DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sir 15,15-20; Sl 118,1-2.4-5.17-18.33-34 (R.: 1b); 1C 2,6-10; Mt 5,17-37

Sí, sí, no, no, la veritat és el que vol Jesús de nosaltres. Digueu senzillament sí, quan és sí, no, quan és no. Tot allò que dieu de més ve del Maligne.

Perquè Déu coneix tot el que cadascú fa. Vivim a la seva presència i els seus ulls veuen cada moviment que fem. Nosaltres som lliures per elegir el bé o el mal, l’aigua o el foc, la vida o la mort. Déu no mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar.

Per això, seran feliços els que segueixen la llei del Senyor, els qui busquen amb tot el cor la voluntat del Senyor, observant fidelment els preceptes dia i nit, sense desviar-se del camí traçat per la paraula de Déu i els seus decrets i prescripcions.

Per això, ens cal pregar i molt. Ens cal demanar que el Senyor ens faci entendre la seva llei, ens faci obrir els ulls per meravellar-nos i contemplar el bo i millor de la llei del Senyor, dels seus manaments.

I els seus manaments no son feixucs si els complim amb amor. Sí, ens cal amor per obrir-nos a la saviesa que ve de dalt. La saviesa de Déu que ens ve a l’encontre tal com diu l’Escriptura: «Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat per als qui l’estimen».

Estimar Déu i el proïsme és acomplir tota la llei. Jesús no ha vingut a desautoritzar cap lletra de la llei, ha vingut a completar els preceptes de la llei. Per això, ens convé espavilar-nos i no adormir-nos en les prescripcions que Jesús ens posa al davant.

Jesús ens vol justos, més justos que els mestres de la Llei, justos per viure una vida lliurada a Déu en la vida monàstica, en l’atenció al necessitat, que sempre és amor a Crist en els més pobres. Jesús ens obre el sentit de la llei, davant de: «no matis», ara ens diu que ni t’enfadis amb el teu germà per no ser reu davant del tribunal, ni l’insultis, ni mires amb mal desig, perquè en el fons del cor ja has comés adulteri.

Davant de Déu, cal estar a bé amb tots. Per això, ens cal estimar sense mesura a Déu, per viure estimant, per poder fer les paus amb tothom.

La nostra vida no es pot fonamentar en juraments, no, i això cal tenir-ho ben clar.

La nostra vida ha d’estar fonamentada en les prescripcions de Déu, és a dir, oberta a la voluntat de Déu. Des de la comprensió de l’amor que Déu ens ha vessat sense mesura, des de la misericòrdia que ens ve de Déu, podrem viure tots i cada un dels manaments del Senyor.

Si l’amor està per damunt de tot no ens mancarà res, per donar glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10 (R.: cf. 8a); He 2,14-18; Lc 2,22-40

Hem entrat al temple amb una candela a les mans. Una petita llum que il·lumina, una llum que ens guia cap a la Llum veritable.

Amb aquesta candela portem les pregàries de cada persona que ens ha demanat la nostra oració, amb la candela portem la fe que els nostres pares ens han transmès. Tot per guiar la nostra vida a la Llum veritable.

Els portals alcen les llindes; les portalades eternes s’han engrandit perquè el rei de la glòria entra al seu temple. Si, és el Senyor, el rei de l’univers, el qui ve, el que ve a purificar, purificarà el cor de tots els descendents de Leví, els refinarà com la plata, i l’or.

Nosaltres som els descendents que necessitem aquesta purificació. Els nostres cors necessiten ser il·luminats per la Llum veritable. Perquè purificats podrem exercir el nostre ofici, oferir una oblació digna, agradable al Senyor, oferir la nostra vida de monjos.

Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per poder destruir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures. No tornem a ser esclaus del pecat, no tornem a ser esclaus de la mort, no ens guiem per la foscor.

Jesús s’ha fet en tot semblant a nosaltres, ha vingut, ens ha vingut per ser un gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els nostres pecats. Ell ha sofert, ha mort per cadascú de nosaltres que encara som provats amb tantes proves dia rere dia.

Ens cal obrir els ulls, els ulls del cor, els ulls de la fe per veure amb claredat, encara que els nostres ulls estiguin cecs, obrir els ulls a la Llum veritable que avui ens ve, ve al seu temple, a casa seva, per complir la Llei de Moisès. La purificació del més pur ens atansa al seu Misteri. Déu s’ha fet nostre perquè tinguem un clar referent i guia a qui seguir.

Simeó home just i pietós, esperava l’hora en què Israel seria consolat, i tenia en ell l’Esperit Sant. Guiat per l’Esperit s’atansa al temple. Anna, profetessa, mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions. Ells han vist el Salvador de tots els pobles, llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el vostre poble.

Avui és el nostre dia, dia dels consagrats. Nosaltres tampoc ens movem del temple, dedicats tot el dia al culte a Déu. Així també serem purificats i refinats com l’or al gresol, amb dejuni i oració, per esdevenir més justos i pietosos.

També nosaltres, ara celebrant el sagrament de l’Eucaristia, se’ns fa present el Salvador que ens ha manat fer el seu memorial fins que torni. En l’Eucaristia ho tenim tot. Per això, amb el petit gest de la candela a les mans, hem rememorat que Jesús ha estat presentat al temple. Ara però, ens ha dut a nosaltres a l’altar de l’Eucaristia per alimentar-nos del cos i de la sang de Crist.

Celebrem el memorial del Senyor Jesús per donar gràcies a Déu Pare, per unir-nos més estretament a Déu, fins a l’altar del santuari del cel, de la vida eterna. Vida que desitgem amb Jesús el nostre Salvador, units amb el Pare i l’Esperit Sant que ens defensa ara i pels segles sens fi. Amén.

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada per Mon. Xabier Gómez, bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-2.3-4.5-6a.9b (R.: 4); He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Estimat P. Abat i estimats germans,

Avui celebrem amb agraïment i joia la festa de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, pares fundadors i primers abats de la vostra família cistercenca. Eren «encesos d’una mateixa caritat» —així ho canta el prefaci— i, a l’«escola del servei diví», van aprendre i van ensenyar a posar-ho tot sota l’únic Mestre, Crist.

He volgut que el fil conductor d’aquesta homilia sigui l’amistat: l’amistat amb Déu, l’amistat entre els germans i l’amistat amb els hostes com a obertura al món que Déu estima. L’amistat és molt més que un sentiment: és una pràctica diària i una forma de viure el temps; és la manera com articuleu les hores perquè, en elles, Déu pugui fer-se Amic i la comunitat pugui esdevenir casa i civitas Dei per a tothom.

Això ressona ja a l’antífona d’entrada, que ens convida a fer memòria i a beneir Déu per la saviesa dels homes piadosos i el bon nom que perdura «a cada generació». La memòria que fem no és nostàlgia; és amistat que dura, és un record agraït que obre futur.

La primera lectura lloa «els homes piadosos» i repeteix que el seu record durarà per sempre, perquè els seus descendents —és a dir, vosaltres— mantenen l’aliança. Quina és la nostra manera de mantenir-ne la memòria? Vivint l’aliança com a amistat. Per això, en una comunitat monàstica, memòria i amistat són inseparables: recordem els Pares no només recitant-ne els noms, sinó imitant-ne l’estil —la simplicitat, la perseverança, la caritat fraterna— i deixant que aquesta memòria ompli el nostre temps de pregària, de treball i d’acollida.

Aquesta festa presenta els vostres Pares amb trets molt concrets: Robert —que inicia el Nou Monestir—, Alberic —home que estima la Regla i els germans—, Esteve Harding —servidor fidel que consolida l’Orde i ens deixa la Carta de Caritat—. Tot en ells parla d’una amistat organitzada: l’amor fratern esdevé criteri per governar, per vincular monestirs i per fer de la caritat l’arquitectura de la comunió. Aquesta és la profecia cistercenca que crida en silenci al món d‘avui.

La carta als Hebreus ens recorda que creure és «posseir anticipadament els béns que esperem» i caminar «cap a una ciutat ben fonamentada, que té Déu com a arquitecte i constructor». L’amistat amb Déu no és un estàtic «estar bé», sinó un caminar, la fe, la vocació, la recerca de Déu es dinamisme, es moviment, només es mou el que és viu. Els amics i amigues de Déu mai romanen immòbils tot i que vosaltres feu vot d’estabilitat, la vida interior és dinamisme al vent de l’Esperit: Abraham surt; Sara espera; el poble busca una pàtria. Sortir del ego, esperar madurar, buscar Déu… També la vida monàstica és un èxode: heu deixat coses molt bones — família, projectes, — per guanyar-ho tot en Crist, i el Senyor us ha donat novetat, nova família, relaciones renovades, una paràbola de la civitas Dei: la comunitat, amb les seves pedres, els seus silencis, els seus cants i les seves vides lliurades i fecundes. En el cor d’aquesta petita ciutat, l’horari fet pregaria, treball, fraternitat, bellesa que es renova cada dia, esdevé arquitectura de l’amistat.

En un món que no té temps de res, vosaltres teniu temps de tot. Perquè el temps de Déu no resta, multiplica: quan perdeu temps amb Déu, guanyeu temps per als germans i feu respirar el món; quan reserveu temps per a l’hoste i l‘hospitalitat, allibereu temps del qui arriba esgotat, del qui cerca un cor que escolti i una mirada alliberadora. L’amistat fa això amb el temps: ho eixampla.

A l’evangeli, Pere diu a Jesús: «Nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». I Jesús respon amb aquella promesa tan bonica i tan realista alhora: «el cent per u… i també persecucions». Què és el cent per u de la vida monàstica? És l’amistat multiplicada en una vida simplificada. A la comunitat, el Senyor us dóna temps, germans, amics, hostes, i una humanitat per la qual pregar i intercedir. I, sí, també persecucions: incomprensions, fragilitats pròpies i alienes, la prova de la perseverança. Però tot això, viscut en amistat amb Déu, pacifica el cor i us fa pacificadors per als altres.

La promesa de Jesús no és teoria: a Poblet la viviu cada jornada. Cada campana que toca us recorda: sou amics convocats. Cada ofici us diu: sou amics que canten i lloen. Cada taula us confia: sou amics que comparteixen. I cada hoste us pregunta —sovint sense paraules— si Déu pot ser Amic també de la seva vida. La resposta és la vostra pau sense estridències, i anuncia la centralitat de l’experiència de Déu com Amic de la vida i de la humanitat.

Torno un moment als nostres sants Pares. El text litúrgic els presenta amb una unitat d’ànima: «encesos d’una mateixa caritat». Fixeu-vos-hi: la seva gran «inspiració institucional» és, en el fons, amistat ordenada —caritat que esdevé forma—, per tal que cadascun sigui lliure i, alhora, tots sigueu un en l’Esperit. Aquesta és una paraula profètica per al nostre temps: enmig de polaritzacions i d’aïllaments, la caritat com a arquitectura de comunió.

La vostra jornada és, en realitat, un índex d’Evangeli: La pregària: temps per cercar i gaudir de l’Amic. La lectio: temps per escoltar la Paraula de l’Amic. El treball: temps per col·laborar amb l’Amic en l’obra de la creació. L’acollida: temps per reconèixer l’Amic que arriba en cada hoste. El silenci i el descans: temps per guardar l’Amic al cor. El secret del monjo sempre és al seu cor.

Quan el temps s’articula així, la comunitat esdevé paràbola per al món: una vida pacificada que pacifica; una amistat teixida d’hores que cura la pressa i l’estrès; un ordre que no oprimeix sinó que allibera. És la profecia que el Cister ofereix avui: mostrar, més que dir, que és possible viure centrats en Déu i, per això mateix, centrats en la humanitat renovada, esdevenir homes nous.

Benvolguda comunitat de Poblet: gràcies per custodiar aquest ofici d’amistat en l’escola del servei diví. La vostra fidelitat és un servei a l’Església i al país: la gent que travessa aquesta portalada —creients o no— troba silenci que abraça, pedres que parlen, historia, fe que es fa cultura, bellesa, harmonia, cants que eleven i rostres que acullen. Això evangelitza. Això profetitza. Això guareix.

Per acabar, si algú us pregunta «què feu tot el dia?», responeu-li: «Ens fem amics de Déu per esdevenir amics de tothom». I si insisteixen, afegiu: «Practiquem el difícil art —molt recomanable— de tenir temps». Bona festa.

DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Is 8,23b-9,3; 1C 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Amb els no creients, podem discutir moltes hores sobre l’existència de Déu amb raons, raonaments i demostracions i no posar-nos mai d’acord sobre si Déu existeix o no. En efecte, les demostracions de l’existència de Déu de tipus filosòfic i teològic són complexes, es presenten complicades, i generalment són incapaces de convèncer ningú que no cregui ja amb anterioritat. La via racional cap a Déu és una via àrdua, no només per la dificultat interna dels arguments, sinó sobretot perquè no corprèn qui la intenta seguir, no toca el cor de qui l’escolta, no es capaç de desvetllar la fe en qui se li presenta. Per què? Perquè, en poques paraules, la via racional i demostrativa de l’existència de Déu, no suscita per ella mateixa cap experiència de Déu.

I és l’experiència de Déu, allò que sí que pot suscitar i desvetllar la fe en qui l’ha tinguda. «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Aquesta no és la llum de l’argumentació racional: aquesta llum de la que parla el profeta Isaïes i cita l’Evangeli que hem proclamat, és la llum de la presència de Déu enmig del seu poble, que ha sortit al seu encontre, que s’ha fet present en les seves vides per transformar-les i transfigurar-les, que els ha omplert de goig i d’alegria: «Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí».

Perquè l’experiència de la presència del nostre Déu en la vida d’un home, d’una dona, d’un poble, és l’experiència de la seva proximitat salvadora i alliberadora, redemptora i pacificadora: “Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian”.  Quan Déu es fa proper, quan Déu entra en el cor d’una persona, deslliura i alleugereix, deslliura del pecat i alleugereix el pes del propi existir; i per això la seva presència es pacificadora i esdevé font de joia i alegria.

És per això que l’encontre amb Déu, l’experiència de la trobada amb Déu, que per a nosaltres cristians és sempre l’encontre i la trobada amb Jesucrist, el qui viu després de ser crucificat i mort per nosaltres, sempre és una realitat que deixa empremta en el cor, una petjada inamovible, profundament arrelada, capaç de suscitar la fe i refermarla incondicionalment. No hi ha res més resistent en el cor de l’home que l’experiència, sobretot de la trobada amb el Senyor. Cap argument racional, cap demostració acadèmica poden modificar el fet d’haver fet experiència de Déu. Fixem-nos en el que diu l’Evangeli dels dos grups de germans galileus: «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara: «Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell». Qui es troba amb Jesús, el Déu fet home, la gran llum del poble que vivia a les fosques, es converteix i abandona immediatament els lligams, les xarxes i els oficis, de la vida antiga, per iniciar en Ell una vida nova. Una vida nova, sabedora que és Ell qui il·lumina i salva i que per això ja és incapaç de témer: qui em pot fer por?

I la novetat d’aquesta nova vida es manifesta passant immediatament a l’acció: predicant la bona nova del Regne, anunciant l’Evangeli, comunicant el goig i la joia de la presència de Déu enmig nostre. I és precisament aquesta acció la que manifesta Crist als homes i els pot conduir a la fe. No és la demostració racional de l’existència de Déu la que conduirà els no creients a la fe, sinó la constatació d’una vida nova en qui, des del fons del seu cor, ha fet experiència de Déu i ha quedat transfigurat per ella. La vida nova que emergeix del cor del veritable creient és la qui pot portar cap a Déu.

Per això s’entén la recomanació de Pau: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer». Ens uneix la profunda experiència de fe que com a cristians hem fet cadascú de nosaltres de Crist Jesús: si ens deixem interpel·lar per aquesta experiència veurem que és molt més el que ens uneix a tots els creients en Crist, de tot allò que ens separa, siguem de la confessió que siguem, entenguem el cristianisme com l’entenguem. A tots ens uneix l’experiència de l’encontre amb el Senyor. I aquesta experiència, a més de ser indestructible, i de qüestionar la fe de l’incrèdul, és capaç de construir comunitat sòlidament i ferma.

Davant dels problemes i les divisions que puguin sorgir entre nosaltres, no deixem mai d’oblidar-nos de la nostra experiència de l’encontre personal amb Crist, per valorar i apreciar l’experiència del germà i mantenir units els llaços de la comunitat i les comunitats on vivim. Que avui, que acabem l’octavari per la unitat dels cristians, la paraula que ens acaben de servir, ens ajudi a promoure la unitat de tots els qui creiem en Jesucrist, començant pels qui Déu ens ha donat com a germans i proïsme.

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12

Déu s’ha manifestat. L’estrella ens ho indica. Déu s’ha manifestat en la humilitat més senzilla. S’ha manifestat en fer-se home, en néixer, en donar escalfor a la nostra vida espiritual.

Una casa, una mare, un fill petit, una estrella, uns mags, des d’Orient, des de la llunyania més remota han seguit l’estrella.

Han vist com s’aixecava la seva estrella i venen a fer-li el seu homenatge. Han estat guiats fins arribar al nen, a la manifestació més simple de la vida, de la vida humana, la petita criatura.

Però, no és sol humana la petita criatura, és divina. Tot és esplendor de la llum divina. Tot és revelació de Déu fet home.

Per això, els savis s’apleguen, s’esforcen, pregunten, investiguen: On és el rei que acaba de néixer?

Fins que arriben a veure la glòria del Fill de Déu fet home, fet diví nadó.

Li ofrenen or, encens i mirra. Or com a rei, encens com a Déu, mirra com a home mortal, per amortallar.

De l’Orient reconeixen Jesús, el Salvador.

Nosaltres ací i ara a l’Occident encara no hem reconegut qui és el veritable Fill de Déu?

El veritable Fill de Déu és el qui s’ha revelat a tot el món d’Orient a Occident.

El veritable Fill de Déu ens va dir que seria amb nosaltres cada dia de la nostra vida fins a la fi del món.

El veritable Fill de Déu el tenim ací, en aquesta Eucaristia, on partim el pa i el vi de la fraternitat, el seu cos i la seva sang que és el nostre aliment per a dur-nos a la vida eterna.

El veritable Fill de Déu és en cada persona feble, esporuguida, necessitada de la nostra ajuda, de la nostra ofrena. No serà or, ni encens, ni mirra. Però, serà una paraula, una mirada, una escolta, un silenci, un tros de pa, un llit, un aixopluc, una esperança, una caritat, una estima.

El millor regal és assabentar-se de la presència de Jesús en la vida. El millor regal no és l’or, ni l’encens, ni la mirra, sinó Jesús present en la nostra vida.

Acceptem el regal de franc, descobrim-lo, gaudim-lo.

Alegrem-nos que som fills en el Fill. I vivim donant gràcies, agraïts al do de la fe, al do de l’esperança, al do de la vida comunitària.

Ell és enmig nostre vol que visquem donant un bon testimoniatge.

No perdem mai l’estrella de vista i trobarem sempre a Jesús. Amén.