Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26
Abandonant la casa del seu pare, el seu clan i el seu país; sant Benet segui el
camí que el Senyor li indicava, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, es
refià de Déu com feu en altre temps Abraham. D’on
li vingué la força per deixar-ho tot i seguir al Crist? De la pregària, ell
també alçava els ulls al cel i pregà a aquell qui coneixia per tal que li donés
l’energia necessària per donar-lo a conèixer i ser missatger del seu amor. La
seva pregària fou atesa i sant Benet ha esdevingut mestre de monjos, avui
nosaltres creiem que ell fou un enviat per Déu per tal de que molts, seguint la
seva santa i sàvia Regla, cerquéssim Déu corrent per la via dels seus manaments
en la inefable dolcesa de l’amor (cf. RB Pròleg, 49).
Aquesta
via dels manaments es representada en la mateixa Regla com un camí i com una
escala. Dos dels seus deixebles el dia del seu trànsit veieren un camí tot
encatifat que anava dret fins al cel, el camí pel qual Benet pujà al cel. Sant
Benet ens convida a seguir-lo per aquest camí, ens mostra que arribar tots
junts a la vida eterna, això és al cel, és possible. Ens hi porta tot dret una
escala, que certament no és fàcil de pujar i és bastant més fàcil de
relliscar-hi i baixar-la tot dret. Ens diu ell mateix que si volem «atènyer el
cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació
celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, cal que drecem
per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en
somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. Ben cert, aquest
baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i
per la humilitat es puja. (RB 7,5-7).»
Qui és Benet pot ser una pregunta fàcil de respondre: un home venerable i un
referent espiritual i també cultural per a tota Europa, per a tot el món. Però
ens hauríem de preguntar també qui és i que representa sant Benet avui per a
nosaltres i per la nostra vida. La Regla és certament la nostra companya de
camí, sols superada per l’Evangeli, la més recta norma de vida. Però la Regla
és molt més que un text, és una experiència vital el que sant Benet vol
compartir amb tots nosaltres, també ara i aquí, és la seva pròpia experiència.
Sant Benet estava convençut de que en Crist tenim tant el camí per a conèixer
Déu com el camí per anar-hi i aquest convenciment de fer conèixer el nom de
Crist i fer-lo conèixer més encara, ens ho ha deixat per escrit en la Regla.
Crist com a centre, Crist com a camí, Crist com a meta.
Sant Benet feu da la seva vida un camí cap a Crist i del camí vers Crist la
seva vida. Per això l’objectiu principal que ens proposa és la cerca sincera de
Déu al qual arribem, sols podem arribar-hi, a través de Crist. Aquesta és l’única
motivació vàlida per a entrar al monestir. Tota la Regla està centrada en la
persona de Crist, en el Crist ressuscitat, la referència sempre és Crist centre
de la vida espiritual personal i comunitària.
Una vida que és camí de conversió del monjo sota l’acció de l’Esperit Sant (cf.
RB 7, 70) per tal de reproduir en nosaltres la imatge del Fill de Déu fins a
configurar-nos completament amb ell en la vida eterna (cf. RB Pròleg, 50).
Estimant al Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,69).
No anteposant-li absolutament res, perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts
a la vida eterna.
21 de març de 2023
TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
19 de març de 2023
DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1S 16,1.6-7.10-13a; Sl 22,1-3,4-6; Ef 5,8-14; Jo 9,1-41
«Com se t’han obert els ulls?» preguntaven a aquell que essent cec de naixement
fins llavors s’asseia a captar perquè no tenia oportunitat de fer altra cosa. La
gent donava per descomptat que aquell home havia pecat i que per tant es
mereixia de ser cec, però de fet eren ells els cecs perquè no estaven amb el
Senyor. La fe d’aquell home es desvetllà en convidar-lo Jesús a rentar-se, a
purificar-se i a esdevenir ell mateix revelació de les obres de Déu. I així com
el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra, li va infondre l’alè i l’home
es convertí en un ésser viu (Cf. Gn 7,7), Jesús va fer amb la seva saliva una
mica de fang i estenent-lo sobre els ulls del cec feu d’ell un adorador del
Fill de l’home, li donà una nova vida. D’ençà que existeix el món no s’havia
vist un prodigi tal, que algú obrís els ulls a un cec de naixement.
A través de Samuel el Senyor escollí el més petit dels fills de Jesè com a rei;
ara també Jesús escull un petit, un cec assegut al camí per a manifestar l’obra
de Déu a través d’aquell qui és la llum del món. Ara els cecs són els qui
creien veure-hi, la ceguesa afecta a aquells qui es pregunten com se li han
obert als ulls a aquell cec de naixement, que es pregunten com pot ser que un
pecador, com consideren a Jesús, que no respecte el descans del dissabte, faci
tals miracles; com és que ara hi veu aquell altre pecador que no hi havia vist
mai i com pot ser que a més els doni lliçons. No saben interpretar els signes
que el Senyor els hi està mostrant i el mateix cec els diu «ja us ho he dit i
no n’heu fet cas». No fan cas ni tant sols veien un prodigi com aquest, el de
posar llum a la foscor d’un home nascut en la tenebra no pas del pecat sinó de
la ceguesa de no reconèixer a Déu.
Davant d’aquell qui és la llum les coses, com ens ha dit l’Apòstol, queden ben
clares i visibles; la fe d’un, la incredulitat dels altres. Jesús no tant sols
l’imposa les mans, també li mana de rentar-se. L’aigua i la llum són elements
essencials per a la vida. Precisament per això,
Jesús els eleva a la categoria de signes reveladors del gran misteri de la
participació de l’home en la nova vida que ens vindrà pel baptisme. El cec de
naixement representa a l’home que marcat pel pecat, desitja conèixer la veritat
sobre si mateix i sobre el seu destí, però es veu impedit, limitat per fer-ho.
Els fariseus representen a aquells que ni tenint la llum davant dels ulls són
capaços de veure-hi, perquè es neguen a veure-hi. En confiar-se a Jesús que tot
ho pot, que és la llum del món i llum per al món tot aquell espiritualment cec
de naixement té la possibilitat de tornar a la llum, és a dir, de néixer a la
vida sobrenatural, així com pel baptisme naixem a una vida nova. Mentre que el
cec s’acosta a la llum, els doctors de la llei, s’enfonsen cada vegada més en
la tenebra de la negació d’allò que és evident, s’enfonsen en la seva ceguesa
interior.
Tancats en la seva presumpció, creient tenir ja la llum, fins i tot creuen ser
els monopolitzadors de la llum; no s’obren a la veritat de Jesús fent tot el
possible per negar l’evidència, posant en dubte la identitat de l’home curat;
negant l’acció de Déu en la curació, i arriben fins i tot a dubtar de la
ceguesa de naixement d’aquell home. El seu entossudiment en negar-se a
reconèixer el que tots han vist, que era cec i ara hi veu, arriba a l’exclusió
del temple de l’home curat. Són pitjor que cecs perquè veient-hi no volen
veure.
Alegrem-nos nosaltres de veure-hi amb els ulls de la fe, alegrem-nos com ens ha
convidat l’introit d’avui, perquè després de la ceguesa ve la llum; després de
la foscor del calvari del Divendres Sant vindrà la llum de la nit de Pasqua,
quan la llum pren un protagonisme molt especial; una llum que neix d’un foc nou
per tal de donar-nos una vida nova. Una llum que és d’aquell qui ha vingut de
Déu, perquè sinó vingués de Déu no tindria poder per a fer res. Però per poder
caminar sota la claror d’aquesta llum, hem de ser capaços d’abandonar tot allò
de dolent que la llum ha denunciat i ha deixat clarament visible i
configurar-nos al Crist, deixant-nos tocar per Ell, rentant-nos en l’aigua de l’enviat,
aquell qui és la llum per al món, llum per a nosaltres. Aquesta és l’alegria d’aquest
diumenge, quan comencem a albirar la llum que la nit de Pasqua esclatarà amb
tota la força del Crist ressuscitat. Encara falta, Crist ha de patir molt, ha
de ser negat, traït, abandonat, vexat, i mort. Però l’albada de la resurrecció
ja s’albira.
22 de febrer de 2023
DIMECRES DE CENDRA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
Ara
és l’hora favorable per a la conversió, ara és el temps per a avançar en aquest
camí de conversió. La Quaresma ens surt al pas cada any com una oportunitat, al
llarg d’aquest temps Déu mateix ens surt a l’encontre amb més força potser que
en altres moments per a viure el centre, el nucli de la nostra fe: la passió,
mort i resurrecció del Senyor; el cimal del misteri de la redempció. Jesús
mateix va fent camí cap al seu destí, vers Jerusalem i ens convida a unir-nos a
Ell, a fer camí amb ell per tal de poder compartir també amb Ell la gloria que
li té reservada el seu Pare, que és també el nostre pare.
La Quaresma és abans que res camí de conversió, com ens diu el profeta Joel;
una conversió profunda, radical que no pot ser tant sols de façana sinó que ha
ser de cor, ha de transformar la nostra manera d’obrar, de pensar, d’observar
als altres intentant de fer-ho amb la mirada de Déu. Sols Déu és perfecte, tots
nosaltres som perfectibles, tots estem per tant convidats a viure aquest temps
quaresmal com una nova oportunitat per a emmirallar-nos en Crist. Cert que mai
no podrem ser com Ell, però també és cert que Ell mateix encarnant-se, fent-se
home ens ha volgut mostrar que podem viure com a fills de Déu si ens deixem
amarar de la seva gràcia per esdevenir també nosaltres benignes i entranyables.
No es tracta d’una conversió de façana, no es tracta d’esquinçar-nos els
vestits, sinó el cor; sols així podrem caminar al seu costat quan la seva vida
ja declina, al capvespre de la creu que és anunci de l’alabada de la
resurrecció. Tanmateix la nostra conversió fent morir l’home antic ha de ser
anunci de l’home nou, aquell que redimit per la passió, mort i resurrecció del
Fill ens fa fills del Pare, cohereus amb el mateix Crist; però per començar a
caminar ens cal abans que res el penediment. El salmista ens convida a
reconèixer les nostres faltes, a reconèixer que hem fet el que és dolent als
ulls de Déu i a demanar el perdó dels nostres pecats per tal de poder ser
purificats.
El camí de la conversió passa per la reconciliació a la que ens convida l’Apòstol.
La benignitat de Déu ha de ser corresposta amb el nostre desig de renéixer amb
un esperit cada cop més ferm, no podem restar de braços creuats malversant la
gràcia que hem rebut si volem ser justos segons la justícia de Déu. Ell ens ha
escoltat i ens convida a aprofitar l’hora favorable que tenim davant dels ulls.
La Quaresma és el moment de l’any litúrgic privilegiat per a viure aquesta
reconciliació amb Déu per tal de poder arribar amb una ànima pura a la
celebració del misteri pasqual. Des d’antic l’Església ha viscut la Quaresma
com un camí de catecumenat, l’assemblea acompanya als qui seran incorporats pel
baptisme a l’Església en la solemnitat de les solemnitats, la Vetlla Pasqual.
Tots plegats hem de viure aquest temps com una renovació profunda del nostre
lligam amb el Senyor pel baptisme, un baptisme que no ha perdut pas l’eficàcia
però que nosaltres mateixos n’hem esmorteït els efectes amb les nostres
fragilitats, amb les nostres faltes, amb els nostres pecats. També nosaltres caminant vers la creu, caminant vers el
sepulcre buit, caminant vers la Pasqua ens hem d’anar deixant reconciliar amb
Déu, ens hem d’anar obrint de nou a la seva gràcia.
En aquest camí de conversió que és la Quaresma, no hi ha lloc per a la
hipocresia, pels gestos buits que ja tenen en ells mateixos la seva recompensa.
Per poder avançar ens cal mirar sempre de cercar la recompensa del nostre Pare
del cel, no pas l’alabança dels homes. Ens cal pensar en aquell per a qui no hi
ha secrets, aquell qui veu el que és amagat, aquell que tant sols Ell ens pot
recompensar i no recompensa pas almoines lliurades a tocs de trompeta,
pregàries fetes a les cantonades de les places, posats tristos i cares
desfigurades; sinó que ens demana que ens deixem elevar els esperits per tal d’assolir
aquella força i aquella victòria que Crist, el Senyor, va assolir per a
nosaltres, no pas amb posats amarats d’hipocresia, sinó amb la nuesa i el
silenci del desert, de la creu i del sepulcre; anuncis de la joia pasqual.
Sense desert, sense creu, sense sepulcre no hi ha resurrecció. Tampoc per a
nosaltres sense conversió de cor no hi ha Quaresma i sense Quaresma no hi ha Pasqua.
19 de febrer de 2023
DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Lv
19,1-2.17-18; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 3,16-23; Mt 5,38-48
Estimar,
estimar, estimar, a qui?
Avui se’ns convida a gaudir de la vida.
«Carnestoltes totes voltes i Nadal de mes en mes, tots els dies foren festa i
Quaresma no mai mes».
I així, amb aquesta dita són molts el qui passen els seus dies, tota la vida
amb la màscara posada.
Hem de viure la vida com si fos un carnaval?
Nosaltres, aquesta vida, amb quines cartes la volem jugar? De
les lectures que hem escoltat en tenim quatre:
Estimar, perdonar, pregar, donar.
L’altre dia caminant amb un monjo parlàvem de l’individualisme que està tan
aferrat en la nostra societat, en la nostra cultura. El “jo” vol fer-se el
centre no del mon, sinó ja de l’univers.
Si deixem de banda un poc aquest carnaval i ens centrem més en que som temples
de Déu, tal vegada ens avergonyiríem dels tripijocs que fem per surar per
damunt de tots com l’oli.
Anem a buscar el “Jo” més nostre, més íntim, més verge, el nostre territori
interior, menys explorat, on trobem Déu, el seu Esperit Sant.
Hem escoltat que: «L’Esperit de Déu habita en nosaltres». Ens cal descobrir-lo.
Posem totes les cartes damunt la taula de l’Eucaristia. L’Eucaristia ens
convida a despullar-nos de tot això que ens impedeix ser temple de Déu, habitat
per l’Esperit Sant.
Som de Crist, som de Déu. I estem cridats a ser
sants, a ser bons com el Pare celestial.
Per això, hem de jugar amb les cartes que ens mostra Jesús a l’Evangeli en el
Sermó de la Muntanya que estem escoltant aquests darrers diumenges.
Pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del
cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i
injustos.
Si volem gaudir de la vida en plenitud, si volem ser fills del Pare, si volem
arribar a la vida eterna que tenim preparada; ja podem seure i començar a
treure la disfressa i el maquillatge d’unes hores de carnestoltes per viure des
del cor. És a dir, per viure des de l’íntim dels íntims del nostre ésser les
cartes que Jesús ens ha passat, aquestes són les millors:
Estimar, perdonar, pregar, donar.
Estimar, estimar, a qui? A l’enemic, ens ho
diu clarament Jesús. Estimar a tothom, amics i enemics, bons i dolents.
Perdonar sempre i en tot moment, en el nostre cor està la clau de la
reconciliació. Pregar
contínuament, pels qui ens estimen i pels qui ens odien.
Donar,
donar, donar, a qui? A tothom, no et desentenguis de ningú. Això
és fonamental per al qui vol ser cristià.
Donar sense mesura. Donar-se per tots. Donar si cal la vida. Ens cal viure
abocats a les necessitats dels altres. Necessitats de temps, de lloc, d’escolta,
de companyia, d’amistat espiritual. Perquè tots som uns necessitats. Sempre hi
ha alguna mancança.
Però,
malgrat tot, som cridats a ser bons del tot, a la santedat, a esdevenir sants
per gràcia de Déu. De moment, en aquesta vida, hem de jugar les
cartes del perdó, la reconciliació, la pregària i donar, donar sempre l’amor
que hem rebut de Déu.
Amor que ara en l’Eucaristia celebrem i se’ns fa present en Jesús pa de vida.
Estimar, estimar, estimar, a qui?
Estima el qui no t’estima i gaudiràs de la vida sempre, és la proposta de
Jesús.
12 de febrer de 2023
DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Sir 15,15-20; Sl 18,1-2.4-5.17-18.33-34; 1C 2,6-10; Mt 5,17-37
«Doncs jo us dic» és l’expressió emprada per Jesús per mostrar-nos la plenitud
de la Llei, aquella Llei que ell no ha vingut a desautoritzar sinó a completar;
aquella Llei que donà Déu a Moisés al Sinaí per tal de que el poble que dubtava
d’Ell, que ja acariciava d’adorar un vedell de fosa, fet per mans d’homes,
pogués viure seguint els preceptes del Senyor; aquella Llei que l’Apòstol Pau
defineix com educadora dels ignorants, mestre dels qui no saben, el lloc on
trobar l’expressió clara del coneixement i de la veritat (cf. Rm 2,20). Una
llei, qualsevol llei, sorgeix quan es vulneren determinats drets de la persona,
l’ésser creat per Déu a imatge seva i que ha estat objecte i centre de l’obra
de la redempció. Quan es trencà la confiança de l’home en Déu, que li havia
prohibit sols una sola cosa, per aquesta seva infidelitat Déu li barrà el pas
al paradís i l’imposà la llei del treball. Quan al desert el poble alliberat
del domini dels egipcis cercava nous esclavatges idolàtrics, li donà el
decàleg. Però la infidelitat del poble vers la llei no ha desaparegut al llarg
dels temps i d’ella no s’escapen pas els mestres de la llei i els fariseus que
s’han assegut a la càtedra de Moisès; que diuen el que cal fer i observar, però
no actuen, perquè diuen i no fan; preparen càrregues pesades i insuportables i
les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el
dit (cf. Mt 23,2-4). Però ara en Crist no tenim pas un gran sacerdot incapaç de
compadir-se de les nostres febleses: ell, de manera semblant a nosaltres, ha
estat provat en tot, encara que sense pecar (cf. He 4,15), per això ens pot dir
amb tota autoritat: «doncs jo us dic».
I què és el que ens diu Crist? Doncs que ja no n’hi ha prou amb no matar, cal
no dir paraules de menyspreu, ni insultar. Què no n’hi ha prou amb no cometre
adulteri, cal no mirar amb mal desig des del fons del cor. Què no n’hi ha prou
amb no trencar els juraments, cal no jurar pel que no podem fer tornar blanc o
negre. Senzillament hem de dir sí, quan és sí i no, quan és no; sí a la
vertadera vida, no al pecat. Aquesta és la saviesa enclosa en el pla de Déu,
ens ha dit l’Apòstol, que sols podem rebre amb una fe prou madura. Moltes d’aquestes
coses no tenen avui bona premsa, la nostra societat, cada cop més acomodatícia
i relativitzadora va normalitzant situacions que xoquen amb el que ens diu
també avui Jesús. Però certament Jesús, el Crist, tampoc no fou pas benvist
pels mestres de la llei del seu temps, per aquells qui es vantaven de
conèixer-la però que de fet no la practicaven; Crist podia ser vist en certa
manera com un antisistema, quan de fet no vingué pas a abolir la Llei del seu
Pare, que gràcies a Ell és també el nostre Pare, sinó a portar-la al seu ple
acompliment. Això xocà amb la mentalitat dels que havien anat interpretant la
Llei de manera acomodatícia als seus interessos, que l’havien amansit per tal
de que no els perjudiqués en l’acompliment, no pas de la Llei sinó de la seva
pròpia voluntat. Això xoca també avui amb determinades mentalitats i el
magisteri de Crist, que és el de l’Església, és sovint titllat d’anar contra
determinades pautes de comportament social; però el missatge de Crist segueix
viu també avui.
Però qui sap si tampoc nosaltres som millors que aquells mestres de la Llei;
qui sap si ara mateix tots i cadascun de nosaltres, que estem vora l’altar a
punt de presentar l’ofrena del cos i de la sang del Crist, no ens hauríem de
donar mitja volta, anar a arranjar les malifetes que hem fet als altres i sols
llavors tornar i presentar l’ofrena. La Llei de Déu no és fàcil d’acomplir,
perquè és exigent i Jesús arriba al límit de l’exigència portant-la al seu
acompliment donant la seva pròpia vida. És per mostrar-nos el camí de la Llei
que ha mort en creu i ressuscitant ha vençut a la mort. Perquè la Llei no té
sentit per si mateixa, és un camí, un instrument per arribar a Déu. Està a les
nostres mans seguir-lo o abandonar-lo. La tria la fem nosaltres, ens ho ha dit
el Siràcida, perquè també avui tenim al davant el foc i l’aigua; la vida i la
mort. Escollir hauria de ser-nos fàcil perquè la Llei divina no és un jou pesat
d’esclavatge, sinó do de gràcia que allibera i condueix a la felicitat, és font
i centre de la vida. Acomplir-la exigeix això sí, l’escolta del cor, una
escolta feta d’obediència no servil, sinó filial, confiada, conscient; això és,
fruit d’una trobada personal amb el Senyor de la vida, una trobada que s’ha de
traduir en decisions concretes i convertir-se en camí i seguiment, en una
realitat palpable en les nostres vides (cf. Benet XVI, 9 de novembre de 2011).