DIVENDRES DE LA SETMANA XII DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Des del bon començament de la missa es deixa sentir una súplica al Senyor, que diu: «No em deixeu abandonat, Déu meu, salvador meu» (cant d'entrada). I és la súplica de l'home que té experiència de la pròpia debilitat, de la seva limitació i del seu pecat; i és la súplica també de tot cristià, que dedueix del seu propi fracàs una convicció cada cop major de la seva dependència absoluta amb respecte a Déu, ja que «sense [Ell] no pot res la nostra feblesa» (col·lecta). Però, l'optimisme mai abandona a qui se sap redimit per Crist, perquè espera d'Ell la gràcia de que «no ens manqui aquesta [seva] ajuda, ni en el cos ni en l'esperit» (oració sobre les ofrenes), i troba en la taula eucarística un aliment que li restaura dia rere dia les seves forces. [La missa d'avui l'oferim pel Sant Pare, a fi que Déu li doni encert en el govern de l'Església].

La primera lectura escoltada ha estat de la segona carta de sant Pau als cristians de Corint [11, 18. 21b-30], que ha posat en relleu «la preocupació [que ha hagut de tenir l'apòstol] per totes les comunitats de creients» (verset 28). I és que primer Pau ha fet la seva pròpia apologia, enumerant els seus títols, i després els seus treballs, i els seus sofriments, i els seus perills que ha tingut d'afrontar durant tot el seu ministeri i, a més de tot això, s'ha tingut de preocupar especialment per totes les comunitats de creients (28). I això, perquè persecució i feblesa són els signes més autèntics de l'apostolicitat, ja que desposseeixen encara més del valor del ministeri de l'apòstol i deixen tot el lloc a la gràcia de Déu.

El salm responsorial escollit era el 33 [2-3. 4-5. 6-7 (R.: cf. 18b)], que ens ha parlat de l'escola de la veritable saviesa. I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: «Veniu i escolteu-me». I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que Ell serà a prop dels cors que sofreixen. I que podrem, a més, tastar que n'és de bo el Senyor.

I l'evangeli era de sant Mateu [6, 19-23], que ens ha remarcat l'orientació de la pròpia vida, ja que «on hi tenim el tresor, hi tindrem el cor» (verset 21). I és que si l'ull posa l'atenció sobre molts objectes, no pot fer decidir el cos a obrar en un sentit. I si el deixeble disposa de diversos tresors, mai no podrà escollir i orientar la seva vida. La simplicitat, al contrari, invita a reconèixer en tot la presència del Senyor i a no desitjar res que no serveixi per a la comunió amb Ell. Amén.