EXÈQUIES DE FRA JOSEP BIOSCA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ac 3,1-10; Salm 104; 1 Co 15,51-57 i Lc 24,13-35

Molt estimat Monsenyor Romà Casanovas pastor de l’Església de Vic en la que nasqué a la fe el nostre germà Josep, familiars i amics de fra Josep, estimats germans.

«Jo crec que Déu és l’única força i l’única esperança que tinc. Perquè d’Ell em ve la força i sóc el que sóc gràcies a Ell. Com diu sant Pau, en Ell som i nosaltres som gràcies a la vida que Ell ens dona i ens ofereix», responia fa poc més d’un any fra Josep, el nostre fra Josep Biosca, a una noia que feia un treball de curs sobre la vida monàstica. Fra Josep ha viscut la centralitat del Crist que estableix sant Benet a la Regla amb tota passió durant 69 anys, ja que el dia de la seva mort, ahir, s’esqueia el 69è aniversari de la seva professió monàstica. Va venir a buscar al Crist en aquest monestir un 1 d’octubre de 1950, no eren temps fàcils per a la comunitat quan aquell jove de 25 anys hi arribà, com tantes vegades abans ho havia fet, amb bicicleta després de pedalejar tres hores des d’Igualada. Ell era d’aquells qui com Pere i Joan vora la porta bonica del Temple sense tenir plata ni or, donava el que tenia, la seva vida per a servir al Crist com el darrer dels germans conversos. Era com Pere i Joan home fidel a la pregària i per tant generós en compartir allò que Déu li havia concedit, la seva fe en Crist.

Ara ha estat cosa d’un instant, d’un tancar i obrir d’ulls i consumit el seu cos en el servei al Crist i als germans demanem nosaltres avui al Senyor ressuscitat que allò que es consumeix es revesteixi d’allò que ja no es pot consumir. Fra Josep, gastat el seu cos mortal al llarg de 95 anys de vida i 70 de vida de monjo; ens ha deixat un exemple que no es podrà consumir mai. Home fidel a la pregària i al treball, discret i assenyat quan li demanàvem un consell o el seu parer; profundament amant de la senzillesa de sants com santa Clara d’Assis. La seva meta la tenia molt clara: buscar al Senyor, arribar davant seu; arribar al moment en que la seva existència mortal es pogués revestir d’aquella que és immortal. Això és el que avui demanem per a ell profundament commoguts per la seva vida de servei a la comunitat, per la seva manera de viure aquests darrers anys quan l’edat i la salut han anat minvant les seves forces i per aquestes darreres setmanes durant les quals s’ha anat consumint pel Senyor amb la mateixa humilitat i discreció amb la que ha volgut viure i ha viscut sempre.

Quan li comunicaves a fra Josep que un altre monjo havia mort afegia invariablement «ja en tenim un altre al cel» i això és precisament el que demanem avui per a ell, que hagi arribat al cel i que havent-lo acollit el Pare misericordiós, d’allí estant ajudi a aquesta comunitat i a tota l’Església.
Si la pregària i el treball han estat els pilars sobre els que ha construït la seva vida de monjo; la seva vida de cristià s’ha fonamentat en la devoció personal, especialment el Sant Rosari, la vida dels sants que llegia amb fruïció i la lectura de la Paraula de Déu en la que confiava per sostenir i rejovenir dia rere dia la seva fe. No li costà pas tant d’entendre ni de creure tot allò que havia anunciat l’Escriptura, perquè començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes va saber reconèixer-hi la figura del Crist. Un text el captivava més que qualsevol altre i era el llibre de Rut; tant sols agafant la seva vella i gastada Bíblia en la versió de Montserrat, hom podia adonar-se del senyal posat sobre la història de Rut perquè la generositat d’aquesta dona vídua quedant-se amb la seva sogra Noemí el corprenia i li era model per a la seva vida d’entrega al Senyor com a monjo.

El cor del nostre germà Josep s’abrusava quan llegia la Paraula de Déu i aquesta era per a ell un camí privilegiat per trobar al Crist que com als deixebles d’Emaús li va sortir al seu pas fa setanta anys i ell com aquells dos caminants li pregà al Senyor tot dient-li: «queda’t amb mi.» I davant qualsevol temptació la seva resposta era la de Rut a Noemí: «No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí hi haurà la meva sepultura.» (Rt 1,16-17).

La Paraula i l’Eucaristia feren que els ulls del nostre germà Josep es mantinguessin oberts a la llum de la fe i el mantinguessin ferm en una vida de treball i pregària. «Déu és la força contínua, la vida i l’existència», responia ell quan li demanaven una definició de Déu. I així avançava cap a la vida eterna, confiat en aquesta força, una força que per a l’Apòstol és la que actua en nosaltres i pot fer infinitament més que tot el que som capaços de demanar o entendre, com escriu a la Carta als Efesis, un altre text estimat pel nostre germà Josep.

Quin missatge ens deixen els nostres germans en marxar cap al Pare? El seu exemple, la seva mateixa vida que li podria ben bé fer exclamar avui a manera de llegat com digué l’Apòstol: «ara jo, us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau.» (Ef 4, 1-3).

Confiem avui a la misericòrdia del Pare al nostre germà Josep que ha cridat d’aquest món cap a Ell en el dia en que la seva ciutat d’Igualada venerava el seu Sant Crist; en el temps en que celebrem la resurrecció del Senyor que és per a nosaltres la porta de l’esperança, perquè Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. No ha estat en va la vida del nostre germà, no ha estat pas buida; ans al contrari la seva vida ha donat molt de fruit i ha estat ben plena. D’això en donem gràcies i per això li demanem al Pare que ara que el té davant seu l’aculli amb braços misericordiosos i li digui «queda’t amb mi».

Que els ulls del nostre germà Josep s’obrin al cel i reconegui al Senyor amb tota la seva resplendor. Que arribant a la Jerusalem celestial es trobi amb els deixebles i amb tots aquells qui al llarg de generacions han anat amb el Senyor i tots junts puguin contemplar al qui realment ha ressuscitat. Que el cor del nostre germà s’abrusi escoltant al Senyor. Que ara pugui veure cara a cara a aquell qui ha estat per al nostre germà força contínua, vida i existència.

I que nosaltres puguem un dia reunir-nos amb ell, lliures ja de la mort i del pecat, participant de la victòria de Jesucrist, nostre Senyor, sobre la mort.

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

MISSA DEL DIA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

La tomba és buida, Maria Magdalena ha trobat la pedra que tancava el sepulcre treta i després Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena han vist que el cos ja no hi és a dins del sepulcre allí on l’havien dipositat i les dones havien vist col·locar-lo. És una evidència física, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia d’estar. D’aquest punt de partida neix l’experiència de fe de cadascun dels personatges, cadascun la seva viscuda com una relació personal amb el Senyor.

Maria Magdalena primer creu que el cos ha estat robat, el seu procés personal la porta a reconèixer al Senyor quan aquest i tant sols quan aquest la crida pel seu nom, un signe de relació directe.

El deixeble estimat en té prou de veure la tomba buida per creure, tot i que encara no ha copsat del tot la relació amb el que deien les Escriptures és però el primer en creure, com havia estat el darrer d’acompanyar Jesús a la creu, l’únic que no l’abandonà.

Pere no acaba de veure-ho amb els ulls de la fe, està desconcertat davant les evidències i qui sap si encara torbat pel record de la seva negació. Trigarà una mica a poder proclamar el missatge i a predicar el que ha viscut darrerament, explicant el seu testimoniatge de la vida pública, de la mort i de la resurrecció del Crist.

Tres camins personals de fe, experiències de fe que poden representar també les nostres; perquè la fe és una experiència personal, única i intransferible; un regal de Déu a cadascun de nosaltres per viure’l amb el conjunt de l’Església.

Jesús confià a Maria Magdalena la seva missió personal, tornar al Pare alhora que transmet la filiació divina a tots els seus. Jesús anuncia que ara Déu és Pare de tots, perquè per la resurrecció, hem estat fets fills amb el Fill i això Jesús ho ha anunciat a una dona i Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó que també ha rebut una missió, comunicar que ara tots són fills de Déu. Després de l’experiència personal ve l’experiència comunitària, eclesial.

No serà fins aleshores, quan la comunitat es trobarà reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades per por. Sols llavors és quan Jesús s’hi fa present enmig, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creurà, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió comunitària de la primitiva Església, en la que Jesús farà tres comunicacions importants, en primer lloc anunciar-los la missió que el Pare l’hi havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc que ells són els qui ara han d’anunciar la bona nova i que per a complir aquesta missió cal la força de l’Esperit Sant sobre ells i això els donarà finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats.

És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i els ministres el poder suficient per perdonar els pecats en nom del Senyor.

Experiència personal i experiència comunitària dos marcs inseparables per viure la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària que es rep l’Esperit Sant i es reben els diversos dons que l’enriqueixen.

El relat de la resurrecció en el quart Evangeli és ric en contingut, l’autor cerca, deixant constància dels diversos fets, que qui ho llegeixi cregui en Jesús i el reconegui com el Messies, el Fill de Déu, tal com han cregut els deixebles, cadascun amb la seva pròpia experiència personal i tots junts en experiència comunitària.

Ara ens toca a nosaltres de creure sense haver vist, vivint amb sinceritat i veritat.

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA EN LA NIT SANTA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8

En aquesta nit santa, la foscor ha esdevingut llum, la mentida veritat, la incertesa camí i la mort vida. Aquell qui és el camí, la veritat i la vida; aquell qui és la resurrecció i la vida ha abandonat el país dels morts i vencent la mort ens ha donat a tots nosaltres la vida eterna. El Fill de Déu que es volgué fer com un home qualsevol, aquell a qui altres homes mataren i feren davallar al sepulcre, ara per obra de l’Esperit i seguint el pla de la nostra salvació establert pel Pare ha ressuscitat d’entre els morts. Algunes de les dones que el seguien, Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé, han anat al sepulcre per ungir el cos i alçant els ulls han vist apartada la gran pedra que tancava el sepulcre, la mateixa que elles dubtaven de com podrien fer rodolar; hi han entrat i els ha sortit al pas un jove vestit de blanc que els ha anunciat que Jesús de Natzaret, que elles mateixes havien vist sepultar en aquell lloc, ha ressuscitat i efectivament el seu cos ja no hi és. Elles però han marxat tremolant d’esglai, amb gran por i sense atrevir-se a dir res a ningú.

Vora el sepulcre, el lloc on l’havien posat, hi ha espiritualment present tota l’Església universal. Hi som també nosaltres amb les tres dones que s’acosten al sepulcre, abans de l’alba, per a ungir el cos sense vida de Jesús (cf. Mc 16, 1). La seva experiència de fe és la nostra experiència de fe. Amb elles descobrim que la pedra sepulcral ha estat retirada i el cos ja no és allí. «No és aquí», anuncia l’Àngel, mostrant el sepulcre buit i elles miren el lloc on l’havien posat ara buit. La mort ja no té poder sobre Ell (Cf Rm 6, 9), ja no té poder sobre cap de nosaltres incorporats a Ell pel baptisme, en bella expressió de sant Joan Pau II (22 d’abril de 2000). El sepulcre és buit, aquell qui va morir crucificat ha tornat a la vida, a la vida plena i eterna, a aquella que té des de sempre i que nosaltres teníem també i vam perdre pel pecat. Déu havent entrat en la història per l’encarnació en el ventre virginal de Maria, ara l’ha canviat per sempre més. Aquelles dones senten esglai i por, però no és pas que Déu no ho hagués anunciat per endavant, no és pas que el mateix Jesús no ho hagués predit que havia de ressuscitar al tercer dia; perquè tota la història de la salvació, de la que en aquesta nit santa hem escoltat els seus punts principals, anava destinada a aquest dia. Déu ens estima tant que no podia deixar-nos per sempre més al domini de la mort; però a nosaltres durs de cor ens ha costat molt d’entendre i fins i tot veient el sepulcre buit hi haurà qui no entendrà i qui dubtarà.

Vertaderament el Senyor ha ressuscitat i aquest és el centre de la nostra fe. Una fe que avui renovarem tots els batejats, una fe que tu estimat Ivan avui et comprometràs de manera sacramental a professar. Que no et sigui mai una càrrega, ans al contrari que sigui per a tu sempre gràcia de Déu i que la força de l’Esperit que avui rebràs et doni la fortalesa necessària per no defallir mai. Prens una decisió valenta, Déu t’ha cridat a creure en Ell. Tot i que la nostra societat no empeny cap a Déu, Ell segueix cridant a la fe, a la vida consagrada, a la vida matrimonial viscuda des de la fe; no tinguis por doncs de seguir al Crist; tampoc la seva vida entre nosaltres va estar lliure de dificultats; també Ell va patir enveges, traïcions, va conèixer de primera mà com és tota la misèria que arrastrem els homes; però és Déu qui ens va crear a imatge seva, semblants a Ell com hem escoltat en la lectura del llibre del Gènesis. Per això al llarg de la història ha intentat un cop i un altre entrar als nostres cors, malgrat que nosaltres li hem tancat les portes tantes vegades. Finalment el Fill va ser enviat pel Pare per tal de que essent com nosaltres, igual en tot llevat del pecat, pogués mostrar-nos que hi ha un camí cap al Pare i que aquest camí de retorn cap la imatge perduda de Déu és el mateix Crist que avui ha deixat el sepulcre buit, que avui ha vençut la mort i que avui, a través de l’Església, et diu a tu Ivan d’una manera molt especial i concreta estaré amb tu cada dia fins a la fi dels temps.

La resurrecció no és un miracle qualsevol, no és el retorn a la vida terrena de Llàtzer, l’amic del Senyor, és el punt de partida d’una nova vida, el fonament d’un nou món que tenint a Crist com a centre cerca de transformar-lo i atraure’l cap al Crist. La participació en aquest gran esdeveniment a nosaltres ens ve per la fe i el baptisme. El Baptisme és present en la celebració pasqual com és avui present de manera particular en aquesta nostra celebració amb l’administració dels sagraments de la iniciació cristiana al nostre germà Ivan. La resurrecció del Crist és sempre present, no és mai passat; tampoc el Baptisme no és passat, sinó que per mitjà d’ell la mateixa resurrecció ens arriba a nosaltres, per tal d’atreure’ns cap al Crist. El Baptisme és molt més que un acte eclesial formal, que un ritual pensat per a acollir a les persones a l’Església. És molt més que una espècie de purificació i embelliment de l’ànima. És realment participació de la mort i resurrecció del Crist essent per a nosaltres renaixement i transformació en una nova vida. Avui estimat Ivan rebràs l’aigua del baptisme, el crisma de la confirmació i el pa i el vi de l’Eucaristia; els tres sagraments d’iniciació cristiana. Els reps després d’haver-t’ho pensat tant, en cada pas del teu catecumenat, quan has pogut acceptar o refusar-ho lliurement. Ara reps el baptisme és la porta de la vida i del regne, el sagrament que Crist va oferir als homes perquè tinguessin vida eterna. Reps la confirmació significa la unitat del misteri pasqual, la relació entre la missió del Fill i l’efusió de l’Esperit Sant. Reps l’Eucaristia amb la que confirmaràs els dons rebuts i faràs un tast de l’eternitat.

Demanem al Senyor que et guiï i t’acompanyi, que per mitjà de la seva Paraula et doni forces per al camí, que per mitjà dels seus sagraments et doni coratge i que per mitjà de l’exemple de la seva vida t’envigoreixi davant de les dificultats.

RITUS DE LA PREPARACIÓ IMMEDIATA DEL CATECUMEN IVAN CALLEJA. RECITACIÓ DEL SÍMBOL I UNCIÓ DELS CATECÚMENS

Al·locució del P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jo 6,35.63-71

«És l’Esperit qui dona vida», acabem d’escoltar en boca del quart evangelista. Arribes avui estimat Ivan a la fi del camí del teu catecumenat. Aquesta comunitat l’hem compartit amb tu i així hem viscut aquest camí cap a la Pasqua d’una manera encara més intensa i arrelada en la fe de l’Església. Vas demanar de compartir aquesta fe i ara per mostrar davant d’aquesta assemblea que la coneixes, una assemblea que representa a tota l’Església, recitaràs el símbol, el Credo, que recull els punts més fonamentals de la fe de l’Església.

Diràs que creus en Jesucrist crucificat, mort, sepultat i ressuscitat al tercer dia d’entre els morts. Aquest és el centre de la nostra fe que en aquests dies del Tríduum Pasqual celebrem de manera més intensa.

Recorda sempre aquest punts, meditant-hi sovint, aprofundeix-los i avança així en el camí cap al Senyor. El baptisme que si Déu vol avui rebràs no és cap premi, certament és un regal de Déu, el rebem per la gràcia de l’Esperit, però és alhora un fort compromís i l’inici del camí de tot batejat cap al Pare.

Després de mostrar-nos que coneixes i comparteixes la nostra fe seràs ungit amb l’oli dels catecúmens, que tu mateix vas veure beneir pel nostre Arquebisbe en la Missa Crismal. És per tant un signe evident de comunió amb la nostra Església particular de Tarragona i amb el nostre bisbe Joan, amb tota l’Església i amb el nostre Papa Francesc. És un signe de que l’Església demana per a tu fortalesa per acréixer en la fe, coratge per lluitar contra el mal i enteniment per avançar en el coneixement de l’Evangeli.

Que el Senyor et doni la joia de renéixer i de formar part de la seva Església i a tots nosaltres de ser-li fidels sempre.

DIVENDRES SANT. CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Quina acusació porteu contra aquest home?» Preguntà Pilat als qui li portaren a Jesús des del Palau de Caifàs.

La iniciativa de la detenció de Jesús ha nascut de les autoritats jueves. Mai no els havia fet gràcia aquell rabí que no podien controlar i que tot dient-se Fill de Déu predicava un missatge de pau. Ho feia obertament a les sinagogues o al temple i mai no havia parlat d’amagat; tots els qui l’han escoltat saben les coses que ha dit. Però en les darreres setmanes, als ulls dels seus poderosos enemics, la seva figura s’ha tornat encara més perillosa. Ha ressuscitat un mort, Llàtzer a la propera població de Betània i ara molta gent vol veure al mort tornat a la vida; ha expulsat als mercaders del temple, atemptant així contra una de les seves bases econòmiques, i per acabar-ho d’arrodonir ha entrat a Jerusalem essent aclamat com a rei per una multitud. Ho ha dit Caifàs, gran sacerdot, més val que un sol home mori pel poble que no pas tot el poble en pateixi les conseqüències (Cf. Jn 18,14). Per agafar-lo l’han anat a cercar allí on tenia per costum de pregar, a la muntanya de les oliveres; un dels seus l’ha lliurat i la detenció ha estat fàcil, la resta dels seus, llevat d’un que ha intentat de defensar-lo, han fugit. Les autoritats jueves ho tenen clar, aquest home és un blasfem que s’ha fet fill de Déu, que posa en perill el precari equilibri del poble jueu amb l’autoritat romana; és necessari acabar amb aquest nou profeta i segur que els seus es dispersaran un cop el mestre hagi esta executat. Cal però una darrera formalitat, ells no poden condemnar ningú ha mort, sols ho pot fer el governador de Roma i a ell acudeixen segurs de que els atendrà, perquè si aquest home no hagués fet res no l’hi lliurarien.

«Ets tu el rei dels jueus?» Preguntà Pilat a Jesús.

Natanael reconegué a Jesús com a rei d’Israel (Cf. Jn 1,49), el darrer diumenge la multitud l’aclamà també com a rei i ja abans Jesús havia defugit a la gent que volia fer-lo rei (Cf. Jn 6,15). Aquesta reialesa que ara és l’únic que preocupa a Pilat és però molt diferent a com els seus enemics la imaginen. El regne que ha vingut a portar, Jesús l’ha presentat a Pilat tot dient-li: «la meva reialesa no és d’aquest món». La carta de ciutadania d’aquest Regne no s’adquireix ni amb diners, ni amb privilegis, Jesús ha dit als seus que ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt (Cf. Jn 3,3) ja que ningú no pot entrar al Regne de Déu sinó neix de l’aigua i de l’Esperit (Cf. Jn 3,5). A Pilat li preocupa un regne temporal que creï problemes d’encaix amb la dominació romana; als grans sacerdots els preocupa i els ocupa acabar amb aquell qui es diu rei i a qui no poden controlar. Però ni l’un ni els altres, no se n’adonen de que el Regne no s’ajusta a les coordenades humanes i xoca amb la seva mentalitat. No hi ha legions per imposar i defensar aquest Regne; perquè no cerca imposar-se ni satisfer al qui vol asseure’s a la dreta o a l’esquerra del nou Rei. En aquest Regne el més important és el darrer i el mestre acaba rentant els peus dels deixebles (Cf. Jn 13,13).

El Regne de Jesús és diferent al que imaginen els grans sacerdots i els romans, però és, al mateix temps, un Regne absolut. Perquè Ell és el Senyor i no n’hi ha d’altre. Diferent a com l’haurien pogut imaginar i alhora l’únic i per això mateix absolut. Clavat en una creu, però precisament des d’ella regnant sobre el món; proclamat per un rètol que feu posar Pilat a la creu a manera burlesca d’ell i dels qui l’han volgut condemnar; però tanmateix allò que hi ha escrit, ja està escrit i no és pas lluny de la veritat.

«I la veritat, què és?», preguntà Pilat a Jesús que s’havia interessat per si aquella afirmació sortia del mateix Pilat o bé d’altres que ho havien dit d’Ell.

El Regne està intrínsecament unit a la veritat. Jesús ha vingut per a ser testimoni de la veritat (Cf. Jn 5,33), aquesta és la seva missió, per això ha nascut i per això ha vingut al món i la veritat és la que dona carta de ciutadania en el Regne, perquè tots els qui són de la veritat escolten la veu del Crist. La veritat és part del Regne perquè és atribut de Déu i és l’Esperit que ve de Déu qui la revela al nostre ser més profund (Cf. Jn 3,21), associant-la a la nostra relació personal amb el Pare per adorar-lo en Esperit i en veritat (Cf. Jn 4,23–24). La veritat és alliberadora perquè si ens mantenim ferms en la paraula, si som realment deixebles del Crist, coneixerem la veritat i la veritat ens farà lliures (Cf. Jn 8,31-32).

Com pot doncs conèixer que és la veritat Pilat si poc més que ha sentit a parlar d’aquest Jesús de Natzaret que ara li demanen de condemnar a la pena de la creu?

La veritat de Crist, la veritat del Regne, és una veritat per a viure-la molt més que per a teoritzar-la i encara menys fer-ho amb paràmetres polítics i de poder. La veritat de la que Jesús dona testimoni, malgrat les aparences d’aquell primer Divendres Sant, malgrat que ara sembli que els sacerdots s’han sortit amb la seva demanant a crits la seva crucifixió, malgrat que Jesús sigui bufetejat, coronat d’espines, crucificat, travessat per una llança i sepultat, s’acabarà imposant perquè és la veritat que ve de Déu i que al tercer dia significarà la victòria del Crist sobre la mort.

Ara vora la creu Maria i el deixeble estimat són testimonis de la veritat, adolorits però confiats i esperançats en tot allò que el fill i Mestre els ha anunciat. Perquè a la creu la darrera paraula no la tenen els enemics de Jesús, ni Pilat, ni tant sols els seus deixebles. De la creu estant, assedegat i tremolós pel dolor de tot plegat, Jesús acompleix la missió encomanda per aquell qui té vertaderament la darrera paraula, aquell qui de qui ha vingut a fer llur voluntat; d’aquell de qui va sortir i a qui ara retorna; aquell qui el va enviar i a qui ara es dirigeix, aquell qui és la veritat.

En expirar Jesús es fa un gran silenci, cessen els crits i els insults i deixen pas a la veritat de la creu, realment aquell home era el Fill de Déu i s’ha fet obedient fins a la mort i una mort de creu. Hi ha pressa per enterrar-lo i passar pàgina el més aviat possible. Però la darrera pàgina d’aquest llibre de la redempció, que alguns donen per acabat, encara s’ha d’escriure i s’escriurà des de la veritat de la joia de la resurrecció, des de la llum de la veritat de la nit de Pasqua, des de la veritat que ens farà lliures de la mort.