DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle A)

ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas i Barnosell
Ex 19,2-6a; Gradual Sl 83,10. 9; Rm 5,6-11; Mt 9,36-10,8

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimat P. Abat. Molt estimada comunitat cistercenca de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Fra Bernat. Molt estimada família. Molt estimats preveres i diaques. Molt estimades germanes i germans.

Avui la Paraula de Déu i el sagrament que celebrem semblen haver estat disposats l’un per a l’altre des de tota l’eternitat. Les lectures que acabem d’escoltar no ens parlen simplement d’un ministeri, ni d’una funció eclesial, ni tan sols d’una vocació personal. Ens parlen del cor mateix de Déu i de la manera com aquest cor continua estimant el món.

Ens trobem reunits en aquesta església monàstica, construïda per generacions de monjos que han cercat Déu en el silenci, en la pregària i en la vida fraterna. I avui, en aquest lloc sant, un germà nostre és cridat a rebre el do del presbiterat. Fra Bernat no deixa de ser monjo. No abandona la seva vocació primera. Ans al contrari: és ordenat de prevere des de la profunditat de la seva consagració monàstica. El presbiterat serà una forma nova de servir aquella mateixa crida que un dia el va conduir a cercar Déu entre aquests murs.

La primera lectura ens ha fet escoltar unes paraules d’una tendresa extraordinària. Déu recorda al poble: «Us he pres sobre les ales igual que una àguila, i us he portat fins a mi».

Fixem-nos-hi bé: Déu no diu primer «us he portat a una terra», ni «us he donat una llei», ni «us he confiat una missió». Diu: «us he portat fins a mi».

Al centre de tota vocació hi ha sempre aquest moviment. Déu ens atrau cap a ell. Tot comença aquí. També la vida monàstica. També el ministeri ordenat.

Abans de ser servidor dels germans, abans de predicar, abans de celebrar els sagraments, abans de qualsevol tasca apostòlica, el prevere és un home conduït cap a Déu. Un home que ha après a deixar-se portar.

Potser aquesta és una de les gràcies més grans que el monaquisme ofereix al ministeri ordenat. Recordar-li constantment que no és primerament un gestor, ni un organitzador, ni un especialista en assumptes religiosos. És un home que viu davant de Déu. Un home que habita la presència.

La font del ministeri no és l’activitat. És la comunió. I la comunió amb Déu.

Per això, germà estimat, avui l’Església no et confia en primer lloc una feina. Et confia un misteri. El misteri d’habitar cada vegada més profundament en aquell Crist que ja has promès seguir.

La segona lectura ens porta encara més al centre. Sant Pau ens ha dit: «Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents». No diu que Crist va morir pels justos. No diu que va donar la vida pels perfectes. Va morir per nosaltres quan encara érem pecadors.

Aquest és el fonament de tota vida cristiana. També del sacerdoci, del presbiterat. Cap home no és ordenat perquè sigui digne. Cap home no arriba a l’altar perquè hagi conquerit la santedat. Tot és gràcia. Tot és misericòrdia.

I precisament per això el prevere ha de ser un testimoni humil de la misericòrdia rebuda.

Sant Bernat de Claravall (1090–1153), va escriure sobre el sacerdoci amb una gran exigència espiritual. Per a ell, el prevere no és només un administrador dels sagraments, sinó un home configurat a Crist, cridat a la santedat, a la humilitat i al servei de les ànimes. En moltes de les seves cartes i sermons critica els clergues que busquen honors, riqueses o influència en lloc del servei evangèlic. El sacerdot ha de conduir el poble amb la seva vida abans que amb les seves paraules. A la seva obra adreçada al papa Eugeni III, De consideratione, escriu: «Hi ha molts que volen presidir, però pocs que volen servir». Aquesta frase resumeix una de les seves preocupacions principals: l’autoritat eclesial només té sentit com a servei. Per això, també adverteix: «Sigues exemple dels creients, no només amb la paraula sinó amb la conducta».

El Poble sant de Déu no necessita preveres que s’exhibeixin a si mateixos. Necessita homes transparents a Crist. Necessita persones que hagin après que Déu salva, que Déu perdona, que Déu espera, que Déu sosté. Necessita persones que hagin experimentat en la seva pròpia pobresa allò que després anunciaran als altres.

Potser la gran temptació de tota vida espiritual és pensar que arribarem a Déu pels nostres mèrits. Però el prevere sap —o hauria de saber— que viu únicament perquè ha estat estimat primer.

El ministeri presbiteral neix d’aquesta memòria agraïda. No som nosaltres els qui hem estimat primer. No som nosaltres els qui hem escollit primer. No som nosaltres els qui hem fet possible la salvació. Tot prové d’Aquell que ens ha estimat quan encara érem lluny.

I arribem finalment a l’Evangeli. És una de les pàgines més commovedores de sant Mateu. Jesús contempla les multituds.

Abans de parlar, abans d’enviar, abans de cridar els apòstols, Jesús mira, contempla. I allò que veu li traspassa el cor: «En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n’apiadà».

La paraula que l’evangelista utilitza per expressar aquesta compassió és profundíssima. Indica una commoció interior, una sacsejada de les entranyes.

Déu no mira el sofriment del món amb indiferència. Déu no contempla la humanitat des de lluny. Déu pateix amb nosaltres. I la missió de l’Església neix d’aquesta compassió de Crist. També el presbiterat neix d’aquesta compassió:

Per aquest motiu, no és una promoció espiritual. No és un honor. No és un reconeixement.

En canvi, és una participació en la compassió del Bon Pastor.
Per això el ministre ordenat està cridat a aprendre la mirada de Crist.
A mirar com Crist mira. A estimar com Crist estima. A sofrir amb els qui sofreixen. A alegrar-se amb els qui s’alegren. A portar en el cor les angoixes i les esperances del Poble sant de Déu.

El Catecisme de l’Església Catòlica, tot fent al·lusió a la vida de Sant Joan Maria Vianney, subratlla com la «mirada de Jesús purifica el cor [...], il·lumina els ulls [...]; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per a tots els homes» (CEC 2715). «“El miro i Ell em mira”, deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el sagrari. Aquesta atenció a Ell és renúncia al “jo”» (Ibídem).

I, dins aquesta mirada, hi podem trobar també una altra llum preciosa per comprendre un sacerdoci monàstic. Algú podria pensar que el monjo viu allunyat del món. Però els grans mestres de la tradició monàstica ens ensenyen exactament el contrari. El monjo entra en el silenci no per escapar dels homes, sinó per portar-los més profundament dins el cor.

Per això, la clausura no és una frontera contra el món. És un espai perquè el món pugui ser present davant de Déu. Per això, des del mateix monestir, és necessari incidir en allò que el papa Lleó XIV ens afirmava el dilluns passat en el discurs a la Conferència Episcopal i, també, en l’encontre amb el món de la cultura: La necessitat d’impulsar una evangelització capaç de dialogar amb la societat contemporània, essencialment en un context marcat per la secularització, la diversitat cultural i les migracions. Hem d’animar-nos a aprendre els «llenguatges de l’altre», afirmava el Papa, a generar espais de trobada i a construir vincles que permetin fer arribar l’Evangeli en realitats cada vegada més complexes.

I és, en aquest sentit, com el monjo prevere és, d’una manera particular, un home de compassió contemplativa. Fixeu-vos-hi bé: «Compassió contemplativa».

Havent integrat en el seu cor la mirada de Jesús, porta davant l’altar els qui no saben pregar. Presenta davant Déu les llàgrimes amagades. Intercedeix pels qui han perdut l’esperança. Sosté silenciosament una part del pes del món.

I això és immens. Això és profundament sacerdotal.

Avui, en el cant del Gradual, l’Església ha posat als nostres llavis una súplica bellíssima: «Mireu, o Déu, protector nostre, mireu els vostres servents». Mireu els vostres servents. No els seus mèrits. No les seves obres. No els seus projectes... Mireu els vostres servents.

Es tracta d’una pregària de pobresa i de confiança. Potser, aquesta podria ser també la pregària més profunda d’aquesta ordenació.

Que Déu miri aquest germà nostre, Fra Bernat. Que el miri amb la mateixa mirada amb què el va cridar. Que el miri amb la mateixa misericòrdia amb què l’ha sostingut fins avui. Que el miri en les hores de llum i en les hores de foscor. Que el miri quan experimenti la fecunditat del ministeri i quan només conegui l’aridesa. Que el miri sempre.

Perquè la fidelitat d’un prevere no depèn principalment de la força de la seva voluntat, sinó de la perseverança de la mirada de Déu sobre ell.

Estimats germans i germanes. Al final d’aquesta celebració un home serà configurat sacramentalment amb Crist, Bon Pastor.

Les seves mans seran ungides. La seva veu pronunciarà les paraules de la consagració. La seva vida quedarà marcada per sempre. Però el signe més profund no serà visible. Serà interior. Crist mateix prendrà possessió del seu cor.
I aquest és el gran desig que avui presentem al Senyor: que tota la seva existència esdevingui eucarística.

Que sigui home de l’altar perquè és home de la pregària.
Home de la paraula perquè és home del silenci.
Home de la comunió perquè viu unit a Crist.
Home de misericòrdia perquè coneix la seva pròpia pobresa.
Home de compassió perquè ha après la mirada del Bon Pastor.

I que la Mare de Déu, tan venerada en aquesta casa de Poblet, l’acompanyi sempre en el camí.

Així, quan passin els anys, i les forces minvin, i només resti l’essencial, pugui descobrir amb joia que tota la seva vida no ha estat altra cosa que això: deixar-se portar, sobre ales d’àguila, fins a Déu; viure de l’amor de Crist mort i ressuscitat; i compartir amb el món la compassió i la mirada infinita del seu Senyor. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DEL DIA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». La vida es renova gràcies a l’Esperit Sant que el Senyor ens ha enviat. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diversos llenguatges i tots els sentien proclamar les grandeses de Déu en la seva pròpia llengua.

L’Esperit Sant ens dona vida, de fet és l’alè que Déu ens dona per poder viure. És l’alè que ens permet confessar que Jesús és el Senyor. Perquè el do que hem rebut, el do de l’Esperit Sant, ens empeny a reconèixer tot el bé que Déu ens ha donat. Ens empeny a viure agraïts pel seu do i agraïts pels dons dels altres.

Perquè formem un sols cos i el que ho cohesiona tot, és l’Esperit Sant.

De vegades, podem viure tancats, per por, com els deixebles que tenien por dels jueus. Qualsevol comunitat pot viure amb por, amb por de l’altre, de l’estrany, del foraster.

Encara que ens tanquem en nosaltres mateixos, Jesús no té límits, cap impediment pot frenar l’entrada de Jesús en la nostra vida.

Jesús vol fer-se present en el nostre cor i ens dona la pau com la va donar als seus deixebles. La pau que és tan necessària en el nostre interior, com en la societat i en tants i tants països que viuen en conflicte.

L’Esperit és vida, i la maldat del conflicte ofega l’alè de vida.

El Pare va enviar Jesús al món per salvar-nos del mal. El mal el tenim quan no acceptem la seva voluntat, quan en lloc de ser instruments de pau, ens distraiem en convertir-nos ens instruments de guerra.

Jesús ens ha donat la seva pau perquè la compartim, la visquem, la gastem dia rere dia fins a la fi del món.

Jesús ens envia a nosaltres com el Pare el va enviar a nosaltres. Jesús ens envia amb la força de l’Esperit. Ens dona l’Esperit: «Rebeu l’Esperit Sant».

I és l’Esperit Sant que habita en nosaltres el qui ens ajuda a viure la pau i el perdó. Jesús ha vingut a reconciliar el món. Siguem cada cristià un instrument de reconciliació, ara i sempre, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada a Vallbona pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 11,1-9; Salm responsorial; Ex 19,3-8a.16-20b; Dn 3,52.53.54.55.56 (R.: 52b); o bé: 18,8.9.10.11 (R.: Jo 6,68b); Ez 37,1-14; 106,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 1); Jl 3,1-5; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». És així, que el Senyor ens envia el seu Esperit. Ens ha pres, sobre les ales igual que una àguila, per portar-nos cap a ell.

Què hem de fer? Escoltar les seves paraules i complir tot el que el Senyor vol de nosaltres.

De vegades podem ser com ossos, quan ens manca l’alè del Senyor, quan la nostra vida s’allunya de la seva voluntat. De la mateixa manera que Déu cridà a Moisès ens crida a cadascú, ens crida com a comunitat, ens crida perquè vol el millor per a nosaltres.

És el Senyor que ens infon l’alè de vida als nostres ossos, perquè recobrem la vida de l’Esperit, així ens farà sortir dels nostres sepulcres. Tot i que gemeguem encara, esperant l’hora que serem plenament fills quan el nostre cos serà redimit.

De moment ja som salvats en l’esperança i per això, ens toca viure ferms en l’esperança.

Si vivim en l’esperança, cada dia. Una esperança que s’alimenta del contacte amb la Sagrada Escriptura.

«Si algú té set, que vingui a mi, i que begui». Ens diu Jesús. Tenim set?

Tenim set? Tenim set? Naixeran rius d’aigua vida de l’interior del qui creu.

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9 (R.: 6); Ef 1,17-23; Mt 28,16-20

«Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.»

El salmista ens exhorta, ens indica, ens assenyala el lloc on ens hem d’encaminar. El lloc on Jesús és amb el Pare. El lloc on ha estat endut d’entre els deixebles, el lloc d’on tornarà a la fi del món.

Davant del Misteri cal adoració.

Ens podem despistar com els apòstols, que encara pregunten si restablirà la reialesa d’Israel. No, no hem de quedar-nos en reialmes materials, el nostre Regne és al cel. Ara estem fent el camí cap al cel. El seguiment de Jesús ens esperona cada dia, a estimar el seu camí. El camí que es fa gràcies al seu cos que és l’Església, gràcies a la comunitat que ens alimenta.

Per això, en el nostre camí particular, no hem de deixar mai el magisteri de l’Església, i els monjos la Regla de sant Benet, l’obediència, el viure com a monjos, l’estabilitat del lloc.

Els deixebles tornen a Galilea, al lloc de la predicació de Jesús. Nosaltres hem de tornar a la mateixa paraula de l’evangeli, a cada ensenyament que Jesús ens ha pautat per al nostre aliment en la lectio divina.

Davant del Misteri cal adoració.

Jesús ens deixa la promesa del Pare: «D’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant». És la força de l’Esperit Sant la que ens cal per complir la missió que ens ha estat encomanada.

La missió que tenim els cristians és la d’anar a convertir tots els pobles. Això, com ho podem fer? És des del nostre testimoni de vida monàstica com hem d’anunciar el Regne de Déu. Cada dia en la nostra litúrgia davant de tots els pobles, i de pobles en passen cada dia per Poblet, professem la nostra fe, la nostra esperança, la nostra caritat. El nostre testimoni de pregària, d’adoració, d’amor a Déu i al proïsme és el que s’ha d’ensenyar no amb moltes paraules, sinó amb fets.

El món té molta fam de Déu, molta, encara que de vegades sembla que no en fa cas. Nosaltres som uns privilegiats de tenir un horari de pregària pautat per a tot el dia, cada dia, fins a la fi dels nostres dies.

Jesús ens acompanya en la litúrgia cada dia, cada hora fins a la fi del món.

No podem estar situats en cap millor lloc, la muntanya on Jesús un dia ens va indicar. Ara des d’ací és on hem de guardar i ensenyar tot el que ell ens ha manat i ens mana cada dia.

Hem de viure confiats això sí, en que és amb nosaltres cada dia, en tot el que fem, ens movem i existim. De vegades no entenc com no se’ns queda el cor aturat davant del Misteri de Déu.

Fem de la nostra contemplació un llaç etern que ens uneix al cel on és el cap i no ens apartem mai de la seva voluntat.

«Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.» Déu que és Pare que ens estima, Fill que ens salva i Esperit Sant que ens defensa, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jo 14,15-21

En el discurs de comiat que Jesús va fent als seus deixebles, que el quart evangeli ens presenta ens trobem amb la clau mestra de tota la vida del cristià.

Una clau que de vegades fàcilment perdem, que de vegades ens resulta difícil trobar. Però, hem d’adonar-nos que aquesta clau ho obre tot.

Si veritablement volem seguir Jesús, si volem conèixer el que ell vol de nosaltres necessitem la clau mestra.

Aquesta clau sempre ens obre al coneixement de Déu i dels altres. És una joia preciosa que s’ha de cuidar.

Amb aquesta clau guardarem els manaments. Amb aquesta clau podrem viure confiats en Déu, en complir la seva voluntat i no la nostra. Amb aquesta clau Jesús no dubta en pregar al Pare, perquè nosaltres no ens quedem orfes, per això ens envia el Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi en nosaltres per sempre.

Ara bé, necessitem tenir la clau al pany del nostre cor, perquè l’Esperit habiti dins nostre. La clau ens permet veure el que molts no poden veure, perquè la clau ens dona accés a percebre les coses del cel.

Aquesta clau va obrir els cors dels pagans, dels samaritans i de tants de nosaltres, per seguir les petjades de Crist. “Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia”.

Així, amb la clau mestra molts es convertiren al Senyor, molt recobraven la salut. «Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit sant».

Cal tenir la clau sempre a mà, a prop, molt a prop del nostre cor. Així, reverenciarem sempre i de tot cor el Crist com a Senyor. Així, podrem donar raó de la nostra esperança, serenament i amb respecte.

La clau ens dona confiança a donar raó de la nostra fe, de la nostra vida de creient, de la nostra vida de monjos, la nostra esperança que amb l’ajuda de l’Esperit Sant promès ens fa avançar cap a la vida eterna, la glòria que tenim preparada per als qui no hem deixat la clau de banda, la vida per als qui hem recuperat la clau perduda, gracies als sagraments de l’Església.

Estimar és la clau. Estimar és la clau mestra que ens obre a la vida d’ara, la que cada dia anem teixint. Estimar ens obre la porta a la vida eterna amb el Pare, i el Fill. i l’Esperit Sant, pels segles dels segles sense fi. Amén.