17 de juny de 2011

DIVENDRES DE LA SETMANA XII DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Des del bon començament de la missa es deixa sentir una súplica al Senyor, que diu: «No em deixeu abandonat, Déu meu, salvador meu» (cant d'entrada). I és la súplica de l'home que té experiència de la pròpia debilitat, de la seva limitació i del seu pecat; i és la súplica també de tot cristià, que dedueix del seu propi fracàs una convicció cada cop major de la seva dependència absoluta amb respecte a Déu, ja que «sense [Ell] no pot res la nostra feblesa» (col·lecta). Però, l'optimisme mai abandona a qui se sap redimit per Crist, perquè espera d'Ell la gràcia de que «no ens manqui aquesta [seva] ajuda, ni en el cos ni en l'esperit» (oració sobre les ofrenes), i troba en la taula eucarística un aliment que li restaura dia rere dia les seves forces. [La missa d'avui l'oferim pel Sant Pare, a fi que Déu li doni encert en el govern de l'Església].

La primera lectura escoltada ha estat de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [11, 18. 21b-30], que ha posat en relleu «la preocupació [que ha hagut de tenir l'apòstol] per totes les comunitats de creients» (verset 28). I és que primer Pau ha fet la seva pròpia apologia, enumerant els seus títols, i després els seus treballs, i els seus sofriments, i els seus perills que ha tingut d'afrontar durant tot el seu ministeri i, a més de tot això, s'ha tingut de preocupar especialment per totes les comunitats de creients (28). I això, perquè persecució i feblesa són els signes més autèntics de l'apostolicitat, ja que desposseeixen encara més del valor del ministeri de l'apòstol i deixen tot el lloc a la gràcia de Déu.

El salm responsorial escollit era el 33 [2-3. 4-5. 6-7 (R.: cf. 18b)], que ens ha parlat de l'escola de la veritable saviesa. I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: «Veniu i escolteu-me». I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que Ell serà a prop dels cors que sofreixen. I que podrem, a més, tastar que n'és de bo el Senyor.

I l'evangeli era de sant Mateu [6, 19-23], que ens ha remarcat l'orientació de la pròpia vida, ja que «on hi tenim el tresor, hi tindrem el cor» (verset 21). I és que si l'ull posa l'atenció sobre molts objectes, no pot fer decidir el cos a obrar en un sentit. I si el deixeble disposa de diversos tresors, mai no podrà escollir i orientar la seva vida. La simplicitat, al contrari, invita a reconèixer en tot la presència del Senyor i a no desitjar res que no serveixi per a la comunió amb Ell. Amén.