22 d’abril de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Ma Lluïsa,

Hi ha un pensament de sant Joan Crisòstom que m'agrada molt, que em té el cor robat: «que el meu silenci, Senyor, doni lloc a la teva Paraula». És que nosaltres estem cridats a viure de la Paraula, i la Paraula necessita de l'àmbit del silenci perquè ressoni en la meva vida, perquè arreli en el meu cor.

Potser per això m'agrada tant aquest silenci del qual em parles en la teva carta, fins i tot amb una pinzellada d'humor: «El silenci de la casa del meu cor, quan espera Déu. No es pot descriure. No sóc digne que entris a casa meva. M'agrada viure en aquesta “casa”: treure la pols, les teranyines... que estigui neta, perquè espera Déu. Jesús, posa bondat, acolliment, amor en aquesta casa. “Tota la casa es va omplir del perfum de nard”. (Mafalda diu: “anem a casa a callar una estona”). Amb aquest silenci et desitjo que siguis feliç a casa teva, al teu cor».

Preciós «silenci». Tota una invitació a una oració silenciosa. Invitació a entretenir-se, viure part del nostre temps netejant la casa, traient la pols, les teranyines... Perquè esperem Déu. En realitat, jo no sé si veritablement esperem Déu, o el nostre cor espera altres coses en aquesta vida, i per això estem molt de temps «fora de casa».

Tampoc no sé si els deixebles de Jesús, un cop crucificat, l'esperaven. Els relats evangèlics fan la impressió que no l'esperaven. Però alguna cosa hi havia en ells que els portava a estar reunits a casa. Potser per parlar de les seves nostàlgies?, Potser per sentir-se, restant junts, més protegits de la por? Potser...? Jo crec que en aquells encontres dels deixebles després de la crucifixió de Jesús hi havia d'haver molts silencis, per advertir les teranyines de les seves pors i covardies... Però eren a casa. I això és el que vol el Senyor de nosaltres: que estiguem a casa, perquè vol entrar en aquesta casa interior per portar-nos la pau. Però pot succeir que vingui la pau a casa i nosaltres no siguem a casa.

No ens aniria malament recordar les paraules de gran bellesa de sant Agustí, en les seves Confessions: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! Tu estaves dintre meu i jo estava fora, i allà fora et buscava... Em tenien allunyat de tu aquestes coses que no existirien si no tinguessin en tu la seva existència. Em vas cridar. I vas trencar la meva sordesa. Resplendires davant meu. I vas treure la ceguesa dels meus ulls. Exhalares el teu perfum i vaig poder respirar. I ara sospiro per tu. Et vaig tastar i ara sento fam de tu. Em vas tocar i em vaig abrusar en la teva pau». (X,27)

Com tu dius, Ma Lluïsa, el silenci de la casa del cor que espera Déu no es pot descriure. Hi estic d'acord. Avui em deia una altra persona amiga a qui convidava al silenci, que aquest no és possible. No serà possible d'una manera absoluta, però sí que és possible com a acollida del nostre espai interior a una paraula, al do de la vida, a una trucada externa, que pot posar un altre ritme en la nostra vida. Un ritme de més i millor vida. El silenci no es descriu, es viu. És molt bella aquesta pregària de sant Agustí: «Oh casa plena de llum i de bellesa! Estimo la teva bellesa i el lloc on habita la glòria del meu Senyor, que t'ha construït i és el teu amo. Per tu vaig sospirar jo pelegrí a la terra. I jo dic a qui et va fer a tu que sigui també propietari de tu, perquè també em va fer a mi. M'he esgarriat com una ovella perduda, però espero ser portat a tu a les espatlles del meu pastor» (XII,15). Que la teva casa estigui sempre plena del perfum de nard. Una abraçada,

+ P. Abat