SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13

Celebrem avui la festa de sant Mateu, apòstol i evangelista. Voldria dedicar aquesta glossa al seu evangeli, com a porta i mirall que ens permet l’accés a Jesús, a nosaltres, comunitat de creients que volem seguir les seves petjades.

Se l’anomena el primer evangeli, encara que cronològicament vindria després del de Marc. I en les nostres Bíblies i Evangeliaris el trobem també en primer lloc, ja que se’l considerava, des dels primers temps, l’evangeli de l’Església per excel·lència.

L’autor del primer evangeli, que la tradició identifica amb el publicà Leví o Mateu, deixeble i apòstol de Jesús, escriu aquest relat per a una comunitat molt familiaritzada encara amb les tradicions del judaisme. Ens presenta Jesús com el nou David, com el nou Salomó i com el nou Moisès, i ho fa amb un estil literari proper al de la Bíblia Septuaginta, la traducció grega de la Bíblia hebrea, que és la que ell llegeix i té, per dir-ho així, damunt el seu escriptori. La seva obra té una introducció, que són els relats de la infància de Jesús, i una conclusió, probablement un relat més antic, que és la història de la passió i la resurrecció del Mestre. Aquesta introducció i la conclusió ens ajuden a llegir correctament el cos central de la seva obra, que està estructurat en cinc grans ensenyaments de Jesús: el primer és el sermó de la muntanya (cc. 5-7), el segon és l’exhortació adreçada als missioners itinerants, just després de l’elecció dels dotze apòstols (c. 10), el tercer és el discurs de les paràboles, set paràboles sobre el Regne de Déu (c. 13), el quart és el discurs sobre la vida de l’església i les relacions comunitàries (c. 18), i el cinquè és el discurs escatològic (cc. 23-24), que s’acaba amb tres paràboles: les deu verges, els talents i el rei jutge universal (c. 25). Mateu ens ho ha dit en la seva introducció, que Jesús és el nou Moisès, amb el ben conegut relat de la fugida a Egipte. Per això, com els cinc llibres d’una nova Torà, el seu ensenyament es desplega en cinc grans discursos, entre els quals hi ha relats de miracles i altres ensenyaments. Les paràboles ens mostren Jesús com un veritable mestre de saviesa. També ens ho havia dit al pròleg, que Jesús és el nou Salomó, amb el bell midraix de la visita d’uns mags, que, com va fer en altre temps la reina de Saba anant a visitar Salomó, reconeixen en l’infant de Maria els tresors de la veritable saviesa. I és el nou David, és a dir, el qui ve a instaurar el Regne, el projecte amorós de Déu.  Amb la solemne genealogia que obre el seu llibre, Mateu ja ens havia dit que Jesús, el fill de Maria, és tres vegades el fill de David, és a dir, David, el nou David. Ací hi ha potser l’element més transgressor d’aquesta història, que sant Mateu escriu com una continuació de la Bíblia, i que ho capgira tot: el tron d’aquest rei, el lloc on el reconeixem com a tal, és una creu, instrument de suplici i ignomínia. La creu revela el veritable sentit de totes les paraules de Jesús sobre el Regne, obrint la nostra realitat a la realitat i al futur de Déu, a la seva salvació.

Però encara hi ha un fet més consolador: la mateixa expressió que obre l’evangeli: «Emmanuel, Déu amb nosaltres» (Mt 1,23), és la que el clou en llavis de Jesús, abans d’enlairar-se: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Déu és amb nosaltres, per nosaltres, per a nosaltres, com nosaltres, un de nosaltres, a totes i per sempre. Aquest és, fet i fet, el missatge de l’evangeli segons sant Mateu.

Mateu era un publicà, germans i germanes, comptava monedes, assegut al seu teloni, on Jesús el trobà recaptant impostos. La crida de Jesús, però, li va trastocar el negoci: «Segueix-me» (Mt 9,9). Les monedes que havia de lliurar als romans, les canvià pels talents del Regne, que hauria de lliurar al seu veritable Senyor. Trenta monedes de plata, a canvi del tresor amagat i la perla fina del Regne del cel. Aquest és el negoci més rentable. Un bon negoci. Donem-ne gràcies a Déu i posem-nos a treballar-hi.

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Am 8,4-7; Sl 112,1-2.4-6.7-8 (R.: 1a i 7b); 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13

Som servidors? A qui servim?

Mesures petites, pesos grans, trampa amb les balances, compra i venta de gent necessitada, pobres i esclaus a bon preu, per anorrear els desvalguts del país.

Som servidors? A qui servim?

Des del profeta Amós fins als nostres dies sembla que no hi han canviat molt les coses. Encara hi ha gent esclavitzada, aprofitada pels altres, maltractada a tots els nivells, econòmic, social, cultural i religiós. Encara hi ha molta gentola solta pel món, en el país, entre els nostres convilatans, entre les nostres famílies, entre els nostres germans.

Som servidors? A qui servim?

Podem servir, ser molt servicials, però, tal vegada tot ho fem en benefici propi, en interès nostre, acabant sent uns servidors de les nostre riqueses enganyoses del tipus que siguin: econòmiques, culturals, socials; però en definitiva riqueses que ens esclavitzen, enganyant-nos a nosaltres mateixos.

«No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses». Ens diu Jesús. Preguntem-nos: A quin amo servim? A qui estimem? A qui fem cas?

«Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes.»

Sant Pau ens indica a qui hem de servir. Desitja que els homes preguin per tot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.

Si volem ser servidors de Déu, ja podem començar per donar-nos nosaltres mateixos: en la pregària, l’oració, la súplica, l’acció de gràcies per tothom.

Perquè Déu vol que siguem bons administradors dels dons que hem rebut, que siguem fidels i prudents en l’administració de totes les petites coses que ens han estat donades.

Més encara, tot el que tenim, tota riquesa que puguem tenir, sigui material, sigui espiritual, tot, ho hem de posar al servei dels altres, dels més petits i necessitats. Perquè en el necessitat sempre hi és present el Crist mateix. Si ell va donar la vida per nosaltres, nosaltres hem de donar la vida pels altres.

Som servidors? A qui servim?

MISSA VOTIVA DE SANTA TECLA

VISITA DE LA RELÍQUIA DEL BRAÇ DE SANTA TECLA A POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 3,1-9; Sl 33,2-9; Mt 25,1-13

Una noia de bona família promesa amb un dels homes més rics de la ciutat d’Iconi escoltava embadalida de la finestra estant un home foraster que havia arribat a la seva ciutat. D’ençà que el començà a escoltar ni menjava, ni bevia, sols estava pendent d’aquell estranger que parlava sobre la continència i la castedat, que parlava d’un tal Jesús de Natzaret que havia estat crucificat i havia ressuscitat, que a ell, el darrer dels apòstols, l’havia convertit havent-li sortit al pas camí de Damasc i fent-lo caure del cavall enlluernant-lo i deixant-lo cec per uns dies, com ho havia estat durant anys. L’estranger és Pau, la noia Tecla i aquell encontre casual canvià la vida de Tecla que escoltant-lo trobà la vertadera pau. Tecla ho deixà tot per seguir a Pau, renuncià al matrimoni, als seus costums, a la seva família i quan volgueren cremar-la viva per castigar la que a ulls humans era desassenyada conducta, el Senyor la protegí i feu caure sobre el foc una tromba d’aigua que l’apagà, com l’aigua del baptisme apaga el foc del pecat.

Tecla no seguia a Pau, seguia a aquell a qui Pau seguia, seguia al Crist. Pau és un fundador d’Esglésies, de les construïdes amb pedres vives, és a dir, amb persones que s’ofereixen «com una víctima viva, santa i agradable a Déu» (Rm 12,1). Tecla fou una pedra ben viva i Crist preservà aquella pedra viva de tot turment. Ni les flames, ni els seus lleons, ni les feres marines, ni els bous, ni les serps no pogueren vèncer aquella dona que tant agosaradament ho deixà tot, deixà l’amor humà, deixà la seguretat d’una vida còmoda i luxosa per viure confiada en aquell de qui havia escoltat la Paraula, que Pau predicava. Res no espantava a Tecla, malgrat haver estat depurada com l’or al gresol, malgrat haver estat oferta com una víctima damunt l’altar; ella tenia l’esperança segura de la immortalitat, fou posada a prova i el Senyor la considerà digne d’Ell. Aquesta verge desassenyada als ulls dels seus pares, als ulls del seu promès i als ulls dels homes, era assenyada davant de Déu, el jutge únic i veritable. La seva torxa estava a punt per a rebre el nuvi, el vertader nuvi amb qui realment valia la pena d’unir-se, el Crist.

Els màrtirs són aquells qui han donat testimoni de la seva fe, aquells qui havent vençut totes les dificultats, havent suportar tota mena de penalitats, s’han mantingut fidels al Crist. Per Tecla escoltar a Pau parlar de Crist significà el naixement a una nova vida, a la vertadera vida i ja no li calgué res més, tota altra cosa li semblava supèrflua.

Què ens ensenya Tecla a qui coneixem a mig camí entre el relat i la llegenda? Tecla, la deixeble de Pau per excel·lència, ens mostra que alçant la mirada vers el Senyor serem omplerts de llum, que invocant-lo serem salvats de qualsevol perill, de qualsevol risc que pugui atemptar contra la nostra ànima. Ella va tastar-lo i va saber que n’és de bo el Senyor, que n’és de bo l’espòs a qui esperà amb la torxa de la fe ben encesa i l’oli de la fidelitat sempre a punt.

Els màrtirs són homes i dones com nosaltres, no tenen res de diferent; són homes i dones que s’han confiat plenament al Senyor i Ell ha obrat per mitjà d’ells grans prodigis, a través d’ells ha escampat la fe i llur vida i llur mort han estat llavor de nous creients. Sempre és temps de màrtirs, no són cosa del passat, són també cosa del present i ho seran del futur, perquè la fe sense testimoniar-la és morta. En paraules del Papa Benet XVI «avui és més necessari que mai tornar a proposar l’exemple dels màrtirs cristians, tant de l’antiguitat com del nostre temps, en la vida dels quals i en el testimoniatge dels quals, portat fins al vessament de la sang, es manifesta de manera suprema l’amor de Déu.» (8 de novembre 2007).

Tecla fou guanyada al Crist per Pau i mai més no se’n va desdir del seu compromís, desassenyada pels homes fou assenyada per Déu, escollí el millor espòs i mai no va dubtar de la seva elecció. Ni els turments, ni la persecució, ni el menyspreu dels qui abans havien estat els seus familiars i conciutadans no pogueren temptar-la i arrabassar-li la fe. Fou feliç perquè trobà en el Senyor el seu refugi. Aquesta és la lliçó dels màrtirs, aquest és el seu testimoni. Tecla una dona valenta, agosarada, conseqüent, ho deixà tot en escoltar per boca de Pau la Paraula de Déu, la bona nova del Crist, i és avui per a nosaltres un testimoni de fe, un model de creient i una mostra del que la fe pot fer en les ànimes que es posen en mans de Déu, en l’ànima dels qui posen en Ell la confiança i s’obren a la veritat i que a la fi del camí són recompensats arribant a la seva presència. Pau i Tecla, dues vides marcades per l’encontre amb el Crist, dues ànimes bessones que formen part de les nostres arrels cristianes més profundes i ens esperonen avui a caminar vers el Senyor amb confiança, amb perseverança i amb fidelitat, tal com ells ho feren.

FESTA DEL VOT DE POBLE EN HONOR DEL SAGRAT COR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Parròquia de l’Assumpció de Maria de Solivella, 9 setembre 2022
Ez 34,11-16; Sl 22,1-3.4-6; Rm 5,5-11; Lc 15,3-7

Molt estimat senyor Arquebisbe, estimat Mossèn Adam, estimats germans preveres i diaques, estimats germanes i germans.

«Adoneu-vos bé d’això» diu l’Apòstol sant Pau, adonem-nos de com el Crist ens estima, perquè no trobaríem massa gent disposada a morir pels bons i pels dolents. L’amor de Crist és un amor fins a l’extrem, un amor infinit. L’amor és quelcom que tots experimentem i difícilment som capaços de representar. Un sentiment tant vital com aquest el situem en el cor, perquè de fet ultrapassa qualsevol raonament, estimem perquè estimem i poc podem afegir-hi, poc podem explicar. Però l’amor humà és a vegades fugisser, a vegades interessat, a vegades limitat. Molts cops veiem com l’amor es trenca en el matrimoni, en les relacions familiars, entre amics; es trenca perquè no som capaços de superar les dificultats, anteposem a l’amor altres valors especialment materials; sinó pensem en quantes famílies trencades per una herència, per posseir un o altre bé, perquè el materialisme i l’egoisme són els principals enemics de l’amor. El nostre amor, essent humà, és sovint imperfecte i a vegades no correspost i això provoca dolor. Però també és ben cert que moltes vegades res pot superar per exemple a l’amor dels pares pels seus fills o tantes vides lliurades en servei dels altres sense esperar res més a canvi que el sentiment d’haver fet el bé. Aquest darrer amor lliure i sense condicions, és un tast, una mostra de l’amor de Déu. Diu sant Pau que potser trobaríem algú disposat a morir per un home honrat, per una causa justa, algú disposat a donar la vida amb valentia per amor a un ideal.

L’amor de Déu supera ben bé tot això. L’amor de Déu es regeix per uns altres paràmetres. Déu va enviar al seu Fill al món, es va fer carn, un com nosaltres, llevat del pecat, per salvar als bons però també als dolents. L’amor de Déu és quelcom incommensurable però alhora respecta la llibertat de l’estimat, Déu estima a canvi de res, Déu és amor sense condicions, sense preu, fins a l’extrem, fins i tot sabent-se no correspost Déu estima igual, sabent-se no reconegut estima igual. I Crist és la representació d’aquest amor, l’encarnació d’aquest amor. Ell fent-se home, patint com un de nosaltres i morint com nosaltres ens mostrà el que és estimar fins a l’extrem. Ens ho explica el mateix Jesús d’una manera ben gràfica. Perquè qui de nosaltres deixaria noranta-nou ovelles per anar a cercar-ne una de perduda? No ens plantejaríem si el risc val la pena? No tindríem por de perdre les altres noranta-nou? Tot depèn de l’amor, perquè no és cert que hi ha molts pares que ho han deixat tot i han esmerçat tots els esforços sense cap recança per poder rescatar un fill de la droga, per lluitar amb ell contra la malaltia o qualsevol altre adversitat? Déu és pare, un pare amorós de tots i cadascun dels seus fills, sigui correspost aquest amor o no ho sigui, creguin en Ell o no hi creguin; i quan perd una ovella no para fins a recuperar-la i integrar-la de nou al ramat.

Hem reduït massa sovint l’amor als vertígens del desig individual o sentiments fugissers i d’aquesta manera, ens hem allunyat de la veritable felicitat que es troba en el lliurament sense reserves, en allò que el Concili Vaticà II anomena «el noble ministeri de la vida» (cf. Gaudium et spes, 51). Buscar-nos a nosaltres mateixos per egoisme en lloc de buscar el bé de l’altre, és, al cap i a la fi, pecar. Això ens allunya de Déu, font de tot amor, i de Crist Salvador que va oferir el seu Cor ferit perquè trobéssim la nostra vocació d’éssers que s’uneixen lliurement al seu amor. Crist ens convida a imitar-lo en l’amor, segur que no podrem estimar mai com Ell estima, però ens hi podem acostar. Hem de deixar de banda la dinàmica de la correspondència i encara més de la correspondència a curt o mig termini, l’amor no es cobra. El peatge de l’amor es cobra al final del camí, al final de la nostra vida. Ens cal aprendre a mirar als altres no tant sols amb els nostres ulls, sinó des de la perspectiva de Jesucrist. Ens cal mirar més enllà de l’aparença exterior de l’altre i descobrir-hi la riquesa del seu interior veure’l amb els ulls de Crist. Per a nosaltres creients per oferir amor al qui el necessita, per poder estimar al proïsme, ens cal el contacte amb Déu, poder veure en el proïsme no tant sols a l’altre, sinó reconèixer en ell la imatge divina. I a l’inrevés, si en la nostra vida obviem tota l’atenció a l’altre, si som tant sols pietosos, homes i dones religiosos que compleixen amb els seus deures però no estimem a l’altre, marcim també la relació amb Déu, pot ser serà una relació correcta, però sense amor no és res. És la disponibilitat amorosa vers al proïsme, el que ens fa sensibles davant Déu. És el servei als altres el que ens obre l’ànima a l’amor de Déu. Escrivia el Papa Benet XVI en la seva Encíclica Déu és amor que l’amor a Déu i l’amor al proïsme són inseparables, són un únic manament; però tots dos viuen de l’amor que ve de Déu, que ens ha estimat primer. No es tracta d’un manament que se’ns imposa, sinó d’una experiència d’amor nascuda des de dins, nascuda al cor, un amor que per la seva pròpia naturalesa ha de ser ulteriorment comunicat a uns altres. (Cf. Deus caritas est, 18)

Solivella va prendre als anys quaranta del segle XVIII l’opció de confiar-se a l’amor de Déu. Els vostres avantpassats decidiren d’acudir per alliberar-se de l’estrall de la mort de molts infants a la intercessió divina, concretament invocant al Sagrat Cor de Jesús, una devoció que en aquella època entrava amb força al nostre país. Així el Consell Municipal tingué molt clar a qui havia d’acudir, havia de recórrer a l’amor de Déu. Així el poble s’obligava a dedicar cada any una festa en honor d’aquesta advocació cristològica, passejant pels carrers de la vila al Santíssim. Déu va vessar el seu amor sobre Solivella i aquella pandèmia va acabar i la vila conscient del que havia promès ha complert el seu vot de poble, llevat moments puntuals quan les circumstàncies no ho feren possible. Així Solivella celebra d’una manera solemne i evident que Déu un dia va estimar-la o millor dit que estimant-la sempre aquesta vila, un dia va demostrar-los als seus vilatans com els estimava.

Les tradicions són sempre boniques de recordar i de mantenir. Però no podem oblidar-ne els orígens, no podem oblidar el lligam que aquesta tradició estableix entre Déu i Solivella i aquest lligam no és altre que l’amor. En paraules del Papa Francesc: «Déu s’ha unit a nosaltres, ens ha escollit i aquest vincle és per sempre, no tant perquè nosaltres som fidels, sinó perquè el Senyor és fidel i suporta les nostres infidelitats, la nostra lentitud, les nostres caigudes. (...) La fidelitat de Déu ens ensenya a acollir la vida com a esdeveniment del seu amor i ens permet testimoniar aquest amor als germans mitjançant un servei humil i mansuet.» (Homilia 27 de juny 2014). L’amor ha de ser fidel per damunt de qualsevol altra cosa; ja sabem que cap amor està exempt de dificultats, cap amor està lliure de patir tempestes; el vertaderament important és que perseverant en l’amor, essent fidels en l’amor puguem ser capaços de sortejar-les i superar-les. Déu cuida de nosaltres, Déu te cura de la humanitat. No ens ha deixat, ell cuida de nosaltres; no és pas un Déu llunyà, per a qui no comptem per a res. Podem veure el món com regit per un conjunt de lleis pròpies segons les quals es desenvolupa, i en les quals Déu no intervé, on no hi ha lloc per a Déu, no hi ha lloc per al seu amor. Sovint no volem que Déu ens molesti. Però si que és bell i consolador saber que hi ha una persona que ens estima i ens cuida i ho és molt més saber que Déu que ens coneix, ens estima i es preocupa per nosaltres. (Cf. Benet XVI 11 de juny de 2010).

Déu no es cansa mai d’estimar, per això el representem amb el cor obert a tots, obert de bat a bat, amb el cor sagnant, trencat de tant estimar-nos. Som nosaltres els qui ens cansem d’estimar, ens cansem d’estimar als altres quan creiem que no som correspostos, que no se’ns retorna l’amor; som nosaltres els qui a vegades ens cansem de ser estimats, sobretot de ser estimats per Déu. Estimar no és fàcil, cal esforçar-s’hi, cal treballar l’amor, cada dia, a cada instant, davant de cada dificultat, davant de cada entrebanc per tal de poder seguir el camí cap a Déu i seguir estimant. Tenim molts exemples d’amors desinteressats, gratuïts, altruistes; però tenim un exemple sublim el d’aquell qui mai es cansa d’estimar, el d’aquell qui estima sempre i en tota circumstància fins a l’extrem. Ho fa amb amor pacient, bondadós, sense enveja, ni altivesa, ni orgull, sense egoisme, ni irritació, ni desig de venjança, trobant el goig en la veritat i no pas en la mentida; excusant-ho tot, esperant-ho tot i suportant-ho tot.

Un amor que no és només un sentiment, és una força que dona vida. Déu Pare ens convida a estimar, el seu Fill Jesucrist ens mostra com estimar i amb Ell tots els sants reconeguts per l’Església i tots aquells sants de la “porta del costat”, com diu el Papa Francesc, que han estimat als germans, s’han deixat estimar per Déu i ens ensenyen com estimar. Perquè Déu és amor, és tot amor.

DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 9,13-18; Sl 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17; Flm 9b-10.12-17; Lc 14,25-33

El llenguatge de Crist sona dur i feréstec quan ens diu que sinó l’estimem més que al pare, la mare, l’esposa, els fills o als germans no podem ser els seus seguidors. Sinó l’estimem més que a la nostra pròpia vida no tenim res a fer. O tal volta sí, perquè abans d’emprendre la construcció de la nostra fe, abans d’emprendre la batalla contra la incredulitat i el mal ens cal mesurar les nostres forces, no sigui que esdevinguin incertes les nostres previsions o insegurs els nostres raonaments.

No podem ser deixebles del Crist sense renunciar a tot el que tenim, no podem ser els seus seguidors sense portar cadascun de nosaltres la nostra pròpia creu. Però de fet, no hi molta gent portant ja creus ben pesades? No hi ha molta gent portant la creu de la fam, la de l’exili, sigui per motius polítics, econòmics o socials, la creu de la nuesa, la creu de la presó, la creu de la solitud, la creu de la malaltia o la creu de la incomprensió? Hi ha tantes creus al món, tants natzarens amb feixugues creus carregades al coll que ni hi ha prou veròniques compassives per eixugar tants fronts amarats de suor i de sang, ni prou cireneus per ajudar-los en el camí. O tal volta sí que hi ha un cireneu amb prou experiència en això de carregar-se la creu al coll, un cireneu sempre disposat a donar un cop de mà, per més feixuga que sigui la nostra creu, el Crist.

Tant de bo que si mirant les creus dels altres pensem que no ens pertoca d’ajudar-los, que no ens correspon d’eixugar llur suor del rostre, aquesta separació del dolor dels altres sigui, com succeí a Onèsim, ocasió per a recobrar-los per sempre com a germans, rebent-los com a tals. Massa sovint el cos, aquesta vida, esdevé una càrrega per a l’esperit, que afeixuga l’ànima. Una creu tant pesada que no deixa espai per a pensar en res més que en com suportar-la, no deixa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ni encara menys ens permet de ser capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Com descobrir-hi aleshores la voluntat del Senyor? Com conèixer que desitja Déu? És que potser és el Senyor qui ens vol afeixugats, esclafats sota el pes de les creus de la vida?

No pas si mirem en profunditat el misteri de la redempció. La vida d’aquí a la terra és com un somni en fer-se de dia, com l’herba que espigada al matí, al vespre ja està marcida i seca. Hi ha quelcom que va molt més enllà, hi ha qui per a Ell mil anys són com un dia que ja ha passat. Ell és la font de la saviesa, el qui la dona i qui envia l’Esperit, el qui dona la saviesa que salva. És aquell qui reclama la nostra atenció, és aquell qui a canvi d’estimar-lo més que a cap altra, aquell qui acceptant les nostres renúncies mogudes per l’amor vers Ell, és pacient amb nosaltres, ens sacia amb el seu amor i esdevé la nostra muralla, una muralla on les torres estan ben fonamentades, els merlets conclosos i ben acabats i la lluita ben planificada.

És dur el llenguatge de Jesús, tant dur que alguns l’abandonaren i l’abandonen també avui. La crida de Jesús és la crida a una nova llibertat, la llibertat del deixeble. Una llibertat, costosa, cara, que requereix coratge. Jesús demana als qui el volen seguir de renunciar a tot el que posseeixen; però demanant-nos aquesta renuncia Jesús va més enllà de les coses materials; ens parla d’estimar, de no voler ser els amos de la nostra vida, dels nostres sentiments; perquè aquests moltes vegades deixen veure que només posseïm la injustícia, més que no pas la misericòrdia; és quan jutgem durament als germans i ens sentim amb el dret de pensar i de decidir pels altres, amb dret de carregar-los pesades creus al coll, sense la mínima intenció d’ajudar-los o d’alleugerir-los la càrrega. Crist ens convida a deixar de carregar creus, sigui de manera activa individual i personal o sigui de manera passiva i col·lectiva, i ens convida a carregar la seva creu i a seguir-ho per a aprendre així d’ell a practicar la misericòrdia, la justícia i la gràcia, l’amabilitat.

Deia el ja avui beat Joan Pau I: «Estimar a Déu és viatjar amb el cor cap a Déu. Un viatge preciós. (...) Un viatge que comporta a vegades sacrificis, però aquests no han d’aturar-nos. Jesús està a la creu: el vols besar? Si ho vols fer no pots sinó inclinar-te cap a la creu i deixar que et punxin algunes espines de la corona que té al cap el Senyor» (Audiència General 27 de setembre de 1978).