Estimada Alícia,
«Em dius que l'homilia del Dijous Sant et va ajudar a viure l'Eucaristia més a fons. I que necessites que algú t'obri una mica el cor per ser una cristiana més autèntica». Que algú ens obri el cor a tots, per ser, tots, cristians més autèntics. Totalment d'acord. El problema és obrir el cor, perquè entri en el joc de la vida la immensa capacitat d'amor que té el nostre cor.
Aquesta obertura del cor està supeditada a dues mirades. Una mirada al cor de qui va estimar fins a l'extrem, i ens va donar la recomanació aquella de «com jo us he estimat així heu d'estimar-vos vosaltres». Una mirada al cor de Crist que és la imatge humana de Déu, un Crist penjat, per amor, a la Creu, com escriu Unamuno:
«... obertura,
Tu ets de Déu, i qui per Tu el mira
mor de veure't, a la fi, d'amor es mor,
i morint d'amor vida recobra,
vida que mai no mor.»
I una altra mirada a la vida, a la teva vida i la vida que t'envolta. Submergir-nos en la vida, com s'hi va submergir Crist. Submergir-nos sense una altra defensa que l'amor. Celebrem l'amor quan tenim amor al cor, per posar-hi pressió. L'amor ple no sap guardar, sinó que busca la vida, no el viure, perquè l'amor ja és viure, sinó la vida concreta que ens envolta, per propagar més vida. Per això la celebració de l'amor en l'Eucaristia és un temps per contemplar en els signes de la celebració, i des de la nostra fe en Crist, l'amor fins a l'extrem del nostre Crist. Un Crist que s'ha fet «nostre», i nosaltres ens fem «seus» prolongant el seu amor fins a les inquietuds de la vida.
L'Eucaristia és el memorial que ens ha deixat Crist per submergir-nos i defallir en aquesta tempesta d'amor que és Crist.
Hem d'estimar Crist com ho fa l'Amic a l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»
Alícia, si mirem la vida i mirem el Crist, podem arribar a enamorar-nos. Una abraçada,
+ P. Abat
