26 de novembre de 2022

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / II

RECÉS D'ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 22,1-7; Sl 94,1-2.3-5.6-7; i Lc 21,34-36

«Tot el que has sentit és veritat i digne de tota confiança.» ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan. Trobar avui per avui la veritat sembla una tasca impossible. Pel nostre món, per la nostra societat, la veritat, les veritats, es construeixen a la carta, a gust del consumidor i podríem dir que hi ha tantes veritats com persones capaces de construir-ne. L’Església ens proposa en la part final de l’any litúrgic com a tema de reflexió el darrer i definitiu adveniment del Senyor, aquell qui és la veritat i la vida. Estem a poques hores d’iniciar el temps de l’Advent, la preparació per la commemoració del primer adveniment del Senyor, quan el Fill de Déu es feu home en el si d’una verge, quan es va manifestar a la terra i va viure entre els homes, quan, com ell mateix diu, el van veure i el van odiar.

L’Escriptura ens parla d’aquell que ve de seguida, Jesús, nostre Senyor, d’aquell que ve per quedar-se. Serà en el tercer adveniment del que parla sant Bernat quan contemplarem tots la salvació que Déu ens envia i mirarem a qui van traspassar. Per això és també un bon moment per recordar als nostres germans difunts perquè ells han viscut ja l’encontre amb Ell, un encontre al que tots nosaltres estem també destinats i que tindrà un resultat incert.

En aquesta espera ens afeixuguen moltes preocupacions i tal volta si no ens afeixuguessin seria símptoma d’inconsciència i de manca de solidaritat amb els homes i per tant també amb Déu que ens ha demanat d’estimar-lo a Ell i als germans, en el ben entès de que tots, absolutament tots, som fills de Déu i hem estat fets fills amb el Fill.

Hi ha tantes guerres, calamitats, discriminacions, injustícies; tanta fam física i de justícia que en cap moment ens podem sentir satisfets d’haver aconseguit ni un món més just, ni un món més igualitari; dos valors, que no ens enganyem no són nous, ja que el mateix Crist els va explicitar en la Bona Nova de l’Evangeli. Però les preocupacions del món present no ens han de fer perdre el sentit de la transcendència, hem d’estar alerta sobre nosaltres mateixos, com ens convida Jesús en aquest fragment de l’Evangeli segons sant Lluc que acabem d’escoltar.

Vosaltres estimats germans i germanes formeu part de la Germandat de Poblet per viure amb més profunditat aquesta transcendència i per viure-la inspirats en l’espiritualitat cistercenca. Compartiu des de la particularitat de la vostra vida, diversa en orígens, circumstàncies i situacions, el centre de la nostra vida de monjos i aquest centre no és cap altra, no és ningú més que el Crist. Aquest que ve de seguida, aquest mateix que ens convida a estar alerta pregant en tota ocasió i que ens ajuda a sortir-nos-en a mantenir-nos drets davant seu, davant del Fill de l’home.

Si el monjo ha de preguntar-se cada dia què hi ha vingut a cercar al monestir, vosaltres en cada trobada amb el monestir i la seva comunitat, en cada contacte que hi tingueu, qualsevol que sigui el seu caràcter, també us heu de preguntar què cerqueu apropant-vos a aquesta comunicat que limitada, com tota comunitat humana, s’esmerça en cercar al Crist des del carisma cistercenc i seguint la Regla de sant Benet. No us deixeu enlluernar per la grandesa del decorat, no us deixeu arrastrar per una suposada relació de familiaritat; el que heu de tenir clar és tenir com a centre al Crist, que és el que ens ha de dur tots junts a la vida eterna, com escriu sant Benet a la Regla. Ser membre de la Germandat no és un privilegi, és un compromís de vida; al cap i a la fi res que no es demani al cristià ja des del baptisme, però ens cal ser-ne sempre conscients.

I aquesta finalitat, la vida eterna, no ens ha pas d’afeixugar els cors, ans al contrari, ens ha d’omplir de joia perquè tenim la veritat ben a prop; la veritat, l’única, no és altra que Crist i la seva Paraula; aquella de la que el Deuteronomi diu «és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la.» (Dt 30,14). Veniu de nou, superada la pandèmia, aquella pesta que s’ha esmunyit a la fosca, aquella epidèmia que a migdia ha fet estralls, com diu el salmista (cf. Sl 91,6) a viure a recer del monestir un nou cap d’any litúrgic; però si us hi fixeu el tema no canvia; la litúrgia ens segueix proposant l’adveniment del Senyor.

Sant Bernat ens parla del segon adveniment, de la segona vinguda, de la vinguda intermèdia com d’un camí que condueix de la primera a l’última. En la primera Crist va ser la nostra redempció; en l’última es manifestarà com la nostra vida; en aquesta vinguda intermèdia és el nostre descans, el nostre consol i el nostre ajut. Demanem-li al Senyor que així sigui per a tots nosaltres i que a aconseguir-ho us hi ajudi aquesta jornada d’avui.

20 de novembre de 2022

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 5,1-3; Sl 121,1-2.4-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

El Senyor digué a Samuel quan aquest volia negar un rei al poble: «Accedeix al que el poble et demana. No et rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi.» (1Sa 8,6). Israel constitueix la primera nació del món antic, que s’inicia amb una teocràcia i es caracteritza no tant sols per la unió amb un únic Déu, sinó també amb un poble i una terra, d’aquí la diferència que el judaisme aporta. Els reis jueus no són sacerdots, ni profetes, ni molt menys encarnen a la divinitat. Podríem ben bé dir que Israel no tingué massa sort amb els seus reis, sovint ofenien al Senyor amb el seu mal comportament, per un de savi, Salomó, n’hi hagué molts més que s’allunyaren del Senyor Déu, des de David, el gran guerrer, fins Herodes, el culpable de la mort de Joan Baptista; es deixaren guanyar per la cobdícia dels diners, de territoris o el desig per posseir les dones dels altres. Al cap i a la fi la història en determinats aspectes no ha canviat tant.

El Regne, el reialme que porta Crist, res te a veure amb aquests reis antics, fins i tot l’escena de la unció de David, que ens mostra el llibre de Samuel, és un no res davant del vertader pastor d’Israel. El seu és el regne de la llum, el que ens allibera del poder de les tenebres, perquè és el Regne del Fill, d’aquell qui rescata, perdona i ens fa fills amb Ell. Però res d’això sembla evident per a la majoria dels homes en l’escena que ens presenta avui l’Evangeli segons sant Lluc. Hi veiem un home objecte de la riota dels qui el contemplen i també d’un dels seus companys de suplici, clavat en una creu, a qui donen vinagre per a veure i li adjudiquen burlescament el títol de rei dels jueus.

Però de la creu estant Jesús exerceix la seva sobirania, des de la creu convertida d’instrument de mort en tron del rei de la vida, Crist en el moment de la llarga agonia parla amb tota veritat i acull ja al seu regne al primer súbdit, un criminal que fins i tot ell mateix es creu mereixedor de la mort al patíbul. La reialesa de Crist neix amb una creu per tron, uns claus per ceptre, unes espines per corona i la seva pròpia sang per oli de la unció; al calvari no hi ha ni or, ni pedres precioses, ni catifes, ni cortesans aduladors, ni cap altre dels elements que associem a la reialesa d’aquest món. Un regne que neix així no pot ser pas com els regnes de la terra. Els reis terrenals són persones amb poders o riquesa, però aquest no és el tipus de reialesa de Jesús. El regne de Crist es construeix sobre la humilitat, el servei i l’amor (cf. Benet XVI, 23 d’agost de 2012).

El seu és un regne al que tots som cridats, destinat a acollir als qui venen de totes les nacions.
Cal un passaport per entrar-hi, i aquest és l’acolliment de la Paraula de Déu. Cal un requisit indispensable perquè no se n’adquireix la ciutadania sinó es passa per la mort de la vida caduca, terrena i efímera a obtenir la vida eterna. Fins i tot cal passar per un examen de ciutadania, per un judici, en el que la matèria fonamental de la que ens preguntaran és per com hem viscut a la terra l’amor a Déu i als altres. Un camí hi porta ben dret, Crist, aquell qui s’ha definit com el camí, la veritat i la vida.

A aquest regne ens ha cridat Crist el Senyor, atorgant-nos una vocació que és participació de la seva resurrecció i de la seva filiació divina. Tots nosaltres estem al servei del Regne i, al mateix temps, en virtut del baptisme, hem estat investits d’una dignitat i d’un ofici reial, sacerdotal i profètic, a fi de poder col·laborar eficaçment en el creixement del Regne (cf. sant Joan Pau II, 23 de novembre de 1980).

Aquest Regne per sí mateix pertany als pobres i als humils, a aquells a qui Jesús fou enviat a predicar la bona nova, a aquells qui Ell declarà benaurats, a aquells a qui el Pare ha volgut revelar allò que ha amagat als savis. Jesús coneix que és la pobresa, que és la fam, que és la mancança i no tant sols ho coneix sinó que s’identifica amb els qui pateixen, com ho feu amb aquell company de creu que just al final de la seva vida es penedí i sabent-se impur demanà un lloc al Regne; un home que es reconeixia com a pecador, que reconeixia la innocència de Jesús i que no demana la salvació, sinó el record del Fill de Déu quan arribi al Regne; un home, certament, temorós de Déu. Al calvari hi ha per a nosaltres dos exemples, tots dos clavats a la creu: Crist i el bon lladre; un, model inabastable en la seva totalitat, l’altre, ben bé al nostre abast.

Avui en l’oració dominical demanarem al Senyor que vingui a nosaltres el seu Regne. És la segona invocació del Pare nostre. Jesús ja des del començament de la seva missió anunciava l’arribada del Regne, i animava a la gent a convertir-se per a acollir en les seves vides la Bona Novade la salvació. Diu el Papa Francesc que: «Quan en un món tan marcat pel pecat i el sofriment resem amb l’expressió “vingui a nosaltres el vostre Regne”, li demanem a Déu que no s’allunyi de nosaltres, que el necessitem. (...) El Regne de Déu és certament una gran força, la més gran que existeix, però no d’acord amb els criteris del món. És com el llevat que es pasta en la farina: aparentment desapareix, però és precisament el que fermenta la massa (cf. Mt 13,33). O és com un gra de mostassa, tan petit, gairebé invisible, però porta dins la força explosiva de la naturalesa, i una vegada que creix, es converteix en el més gran de tots els arbres del jardí (cf. Mt 13,31-32).» (Audiència General 6 de març de 2019).

D’aquest Regne l’Església n’és tant sols un tast, composada pels qui ens sabem pecadors, és impulsada però per l’Esperit, aquell que construeix el Regne de Déu en el curs de la història i prepara la seva plena manifestació en Jesucrist, animant als homes en el seu cor i fent germinar dins de la vivència humana les llavors de la salvació definitiva que es donarà al final dels temps. (cf. sant Joan Pau II, Tertio Millennio Adveniente, 45).

Que el Senyor ens concedeixi de ser com el bona lladre, homes conscients de les nostres faltes i debilitats, tant físiques com morals, i sobretot homes i dones temorosos de Déu i delerosos pel Regne.

15 de novembre de 2022

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 61,9-11; Sl 99,2.3.4.5 (R.: 2b); Jo 15,1-8

A Poblet, estem celebrant avui la festa de Tots els Sants monjos i monges que seguiren la Regla de sant Benet.

Nosaltres estem en procés de santificació en aquest monestir, en aquesta vida, en aquesta història particular de cadascú de nosaltres.

Del cor estant hem de tenir clar que Déu és el nostre creador i que som seus. Ell ens ha reconegut com a fills estimats. I, nosaltres en aquest temps de la nostra vida sols hem de tenir en compte el que hem escoltat en les lectures:

Reconèixer

Reconèixer que el Senyor és Déu, entrar davant d’ell, posar-nos al seu davant per donar-li culte, aclamant-lo amb cants, enaltint-lo, lloant-lo, beneint el seu nom sant. És la tasca principal del monjo: lloar Déu.

Perquè som el seu poble elegit, beneit, per això, hem de celebrar Déu en la litúrgia de cada hora.

Això, perquè ens n’adonem com el Senyor ens transforma, ens muda amb vestits de la seva victòria, ens cobreix amb el seu mantell de felicitat, com el nuvi i la núvia, amb aquesta intimitat ens estima Déu, per fer-nos germinar, créixer, néixer a la santedat que estem destinats.

Nosaltres som la sarment

Nosaltres som la sarment. Però, estem units al cep veritable? Perquè tal vegada ens resulta més fàcil unir-nos a qualsevol cep bort. Alerta.

Jesús és l’únic cep veritable

Ja sabem que si no estem en ell, no podem donar cap fruit, estem morts.

Però, nosaltres ens vam consagrar per donar fruits de santedat. Tots els sants monjos i santes monges que seguiren la Regla de sant Benet ens qüestionen, ens interpel·len, ens alerten de no perdre el sentit de la nostra vida orientada cap a la santedat.

Hem de deixar-nos esporgar i netejar, per això tenim els sagraments, per poder donar molt més del que donem.

Tenim la promesa que el Senyor ens va rebre en la professió per viure, i no podem desesperar mai de la misericòrdia de Déu. La nostra esperança no pot quedar defraudada si vivim veritablement com a monjos units a Crist.

És el desig que cada dia hem de demanar en la nostra pregària, que res ens separi de l’amor de Crist.

Així serem veritables deixebles, si donem molt de fruit. No podem defraudar els nostres pares en la vida monàstica, els sants que ens han precedit i que ens esperen ara a nosaltres en el nostre testimoni de fe i de vida.

14 de novembre de 2022

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28

«Tenir cada dia la mort present davant els ulls.» (RB 4,47).

Què representa la mort per al monjo? Avui recordem als nostres germans difunts, a tots aquells que seguint la Regla de sant Benet com a norma rectíssima de vida tingueren cada dia la mort present davant dels ulls. La mort per a sant Benet té un doble sentit, per al rebel serà el moment de rebre el càstig; per al qui ha viscut en l’obediència, no s’ha enorgullit i ha viscut la humilitat, la mort serà el pas a la vida eterna. Per sant Benet la mort no té un sentit unívoc, depenent de les circumstàncies personals de cada monjo, tindrà un sentit o un altra segons com hàgim viscut la nostra vocació: si hem estat amatents a seguir el pla de Déu naixerem a la vida eterna per a fruir de la glòria del Regne; si al contrari ens hem sotmès a la nostra voluntat egoista, obstinada, rebel i interessada, la mort serà el començament de la pena també eterna. Una opció o l’altra l’haurem escollit lliurament al llarg de la nostra vida monàstica i potser amb moments on l’accent anirà en un sentit i d’altres on anirà en sentit contrari. Déu respecta la nostra llibertat perquè ens ha fet lliures però no és pas indiferent al pecat de l’home, Ell no vol pas la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui (Cf. RB Pròleg, 38) i per això és just, pacient i misericordiós, amb una misericòrdia de la qual no hem mai de desesperar (Cf. RB 4,74). Aconsellant-nos de tenir present cada dia la mort davant dels ulls no busca sant Benet la por del monjo al càstig etern, tot i que pot ser útil també per a la nostra salvació, sinó que cerca que la nostra vida al monestir, que iniciem com amb un nou naixement quan responem a la seva crida, sigui un camí cap a l’encontre amb el Senyor; un encontre definitiu quan ens faci veure la claror de la seva mirada, i ens salvi per l’amor que ens té. (Cf. Salm 31,17)

«Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.» (RB 4,46).

Per fer aquest camí hem de desitjar amb tota la nostra força espiritual la vida eterna. Com ho feren els nostres germans que ens han precedit en el camí de la fe, en la senda de la vida monàstica i en el pas de la mort a la vida i que avui encomanem. Crist és el foc que crema i que salva, aquell foc que tan esperaven veure els nostres germans. Ara ells ja han comprovat que no hi ha res sobre els núvols, ni al enmig, entre el cel i la terra, ni tampoc sota la terra; més encara, han vist que el cel i l’infern no són un lloc físic, sinó la situació del qui s’apropa o s’aparta de Déu, i per tant no tenen res a veure amb ubicacions terrenals. Ara nosaltres tampoc no sabem com és tot plegat, ho sabrem més tard quan sigui la nostra hora, però ja ara i aquí creiem que si hem viscut amb el Senyor, ens reunirem amb el Crist ressuscitat i serem una sola cosa amb Ell quan ens omplirà la seva llum. (Cf. Abat Maur Esteva 4 de maig de 2011).

«Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12).

Aquest camí en la vida monàstica, en la vida que menaren els nostres germans als quals avui recordem i encomanem al Senyor, a tots aquells que hem conegut i a tots els que no hem conegut, té una particularitat i és que el fem en comunitat, en comunió. El fem tots junts, no individualment, sinó en comunitat, cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. (Cf. Papa Francesc 17 d’octubre de 2022). Aquest camí sols el podem recórrer amb seguretat i confiança sinó anteposem res absolutament al Crist, si ens deixem corregir quan ens desviem, si perseverem en la seva doctrina i magisteri, si deixem irrompre al Crist en la nostra vida, com ho feren els nostres germans pels quals avui preguem i pels qui demanem al Senyor que hagin arribat al seu Regne i participin de la seva glòria, tal com van desitjar aquí a la terra.

13 de novembre de 2022

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Domus Dei est, et porta caeli» hem cantat en la processó d’entrada recordant les paraules de Jacob (Gn 28,17) en despertar del somni en que veié una escala que anava del cel a la terra per on pujaven i baixaven els àngels i en haver escoltat la veu del Senyor. Els temples no són per sí mateixos res més que uns edificis, sovint bells arquitectònicament, però que sense el seu sentit últim no serien diferents d’altres. També aquella luxosa arca que s’endinsava al santuari del temple que Salomó, el rei savi, havia fet bastir, no seria més que un objecte preuat sinó fos per contenir en el seu interior les dues taules de la Llei que el Senyor havia lliurat a Moisés a l’Horeb. El que fa preuat un temple, el que el fa sant és el que hi conté. A Jerusalem el núvol de la glòria del Senyor omplí el temple i aquest es convertí així també en la casa de Déu i la porta del cel, com havia proclamat Jacob en despertà del somni.

Avui celebrem la dedicació d’aquesta església, d’aquesta basílica per designi de sant Joan XXIII, que és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s’alça. Ho fem de nou aquest any aquí mateix després d’haver-ho impedit l’any passat les obres de consolidació de la volta. Perquè les esglésies, els temples pateixen el pas dels anys i els estralls de la història; com ho patí aquell gran temple que havia edificat Salomó i del que quedaren poc més que els fonaments que avui encara veneren els fills d’Israel. Però no són aquests estralls el realment important, el que dona sentit a un temple és el que vertaderament importa. Digué Jesús a la samaritana vora el pou de Jacob: «arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. (...) Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.» (Jn 4,21-24).

Acostar-nos al Déu viu, a la Jerusalem celestial, a l’aplec festiu dels inscrits com a ciutadans del cel és el realment important, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus. El Senyor es fa present aquí, en aquest temple, perquè s’hi fa present a través de l’assemblea reunida en el seu nom, perquè s’hi fa present quan s’hi proclama la seva Paraula, perquè s’hi fa present quan el lloem, perquè s’hi fa present quan el pa i el vi es transformen en el seu cos i en la seva sang. I aquest cos seu i aquesta seva sang en entrar al nostre cos pecador ens porten la salvació.

Jesús digué a Zaqueu: «Avui s’ha salvat aquesta casa» perquè aquell qui enfilat en un sicòmor havia fet mans i mànigues per veure a Jesús, en rebre’l a casa seva, en restituir el que havia defraudat i en donar la meitat dels seus béns als pobres, edificà un temple del grat del Senyor. El que entrà dins de Zaqueu fou la salvació, la bona nova de l’Evangeli, la paraula del Crist mateix i així aquell ric publicà malvist per tots esdevingué temple de Déu. Entrant el Senyor a la casa, en l’ànima de Zaqueu aquest se salvà, sols així se salvà.

També nosaltres venim aquí a aquest temple per cercar la salvació, hi venim convençuts de que el Senyor que habita al seu temple en esperit i en veritat, ens cridarà com a Zaqueu i ens dirà “de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva”. Sabem que som temple de Déu i el temple de Déu és sant i aquest temple som nosaltres, ens diu sant Pau (1Co 3,16-17). Heus aquí unides la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i la dignitat de l’home, en paraules de Benet XVI; perquè quan Déu fa estada en nosaltres és quan esdevenim vertaderament creatures de Déu, fills de Déu en el Fill.

Així aquest temple esdevé la casa de Déu, perquè el Senyor s’hi fa present, i esdevé la porta del cel, perquè el Senyor ens crida ara i aquí a la salvació, a ser pedres vives i adoradors en esperit i en veritat, que significa que els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu (Cf. Benet XVI 7 de novembre de 2010).

Déu n’és el constructor, Déu n’és el conservador d’aquest temple que som nosaltres i junts, units com a pedres vives amb Crist com a pedra angular esdevenim l’Església, prefiguració de l’Església celestial.