SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dn 7,13-14; Sl 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a); Ap 1,5-8; Jo 18,33b-37

Jesucrist és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. És el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.

Tard o d’hora, reialmes, potències, imperis, passen. Jesucrist, no passa mai, la seva sobirania és eterna.

Davant de la presència de Jesucrist, nosaltres cristians, tenim la llibertat de girar la cara, tancar els ulls, fer-se el sord i passar de llarg. És la llibertat que tenim com a fills de Déu.

Però, curiosament el Fill, l’unigènit, Jesucrist, no pot tenir aquesta llibertat. Perquè Jesucrist no pot deixar de banda la persona, no pot passar de nosaltres, de cada fill estimat de Déu.

Jesucrist com a Rei va vestit de majestat i cenyit de poder. La seva majestat i el seu poder és la misericòrdia, l’amor del Pare vessat per nosaltres.

Podem construir en el nostre cor regnes diversos, sobiranies del nostre món, com l’orgull, la mentida, la vanaglòria, la prepotència i una llarga llista que cadascú pot anar afegint. Però, tot això, només ens pot dur a la mort eterna.

Jesucrist està per damunt d’aquests regnes de mort. Jesucrist ens concedeix una altra casa reial. És a dir, ens convida a una altra manera de viure, de veure, de jutjar i de fer política. Ens concedeix pel baptisme la gràcia de ser uns sants de Déu. No ho oblidem, el batejat és cridat sempre a la santedat.

La reialesa de Jesucrist és ser testimoni de la veritat.

Nosaltres som de la veritat? L’escoltem? Si volem canviar la nostra història personal ens hem d’adherir a la veritat. La veritat que ens farà lliures de qualsevol regne de mort i ens farà partícips del Regne de Déu.

Acaba l’any litúrgic amb aquesta solemnitat, perquè tinguem present quin és el model polític més favorable per a la humanitat sencera. Sols hi ha un cap Jesucrist. Ell és Rei, però ens diu, la meva reialesa no és cosa d’aquest món. També nosaltres estem en el món sense ser del món.

La nostra vida, si està centrada en Jesucrist, ell serà l’únic Rei a qui hem d’obeir, en qui ens hem de confiar, a qui hem d’estimar, a qui hem de seguir, a qui hem d’escoltar. La reialesa de Jesucrist serà la sobirania de la nostra casa interior, de la nostra comunitat, de la nostra família, de la nostra vida.

Escoltem la seva veu, la Paraula de l’Evangeli ens assenyala el camí, la regla en la que tenim que mesurar els nostres passos de vida i a més ens fa uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare. No oblidem mai que Jesucrist ens estima i a cadascú de nosaltres en particular ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang.

Si som cristians, si volem que Jesucrist sigui el Rei del nostre cor, de la nostra casa, de la nostra família, de la nostra comunitat, estem cridats a parar la cara, obrir els ulls i escoltar. Posant-nos a la seva presència adquirirem l’amor que ens falta encara per viure en el seu reialme.

Jesucrist, el qui és, el qui era, és el qui ha de venir.

Jesucrist en veritat, ens ve a l’encontre en cada persona necessitada que tenim al davant. Per això, ara necessitem de l’Eucaristia, sagrament de la nostra salvació, perquè ben alimentats per fer el nostre camí, després puguem donar en veritat la nostra vida al proïsme com a veritables fruits d’amor.

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY / I

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 6,1-13; Sl 9,2-3.4 i 6.16 i 19 i Lc 20,27-40

Antíoc el rei assot d’Israel i de tants altres pobles de la seva època, el conqueridor i dominador que s’imposava a sang i espasa, està a les portes de la mort, la seva estratègia finalment no ha donat resultat, ha estat vençut pels jueus i pels perses i ara trasbalsat profundament, no se’n sap avenir i cau malalt al llit vençut davant del Senyor. Volgué arrasar el culte al Déu d’Israel, es fià de les seves soles forces i ara a la fi de la seva vida veu que tot plegat no és res més que vanitat i fum, perquè no havia fonamentat la seva vida sobre la roca de Déu sinó sobre el fang de l’ambició humana.

Sovint els homes posem la nostra mirada sobre objectius mundans, caducs, efímers i oblidem allò que val realment, l’únic que val. Cap dels valors que en l’antiguitat o avui dia la major part dels homes tenen per importants ho són realment. Esmercem molts esforços en aconseguir poder, reconeixement, diners o prestigi; però a l’hora de la veritat cap d’aquestes coses dura per sempre i tant sols tenen poder per allunyar-nos del que val realment. També el mateix poble d’Israel, ho hem anat veient al llarg d’aquests darrers dies en la primera lectura, tingué i caigué en la temptació d’oblidar a Déu per adequar-se als corrents imperants en la seva època, es va hel·lenitzar en costums i cultes i va ofendre així al Senyor.

Foren pocs els qui es mantingueren fidels, els qui venceren la pressió dels poderosos, els qui resistiren les modes que volien imposar-se de totes, totes. I aquets pocs que es mantingueren fidels a l’amistat amb el Senyor acabaren pagant-ho amb la vida com Eleazar que no volgué ni tant sols aparentar que vulnerava la llei, com els set germans morts davant la seva coratjosa mare o amb l’exili com Mataties que acabà per haver d’anar-se’n al desert.

Té raó Antíoc ara al final de la seva vida, ell es creia estimat i bondadós quan de fet la maldat havia guiat la seva vida i per això al moment de la veritat es mostra trist, vençut i abatut. Els nostres valors deixen de ser bons valors quan s’allunyen de la voluntat del Senyor, quan disfressem la nostra voluntat de voluntat divina i ens convertim així en impostors malvats que fixem la nostra meta en ambicions mundanes i per aconseguir-les no deixem d’emprar qualsevol mètode, com Antíoc, mentint, violents, murmurant, presos a la trampa que parem ofenent als altres i al Senyor.

El que realment val als ulls de Déu és una altra cosa. Ni poder, ni haver tingut set marits serveixen de res, perquè ens ho ha dit Jesús en l’Evangeli els qui Déu considerarà dignes ja no moriran mai més, tindran part en la resurrecció, seran iguals als àngels i seran fills de Déu.

Davant del conformisme social hi ha qui com els màrtirs trenca motlles i si davant els seus contemporanis són considerats sovint uns fracassats; pel Senyor són estimats i convidats al Regne d’aquest Déu que és Déu de vius i no de morts; Déu dels vertaderament vius. El que val és el judici davant de Déu no pas l’opinió dels homes.

Hi ha també algú molt especial en la vida de Jesús, en la vida de l’Església, que això ho entengué molt bé, no pas fent-ne grans explicacions, ni grans disquisicions, simplement ho practicà i ho visqué; cantà les meravelles del Senyor, saltà de goig i celebrà el seu nom, el d’aquell que portà en les seves entranyes virginals.

Per això Maria és causa de la nostra alegria, és la porta de la nostra joia si ens confiem al Senyor, si ens deixem arrabassar com ella per l’amor de Déu, d’aquell qui tant ens estimà i ens estima, amb un amor que no es consumeix, com el foc d’aquella bardissa a la muntanya. Confiem-nos a Maria i amb ella i per ella a aquell que no dubtà en fer-se com nosaltres i derrocant als poderosos, mai no defrauda l’esperança dels pobres en l’esperit. 

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 61,9-11; Sl 99; Jn 15,1-8

Celebrem avui la festa de Tots els Sants que serviren Déu sota la Regla de sant Benet, una commemoració pròpia també d’altres ordes religiosos. No hi ha dubte que es tracta d’un reflex de la festivitat que vàrem celebrar el dia 1 de novembre, Tots Sants, a seques. Però no és ben bé el mateix. Ho explica Mn. Farnés en una glossa del directori litúrgic de la Fundació Pere Farnés. La festivitat del dia 1 ens feia posar els ulls i el cor en la Jerusalem celestial, en aquella immensa multitud de deixebles fidels de Jesús que, havent-se configurat amb ell, «havent rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell» (Ap 7,14), constitueixen l’aplec joiós del que en diem «l’Església triomfant». La festivitat d’avui, en canvi, concerneix únicament aquells deixebles, ells i elles, que, emmirallant-se en la Regla de sant Benet, prenent les esplèndides armes de l’obediència per militar per Crist, l’únic Rei veritable, i entrant a la seva escola de servei, han reeixit a no anteposar-li res absolutament, cercant-lo en un camí d’humilitat amorosa i de joiosa fraternitat. Molts d’ells ens han deixat escrita la seva experiència de Déu en els seus sermons i tractats, i són per a nosaltres guies segurs, un bell estol d’amics fidels en el nostre camí de recerca de Déu.

L’evangeli que hem proclamat ens proposa el camí de la santedat cristiana amb una esplèndida metàfora: la del cep i les sarments. Diguem que ens fa entendre la santedat com l’exercici de la nostra pertinença a Crist. La iniciativa és tota seva, ja que és ell qui fa circular la saba vital del seu Esperit de les arrels a les fulles de la planta. A nosaltres se’ns demana de romandre units a la soca del cep (meno, en grec, és un verb important de la teologia joànica). Aquest romandre no consisteix a tenir una actitud passiva, un simple deixar-se fer, que també. La metàfora del cep i les sarments incorpora un element significatiu: la poda del vinyater, el Pare. Per a nosaltres romandre en Crist significa ser actius en un camí de servei i de donació, en l’amor i en la gratuïtat de la joia. Hi ha encara un altre element de la santedat que suggereix la imatge del cep, i és el del nostre amagament en Crist en el silenci de Déu: «Ell m’amaga al seu costat» (Sl 26,8). Hi pensava tot just ahir, caminant entre les vinyes, que el vent de tardor va despullant de les seves fulles vermelles i daurades. Restarà només la soca del cep, com morta. I els treballadors de la vinya en podaran les sarments. Serà el temps d’una gran pobresa i d’un gran silenci, el de l’hivern. Però també el temps d’una gran esperança en «el fruit que només Crist pot produir: la caritat, joia de Déu i de la humanitat», amb paraules del nostre Abat General de la seva darrera carta de Pentecosta: «El cep i les sarments».

Fem nostre, doncs, el que hem pregat en la col·lecta d’aquesta missa: «Oh Déu [...] concediu-nos, amb la intercessió de sant Benet, abat, i de tots els sants monjos que han observat la seva Regla, de ser omplerts de les riqueses del vostre amor». I fem-ne lloança, amb els llavis i amb la vida, perquè «perdura eternament el seu amor, ell és fidel per segles i segles». Amén.

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 17,10-16; Sl 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28; Mc 12,38-44

Oferir-se, donar-se, això és el que complau a Déu; no li plauen grans ofrenes, ni encara menys anunciades a tocs de corn o de trompetes; Déu estima la senzillesa de cor, la sinceritat de cor. El Senyor sap que és donar-se del tot, perquè a Crist no li calgué oferir-se moltes vegades, amb una sola vegada n’ha tingut prou, perquè Ell s’ha donat fins a l’extrem i això és el que ens demana donar-nos fins a l’extrem de donar el que ens cal, no pas el que ens sobra. Una vídua que no té sinó un grapat de farina i una mica d’oli; una altra vídua pobre que sols té dues monedes de les més petites; totes dues donen tot el que tenen i ho fan generosament, desinteressadament; no pas pensant en cap recompensa futura, sinó donant-ho de cor.

La nostra societat apareix sovint com a altruista i li plau dir-se solidaria, generosa; però al cap i a la fi acabem donant allò que ens sobre, allò que ja no hem de menester o fins i tot allò que ens fa nosa; som com aquells mestres de la llei que blasmava Jesús que els agradava de passejar-se amb els seus vestits, ser saludats a les places, ocupar els primers seients i que acabaven devorant els béns de les viudes en lloc de socorre-les. Eren d’aquells que mantenen una actitud de superioritat i de vanitat que els porta a menysprear als que compten poc o es troben en inferioritat de condicions, com era el cas de les vídues d’Israel. Qui sap si mentre aquella vídua pobre tirava dues petites monedes algun ric se la mirava amb menyspreu.

Al Senyor no li convencen les aparences, aquell qui va prendre damunt seu els pecats de tots, coneix ben bé que hi ha al fons dels nostres cors, Ell sap com diu el salmista que «els nobles són només aparença: tots plegats a les balances no pesen més que el vent.» i que sols val fer justícia als oprimits, donar pa als famolencs, alliberar als presos, donar la vista als cecs, guardar als forasters, redreçar als vençuts, capgirar els camins dels injustos, mantenir a les viudes i als orfes. És el que ens ensenya l’Església i tal volta avui ja hem oblidat, són aquelles definides com les obres de misericòrdia per l’Església i que segurament vam aprendre de memòria quan érem petits: Donar de menjar al qui té fam; donar de beure al qui té set, vestir al despullat, visitar als malalts i als presos; acollir als forasters, rescatar als captius i enterrar als morts; això és el que compte.

Tant la societat com la cultura actual, igual que les del temps de Jesús, estan satisfetes pel desig de figurar, de protagonisme, d’aparèixer com a generosos, pura façana. Els mitjans de comunicació destaquen als personatges influents i provoquen l’anhel de ser citats com a famosos. En canvi, l’Evangeli presenta una manera ben diferent de comportament, en el qual la discreció, l’anonimat i l’honradesa es valoren de manera especial.

Jesús ens adverteix del risc de desitjar l’aparença. Cadascun de nosaltres pot descobrir fins a quin punt sofreix si no se’l té en compte, si no se li dóna l’honor que entén se li deu, si s’apoderen d’ell la gelosia en veure el tractament que reben uns altres. Cap d’aquests valors caducs i limitats serveix per al Crist, la norma al regne promès és ben diversa de la nostra; allí dues viudes valen molt més que tots els reis, els rics i els grans sacerdots junts. La vídua pobra de l’Evangeli és presentada com a icona de generositat i es converteix en protagonista als ulls de Jesús; ella no donà les dues petites monedes perquè Crist la veiés, segurament ni sabia que algú la mirava; però en aquell temple no hi havia cap altre de més religiosa, més solidaria, més honrada que aquella viuda.

Perquè Déu no mesura la quantitat sinó la qualitat, escruta el cor, mira la puresa de les nostres intencions.

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2M 12,43-46, Sl 22, Rm 14,7-9.10b-12 i Jo 11,32-45

Sense l’esperança en la resurrecció la mort és un sense sentit, pot acabar esdevenint una angoixa vital, com una espasa que plana sobre el nostre cap, sobre la nostra vida, sempre amenaçant, per acabar caient damunt nostre, un dia més proper o més llunyà. La vida aquí és un regal de Déu; perquè és llavor de vida eterna; aquest és el seu vertader sentit.

Deia una recent publicació de la Fundació Joan Maragall que «parlar de tant en tant de la mort és útil, com a mínim per quatre raons: ajuda a discernir millor les prioritats vitals; relativitza les preocupacions, els desigs i els entrebancs i els posa en un context temporal més ampli; ens ajuda a adonar-nos de la importància que tenen per a nosaltres algunes persones i alguns episodis de la vida; i contribueix a la lucidesa sobre la fragilitat de la nostra condició.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 7).

La mort per al creient va lligada íntimament i indissolublement a l’esperança; com aquella esperança que mogué a Judes Macabeu a oferir un sacrifici d’expiació pel pecat dels homes que havien mort en la batalla. Judes Macabeu honorava als morts certament, però no mogut solament per la nostàlgia o el dolor per la seva pèrdua, perquè si no hagués esperat que els qui havien caigut ressuscitarien, hauria estat inútil i neci de pregar pels qui ja eren morts. Judes Macabeu feia talment com nosaltres, que avui recordem als nostres germans difunts moguts per l’esperança de la seva i de la nostra mateixa resurrecció; perquè els qui avui preguem pels nostres difunts, demà serem també dels qui hauran deixat aquesta vida. El fonament d’aquesta esperança té un nom: Crist. Fou Ell qui va morir i va tornar a la vida, ens ha dit sant Pau, Crist és l’esperança, encarnada, feta home, feta realitat. Per això ens confiem a Ell, tant si vivim, com si morim ens confiem al qui és sobirà de morts i de vius, com diu l’Apòstol.

La mort ens causa dolor, la mort dels éssers estimats, la dels qui han conviscut amb nosaltres, la dels amics; ens dol la seva pèrdua i alhora ens fa ben present el sentiment de la finitud de la nostra pròpia vida. No podem restar insensibles a la mort, seria ben bé una manca de caritat, perquè a Jesús mateix se li negaren els ulls davant la mort del seu amic Llàtzer i el dolor de les seves germanes; es commogué profundament i es contorbà. Davant la mort, des de la fe, ens cal sentir-nos adolorits sí, però alhora plantar la llavor de l’esperança i confiar en que veurem a la fi manifestada la glòria de Déu. Sovint quan parlem de la vida pensem en aquesta vida que tenim ara, amb una data d’inici i una data de caducitat; però la idea de vida, la Vida amb majúscules, va molt més enllà d’aquesta existència massa sovint infeliç, massa sovint sacsejada per la malaltia, la dificultat, les ambicions, la lluita constant per sobreviure. «Déu no ens salva de la mort ni de la desgràcia, creiem que ens salva en la mort i en la desgràcia.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 47).

Jesús a casa dels seus amics a Betània digué a Marta: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). També a nosaltres les coses terrenals, la vida terrenal ens neguiteja, quan de fet la nostra mirada hauria d’anar sempre més enllà del que ara i aquí veiem, fits els ulls al cel, fits els ulls de la fe en la vida eterna.

Per a nosaltres des de la fe té sentit pregar pels nostres germans difunts i avui, recordant-los, estem en comunió amb ells conscients de que si Crist ha vençut la mort, ha guanyat per a ells i per a nosaltres la vida eterna.

Ara i aquí preguem perquè els nostres germans ja gaudeixin d’aquesta vida en plenitud, que havent comparegut davant el tribunal de Déu l’esperança sigui ja per a ells una certesa i demanem que un dia ens hi unim a la presència del Pare. Tot pregant i recordant als nostres germans difunts, visquem ara nosaltres per al Senyor per tal de poder morir per al Senyor, sobirà de morts i de vius, font de la resurrecció i de la vida.