DIUMENGE DE LA SETMANA XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 33,7-9; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» ens ha dit el Senyor en l’Evangeli. Com cada diumenge, com cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia o per pregar, estem doncs reunits en el nom del Senyor i Ell es present enmig nostre. Per presentar-nos davant d’Ell amb el cor net iniciem la celebració eucarística reconeixent-nos pecadors durant l’acte penitencial i avui aquí, com tots els diumenges, amb el ritus de l’aspersió que ens recorda i rememora el nostre baptisme, quan vam quedar nets del pecat. Rebre el perdó i saber perdonar són dos conceptes intrínsecament units en la vida del cristià.

Al salm 130, conegut com a De profundis, clamem: «Però ets tu qui dones el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4) o en alguna altra traducció diem: «és molt vostre perdonar i això ens infon respecte». Perdonar certament imposa respecte, ens costa perdonar i moltes vegades no sabem fer-ho; ens costa no contraure deutes, com ens ha dit l’Apòstol, de no deure cap perdó a ningú, i ens costa procurar la salvació dels altres perquè al cap i a la fi el que ens costa moltes vegades és estimar, no pas al mode humà cercant la correspondència, cercant la retribució; sinó al mode de Déu, ple de generositat, ple de misericòrdia, ple d’aquell amor que el mateix Apòstol ens diu que hem de practicar, quan ens mana, que l’únic deute nostre ha de ser estimar-nos els uns als altres.

Si ens costa estimar, ens costa també perdonar i mantenim una relació difícil entre dos conceptes: Perdó i oblit. Perdonar no significa pas oblidar, significa oblidar en un sentit constructiu, és a dir no emprar ja el record del greuge rebut com a causa de conflicte sinó com a causa de creixement en la fe i en l’amor. Quantes famílies trencades quan moren per exemple els pares i no tant sols per qüestions econòmiques, que també, sinó perquè és sovint el moment en que greuges passats surten de nou a la llum i sobre els quals no s’ha aplicat ni el perdó, ni l’oblit positiu. Quantes parelles se separen entre retrets i es fan mal i fan mal també als fills i no troben la pau.

També costa el perdó col·lectiu, el perdó en comunitat, tant entès com a comunitat eclesial com entès com a comunitat política, social o econòmica. I a vegades no hi ha altre solució que perdonar, que aprendre la lliçó de fets esdevinguts i mirar endavant i no vers el passat, llepant-nos eternament les ferides i al cap i a la fi impedint que cicatritzin i es tanquin. Fins i tot hi ha fórmules jurídiques, legals, que institucionalitzen el perdó, sempre però que hi hagi voluntat de perdonar i de ser perdonats i això també costa i aixeca grans polèmiques i passions.

Per a nosaltres creients el perdó té un marc sacramental ben concret: el sagrament de la penitència. Molts cops es diu que és un sagrament en crisi, que la seva pràctica ha baixat més que sensiblement i apareixen les habituals reflexions que ens fem al respecte com: “jo ja m’entenc directament amb Déu, no em calen homes per intermediaris, homes tant o més pecadors que jo”.

Avui l’Evangeli no dona pas suport a aquest argument quan Crist diu «tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.» Escrivia sant Joan Pau II: «El carisma i, al mateix temps, l’originalitat de l’Església en el que a la reconciliació es refereix, en qualsevol nivell que hagi d’actuar-se, resideixen en el fet que ella apel·la sempre a aquella reconciliació fontal. En efecte, en virtut de la seva missió essencial, l’Església sent el deure d’arribar fins a les arrels de la laceració primigènia del pecat, per a aconseguir la seva curació i restablir, per dir-ho així, una reconciliació també primigènia que sigui principi eficaç de tota veritable reconciliació.» (Reconciliació i penitencia, 4).

Anar a l’arrel per poder sanar l’ànima no és pas compatible amb guardar rancúnia, no és pas compatible amb un perdó aparent sense cap profunditat. Per poder perdonar el primer que ens cal és sentir-nos nosaltres mateixos necessitats de perdó, saber-nos pecadors i amb aquesta premissa inexcusable podrem primer demanar el perdó i després podrem perdonar.

Però compte amb el que Jesús ens diu quan ens parla d’aquell governant a qui el seu Senyor va perdonar el deute milionari però que ell era incapaç de perdonar al seu deutor. Crist li diu: «servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?» (Mt 18,32-33). Per tant per demanar el perdó hem de ser capaços també nosaltres de saber perdonar, si no de res no ens val rebre’l, perquè aleshores rebre els efectes de la misericòrdia de Déu no ens ha transformat.

Aquesta capacitat de perdonar és una part, i no pas menor, del propòsit d’esmena, del propòsit de no pecar més, d’intentar al menys de no pecar més i de perdonar als altres els seus pecats. En paraules del Papa Francesc: «El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un regal, és un do de l’Esperit Sant, que ens omple de la purificació de misericòrdia i de gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat de Crist crucificat i ressuscitat. En segon lloc, ens recorda que només si ens deixem reconciliar en el Senyor Jesús amb el Pare i amb els germans podem estar veritablement en pau.» (Audiència general 19 de febrer de 2014).

El perdó sempre és un regal, un regal que rebem però que alhora hem de ser capaços de donar; en som receptors i transmissors d’aquesta gràcia que és el més gran do que podem rebre de Déu. Ser perdonats vol dir reconciliar-nos amb Déu i malament ho podem fer si renyim amb els germans o si no cerquem també la seva reconciliació.

Durant el jubileu de l’any 2000 sant Joan Pau II proclamava: «Perdonem i les nostres culpes, perdonem les culpes comeses pels altres contra nosaltres. (...) L’home és l’única criatura a la terra que pot establir una relació de comunió amb el seu Creador, però també és l’única que pot separar-se d’ell. (...) Déu, ben representat pel pare de la paràbola, acull a tot fill pròdig que torna a ell. L’acull per mitjà de Crist, en qui el pecador pot tornar a ser “just” amb la justícia de Déu. L’acull, perquè va fer pecat per nosaltres al seu Fill etern. Només per mitjà de Crist podem arribar a ser justícia de Déu (cf. 2 Co 5, 21).» (Sant Joan Pau II 12 de març de 2000).

Déu és compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor (cf. Sl 86,15) mentre que nosaltres sovint som fidels en castigar i lents per estimar.

Per poder estimar cal que ens emmirallem en la llei del Senyor, perquè com escrivia sant Bernat: «La llei del Senyor és perfecta, i converteix les ànimes. Perquè és l’única capaç d’arrencar a l’ànima de l’amor de si mateixa i del món, i tornar-la cap a Déu.» (Llibre sobre l’amor a Déu, 34).

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRACIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

En el Martirologi romà figura el 21 d’agost la commemoració dels sants màrtirs Bernat, abans anomenat Ahmed, monjo de l’Orde Cistercenc, i la de les seves germanes Maria (Zaida) i Gràcia (Zoraida), a les que havia convertir de la religió mahometana a la fe en Crist. Aquests màrtirs que a Alzira se celebren el 23 de juliol i aquí a Poblet avui 2 de setembre, són part de les arrels de la nostra fe.

Aquell llunyà 1180 semblava que la voluntat del rei d’Alzira s’havia imposat, que Ahmed, Zaida i Zoraida havien mort per no res, de manera absurda, sense sentit. Res més llunyà de la realitat, de fet el seu cos havia estat alliberat de la mort, Déu s’havia posat a favor d’ells en contra dels seus enemics i els va alliberar perquè havien esperat en el Senyor. Els màrtirs són aquells qui per haver donat el suprem testimoniatge de fe i de caritat amb el vessament de la seva sang, estan més íntimament units a Crist (cf. LG, 50).

Certament Ahmed, Zaida i Zoraida havien sembrat amb llàgrimes als ulls però Bernat, Maria i Gràcia cridaren de goig a la sega. Els temps de Déu no són els nostres i la collita a vegades triga a arribar, però la seva llavor havia quedat ben colgada i a la fi germinà.

El 30 de desembre de 1242 el rei Jaume arribava a aquelles terres, com diu la seva crònica «perquè era lloc i saó que nós volíem acabar allò que havíem començat» (Crònica 328) i en aquella ciutat que obria i tancava les portes d’un nou regne terrenal, Don Jaume trobà que de la llavor amarada amb la sang d’aquells màrtirs sorgia la fe cristiana i aquella comunitat a la fi cridava de goig a la sega.

A Bernat, Maria i Gràcia no els va espantar allò que espantaria a la gent, estaven a punt per a reverenciar de tot cor al Senyor i amb la seva mort donaren resposta a llur esperança i per voler de Déu sofriren per haver obrat el bé.

L’Església arrela millor allí on la sang dels màrtirs ha regat la terra i als nouvinguts amb Don Jaume no els calgué més que deixar-se endur per la voluntat de Déu i fonamentar en els tres màrtirs una nova comunitat cristiana. La llavor que s’havia plantat amb tanta fatiga quasi un segle abans donà fruit i el donà amb escreix. Era una bona llavor, Ahmed havia estat atret pel Senyor de manera quasi miraculosa: un viatge, uns cants llunyans i una comunitat que l’acollí i l’acompanyà en el seu camí de conversió. Però el ja monjo Bernat no en tenia prou amb quedar-se aquella gran joia per a ell tot sol. Li calia compartir-la, fer participar als seus del millor regal que Déu li havia fet, la fe, i empès per aquest esperit evangelitzador retornà a Alzira i aconseguí guanyar pel Crist les seves dues germanes i també guanyar-se el rebuig del seu germà, ben bé com ens ha dit l’Evangeli «un germà trairà al seu germà». Semblava que fins allí havia arribat la força evangelitzadora de Bernat, que no hi hauria més, però tot i ser perseguits, Déu parlava per la seva boca, Déu obrava a través d’ells i sofrint amb confiança a la fi se salvaren no tant sols les seves ànimes sinó que foren llavor de salvació per a tot un poble.

Un sol home, un monjo novell entrat a Poblet de manera singular als pocs anys de la fundació del monestir, ajudat per la força de l’Esperit acabà essent llavor de conversió de tota una contrada. A Don Jaume no li calgué sinó remoure la terra i la brasa, així el foc de la fe d’aquells tres màrtirs reprengué ràpidament i amb força, no li calgué sinó guaitar el sembrat per trobar-hi aquella bona llavor que brostà llavors amb vigor i ben ufanosa.

La llavor dels màrtirs fecunda l’Església, ahir i avui, perquè el martiri no és tant sols cosa del passat sinó també del present; la llavor dels màrtirs uneix pobles com ho estan aquest monestir i les terres d’Alzira i de Carlet, perquè entre tots conservem la memòria de Bernat, Maria i Gràcia.

Un jove de nissaga reial i fidel musulmà, enviat en missió oficial vers Barcelona, dues noies que queden a casa esperant el retorn del germà, un altre germà rei a Alzira, zelós defensor de la seva fe, uns monjos a les beceroles de la vida monàstica a Poblet que lloen Déu en l’Ofici Diví; uns i altres elements dispersos que lligats pel pla de Déu esdevenen llavor de fe.

Com Crist fou clavat a l’arbre de la creu, Bernat fou clavat a l’arbre de la vida; com Joan Baptista fou decapitat Maria i Gràcia foren degollades; imitant un al Mestre i seguint elles al precursor. Aquests grans de blat en caure a terra van morir i morint van donar molt de fruit (cf. Jn 12,24).

En paraules de sant Joan Pau II els màrtirs: «són com un gran quadre de l’Evangeli de les Benaurances, un bell ventall de la varietat de l’única i universal vocació cristiana a la santedat.» (12 de març de 2001)

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 22,19-23; Sl 137,1-2a.2bc-3.6 i 8bc (R.: 8bc); Rm 11,33-36; Mt 16,13-20

Claus, claus, claus. Quantes vegades en la vida hem perdut les claus? Quantes vegades hem arribat a la porta i a l’anar a obrir ens hem deixat la clau? I, ara, fins i tot ens oblidem de la clau de pas, per accedir a l’ordinador, al telèfon o per pagar amb una targeta de crèdit.

Tot està rodejat de claus. La nostra vida està envoltada de claus. La vida és un continu obrir i tancar portes.

Avui hem de considerar que tan sols amb una clau, amb una clau mestra ja no ens caldrien més claus.

Però, quina clau pot obrir totes les portes, o pot tancar-les totes?

La fe, la clau de la fe, sí, la clau de la fe ens obre i tanca totes les portes. La fe en Jesús ens obre a la vida en plenitud. Perquè, tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. La fe en Jesús ens tanca a una vida anodina, a una vida sosa, sense sal ni gust. La fe en Jesús ens obre a una vida plena de goig, però també de dolors, de creu per arribar a la glòria.

Perquè, per a nosaltres: Qui diem que és Jesús? És un personatge històric? És el Fill de Déu? És el Messies esperat per salvar tot el món? És el meu Déu, el meu protector? És el meu estimat, en qui he posat tota la meva confiança? És a qui escolto en la meva pregària? És el centre de la meva vida? És l’eix, la columna vertebral de la meva de la vida?

O més encara: Visc d’acord amb el missatge que Jesús ens ha deixat? Perquè, si em considero cristià, he de seguir les petjades del Crist. I per seguir Crist, la meva vida s’ha d’anar configurant als mateixos sentiments del Crist. Sentiments de pau, de reconciliació, de coneixement de Déu.

Per això, hem de reconèixer en la nostra vida que tenim necessitat d’un salvador, necessitat de l’únic salvador. Hem de reconèixer els nostres mancaments, acceptar la nostra pobresa espiritual i atansar-nos a l’únic que ens pot donar la clau mestra que ens obre a la fe, l’esperança i la caritat.

Pere, ens és un exemple, tot i seguir Jesús, el nega, però es reconcilia. Així, també és la nostra vida. Encara que siguem monjos, consagrats, casats, fadrins o viudos, joves i vells, som cristians. Som seguidors de l’únic que ens pot obrir la porta, Jesús té la clau de la nostra vida. La vida que ara vivim i la futura.

I Jesús ens dona la clau en l’Església

Jesús edifica l’Església sobre Pere. I a Pere li han estat donades les claus del Regne. Això és, l’Església té ara les claus en el successor de Pere, i en cada ministre ordenat, que pel sagrament del perdó pot reconciliar els fidels en Déu. L’Església és l’instrument de reconciliació de Déu per al món. I els seus ministres estem ordenants per al servei de la reconciliació.

I tots nosaltres ací presents formem l’argamassa d’aquesta Església exultant, santa i configurada per pobres pecadors, però amb ganes de tirar endavant, amb l’ajuda dels sants que ens han precedit, amb el depòsit de santedat dels màrtirs que segellaren la sang del pacte de la glòria, bescanviant la vida caduca per l’eterna.

Esperant el nostre moment celebrem l’Eucaristia, com aliment del nostre camí per seguir amb força cap a endavant. Alimentats amb el cos de Crist hauríem de sortir de la celebració amb a força renovada per servir el proïsme.

La clau, la clau de la fe ens empeny a viure l’esperança futura del Regne del cel i ens dóna la clau de viure l’amor rebut per Jesús, estimant allò que ens mana i desitjant allò que ens ha promès, la vida eterna.

No ens oblidem mai que la clau mestra del cristià és una, en tres, és a dir: l’Església amb la fe que professem, el Crist a qui seguim i el servei vers els altres més necessitats. Però, tot és una única clau, com és u el Déu a qui seguim i servim que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26

«Viam dicit humilitatem, quae ducit ad veritatem: altera labor, altera fructus laboris est.» «A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, I,1)

La vida de sant Bernat és tota ella un camí cap a Déu. Semblava ben orientada a la riquesa i al poder, a l’or i a la plata, en definitiva als plaers mundans; però ell preferí l’enteniment i la saviesa, preferí la seva claror com a llum per als seus passos i al Senyor com a guia vers aquesta saviesa que més que docte és una saviesa de cor. Cercava Déu, tenia set de Déu i li fou permès de contemplar-lo al seu santuari, de beneir-lo i de lloar-lo tota la seva vida i enamorat com estava del Crist fou feliç sota les seves ales.

Bernat fou un enamorat del Crist, el preferí a Ell a tota altra cosa però la seva grandesa radica en que essent gelós pel seguiment del Crist no fou un gelós del Crist, sentí sempre i en tot moment la vertadera necessitat de compartir amb els germans aquesta perla de gran valor per la qual deixà tota altra riquesa caduca i efímera. La seva vida cristiana, comunitària, monàstica fou una vida per Crist i una vida viscuda amb i pels germans. Inicià així la seva vida a Citeaux envoltat de parents i amics que amb ell emprenien l’estret camí del monaquisme cenobític i acabà els seus dies amb la joia de veure una extensa nissaga filla de Claravall, entre d’altres nosaltres mateixos. El seu camí fou des de la seva entrada a Citeaux un camí per a ser viscut en comunitat.

Nosaltres encara avui maldem per seguir el seu exemple, per viure segons el model que tenim en ell que poc a poc, pas a pas guiat pel Crist anà configurant-se amb Ell per adquirir la ciutadania del cel. Maldem avui també per seguir el camí que Bernat de Claravall ens indica, el de l’amor viscut des de la humilitat, en el que es cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, II,5). Maldem avui també nosaltres per ser el seu goig i la seva corona, apartant-nos de l’estil de viure contrari al Crist, mirant d’evitar el camí que porta a la perdició perquè seguint les seves paraules, plenes de saviesa i de seny, ens mantinguem sempre en el Senyor. Bernat ni pregà, ni visqué només per ell, visqué, pregà i lluità per compartir amb els seus germans, també avui amb nosaltres, la gloria que rebé del Senyor com a premi a la seva fidelitat. Sempre amb l’objectiu d’arribar i compartir tots junts la vida eterna, tal com diu sant Benet a la Regla.

«Est ergo via descensionis, sicut et ascensionis. Et via est ad bonum, et via est ad malum. Cave malam, elige bonam.» «Hi ha un camí cap a dalt i un altra cap a baix. Un camí que porta al bé; un altra que porta al mal. Guarda’t del mal camí i tria el bo.» (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, IX,24)

El camí escollit per sant Bernat per anar cap a Déu, el camí que li proposaren la saviesa i l’enteniment, el camí que ens proposa a nosaltres no és altre que el de l’amor. Un camí d’amor cap a aquell qui és l’amor. Perquè el Senyor «fa que l’estimem, més ben dit, es va fer per a ser estimat. A Ell és a qui esperem perquè a Ell és a qui s’estima amb més goig i a qui mai s’estima en va. El seu amor provoca i premia el nostre. El precedeix amb la seva bondat, el reclama amb justícia i l’espera amb dolçor.» (Liber de Diligendo Deo, 22).

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, la seva passió, el sentit únic i darrer de la seva vida no fou altra que cercar el camí cap a la veritat i recórrer-lo amb aquell qui és la veritat com a guia i capdavanter; però a cada pas seu es girà vers els seus germans, es gira també avui vers nosaltres per indicar-nos la via, per convidar-nos a no defallir, per animar-nos, per esperonar-nos a seguir com ell endavant moguts sempre per l’amor. «Un pot treballar de franc sense amor i un altre estimar sense cap esforç. El primer perd tot el que fa; el segon pel seu amor mai no fracassa.» (Apologia ad Guillelmum Abbatem, 8).

Aquest és el seu gran llegat, el llegat més preuat que ens podia deixar, un camí cap a Déu centrat en l’amor a Crist i als germans. Bernat fidel deixeble de sant Benet, aimant de la Regla als ulls del món ho deixà tot per no tenir res; als ulls de Déu res no tenia i ho va obtenir tot. Benet, Bernat, com Robert, Alberic o Esteve i amb ells tants d’altres recordats i no recordats, ens són avui models i exemples.

La iconografia representa a sant Bernat no pas abraçant la creu, sinó essent ell abraçat pel crucificat. Aquesta abraçada íntima entre divinitat i humanitat, que sant Bernat compara amb el petó del que parla el Càntic dels Càntics (cf. Super Cantica Canticorum II), s’estén des de la persona de Crist fins aquells als qui Ell arriba. Una trobada que té per escenari la vida diària, en un temps i un l’espai concret, diferent per a cada persona; però amb un element sempre comú; és Crist qui es creua en la vida de tota persona, Crist qui es creuà en la vida de Bernat de Claravall i també en la nostra vida; Crist que quan ens troba ens sacseja la consciència i cerca el nostre penediment i la nostra conversió amb el seu amor. (Cf. Sant Joan Pau II. Audiència General 9 d’agost de 2000).

En paraules del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. La mirada dels homes de tots els temps i de tots els pobles, de totes les filosofies, religions i cultures, troba finalment els ulls oberts del Fill de Déu crucificat i ressuscitat; el seu cor obert és la plenitud de l’amor.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

La llum, la veritat, la meta de Bernat fou Crist, fou trobat, cridat per Crist a seguir-lo a Citeaux i Crist crucificat amorosament l’abraçà. Crist que en paraules de Bernat de Claravall és aquell que per llur passió en l’obra manifestà la paciència, en la manera la humilitat i en la causa l’amor (cf. Sermó de la Passió del Senyor).

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Déu li havia reservat un paper central a Maria en la història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més immaculada. Aquesta dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així que cap màcula, cap canvi entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro de cavalls de foc (cf. Sir 48,9).

Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist, és la primera en tenir el seu moment de participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort ja ha estat destituït.

Per què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Perquè ella que era una dona, com qualsevol altra dona, estava caracteritzada i singularitzada per la seva total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en ella meravelles. «Ella sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).

Mitjançant l’assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com el Fill de l’home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels deixebles de Crist» (cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.

El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i cridada a ser la primera a participar de la resurrecció, el seu cos és glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel.

L’assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de Jesucrist i la nostra resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i ànima glorificada en el cel no és sinó l’anticipació de la nostra pròpia resurrecció, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.

Maria és una dona qualsevol, l’única diferència amb les altres és que ja ha estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules de sant Joan Pau II: «l’Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i advocada de gràcia» (Redemptoris Mater, 47).

Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per tota la humanitat pel seu Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més gloriós i llur ànima com sempre immaculada. L’assumpció de Maria, la nostra Mare, ens mostra la realitat d’aquesta esperança joiosa; essent nosaltres encara pelegrins, la nostra Mare ens ha precedit i ens assenyala ja el terme del camí, ens mostra que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada.