Estimada Maria Lluïsa,
He recordat unes frases recollides en un llibre sobre J.S. Bach, de la seva esposa Anna Magdalena, quan llegeixo «la teva estrella» d'aquest mes: la tendresa.
«Cada vegada que el veia el meu cor bategava amb tanta força, que m'impedia parlar». «A nosaltres ens deixava mirar el seu cor que era el més bonic que ha bategat en aquest món».
Són unes frases entre moltes altres, mitjançant les quals expressa amb profunda tendresa i amor, la seva admiració per ell. Quin món immens de tendresa, de sensibilitat delicada!
Avui tenim necessitat d'aquesta delicadesa, d'aquesta tendresa en les relacions humanes. Vivim aquestes setmanes en ple desvetllament de la primavera: vida nova, aromes nous, pluges que reguen generosament la terra, renovats colors de tots els matisos... D'altra banda les ones de la política i la vida social porten uns altres aromes molt diversos. I neixen vents d'inquietud i preocupació ...
La creació ens parla d'un ambient de sensibilitat i de tendresa. La vida de la societat més aviat ens parla en una altra direcció. Però no és fàcil aturar i canviar aquest ritme en la nostra societat, i ajudar a posar una altra melodia. Rilke escriu aquests versos: «M'encanta sentir com les coses canten. Les toqueu: es tornen mudes i rígides, vosaltres em mateu totes les coses».
Matem les coses amb la nostra penosa manipulació. I configurats al final amb un cor dur, fins matem les persones. Rebaixem la persona a la consideració d'objecte, i al final la tractem com a una cosa més. La persona és molt més que una cosa, molt més que un objecte que busco quan m'interessa.
Cal despertar l'home en el que té de més genuí. Despertar les seves fonts de bondat, de tendresa... en una paraula, desvetllar l'Esperit Sant que habita en el fons del nostre ésser. Un Sant Pare escriu que «aquest Esperit arriba a poc a poc, suaument, s'experimenta com a finíssima fragància. Raigs de llum i coneixement, ve a salvar, a curar, a aconsellar, a enfortir, a consolar, a il·luminar».
Hem de deixar que les coses i les persones ens parlin; escoltar el seu cant, romandre distants, però amb una distància contemplativa que ens ajudi a descobrir les fonts de vida amagades en elles. Potser ens ajudarà a això posar un altre ritme més lent en la nostra vida. Cercar més la bellesa i la bondat, de les coses i de les persones, del nostre entorn. Però primer hem de ser conscients que aquest ritme que portem i que la melodia que ens envolta, ens fan mal, ens impedeixen ser nosaltres mateixos.
Tu, com a dona, tens alguna porta oberta de més que altres no tenen. Aprofita-la. Una abraçada,
+ P. Abat
