12 de juny de 2011

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

«L'Esperit Sant, encara que és únic, i amb una sola manera de ser, i indivisible, reparteix a cadascú la gràcia que vol. I així com un tronc sec que rep aigua, germina, de la mateixa manera l'ànima pecadora que, per la penitència, es fa digna de l'Esperit Sant, lleva fruits de santedat. Arriba a poc a poc, suaument, se l'experimenta com a finíssima fragància, el seu jou no pot ser més lleuger. Fulgurants raigs de llum i de coneixement anuncien la seva vinguda. S'acosta amb els sentiments entranyables d'un autèntic protector: ja que ve a salvar, a curar, a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima, primer de qui el rep, després mitjançant aquest, les dels altres» (sant Ciril de Jerusalem).

És l'Esperit de Crist, que havia dit als seus deixebles: «Us convé que me'n vagi, perquè així vindrà el Defensor, que us guiarà a la veritat completa». La seva presència produeix efectes diversos en la nostra vida; les conseqüències de la seva vinguda són importants, tant per a la nostra vida personal, com per als altres amb els quals convivim.

Ja ho diu el sant pare: «és únic, indivisible, però amb efectes molt diversos». L'Esperit és el llaç amorós que uneix el Pare i el Fill. És clar que és un factor d'unitat, de permanent reconciliació en el si de la Trinitat. Però la força i la intensitat de l'amor reconciliat no poden mantenir-se en una unitat permanent i es vessen, exploten amb força en dons diversos que es reparteixen, primer fora d'aquest misteri principal i únic de la Trinitat, i després en el misteri de la relació de les criatures, sobretot de la criatura humana.

Així ho veiem en l'obra de l'Encarnació. «La connotació de Maria com a Mare de Déu remet a la totalitat del misteri trinitari. L'ombra de l'Esperit que cobreix Maria i realitza el miracle de la concepció virginal, mostra com entre el Pare que engendra el Fill en l'eternitat, i el Fill engendrat en el temps i en l'eternitat hi ha un vincle d'unitat, que és obertura l'altre, l'Esperit de "comunió" i "èxtasi" de Déu. Això ens indica que el Déu cristià no és solitud, sinó relació, no és llunyania del món, sinó relació» (Bruno Forte, «María, icono del Misterio», p. 215).

La història de Jesús no es pot entendre sense l'acció de l'Esperit, com tampoc no es pot entendre sense el Déu a qui Ell anomenava Pare. Una història que mostra aquest Jesús impulsat per l'Esperit que passa entre els homes fent el bé, guarint, alliberant... La unitat amorosa d'un Déu que ens ha estimat primer es desborda en el do d'un servei que porta, amb la força de l'Esperit, l'amor fins a l'extrem.

Jesús, mitjançant el seu servei amorós, aglutinarà entorn de la seva persona els seus deixebles, que s'obriran a la veritat completa quan la vinguda de l'Esperit Sant els porti al coneixement del misteri diví, el misteri trinitari. La vida d'aquesta primera comunitat, com ens ho descriu el llibre dels Fets, neix i es desenvolupa amb la força de l'Esperit Sant, que vessa el seu foc sobre jueus devots de totes les nacions de la terra.

Una nova diversificació dels dons de Déu sobre els membres del nou poble de Déu, l'Església, que suscitarà en aquests membres un esforç permanent de servei i comunió, sota l'impuls de l'Esperit Sant.

Aquesta solemnitat de la Pentecosta ens ofereix l'inestimable do de comprendre que tot, en relació a la vida divina, és u i divers. Unitat i diversitat que neix del mateix misteri diví. «Els dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim; són diversos els miracles, però tots són obra d'un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres».

Dues paraules que ens costa comprendre i acceptar en la vida humana, i fins i tot en una comunitat religiosa. Dues paraules que van enllaçades i es complementen en la gran riquesa de vida que tenen dintre. Dues paraules que van íntimament unides a la recepció dels dons de l'Esperit, que reparteix aquests dons segons la fe dels seus servents, com cantem en la Seqüència; l'esforç d'una resposta que neix d'aquesta fe, el fruit és l'amor, un amor que ens porta al servei, i un servei que ens dóna com a fruit preciós la pau. Aquesta pau que el Ressuscitat transmet en la seva repetició de la salutació quan ve als seus.

La fragància de la nostra vida ha de ser aquesta pau, el nostre cor pacificat. Això ens demana tenir una permanent actitud d'escolta. Per percebre primer aquest Esperit que arriba a poc a poc, i suaument, que ve «a ensenyar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar l'ànima». Per això si volem que ens il·lumini i ens dirigeixi la saviesa i la força de l'Esperit, hem de tenir cada dia ben oberta l'oïda, per escoltar-lo, i amb la seva llum ser després llum i consol per als altres.

El filòsof Berdiáyev diu: «L'home es defineix com una persona lliure, amb uns principis espirituals i ètics. Obreu com si escoltéssiu la crida de Déu, com si estiguéssiu convençuts a cooperar en la seva obra; i feu-ho amb un acte lliure i creador».

Però jo crec que no hem de dir obra «com si» ja que de fet hem estat cridats a actuar com a cooperadors seus. I ho som quan ens deixem portar per l'Esperit Sant, que ens porta per camins d'unitat i diversitat en els quals tenim l'oportunitat de gaudir d'una veritable i profunda pau.