Diumenge segon després de Pentecosta: EL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59

El calze de la benedicció que nosaltres beneïm, ens uneix a tots? Doncs, no. Potser no som del tot conscients del que és una benedicció. Aquestes paraules de la segona lectura, de sant Pau, m'han recordat un fet succeït en una residència de disminuïts: «Un sacerdot es preparava per presidir una oració comunitària quan va entrar la Joana, una disminuïda, i li va demanar una benedicció. El sacerdot, d'una manera quasi automàtica, va traçar amb el polze sobre el seu front el senyal de la creu. La Joana, en lloc d'agrair-li-ho, va protestar dient: —No, així no té valor. No és una veritable benedicció. El sacerdot, adonant-se del ritualisme de la seva benedicció, li va dir: —Disculpa'm, et donaré una benedicció autèntica quan estiguem reunits per a la pregària. Després de la pregària comunitària el capellà digué a tot el grup: —La Joana m'ha demanat una benedicció especial. Jo crec que la necessita ara. Quan acabà de dir això, sense saber realment el que volia la Joana, aquesta es va aixecar i va avançar cap el capellà. El va envoltar amb els seus braços i va recolzar el seu cap en el seu pit. Sense pensar-ho, el capellà la va cobrir amb les àmples mànigues de la seva túnica, fins a fer-la gairebé desaparèixer entre els plecs de la seva roba. I llavors, li va dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat amb totes les persones de la casa i totes les coses bones que fas, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Sé que et sents una mica deprimida aquests dies i que hi ha una tristesa en el teu cor, però vull que recordis qui ets: una persona molt especial, profundament estimada per Déu i per totes les persones que estan amb tu. Quan va acabar, la Joana va aixecar el seu cap i el mirà amb un somriure que li inundava tota la cara, i que li va fer saber que havia rebut la benedicció».

El calze i el pa de la benedicció de Déu. El pa i el calze amb els quals Déu ens beneeix, ens fa persones noves. Ens afirma en la nostra condició de persones estimades per Déu. I ens posa en el camí de ser homes nous que, units a Crist, l'Home nou, som una Humanitat nova. Però aquesta benedicció de l'Eucaristia és una benedicció de sagristia? És a dir, un gest ritual, ràpid, que no arriba a deixar una empremta en la nostra vida? O és una benedicció rebuda en la reunió de la comunitat per celebrar el memorial del Senyor. Ens deixem abraçar per Déu, embolcallar en la seva àmplia túnica d'amor? Ens atrevim a reposar el nostre cap en el seu pit, i escoltar les seves paraules de benedicció?

La resposta depèn de nosaltres.

L'Eucaristia és el foc de Déu, el foc que va fer exclamar a Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com desitjo veure-la cremar». L'Eucaristia anunciada en l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, en la presència permanent de Déu amb el seu poble en la travessia del desert; presència manifestada en la columna de foc. Un foc que no va arribar a encendre's en molts israelites que es van oblidar de les obres de Déu, i van quedar oblidats en les sorres del desert. L'Eucaristia és el foc de Déu enmig nostre. Perquè Déu és amor, un amor que s'ha vessat en els nostres cors per l'Esperit que se'ns ha donat. Un foc que alimentem amb el pa viu de l'Eucaristia. L'Eucaristia és la veritable benedicció de Déu que ens alimenta i ens renova i ens fa criatures noves. Criatures noves. Humanitat nova. Però, mengem aquest pa de vida, i bevem d'aquest calze de salvació?

Perquè «menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang és tenir vida». Més encara, «és tenir vida eterna», segons que ens ensenya Jesús. Que encara afegeix: «I jo el ressuscitaré al darrer dia». «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». És a dir es crea una amistat nova amb el Crist.

Ara bé, arribats aquí, hi ha un punt que no acabo d'entendre: Si menjo el pa de vida, si menjo la carn i bec la sang del Senyor, i en virtut d'això gaudeixo de la seva amistat, i Crist de la meva, llavors jo tinc una veritable intimitat amb Ell. Però això, considero que és el mateix que succeeix amb cadascun de vosaltres que assistiu amb mi a aquesta celebració de l'Eucaristia, de l'amor d'un Déu que se'ns dóna fins a l'extrem. Fins aquí sembla que tot és lògic, normal.

Ara bé, el que és fosc per a mi, és que si jo tinc una amistat, una intimitat amb Crist que m'estima fins a la mort, i està en mi, i aquest mateix Crist fa el mateix amb tu que m'estàs escoltant, o que estàs celebrant el mateix amor en l'Eucaristia, i encara en la mateixa Eucaristia, com puc passar sense parlar amb tu, o com puc negar-me a donar-te la pau... No estarem trossejant el Crist? O potser és que com que el Crist és tan immens, en ser Déu, tots en rebrem un bocinet?

O potser celebrem massa Eucaristies, sense reflexionar en el gran Misteri d'amor que es fa present entre nosaltres. I llavors ens podem perdre la Benedicció de Déu.