15 d’abril de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Molt agraït per la teva llarga carta, on m'expliques una mica de la teva vida, després de molts anys sense tenir notícies teves. Segueixes amb una fe viva i compromesa en el teu ambient, gens fàcil com suggereixes en algun dels seus paràgrafs: «Enmig d'un treball intens sento en les meves carns una sensació —merament humana, que Déu s'encarregarà de fer fructificar— d'esterilitat, de no estimar, de dificultat màxima d'abordar les persones, de tracte amb la gent, de quasi solitud (quina cosa més difícil és que algú es vulgui comprometre) que m'embarga fora mida».

Passa que vivim temps durs, difícils per a la vida de fe. Un teòleg escriu: «El camí de l'home ha desembocat i continua desembocant en la fe, perquè en el rostre de Jesucrist ha resplendit la glòria de l'Etern, al qual l'home busca des de l'arrel, perquè té necessitat de sentit, de fonament i d'aixopluc. L'Etern s'ha manifestat en la nostra història i se'ns ha lliurat com a Amor. L'amor és digne de fe. L'amor absolut s'ha acreditat morint per mi i ha merescut la meva adhesió absoluta». (Olegario G. de Cardedal)

Els homes han respost a Déu creient en Crist. Jo crec en Tu. Però al llarg de la història descobrim que aquesta resposta suposa fer un trajecte, des de les dificultats que van tenir al principi els mateixos Apòstols, com podem comprovar en els relats evangèlics de les aparicions de Jesús després de ressuscitat, fins a les dificultats que tenen avui molts que voldrien creure i no creuen, o fins i tot els qui es tanquen a aquesta fe. No és fàcil el camí. Però en qualsevol cas no hem d'oblidar que sempre cal fer un camí.

«Tan sols l'amor és digne de fe». És també el títol d'un petit llibre del teòleg Hans Urs von Balthasar. Només l'amor, perquè és l'únic que ens garanteix el tot de la realitat de Déu i del món, sense confusió i separació. Però l'amor, en l'experiència humana es contempla sota molts i diversos matisos. I en aquest amor no sempre arribem a l'amor de Déu, com a amor crucificat, on tot es crema i purifica, i on podem abastar tot i recuperar tot estenent-nos fins a l'infinit. L'amor és una força i una saviesa del que té necessitat la persona humana, per mantenir el ritme del camí.

Miquel, tu em parles d'aquesta dificultat, però també de la confiança que Déu farà fructificar la teva feina, el teu servei de fe. Això em recorda la sorpresa de Romano Guardini en descobrir que «la missió que tenim en la vida és la d'obrir espais en el món dels homes al Déu de la veritat, que és el Déu de la llum».

I crec que això ens exigeix primer, a cadascun de nosaltres creients, d'obrir espais a Déu en el nostre cor, en tot l'àmbit de la nostra existència. Això suposa, primer una exigència d'escolta i de contemplació de l'amor en el seu reflex més fidel i inequívoc per a mi: la Paraula, i la persona de Jesucrist, els seus gestos, els seus ensenyaments. Jo crec que això és primordial per a tot aquell que vol ser testimoni de l'Amor. No és parlar de l'Amor. És contemplar l'Amor, deixar que aquest Amor ens abraci, i deixar fluir com d'una font aquest Amor, potser amb poques paraules, però amb molt d'amor, obert a totes les realitats alienes a mi , que en principi són diferents, distants, externes i estranyes, però que poden arribar a ser íntimes, sense deixar de ser diferents.

Miquel, viu la teva fe amb molt d'amor, i que el teu amor sigui el bon canelobre de la teva fe. Una abraçada,

+ P. Abat