24 de juny de 2011

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80

«Sant Joan és un gran sant. I, si no, mireu, quina nit més plena de meravelles! Els focs! El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència, que s'encomana i tot ho torna brill... Com més velles, i arrossegades, i brutes sien les coses, més de pressa se'ls encomana el brillar, més afanyoses semblen de cremar, més pura és la flama. Quina cosa més estranya és això del foc: Que tot es pugui fer brillantor de seguida... però tornant a res... i que doni tanta alegria el veure-ho! Potser és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. El foc, el foc, tot es pot tornar brill i calor; tot es pot tornar en esperit i amor.. Quina gràcia que Déu us ha donat, sant Joan, per haver sentit venir Jesucrist primer que tothom. Per això cada any quan torneu a l'altre cap de Nadal —sou el Nadal de l'estiu, quan encara viu tot el que ha de morir abans que vingui l'altre— ompliu el món de pressentiment. I al primer foc que s'encén, totes les coses comencen a moure's de l'un món a l'altre, tocant-se tremoloses, sentint-se sense coneixer-se.» (Joan Maragall, el Nadal de sant Joan)

«Va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.» Així s'afirma de Joan Baptista a l'evangeli. Al desert, on es troba amb el foc de Déu. Com li va passar a Moisès, quan se li apareix l'àngel del Senyor en una flama enmig de la bardissa. Com li passa a Isaïes quan tremola a les portes del santuari, en contemplar com tot estava omplert del foc i del fum diví. Com li passa a Osees: «Jo el seduiré, el portaré al desert i li parlaré al cor». I així, després, la seva paraula de foc cridarà el poble a viure la justícia... Joan fa aquesta experiència única en el desert on es deixa modelar pel foc de l'Esperit diví. I serà la veu de Déu. La veu, el foc de Déu que comença a cremar en el desert, i cridarà a la conversió per preparar els camins del Messies.

«T'he fet llum». Es diu del profeta Isaïes: «És massa poc que siguis el meu servent per fer tornar els supervivents d'Israel; t'he fet llum de tots els pobles, perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra. Abans de néixer Déu diu el seu nom, fa de la seva boca una espasa». I farà la terrible experiència del buit de Déu, de la inutilitat de la seva vida, que serà a la fi rebutjada. I aquesta paraula, aquesta experiència es repetirà amb el Baptista. És que no pensaria Joan en aquestes paraules d'Isaïes: «M'he cansat en va, he consumit les meves forces per no res...»? Ja que acaba la seva vida a la presó i preguntant i enviant emissaris a Jesús, per preguntar si era ell el qui havia de venir. I Crist viurà també aquest abandó de Déu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» I no ens passa també a nosaltres? És que potser no sentiu de vegades el buit de Déu?

Però la nostra fe ens assegura de la certesa de la paraula del profeta: «De fet el Senyor sosté la nostra causa, el nostre Déu ens guarda la recompensa».

«Omple el món de pressentiment ... El pressentiment d'una transfiguració de totes les coses, de les persones sobretot. Tot pot canviar-se en llum i calor, en esperit i amor».

Tot comença per la crida a la conversió. Un baptisme de conversió, un submergir-nos en una realitat nova que comença per una preparació del cor. Perquè el cor serà la terra bona, on es pot escoltar aquest missatge de salvació.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» El Mestre repeteix sense descans en la nostra ànima aquestes paraules. El salmista ens suggereix la presència d'aquest hoste a la nostra vida: «Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare». Déu treballa en el nostre cor. Recordeu aquelles paraules de Jesús?: «El meu Pare sempre treballa, i jo també treballo». Doncs, aquesta obra de Déu en la nostra vida és l'obra de Déu en el nostre cor, en el nostre interior.

«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» En què consisteix aquest baixar? És la baixada al cor, baixada a què convida Joan com a preparació a la vinguda de l'altre, aquell del qual no es considera digne de deslligar les sandàlies. És la crida a la conversió, a tornar al cor per viure l'experiència de la presència de Crist.

Convertir-se. Baixar cada dia més profundament, en el nostre abisme interior. Que no és un abandonament de les coses exteriors sinó un despreniment de tot allò que no és Déu.

Aprofitem aquest «Nadal d'estiu» per penetrar en el misteri de Déu que se'ns obre mitjançant el testimoni de Joan Baptista, que ens convida a ser simplement una veu. Una veu que neix d'una experiència de desert, que ens porta ser amics i íntims de Déu.