11 de juny de 2011

DISSABTE DE LA SETMANA VII DEL TEMPS PASQUAL

Sant Bernabé, apòstol

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11,21b-26;13,1-3; Sl 97; Jn 21,20-25

Estimats germans,

En els versets immediatament anteriors a l'Evangeli que acabem d'escoltat, Jesús indica a Pere com donaria glòria a Déu amb el sacrifici de la seva vida. Llavors Pere pregunta quin camí seguirà Joan. La tendència a comparar encara continua. El Senyor ens crida a seguir-lo, però cada vida és diferent. Els camins poden ser paral·lels, però mai iguals. Fixem-nos bé amb els personatges de la primera lectura. Bernabé va donar la cara per Pau davant els apòstols. Va confiar en ell perquè segurament la pregària li va donar capacitat de discerniment. El nom de Bernabé vol dir «el qui consola». És capaç de consolar qui sap comprendre perquè no jutja i s'allibera de prejudicis. La vida cristiana implica humilitat i humanitat. Tot arranca de la pregunta de Jesús: «m'estimes?»

Bernabé va col·laborar amb Pau, donant tots dos glòria a Déu amb la generositat de les seves vides. No ens podem resignar a una vida cristiana mediocre, cal anar a fons i descobrir que el Pare nostre, de tots, ens vol units com els apòstols el dia de la Pentecosta. Demà ho celebrarem. Jesús demana al Pare que ens doni el seu Esperit perquè ens mantingui ben units. Vol que siguem u, a imatge de la mateixa Trinitat.

La unió és el signe de la presència de l'Esperit de Déu enmig nostre. Déu es troba bé enmig dels qui s'estimen. Els qui s'estimen accepten Déu perquè en el seu cor eixamplat hi ha lloc per a Ell. Però cal dir que unitat no significa uniformitat. Cadascú de nosaltres és únic i irrepetible. Hem de viure, estimar, cercar, i donar glòria a Déu essent nosaltres mateixos, amb les nostres qualitats i defectes, i amb la nostra personalitat. Però en el cor tots portem, hem de portar, el mateix Esperit de Déu, que és Amor. L'amor és l'única força capaç de trencar els prejudicis, d'anar-nos apropant respectant les diferències. A la desitjada unió no s'arriba miraculosament; és progressiva i demana renúncies. Hem de saber perdre alguna vegada. Guanyem la partida final quan deixem que Déu mogui les fitxes.

Més enllà de les diferencies, hi ha una fonamental comunió perquè Déu és Pare de tots. Preguem perquè la Pasqua, centrada durant set setmanes en la nova vida de Crist i en el do del seu Esperit, produeixi en nosaltres el fruit de la unitat. Tal com diu la Pregària Eucarística II, «supliquem humilment que l'Esperit Sant uneixi en un sol cos els qui participem del Cos i de la Sang de Crist». Demanem a Déu que els qui estem units entorn d'un mateix altar visquem també units per una mateixa caritat.