DIMARTS DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 20,17-27; Sl 67,10-11.20-21 (R.: 33a); Jo 17,1-11a

Aquests dies anem desgranant les estrofes del salm 67, que és el salm de l'Ascensió, un salm molt antic i misteriós, en alguns punts difícil d'interpretar, que canta la victòria i el triomf de Déu i l'imagina com una ascensió, com una processó triomfal «des del Sinaí al lloc sagrat». Podem continuar l'exercici d'imaginació que fa el salm, i posar-nos nosaltres mateixos en aquesta processó triomfal, en aquest seguici del Crist que, amb una humanitat com la nostra, és endut al cel. Sobretot si recordem aquella altra processó triomfal, però marcada per un cel ple d'amenaces, amb què iniciàvem la Setmana Santa.

L'estrofa del salm que hem cantat avui és plena de confort i d'esperança: «Beneït sigui el Senyor dia rera dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». L'enyorança que sentim per la partença del Senyor —fins i tot les melodies que cantem aquests dies ho són plenes d'enyorança!— se'ns fa dolça i quieta amb el regal d'aquestes paraules: saber que Déu ens porta. Hi hem pensat? Déu ens porta, al seu cor, a les seves mans... porta la nostra història, els nostres camins. Ens porta cap a l'horitzó del sentit i de la plenitud que hi ha més enllà del núvol que ens ha amagat per un moment el Senyor de la glòria, Jesús, el nostre germà, en el qual Déu se'ns ha fet salvació per a rescat de la mort.

Un Déu que ja no és com era abans de l'Encarnació, perquè des d'ara, al si de la Santa Trinitat, el Verb hi és amb la nostra humanitat, amb la nostra història. Perquè que Déu porti la nostra història i la nostra vida vol dir que les fa seves, les assumeix, fins al punt d'introduir-les al més recòndit del seu misteri d'amor.

L'enyorança per la partença del Senyor, ens deixa també davant la perspectiva terrible del seu retorn gloriós al final d'aquesta història que ell porta amb amor. Per això uns invito a reprendre aquella pregària esperançada del «Dies irae» que cantàvem abans de l'Advent: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuae viae: ne me perdas illa die. Quaerens me, sedisti lassus, redemisti Crucem passus: tantus labor non sit cassus. Bon Jesús, record us sia que per mi fóreu en via: no em damneu pas aquell dia. Sèieu las, de tant seguir-me; patint creu, vau redimir-me: no en va sia, i per punir-me». Amén, al·leluia.