·ligència i els digué «que el Crist havia de patir i de ressuscitar al tercer dia». Ells ho veieren, això. El van veure patir, el van veure penjat a la creu; i, després de la resurrecció, el veien present i vivent. ¿Què era, doncs, el que no veien? El Cos, és a dir, l'Església. El veien a ell, però no la veien a ella; veien l'Espòs, però l'Esposa encara els era invisible. L'Espòs els la promet ara en dir que «calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats». Els deixebles encara no ho veien, això; no veien l'Església que es difon per tot el món, començant per Jerusalem. Hi ha quelcom de semblant entre nosaltres i ells. Nosaltres veiem quelcom que ells no veien, i no veiem quelcom que ells veien. ¿Què veiem que no veien ells? L'Església escampada per tots els pobles. ¿Què no veiem que ells veien? El Crist d'una manera corporal. Així, doncs, de la mateixa manera que ells el veien a ell i creien en el Cos místic, nosaltres, que veiem el Cos, creguem en el Cap. El que ells creien ja s'ha realitzat, i el que nosaltres creiem també; s'ha acomplert la seva fe en el Cap, que s'acompleixi la nostra en el Cos. Ells van conèixer el Crist total igual com nosaltres, però ni ells ni nosaltres no el veiem totalment. Ells van veure el Cap i van creure en el Cos; nosaltres veiem el Cos, i creiem en el Cap. Amb tot, però, a ningú no li manca el Crist, perquè es troba en plenitud en tothom.