Diumenge primer després de Pentecosta: LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34,4-6.8-9; Dn 3,52-56; 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18

En comentar avui la Paraula de Déu que acabem d'escoltar, us podria parlar sobre tres versions de la Trinitat que poden donar-se, o, potser millor, que es donen:

1) Jo sóc ateu, declarava en una publicació recent una persona jove. La meva trinitat són els Beatles, els Rolling Stones, i Bob Dylan... Un ateu que utilitza paraules rituals.

2) Llegia un escrit d'un autor cristià: la trinitat de l'home d'avui, els tres pilars sobre els quals recolza la vida de molts són: el poder, els diners i el sexe... Tampoc manquen les referències rituals, cuasi litúrgiques en aquest terreny.

3) Una tercera versió és la que preveu una obra artística, una preciosa obra de terracota. Us la descric: era un conjunt que representava a un home famèlic. Una figura a la dreta estava inclinada sobre el cap de l'home en trànsit de morir, besant-li el cap, i agafant-lo per darrere, per les aixelles, en actitud d'aixecar-lo. Una altra figura d'home a l'esquerra, agenollat als peus d'aquest home en angoixes de mort. I la figura d'un colom a la part superior com envoltant tota l'obra en un mantell i vessant com unes llengües de foc... Aquesta seria la tercera versió de la Trinitat. Però permeteu una breu reflexió que se'm va ocórrer, contemplant aquesta obra de terracota:

Vivim un temps difícil, estrany, en el qual l'home és el centre, després d'empènyer el Creador a un segon pla. En aquesta obra d'art l'home està també al centre. Però ja ho heu sentit: un home en angoixes de mort, desmaiat, en figura esquelètica. Però aquest home sembla que no és l'home del nostre temps, d'aquesta societat orgullosa, autònoma, que creu no necessitar a Déu. L'home d'aquesta obra de terracota és un home vestit de misèria i debilitat. A primera vista sembla també que Déu estigui en un segon pla, com en la nostra societat. Però apareix clar el missatge de l'artista: és l'home qui es troba al centre, però l'home feble, acollit per un Déu misericordiós que el cobreix amb la seva besada de tendresa, i el vol redreçar amb el seu amor de Pare.

És l'home envoltat pertot arreu per Déu, un Déu que es posa al seu costat. Als peus, el Fill s'inclina cap a l'home, li abraça els peus, els cobreix de besades, els renta. No podem oblidar les seves paraules: «No he vingut a ser servit, sinó a servir».

I per sobre de l'home, l'Esperit Sant, en forma de colom, com una gran flama de foc que davalla de dalt sobre l'home, a qui vol inundar d'amor i habitar en ell. Per Déu, l'home està al centre. Déu s'agenolla davant l'home i desitja que aquest home col·loqui Déu al centre de la seva vida.

Que n'és de bo, què n'és de bell, poder trobar-se en el cor d'un Déu així.

La Paraula de Déu que hem escoltat suggereix aquesta obra de bellesa de terracota: El Senyor baixà en el núvol i es va quedar allí, i Moisès va pronunciar el nom de Déu. El Senyor va passar davant d'Ell proclamant: «Senyor, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor». «Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè se salvi gràcies a ell».

El Misteri de Déu s'ha manifestat, s'ha vessat en tota la seva riquesa d'amor sobre la maldat, sobre l'home, sobre cadascuna de les seves criatures, ja que a cada un de nosaltres ens coneix pel nostre nom, i ens crida pel nostre nom. Però en aquesta societat són molts els qui se senten dominats en la seva vida pels seus falsos dogmes trinitaris. Dogmes que cobreixen de misèria i debilitat la criatura humana en si mateixa i en les seves relacions amb els germans.

La Paraula de Déu ens marca un camí per a adquirir consciència d'aquest Misteri de Déu que és la font de tota la creació, de tota la nostra vida espiritual, de tota la nostra esperança: «Estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts». És una invitació seriosa que l'home posi un accent especial molt concret en les seves relacions humanes. És una actitud bàsica necessària. I després diu amb tota claredat: «I el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres».

Busquem doncs aquesta casa, on refugiar-nos, on adquirir fortalesa i saviesa per a la vida. La casa de Déu, el Misteri diví... La Trinitat és la nostra llar, la nostra casa pairal, la llar paterna d'on no hem de sortir mai. Per això diu Jesús: «Estigueu amb mi».

Cal endinsar-se cada vegada més en l'Ésser diví, mitjançant el recolliment. Tenir la mirada fixa en el seu cor, viure on ell viu, en la unitat de l'amor, ser, per dir-ho així, la seva pròpia ombra.

Hem de seguir cada dia el nostre camí —l'anorreament de Déu, córrer cap a la perfecció (Fl 3,12)—, baixar cada dia pel camí abismal de l'amor, amb una confiança plena de amor. «Un abisme crida un altre abisme» (Sl 41). És aquí en el més profund del nostre ésser on s'efectua aquest diví trobament, on l'abisme del nostre esser, de la nostra misèria es trobarà enfront de l'abisme de la misericòrdia, de la immensitat de Déu.