Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex
34,4b-6.8-9; Dn 3,52a.52b.53.54.55.56; 2C 13,11-13; Jo 3,16-18
Tenim
la fe posada en Déu Pare.
Tenim fe, creiem en un sol Déu Pare totpoderós, que és compassiu i benigne,
lent per al càstig i fidel en l’amor. Així es revelà “Jo soc” enmig del núvol a
Moisés quan pujà a la muntanya a l’encontre amb el Pare. L’escolta de Déu, de
la Paraula del Déu viu, és la font de la fe del poble d’Israel. Déu és el Pare
que uneix al seu poble sota una mateixa llei, la que Moisés portarà escrita en
dues tauletes de pedra, és la llei del Pare amorós que sempre estima al seu
poble, malgrat les seves infidelitats, vacil·lacions i menyspreus.
El Pare es mostra a qui vol mostrar-se, ningú li pot veure la cara, perquè el
qui li veu no pot continuar vivint. (Cf. Ex 33,20). Però el Pare no és un déu
absent, Ell està sempre present enmig del seu poble, el guià a través del
desert amb una columna de núvol de dia i amb una columna de foc de nit i Déu és
present també avui en la seva Església, en aquest món que és el seu món, la
seva obra.
Déu no és una idea, ni cap abstracció filosòfica, Déu és un déu ben real, que
està i ha estat sempre al servei de la salvació de l’home, cercant en tot
moment històric, Ell que és senyor de la història, principi i fi d’aquesta, la
nostra salvació i és per això un déu revelat en la mesura en que l’home es
deixa interpel·lar per Déu.
Tenim l’esperança posada en el Fill.
La fe és esperança. Si «a Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és
Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.» (Jn 1,18). El Fill és la
Paraula de Déu feta carn, feta realitat humana. En Ell tenim la nostra
esperança. Ell és la mostra de que Déu ens estima tant que no ha dubtat en
donar-nos al seu Fill únic per tal de que no es perdi cap de nosaltres i així
puguem obtenir la vida eterna, com ens ha dit l’Evangeli de sant Joan.
Qui veu al Fill veu al Pare, digué Jesús a Felip (Cf. Jn 14,9). Déu
se’ns revela fet home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, encarnat
per tal de portar les nostres febleses i morir com nosaltres morim, per poder
vèncer així la mort i oferir-nos la resurrecció, la vida eterna. Aquesta seva
encarnació, passió, mort i resurrecció és la nostra esperança; posem la fe en
un Déu que s’ha compadit de nosaltres i ens ha estimat fins a l’extrem i així
com el poble d’Israel esperava la compassió i benignitat de Déu, així nosaltres
tenim posada l’esperança en que la seva victòria sobre la mort sigui l’anunci
de la nostra pròpia resurrecció.
El Pare enviant al Fill ens ha mostrat el veritable camí cap al Regne; aquest
camí és el mateix Fill, que es definí com camí, veritat i vida. El Fill
retornant al Pare ens ha obert així de manera admirable les portes del Regne
del Pare, d’aquell que no vol que es perdi ningú dels qui creuen en Ell.
La
caritat ens ve de l’Esperit Sant.
El Déu de l’amor i de la pau és amb nosaltres, ens ha dit l’Apòstol; tal com el
mateix Crist va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.»
(Mt 28,20). I aquesta presència de la força de Déu és l’Esperit Sant. Sant Joan
Pau II definí l’Esperit «com a Amor-do increat. Pot dir-se que en l’Esperit
Sant la vida íntima de Déu ú i tri es fa totalment do, intercanvi de l’amor
recíproc entre les Persones divines, i que per l’Esperit Sant Déu «existeix»
com a do. L’Esperit Sant és doncs l’expressió personal d’aquesta donació, d’aquest
ser-amor. És Persona-amor. És Persona-do.» (Dominum et vivificantem,
10).
En paraules del Papa Benet: «Contemplem la Santíssima Trinidad tal com ens la
va donar a conèixer Jesús. Ell ens va revelar que Déu és amor “no en la unitat
d’una sola persona, sinó en la trinitat d’una sola substància” (Prefaci): és
Creador i Pare misericordiós; és Fill unigènit, eterna Saviesa encarnada, mort
i ressuscitat per nosaltres; i, finalment, és Esperit Sant, que ho mou tot, el
cosmos i la història, cap a la plena recapitulació final. Tres Persones que són
un sol Déu, perquè el Pare és amor, el Fill és amor i l’Esperit és amor. Déu és tot amor i només amor, amor puríssim, infinit i etern. No
viu en una esplèndida solitud, sinó que més aviat és font inesgotable de vida
que es lliura i comunica incessantment.» (Àngelus 7 de juny de
2009).
Déu és Pare, Fill i Esperit Sant – Déu és Fe, Esperança i Caritat.
Tenim posada la nostra esperança en el Fill, la nostra fe en el Pare i aquesta
fe i aquesta esperança no es pot viure d’altra manera que estimant Déu i l’amor
a Déu, la força per estimar-lo ens ve com a do de l’Esperit.
Crist, el Fill, déu veritable i home veritable és el camí que ens porta cap al
Pare, que és la veritat i aquest camí el fem moguts per l’Esperit que ens és
vida.
Creiem estimem i tenint posada la nostra esperança en Déu que és Pare, Fill i
Esperit Sant. Perquè el qui creu serà salvat en l’amor i per l’amor de Déu. És
el mateix Déu, és Crist qui ens va deixar el manament de l’amor, per Ell
nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut; perquè Déu és amor
i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell. (Cf. 1Jo 4,16).
Posada la fe en el Pare, l’esperança en l’acció redemptora del Fill i moguts
per la caritat que ens ve per l’Esperit, confessem Déu veritable, etern i únic.
4 de juny de 2023
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)
28 de maig de 2023
DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; 1C 12,3b-7,12-13; Jo
20,19-23
«Ningú
no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant»,
ens ha dit l’Apòstol. Podem considerar algunes vegades la tercera persona de la
Trinitat com una mena d’afegit, com una manera de referir-nos a la força o a l’amor
de Déu, o fins i tot a la dinàmica relacional entre el Pare i el Fill. Però la
realitat és que l’acció de l’Esperit es ben present en la nostra vida, en la
nostra vida de fe, de creients; hi és des del mateix moment ens que ens
incorporem a l’Església, pel baptisme. Però sobretot l’acció de l’Esperit està
present en la història de la salvació. És aquell Esperit de Deu que planava
sobre les aigües abans de la creació, aquell alè de vida que infongué Déu a l’home.
Escrivia Pius XII que «per inspiració del diví Esperit van escriure els sagrats
escriptors aquells llibres que Déu, conforme a la seva paterna caritat amb el
gènere humà, va voler liberalment donar per a ensenyar, per a convèncer, per a
corregir, per a dirigir en la justícia, a fi que l’home de Déu sigui perfecte i
estigui advertit per a tota obra bona» (Divino Afflante Spiritu, 1). L’Esperit
està present doncs en l’Escriptura.
Està present sobretot en l’Església ja des del seu origen com ens diu el
Concili Vaticà II: «L’Esperit Sant obrava ja, sens dubte, en el món abans que
Crist fos glorificat. Malgrat això, el dia de la Pentecosta va davallar sobre
els deixebles per a romandre amb ells per sempre; l’Església es va manifestar
públicament davant la multitud; va començar la difusió de l’Evangeli per la
predicació entre els pagans» (Ad gentes, 4). I l’Esperit segueix i
seguirà present en l’Església fins a la fi dels temps, com escrivia sant Joan
Pau II: «L’Esperit Sant, doncs, farà que l’Església perduri sempre en la
mateixa veritat que els apòstols van sentir del seu Mestre.» (Dominum et
vivificantem, 4).
L’Esperit, aquella alenada que Crist feu arribar a uns deixebles tancats a casa
per por, aquella ventada violenta que omplí tota la casa on es trobaven la
diada de Pentecosta asseguts tots junts en un mateix lloc; segueix present,
segueix omplint, segueix alenant sobre l’Església i sobre cadascun de
nosaltres. A vegades ens costa de reconèixer la seva acció perquè actua sobre
cadascun d’una manera diversa, com diversos son els dons, com diversos son els
serveis, com diversos són els carismes i valent-se de cadascun de nosaltres
actua en bé de tots.
La presència, els dons i l’activitat de l’Esperit van fins i tot més enllà de l’Església,
més enllà de les persones de fe per arribar al conjunt de la història, a tots
els pobles, a totes les cultures, com arribà a aquella gent desconcertada que
sentia parlar als apòstols cadascú en la seva pròpia llengua; com arribà a
jueus o grecs, a esclaus o lliures. L’Esperit actua en bé de la humanitat, no
fa accepció de persones perquè Déu s’ha compromès amb l’home des de sempre, des
de la mateixa creació i aquesta és precisament la nostra gran esperança, l’esperança
de tota la humanitat, en sigui o no conscient. Com diu l’Apòstol: «l’esperança
no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els
nostres cors.» (Rm 5,5).
«Celebrem avui la gran solemnitat de Pentecosta. Encara que, en un cert sentit,
totes les solemnitats litúrgiques de l’Església són grans, aquesta de la
Pentecosta ho és d’una manera singular, perquè marca, arribat al cinquantè dia,
el compliment de l’esdeveniment de la Pasqua, de la mort i resurrecció del
Senyor Jesús, a través del do de l’Esperit del Ressuscitat.» (Benet XVI, 12 de
juny de 2011). Tot forma part d’un mateix pla, del pla de la salvació i si l’Esperit
actuà en la verge que concebé un fill, també actuà en la resurrecció, perquè l’Esperit
és vida.
El poder de l’Esperit és el poder de la vida de Déu, aquell que planava sobre
les aigües en l’alba de la creació i que, en la plenitud dels temps, va aixecar
a Jesús de la mort. És el poder que ens condueix, a nosaltres i al nostre món,
cap a l’arribada del Regne de Déu. Crist concebut per obra de l’Esperit Sant i
nascut de la Mare de Déu, va venir entre nosaltres per a portar-nos aquest
Esperit. Com a font de la nostra vida nova en Crist, l’Esperit Sant és també, d’una
manera molt veritable, l’ànima de l’Església, l’amor que ens uneix al Senyor i
entre nosaltres i la llum que obre els nostres ulls per a veure les meravelles
de la gràcia de Déu que ens envolten. L’Esperit és vida, és llum i és amor.
(Cf. Benet XVI 20 de juliol de 2008).
L’Esperit
il·lumina la vida en l’amor donant als qui el segueixen l’interès per les coses
de l’Esperit, per damunt dels interessos per les coses terrenals que porten a
la mort, perquè les coses de l’Esperit duen a la vida i a la pau. Viure
d’acord amb l’Esperit vol dir deixar-lo actuar, deixar-lo habitar en nosaltres,
perquè és aleshores que som vertaderament del Crist. L’Esperit és vida, aquell
qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, creiem que donarà la vida als
nostres cossos mortals. (Cf. Rm 8,1-11).
Amb aquesta esperança, amb aquesta certesa, que és un do de l’Esperit Sant,
confessem que realment Jesús és el Senyor i rebem d’Ell, com els deixebles el
vespre d’aquell mateix diumenge de la resurrecció, el do de la pau, la missió
de proclamar la bona nova amb la nostra vida i l’alè de l’Esperit Sant que dona
ales a l’evangelització i que mou a estimar.
21 de maig de 2023
ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 ; Mt 28,16-20
«Heu sentit que us deia: “Me’n vaig, però tornaré a vosaltres.” Si
m’estiméssiu, us alegraríeu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és
més gran que jo.» (Jn 14,28). Havia dit Jesús als seus deixebles. La marxa de
Jesús els deixà bocabadats mirant al cel, encara no havien acabat d’entendre la
seva resurrecció quan els deixava per tornar al Pare. El Crist ens obre camí,
va obrint el camí de la nostra redempció i ho fa desconcertant als seus. Si els
havia costat d’entendre que Jesús havia de morir, que li calia compartir la
nostra mort per tal de vèncer-la, encara els costà més de reconèixer al Fill de
Déu en la tomba buida, en aquell que els sortia al pas camí d’Emaús, entrava a
casa amb les portes ben tancades o els trobava bora el llac de Galilea. Després
de la passió se’ls presentà viu i ho havien comprovat de moltes maneres, durant
quaranta dies se’ls havia aparegut i els havia parlat del Regne de Déu. I quan
encara no havien acabat d’entendre tot això els deixà per tornar al Pare, ens
ha feixat per preparar-nos estada al seu regne, en aquell regne al que tots
estem convidats a participar-hi. És el Senyor mateix, ens ho ha dit l’Apòstol,
qui concedeix el do espiritual d’una comprensió profunda i de la seva
revelació; sols així podem conèixer vertaderament qui és Ell i coneixent-lo a
Ell, conèixer a quina esperança ens ha cridat i quines riqueses ens té
reservades.
«Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) Havia dit
Jesús als seus deixebles. La seva marxa, la seva ascensió al cel podia semblar
que deixava orfes als deixebles; però res més lluny de la realitat. Un cop fet
home, un cop mort per nosaltres, un cop ressuscitat del sepulcre i un cop pujat
al cel, anunciant així la nostra pròpia resurrecció i la nostra mateixa
ascensió al cel; Crist segueix present en el món, ja no deixarà mai de ser-hi
present, dia rere dia fins a la fi dels temps, quan tornarà gloriós. Aquesta és
la part que falta encara per que el pla de salvació sigui completat; però per
ajudar-nos-hi en aquest camí cap al Regne definitiu ens ha enviat l’Esperit,
aquell que envigorí i vertebrà l’Església i ens ha deixat la mateixa Església,
anunci de l’Església celestial i definitiva, anunci del Regne. Crist que venia
del Pare ha tornat al Pare; nosaltres que som imatge del Pare, que hem
enterbolit aquesta semblança per la culpa, ara som cridats a seguir-lo i a
tornar un dia amb el Pare per la seva intercessió. Ho sabem això però com els
mateixos deixebles abans havien dubtat, a vegades també en dubtem (Cf. Mt
28,17).
«No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui
fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21) Havia dit
Jesús als seus deixebles. Els indicava, els mostrava així, quin camí hi porta
al Regne, guardant i ensenyant a guardar tot el que Ell ens ha manat. «El
qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per
dur a plenitud totes les coses» (Ef 4,10). Crist
ha mort com nosaltres morim, Crist ha ressuscitat com nosaltres un dia
ressuscitarem, Crist ha pujat al cel per seure a la dreta del Pare com
nosaltres esperem poder pujar-hi un dia. Aquesta és la nostra
esperança. «Després d’haver passat per la humiliació de la seva passió i mort,
Jesús ocupa el seu lloc a la dreta de Déu, ocupa el seu lloc al costat del seu
etern Pare. Però també va entrar en el cel com a Cap nostre. Segons les
paraules de sant Lleó el Gran, “la glòria del Cap” es va convertir en “l’esperança
del cos” (cf. Sermó sobre l’Ascensió del Senyor). Per a tota l’eternitat Jesús
ocupa el seu lloc de “primogènit entre molts germans” (Rm 8, 29): la nostra
naturalesa està amb Déu en Crist. I com a home el Senyor
viu per sempre intercedint per nosaltres davant del seu Pare (cf. He 7, 25). Al
mateix temps, des del seu tron de glòria envia a tota l’Església un missatge d’esperança
i una crida a la santedat.» (Sant Joan Pau II 24 de
maig de 1979). És aquesta la nostra esperança, és aquesta la nostra fe, els ulls
fits al cel.
16 de maig de 2023
DIMARTS DE LA SETMANA VI DE PASQUA
MISSA VOTIVA DE L'ESPERIT SANT
CAPÍTOL DE LA CONGREGACIÓ CISTERCENCA DE LA CORONA D'ARAGÓ
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 16,22-34; Sl 137,1-2abc.2d-3.7c-8; Jo 16,5-11
«Us
convé que me’n vagi, si no me n’anava no us vindria el Defensor» digué Jesús a
uns deixebles que l’escoltaven amb un cor ple de tristesa. Els deixebles en
aquell moment no podien entendre de que els parlava Jesús, però Ell sabia que
seria la força de l’Esperit la que envigorirà els seus cors i els donarà la
força i la confiança necessàries per a fer arribar la bona nova de la salvació
arreu de la terra. La vocació va estretament lligada a l’Esperit, sense deixar
actuar l’Esperit no hi ha lloc per a l’acció de Déu. Els deixebles en aquell
moment no ho podien intuir, però aviat batejaran en el nom de Pare, del Fill i
de l’Esperit Sant perquè plens de la seva força esdevindran evangelitzadors.
Un dia cadascun de nosaltres, segurament també com els deixebles sense entendre
ben bé com, vam sentir una crida, la de la vocació monàstica i deixant actuar
la força de l’Esperit vam respondre afirmativament al Senyor. La crida, com la
dels apòstols vora el llac de Galilea, no és sinó un primer pas, un començar a
caminar vers una meta a la que no arribem sinó és a la fi dels nostres dies, és
el que sant Benet defineix a la Regla com arribar tots junts a la vida eterna. Perquè
la nostra cursa, com la dels mateixos deixebles, no és una cursa en solitari
sinó en equip, podríem dir que és una cursa de relleus on una generació relleva
a una altra no interrompent així la carrera. Potser avui podem tenir la
sensació de que no hi ha relleu, de que al menys costa molt i molt trobar qui
agafi el testimoni i rellevi a les generacions grans de monjos i monges per tal
de donar continuïtat a les comunitats. És cert que hi ha moltes comunitats que
envelleixen, que disminueixen en nombre i fins i tot que desapareixen o corren
el risc de desaparèixer; a tots ens venen al cap exemples concrets. Sembla que
la vida monàstica, la vida religiosa, la vida de fe sinó ha passat de moda sí
que no està en el seu millor moment.
Ha deixat Déu de cridar? No hi ha qui l’escolti
quan crida? El
nostre món és sord a la veu de Déu? D’una banda la societat ha canviat, s’ha
secularitzat diem, Déu ha deixat d’estar present en gran part en la formació de
les noves generacions, no pas en la formació acadèmica o curricular, que també,
sinó sobretot en la formació humana, en la formació com a homes i dones que se
saben imatge de Déu, creats per Déu i cridats a arribar a Déu. Malgrat tot Déu
segueix cridant i la pregunta de l’escarceller a Pau i a Siles «Senyors, què he
de fer per salvar-me?» segueix esperant la mateixa resposta: «Creieu en Jesús i
us salvareu.»
El missatge de Crist no envelleix, sempre és actual però la intensitat de la
resposta fluctua i essent conscients d’això hem de mirar de viure’l amb la
màxima fidelitat i sinceritat possible, donant el millor de nosaltres mateixos,
confiats i lliurats a la força de l’Esperit. No podem viure la crida, la
vocació, la vida monàstica de manera acomodatícia, rutinària ni tampoc cedint a
estereotips purament d’imatge, folklòrics. L’autenticitat és l’única manera de
viure la crida de Crist, l’única manera d’avançar cap a la vida eterna i el
Regne de Déu; l’autenticitat és l’única manera de viure la fe.
Ens deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Quaresma: «La
veritable conversió consisteix a permetre que el Déu viu i present transformi
la nostra vida a la seva imatge, per estimar com Déu estima, perdonar com ell
perdona, servir com ell serveix, donant la vida com ell la dona. Però quin és
el mitjà a través del qual s’esdevé aquesta transformació? S’esdevé a través de
la comunió que Crist ens concedeix de viure amb ell i amb el Pare, en el do de
l’Esperit Sant.» (Carta per a la Quaresma de 2023).
Estimar, perdonar i servir és el camí que porta cap a la veritat sencera. L’amor
del Senyor dura per sempre, però qui sap si potser no ens convé ara tenir el
cor ple de tristesa, com els deixebles, per tal d’obrir-nos més sincerament i
de cor al Defensor. Com deia el Papa Francesc als participants al darrer
Capítol General del nostre Orde el que cal és: «estar més disponibles per al
Senyor, amb totes les vostres forces, amb les fragilitats i les reflorides que
ell us dona. Per
això lloem Déu per tot, per la vellesa i per la joventut, per la malaltia i per
la bona salut, per les comunitats de tardor i les de primavera.» (17
d’octubre de 2022).
La tardor porta a l’hivern, certament; però ambdues estacions preparen l’esclat
de vida de la primavera, si sabem sembrar la llavor de l’amor, del servei i del
perdó no ha de trigar a florir de nou la veritat. El Senyor té encara moltes
coses per dir-nos.
3 de maig de 2023
SANTS FELIP I JAUME, APOSTOLS
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1C 15,1-8; Sl 18,2-3.4-5 i Jo 14,6-14
«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em
coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el
Pare?» (Jn 14,9)
Felip, aquest home de Betsaida com Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava
camí de Galilea i li digué «Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que
havia trobat en Jesús a aquell que havien anunciat Moisès, els llibres de la
Llei, i també els profetes; Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Felip,
deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es transformà ràpidament en
evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a Jesús tot dient-li «vine i
ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir cosa bona, no es limita a
anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael a viure’l, tal com ell
mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip és un exemple de que la
fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una experiència vital que ha d’ocupar
tota la nostra vida, cada minut d’ella. Però malgrat seguir a Jesús des de
primera hora Felip no ha acabat d’entendre que aquest i el Pare són u, malgrat
el temps que fa que està amb Jesús encara li cal veure al Pare i no el reconeix
en el Fill; la fe és un camí cap a la veritat i la vida, no pas una meta en sí
mateixa.
«Il y a si longtemps que je suis avec vous, et tu ne m’as pas connu, Philippe!
Celui qui m’a vu a vu le Père; comment dis-tu: Montre-nous le Père?» (Jn 14,9)
Aujourd’hui encore, Philippe nous invite à connaître et à suivre Jésus, à aller
vers lui et à le voir, car ce n’est que par la proximité que nous pouvons
vraiment le connaître, et ce n’est qu’en le suivant qu’il deviendra un élément
fondamental, le centre de notre vie. C’est aussi ce que saint Benoît nous
invite à faire dans la Règle, à nous centrer sur le Christ, à ne jamais rien
faire passer avant Lui; ce n’est qu’ainsi que nous irons vraiment vers Lui et
ce n’est qu’en le voyant que nous verrons le Père. Le Christ est le chemin, la
vérité et la vie. Le chemin pour aller où ? La vérité. La vérité pour obtenir
quoi ? La
vie.
«Felipe, ¿tanto tiempo hace que estoy con vosotros y todavía no me conoces? El
que me ve a mí ve al Padre: ¿por qué me pides que os deje ver al Padre?» (Jn
14,9a)
También nosotros caemos a veces en la tentación de pedir al Señor un signo
extraordinario, una muestra palpable de que Él y el Padre son uno. La vida
monástica, habitualmente, no está hecha de grandes signos, son los pequeños
signos de cada día los que van conformando nuestra vida en Cristo. También a
nosotros se nos ha dicho: «Ven y lo veras». En un momento u otro de nuestra
vida; descubrimos un monasterio y algún discípulo de Jesús nos dijo
directamente a nosotros: «ven y lo verás». Esta es la llamada, la vocación que
hemos recibido como un don, como un regalo. La fe es gracia para ser vivida, un
camino hacia el Padre pasando por aquel que es el camino, la verdad y la vida.
No, no nos hemos convertido en vano a la fe, aunque seamos también nosotros
como uno nacido fuera de tiempo, a distancia de Felipe y de Jaime, también el
Señor nos ha llamado a seguirle, nos ha llamado a obrar como Él. Él que está en
el Padre y con el Padre, nos invita a creer y creyendo a obrar según nuestra
fe.
«Qui em veu a mi, veu el Pare» «Si me conocéis, también conoceréis a mi Padre»
«Celui
qui m’a vu a vu le Père» (Jn 14,9b)
Allò de més important no és tant sols escoltar els ensenyaments del Crist,
atendre les seves paraules; el més important és conèixer-lo, fer-ne
experiència. En paraules del Papa Benet Crist no és tant sols un mestre, un
amic, un germà; Ell és una manera de viure, amb intimitat amb Ell, amb
familiaritat, tant sols coneixent-lo de prop podrem descobrir la vertadera
identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre de 2006). Tant sols
coneixent-lo podrem viure amb Crist com Felip i Jaume.
I
que és la nostra vida de monjos sinó un viure prop d’Ell? ¿Qué es la vida
monástica sino reconocer a Cristo en el hermano o la hermana? C’est
pour ça que saint Benoit nous invite à accomplir chaque jour par les œuvres les
préceptes de Dieu et «ne rien préférer à l’amour du Christ» (RB 4,21).