5 de juny de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Miguel,

És molt densa la teva carta de primavera. Porta, com la primavera, una profunda càrrega de vida. Una vida que no es pot contenir i al final explota per molts punts. Com un pensament del poeta Joan Maragall que m'entusiasma: «Quan la branca de l'ametller no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com a expressió meravellosa».

Això és bellesa, Miquel. La bellesa és una de les paraules que ens parlen més i millor de Déu. Quan l'home porta a dintre una força profunda de vida, s'obre en una eclosió primaveral. I la vida ens envolta per fora i per dins. Diria més: la vida ens acarona, com la remor d'unes aigües que es trenquen en les pedres d'un llit proper. La vida és tendresa, delicadesa... en la seva font més genuïna; però els humans, amb menys humanitat de la deguda, fem aquesta vida dura, difícil i fins desbordant d'angoixa. Aquesta vida l'estem torturant per fora, amb les presses, amb el cor insensible, amb la ceguesa creixent per als valors... I creix la desorientació en l'home d'avui, creix la desesperança... No és aquest el camí de la vida autèntica, no et sembla, Miquel?

Em transmets uns pensaments preciosos de Tolstoi que t'han deixat una profunda empremta: que estimava tant la vida, com amb una violència gairebé de enamorat. Ebri de felicitat, i, no obstant això, de dissort a la vegada. Es va passar la vida volent la pau i la felicitat interior, va creure trobar-la en la fe. «La fe, escriu, és la força de la vida. Sense fe no es pot viure. Els conceptes religiosos han estat elaborats en el més profund del pensament humà... En les respostes donades per la fe està continguda la saviesa més profunda de la humanitat».

Però la fe no és un concepte, una idea. Unamuno escriu sobre això: «Hi ha tot un món entre la idea de Déu i Déu mateix, però a Déu només ens hi porta la fe, i la fe, és a dir la substància del que esperem és, en el fons, la desesperació d'haver de morir».

I diu això comentant el text d'Èxode 33,20, on se'ns diu que Moisès vol veure Déu i aquest li respon: «ningú no pot veure'm i continuar vivint». I dirà Unamuno: «Què m'importa morir, i morir enterament per haver vist Déu, si haver vist Déu cara a cara, haver sentit la seva presència, vol dir haver entrat en Déu, haver-se convertit en Déu mateix». No creus que aquestes paraules tenen una lluentor especial? Per a mi són apassionants: entrar en el misteri de l'amor, «arribar —com diu un dels nostres teòlegs cistercencs— a no poder voler res més que el que Déu vol».

Aquí tenim la passió de la vida, la passió per la vida, enfrontar-se a aquest horitzó de desesperació. Dirà també Unamuno: «la vida de la desesperació acceptada és la vida espiritual més intensa i més íntima, és la vida divina. La redempció del dolor està en aquest dolor».

Va ser l'actitud de Crist a Getsemaní demanant que s'allunyés aquell calze..., però va beure el calze i exclamà com a final: «Tot s'ha complert». Era el gest de pau final de qui s'abandona, després de la lluita i la tensió a les mans del Pare.

Aquesta és la fe, aquests són els camins per on transita qui viu realment la seva fe. Però la vida de fe molts creients no és un afrontar amb aquesta passió, amb aquesta força, amb aquesta esperança, tanta desesperança. És una fe més aviat tèbia, una fe a manera de cafè descafeïnat, que fa amorfs, passius, avorrits, o tebis.

Miquel, estem cridats a ser una branca plena de vida per dins. Una abraçada,

+ P. Abat