18 d’octubre de 2021

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

«Lluc, el metge estimat» (Col 4,14). «Lluc, l’únic que s’ha quedat amb mi» (2Tm 4,11). «Lluc, el meu col·laborador» (Fl 1,24). A aquest Lluc —un personatge molt proper a Pau— s’atribueix el tercer evangeli. Un text elegant, que compleix les regles clàssiques de la retòrica.

En realitat l’escriptor ha pensat una obra en dues parts. Com un tríptic. Al centre hi ha un relat anterior, que també ha retocat, el de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. La primera part és la història d’un viatge que va de Galilea a Jerusalem. La segona part és la història d’un altre viatge que va de Jerusalem a Roma, el centre del món. La primera part té un protagonista, Jesús. El de la segona és Saule o Pau. En el primer viatge Jesús es fa el bon samarità que porta el vi i l’oli de la misericòrdia divina a la humanitat ferida pel pecat; la misericòrdia del Pare que surt cada dia a la porta de casa i mira, esperant, devers l’horitzó llunyà. Jesús es fa pelegrí per quedar-se amb nosaltres en la melangia del capvespre: es lliura i desapareix en el signe del pa partit. Pau el retrobarà, o més ben dit, serà retrobat per Jesús mentre el persegueix, i mentre el despengen en un cove, muralla avall de Damasc, comprèn que ha estat fet missatger d’aquesta misericòrdia infinita, la que plora pels propis pecats i mulla els peus de Jesús, la que els ungeix amb el perfum de la fe i els besa amb els llavis de la caritat.

L’evangeli de Jesús i l’evangeli de Pau són agombolats, al principi, en el seu naixement, pel foc de l’Esperit en el si d’una dona: Maria a Natzaret, Maria al cenacle de Jerusalem. El foc de l’Esperit és l’impuls i el somni diví del viatge, el viatge de Jesús, la seva pujada, i el viatge de Pau, la seva davallada, fins a Roma, el cor del món.

L’evangeli de Lluc és l’evangeli de les dones: Maria, Elisabet, Anna, Marta i Maria, la vídua de Naïm, la vídua inoportuna del jutge sense entranyes, la pecadora de casa el fariseu, la dona que escombra cercant la dragma perduda, les dones que mantenen Jesús, les santes dones als peus de la creu i ran del sepulcre, les que planyen Jesús en el seu viacrucis...
És l’evangeli dels pobres, perquè sempre hi ha un pobre a la porta del ric epuló. És l’evangeli del publicà, del qui se sap petit per acollir tanta misericòrdia. És l’evangeli dels lladres: «Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». És l’evangeli dels qui confien: «Pare, a les vostres mans confio el meu esperit». És l’evangeli de la pregària i del perdó.

«Oh bon col·lega de sant Pau, la seva ardor observàreu i també imitàreu; feu que del Crist la caritat inflami sempre el cor nostre. Vós que éreu metge, bon remei porteu-nos, i conferiu-nos de la fe la joia, perquè un bon dia Déu puguem percebre sempre lloant-lo.» Així ho hem cantat a l’himne de Laudes. Perquè l’evangeli de sant Lluc és sobretot l’evangeli del Magníficat i de la lloança, l’evangeli de la joia i de la glòria dels àngels que canten pau. L’evangeli de l’alegria dels pastors i dels apòstols, els apòstols que de tanta alegria no s’acaben de creure que el Senyor ha ressuscitat.
L’evangeli de la benaurança de tots els qui han cregut, de tots els qui creiem que les paraules que ens han estat dites es compliran.

Feliços nosaltres si ens deixem ungir per aquest perfum de l’evangeli: «escamparem arreu la bona olor del coneixement de Crist» (2Co 2,14), pels segles dels segles.
Amén.

3 d’octubre de 2021

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 2,18-24, Salm 127,1-2.3.4-5.6, He 2,9-11 i Mc 10,2-16

Déu uneix i l’home separa. Déu va crear el món, el cel, les aigües i la terra, els animals i peixos que s’hi mouen i a la fi l’home i la dona, a fi de bé. El fil del relat del llibre del Gènesis ens mostra com Déu va crear un món en harmonia, és allò que anomenem el paradís on tot era just i bo. Però l’home fou creat lliure i del mal ús de la seva llibertat vingué la caiguda i el pecat. La història de la salvació és un camí constant cap a la recuperació d’aquest paradís perdut, un paradís que amb l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu fet home, ha esdevingut el regne promès. Crist morint com a home ens ofereix la possibilitat de ressuscitar com a fills de Déu i compartir així amb Ell la vida eterna. Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu que ens estima va voler que el seu Fill morís per tots per tal de portar-nos a la gloria.

Crist no s’avergonyeix d’anomenar-nos germans però som els homes els durs de cor i per això ja Moisés va haver de prescriure la possibilitat per a l’home de divorciar-se i separar-se de la dona contravenint així allò que Déu havia disposat de que formessin per sempre més una sola carn, tal com el Fill de Déu es feu Ell mateix carn. Una sola carn que significa als ulls de Déu una mateixa dignitat. Però la duresa de cor en la societat de l’època de Jesús permetia a l’home repudiar a la dona si als ulls del seu marit resultava reprovable i això per sí mateix vulnerava la llei de Déu. Com escriu sant Gregori de Nazianç «els qui van establir aquesta llei eren homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.» (Dels discursos de sant Gregori de Nazianç).

Parlar avui de la indissolubilitat del matrimoni pot semblar quelcom anacrònic perquè la nostra societat, especialment al llarg dels darrers anys, ha anat molt més lluny del que Moisés prescriví; en la nostra societat d’avui les situacions són moltes i massa sovint també molt doloroses. Vivim en la societat de la provisionalitat, regida per l’hedonisme i el relativisme, on tot dura mentre dura i quan sorgeix la dificultat acaba i se cerca una altra opció. Aquest axioma s’aplica en les relacions de parella, en les relacions laborals i també, moltes vegades, en el compromís amb Déu. La nostra societat té vertaderament por al compromís i es refugia en la provisionalitat. Evidentment hi ha determinades circumstàncies que fan dels matrimonis o de les relacions de parella situacions insostenibles, ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació amb el dolor de la denominada violència domèstica que destrueix vides i famílies; però qui sap si d’altres situacions no podrien ser superades respectant sempre la dignitat i la llibertat de tota persona humana; perquè Déu ens ha creat així dignes i lliures i vulnerar aquests preceptes és vulnerar la llei de Déu.

L’amor es viu en la quotidianitat de la vida ordinària, de la vida de cada dia on hi ha alegries i sofriments que cal compartir i que viscuts en parella donen consistència real a l’amor. Escrivia sant Joan Pau II que « Déu és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d’amor. Creant-la a la seva imatge i conservant-la contínuament en l’ésser, Déu inscriu en la humanitat de l’home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la responsabilitat de l’amor i de la comunió. L’amor és per tant la vocació fonamental i innata de tot ésser humà.» (Familiaris Consortio, 11).

Déu estima tant la dignitat de la seva creatura que el seu Fill únic es feu home santificant així encara més la persona humana. Però nosaltres maldem per abandonar aquella innocència perduda ja al paradís enlloc de rebre el Regne de Déu com el rep un nen; amb puresa de cor. A Crist li sabé greu que els deixebles renyessin a aquells nens que li havien portat per que els imposés les mans, perquè veia en ells amb tota veritat a aquells a qui va destinat el Regne. Per això atemptar contra la innocència d’un infant és atemptar contra Déu mateix, perquè Crist ens els ha posat com a models de salvació.

Les paraules de Jesús «allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar», ens conviden a defensar la fidelitat en tots els àmbits de la vida humana, sense per això deixar de prestar una especial atenció als qui pateixen dificultats i sofriments, acollint a tothom sempre amb amor. (Cf. Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre la recepció de la comunió eucarística per part dels fidels divorciats tornats a casar, 2).

És aquesta la radicalitat de Crist, la radicalitat de l’amor en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. En paraules del Papa Francesc «La manera en què Déu mateix actua amb el seu poble infidel, és a dir, amb nosaltres, ens ensenya que l’amor ferit pot ser sanat per Déu a través de la misericòrdia i el perdó, per això a l’Església en aquestes situacions no se li demana immediatament i només la condemna, al contrari, davant tants fracassos matrimonials dolorosos se sent cridada a viure la seva presència de caritat i misericòrdia per a redirigir cap a Déu els cors ferits i perduts.» (Àngelus 7 d’octubre de 2018).

29 de setembre de 2021

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dn 7,9-10.13-14; Sl 137,1-2a.2bc-3.4-5 (R.: 1c); Jo 1,47-51

Mirant, veient, uns trons, unes flames, un foc ardent, un riu de foc. Això, és el que hem pogut veure els nostres ulls, aquest dies, en les imatges que en han arribat de l’erupció del volcà de la illa de La Palma.

Sembla calcat de la profecia de Daniel. Ara bé, Daniel ens mostra un vell venerable, amb un servidors. «Els seus servidors eren mil milers, els seus assistents, deu mil miríades». Són els àngels de Déu, que serveixen al cel.

Són els àngels de Déu, amb el Pare i el Fill que s’acosta per rebre la sobirania, la glòria i la reialesa. «La seva sobirania és eterna, no passarà mai, la seva reialesa no decaurà». Els àngels de Déu serveixen al cel.

Nosaltres tenim la promesa, la promesa de Jesús, la promesa d’arribar a veure obert el cel, i els àngels de Déu sobre el Fill de l’home.

Per això, a cadascú de nosaltres, ens cal veure, creure i conèixer.

Veure

De vegades no tenim els ulls de la fe, o els tenim plens d’estelles i bigues que ens impedeixen veure amb claredat. Jesús ens veu, ens mira, ens atreu cap a ell, i sobretot ens convida a obrir els ulls del cor per veure coses més grans al cel, els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.

Creure

Sí, creure en el Fill de l’home, com Natanael creu i proclama: “Rabí, vós sou el Fill de Déu, sou el Rei d’Israel”. Creure que Jesús ens salva la distància entre nosaltres i el Pare.

Creure que els àngels amb la seva potència de Déu, com sant Miquel; amb la seva força de Déu, com sant Gabriel; amb la seva medicina de Déu, com sant Rafael; ens acompanyen en el nostre itinerari, en el nostre propòsit, en el nostre viatge cap al cel.

Nosaltres de moment tenim feina en la nostra escola del servei diví, assajant, cantant, enaltint, invocant, sentint, celebrant aquesta litúrgia terrenal que ara amb l’Eucaristia ens fa tocar el cel.

Conèixer

Hem de conèixer a què hem estat convocats, cridats, aplegats en aquesta comunitat concreta, on les Hores salvífiques de pregària litúrgica ens fan cantar a la presència dels àngels.

Jesús ens reconeix quan salmegem. Jesús ens coneix si som veritables monjos, com reconeix Natanael com un veritable israelita, un home que no enganya. Jesús coneix el nostre cor, el nostre pensament, les nostres obres, i sap si estem arrelats en la pregària o no.

Perquè Jesús és el pontífex que ens comunica la possibilitat de veure, de creure i d’arribar a conèixer Déu Pare.

Així, vol que ja no cantem a la presència dels àngels sols, sinó a la presència de la glòria de Déu. Vol que cantem a la presència de la sobirania, de la glòria i de la reialesa de la Santa Trinitat; donant glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amén.

26 de setembre de 2021

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Nm 11,25-29; Sl 18,8.10.12-13.14 (R.: 9a); Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48

Ésser, donar, escandalitzar, són els tres verbs que ens porten el fil conductor de la narració de l’Evangeli que se’ns presenta avui.

Ésser

«Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres». Jesús obre els ulls del cor i de la fe als seus deixebles. Ells volen posar barreres, límits, qualificacions, prohibicions, perquè algú fa el bé, en nom de Jesús i no va amb ells. Volen retenir el domini del nom, com si el nom de Jesús es pogués patentar.

Però, els límits de Jesús no son els nostres. La salvació de Déu no té límits, ni es constreny a un grup, ni a un poble, va al cor de la humanitat ferida. Les llavors de l’Esperit Sant, les llavors del Regne, sobrepassen el nucli dels deixebles. Tant de bo, que tot el món tingues l’Esperit de profecia, i que el Senyor donés a tots el seu Esperit!

La Constitució Pastoral de l’Església en el món contemporani, del Concili Vaticà II, ens diu: «Efectivament, havent mort Crist per tots i essent en realitat única la vocació darrera de l’home, que és la divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat de participar, de la forma coneguda per Déu, en aquest misteri pasqual» (GS 22).

Així, la salvació sobrepassa fronteres i límits que els humans ens podem construir, sobrepassa la mateixa Església. Per això, siguis qui siguis, si vols seguir la vocació divina que estàs cridat per Jesús, pel seu nom, fes el bé.

Donar

L’actitud de donar, ens diu Jesús, ni que fos un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, no quedarà sense recompensa. Perquè tot allò que fèieu a cadascú per petit que fos m’ho fèieu a mi. És per això, que nosaltres, trobem en la tradició monàstica que acollint a l’altre estem acollint a Jesús mateix.

Sant Benet ens diu que els hostes els hem d’acollir com el mateix Crist. De fet, la persona que tens al davant, el qui t’interpel·la en la seva presència, el necessitat, el pobre, el desvalgut, el petit, sempre és Crist.

La recompensa, quina serà? És l’esperança de la vida eterna? Entrar al Regne de Déu? La recompensa és Déu mateix, amb el seu amor.

Escandalitzar

Jesús ens avisa també avui, que fàcilment podem caure en pecat, allunyar i escandalitzar als més petits que tenen fe, als més febles, als més vulnerables.

Perquè podem viure ací a la terra una vida de delícies i plaers, escatimant el jornal dels qui treballen per a nosaltres, amuntegant riqueses, fins a arribar a condemnar el just. Hem escoltat en la carta de sant Jaume: L’heu assassinat i ell no s’ha resistit, ens trobem altra vegada en la figura de Jesús, ell sempre apareix en el més desvalgut.

Aquell qui escandalitza, que allunya, que fa caure en pecat, valdria més que el tiressin al mar amb una mola al coll. Jesús és clar, ens presenta una mort segura, impossible de sobreviure, una mort eterna.

Perquè la mà, l’acció, les relacions amb els altres, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Perquè el peu, l’actitud davant la vida, l’espai per on ens movem, on treballem les nostres accions, els nostres comportaments, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Perquè l’ull, la mirada, el pensament del cor, ens poden fer caure en pecat i allunar-nos de Déu.

Quantes moles necessitaríem per enfonsar-nos en la mar, si ja som morts a la vida?

Encongits: Som a temps d’esporgar tot allò que ens fa caure en pecat?

Avui encara, l’amor de Déu ens espera, la misericòrdia ens ve al davant, perquè l’omnipotència de Déu es manifesta en el perdó i la compassió que ens té.
De part nostra està la possibilitat d’acollir la gràcia de Déu, perquè així, esdevinguem hereus dels béns celestials.

8 de setembre de 2021

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

L’evangelista Mateu se centra en la figura de Josep per situar el naixement de Jesús, anomenat el Messies. De la genealogia d’aquest home bo, pren el Fill de Déu la seva naturalesa humana, esdevenint així també fill d’Abraham i fill de David. L’Evangeli d’avui sintetitza la doble naturalesa del Crist; en la seva vinguda al món humana i divina. Humana seguint una genealogia que recorda la que en el Gènesis s’atribueix a Adam, essent així ara i aquí el Crist el nou Adam i representant la seva vinguda al món la nova creació. Una genealogia on ja ha actuat la gràcia de Déu també a través d’algunes dones; Tamar fou instrument de la gràcia divina per difondre l’estirp messiànica; gràcies a la valentia de Rahab Israel va poder entrar a la terra promesa; gràcies a Rut s’instaurà en quatre generacions la dinastia de David i per Betsabé, la muller d’Uries l’hitita, Salomó esdevingué rei després de David. A través d’aquestes dones Déu va anar actuant en la història del seu poble i ara a través de Maria arriba la definitiva salvació.

A través d’una dona, d’una dona com qualsevol altra, arriba la nostra salvació, una dona però que gaudirà de tres gràcies especials: la seva concepció immaculada, la seva virginitat abans, durant i després del part i la preservació del seu cos de tota corrupció en ser assumpta al cel en cos i ànima. Poc s’ho devien imaginar Joaquim i Anna que aquella nena de la que avui celebrem la seva arribada a la vida humana, estava predestinada a esdevenir la porta de la salvació per a tota la humanitat. Com Bet-Lèhem Efrata semblava massa petita per figurar entre les famílies de Judà; també Maria apareixia davant dels qui l’observaven massa petita i indefensa com per a poder ni imaginar que actuaria en ella la força de l’Esperit i que portaria a les entranyes al Fill de Déu.

Hi ha aquí present la naturalesa divina. Ens ho diu sant Pau, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, Déu crida per decisió seva, Déu ens coneix des d’abans que existim i Déu ens fa justos i ens glorifica; tant sols Déu pot fer-ho. Tot això s’ha acomplert en Maria, a ella Déu l’ha cridat, a ella Déu l’ha volgut Inmaculada abans de que existís, a ella Déu l’ha fet justa i l’ha glorificat al cel; perquè a ella Déu l’ha estimat més que a qualsevol altre dona.

Potser sí que Josep va sospitar un adulteri i seguint el que establia la llei li passà pel cap de desfer en secret l’acord matrimonial, de repudiar-la. Però en ell també Déu havia actuat, havia sembrat en ell la llavor de la bondat, l’havia fet un home just i atent a la veu de Déu que li parlà en somnis per mitjà d’un àngel. Totes les peces van anar així encaixant i aquella que havia concebut per obra de l’Esperit Sant tingué un fill, aquell qui havia dubtat de la seva virtut, ni que fos per uns instants, però que coneixia la seva santedat i la perfecció d’aquella noia, acollí a Maria a casa seva i al infant li posà el nom de Jesús; perquè tant sols així Jesús fill de Déu i fill de Maria podia salvar dels pecats al seu poble.

En paraules de sant Bernat: «Amb totes les forces del nostre cor, amb els nostres més vius sentiments i anhels, venerem a Maria, perquè és voluntat del Senyor que tot ho rebem per Maria. Sí, és voluntat seva, però en favor nostre.» (Sermó en el Naixement de Maria, 7)

Tot això s’esdevingué, com destaca l’evangelista Mateu, perquè s’acomplís allò que havien predit els profetes; perquè a la fi s’acomplís la voluntat del Pare com posa en boca de Jesús sant Mateu a Getsemaní. Maria entra avui en la història de la humanitat, però ja estava d’antuvi en els plans de Déu. Maria és la porta privilegiada cap al Crist per això es fa la trobadissa en tants indrets on avui celebrem una Mare de Déu o altre, perquè ella sempre està prop nostre, és aquesta seva proximitat, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres en cada moment de la nostra vida en la tribulació i en la joia, en el dolor i en l’alegria.

Maria està tothora present vora nostre per dir-nos com a Canà «feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5); i amb això com si no ens digués gran cosa, ens ho ha dit tot.