12 de juny de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge de Pentecosta

Dels sermons de sant Lleó el Gran, papa
No en dubtem, germans estimats: quan l'Esperit Sant, el dia de la Pentecosta, omplí els deixebles del Senyor, no fou pas un inici en el do de l'Esperit, sinó que fou una abundància que s'adjuntà a altres manifestacions: els patriarques i els profetes, els sacerdots i tots els sants que visqueren en el temps antic, tots foren nodrits pel mateix Esperit santificador: sense aquesta gràcia, mai no hauria estat instituït cap ritu, ni cap misteri hauria estat celebrat: la virtut dels carismes sempre ha estat la mateixa, encara que hagi estat diversa la mesura dels dons.

Els mateixos sants apòstols, abans de la Passió del Senyor, no es veien pas privats de l'Esperit Sant, com tampoc aquesta virtut no era absent de les obres del nostre Salvador. I quan donava als deixebles el poder de guarir les malalties i de treure els dimonis, els donava certament la força de l'Esperit Sant.

Tots els qui havien cregut en el Senyor Jesús posseïen l'Esperit Sant, i els apòstols havien rebut la potestat de perdonar els pecats quan, després de la resurrecció, el Senyor havia alenat damunt d'ells tot dient-los: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó». Però la perfecció que havien de rebre els deixebles exigia una gràcia més alta i una efusió més abundosa, per tal de poder rebre allò que encara no els havia estat donat i per tal de posseir més excel·lentment allò que ja havien rebut. Per això el Senyor els deia: «Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi».

Un cop els apòstols foren omplerts de l'Esperit Sant, això ho començaren a voler amb més d'ardor i ho pogueren fer amb més d'eficàcia, tot passant del coneixement dels preceptes al sofriment efectiu dels turments: sense témer davant la tempesta, foren capaços d'esclafar amb els peus afermats en la fe les fúries del món, i tot menyspreant la mort, es veieren en cor de dur a totes les nacions l'evangeli de la veritat.

Dels tractats a l'evangeli segons sant Joan, de sant Agustí, bisbe
Ha despuntat per a nosaltres, germans, aquest dia joiós en què la santa Església resplendeix als ulls dels creients i inflama els cors de tots els fidels! Avui celebrem el dia en què el Senyor ressuscitat, glorificat i exaltat a la dreta del Pare per la seva ascensió al cel, va enviar-nos l'Esperit Sant. Hem llegit, efectivament, a l'evangeli: «Si algú té set, que vingui a mi, i que begui. Com diu l'Escriptura, naixeran rius d'aigua viva de l'interior del qui creu en mi». I l'evangelista hi afegeix: «Deia això referint-se a l'Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Llavors encara no havia vingut l'Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat».

L'Esperit, com un vent que s'enduu el boll separant-lo del gra, purificà els cors dels apòstols de tota impuresa de la carn; aquell foc cremà en ells el fenc de l'antiga concupiscència. Les diverses llengües en què parlaven, després de quedar plens de l'Esperit Sant, preanunciaven l'Església futura que hauria de parlar també en les llengües de tots els pobles del món. Com sabem, després del diluvi, l'orgull humà havia construït una torre altíssima amb la pretensió d'enfrontar-se al Senyor, el seu Déu, i la humanitat s'havia fet mereixedora de restar dividida en llengües diverses, de manera que cada poble parlés un llenguatge propi i no fos comprès per un altre. Ara, en canvi, la humil pietat dels creients ha aplegat la dispersió d'aquestes llengües en la unitat de l'Església per tal que allò que la discòrdia havia dividit fos reconciliat per la caritat: així, els membres dispersos de tot el llinatge humà, com membres d'un únic cos, s'han incorporat indissolublement a llur únic cap, que és el Crist, gràcies a la força i al foc de l'amor, en la unitat del seu cos sagrat.

Per això hem de considerar exclosos del do de l'Esperit Sant tots els qui no estimen la gràcia de la pau i han trencat els vincles de la unitat i de la comunió. Encara que es trobin ací, reunits en aquest dia solemne amb tots nosaltres, encara que escoltin la promesa de la vinguda de l'Esperit Sant, es troben inexorablement abocats a la condemna i no obtindran el premi. ¿De què serveix escoltar amb les orelles allò que el cor no vol retenir? ¿De què els serveix, repeteixo, celebrar la vinguda d'aquell del qual odien la llum?