SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Germans i germanes,

A la viquipèdia en català trobareu un article magnífic sobre l’evangeli segons Marc. Jo només us diré que es considera l’evangeli més antic, escrit entre els anys 60-70, i que va servir de model als altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Lluc, escrits una mica més tard, cap als anys 80. Podríem dir, doncs, que Marc és el creador d’aquest gènere literari anomenat “evangeli”, amb la finalitat de preservar el Crist de la fe per a les comunitats que ja no van conèixer de primera mà ni Jesús ni els seus testimonis directes.

A Marc se’l representa amb la figura d’un lleó, des que sant Ireneu (s. II) va identificar simbòlicament els vivents del profeta Ezequiel i de l’Apocalipsi amb els quatre evangelistes. Els entesos diuen que fa referència al fet que el Jesús de Marc és presentat com el qui lluita al desert contra la temptació, la profecia del qual ha ressonat també, per boca de Joan, com una veu en el desert. Sens dubte, per a nosaltres, el lleó remet a la idea de poder, de força, de noblesa. Els reis que tenim enterrats per ací en porten un a sota els peus.

I, tanmateix, l’evangeli de Marc es podria considerar l’evangeli de l’anti-poder. I això ens va molt bé en aquests dies que estem vivint, en què veiem com els senyors de la guerra, els qui detenen el poder de la foscor, pretenen jugar amb el món com si en fossin els amos. Recordeu aquell fotograma de la pel·lícula “El gran dictador”?

En efecte. El nucli de l’evangeli, de la bona notícia sobre Jesús, és, segons Marc, que aquest és Fill de Déu: la realitat de Déu entra en la nostra història per assumir-la, per salvar-la. Ens ho diu des del principi. Tot el text de l’evangeli se’ns ofereix com un camí per aprofundir aquesta realitat, com Jesús és Fill de Déu, fins arribar a la confessió del centurió, un pagà, que reconeix en el Crucificat i en la seva manera de morir precisament el Fill de Déu.

Això ens fa pensar que Marc escrivia el seu evangeli per a comunitats integrades bàsicament per pagans, és a dir, no jueus. Probablement a Roma, seu de l’emperador, centre del poder més gran de tot el món d’aleshores. Doncs bé, el Messies és Jesús crucificat, el Messies Jesús és el signe de l’anti-poder.

Per això Marc té molta cura d’evitar tot triomfalisme entorn de la figura de Jesús. Quan Jesús fa un miracle, s’ordena als beneficiaris de no escampar-ne la notícia, de guardar-la closa en el secret, en el silenci. En efecte, el Regne de Déu creix en el silenci, com el gra enterrat a la terra, i cal que passi per l’anorreament i la mort per tal de poder esclatar. Per això el sentit de l’anorreament i de la mort de Jesús el trobem en la gran confessió de fe del centurió que culmina el relat de la Passió: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39). L’home abandonat per Déu en el seu sofriment és el Fill de Déu. Aquesta és la veritat, la bona notícia, l’evangeli.

Fins i tot el diumenge de Pasqua, quan seria fàcil caure en un triomfalisme pueril, l’evangelista posa fi al seu relat sobre Jesús amb aquestes paraules desconcertants: «Elles (les dones) sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses. I no digueren res a ningú, perquè tenien por» (Mc 16,8).

Germans i germanes, no ens cal tenir por. Però tampoc no podem caure en una anàlisi pueril de la història. Se’ns demana, nogensmenys, l’exercici del centurió, l’exercici de la fe, i això després de contemplar l’home Jesús. A nosaltres que, sortint de la tomba buida, anem a l’encontre del qui viu per sempre i és fonament de tota l’esperança del món. Que sant Marc, l’escriptor i l’evangelista, ens il·lumini i ens hi ajudi. Amén.

SOLEMNITAT DE SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1Jo 5,1-5; Jo 15,1-8

Avui és un dia bonic, molt bonic, on l’intercanvi de roses i llibres creen un amor, un afecte, una estima, un somriure, una relació fraternal, un enamorament i tants altres sentiments que entre les persones podem establir.

Però, tot això, pot cobrir l’essència del dia, pot amagar la llavor del motiu principal del dia: celebrar la solemnitat de Sant Jordi, patró de Catalunya.

Un patronatge que hem heretat, un patronatge fonamentat en les arrels pròpies del nostre poble cristià.

Ara bé, en el nostre temps tan secularitzat, la vida d’un sant poc quedar un poc oblidada, o simplement una història d’altres temps.

Però, siguem creients o no, siguem monjos o no, la persona humana sempre li convé preguntar-se: On som? On és el nostre cap? On el nostre cor? On els peus? On les mans?

Estigueu en mi i jo en vosaltres, ens diu Jesús. Això és la vida monàstica, la vida cristiana. Estem en ell, per ell, amb ell? On està la vida del cristià? No podem donar fruit si no estem en ell.

Jesús és el veritable cep, nosaltres les sarments. Si no estem ben units al cep no podrem donar cap fruit, ens assecarem, ens tiraran al foc i cremarem. Sols podrem donar fum.

Si ens quedem en ell, si la seva Paraula de vida eterna queda en nosaltres, si la meditació de la seva Paraula fa el seu curs, com la saba en el nostre interior, podrem demanar tot el que desitgem, i ho tindrem.

Si desitgem la pau, obtindrem la pau, si desitgem l’estima, obtindrem estima, si desitgem la gràcia de Déu, obtindrem gràcia.

La nostra tasca en aquest món sempre és la mateixa: donar testimoni de la nostra fe, de la nostra esperança, de la nostra caritat.

Si donem fruit el Pare ens esporgarà i ens netejarà perquè en donem més encara. Sí, el fruit del seu amor és la seva misericòrdia, és la seva gràcia, és la joia espiritual que no se’ns acabarà mai.

Sant Jordi, amb el testimoniatge de donació de la seva vida, amb el seu martiri, ens dona exemple i fortalesa en la nostra feblesa, perquè el Messies ja governa, perquè l’acusador ha estat expulsat.

La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?

Nosaltres creiem, ara ens falta respondre a Déu, com Sant Jordi va respondre amb el testimoni de la pròpia vida. Vida que tenim ara per glorificar el Pare i el Fill, en la unitat de l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 11a); 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Realment el Senyor ha ressuscitat. Ens ho creiem? Com vivim? Ens costa d’entendre? Tenim el cor per creure o encara seguim indecisos a creure? No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?

Nosaltres no volem patir gens ni mica. Fugim de la passió. No ens hauríem de preguntar: Per què?

Si realment volem viure com ressuscitats ens cal haver patit la passió com Jesús que no va venir a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Tot ho va fer per salvar-nos. Atansem-nos a ell sempre i en tot moment, preguem amb ell sempre i en tot moment, no ens despistem tant.

Cleofàs i l’altre deixeble amb un posat trist, tornen cap a Emaús. L’esperança s’ha acabat: Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat el nostre poble, però els grans sacerdots i les autoritats l’entregaren perquè fos crucificat. Quina esperança pot quedar?

D’acord amb la decisió de Déu, Jesús de Natzaret va ser traït, matant-lo, fent-lo clavar a la creu. Però Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort. I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut del Pare l’Esperit Sant, i ens el dona amb profusió a nosaltres, creients com som.

Ens ho creiem? Realment el Senyor ha ressuscitat. Cadascú de nosaltres igual que els primers cristians, hem estat rescatats de la manera absurda de viure que havíem heretat, amb la sang preciosa, la de Crist.

La Pasqua ens interpel·la, de la mort a la vida. Si som en Crist, la nostra existència mortal no serà abandonada, serà enduta a la seva presència, per gaudir de les delícies de la vida eterna.

El joc de Déu no és el dels homes. Ens hem d’obrir a la fe, i no tancar-nos en el propi melic. És el mateix Jesús que ens dona el sentit de les Escriptures, és el mateix Jesús qui ens parteix el pa i ens el dona ara avui en aquesta Eucaristia.

Per això, ens cal viure amb aquest aliment, que ens dona forces per retornar a la comunitat i anunciar que hem rebut la gràcia del ressuscitat, la gràcia de la seva salvació, per participar en la mateixa glòria amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA (Cicle A)

BAPTISME D'HÈCTOR CATALÀ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,42-47; Sl 117,1-2.3-4.13-15.22-24 (R.: 1); 1Pe 1,3-9; Jo 20,19-31

«Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «¿Per què m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Aquests som nosaltres monjos, cristians, aquest ets tu Hèctor. Sí, som feliços de creure. No hem posat la mà dintre el costat de Jesús ressuscitat, però som feliços per la fe.

Jesús és present enmig de la comunitat reunida, no tanquem les portes per por, no tanquem les portes del cor. Jesús avui és present en aquesta assemblea, que amb joia celebra la resurrecció, on partirem el pa de l’Eucaristia, cantant les lloances de Déu.

Avui, amb goig aquesta comunitat serà testimoni del Baptisme d’Hèctor, del Baptisme i de la primera Comunió. La Confirmació la rebrà de mans de l’arquebisbe el dia de Pentecosta a la Catedral.

Beneït sigui Déu, sí, beneït sigui Déu pel gran amor que ens té, ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els mort.

Avui Hèctor és el teu dia, el dia del teu Baptisme, neixes de nou, com a fruit de la fe, viuràs en esperança, l’esperança que et dona l’heretat de ser creient. Com a fruit de la fe, tindràs la salvació de la teva ànima.

El Baptisme Hèctor implica compromís. És a dir, viure segons la voluntat de Déu. Per això, cal pregar, cal amarar-te de les Sagrades Escriptures per discernir en la pregària la voluntat de Déu en el teu dia a dia.

La gràcia de Déu no et mancarà mai en la pregària. Pel Baptiste reps la gràcia de Déu; però aquest do, cal cuidar-lo, i més encara fer-lo fructificar. La gràcia que reps, no pots quedar-te-la tancada dintre el cor; sinó més bé, com Jesucrist també t’has de donar.

Jesús s’ha ofert per tu a la creu, es va donar per nosaltres, per a la nostra salvació. Nosaltres també ens hem de donar pels altres. Això, és l’essència del cristià, el saber viure per als altres, sobretot pels més necessitats.

Jesús ens dona la pau: «Pau a vosaltres». Com el Pare m’ha enviat, també jo us envio a vosaltres. Jesús ens dona la pau i la missió d’anar als altres, ens dona l’Esperit Sant. No ens ha deixat orfes, l’Esperit Sant ens defensa, perquè la nostra fe és provada en el dia a dia.

El cristià ha de viure donant testimoni de la seva fe i de vegades no és gens fàcil. Per això, si pequem tenim el sagrament de la reconciliació i el perdó, gràcies al do de l’Esperit Sant.

Hèctor, ara pel Baptisme, reps la gràcia de Déu que esborra tot pecat i et purifica. Viu ara com ressuscitat, gràcies a les aigües baptismals. Com a nova criatura, viu la fe en bé dels altres. Per donar-te com Jesús, pregà, que en la teva vida estigui sempre present la pregària.

Així, podràs discernir la voluntat de Déu, i per saber donar-te als altres sempre, fins a la fi dels teus dies en aquest món. per arribar net de tota culpa, a la glòria de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIVENDRES DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a (R.: 22); Jn 21,1-14

Vora el llac de Tiberíades. O el mar (thalassa) de Tiberíades, com prefereixen anomenar-lo els evangelistes, excepte Lluc, que amb precisió grega el descriu com una «limne», un llac.

És aquí on Jesús s’apareix per tercera vegada. Aquí, dalt d’una barca de pescadors, comença realment la història de l’Església. Per al poble d’Israel, el mar no és només aigua; és memòria viva. Evoca el naixement com a poble, l’experiència de la crida i l’alliberament de Déu. El pas del Mar Roig va ser, en efecte, un camí de salvació i de nova vida cap al Sinaí i cap a la Terra Promesa. I si mirem més enrere, el mar ens recorda el nou inici de la humanitat després del diluvi, en aquella arca —una altra barca— on vuit persones van salvar-se per segellar la primera aliança entre Déu i l’home.

Fixeu-vos en un detall: dalt la barca hi ha set persones. Amb Jesús, en serien vuit. Però Jesús ja no és a la barca; Ell és a la platja, a l’altra riba. Sant Agustí deia que el diumenge és el dia primer, però també el «vuitè», perquè és el dia de la Resurrecció, el dia que obre l’eternitat, el temps escatològic.

L’Església —aquells set deixebles— navega avui pel mar de la vida real, el mar de la història amb totes les seves trifulgues. I des de la barca, amb els rems en el temps però el timó en l’esperança, contemplem Jesús, el Ressuscitat, que ens espera a la riba definitiva.

Jesús ens demana menjar i ens convida a pescar de nou després d’una nit infructuosa. Quan la xarxa s’omple, ens adonem que el nostre esforç només obté la plenitud com a resposta a la crida de Déu. I llavors succeeixen dos fets sorprenents: el reconeixement i l’acció. El deixeble estimat, amb la intuïció de la fe, diu: «És el Senyor». I Pere, amb l’impuls de l’acció, es llança a l’aigua per córrer cap a Ell. Aquí tenim els dos motors de l’Església: la contemplació que reconeix i l’impuls missioner que anuncia.

A la platja, Jesús ja ha preparat el banquet: pa i peix sobre les brases. És el banquet de l’eternitat, el banquet escatològic, però —curiosament— Jesús vol que hi afegim els peixos que acabem de pescar. El Regne de Déu no arriba al marge de la nostra història; no el construïm nosaltres, però sí que el preparem amb el nostre treball.

I quina pesca! Cent cinquanta-tres peixos grossos. No és un número a l’atzar. En hebreu, el valor numèric de l’expressió «fills de Déu» (cf. Jo 1,12) (tekna theou: בני האלהים) és precisament 153. Aquests peixos som tots nosaltres, la totalitat dels fills de Déu cridats a la taula del Ressuscitat. Sant Agustí hi veia també la suma de la Llei (10) i la Gràcia (7) = 17. Si sumeu tots els nombres de l’1 al 17, el resultat és 153. És la plenitud total.

Germans, com deia Tertul·lià en el seu tractat sobre el Baptisme: «nosaltres, petits peixos, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem en l’aigua del baptisme i només mantenint-nos-hi estem fora de perill». És l’aigua de la gràcia. Deixem-nos pescar només per Jesús, el nostre Peix. Ell ens crida avui amb una invitació senzilla però eterna: «Veniu a esmorzar». Perquè la Pasqua ens regala el millor aliment: ell mateix, Jesús, el Crist, Fill de Déu, Salvador.