22 de maig de 2022

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8; Ap 21,10-14.22-23 i Jo 14,23-29

Poc temps van necessitar els deixebles, després d’haver fet experiència de la resurrecció del Senyor i un cop rebut l’alè de l’Esperit Sant, per entendre que calia fer arribar la bona nova a tots els pobles. Però en la pràctica això suposà ja una desavinença i una discussió seriosa de tal manera que calgué que Pau i Bernabé anessin a trobar als apòstols i l’Església que era a Jerusalem, per tractar-ho. No són doncs pas noves les diferències intraeclesials. Tal com escrivia Pau als cristians de Corint: «uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.»» O el que avui podríem traduir, jo soc d’aquest Papa i jo d’aquell altre, o jo soc conservador o jo progressista. Diferents punts de vista, que no pas divisions en l’Església terrenal que en estar formada per homes, tot i ser obra del mateix Crist, pateix els sotracs de les nostres pròpies limitacions. Ens cal però no perdre mai de vista que si bé som homes i dones els qui formem l’Església, aquesta és en Crist i per Crist sagrament universal de salvació, com ens diu el Concili Vaticà II (LG 1). L’Església no és pas sols una comunitat o una associació formada per homes, el seu horitzó va més enllà de qualsevol connotació o apreciació humana, perquè és sobretot i per damunt de tot la comunitat de salvació constituïda per tots els pobles, una barca que té a Crist com a timoner, com a rumb definit el Regne de Déu, que es mou pel vent de l’Esperit i sobre la que el Pare vetlla per a que tingui una bona travessia. Aquest caràcter universal, catòlic, de l’Església fou entès aviat pels deixebles, pels qui ho eren de primera hora, com Pere i Jaume que havien conviscut amb Crist mateix i així participat, malgrat pors i incomprensions, del gran misteri de la salvació com a espectadors privilegiats i aquells altres, com Pau i Bernabé, que havien rebut el do de la fe de manera extraordinària; uns i altres, sota el guiatge del Crist ressuscitat i envigorits per l’Esperit Sant, emprengueren la tasca evangelitzadora de l’Església universal per tal de portar-la cap al Pare. Perquè l’objectiu de l’Església és preparar l’arribada del Regne, aquell que portarà el qui ens ha dit «me’n vaig però tornaré.». Al Regne, l’Església celestial ja alliberada de qualsevol limitació humana, tindrà al Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell com a santuari; quan no caldrà ni el sol ni la lluna perquè la claror vindrà de la glòria del mateix Déu i de l’Anyell que li farà llum; com ens ha dit l’Apocalipsi.


La mateixa missió salvífica de Crist no es pot entendre sense la promesa escatològica universal. El missatge central de Crist és l’arribada del Regne i la crida davant d’aquesta arribada a la conversió. Una crida a abandonar els nostres interessos i la nostra voluntat per abraçar l’amor a Déu per damunt de tot fins a convertir-lo en el sentit últim i fontal de la nostra vida, l’amor que genera la verdadera pau. El lligam entre l’Església aquí a la terra i l’Església celestial és Crist, que és amor, que és caritat.
I si Déu és amor, qui estima a Déu i fa cas dels seus manaments, es prepara ara i aquí per a viure amb Déu i per Déu. La mateixa Església quan manifesta el seu amor per l’home, sent bategar en si mateixa la plenitud del foc de l’amor alimentat i encès gràcies a l’Esperit Sant, el qual, mentre ajuda a l’home a alliberar-se de les visions materialistes, cerca de que aquest trobi la llibertat de l’ànima, allunyant-la dels mals que l’afligeixen. La font de l’amor és Déu mateix, infinita misericòrdia i amor etern. I l’amor és per tant el fonament de l’Església celestial, un amor que nosaltres hem de fer centre de l’Església terrenal; trobant en ell la veritable resposta a les esperances més íntimes del cor humà. L’encarnació, missió, passió, mort i resurrecció del Crist «ens mostra un amor que arriba «fins a l’extrem» (Jn 13, 1), un amor que no coneix mesura.» (Sant Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia, 11). Un amor que té per fruit la pau i que dona sentit i plenitud al Regne del que l’Església és ara i aquí una bestreta, un anunci; del que serà el Regne de l’amor i de la pau en l’Església celestial.

1 de maig de 2022

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

No pescaren res. Era nit fosca. L’home sol, sense Déu, no se’n pot sortir. És la presència de Jesús qui transforma la nostra realitat, la nostra vida.

Clareja el dia, el dia del Senyor com a nova creació. L’home, els apòstols, nosaltres davant la presència de Jesús se’ns obre una nova vida. És una vida il·luminada per Jesús ressuscitat.

Encara hi ha més, l’obediència a la paraula de Déu, l’obediència a Jesús, que encara no han reconegut, fa que ara, a plena llum, els apòstols tinguin una sobreabundància de pesca i amb tot, la xarxa no s’esquinçà.

Els ulls se’ls obren, al deixeble estimat, a Pere, als apòstols. Reconeixen Jesús. El qui ha estat mort, penjat en un patíbul. L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria, lloança pels segles dels segles.
Déu l’ha ressuscitat i l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir la conversió i el perdó dels pecats.

I és Jesús ressuscitat qui els convida a esmorzar.
I és Jesús ressuscitat qui ens convida a nosaltres en aquesta acció de gràcies que és l’Eucaristia. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava.

L’Eucaristia és el moment en que estem més units, més a tocar, més en comunió amb Déu que és Pare, Fill i l’Esperit Sant.

Encara hi ha més, fonamentat en l’amor, la reconciliació. Jesús pregunta a Pere: M’estimes? Tres vegades, com tres vegades van ser les negacions. I Jesús el confirma per a que pasturi el poble que tindrà encomanat, l’Església naixent.

Encara hi ha més, Jesús afegí: «Segueix-me».
I això, ens ho diu a cadascun de nosaltres. Jesús ressuscitat ens invita a seguir-lo, amb confiança, amb estima, amb obediència per la fe, l’esperança i la caritat.

El nostre món pot estar ara ple de turbulències en tots els aspectes. Com a cristians, com a monjos, no hem de perdre mai la fe en Jesús que sempre ens crida a seguir-lo. Estiguem atents i escoltem la seva veu que ens diu: «Segueix-me».

28 d’abril de 2022

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1 Jo 5,1-5; Jo 15,1-8

Fruit, se’ns demana fruit. Però, per donar fruit ens cal estar units al cep com les sarments.

Com a cristians hem de ser testimonis, màrtirs com sant Jordi, sabent que la nostra vida, l’hem de donar pel Crist, com Crist ha donat la vida per cadascú de nosaltres.

Jesús mateix ens exhorta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus».

Hem d’estar units al Crist. Hem de deixar-nos esporgar, però no per qualsevol esporgador que va a destall, sinó pel Pare, el nostre Pare, el vinyater del cep veritable.

La meditació de la Sagrada Escriptura, la lectio divina, és un bon instrument per esporgar. Els sagraments, la celebració de la Reconciliació i el Perdó, la celebració de la litúrgia, l’Eucaristia, son eines fonamentals per esporgar. La pregària personal, la nostra relació amb Déu, no deixarà mai de ser unes bones eines amb que Déu ens esporga de tot allò que ens sobra. I així nets, estarem ben disposats per escoltar, per creure, per estimar.

Tot això, ens portarà a una unió més estreta, per estimar Déu i els fills de Déu, per vèncer el món, per estar amb Crist, imitant-lo en la vida i en la mort, com sant Jordi què és un imitador de la passió de Crist.

Si creiem, imitarem, acceptarem, ens unirem i donarem fruits de resurrecció i vida eterna. Sols ens falta obrir les portes del nostre cor, de bat a bat, a la Paraula de Déu. I, que la Paraula de Déu com saba nova es faci vida en la nostra vida.

Tal com sant Jordi va fer en el seu seguiment, redrecem la nostra vida atansant-nos més estretament a Crist: Escoltem-lo, seguim-lo i donarem molt de fruit.

27 d’abril de 2022

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Montserrat

75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat

Fets 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.5.6-7 (R.: 1a); Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

75 anys de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Un poble s’aplega amb fe. Un poble mira amb esperança. Un poble escolta amb amor. L’amor d’un poble per la mare, l’amor d’una mare per un poble. Perquè la mare ens visita, ens ve a l’encontre, igual que Maria va a casa de Zacaries i saluda a Elisabet. Els crits de benedicció son dels fills per a una mare. Maria és beneïda entre totes les dones, pel fruit que ens porta de salvació amb el seu Fill, des de les seves entranyes.

Nosaltres ens hem de preguntar, veritablement: Qui soc jo? Perquè ens vingui a visitar la Mare de Déu. Ella és feliç perquè ha cregut. No rebutgem la seva abraçada , els seus consells, les seves festes, el seu amor, la seva donació, la seva protecció des de petits, des del naixement, sempre vetllant i mirant com va creixent el fill estimat. Perquè som fills estimats. No siguem desagraïts i tinguem fe.

Som poble que s’aplega en la fe, amb una devoció a Maria, la Mare de Déu, en un lloc especial, en una muntanya santa, rodejada d’oliveres símbol de pau.

Som poble que mira amb esperança, els ulls d’aquell infant que ens presenta la Verge, el Fill de Déu, Jesús el nostre salvador.

Som poble que escolta amb amor aquella benedicció d’elecció perquè fóssim sants. Déu, per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist.

Maria amb la seva venerable imatge ens mostra el Fill, ens ofereix el Fill, perquè sapiguem a qui hem de seguir, a qui hem de creure i siguem feliços.

Fa 75 anys vam entronitzar la imatge de Santa Maria, en aquell tron preciós que hi ha al monestir de Montserrat, una ofrena de tot un poble. Ara Maria ens visita, i nosaltres també ens podem fer una pregunta: Tenim en el tron del nostre cor Maria amb el seu Fill?

Perquè Maria ens visita, ens visita cada dia i al final de cada jornada ens dona un bes per anar a dormir quan li cantem la «Salve».

17 d’abril de 2022

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

«Déu el ressuscità el tercer dia.»

Tal com deien les escriptures aquell cos torturat i mort, sense cap alè de vida ha abandonat el sepulcre. No l’ha abandonat pas perquè algú l’hagi retirat, l’ha abandonat perquè ja no és el seu lloc, no pot estar entre els morts el qui és viu. El pla de Déu, el pla de la salvació passa per l’encarnació, per la predicació de la bona nova, per la passió i la mort a la creu, per l’estada al sepulcre i, fonamentalment, per la resurrecció.
Aquest és el pla de Déu, és Déu qui s’encarna, és Déu qui en la seva naturalesa humana mort clavat en creu i és Déu qui ressuscita. Ens pot sorprendre aquesta afirmació de Pere perquè Crist és Déu tanmateix, però en la resurrecció del Senyor s’apunta la nostra pròpia resurrecció i també nosaltres, si en som mereixedors, serem ressuscitats per Déu, com no podria ser d’altra manera.

Tenim l’enigma de la tomba buida, un fet que queda ben clar en veure Maria Magdalena la pedra treta i després Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena que el cos ja no hi és a dins del sepulcre on l’havien dipositat. És l’evidència física, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia d’estar. A partir d’aquí tenim l’experiència de fe de cadascun dels personatges. Maria Magdalena primer creu que ha estat robat, el seu procés personal la porta a reconèixer al Senyor quan aquest i sol quan aquest la crida pel seu nom; en el món jueu el nom i saber el nom d’algú representa molt més que un simple coneixement, és signe de relació directe. El deixeble estimat sols en veure la tomba buida creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l’Escriptura, és el primer en creure. Pere no acaba de veure-ho clar, aquell qui l’havia negat, està desconcertat davant les evidències. Tres camins personals de fe, experiències de fe que poden representar la de cadascun dels lectors del relat.

«Heu ressuscitat juntament amb el Crist.»

La resurrecció de Crist no és una resurrecció individual, aquell qui no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i s’abaixà fins a fer-se obedient acceptant la mort i una mort de creu no es guardà tampoc gelosament la seva igualtat amb Déu pel que fa a la seva resurrecció sinó que ressuscità per tal que nosaltres també puguem ressuscitar.

Jesús confià a Maria Magdalena la seva missió personal, tornar al Pare alhora que transmet la filiació a tots els seus, ara Déu és Pare de tots. Una confessió l’anunci de la qual ha estat encomanada a una dona. Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó també un encàrrec clar, comunicar que ara tots som fills de Déu.
 
«Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.»

Després de l’experiència personal tenim l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es trobarà reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És per l’Esperit Sant que la comunitat rebrà les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i rebrà el poder suficient per perdonar els pecats. Certament Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts, sense la resurrecció la nostra fe seria una fe desesperançada, sense la resurrecció la comunitat, l’Església, hauria romàs esporuguida en no rebre la força de l’Esperit. Experiència personal i experiència comunitària dos marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats.