5 de juny de 2011

ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mt 28,16-20

«"¡SENYOR, sobirà nostre, que n'és de gloriós, el vostre nom, per tota la terra!". Ja que la vostra magnificència va ser elevada més amunt del cel (cf. Sl 8,2-3) perquè sapiguem clarament que l'Encarnació del Senyor i la seva Ascensió de la terra al cel, que celebrem avui, van omplir el món del coneixement de Déu. Perquè mentre estava sobre la terra, la majoria comprenien molt poc sobre la magnificència de la seva glòria. Però ja que va ascendir visiblement al cel, satisfent, com convenia, la voluntat del seu Pare, la creació sencera va quedar plena d'admiració i de coneixement, contemplant el Senyor de totes les coses ascendint o essent assumida. Va ser elevat o exaltat per sobre de tots els cels, segons la profecia en tant que home, però va pujar en tant que Déu: "Déu puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor" (Sl 46,6). El Déu gloriós no es va encarnar per enganyar la imaginació de la seva criatura, sinó per destruir per sempre, per mitjà de la participació en la nostra naturalesa, l'hàbit del mal sembrat en ella per la serp. De manera que és l'hàbit del mal, no la naturalesa, el que l'Encarnació del Verb va alterar, perquè ens despullés del record del mal i ens revestís de la caritat de Déu» (Diàdoc de Fotice).

L'Encarnació del Senyor i la seva Ascensió omplen el món del coneixement de Déu. La terra, el món de la creació, havia capit ben poc la magnificència de la seva glòria! El Senyor la posa de manifest amb aquesta coronació de la Pasqua, que és el Misteri de l'Ascensió, motiu de goig profundíssim, perquè ens assegura la nostra pròpia victòria, ja que estem cridats a seguir el camí de Crist, el nostre Cap.

Encara els va donar unes últimes instruccions, sobre la missió que havien de dur a terme en el món: acabar de configurar el nou poble de Déu. Jesús havia estat enviat a aplegar les ovelles perdudes de la casa d'Israel. Els deixebles són enviats a tots els pobles, per dur a terme la configuració d'un poble sense fronteres, al servei del Regne de Déu. «Com el Pare m'ha enviat a mi, així us envio jo; —els diu Jesús— feu deixebles de tots els pobles».

Després de l'adoctrinament, doncs, i d'enviar-los amb una missió al món, puja al cel i seu a la dreta de Déu. Crist és aquell «cap d'or fi» del qual parla l'Escriptura en la visió de l'estàtua del profeta Daniel, aquell cap «a qui s'ha concedit el regne i el poder, el domini i la glòria, a qui s'ha donat poder sobre els homes allà on visquin, sobre les bèsties salvatges i els ocells, per a regnar per damunt de tots ells» (Dn 2,37).

I aquest poder es transmet a través del seu cos, que és l'Església. Que no és un poder de domini, sinó de servei. Com ho va ser el servei de Crist revestit de la nostra naturalesa humana: un passar fent el bé, guarint, consolant, oferint un signe ben visible de l'amor del Pare. Aquest servei és el que està cridat a realitzar l'Església, que seria el «regne de plata de l'Escriptura» —seguint encara la visió de Daniel—, menys poderós, ja que aquest cos seu ens té a nosaltres com a membres, homes dominats encara pel mal, el pecat, que necessita ser destruït per revestir-nos de la caritat de Déu.

Per això Pau demana a Déu, i nosaltres amb ell, que Déu ens doni un esperit de saviesa i de revelació, per conèixer aquest «cap d'or fi, aquest Crist gloriós», del qual hem de donar testimoni fins als confins del món.

Ell, tal com ens ha promès, és amb nosaltres cada dia, per il·luminar els ulls del nostre cor amb la llum i la saviesa del seu Esperit, per donar esperança a uns regnes de ferro i de fang, regnes d'aquest món, allunyats del cap d'or fi.

Ens assegura que estarà amb nosaltres fins a la fi del món. D'això no en tenim cap dubte, però som nosaltres, cadascun de nosaltres, els qui hem de tenir aquesta certesa de la seva presència, millor encara, d'una experiència viva. Perquè som el seu cos, i a través d'aquest Cos ha d'arribar la seva vida, la vida que renova la nostra naturalesa humana amb la força, amb l'energia del seu Esperit. Així, doncs, servidors del Crist gloriós, servidors de l'amor. Amb tot encert deia santa Teresa de Lisieux, descobrint la seva vocació en l'Església, que ella havia de ser l'amor en el cor de l'Església. Aquesta és la tasca nostra de monjos: ser testimonis vius de l'Amor. També és, amb un altre matís important, la tasca de tot cristià: servidors de l'amor, en una societat que més que servir, aixafa i mata l'amor, per a suscitar crispació, violència i mort. D'aquesta manera ens trobem en aquesta societat com un regne de ferro i fang, dividit, enfrontat, sense pau.

Jesús els envia amb una doble missió: anunciar la bona notícia de l'Evangeli, i batejar, reunint la gent en un sol poble. També nosaltres tenim una doble tasca: lluitar contra el nostre pecat, acceptant el domini, el senyoriu de Crist, del seu Esperit en el nostre cor, i oferir el testimoni de l'Esperit d'amor i de pau, de Jesús ressuscitat, com una invitació a sumar-se a la glorificació de Déu, en el mateix Jesucrist.

Aquest servei de l'amor, aquest servei de l'Esperit d'amor rebut com a preciosa herència del Ressuscitat, sempre serà un servei de la reconciliació, ja que no va ser altra la motivació que impulsà el mateix Déu a assumir la nostra fràgil condició humana.