MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DE FRA JOAN BADIA I CORTADA

Homilia pronunciada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sa 3,1-9; 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14 (R.: 1a); Rm 5,5-11; Jo 14,1-6

«Que els vostres cors s’asserenin». La confiança en Déu, el no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, en fa viure en pau.

Cap turment no ens podrà fer trontollar.

Al ulls dels incrèduls la mort, el traspàs d’un ésser estimat, sempre serà un desastre.

Però, el qui té fe el senyor l’il·lumina en aquest món i en la vida eterna.

Fra Joan ha estat depurat com l’or al gresol, amb tantes i tantes malalties. Però malgrat això, tenia posada la confiança en el Senyor, i mai va perdre el sentit de l’humor, que de vegades tant ens falta.

Ell va desitjar viure a la casa del Senyor, al monestir. Però, ara preguem amb confiança perquè el Senyor que el va il·luminar i salvar un dia, ara li doni permís per fruir de la vida eterna.

És l’esperança dels cristians, és l’esperança que tenim els monjos, la que mai pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Crist ha mort per nosaltres. Ell ens ha reconciliat amb Déu. Ell és el camí, la veritat i la vida, que se’ns ofereix a cada persona.

Ell és el camí, perquè ningú no arriba al Pare, si no va per ell.

Joan, el nostre germà Joan, no va deixar de confiar en Crist. Així, va anar preparant-se amb l’ajuda de la comunitat, va anar adonant-se que el moment arribava, el moment d’anar a la casa del Pare.

Que els nostres cors s’asserenin. Confiem en Déu, confiem en Jesús. Confiem que el nostre germà Joan ha estat cridat a la casa del Pare, a la casa del cel.

Ara alliberat de tota malaltia, podrà cantar les lloances que no ha pogut cantar en aquest cor, així glorificarà amb els àngels del cel Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1,1-2.3.4-5.6 (R.: Jr 17,7); Ef 4,1-6; Lc 22,24-27

Acollir per viure servint.

Què hem d’acollir?

Fill meu, si aculls el que jo et dic, ens diu el llibre dels Proverbis. Hem d’acollir Déu mateix, la saviesa que ve de Déu, per això ens cal venerar el Senyor per trobar el coneixement de Déu. És a dir el seu do que ens ha estat donat i que ens dona, cada vegada que escoltem la seva veu.

Déu ens dona la saviesa, el coneixement i la intel·ligència. Això, fa justos els homes i dones, siguin consagrats o no, monjos o laics. Acollir la Paraula del Senyor ens ajuda a discernir, ens ajuda a entendre la bondat i la justícia que ve de dalt, i ens farà encertar el camí de la vida, el bon camí de la vida que hem de seguir.

Acollir per viure servint.

Què hem de viure?

Hem de viure la centralitat de Crist en la nostra vida quotidiana. Visquem com ho demana la vocació que hem rebut, amb humilitat, amb tota humilitat, una escala de dotze graons que ens presenta sant Benet en la seva Regla monàstica.

La humilitat és la font d’on brolla la felicitat en la vida comunitària, davant de l’orgull que ens porta a l’amargor que duu a l’infern. Per això, la mansuetud i la paciència ens ajuden en el nostre quefer diari. La carta als cristians d’Efes, ens hi exhorta a viure, a viure amb la llibertat de fills de Déu, amb els lligams de la pau, la pau que ens ha donat Jesús ressuscitat. No podem escatimar cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau.

Acollir per viure servint.

Què hem de servir?

Els afalacs d’aquesta societat et poden fer sentir important. Jesús és clar i ras en el seu ensenyament. El més important s’ha de comportar com el criat que serveix.

Jesús ens ha donat el seu exemple de vida. Ell s’ha comportat entre els apòstols com el qui serveix. El cristià, i més encara el monjo ha de tenir clar que en aquest món hem vingut a seguir les petjades del Crist.

Unes petjades que hem de seguir, pas a pas fent de la nostra existència una vida de servei, una vida per a l’Altre, amb majúscules, Crist a qui servim i per als altres que ens interpel·len cada dia a la porta dels nostres cors.

Per això, de la mateixa manera que sant Benet, ho va deixar tot per seguir les petjades de Crist, també cadascú de nosaltres hem de tenir clar que hem estat creats per Déu, per acollir des del nostre cor el cor dels altres. Hem estat creats per Déu per viure, per viure la grandesa del seu do, en una comunitat els monjos, en una família els laics. Però per a tots ens ha de quedar clar que el ser cristià implica el ser servidor del Regne de Déu. Per això, ens cal servir amb alegria.

Acollir per viure servint.

DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle A)

ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas i Barnosell
Ex 19,2-6a; Gradual Sl 83,10. 9; Rm 5,6-11; Mt 9,36-10,8

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimat P. Abat. Molt estimada comunitat cistercenca de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Fra Bernat. Molt estimada família. Molt estimats preveres i diaques. Molt estimades germanes i germans.

Avui la Paraula de Déu i el sagrament que celebrem semblen haver estat disposats l’un per a l’altre des de tota l’eternitat. Les lectures que acabem d’escoltar no ens parlen simplement d’un ministeri, ni d’una funció eclesial, ni tan sols d’una vocació personal. Ens parlen del cor mateix de Déu i de la manera com aquest cor continua estimant el món.

Ens trobem reunits en aquesta església monàstica, construïda per generacions de monjos que han cercat Déu en el silenci, en la pregària i en la vida fraterna. I avui, en aquest lloc sant, un germà nostre és cridat a rebre el do del presbiterat. Fra Bernat no deixa de ser monjo. No abandona la seva vocació primera. Ans al contrari: és ordenat de prevere des de la profunditat de la seva consagració monàstica. El presbiterat serà una forma nova de servir aquella mateixa crida que un dia el va conduir a cercar Déu entre aquests murs.

La primera lectura ens ha fet escoltar unes paraules d’una tendresa extraordinària. Déu recorda al poble: «Us he pres sobre les ales igual que una àguila, i us he portat fins a mi».

Fixem-nos-hi bé: Déu no diu primer «us he portat a una terra», ni «us he donat una llei», ni «us he confiat una missió». Diu: «us he portat fins a mi».

Al centre de tota vocació hi ha sempre aquest moviment. Déu ens atrau cap a ell. Tot comença aquí. També la vida monàstica. També el ministeri ordenat.

Abans de ser servidor dels germans, abans de predicar, abans de celebrar els sagraments, abans de qualsevol tasca apostòlica, el prevere és un home conduït cap a Déu. Un home que ha après a deixar-se portar.

Potser aquesta és una de les gràcies més grans que el monaquisme ofereix al ministeri ordenat. Recordar-li constantment que no és primerament un gestor, ni un organitzador, ni un especialista en assumptes religiosos. És un home que viu davant de Déu. Un home que habita la presència.

La font del ministeri no és l’activitat. És la comunió. I la comunió amb Déu.

Per això, germà estimat, avui l’Església no et confia en primer lloc una feina. Et confia un misteri. El misteri d’habitar cada vegada més profundament en aquell Crist que ja has promès seguir.

La segona lectura ens porta encara més al centre. Sant Pau ens ha dit: «Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents». No diu que Crist va morir pels justos. No diu que va donar la vida pels perfectes. Va morir per nosaltres quan encara érem pecadors.

Aquest és el fonament de tota vida cristiana. També del sacerdoci, del presbiterat. Cap home no és ordenat perquè sigui digne. Cap home no arriba a l’altar perquè hagi conquerit la santedat. Tot és gràcia. Tot és misericòrdia.

I precisament per això el prevere ha de ser un testimoni humil de la misericòrdia rebuda.

Sant Bernat de Claravall (1090–1153), va escriure sobre el sacerdoci amb una gran exigència espiritual. Per a ell, el prevere no és només un administrador dels sagraments, sinó un home configurat a Crist, cridat a la santedat, a la humilitat i al servei de les ànimes. En moltes de les seves cartes i sermons critica els clergues que busquen honors, riqueses o influència en lloc del servei evangèlic. El sacerdot ha de conduir el poble amb la seva vida abans que amb les seves paraules. A la seva obra adreçada al papa Eugeni III, De consideratione, escriu: «Hi ha molts que volen presidir, però pocs que volen servir». Aquesta frase resumeix una de les seves preocupacions principals: l’autoritat eclesial només té sentit com a servei. Per això, també adverteix: «Sigues exemple dels creients, no només amb la paraula sinó amb la conducta».

El Poble sant de Déu no necessita preveres que s’exhibeixin a si mateixos. Necessita homes transparents a Crist. Necessita persones que hagin après que Déu salva, que Déu perdona, que Déu espera, que Déu sosté. Necessita persones que hagin experimentat en la seva pròpia pobresa allò que després anunciaran als altres.

Potser la gran temptació de tota vida espiritual és pensar que arribarem a Déu pels nostres mèrits. Però el prevere sap —o hauria de saber— que viu únicament perquè ha estat estimat primer.

El ministeri presbiteral neix d’aquesta memòria agraïda. No som nosaltres els qui hem estimat primer. No som nosaltres els qui hem escollit primer. No som nosaltres els qui hem fet possible la salvació. Tot prové d’Aquell que ens ha estimat quan encara érem lluny.

I arribem finalment a l’Evangeli. És una de les pàgines més commovedores de sant Mateu. Jesús contempla les multituds.

Abans de parlar, abans d’enviar, abans de cridar els apòstols, Jesús mira, contempla. I allò que veu li traspassa el cor: «En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n’apiadà».

La paraula que l’evangelista utilitza per expressar aquesta compassió és profundíssima. Indica una commoció interior, una sacsejada de les entranyes.

Déu no mira el sofriment del món amb indiferència. Déu no contempla la humanitat des de lluny. Déu pateix amb nosaltres. I la missió de l’Església neix d’aquesta compassió de Crist. També el presbiterat neix d’aquesta compassió:

Per aquest motiu, no és una promoció espiritual. No és un honor. No és un reconeixement.

En canvi, és una participació en la compassió del Bon Pastor.
Per això el ministre ordenat està cridat a aprendre la mirada de Crist.
A mirar com Crist mira. A estimar com Crist estima. A sofrir amb els qui sofreixen. A alegrar-se amb els qui s’alegren. A portar en el cor les angoixes i les esperances del Poble sant de Déu.

El Catecisme de l’Església Catòlica, tot fent al·lusió a la vida de Sant Joan Maria Vianney, subratlla com la «mirada de Jesús purifica el cor [...], il·lumina els ulls [...]; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per a tots els homes» (CEC 2715). «“El miro i Ell em mira”, deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el sagrari. Aquesta atenció a Ell és renúncia al “jo”» (Ibídem).

I, dins aquesta mirada, hi podem trobar també una altra llum preciosa per comprendre un sacerdoci monàstic. Algú podria pensar que el monjo viu allunyat del món. Però els grans mestres de la tradició monàstica ens ensenyen exactament el contrari. El monjo entra en el silenci no per escapar dels homes, sinó per portar-los més profundament dins el cor.

Per això, la clausura no és una frontera contra el món. És un espai perquè el món pugui ser present davant de Déu. Per això, des del mateix monestir, és necessari incidir en allò que el papa Lleó XIV ens afirmava el dilluns passat en el discurs a la Conferència Episcopal i, també, en l’encontre amb el món de la cultura: La necessitat d’impulsar una evangelització capaç de dialogar amb la societat contemporània, essencialment en un context marcat per la secularització, la diversitat cultural i les migracions. Hem d’animar-nos a aprendre els «llenguatges de l’altre», afirmava el Papa, a generar espais de trobada i a construir vincles que permetin fer arribar l’Evangeli en realitats cada vegada més complexes.

I és, en aquest sentit, com el monjo prevere és, d’una manera particular, un home de compassió contemplativa. Fixeu-vos-hi bé: «Compassió contemplativa».

Havent integrat en el seu cor la mirada de Jesús, porta davant l’altar els qui no saben pregar. Presenta davant Déu les llàgrimes amagades. Intercedeix pels qui han perdut l’esperança. Sosté silenciosament una part del pes del món.

I això és immens. Això és profundament sacerdotal.

Avui, en el cant del Gradual, l’Església ha posat als nostres llavis una súplica bellíssima: «Mireu, o Déu, protector nostre, mireu els vostres servents». Mireu els vostres servents. No els seus mèrits. No les seves obres. No els seus projectes... Mireu els vostres servents.

Es tracta d’una pregària de pobresa i de confiança. Potser, aquesta podria ser també la pregària més profunda d’aquesta ordenació.

Que Déu miri aquest germà nostre, Fra Bernat. Que el miri amb la mateixa mirada amb què el va cridar. Que el miri amb la mateixa misericòrdia amb què l’ha sostingut fins avui. Que el miri en les hores de llum i en les hores de foscor. Que el miri quan experimenti la fecunditat del ministeri i quan només conegui l’aridesa. Que el miri sempre.

Perquè la fidelitat d’un prevere no depèn principalment de la força de la seva voluntat, sinó de la perseverança de la mirada de Déu sobre ell.

Estimats germans i germanes. Al final d’aquesta celebració un home serà configurat sacramentalment amb Crist, Bon Pastor.

Les seves mans seran ungides. La seva veu pronunciarà les paraules de la consagració. La seva vida quedarà marcada per sempre. Però el signe més profund no serà visible. Serà interior. Crist mateix prendrà possessió del seu cor.
I aquest és el gran desig que avui presentem al Senyor: que tota la seva existència esdevingui eucarística.

Que sigui home de l’altar perquè és home de la pregària.
Home de la paraula perquè és home del silenci.
Home de la comunió perquè viu unit a Crist.
Home de misericòrdia perquè coneix la seva pròpia pobresa.
Home de compassió perquè ha après la mirada del Bon Pastor.

I que la Mare de Déu, tan venerada en aquesta casa de Poblet, l’acompanyi sempre en el camí.

Així, quan passin els anys, i les forces minvin, i només resti l’essencial, pugui descobrir amb joia que tota la seva vida no ha estat altra cosa que això: deixar-se portar, sobre ales d’àguila, fins a Déu; viure de l’amor de Crist mort i ressuscitat; i compartir amb el món la compassió i la mirada infinita del seu Senyor. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DEL DIA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». La vida es renova gràcies a l’Esperit Sant que el Senyor ens ha enviat. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diversos llenguatges i tots els sentien proclamar les grandeses de Déu en la seva pròpia llengua.

L’Esperit Sant ens dona vida, de fet és l’alè que Déu ens dona per poder viure. És l’alè que ens permet confessar que Jesús és el Senyor. Perquè el do que hem rebut, el do de l’Esperit Sant, ens empeny a reconèixer tot el bé que Déu ens ha donat. Ens empeny a viure agraïts pel seu do i agraïts pels dons dels altres.

Perquè formem un sols cos i el que ho cohesiona tot, és l’Esperit Sant.

De vegades, podem viure tancats, per por, com els deixebles que tenien por dels jueus. Qualsevol comunitat pot viure amb por, amb por de l’altre, de l’estrany, del foraster.

Encara que ens tanquem en nosaltres mateixos, Jesús no té límits, cap impediment pot frenar l’entrada de Jesús en la nostra vida.

Jesús vol fer-se present en el nostre cor i ens dona la pau com la va donar als seus deixebles. La pau que és tan necessària en el nostre interior, com en la societat i en tants i tants països que viuen en conflicte.

L’Esperit és vida, i la maldat del conflicte ofega l’alè de vida.

El Pare va enviar Jesús al món per salvar-nos del mal. El mal el tenim quan no acceptem la seva voluntat, quan en lloc de ser instruments de pau, ens distraiem en convertir-nos ens instruments de guerra.

Jesús ens ha donat la seva pau perquè la compartim, la visquem, la gastem dia rere dia fins a la fi del món.

Jesús ens envia a nosaltres com el Pare el va enviar a nosaltres. Jesús ens envia amb la força de l’Esperit. Ens dona l’Esperit: «Rebeu l’Esperit Sant».

I és l’Esperit Sant que habita en nosaltres el qui ens ajuda a viure la pau i el perdó. Jesús ha vingut a reconciliar el món. Siguem cada cristià un instrument de reconciliació, ara i sempre, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada a Vallbona pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 11,1-9; Salm responsorial; Ex 19,3-8a.16-20b; Dn 3,52.53.54.55.56 (R.: 52b); o bé: 18,8.9.10.11 (R.: Jo 6,68b); Ez 37,1-14; 106,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 1); Jl 3,1-5; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». És així, que el Senyor ens envia el seu Esperit. Ens ha pres, sobre les ales igual que una àguila, per portar-nos cap a ell.

Què hem de fer? Escoltar les seves paraules i complir tot el que el Senyor vol de nosaltres.

De vegades podem ser com ossos, quan ens manca l’alè del Senyor, quan la nostra vida s’allunya de la seva voluntat. De la mateixa manera que Déu cridà a Moisès ens crida a cadascú, ens crida com a comunitat, ens crida perquè vol el millor per a nosaltres.

És el Senyor que ens infon l’alè de vida als nostres ossos, perquè recobrem la vida de l’Esperit, així ens farà sortir dels nostres sepulcres. Tot i que gemeguem encara, esperant l’hora que serem plenament fills quan el nostre cos serà redimit.

De moment ja som salvats en l’esperança i per això, ens toca viure ferms en l’esperança.

Si vivim en l’esperança, cada dia. Una esperança que s’alimenta del contacte amb la Sagrada Escriptura.

«Si algú té set, que vingui a mi, i que begui». Ens diu Jesús. Tenim set?

Tenim set? Tenim set? Naixeran rius d’aigua vida de l’interior del qui creu.