BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 40,1-5.9-11; Sl 103:1b-3a.3b-4.24-25.27-28.29-30; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22

La boca del Senyor ho ha dit, aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol. Ha aparegut la gloria del Senyor i la boca del Senyor ho ha dit, com escriu Isaïes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, ans al contrari, vol compartir la seva filiació divina amb nosaltres.

El baptisme al Jordà és un signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix res a la seva divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de fills de Déu. Fins aleshores tot era servitud, és amb el Crist amb qui s’ha acabat la servitud; fins aleshores tot era pena per tots els pecats, és amb Crist qui amb un sol sacrifici som rescatats del pecat; és amb Crist que se’ns anuncia de viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat per tal esdevenir hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret a esperar.

Com escriu sant Màxim de Torí, al Fill de Déu no li calia ni néixer ni ser batejat, perquè Ell no havia comés cap pecat que hagués de ser redimit ni perdonat pel baptisme, però «la seva humilitat és la nostra sublimació; la seva creu, és la nostra victòria; el seu patíbul, és el nostre triomf.» (Sermó 45).

Aquest baptisme esdevé el punt de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare, comença l’anunci del Regne. Així ho entendran els mateixos apòstols que en elegir a Maties per substituir a Judes diran que el nou deixeble «cal que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d’enmig nostre cap al cel.» (Ac 1,12). Resurrecció, baptisme i ascensió són per als apòstols tres moments fonamentals en la vida de Jesús, en el misteri de la redempció.

El baptisme de Joan era alhora signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel, significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calgui el perdó a qui no té pecat.

En paraules del Papa Benet XVI «aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la ment i de la voluntat. Jesús es va submergir realment en la nostra condició humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, i és capaç de comprendre la seva feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou vers la compassió, tria «patir amb» els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l’obra de Déu que Jesús vol realitzar.» (13 de gener de 2013).

Jesucrist ve a portar un baptisme en plenitud com dirà a Jaume i Joan: «Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38) o quan anunciant la seva passió diu: «Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50). En ser batejat al Jordà fou Crist qui conferí a l’aigua de ser a partir de llavors matèria del nou baptisme que perdona en plenitud, per l’aigua, per la sang i per l’Esperit.

El baptisme de Jesús al Jordà és tant sols l’inici de la seva vida pública en tant que va lligat intrínsecament a la creu i a la resurrecció, a la totalitat del pla de salvació. Perquè en Crist Déu i l’home no subsisteixen separadament, «la unitat de la persona no admet la divisió i la realitat de la doble naturalesa no permet la confusió.» (Fulbert de Chartres, Carta 5).

Jesús en rebre el baptisme el santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sagrament de salvació per tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill, l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Allò que els homes no havien conegut en les generacions passades ara Déu ho ha revelat, Déu s’ha manifestat a tots els pobles perquè tots tenen part en la mateixa herència, tots formen un mateix cos i tots comparteixen la mateixa promesa. Guiats per una estrella uns mags segueixen la seva llum fins al lloc on hi ha un infant que és llum per al món. Eren els reis anunciats per Isaïes que buscaven la claror de l’albada i és a ells a qui Déu s’ha manifestat avui. Primer ho ha fet a uns humils pastors que sorpresos pel missatge de l’àngel anaren a adorar-lo i abans s’havia anunciat a Maria i a Josep que conegueren també per un àngel que per aquell infant hi passava necessàriament el pla salvador de Déu i que a través d’ells actuaria Déu en la història humana.

Déu surt a l’encontre de l’home i es va fent visible, però ho fa a la seva manera bastant lluny de com ho havien imaginat molts que l’esperaven com un rei terrenal. Però Déu es manifesta i davant aquesta seva manifestació hi ha qui el menysprea, qui el tem, qui resta indiferent, qui s’inquieta, qui va a cercar-lo i qui l’acull. Hi qui com els mags es posa en camí i cerca i no para de cercar fins trobar-lo i amb una immensa alegria fer-li homenatge. Hi ha qui com els grans sacerdots i els lletrats del poble saben llegir l’Escriptura però no saben ni interpretar-la ni encara menys posar-la en pràctica i a la fi acabaran per rebutjar al Messies i no pararan fins a portar-lo a la creu. Hi ha qui com Herodes, el rei marcat per la seva crueltat filla de la seva por, se sent agredit i amenaçat i opta per mirar d’acabar quan abans millor amb aquell que qui sap si no ve a establir un nou regne en contra del seu. Hi ha també, de ben segur, una gran majoria que resta indiferent, desconeixedora encara del que significa aquell naixement i aquesta manifestació ara tant sols visible als ulls de Josep, de Maria, dels mags i d’uns homes de bona voluntat.

Déu, el Fill de Déu fet home, es va manifestant poc a poc, sense presses, sense soroll, suaument, lentament quasi silenciosament, en el silenci tranquil de la nit, en el silenci reposat de la companyia de Maria i Josep. A Betlem, a Natzaret o el Temple quan encara és infant, a Canà i al Jordà quan tot just enceta la seva vida pública, Déu va caminant cap als homes, al seu ritme, i alguns d’aquests homes s’alcen i van cap a Ell com els pastors i els mags; d’altres es queden a recer dels seus pensaments i del seu efímer benestar, mentre d’altres confiats, sense saber massa bé de que va tot plegat, fan el que els diu Jesús com a Canà.

A aquest infant a qui avui fan presents l’hi han portat or, símbol de l’herència del Regne que compartirà amb nosaltres, perquè ha vingut a fer-nos fills de Déu, fills amb Ell que és el Fill de Déu fet home. Li han ofert mirra, i la compartirà amb nosaltres, participant com a vertader home de la nostra mateixa mort i esdevenint així un sol cos amb nosaltres per vèncer junts a la mort. L’hi han ofert encens, per a compartir la mateixa promesa de salvació que ens associa a la divinitat santa del Pare i ens ofereix un lloc al seu regne. Ens ho ha dit l’apòstol, el secret s’ha revelat, es va revelant poc a poc.

Avui uns mags es prostren davant d’Ell i li reten homenatge; demà l’aigua es convertirà en vi, l’endemà el cel s’obrirà al Jordà i reconeixerà que aquest és el Fill de Déu. A Jerusalem ha arribat ja la llum de la gloria del Senyor i els qui la veuen de lluny estant, s’han posat en camí; seguint la claror de l’estel van cap a qui és la llum del món. Caminen, busquen, pregunten i amb ells són tots els pobles els qui s’acosten a la llum.

Però mentre la llum ha vingut al món, la llum que resplendeix en la foscor i que la foscor no pot ofegar perquè en aquest infant hi ha la vida, la vida que és la llum dels homes; també hi ha qui sí que vol ofegar-la.

No l’ofeguem als nostres cors, perquè aquesta llum que brilla en les tenebres ens convida a seguir-la, ens convida a caminar cap a ella; certament que sortejant tenebres i fosques nuvolades però compartint-la amb tots els homes, amb totes les nacions de la terra, aquesta llum ha vingut a brillar per a tots, perquè és la llum de la salvació.

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Maria conserva tot el que viu en el seu cor i ho medita. Maria és l’escollida per Déu per ser aquella dona de la que neix el qui ens restitueix la condició de fills, de fills de Déu. Maria no és ni un apòstol més, ni una deixeble més. És molt més que tot això, és la Mare; la primera en veure restituïda la seva plenitud de filla de Déu en ser concebuda sense pecat perquè el Fill de Déu neixi d’ella.

Maria és vertaderament Mare i és alhora filla; Mare del Fill i filla del Pare amb el Fill. Maria viu tot això meditant-ho en el seu cor. Ella és la dona dels silencis, de les frases curtes, la que quan convé pregunta, com a l’àngel «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» (Lc 1,34), o al mateix Jesús «Fill meu, per què t’has portat així amb nosaltres? » (Lc 2,48). Maria és també la que exulta i magnifica al Senyor que ha obrat en ella meravelles. Maria és la dona confiada en la voluntat de Déu, és la icona de la confiança en Déu

D’on li ve aquesta confiança? La perseverança és el fruit de la confiança, la confiança és la forma més autèntica de l’amor, la confiança és filla de la fe i per tenir fe cal conèixer Déu i conèixer-lo a fons; si un coneix Déu li té confiança. Maria és aquella qui primer va conèixer el Déu fet home, tant que el va concebre en el seu sí, que el va portar a les seves entranyes, que el va infantar, que el va criar i que l’acompanyà fins a la creu. Per això Maria és beneïda entre totes les dones, perquè ha contemplat la claror de la mirada de Déu en la mirada tendre i indefensa d’aquell infant que meravella a uns pastors que en adorar-lo glorifiquen i lloen Déu.

Davant de Déu ningú pot quedar indiferent i davant del misteri de l’encarnació Maria, que n’és art i part, conserva tot el que viu, veu i escolta en el seu cor i ho medita. Maria es declara l’esclava del Senyor i per això mateix és la primera en ser alliberada del pecat i en ser declarada filla, hereva per gràcia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol.

L’evangelista sant Lluc tanca el seu relat del naixement de Jesús dient-nos que «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.». No ho guarda com un record del passat, sinó que ho viu en el seu interior com una experiència vital que la guia al llarg de tota la seva vida. No és aquesta frase de Lluc una observació gratuïta. Maria és model de perseverança, de confiança i de fe i creure en Jesús no és simplement recordar esdeveniments d’uns altres temps, sinó experimentar ara i aquí la seva força salvadora, capaç de fer més humana la nostra vida i de transformar-la alhora en divina, perquè l’Esperit del Fill crida en els nostres cors «Abbà, Pare». La fe en Crist no pot pertànyer mai al passat, la salvació és sempre un avui, és sempre present, un present esperançat cap al futur. Maria viu així la seva confiança, la seva fe, la seva missió de Mare i de creient, la primera creient en el Crist.

El primer dia del nou any civil celebrem la festa de Santa Maria com a Mare de Déu i ho fem des del segle IV. Què vol dir que l’Església, després de celebrar solemnement el naixement del Salvador, vulgui començar el nou any girant la mirada vers Maria, la Mare? És que Maria és la Mare de Jesús, la Mare de Déu; però Crist es va fer carn, va néixer, va morir i va ressuscitar per fer-nos a tots nosaltres per la Paraula i per la gràcia, fills de Déu.

Maria no és només la Mare de Jesús, és la Mare de Déu, la Mare de l’Església, la Mare de tots els qui creuen en el Fill, la nostra Mare. En començar un nou any girem els nostres ulls vers Maria. Que Ella ens acompanyi al llarg d’aquest nou any, amb l’amor i la tendresa de la Mare; Ella que és model de perseverança, de confiança i de fe; ens ajudi a perseverar, a confiar i a creure en aquell qui ha vingut per rescatar-nos, al llarg d’aquest any i sempre, fins a la vida eterna.

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

Avui, amb la festa de sant Joan evangelista, el Nadal acull la Pasqua, el misteri del naixement de Jesús ens condueix vers el misteri de la seva mort i resurrecció. El Nadal, l’encarnació de Déu, és el principi de la nostra salvació i la nostra redempció, que es realitza amb el misteri pasqual de la mort i resurrecció de Crist. El matí de Pasqua, advertits per les dones, Pere i Joan van córrer cap al sepulcre, van córrer no cap a un sepulcre com els altres sepulcres, no cap a un lloc de mort, sinó cap a un lloc de vida. Van córrer, perquè qui corre té l’ànsia de l’amor, la força de la resurrecció. S’hi van acostar i es van «ajupir» per entrar a la tomba. Per entrar dins el misteri de Déu els calia ajupir-se, abaixar-se. Ajupir-se és el gest d’humilitat sense el qual no podem entendre la glorificació de Jesús, i molt menys podem entendre la seva encarnació. Ajupir-se, prosternar-se fins a tocar la terra amb el cap, és el gest de l’adoració i vol dir també fer-se petit a la manera d’un mendicant o d’un infant, i d’aquesta manera fer-se dependent d’un altre, de la guia d’un altre, renunciant a tota autosuficiència, a tot desig de poder, a tot desig d’autorealització personal, de tenir èxit a costa de trepitjar i passar pel damunt dels altres. Les estratègies mundanes de marketing van en aquesta direcció de promoure l’afirmació personal i la competència.

La tomba de Jesús on havien entrat era el descobriment d’un món molt diferent d’aquest món que promou tant l’autosuficiència. Era una tomba que s’havia convertit en un si matern, un ventre que va donar a llum la vida. Els llençols curosament plegats dins la tomba eren el senyal d’un món maternal, d’ordre, de bellesa, de pulcritud. El que ha nascut la nit de Nadal de les entranyes de Maria ara sorgeix de la mateixa manera del sepulcre tancat. Jesús va estar amagat primer en el si de la carn humana i ara ho estat en el si de la terra, per fer de la mort com la gestació d’una vida completament nova.

La vida de Joan evangelista, que apareix a l’evangeli com el deixeble que Jesús estimava, va tenir sempre aquest moviment d’ajupir-se vers un món d’ordre, vers un cosmos, vers un espai maternal i de bellesa. No sols es va inclinar davant el sepulcre, per poder entrar, veure i creure, sinó que ja ho havia fet abans quan es va reclinar sobre el pit del Senyor, al moment del darrer sopar. Allí el veiem caracteritzat com el més proper a Crist que qualsevol altre deixeble o persona, reclinat sobre el si de Jesús, vivint una íntima confiança amb Jesús. Inclinar el cap damunt el pit de Jesús també per veure i creure, per pouar en els secrets inefables del Sagrat Cor del qui és el Fill de Déu, en les profunditats del sagrari del cor de Jesús, de la seva consciència, on Jesús guardava tots els tresors de la seva relació amb el Pare, del qual havia vingut per revelar-lo i donar-lo a conèixer al món.

Després veiem Joan al peu de la creu, junt a la mare de Jesús. També aquí ell s’inclina, s’inclina vers la creu, com per recollir la sang i l’aigua que brollaven del cor traspassat de Jesús, la plenitud de l’amor vessat per tota la humanitat. S’inclina vers la mare de Jesús, per acollir-la a casa seva, ja com a Mare seva i mare de tots els futurs deixebles de Jesús, de l’Església. Per tot això Joan és qualificat com deixeble model de tots els altres deixebles, no perquè sigui especialment preferit per Jesús, sinó perquè aquest deixeble ha sabut acceptar tot l’amor de Jesús, ha sabut ser especialment obert, receptiu, a aquesta plenitud d’amor que s’ha manifestat a la creu. El deixeble estimat és l’ideal del deixeble perquè accepta l’amor del Mestre amb tota la seva capacitat, va veure i va creure, va acollir a Jesús d’una manera perfecta. Va escoltar, va tocar amb les seves mans la vida que es va manifestar, la vida eterna, i en va saber donar testimoni, amb l’objectiu que nosaltres també creguéssim i poguéssim tenir un goig ple. Joan ens ensenya que la fe ha de ser transmesa i que no ens anunciem nosaltres mateixos sinó el Crist, que és al principi, a l’origen de tot. Crist és el qui hem de portar al món una i altra vegada amb la nostra vida, hem d’arrossegar als altres cap al Crist amb el nostre testimoni de vida, que esdevé fructuós quan sabem ajupir-nos davant el misteri de Déu, com Maria Magdalena, Pere i Joan, que es van ajupir per entrar a la tomba de Jesús.

Ajupim-nos i entrem nosaltres també amb ells en aquesta tomba de Jesús que està buida, perquè ens pugui oferir també a nosaltres el si maternal des d’on cadascú de nosaltres pugui renéixer a una vida nova, que no és altra que la vida veritable que rebem quan creiem i acceptem amb tot el nostre ésser Jesús, el nostre Salvador.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens parla a nosaltres, aquell qui és la Paraula que existeix des de sempre i per la qual tot ha vingut a l’existència, s’ha fet carn. La Paraula s’ha encarnat com a acte suprem de l’amor de Déu per a tota la humanitat, amor per a la seva creatura. Déu no vol el pecat, ni volia que l’home s’allunyés d’Ell, però havent fet a la seva creatura lliure sabia que acabaria per caure en la temptació de negar-lo i aquell qui té la vida i és la llum s’ha fet carn per tal de salvar-nos. Avui sentim els passos d’aquell missatger del que parla Isaïes, avui podem veure cara a cara a aquell qui és l’hereu, el Fill fet carn per amor del Pare, perquè si a Déu ningú no l’ha vist mai ara a Jesucrist el podem veure perquè havent-se fet home com nosaltres ens ha portat l’amor de Déu a la vora i Ell que ha nascut lliure de pecat ha vingut per lliurar-nos del pecat.

La litúrgia ens proposa avui un text evangèlic singular. El pròleg del quart Evangeli no vol ser un resum de la història de la salvació des de la creació fins a la vinguda al món del Crist; ni cerca de donar una cronologia. Perquè la salvació és sobretot present. Així el quart evangelista tracta sobretot de definir i presentar a aquell qui és el centre, el pal de paller de la fe de la comunitat, definida en l’expressió «tots nosaltres», que són aquells que han rebut gràcia sobre gràcia perquè en aquell que és plenitud, la gràcia sobreabunda. En l’esquema del quart Evangeli tot encaixa de manera admirable i si els relats de la resurrecció són una confessió de fe on el centre està en que el crucificat ja no és on el varen deixar perquè ha ressuscitat i ha entrat així en l’àmbit de Déu per sempre més; aquí ens diu que aquell qui ha ressuscitat s’ha fet visible i constatable, s’ha fet carn i per això ha pogut morir a la creu per tots nosaltres, perquè ha vingut de l’àmbit de Déu a la condició humana, és a dir s’ha fet carn. El centre és l’Esperit com a do i la revelació de Déu ve a través d’aquell qui està en el si del Pare i que ens ha revelat al Pare, és a dir el Fill. El pròleg del quart Evangeli és certament un text clau, escrit a la llum de l’experiència del ressuscitat, aquí la veritat sobre la filiació divina de Crist troba l’expressió plena, una veritat continguda també al primer capítol de la Carta als Hebreus que hem escoltat.

El Nadal, l’encarnació, no s’entén per sí mateix sinó és dins del pla de Déu, per això adquireix la plenitud del seu sentit a la llum de la resurrecció, que és la plena realització del pla de salvació. Déu s’abaixà fent-se home, com ens diu sant Pau a la carta als cristians de Filips, per tal d’elevar a l’home a la categoria de fill de Déu, essent fills amb el Fill.

I al mig del text Joan. L’àmbit de Déu que es manifesta, conviu amb l’àmbit humà, terrenal, present en la confessió de fe del Baptista. Un himne a Jesús seguit de la confessió de fe del precursor, que no és sinó el precedent de la confessió de fe dels apòstols, de la nostra mateixa fe. A la llum d’aquesta fe en la filiació divina de Crist, fe que després de la resurrecció va adquirir una força molt més gran, cal llegir tot el quart Evangeli, i d’una manera especial aquest seu pròleg. Un text que esdevé una síntesi singular que expressa la fe de l’Església apostòlica: la fe d’aquella primera generació de deixebles, a la qual havia estat donada la gràcia de escoltar i veure al Crist, de manera directa i la fe d’aquells que a través dels Apòstols que parlaven del que havien sentit i vist personalment, descobriren així la realització de tot el que l’Antic Testament havia predit sobre el Messies. Tot havia estat revelat ja anteriorment, però que en un cert sentit es trobava cobert per un vel, és ara, a la llum dels fets de Jesús, i especialment en virtut dels esdeveniments pasquals, que adquireix transparència, es fa clar i comprensible. Aquesta és la veritat del Nadal que avui celebrem, la revelació de Déu, un Déu fet carn per tal de salvar-nos.