TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge després de Pentecosta: La Santíssima Trinitat
De la introducció al tractat sobre la fe, de sant Gregori d'Elvira, bisbe
La «saviesa» que nosaltres coneixem no és la «d'aquest món», que serà destruïda, sinó la que ve de Déu, la qual ens fa entendre que el Verb de Déu és Déu, en dir: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Per ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense ell».
Em sorprèn que algú ho hagi pogut entendre així, com si neguéssim la persona pròpia del Verb, que és el Fill, a qui, en tants llocs, presentem com a Fill veritable nascut del Pare veritable, engendrat, no pas creat.
Perquè he parlat d'un sol Déu, pensen alguns que he negat les persones. I també han interpretat semblantment això altre que he escrit: «Nosaltres diem Pare i Fill de manera que afirmem un únic Déu en aquestes persones i noms». I també: «Pare i Fill, encara que són dos noms, en l'essència i en la substància són una mateixa cosa. I quan em refereixo al Pare i al Fill, afirmo la unitat del llinatge».
D'altra banda, ¿qui entre els catòlics ignora que el Pare és veritablement Pare, el Fill veritablement Fill, i l'Esperit Sant veritablement Esperit Sant? Com diu el Senyor mateix als seus apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant».
Aquesta és la perfecta Trinitat que existeix en la unitat —que per això confessem— d'una sola substància. Ja que no introduïm divisió en Déu segons la condició que escau als cossos materials, sinó segons el poder de la naturalesa divina, i no solament creiem que existeixen veritablement les persones que indiquen els noms, sinó que en testimoniem també la unitat en la divinitat.
A més, l'anomenem Pare i Fill a la manera catòlica, i per tant no podem ni hem de dir que es tracta de dos déus. No perquè el Fill de Déu no sigui Déu; ben al contrari, és Déu veritable nascut del Déu veritable, sinó perquè sabem que el Fill de Déu no prové de ningú més sinó del propi i únic Pare, i per això diem que hi ha un sol Déu. Això és el que ens han transmès els profetes i els apòstols, i el que el Senyor mateix ens va ensenyar quan digué: «Jo i el Pare som u»: «u» —com he dit—, per indicar la unitat de la divinitat; «som» ho atribueix, tanmateix, a les persones. I diu també l'Apòstol: «Però per a nosaltres hi ha un sol Déu, el Pare, de qui tot prové i cap al qual caminem, i hi ha un sol Senyor, Jesucrist, pel qual tot existeix i també nosaltres existim. Ara bé, no tothom té aquest coneixement».
Dels sermons de Joan Tauler
És absolutament impossible a tota intel·ligència de comprendre com la unitat alta i essencial de Déu és unitat simple pel que fa a l'essència, i triple pel que fa a les Persones. Semblantment, és impossible de comprendre com es distingeixen les Persones, com el Pare engendra el Fill, com el Fill procedeix del Pare i, amb tot, roman en ell —és en conèixer-se ell mateix que el Pare pronuncia la seva Paraula eterna—, i com, del coneixement que surt d'ell, brolla un torrent d'amor inexpressable que és l'Esperit Sant.
Hem de considerar, però, aquesta Trinitat en nosaltres; hem d'adonar-nos de com som realment fets a la seva imatge, perquè en l'estat natural de l'ànima trobem la imatge mateixa de Déu. Aquesta imatge és en allò més íntim, més secret, més profund de l'ànima; allí on l'ànima té Déu essencialment, d'una manera real i substancial. És allí on Déu actua, és allí on expandeix el seu ésser, és allí on frueix d'ell mateix. I ningú no pot separar Déu d'aquest fons, de la mateixa manera que no es pot separar Déu d'ell mateix. L'ànima, doncs, posseeix per gràcia, en el més profund d'ella mateixa, tot allò que Déu té per naturalesa.
Nostre Senyor en dóna testimoniatge quan diu: «El Regne de Déu és dins vostre». Només és a l'interior, en la part més profunda, per damunt de tota l'activitat de les facultats. En aquesta profunditat, el Pare del cel engendra el seu Fill únic, en la mirada d'una eternitat sempre nova, en la resplendor inexpressable d'ell mateix. Si algú vol fer-ne l'experiència, que es giri cap a l'interior, molt per damunt de tota l'activitat de totes les seves facultats exteriors i interiors, per damunt de les imatges i de tot el que li hagi vingut de fora. Que se submergeixi i es retiri al fons. Aleshores ve el poder del Pare, i el Pare crida l'home en ell mateix per mitjà del seu Fill únic. I així com el Fill neix del Pare i torna cap al Pare, semblantment l'home també neix, en el Fill, del Pare, i torna cap al Pare en el Fill, fent-se u amb ell. L'Esperit Sant s'expandeix aleshores en una caritat i en una joia inexpressables i desbordants que inunden i penetren el fons de l'home. Aquí es troba el testimoniatge veritable: «L'Esperit Sant testimonia al nostre Esperit que som fills de Déu».
