SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Les lectures d'aquesta solemnitat dels sants Apòstols Pere i Pau ens situen en tres escenaris molt diferents.

El primer escenari, diria que és un escenari eclesial. Poc després de la vinguda de l'Esperit Sant en la Pentecosta, quan es van configurant les primeres comunitats de l'Església, i quan els creients han fet i fan l'experiència de la presència de la força de Déu enmig d'ells, comença la persecució contra els cristians, i sobretot contra els seus dirigents, els Apòstols. Entre les mesures més fortes hi ha la detenció de Pere amb la intenció d'executar-lo, la qual cosa ja ens descobreix el paper important que tenia Pere en aquestes primeres comunitats.

Pere roman a la presó en espera de ser executat. La comunitat eclesial prega amb insistència per ell. L'última paraula d'aquest episodi la té Déu: és una paraula d'alliberament.

El segon escenari té un matís més personal, però també en relació amb la presó, i una altra execució: la de Pau. Efectivament, Pau està empresonat a Roma, pressentint ja la seva sortida d'aquest món, i ens deixa el que deu ser ben bé el seu testament.

Recorda primer el passat: «Després de lluitar en aquest noble combat, i acabada la cursa, em mantinc fidel». Es planteja amb serenitat i pau el seu futur: «I ara ja tinc reservada la corona que m'he guanyat». Però no es planteja de cara a aquest futur imminent els mèrits fets pel seu treball evangelitzador, sinó que més aviat mira agraït el que ha rebut de Déu: «El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'evangeli. Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà». Un bon exemple per a nosaltres, que encara, a l'hora de pensar en la corona final, comptem els nostres mèrits, i no els dons que rebem de Déu, i que ens donen la capacitat de viure la fe com un testimoni de vida.

El tercer escenari són els camps de Cesarea de Filip. Caminant potser per entre els prats verds de primavera, envoltats d'un paisatge on tot parla de vida i esperança. Caminant sense presses, i gaudint els deixebles de la conversa del Mestre, que els va instruint sobre el Regne, mentre es troben allunyats de les multituds. Els deixebles ja fa un cert temps que van amb ell i han tingut l'oportunitat de rebre el seu ensenyament, i també de contemplar gestos en Jesús que els descobreixen la profunditat de la seva persona, com una crida a posar la fe en ell. Un ensenyament i uns gestos, dels quals també havien estat fets partícips molta altra gent de pobles i ciutats de Palestina.

En aquest escenari, doncs, Jesús els planteja una petita enquesta, amb dues preguntes:

1a. Qui diu la gent que sóc jo? Escoltada la resposta, sembla no donar-li massa importància, ja que passa sense més comentari a la següent pregunta:

2a. I vosaltres, qui dieu que sóc jo? I aquí sí que s'atura davant la resposta de Pere, per subratllar-ne la fondària i la projecció de futur. La font de la resposta resideix en el mateix Déu. I aquesta acollida del do de Déu per part de Pere els projecta també cap a un horitzó eclesial.

Aquestes dues preguntes són també de rabiosa actualitat. I ens adonem de seguida que les respostes, al cap de vint segles de vida de l'Església, s'assemblen molt.

El que diu la gent sobre Jesucrist avui continua sent d'allò més divers, en tots els sentits. Perquè el testimoni i l'ensenyament de la persona de Jesucrist estan subjectes a les més diverses opinions. Ja va ser anunciat com un signe de contradicció per l'ancià Simeó (Lc 2). Moltes d'aquestes respostes neixen a partir del testimoni que donem els cristians en la nostra vida, a partir de la nostra resposta a la segona de les preguntes:

I nosaltres, qui diem que és Crist?

Diu l'Escriptura: «Ningú no pot dir: "Jesús és el Senyor" si no el mou l'Esperit Sant». Després necessitem tenir una vida interior que ens permeti escoltar la vibració d'aquest Esperit de Crist dins nostre. Ell és qui ens revela veritablement qui és Crist. Perquè la resposta pot ser correcta com ho és en principi en Pere, però a continuació Pere donarà mostres que aquesta resposta encertada en principi, com nascuda d'una revelació del Pare, necessitarà d'un aprofundiment que ha de ser dut a terme per l'Esperit de Jesús en el cor dels deixebles. Per això Pere, a continuació, voldrà dissuadir Jesús de la seva Passió, i encara després el negarà. I caldrà la vinguda de l'Esperit per Pentecosta per madurar plenament en la fe en Jesús.

La nostra resposta pot ser vàlida en un pla de coneixement històric o literari de Jesús, però no n'hi ha prou. La resposta ha de venir d'una aposta diària per la persona i el missatge de Jesús...

Per això hauríem de tenir molt en compte el segon escenari. El de Pau, i descobrir si es realitza en nosaltres allò de què ell, gran apassionat per Crist, dóna testimoni: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe»; i si vivim aquesta realitat com un do preciós de Déu, que ens ajuda en tot moment, i ens deslliura de tot mal.