SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Os 11,3-4.8c-9; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 3); Ef 3,8-12.14-19; Jo 19,31-37

L’amor no es pot mesurar. Si es pogués mesurar no seria amor, seria qualsevol mena de conveniència, però no seria amor. I si això, és així entre les persones, encara és més incommensurable l’amor de Déu.

Com tenim el nostre cor?

Obrim el nostre cor?

Reconeixem qui ens salva?

Son preguntes que avui ens podem fer davant de l’amor sense mesura que se’ns presenta de part de Déu.

Com tenim el nostre cor?

La persona humana té la clau, té la capacitat de tancar el seu cor o d’obrir-lo. Ara que és època d’exàmens, ens convé escoltar aquestes lectures d’avui i fer examen de consciència i si convé penedir-nos per ser tant durs de cor.

El soroll del món de vegades no ens deixa sentir el batec del cor trasbalsat de Déu, del Sant present dintre nostre. I així, nosaltres som els qui posem límits a l’amor, muralles, avisos: prohibit el pas, no entri. I no hem volgut reconèixer Déu, que ens conduïa amb suavitat, que ens agafava, que s’inclinava per donar-nos aliment i ens estimava amb llaços d’amor.

Obrim el nostre cor?

La misericòrdia de Déu s’ha fet carn en el seu Fill Jesucrist per a que nosaltres visquem fermament arrelats i fonamentats en l’amor, i puguem comprendre i conèixer la immensitat d’aquest amor, i així Crist habiti per la fe en els nostres cors.

Des de l’arbre de la Creu Jesús ha lliurat l’Esperit, per salvar el llinatge humà, per salvar-nos a nosaltres també, quan tenim un cor dur que sembla un roc enlloc d’un cor. L’amor que ve de Déu és expansiu, s’escampa com l’oli de la unció i guareix. Per part nostra ens cal obrir-nos a rebre el seu amor, obrir-nos a la seva misericòrdia infinita.

Reconeixem qui ens salva?

El qui ho veié, en dona testimoni. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. I així, mirem el qui han traspassat i recordem la immensitat de l’amor de Jesús. Jesucrist ha lliurat la vida, i encara amb la mort, ens ha donat del seu costat traspassat sang i aigua.

D’aquesta aigua ens ha obert el riu de la vida, de la gràcia, del Baptisme per a la nostra salut. D’aquesta sang ens alimenta amb el sagrament de l’Eucaristia.

Contemplem aquell que han traspassat, no deixem mai de tenir els ulls de la fe en el cor obert de Jesús, que ens acull sempre i vol viure dins nostre. Reconeixem l’Únic que ens salva.

Examinem la nostra vida per veure com tenim el cor. Reconeixem qui és qui ens salva i posem tota la nostra esperança en Jesús. Posem atenció en la capacitat de dilatació del nostre cor i vigilem que el nostre cor no es tanqui mai.

Fem-nos dignes de tenir un cor de pregària, obert, renovat cada dia amb l’oració sincera. Procurem tenir un cor humil, que descendeix de l’orgull cap a terra i es posi a nivell del cor de Jesús. Si no és des de la humilitat no trobarem el goig de trobar-nos cara a cara amb Jesús. I ja sabem que Jesús se’ns presenta moltes vegades al davant nostre en el rostre de l’altre. L’amor de Jesús ens espera. Obrim de pressa els nostres cors al seu amor que ens salva.

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle B)

Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 24,3-8; Sl 115,12-13.15-16.17-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26

«Això és el meu cos». Potser de tantes vegades que hem escoltat aquesta frase al llarg de la nostra vida de cristians a vegades no ens n’adonem del profund sentit del misteri de l’Eucaristia. L’Església a través de la litúrgia ens convida tant el Dijous Sant com avui mateix, en la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, a aprofundir en aquest sagrament que és font i cimal de la nostra fe. Ell és aquí, al bell mig de nosaltres, Ell que anuncià que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món, es fa ara mateix present aquí. No és un símbol, no és una manera de parlar; és un misteri certament que escapa al nostre enteniment; però Ell, Crist el nostre Salvador, aquell qui s’encarnà en el ventre virginal de Maria, aquell qui morí a la creu, aquell qui ressuscità al tercer dia, aquell qui fou endut al cel, aquell qui ens envià l’Esperit; és entre nosaltres.

S’anomena presència real perquè per ella es fa present Crist, Déu i home vertader, sencer i íntegre, en paraules de sant Pau VI (Mysterium fidei, 2 i 5). Ell és present en la seva Església quan aquesta prega, és present en la seva Església quan aquesta exerceix la misericòrdia, és present en la seva Església quan aquesta predica l’Evangeli; però és present en la seva Església de manera sublim quan aquesta celebra el sacrifici de l’Eucaristia; com ens recorda la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

D’alguna manera ho recordem amb una expressió que potser també de tant coneguda ens passa desapercebuda. Diem “el Senyor sigui amb vosaltres” quan iniciem la celebració eucarística, perquè Ell és on dos o tres estan reunits en el seu nom; ho diem també quan estem a punt d’escoltar la bona nova, l’Evangeli, la seva Paraula; ho diem quan acabem la celebració per tal de fer-lo present nosaltres enmig dels qui ens envoltem mitjançant difusió de llur Paraula i l’exercici de la misericòrdia; però ho diem sobretot abans de començar la pregària eucarística, el centre de la nostra celebració dominical, perquè Ell està així especialment amb nosaltres. És cert que Ell habita als nostres cors, però hi habita perquè abans l’hem rebut, i el rebem de manera especialíssima quan rebem el seu cos i la seva sang.

Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Ell no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, Ell ens ha redimit amb la seva pròpia sang i per això si aquell sacrifici ofert per Moisès seguint el que el Senyor li havia dit a la muntanya significà l’aliança amb el Senyor; ara Crist ofert com a sacrifici una vegada per sempre, és el mitjancer d’una nova aliança, la que ens convida d’una vegada per sempre a l’herència eterna.

Anomenem l’Eucaristia sacrifici en atenció a la passió de Crist que fou el sacrifici per excel·lència; l’anomenem memorial perquè actualitza la seva mort a la creu; l’anomenem comunió perquè és l’església, el seu cos místic, qui la realitza i l’anomenem Eucaristia perquè conté al mateix Jesucrist.

Potser els mateixos deixebles atrafegats en els preparatius d’aquell sopar pasqual, inquiets per aquelles instruccions de seguir a qui portava una gerra d’aigua no eren del tot conscients del que anaven a viure. L’aigua fou també per a ells el camí per acostar-se a la taula d’aquella primera Eucaristia, com per a nosaltres l’aigua del baptisme és el primer vincle sacramental amb l’Església i amb el mateix Crist. Certament els deixebles viurien ben aviat la mort del seu Mestre, una mica de lluny en el millor dels casos perquè de tots ells sols en restà un al peu de la creu, però per viure aquest sacrifici singular i únic d’aquella víctima sense tara, abans havien de rebre el pa i menjar-ne tots i el vi i beure’n tots, un pa i un vi que beneïts pel Mestre esdevenien llur cos i llur sang lliurats per a tots els homes. Tant sols després podrien fer experiència del ressuscitat; perquè el sacrifici del Senyor no es en va, és anunci de la nostra salvació i per ella Crist mateix ens convida a l’àpat etern en aquella gran sala arreglada amb estores i coixins que és el Regne del cel.

«Què més podia fer per nosaltres?» es pregunta sant Joan Pau II (Ecclesia de Eucharistia, 11b), vertaderament res més perquè l’Eucaristia és la mostra del seu amor fins a l’extrem, un amor sense mesura, un amor desbordat.

Aquest és el misteri de la nostra fe, el que convidem a anunciar-nos mútuament tant bon punt s’ha fet present entre nosaltres en el pa i el vi; una altra frase que tal volta de nou ens passa massa sovint desapercebuda. I en efecte, com escriu el Papa Benet, l’Eucaristia és el misteri de la fe per excel·lència, perquè la fe de l’Església és essencialment eucarística i s’alimenta de l’Eucaristia (Sacramentum Caritatis, 6).

Avui la litúrgia ens convida a posar l’accent en aquest misteri, no és pas un misteri qualsevol, és el centre de la nostra fe. Aquí l’autor de tota gràcia és enmig nostre, aquí la passió de Crist per la que va venir la nostra salvació es fa present de nou, aquí participant del seu cos i de la seva sang entrem a formar part del seu cos místic, que és l’Església.

L’hem de rebre sacramentalment i espiritualment, com afirmava sant Tomàs, per arribar a rebre’l en plenitud.

En paraules del Papa Francesc: «En l’Eucaristia aprenem a veure la profunditat de la realitat. El pa i el vi es transformen en el Cos i en la Sang de Crist, que es fa present en el seu camí pasqual cap al Pare» (Lumen fidei, 44).

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Ahir celebràvem una festa singular. Ens atrevíem a tafanejar en la intimitat mateixa de Déu. Ho fèiem, però, com qui s’aboca al brocal d’un pou per escrutar-ne la profunditat, amb temor i amb cura. Llegíem a la primera lectura d’ahir: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu, tant a dalt del cel com aquí baix a la terra: no n’hi ha d’altre fora d’ell» (Dt 4,39). I avui el contemplem aquí baix a la terra. Trepitjant els nostres camins.

Sant Tomàs d’Aquino, en la seva Exposició sobre la salutació angèlica, digué de Maria: «Amb ella hi havia Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, això és, tota la Trinitat. I per això li cantem: Noble triclini de tota la Trinitat.» (art. 1) Tota la Trinitat reposa en una dona, amb un rostre i una història humana, amb una llibertat i una responsabilitat humanes: tota la glòria del Senyor, tota la glòria de la Trinitat santíssima, com als orígens de la creació, com en la bardissa flamejant, com al Sinaí, com sobre l’arca de l’aliança, com sobre el temple... I, ben mirat, quan la contemplem, veiem només una dona, en camí, que va a trobar la seva cosina, que va a trobar tota la humanitat, portadora com és de Déu. Porta Jesús, la carn de Jesús, en la qual batega el foc de la divinitat. Jesús, que ocultarà el poder de la seva Paraula en la senzillesa de les paràboles, l’amor i la fidelitat nova i eterna de la seva Aliança en una mica de no res de pa i de vi, la llum i la glòria de l’Esperit que infon la vida, lliurant-lo al Pare, en el sofriment de la creu, l’esplendor de la seva carn ressuscitada en la foscor del sepulcre. Jesús s’amaga en el ventre d’una dona, i en aquesta dona la Trinitat esdevé història, i des de la seva comunió immanent d’amor, es posa en camí, sortint d’ella mateixa, per venir a visitar-nos.

L’escena de la Visitació és una icona eloqüent de l’Església, i de l’estil amb què l’Església ha de presentar el misteri de Déu a l’home i a la dona d’avui. Es tracta d’un Déu implícit, amagat, com la paraula que batega en el silenci, com la llavor colgada en la terra, com el llevat que es barreja amb la pasta. Un Déu que visita el seu poble, infinitament discret, mentre es deixa bressolar en el ventre d’una dona. Un Déu que vol ser donat —per Maria, per l’Església— i acollit —per Elisabet, per Joan, per la Humanitat— en un dinamisme creatiu i joiós de fe i de lloança: «Feliç tu que has cregut!» (Lc 1,45).

Un Déu que vol que de tota la nostra tristesa, de tota la nostra por, de tota la soledat i la pobresa del món, en fem un cant de Magníficat.

Noble triclini de tota la Trinitat, pregueu per nosaltres. Amén.

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-5.6 i 9.18-19.20 i 22 (R.: 12b); Rm 8,14-17; Mt 28,16-20

«o seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Ho creiem? Perquè la persona que creu, la persona que creu en la paraula de Jesús viu confiada, viu lliure, viu sense cap por que li pugui sorprendre.

El Misteri de Déu, se’ns revela en Jesús. Ja que, Déu d’omnipotència eterna, ha avocat la seva misericòrdia per mig del seu Fill. En la persona del Fill ens ha portat el coneixement del seu amor incondicional. I perquè no visquem desorientats ens ha donat com a do el seu Esperit perquè siguem temples, sagraris vivents de l’Esperit Sant.

Déu que és Únic, se’ns ha manifestat en la Trinitat de persones, com a Pare, com a Fill i com a Esperit que ens santifica. I si veritablement creiem en l’omnipotència misericordiosa de Déu, no podem tenir cap por davant de les adversitats que ens vénen en el decurs de la nostra història.

«Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Ens ho creiem? Com ho vivim?

Qui creu viu feliç: És feliç el qui reconeix que el Senyor és l’únic Déu. És feliç el qui ho recorda sempre en el seu cor. És feliç el qui compleix els seus manaments, manaments que tonifiquen l’ànima. És feliç el qui viu en comunitat, en el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat.

Qui creu és portat per l’Esperit i viu com a fill: És fill el qui reconeix el Pare i la seva voluntat. És fill el qui dóna testimoni del Fill Unigènit Jesucrist. És fill el qui sofrint recorda que és hereu amb Crist. És fill el qui s’obre a la misericòrdia de Déu i accepta el do de la seva glòria, la glòria del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, glòria que tenim com a hereus del Regne del cel.

De moment ara, l’herència que tenim és la missió que se’ns ha confiat: convertir, batejar i ensenyar. Missió que tenim com a cristians, com a Església, com a comunitat. Missió que implica una sortida cap a enfora, un moviment cap a endavant, un camí cap als altres. Jesús ens ha confiat la missió de: convertir, batejar i ensenyar, en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.

Però això, des d’una comunitat estable en un lloc, en un monestir, com es pot fer? Doncs, amb la clau, la clau de l’essència del cristià, la clau de l’amor, l’amor a Déu i el proïsme, donant testimoni d’una vida empeltada a Crist, amb Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant.

I, és clar, aquest testimoniatge és diari:

Comença per l’Eucaristia, on Jesús es fa present cada dia fins a la fi del món, on Déu Pare accepta el sacrifici del seu Fill, on l’Esperit Sant davalla sobre les ofrenes, perquè aquest pa i aquest vi esdevinguin el cos i la sang de Crist que ens salva, i sigui el nostre aliment per a la vida eterna.

També en el treball quotidià, en cada petita tasca per insignificant que sembli: en una petita gota d’aigua que eixugues, en un fil que poses a l’agulla, en una mala herba que treus, en un pessic de sal que poses a l’olla, cada petita acció comporta un gran testimoni cristià, si ho vius en pau.

I per suposat en el treball específic de la nostra obediència, en la santificació del dia amb la pregària litúrgica de les Hores. On lloem el Senyor des del cor, amb els nostres cors donant glòria a Déu, en el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.
Jo ho crec. Tu ho creus?

Jesús és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. Per això, podem adorar la Trinitat, pregant tantes vegades i proclamant: Glòria al Pare, glòria al Fill i glòria a l’Esperit Sant, en el principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle B)

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Trobant-se tots junts tots quedaren plens de l’Esperit Sant. El Senyor ha estat endut al cel, han passat set setmanes des de que aquelles dones joioses i sorpreses en trobar el sepulcre buit, trencaren la tristesa dels deixebles que ploraven tancats a casa la mort en creu del Mestre. De nou era al matí quan se sentí venir del cel un so com d’una ventada violenta i unes llengües de foc es posaren sobre cadascun d’ells. De nou com al Sinaí el foc i un gran soroll. De nou com al Sinaí tot el poble de Déu junt, ara el nou poble de Déu.

El Senyor abans de ser mort, abans de ressuscitar i abans de ser endut al cel, els hi havia dit als seus que calia que rebessin la força de l’Esperit, que calia que des del cel fossin revestits per llur força i rebessin els seus dons. I els dons de l’Esperit no es fan esperar.

El primer do és la comunió que és la comunió de la mateixa Església; estant tots junts reben la força de l’Esperit, com estant tots junts reberen el manament de celebrar el memorial del Senyor, com tots junts estant reberen la visita del ressuscitat. Fou al cenacle al darrer sopar quan Jesús digué als seus que convenia que marxés per tal de que els pogués enviar l’Esperit defensor. Fou la mateixa tarda d’aquell tercer dia després de la seva mort a la creu quan el ressuscitat aparegut als deu tancats per por els donà la pau i els donà amb l’alè l’Esperit i amb aquest la potestat de perdonar o retenir els pecats, els impulsos terrenals que ens porten al desordre, a la idolatria, a les enveges, al sectarisme, com diu l’Apòstol.

El segon do és la universalització, rebent el do de llengües la bona nova del Ressuscitat arriba a cadascú de manera particular. Si la desfeta de la torre de Babel va provocar la confusió del món, la vinguda de l’Esperit porta de nou l’entesa. Perquè com diu sant Pau els fruïts de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat.

La Pentecosta significa el gran viratge de la humanitat; el missatge del Crist ressuscitat s’estén ara i per tots els segles a tot el món i el vehicle per a difondre’l és l’Església del Crist ressuscitat. Així l’Esperit de veritat ens guia cap al coneixement de la veritat sencera perquè prové del Pare i dona testimoni del Fill. «L’Esperit habita a l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, i en ells prega i dóna testimoniatge de la seva adopció com a fills. Guia l’Església cap a la veritat, la unifica en comunió i ministeri, la proveeix i governa amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i l’embelleix amb els seus fruits. Amb la força de l’Evangeli rejoveneix l’Església, la renova incessantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs», com ens diu la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II (LG, 4).

Però en aquell lloc on es trobaven tots reunits hi ha algú que ja coneix els efectes de l’Esperit. Hi ha algú a qui l’Esperit ja ha visitat abans i amb la seva visita llur vida ha canviat. La tradició situa el matí de Pentecosta entre els deixebles a Maria, la mare, aquella que estava juntament amb algunes dones, els germans de Jesús i els onze tots dedicats, constants i unànimes en la pregària. Ella sap que a través de l’Esperit Déu obra meravelles, ella sap molt bé que significa ser posseïda per la força de l’Esperit perquè per aquesta força del seu ventre virginal vingué al món el Salvador.

L’Esperit té la forma a vegades de colom, a vegades de ventada, a vegades de llengües de foc, a vegades s’anuncia a través de la plàcida veu d’un àngel, a vegades aleteja sobre les aigües (Cf. Gn 1,2). Però l’Esperit no és ni un colom, ni una ventada, ni cap foc; és la força de Déu que irromp en les nostres vides i les transforma, com transformà la de Maria, com transformà la dels deixebles, com ha de transformar la nostra. La flama de l’Esperit Sant crema però no consumeix, transforma els cors perquè surti d’ells la millor part i la més veritable de l’home, fent emergir la seva vocació a la veritat i a l’amor.

En paraules de sant Joan Pau II «L’Esperit Sant, en el seu misteriós vincle de comunió divina amb el Redemptor de l’home, continua la seva obra; que rep de Crist i el transmet a tots, entrant incessantment en la història del món a través del cor de l’home.» (Dominum et vivificantem, 67)