DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

RITU DE L’ELECCIÓ I INSCRIPCIÓ DEL NOM DEL CATECUMEN IVAN CALLEJA

Gn 9,8-15; Sl 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mc 1,12-15

El Concili Vaticà II subratlla dos característiques principals d’aquest temps de Quaresma que estem tot just encetant: El caràcter baptismal i el caràcter penitencial; dos aspectes íntimament units i relacionats l’un amb l’altre. D’una banda la Quaresma està molt marcada per la preparació dels catecúmens pel baptisme, que té en la vetlla pasqual la seva culminació, quan recordem el misteri central de la nostra fe, quan aquell cos que va ser mort a la creu, fou retornat per l’Esperit a la vida, com ens ha dit sant Pere en la segona lectura. D’altra banda aquest temps quaresmal és una invitació a la reconciliació i a la conversió que tenen en el sagrament de la penitència el seu centre, el signe pel qual nosaltres restablim amb el Pare aquella aliança que per Noè tenia per símbol un arc en els núvols. Per aquestes dues característiques la Quaresma és un temps privilegiat per escoltar la Paraula de Déu, per pregar, per practicar la caritat i la solidaritat.

Aquest camí quaresmal el vivim de manera comunitària, en comunió eclesial; cada comunitat parroquial o religiosa en comunió amb la comunitat que totes elles formen, que és l’Església particular i totes les esglésies particulars unides pel vincle de la caritat formant l’Església universal. Un temps de conversió que culmina amb la renovació de les promeses baptismals en la nit santa de la Pasqua per als ja batejats i en la recepció dels tres sagraments d’iniciació: baptisme, confirmació i Eucaristia, per als catecúmens. Per a aquesta comunitat, per aquesta part de l’Església diocesana de Tarragona i de l’Església universal que fa camí a Poblet; aquesta Quaresma és doncs un temps doblement privilegiat perquè unim al nostre propi camí cap a la Pasqua el del Ivan a qui el Senyor bondadós i recte vol mostrar i ensenyar el bon camí i encaminar-lo per ell.

Aquest camí Ivan té un rostre molt concret, el d’aquell qui és el camí la veritat i la vida; Crist, el Fill de Déu fet home per nosaltres. Aquell qui morí una vegada per raó dels pecats, com ens ha dit sant Pere, aquell just que va morir pels injustos per tal de poder conduir-nos a Déu. Sí Ivan Ell, el Crist, va morir per tu, va morir per tots i cadascun de nosaltres. I ara Ell et crida pel teu nom, que avui expressaràs públicament, com cridà als seus deixebles que reparaven les xarxes vora l’aigua o estaven asseguts recaptant impostos; cadascú en la seva circumstància, perquè la crida a la fe és personal i intransferible i com ells respongueren deixant-ho tot, tu també Ivan deixaràs moltes coses per acostar-te a una de molt més important, la fe en Crist nostre Senyor.

Al llarg d’aquest camí teu aniràs aprofundint en la Paraula, en la doctrina, tot plegat significat pels diferents ritus, perquè la fe s’expressa en l’Església per mitjà de la litúrgia com a eina fonamental; ho faràs en comunitat, perquè la fe és per ser viscuda en comunió amb tot el poble Déu, amb tota l’Església; però fonamentalment aquest camí serà personal i l’has de viure interiorment amb força, conscient del compromís que vols adquirir.

Un camí que culmina amb el baptisme. Així com per l’aigua en temps de Noé se salvaren unes poques persones, ara per Jesucrist i per l’aigua del baptisme, la salvació esdevé universal. Amb Noé se salvaren vuit en total, però allí mateix quedà establerta una aliança que és signe de l’amor que Déu ha guardat des de sempre per tots i cadascun dels homes i dones que generació rere generació han poblat la terra. Pel baptisme ens ha dit Pere, no tant sols queda net el cos, sinó que el que és molt més important, demanem a Déu una consciència bona i això tant sols és possible gràcies a la resurrecció de Jesucrist.

L’Esperit empenyé Jesús cap al desert, el mateix Esperit que actua sobre nosaltres en el baptisme i que a tu Ivan t’ha empès cap al Crist. El desert, a més de ser lloc de trobada amb Déu, és també lloc de temptació i de lluita espiritual. El lloc on el poble d’Israel feu camí durant quaranta anys però on va sofrir moltes temptacions. Jesús també anà al desert, com el seu poble; hi anà en el moment d’inaugurar la seva activitat messiànica, però Ell es deixà empènyer per l’acció de l’Esperit Sant, en un període de solitud i de prova espiritual, que superà amb l’ajuda de la paraula de Déu i amb la pregària.

És el mateix Esperit que a tu Ivan i a tots nosaltres ens ha d’ajudar a progressar aquesta Pasqua en la participació del misteri de Crist, descobrint alhora la nostra pròpia identitat i naturalesa com a fills de Déu, fets fills del Pare per la passió, mort i resurrecció de Crist, ja que és aquest el principal do de l’Esperit.

El Senyor et crida ara a tu Ivan a viure la Quaresma com a camí cap al baptisme, camí cap a la participació de la Pasqua. I aquesta comunitat, el Poble sant de Déu del que tots nosaltres formem part, t’hi vol acompanyar i alhora participar-ne, per poder així renovar les nostres promeses baptismals la nit santa de Pasqua amb més força encara, seguint el fil de la idea expressada per sant Joan Pau II: «Podria afirmar-se que aquesta vida, en un cert sentit, es transforma en un “segon catecumenat”? (...) si “catecumenat” significa (...) la disponibilitat interior projectada a perseverar en la fe i a madurar en ella, llavors l’expressió “segon catecumenat” té un sentit plenament apropiat. Perquè la catequesi respon a una necessitat de la fe: a la necessitat de professar-la, de perseverar i de créixer en ella.» (19 de desembre de 1984).

L’Església et crida Ivan en nom de Crist als sagraments pasquals. Tant de bo que nosaltres amb l’ajut de Déu puguem amb la nostra feble fidelitat ajudar-te a arribar-hi. Que per aconseguir-ho Crist ens sigui a tots camí, veritat i vida. Ell que ens crida a la conversió i a creure en la bona nova del l’Evangeli.

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Ara és el temps de la conversió, ara és el temps de la reconciliació, ara és el temps de fer el bé. Ara és el temps de donar, d’ajudar, de pregar i de dejunar. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació.

Iniciem avui el temps de preparació per a la celebració del misteri central de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Certament any rere any celebrem i recordem al llarg de l’any litúrgic que el Fill de Déu es feu home per a la nostra salvació, que Déu davallà fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia pecat perquè en Ell nosaltres fóssim fets justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’apòstol. Déu baixà perquè l’home pogués pujar; el Fill de Déu morí per tal de que nosaltres poguéssim participar de la seva resurrecció en qualitat de fills de Déu, fills amb el Fill.

Potser de tant recordar-ho correm el risc de fer-ho d’una manera rutinària, monòtona, com sense adonar-nos-en de la centralitat d’aquest misteri en la nostra vida. No es tracta de fer un posat trist com els hipòcrites, no es tracta d’anunciar res a toc de trompeta, ni de plantar-se drets a les cantonades de les places perquè tothom ens vegi. No es tracta de cercar el reconeixement humà; res de tot això, perquè aleshores ja tindríem la nostra recompensa i no podríem esperar-ne cap altra, no podríem esperar la que realment val la pena, la del Pare.
Es tracta d’esquinçar-nos els cors, de rentar-nos la cara, de posar-nos perfum i de confiar en aquell per a qui no hi ha secrets, aquell qui veu el que és amagat perquè és present en els llocs més amagats i sap que hi ha realment dins del nostre cor. Sap si hi ha vertader esperit de conversió o si ja estem prou satisfets de nosaltres mateixos, sap si el nostres cors s’esquincen o si el nostre dejuni, la nostra almoina, la nostra pregària, el nostre dol i el nostre plor són tant sols una façana, una imatge per promocionar-nos a nosaltres mateixos oblidant de convertir el nostre cor cap a aquell qui tant ens estima, aquell qui esborra les faltes, qui crea un cor ben pur i ens pot retornar el goig de la salvació.

Ara és el moment de la conversió. La nostra vida, la vida dels monjos, hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, ens diu sant Benet a la Regla. Guardant la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències, retraient-nos de tota mena de vicis, donant-nos a l’oració, a la lectura i a l’abstinència. Vet aquí que vol dir convertir-nos, esquinçant-nos el cor i no els vestits, com ens demana el profeta Joel. Esperar amb una joia plena de deler espiritual la santa Pasqua. (Cf. RB XLIX).

Ara és el moment de viure aquesta Quaresma amb esperança, sentint que en Jesucrist som testimonis de l’esperança que ens dona aquell qui lliurà la seva vida a la creu, aquell a qui el Pare va ressuscitar al tercer dia, deixant buit el sepulcre i omplint de sentit la nostra vida. Ara és l’hora de ser capaços de donar raó de la nostra esperança a tots els qui ens envolten. (Cf. Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma de 2021, 2). Donant, ajudant, pregant, dejunant, és a dir mostrant la nostra caritat perquè tant sols l’esperança ens capacita per viure la caritat, en expressió de sant Joan Clímac. (Citada pel Papa Benet a l’Audiència general del 11 de febrer de 2009).

Una esperança viscuda de nou aquest any en un context incert sobre el futur més immediat, quan hi ha molta gent que pateix, se sent abandonada, sola o angoixada. En aquets context la Quaresma és més que mai el temps de l’esperança, vivint-la en la confiança de que amb la renovació de les promeses baptismals la nit de Pasqua renaixerem com a homes nous, gràcies a la força de l’Esperit Sant.

Fem aquest camí quaresmal, aquest camí de conversió, sota la llum de la resurrecció que ja s’albira, perquè Crist és la nostra esperança i l’esperança és la porta de la caritat (Papa Benet, Audiència general 11 de febrer de 2009).

«La caritat ens uneix a Déu (...), la caritat ho suporta tot, la caritat és pacient; en ella no hi ha res sòrdid ni res altiu; la caritat no admet divisions, no promou discòrdies, sinó que ho fa tot en la concòrdia; en la caritat trobem la perfecció tots els elegits de Déu i sense ella res no plau a Déu.» (Sant Climent I, papa, Carta als cristians de Corint).

L’esperança ens porta a la caritat i tant sols per aquesta el Senyor es compadirà de nosaltres i ens farà participar del goig de la seva salvació.

DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lv 13,1-2.45-46; Sl 31,1-2.5.11; 1C 10,31-11,1; Mc 1,40-45

«Tant bon punt m’ho he proposat, Senyor, m’heu perdonat la culpa comesa.» ens ha dit el salmista. Amb aquest esperit es presentà davant Jesús un leprós, algú que segons la llei no podia establir contacte amb ningú, una persona considerada impura, condemnada a viure aïllada, a qui els sacerdots havien manat d’anar escabellat, amb els vestits esquinçats, tapat fins a la boca i obligat a declarar-se impur quan algú se li acostés. A algú així, Jesús el tocà amb la mà i li parlà. La desesperació d’aquest home que no demanava la salut sinó recuperar la dignitat de fill de Déu, fou recompensada amb la fe; la seva humilitat, que el portà a dirigir-se al Senyor agenollat al terra, rebé el regal de la purificació. Per l’encontre amb Jesús passa d’exclòs a beneït per Déu amb el do de la puresa recobrada. Per això no se’n pot estar de proclamar-ho davant la gent i de fer-ho conèixer pertot arreu, malgrat que Jesús mateix li recomanà seriosament de no dir-ho a ningú.

Jesús s’adapta a tots, no busca allò que li convé a Ell, sinó el que convé als altres, com ens ha dit l’apòstol a la segona lectura. Per fer-ho no dubte a transgredir les rígides i a voltes inhumanes regles de la llei: parla, toca i guareix aquell qui pels sacerdots és impur, aquell qui té en la seva malaltia la mostra evident del rebuig de Déu, del pecat.

Però no, aquell home de fet no era rebutjat per Déu sinó pels qui, potser de bona fe, creien obrar en nom de Déu. Per això a aquell home el mateix Fill de Déu el guareix de cos i d’ànima. És Jesús qui va a l’encontre dels marginats, dels pobres, dels malalts, dels pecadors per situar-los al millor lloc en el Regne de Déu. Jacob feia trampes, Pere tenia un caràcter fort, David fou un adúlter, Noé s’emborratxà, Jonàs fugi de Déu, Pau era un assassí, Marta s’angoixava, Tomàs dubtava, Sara era impacient, Moisès un tartamut, Zaqueu massa petit d’estatura, Abraham un vell, Llàtzer un malalt que acabà morint, Maria Magdalena una pecadora, Mateu un recaptador o Felip lent a entendre; però malgrat tot això o potser precisament per això, tots ells foren elegits per Déu. Déu no és un déu excloent, Déu no castiga amb el flagell de la malaltia; Déu no vol la mort del pecador, sinó la seva conversió i la seva vida. I en situacions difícils ens demana la confiança del leprós, sabedor de que tant sols la voluntat de Déu ens pot ajudar.

Avui també l’enfermetat s’abat sobre la nostra societat, avui també assenyalem amb l’estigma de la solitud al qui sofreix, avui també tenim por del qui està malalt i la seva malaltia ens fa sentir incòmodes, avui també intentem amagar tot aquell qui no considerem pur als nostres ulls, sense valorar que ho és als ulls de Déu. Per això avui també tenim necessitat d’aprendre de Jesús, potser més que mai. L’actitud, les paraules i els gestos de Jesús ahir cap als marginats del seu temps ens interpel•la avui a nosaltres. Tot ho hem de fer a glòria de Déu, ens ha dit sant Pau. Com també sant Benet a la Regla ens demana d’atendre als mallats de la comunitat abans de tot i per damunt de tot i servir-los com si fossin realment el Crist.

Veure Crist en el germà que sofreix, com el mateix Crist veia als altres com a germans seus, topa en una societat a voltes tancada i indiferent, quan no exclusivista. Seguir l’exemple de Pau com ell seguia el del Crist, prioritzar el que convé als altres per damunt del que ens convé a nosaltres, xoca en una societat en la que ens sentim còmodes amb els qui són com nosaltres, amb aquells que pensen i volen el mateix que nosaltres, perquè això al cap i a la fi ens dona seguretat; mentre que davant dels que són diferents, dels que pensen, senten i volen de manera diferent a la nostra, ens sentim sovint insegurs, inquiets quan no ens omplen de temor.

Jesús no té por de parlar, de tocar i de purificar a aquell qui està al marge de la societat, a aquell qui ho necessita. És la universalitat de la salvació que ens porta el Crist, aquell qui opta per fer opció preferencial pels marginats i ens convida a nosaltres a fer-la també.

Quina fe la del leprós, quina serena generositat la de Jesús, aquell qui ens absol de les faltes i sepulta els nostres pecats.

Que el Senyor ens atorgui la fe del leprós per dir-li confiats: «si voleu» i la gràcia d’escoltar de boca de Jesús: «Sí que ho vull.»

No ens cal res més.

MISSA EXEQUIAL DE FRA MARC (ANICET) VALLÈS I ROVIRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a; Sl 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 1Jo 3,1-2 i Jo 14,1-6

«Espera en el Senyor, sigues valent», ens ha dit el salmista. Aquest és el vertader sentit d’aquesta celebració en memòria i pregària pel nostre germà Marc: l’esperança. La vida de tot creient té un únic objectiu i aquest no és altre que trobar-se amb el Pare, arribar davant seu, poder viure a casa seva tots els dies de la vida, de la vida vertadera i eterna; d’aquella que el Fill de Déu fet home ha guanyat per a nosaltres amb la seva mort en creu i la seva resurrecció.

«L’home no puja, Déu baixa», escrivia simplificant-ho fra Marc (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 8). Déu es va fer home per compartir en tot la nostra humanitat llevat del pecat, per compartir les nostres malalties, els nostres sofriments, les nostres angoixes, la nostra mort. El nostre germà ha conegut ben de prop el que és la malaltia i l’angoixa, primer tenint cura de tants germans malalts i ancians, a la fi essent ell mateix malalt i ancià. Tot plegat per a la fi poder compartir amb el Senyor la seva resurrecció que és l’acompliment d’una esperança com la de Job, que enmig de tanta tribulació, està cert que el seu defensor viu i ell viu amb el seu defensor de tal manera que un dia podrà contemplar Déu amb els seus propis ulls.

És aquesta mateixa esperança la que ha guiat la vida del nostre germà Marc, una esperança que ha viscut tocant de peus a terra, al llarg dels seus més de vuitanta anys de vida i més de seixanta de vida monàstica, nascut a l’Empordà i arrelat a Poblet, on el portà la tramuntana de l’Esperit. Una esperança posada en la promesa del Senyor, i aquesta promesa com escriu sant Agustí, «és la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem, on no plorarem el qui se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú» (Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan). Avui demanem al Senyor que el nostre germà gaudeixi ja d’aquesta promesa, que la vegi feta realitat i la visqui en plenitud.

En paraules del nostre fra Marc «la vida és quelcom que depèn de nosaltres mateixos i de Déu» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàg. 20). Certament viure-la, creure en aquesta esperança depèn de nosaltres i és alhora regal, gràcia de Déu; és la prova més gran d’amor que ens ha donat el Pare, aquell que ens reconeix com a fills seus; com diu la carta de sant Joan. La clau és la confiança, ens ha dit el quart Evangeli, confiats en una vida que no acaba, on ja no hi ha sofriment i on tot és amor.

«On vius?» preguntava fra Marc als visitants, sorpresos no tant per la pregunta com per la inexactitud de la seva resposta, que donava pas a un joc dialèctic entre divertit i de resultat incert per al seu interlocutor. Però també es posava ell mateix una pregunta encara més important: Per a què i per a qui vivim? «Què és el més important que hem de fer en aquesta vida?» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàg. 3). «Si vivim, vivim per al Senyor i si morim, morim per al Senyor, per això tant si vivim, com si morim, som del Senyor», respon sant Pau (cf. Rm 14,8). Aquesta ha estat la vida de cristià, de monjo del nostre germà; seguint el camí cap a l’objectiu que el mateix sant Benet ens marca, la vida eterna. Tenint de model aquell qui és el camí, la veritat i la vida: Crist.

Tota la nostra vida, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a fra Marc, l’hora de viure vertaderament, la del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor, allí on Ell ens ha preparat estada, on hi ha lloc per a tots.

La vida dels monjos, la de tot cristià, però molt especialment la nostra, és un recórrer el camí cap a aquesta hora de plenitud i de vida, un camí al llarg del qual tenim pors, on ens surt al pas qui ens vol esfereir, on tan sols la certesa de poder fruir de la bondat del Senyor aixeca un mur que res ni ningú no és capaç d’esfondrar. Aquest camí és el que el nostre germà Marc ha conclòs avui i nosaltres, confiant en Déu, confiant en Jesucrist, el seu Fill, demanem que gaudeixi ja de la contemplació de la claror de la mirada del Senyor i sigui considerat digne d’ocupar una d’aquelles estances que Crist ens hi ha preparat.

I ara Marc et preguntem a tu: On vius? On tens els peus? I demanem per a tu que visquis a la casa del Senyor, allí on el Senyor està, que els teus peus reposin segurs al seu temple, que respiris l’aire pur de l’eternitat; que El Senyor t’hagi concedit de ser semblant a Ell i poder veure’l tal com és. Recordant allò que vas escriure «allà on estiguis, amb qui estiguis, sol o acompanyat, el Pare està sempre present ja sigui en tu mateix, en la bondat de la creació i amb els qui t’envolten» (Visita guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pàgina 41).

Has estat valent, el teu cor no ha defallit, has esperat en el Senyor, acabada la cursa t’has mantingut fidel. Demanem per a tu que estiguis ja amb el Senyor, com ho has demanat amb tota l’ànima, que estiguis allí on no es perd mai l’alegria, que havent escoltat Ell el teu clam frueixis en el país de la vida de la seva bondat.

Que Ell, el Verb encarnat per a l’home salvat, sempre misericordiós, t’hi aculli avui a tu i demà a tots nosaltres amb el Pare i l’Esperit Sant.

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Jesús quaranta dies després de néixer acudeix per primer cop al Temple. L’hi porten els seus pares Josep i Maria, aquells qui tenien per costum pujar un cop a l’any a Jerusalem, perquè eren uns bons observants de la Llei. El llibre del Levític, és a dir la Llei, estableix que al quarantè dia del naixement d’un infant mascle la mare tenia que oferir un sacrifici de purificació per tal de recuperar la seva puresa i alhora rescatar al primogènit en record de l’Èxode. Aquest sacrifici quedava establert en l’oferiment d’un anyell i un colomí o una tórtora i en cas de que la pobresa de la família no ho permetés, el preu del rescat eren dues tórtores o dos colomins.

Maria, la mare del Fill de Déu, la tota pulcra a qui no cal certament cap ritus de purificació perquè ha estat concebuda sense màcula, tant sols pot oferir el sacrifici dels pobres. La família de Jesús, la que acull, aixopluga i educa al Messies, s’ha de conformar amb un petit sacrifici per tal de complir tot el que ordenava la Llei del Senyor. L’àngel de l’aliança entra al temple fidel a la Llei i pobre entre els pobres. Aquell qui és com el foc fonedor, com el sabó de fer bugada, que ha de fondre i depurar als descendents de Leví entra en el temple, a la casa del seu Pare, humil i pobre.

Ens ho ha dit la Carta als Hebreus, Jesús s’ha emparentat amb nosaltres per destruir al diable, té el domini sobre la mort i ha vingut per fer-nos lliures. Però per portar a terme aquesta seva tasca, per acomplir la voluntat del Pare, per redimir-nos, per expiar els pecats del poble, s’ha fet en tot semblant als germans, feble entre els febles. Déu fet carn, tan home que Simeó el pot prendre en braços i agafant-lo a Ell abraça la salvació. Ell no ha vingut pas a salvar als àngels, sinó als homes i per això ha esdevingut un home com nosaltres, per poder ser d’aquesta manera el sacerdot compassiu i acreditat davant de Déu.

Aquest rei de la gloria a qui els seus pares porten al temple, apareix als ulls de tots com un infant més, no crida pas l’atenció ni dels guardes del temple, ni dels grans sacerdots. Però ja hi ha algun cor atent, preparat d’antuvi per haver practicat la justícia i la pietat, dedicat nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions; que està obert a la revelació i veu acomplert allò que Déu li havia promès. Simeó i Anna han vist i reconegut en aquell infant al Salvador que serà presentat no tant sols al temple sinó a tot el món, perquè Ell és la llum que ha vingut per il·luminar a tots els pobles, no tant sols la gloria del seu poble, sinó la salvació universal, promesa per Déu des de sempre.

Jesús, Maria i Josep obedients a la Llei se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret havent acomplert tot el que manava la Llei. Jesús tornarà al Temple molts altres cops; allí disputarà amb els doctors i mestres de la llei, essent tant sols un infant que creixia, es feia fort i era entenimentat; però a qui Déu li havia donat el seu favor. Allí al Temple hi acudirà amb els seus deixebles, hi ensenyarà, hi instruirà el poble i hi anunciarà la bona nova, també hi expulsarà als cobradors i venedors que han fet d’aquell lloc una cova de lladres i allí els seus, un cop Ell mort, ressuscitat i pujat al cel, hi seran contínuament beneint Déu.

Perquè aquest noi serà motiu que molts caiguin i molts d’altres s’alcin, serà una senyera combatuda que causarà a Maria un dolor tant fort com una espasa que traspassa l’ànima, perquè el preu de la salvació és la creu, i a nosaltres ens portarà una gran joia en rebre pel seu sacrifici i la seva resurrecció el regal de la salvació eterna.

En el lloc de l’encontre entre Déu i el seu poble, Jesús es presentat i ofert al Pare; Ell s’ofereix certament per a la nostra salvació com la víctima única i definitiva oferta per a la salvació de tota la humanitat. Externament complia un precepte de la Llei, de fet es presentava als qui el vulguin reconèixer i confessar. Ell és el Senyor valent i poderós, victoriós en el combat contra el pecat; el Fill de Déu fet home per a la nostra redempció, llum per a les nacions.