2 de febrer de 2023

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

«Els meus ulls han vist al Salvador» (Lc 2,30).

Exclamà Simeó prenent l’infant en braços.
Aquest Salvador no ha vingut pas amb esclats de veu, ni enmig de la cridòria joiosa i enfervorida del poble d’Israel, que és el seu poble. En la seva presentació davant de Déu, davant del seu Pare, sols hi ha un ancià just i pietós, una anciana dedicada nit i dia al culte de Déu i uns pares fidels complidors del que està prescrit. No han sortit els grans sacerdots a rebre’l, però sortiran més tard, ho faran quan vegin en Ell una amenaça, intentaran comprometre’l i a la fi a demanar la seva mort.

Els pares de Jesús portant al seu fill a Jerusalem per presentar-lo havien d’oferir un sacrifici i certament portaven, gaire bé sense adonar-se, la víctima del més gran sacrifici, aquella oblació digna del Pare, més gran que la d’Abraham oferint al seu fill Isaac. En la vida d’aquest infant res no s’aparta del que manava la llei de Moisés, els seus pares fan tot tal com diu la Llei del Senyor. Ell, que ha vingut a ser presentat a tots els pobles, a ser la llum que es reveli a les nacions, no se salta ni una lletra de la Llei del poble d’Israel. Per això dirà amb tota raó: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Jesús és fill d’una família, de la sang del poble d’Israel, s’ha emparentat amb la humanitat d’una manera concreta i s’ha volgut fer un home qualsevol, igual en tot a nosaltres, llevat del pecat, no guardant-se gelosament la seva condició divina sinó compartint la nostra feble condició humana i així d’aquesta manera humil i callada durà a la plenitud la Llei, duent a terme la nostra redempció.

«Aquí teniu l’home!» (Jn 19,5).

Dirà Pilat als sacerdots i als guardes del temple quan Jesús pugi a Jerusalem per oferir-se com a víctima pels nostres pecats. I ara a aquest home el tenim portat pels seus pares com a noi fill primer, per ser consagrat al Senyor, que oferiran pel seu rescat un parell de tórtores o dos colomins, en record de l’alliberament del poble a I’Egipte. Ja ens ho anuncia Simeó, aquest noi serà una senyera combatuda, i de quina manera. A causa d’ell el dolor sacsejarà a la seva mare, com una espasa que traspassa l’ànima, afligirà a Maria com un dolor de part. És el preu que pagarà l’àngel de l’aliança, que entra ara al seu temple per alliberar-nos del pecat i de la mort, per fer-nos veritablement fills de Déu, fills amb el fill, perquè el preu del nostre rescat serà la seva mort en creu. Com escriu la Carta als hebreus: «la sang de Crist, que per l’Esperit etern s’ha ofert ell mateix a Déu com a víctima sense cap defecte, amb molta més raó purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu.» (He 9,14).

«Aquí teniu el vostre rei.» (Jn 19,14).

Dirà Pilat als jueus que cridaven amb força demanant la crucifixió de Jesús, quan al pati del pretori estigui a punt de ser condemnat a morir clavat a la creu, en la que tindrà per capçal una inscripció que el declararà rei dels jueus. De la creu estant Jesús veurà el temple on un dia fou presentat pels seus pares, on Simeó profetitzà aquell dolor tan gran i d’on haurà tret els mercaders que han convertit la casa del seu Pare en un mercat. Si Anna donava gràcies a Déu per haver vist aquell infant i en parlava a tothom, a la fi el poble cridarà amb força per demanar-ne la mort i una mort de creu.

Veritablement aquest infant és rei, és aquell de qui Malaquies ens ha dit que davant seu ningú es mantindrà dret, que serà com el foc del fonedor, que s’asseurà a fondre, a depurar i a purificar. Però el seu reialme no és d’aquest món, no respon als criteris humans, respon al pla de Déu, revelat avui a Simeó i a Anna, predicat aviat al poble d’Israel, fet realitat acollint i cridant als pecadors i als rebutjats, tornant la vista als cecs i la parla als muts, un pla que passa per la creu i acaba amb un sepulcre buit. El pla de Déu no respon sovint a les nostres expectatives, és tota una altra cosa, sovint molt allunyada de les nostres estretes mires, sempre marcades per les nostres febleses tant físiques com morals.

«Déu li havia donat el seu favor.» (Lc 2,40).

I a través d’Ell, el Pare ens ha donat el seu favor també a nosaltres. Esdevenint Crist l’oblació digna i agradable al Senyor, nosaltres un dia ens podrem presentar davant del seu Pare, que és el nostre Pare, amb el cor purificat, quan es revelin els sentiments amagats als cors de molts, també als nostres; quan tant de bo puguem demanar com Simeó que el Senyor ens deixi anar en pau, quan tant de bo hàgim pogut veure i reconegut al Salvador i la seva llum amb els ulls de la fe. El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia del seu fill. Nosaltres també hem d’estar meravellats, meravellosament agraïts al Senyor que no ha dubtat en prendre la condició humana, en fer-se obedient i en acceptar una mort de creu, en vèncer la mort i en compartir amb nosaltres la seva resurrecció i tot perquè ens estima i ens vol vora seu al Regne.

Aquest infant home i rei, Salvador de tots els pobles, tenia el favor de Déu, perquè Déu està al nostre favor, al nostre costat, fins al límit de donar la vida per nosaltres per la nostra salvació; estimant-nos fins a l’extrem. En paraules de sant Joan: «L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.» (1Jn 4,10). Per a complir-ho el portaren a Jerusalem, avui els seus pares al temple, demà una multitud al calvari, a la fi el Pare a la gloria; fou a Jerusalem on s’acomplí el que havia dit: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré.» (Jn 2,19). Es referia al nou temple, al santuari del seu cos, que un cop ofert com a víctima i en ressuscitar d’entre els morts ha estat edificat d’una vegada per sempre. Fou quan els seus deixebles van creure en l’Escriptura i en la paraula que els havia dit; fou quan veieren també ells al Messies del Senyor.

26 de gener de 2023

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Qui mor en la fe, sense haver posseït allò que Déu promet, contemplant-ho de lluny i saludant-ho indica clarament que buscava una pàtria molt millor que la que puguem tenir aquí a la terra, una pàtria celestial.

Robert, Alberic i Esteve no es creien justos, però cercant el camí per ser-ho, Déu els ha considerat justos. Robert, Alberic i Esteve no es creien pietosos, però cercant el camí per ser-ho Déu els ha considerat homes piadosos. Robert, Alberic i Esteve no es creien en possessió de la veritat, però cercant d’arribar a aquell qui és la veritat, l’única veritat, acabaren per posseir-la. Ells estaven certs que el camí que du a Crist, que és la veritat i a la vida, és forçosament estret, però estant segurs també de que Déu tot ho pot i que per a Ell res és impossible, mantenint-se fidels fins a la fi, encertaren a passar pel forat de l’agulla que dona accés al Regne de Déu i avui els comptem entre els homes pietosos i mantenim el record de la seva glòria.

Robert, Alberic i Esteve foren capaços de trobar aquell bon camí que porta cap a Déu i que allunya dels vicis. No els fou pas fàcil, la seva mirada crítica sobre la societat i el monaquisme del seu temps els feu buscar en el desert un lloc on lluny de restar presoners de les estructures socials imperants al seu temps, obtinguessin de ser veritablement seguidors del Crist, fecundament pobres pel Crist, i lliures davant dels poderosos.

Anant de desert en desert arribaren a Cister, on trobaren un lloc on viure en el món, però lluny dels perills del món; pregant pel món, formant part del món però des de la solitud amb el Crist. Aquesta fou la seva alternativa de vida, seguint l’esperit de la Regla de sant Benet, amb una manera d’entendre la vida monàstica que aviat veié com un nou reguitzell de monestirs sorgien amarats per aquest esperit de senzillesa i d’autenticitat, units entre ells pels lligams de la caritat. La simplicitat i l’autenticitat foren la norma de vida del nou monestir i aquesta característica feu d’aquell lloc un desert fecund, on arrelà una nova manera d’entendre la vida monàstica i on nous brots anaren enriquint aquella comunitat.
Robert, Alberic i Esteve deixant-ho tot, ho obtingueren tot; deixant casa, germans i germanes, pare, mare, fills i camps, obtingueren el cent per un en caritat perquè seguiren a aquell qui pot obrir les portes de la vida eterna, l’únic que pot, i sols a Ell observaren i seguiren. Observant el Senyor, la seva manera de fer, el seu rostre, ple d’amor i de pau, de vegades indignat davant la hipocresia i el tancament, i fins i tot contorbat i angoixat a l’hora de la passió. Observant-lo tots junts, no individualment, sinó en comunitat; cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la seva pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. Seguint l’exemple dels apòstols, d’aquells dotze, als qui Jesús cridà per estar sempre amb Ell i anar amb Ell fins a la fi del camí que porta a la vida eterna. (Cf. Papa Francesc, Discurs al Capítol General de l’Orde Cistercenc, 17 d’octubre de 2022).

Robert, Alberic i Esteve no s’havien escollit pas entre ells, fou Jesús qui els escollí per a seguir-lo. Ho feren tots junts tot i que el seguiment en comunitat no sempre és fàcil, perquè estar d’acord no és mai fàcil; hi ha sempre diferències quan cadascun porta les seves febleses i ha de lluitar amb les seves limitacions i amb el seu orgull. No fou pas fàcil per a Robert, Alberic i Esteve, com tampoc ho és avui per a nosaltres; perquè no és fàcil caminar plegats en comunió. Sols ho podem assolir amb l’ajuda del Senyor, deixant actuar la seva gràcia i acollint aquest seu regal, que hem rebut per tal de ser la seva comunitat, tal com som, imperfectes, no pas uniformes, però convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d’ell, que és el nostre Mestre i el nostre Senyor, en paraules del Papa Francesc al Capítol General de l’Orde. (Cf. Papa Francesc, Discurs al Capítol General de l’Orde Cistercenc, 17 d’octubre de 2022).

En paraules de sant Bernat: «Formem tots la mateixa túnica, perquè només en tinguem una, teixida per tots. Sí, una única entre tots. Encara que siguem molts i molt diferents, per a ell només existeix una coloma meva, una bonica meva i sense defecte. D’altra banda, ni jo sol, ni tu sense mi, ni l’altre sense nosaltres dos, sinó tots alhora, teixim aquesta túnica, si de veritat ens obstinem a guardar la veritat amb el vincle de la pau.» (Apologia a l’Abat Guillem 7,1)

Totes les dificultats, gràcies a la seva fe, Robert, Alberic i Esteve les venceren tenint clar el camí a seguir, la Regla del nostre Pare sant Benet, aplicada amb rigor i amb seny; tenint clar on volien anar, cap a aquell qui és la veritat i a la fi no anhelant altra vida que aquella que hom pot trobar a la pàtria celestial on el Senyor els tenia preparada una ciutat ben fonamentada, que té a Déu mateix com a arquitecte i constructor.

Per això el seu record dura per sempre, la seva glòria i la seva bondat no seran mai oblidades.
Perquè el Senyor els va estimar i els ha coronat de glòria. Robert, Alberic i Esteve encesos d’una mateixa caritat, a imitació de Crist, són també avui per a nosaltres pares i mestres.

Perquè, en paraules de sant Bernat: «Ells sí que vivien la veritable Regla, donant-li prioritat a allò més noble. Ells si que posseïen la màxima discreció, lliurant-se a allò que és el més important. Ells sí que estimaven la veritat, sadollant-se amb tanta ànsia en les seves ànimes, per l’amor de les quals havia mort Crist.» (Apologia a l’Abat Guillem 19,2).

15 de gener de 2023

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 49,3.5-6; Sl 39,2 i 4ab.7.8-9.10 (R.: 8a i 9a); 1C 1,1-3; Jo 1,29-34

Mirar, mirar, mirar, a qui?

Mireu, sant Pau ens diu: santificats en Jesucrist, hem estat cridats a ser-li consagrats. Això, val per a qualsevol cristià i evidentment qualsevol monjo.

Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.

La nostra societat no vol parlar de pecat. Però, anem acumulant faltes en el nostre partit, en el nostre camp de joc, en el nostre temps i en el nostre espai, en la nostra vida, faltes que suren per tot arreu.

Hi ha el pecat personal, de pensament, paraula, obra i omissió, el pecat social, el pecat estructural on estem immersos, encara que ni ens adonem; la guerra, la fam, els desequilibris socials, les malalties i la mort són presents en el món. Si no som conscients del pecat instal·lat en el món, la nostra vida és fàtua, falsa i mentidera.

Aleshores si hi ha mal, hem de girar-nos cap a qui pot bescanviar el mal en bé, qui pot prendre la condició d’anyell redemptor, qui pot redimir aquest pecat, qui pot prendre damunt seu el nostre pecat i donar-nos la gràcia.

Avui l’evangeli ens indica a qui hem de mirar. Joan ens assenyala: «Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.»

Com és possible tanta bondat? No som una mica desagraïts?

Déu ens porta la salvació i nosaltres sembla que mirem cap a un altre costat.

Què hem de mirar?

És cert que mirem moltes coses, perquè la societat en que vivim es regeix per la imatge. Els aparadors de les botigues de rebaixes inciten el consum com si fos una necessitat vital. Al final de tot el passeig quedem esgotats de mirar i els nostres ulls fatigats no veuen res, tot sembla igual.

Perquè les persones miren, cerquen, regiren i busquen entre les ofertes el que els pot aportar pau, felicitat i benestar; però, això no es troba a un aparador del Passeig de Gràcia, ni del Portal de l’Àngel.

La nostra mirada pot estar ferida per les experiències de la vida, per això contínuament necessitem del col·liri de la pregària, així podrem mirar amb els ulls de la fe, el qui veritablement ens pot donar la pau i la salvació.

Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.

Aquest que ens indica Joan és l’únic que val la pena mirar. Mireu Jesús, l’Anyell de Déu, contemplem-lo, desitgem-lo, intentem viure l’experiència de conèixer-lo.

Jo no sabia qui era, ens diu Joan. Nosaltres tampoc sabem encara del tot qui és, sinó la nostra vida no ho resistiria. Ara bé, amb els ulls de la fe reconeixem les seves petjades, el seu amor per nosaltres, el seu ser servent del Senyor, el seu ser llum de les nacions, el seu ser esclau per alliberar als oprimits, el seu ser per nosaltres, els seu ser salvador de tots els pobles.

Jesús ens dóna el seu senyal, el seu baptisme, el seu Esperit Sant. Jesús és el Fill de Déu, que ve a conviure entre nosaltres per fer-nos més fills de Déu.

Què hem de mirar?

Mireu Jesús el seu testimoni de vida, la seva Bona Nova, la seva donació, la seva mort per nosaltres, la seva resurrecció, per donar-nos la seva vida eterna a cadascú de nosaltres que avui participarem en la comunió Eucarística.

Jesús és el qui ens dona l’alè per viure, i ens fa respirar, ens fa donar gràcies, ser agraïts pel do de la vida, per haver arribat a conèixer-lo un poc, i ens fa disponibles a fer la voluntat de Déu Pare.

La clau de la vida cristiana, la clau per ser-li consagrats, la clau per ser sants, és arribar a comprendre que hem estat cridats per gràcia i sols hi ha una cosa que mai hem de deixar de fer: Mirar a Jesús i no ens cal res més. Mirar, mirar, mirar a Jesús.

9 de gener de 2023

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lm 3,17-26; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Rm 8,14-23;  Jn 14,1-6

Al llarg de la nostra vida hi ha moments per a tot; moments per a la joia i moments per al desencís, moments per a l’optimisme i moments per a la desesperança. Per la fe i amb la força de la gràcia vivim la nostra vida com un peregrinar, un avançar constant i indefallent cap una realitat molt més gran que nosaltres; però aquest camí no està exempt de situacions de flaquesa, de dubte i aquests també poden sorgir quan les forces decauen i a la vellesa quan, com deia Crist a Pere, ja no ens cenyim a nosaltres mateixos; ja no anem on volem sinó que hem d’obrir  els braços i un altre ens cenyies per portar-nos allà on potser no volem anar. Aquesta limitació, que podem viure a causa de la vellesa, de la malaltia o de qualsevol altra circumstància ens pot fer dir com escriu Jeremies «he perdut tota l’esperança, no puc confiar en el Senyor»; és quan el record de les nostres penes ens amarga i enverina. Però en la vellesa, en la malaltia i en tantes altres circumstancies, el Senyor és sempre al nostre costat, ni en moments d’adversitat no s’han extingit els seus favors, la seva pietat es segueix renovant cada matí i la seva fidelitat continua essent immensa. Per mantenir ferma la confiança ens cal haver rebut aquell esperit del que ens parla l’Apòstol, l’esperit que ens fa viure una i altra vegada en la confiança esperançada dels qui som fills de Déu i podem dir a Déu Pare. Sols així els sofriments del món present, les flaqueses, les fragilitats, les febleses, les penes es poden viure en l’esperança de que un dia serem alliberats de l’esclavatge de qualsevol situació que puguem viure com a desgraciada.

Aquesta és la fortalesa del creient, aquesta és la força que ens dona la fe i que no ens ve pas per cap mèrit nostre, sinó per pura gràcia de Déu. La gràcia és un pur do, un regal que val més que qualsevol altra tresor que puguem tenir o desitjar. El creient ha obtingut pel baptisme aquesta gràcia però l’ha de cuidar, l’ha de mantenir, ha de lluitar per viure-la sempre amb esperança. I si pel baptisme ja rebem aquesta gràcia quan més l’hem de viure agraïts aquells qui ens hem sentit cridats a seguir al Crist de manera més radical, certament no pas més perfecte perquè sols Déu és perfecte i nosaltres sempre i en tot lloc i moment som perfectibles, però sí amb la ferma voluntat de caminar cada dia un pas endavant cap a la vida eterna, sense por als retrocessos, que sempre n’hi haurà, sinó sempre confiats en aquell qui ens acompanya i espera al final del camí. Perquè Ell és el camí, la veritat i la vida i ningú no arriba al Pare sinó hi va per Ell. La vida del monjo és doncs una vida de recerca no tant sols de Déu, que és a qui venim a cercar al monestir, sinó també del camí que hi porta, de a quin camí ens sentim cridats, una cerca que pot tenir respostes diverses al llarg de la nostra vida. Si aconseguim interpretar la voluntat de Déu no és que per això sols el recorregut se’ns faci planer i desapareguin les pedres d’ensopec, sinó que tenint el rumb clar i la ruta fixada se’ns farà més fàcil vèncer les dificultats del trajecte.

La nostra vida de creients ve marcada per tres naixements. Naixem a la vida per un acte d’amor i aquest naixement és sempre com un miracle que sols podem entendre com un primer do de Déu. Pel baptisme naixem de nou, ara a una vida de fe, més plena i amb un objectiu més clar al que ens hi anem apropant dia a dia aprofundint en el coneixement del Crist. El tercer naixement és el definitiu, el que per la fe sabem que Déu ens ofereix al final del camí si ens hem sabut mantenir fidels. El nostre germà Francesc, el P. Paco, ha viscut els dos primers naixements, primer per l’amor dels seus pares fou portat al món i també per amor, aquests volgueren batejar-lo, introduir-lo en la fe, certs de que era el millor que li podien oferir. Anys a venir ell mateix decidiria comprometre’s de manera més clara primer com a escolapi, dedicant-se a l’educació dels joves, i després, com si d’una progressió en el seu camí es tractés, volgué viure com a cistercenc dedicat més intensament a la pregària i al contacte amb la Paraula de Déu. En cap de les dues vocacions li mancà disponibilitat a la voluntat de Déu i al servei dels altres, perquè fou sempre algú obert a escoltar i a parlar amb Déu i a tractar de Déu amb qui se li apropés. Descobrí així al cap i a la fi on hem d’anar i quin camí pot portar-nos-hi. El nostre germà ha gemegat, com diria l’Apòstol, dins seu esperant l’hora de ser plenament fill, quan el seu cos serà redimit i ara aquesta hora tal volta li ha arribat.

Nosaltres ens reunim avui ara i aquí no tant sols per acomiadar-nos d’ell, per recordar amb nostàlgia mil i una anècdotes de la seva llarga i intensa vida, sinó que estem reunits essencialment i fonamentalment per demanar-li al Senyor que el nostre germà Francesc sigui ja plenament fill, que el seu cos hagi estat redimit i que hagi nascut a aquesta vida eterna i definitiva de la que Crist ens obrí les portes per la seva mort i la seva resurrecció.

Morint el nostre germà en la festa del baptisme del Senyor, aquesta realitat se’ns fa més evident encara, ha mort a la vida que a voltes vivim o creiem viure lluny del benestar i de la felicitat; per a néixer a la vida promesa a tots aquells que cerquen al Senyor i són incorporats a l’Església pel baptisme. Ara i aquí li demanem al Senyor que li perdoni les seves faltes, que com tot home ha comés voluntàriament o involuntàriament, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió; i que valori la seva vida dedicada a cercar-lo, a cercar a aquell qui ens ha preparat estances suficients per a acollir-nos a tots els qui ha cridat. Tant sols confiats en el Senyor els nostres cors trobaran la serenor, aquí una serenor que no aconseguirà apartar del tot penes, amargors i sensacions d’abandó; quan arribem a aquella salvació que silenciosament esperem, serà ja una serenor plena. Això és el que demanem pel nostre germà Francesc, pel P. Paco. Per ell que va saber portà una paraula de consol en els moments de dolor dels altres, ara demanem que pugui ocupar una de les estances que Crist, el Fill de Déu fet home, ens ha anat a preparar a la casa del seu Pare, que és també per obra i gràcia seva, el nostre Pare. Deia el Papa Francesc en les exèquies del Papa Benet XVI: «nosaltres, aferrats a les últimes paraules del Senyor: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46), i al testimoniatge que va marcar la seva vida, volem, com a comunitat eclesial, seguir les seves petjades i confiar al nostre germà a les mans del Pare: que aquestes mans de misericòrdia trobin el seu llum encès amb l'oli de l'Evangeli, que ell va escampar i va testimoniar durant la seva vida (cf. Mt 25,6-7).» (5 de gener de 2023).

Podem fer nostres avui tots nosaltres aquestes paraules per encomanar al Senyor al nostre germà Francesc a la misericòrdia del Pare.

8 de gener de 2023

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 42,1-4.6-7; Sl 28,1-2.3ac-4.3b i 9b-10; Fets 10,34-38; Mt 3,13-17

«Com és que tu vens a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat de goig en les entranyes de la seva mare Elisabeth en sentir vora seu la presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acosti a ell per rebre un baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació per amor a la seva creatura des de la seva concepció fins a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa. Jesús ens va indicant pas a pas quin camí ens porta cap al Pare i a nosaltres, pobres pecadors, sí que ens cal rebre el baptisme i no tant sols el que administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit.

Al Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Ell tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a nosaltres de poder participar en la seva totalitat en la redempció, si responem afirmativament a la seva crida. Des dels inicis del cristianisme el baptisme del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu mateix ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim moguts per les nostres fragilitats que ens fan caure en el pecat.

Ens ho ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull tothom qui creu en Ell, som nosaltres qui rebutgem a alguns o a molts; Ell és Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que s’esberla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós a prendre’ns de la mà per portar la llum de la fe als qui estem encegats per les nostres passions; a treure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavatge del pecat.

La festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la iniciativa, ve a ser com si ens digués “ja ho veieu, jo m’he fet un dels vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la recordem cada any de manera molt especial en la Vetlla Pasqual, en la nit santa en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.

Aquest any el Senyor ens ha fet el regal de que un dels nostres germans, el Pare Francesc, hagi estat cridat a la casa del Pare tot just encetada la festa del baptisme del Senyor, tot just haver escoltat les primeres Vespres d’aquesta festa; en certa manera ha estat cridat així a l’acompliment d’allò que pel baptisme va ser convidat a compartir; amb el baptisme iniciem el camí a la fe i en ser cridats davant del Pare completem el trajecte més penós i iniciem el més planer, si és que en som trobats realment dignes.

En paraules del Papa Benet: «Tot el que comença a la terra, abans o després acaba, com l’herba del camp, que brolla al matí i es marceix al capvespre. Però en el baptisme el petit ésser humà rep una vida nova, la vida de la gràcia, que el capacitat per a entrar en relació personal amb el Creador, i això és per sempre, per a tota l’eternitat.» (13 gener de 2008).