ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas i
Barnosell
Ex 19,2-6a; Gradual Sl 83,10. 9; Rm 5,6-11; Mt 9,36-10,8
Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimat P. Abat. Molt estimada comunitat
cistercenca de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Fra Bernat. Molt estimada
família. Molt estimats preveres i diaques. Molt estimades germanes i germans.
Avui la Paraula de Déu i el sagrament que celebrem semblen haver estat
disposats l’un per a l’altre des de tota l’eternitat. Les lectures que acabem d’escoltar
no ens parlen simplement d’un ministeri, ni d’una funció eclesial, ni tan sols
d’una vocació personal. Ens parlen del cor mateix de Déu i de la manera com
aquest cor continua estimant el món.
Ens trobem reunits en aquesta església monàstica, construïda per generacions de
monjos que han cercat Déu en el silenci, en la pregària i en la vida fraterna.
I avui, en aquest lloc sant, un germà nostre és cridat a rebre el do del
presbiterat. Fra Bernat no deixa de ser monjo. No abandona la seva vocació
primera. Ans al contrari: és ordenat de prevere des de la profunditat de la
seva consagració monàstica. El presbiterat serà una forma nova de servir
aquella mateixa crida que un dia el va conduir a cercar Déu entre aquests murs.
La primera lectura ens ha fet escoltar unes paraules d’una tendresa
extraordinària. Déu recorda al poble: «Us he pres sobre les ales igual que una
àguila, i us he portat fins a mi».
Fixem-nos-hi bé: Déu no diu primer «us he portat a una terra», ni «us he donat
una llei», ni «us he confiat una missió». Diu: «us he portat fins a mi».
Al centre de tota vocació hi ha sempre aquest moviment. Déu ens atrau cap a
ell. Tot comença aquí. També la vida monàstica. També el ministeri ordenat.
Abans de ser servidor dels germans, abans de predicar, abans de celebrar els
sagraments, abans de qualsevol tasca apostòlica, el prevere és un home conduït
cap a Déu. Un home que ha après a deixar-se portar.
Potser aquesta és una de les gràcies més grans que el monaquisme ofereix al
ministeri ordenat. Recordar-li constantment que no és primerament un gestor, ni
un organitzador, ni un especialista en assumptes religiosos. És un home que viu
davant de Déu. Un home que habita la presència.
La font del ministeri no és l’activitat. És la comunió. I la comunió amb Déu.
Per això, germà estimat, avui l’Església no et confia en primer lloc una feina.
Et confia un misteri. El misteri d’habitar cada vegada més profundament en
aquell Crist que ja has promès seguir.
La segona lectura ens porta encara més al centre. Sant Pau ens ha dit: «Quan
nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents».
No diu que Crist va morir pels justos. No diu que va donar la vida pels
perfectes. Va morir per nosaltres quan encara érem pecadors.
Aquest és el fonament de tota vida cristiana. També del sacerdoci, del
presbiterat. Cap home no és ordenat perquè sigui digne. Cap home no arriba a l’altar
perquè hagi conquerit la santedat. Tot és gràcia. Tot és misericòrdia.
I precisament per això el prevere ha de ser un testimoni humil de la
misericòrdia rebuda.
Sant Bernat de Claravall (1090–1153), va escriure sobre el sacerdoci amb una
gran exigència espiritual. Per a ell, el prevere no és només un administrador
dels sagraments, sinó un home configurat a Crist, cridat a la santedat, a la
humilitat i al servei de les ànimes. En moltes de les seves cartes i sermons
critica els clergues que busquen honors, riqueses o influència en lloc del
servei evangèlic. El sacerdot ha de conduir el poble amb la seva vida abans que
amb les seves paraules. A la seva obra adreçada al papa Eugeni III, De
consideratione, escriu: «Hi ha molts que volen presidir, però pocs que volen
servir». Aquesta frase resumeix una de les seves preocupacions principals: l’autoritat
eclesial només té sentit com a servei. Per això, també adverteix: «Sigues
exemple dels creients, no només amb la paraula sinó amb la conducta».
El Poble sant de Déu no necessita preveres que s’exhibeixin a si mateixos.
Necessita homes transparents a Crist. Necessita persones que hagin après que
Déu salva, que Déu perdona, que Déu espera, que Déu sosté. Necessita persones
que hagin experimentat en la seva pròpia pobresa allò que després anunciaran
als altres.
Potser la gran temptació de tota vida espiritual és pensar que arribarem a Déu
pels nostres mèrits. Però el prevere sap —o hauria de saber— que viu únicament
perquè ha estat estimat primer.
El ministeri presbiteral neix d’aquesta memòria agraïda. No som nosaltres els
qui hem estimat primer. No som nosaltres els qui hem escollit primer. No som
nosaltres els qui hem fet possible la salvació. Tot prové d’Aquell que ens ha
estimat quan encara érem lluny.
I arribem finalment a l’Evangeli. És una de les pàgines més commovedores de
sant Mateu. Jesús contempla les multituds.
Abans de parlar, abans d’enviar, abans de cridar els apòstols, Jesús mira,
contempla. I allò que veu li traspassa el cor: «En veure aquella multitud de
gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n’apiadà».
La paraula que l’evangelista utilitza per expressar aquesta compassió és
profundíssima. Indica una commoció interior, una sacsejada de les entranyes.
Déu no mira el sofriment del món amb indiferència. Déu no contempla la
humanitat des de lluny. Déu pateix amb nosaltres. I la missió de l’Església
neix d’aquesta compassió de Crist. També el presbiterat neix d’aquesta
compassió:
Per aquest motiu, no és una promoció espiritual. No és un honor. No és un
reconeixement.
En canvi, és una participació en la compassió del Bon Pastor.
Per això el ministre ordenat està cridat a aprendre la mirada de Crist.
A mirar com Crist mira. A estimar com Crist estima. A sofrir amb els qui
sofreixen. A alegrar-se amb els qui s’alegren. A portar en el cor les angoixes
i les esperances del Poble sant de Déu.
El Catecisme de l’Església Catòlica, tot fent al·lusió a la vida de Sant Joan
Maria Vianney, subratlla com la «mirada de Jesús purifica el cor [...], il·lumina
els ulls [...]; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la
seva compassió per a tots els homes» (CEC 2715). «“El miro i Ell em mira”,
deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el
sagrari. Aquesta atenció a Ell és renúncia al “jo”» (Ibídem).
I, dins aquesta mirada, hi podem trobar també una altra llum preciosa per
comprendre un sacerdoci monàstic. Algú podria pensar que el monjo viu allunyat
del món. Però els grans mestres de la tradició monàstica ens ensenyen
exactament el contrari. El monjo entra en el silenci no per escapar dels homes,
sinó per portar-los més profundament dins el cor.
Per això, la clausura no és una frontera contra el món. És un espai perquè el
món pugui ser present davant de Déu. Per això, des del mateix monestir, és
necessari incidir en allò que el papa Lleó XIV ens afirmava el dilluns passat
en el discurs a la Conferència Episcopal i, també, en l’encontre amb el món de
la cultura: La necessitat d’impulsar una evangelització capaç de dialogar amb
la societat contemporània, essencialment en un context marcat per la
secularització, la diversitat cultural i les migracions. Hem d’animar-nos a
aprendre els «llenguatges de l’altre», afirmava el Papa, a generar espais de
trobada i a construir vincles que permetin fer arribar l’Evangeli en realitats
cada vegada més complexes.
I és, en aquest sentit, com el monjo prevere és, d’una manera particular, un
home de compassió contemplativa. Fixeu-vos-hi bé: «Compassió contemplativa».
Havent integrat en el seu cor la mirada de Jesús, porta davant l’altar els qui
no saben pregar. Presenta davant Déu les llàgrimes amagades. Intercedeix pels
qui han perdut l’esperança. Sosté silenciosament una part del pes del món.
I això és immens. Això és profundament sacerdotal.
Avui, en el cant del Gradual, l’Església ha posat als nostres llavis una
súplica bellíssima: «Mireu, o Déu, protector nostre, mireu els vostres
servents». Mireu els vostres servents. No els seus mèrits. No les seves obres.
No els seus projectes... Mireu els vostres servents.
Es tracta d’una pregària de pobresa i de confiança. Potser, aquesta podria ser
també la pregària més profunda d’aquesta ordenació.
Que Déu miri aquest germà nostre, Fra Bernat. Que el miri amb la mateixa mirada
amb què el va cridar. Que el miri amb la mateixa misericòrdia amb què l’ha
sostingut fins avui. Que el miri en les hores de llum i en les hores de foscor.
Que el miri quan experimenti la fecunditat del ministeri i quan només conegui l’aridesa.
Que el miri sempre.
Perquè la fidelitat d’un prevere no depèn principalment de la força de la seva
voluntat, sinó de la perseverança de la mirada de Déu sobre ell.
Estimats germans i germanes. Al final d’aquesta celebració un home serà
configurat sacramentalment amb Crist, Bon Pastor.
Les seves mans seran ungides. La seva veu pronunciarà les paraules de la
consagració. La seva vida quedarà marcada per sempre. Però el signe més profund
no serà visible. Serà interior. Crist mateix prendrà possessió del seu cor.
I aquest és el gran desig que avui presentem al Senyor: que tota la seva
existència esdevingui eucarística.
Que sigui home de l’altar perquè és home de la pregària.
Home de la paraula perquè és home del silenci.
Home de la comunió perquè viu unit a Crist.
Home de misericòrdia perquè coneix la seva pròpia pobresa.
Home de compassió perquè ha après la mirada del Bon Pastor.
I que la Mare de Déu, tan venerada en aquesta casa de Poblet, l’acompanyi
sempre en el camí.
Així, quan passin els anys, i les forces minvin, i només resti l’essencial,
pugui descobrir amb joia que tota la seva vida no ha estat altra cosa que això:
deixar-se portar, sobre ales d’àguila, fins a Déu; viure de l’amor de Crist
mort i ressuscitat; i compartir amb el món la compassió i la mirada infinita
del seu Senyor. Amén.
