Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-5.6 i 9.18-19.20 i 22 (R.: 12b); Rm 8,14-17; Mt
28,16-20
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amb aquest nom hem estat
batejats. Sí, en nom de Déu, que és u, que és trinitat de persones. En el nom
del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Així, segueix la nostra vida de
batejats caminant cap a la vida eterna.
Nosaltres els monjos no ens postrem com els deixebles al veure Jesús; però, ens
inclinem amb una inclinació profunda cada vegada que cantem la doxologia:
glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant.
També els monjos som febles i de vegades dubtem com els deixebles davant de la
presència de Jesús.
La vida del cristià, la vida del monjo més, si cal, està lligada al Misteri de
Déu que és u i tri.
Déu Pare li ha donat tota l’autoritat a Jesús el seu Fill. I amb aquesta
relació d’amor Jesús ens ha transmès l’autoritat per anar, per tot arreu, per
anunciar la Bona Nova.
I així, se’ns ha proposat que de part nostra tenim la tasca de convertir tots
els pobles, batejar-los i ensenyar-los a guardar tot el que ens ha estat manat.
Avui hem de reconèixer que el Senyor és l’únic Déu, que el Senyor ens parla al
cor i ens dona els seus manaments perquè els complim i els ensenyem a
complir-los.
Nosaltres com a monjos sols ho podem fer des del nostre testimoniatge de vida
de pregària, amb cada hora de la litúrgia, amb la pregària personal i el
treball manual.
Som fills de Déu i l’Esperit ens fa cridar: «Abbà, Pare!». Per això, som hereus
de Déu i hereus amb Crist.
No malgastem l’herència, posem-nos ha treballar en tot això que ens ha estat
donat, cada talent que hem rebut. Perquè l’amor trinitari entri en joc en la
nostra percepció de les coses, en l’estil de vida, en la manera d’afrontar els
reptes, perquè mostrem l’interessant camí de la vida contemplativa.
Pot ser, la nostra vida sigui una vida de sofriment. Però, hem de posar-nos
sempre al costat de Jesús, així anem sofrint amb ell. Així també tenim l’esperança
que serem glorificats amb ell.
«Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». La confiança que tenim d’això,
sols l’experimentem des de la fe, des de la pregària contemplativa, on la
nostra existència es veu com a protegida, abraçada, envoltada d’amor que ve de
Déu.
Hem vingut a cantar les lloances de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. I si no
deixem mai de cantar, pujarem amb la nostra veu com pregària a les estances del
cel, per viure la glòria de Déu que ens és Pare, amb el seu Fill, i l’Esperit
Sant, pels segles dels segles. Amén.
26 de maig del 2024
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle B)
25 de maig del 2024
DISSABTE DE LA SETMANA VII DURANT L’ANY
DIADA
DE LA GERMANDAT DE POBLET
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jm 5,13-20; Sl 140,1-2.3 i 8 (R.: 2a); Mc 10,13-16
Nen, ésser un nen, acollir el Regne de Déu com el rep un nen.
El nen obre el braços perquè vol pujar més alt, vol veure més món des de les
altures del pare, de la mare, del germà gran.
Si no ens fem com nens no entrarem al Regne del cel.
Cal humilitat per baixar a l’alçada del nen. Això, comporta veure els altres
sempre més grans. Vol dir que el meu enfocament de les coses ha de ser un
contrapicat, enfoco la meva mirada des de baix cap amunt, enfoco la meva vida
des de la humilitat cap al cel.
Això, ens portarà, ens durà a ser, a viure, a conviure amb els altres des de la
humilitat, és a dir, a no voler ser els primers sinó més bé deixar que els
altres ho siguin.
Si volem que Jesús ens beneeixi, ens hem de posar a l’alçada del nen, a l’alçada
de la humilitat. L’exemple d’humilitat és sempre Jesús, que va fer sempre la
voluntat del Pare fins a la mort en creu.
Nosaltres tenim el mateix camí per seguir a Jesús, igual que els monjos, com
sant Beda el Venerable, que avui celebrem. Sant Veda, sant monjo que fins al
darrer alè de vida no deixava d’exhortar la seva comunitat, els seus deixebles,
en l’aprenentatge de l’evangeli, en l’ensenyament del do de Déu.
El nostre camí s’inicia ara des de la pregària, ara en l’Eucaristia, i segueix
en la pregària pels altres, i acaba amb la pregària per no perdre mai el camí
de la humilitat, el camí del seguiment del Crist. I en aquest camí està el
sagrament del perdó, la confessió dels nostres pecats, el sagrament de la unció
pels malalts, i el cimal dels sagraments el lliurament total de Crist en l’Eucaristia.
Donem gràcies a Déu per tot el seu amor que vessa en les nostres vides, acollim
la creu, i siguem instruments de reconciliació. Cal esdevenir nen, cal
humilitat per viure la fe que hem rebut amb el baptisme.
Si ets membre de la Germandat, viu des de la humilitat i pregà per ajudar en la
teva pregària aquesta comunitat de monjos de Poblet.
Així, Déu que és Pare totpoderós, Fill unigènit que va morir i va ressuscitar
per cadascú de nosaltres i Esperit Sant que ens defensa de tot perill, ens
guardarà tota la vida fins a l’encontre definitiu amb Ell, que viu i regna pels
segle sense fi. Amén.
19 de maig del 2024
DIUMENGE DE PENTECOSTA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab
i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15
Un temps i un espai, un lloc i un moment, així es trobaven tots junts en un
mateix lloc. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant. Tots els sentien proclamar
les grandeses de Déu en les seves pròpies llengües.
Això, és una comunitat que ha estat tocada per la mà de Déu. I Déu ens toca
avui a nosaltres, ens toca cada vegada que ens reunim en un mateix lloc, en
aquesta nau de Poblet.
La celebració de les hores litúrgiques, la celebració de l’Eucaristia son
aquests moments on l’Esperit de Déu davalla sobre la comunitat reunida. Al
mateix moment cadascú de nosaltres, amb la nostra veu, som instruments que
proclamem les grandeses de Déu. Perquè, no deixem de ser testimonis de
l’Esperit, de l’alè de l’Esperit Sant que ens ha estat enviat per renovar la
faç de la terra.
De veres? Podem renovar la faç de la terra? No som nosaltres sinó l’Esperit que
actua en nosaltres el qui renova les coses, això si no satisfem els nostres
capricis de la carn i vivim conduits per l’Esperit.
Sant Pau és molt clar: «És ben clar on porten els impulsos terrenals: a la
fornicació i a d’altres desordres, a la idolatria, als maleficis, a les
enemistats, discòrdies, gelosies, enrabiades, rivalitats, divisions,
sectarismes, enveges, excés de beure, orgies i coses semblants».
Si anem per aquest camí, anem clarament a la perdició.
En canvi si anem pel camí de l’Esperit: «L’amor, el goig, la pau, la paciència,
la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat»; serà el seu fruit i
viurem la vida com a do de l’Esperit.
Vivim una vida completament terrenal i desordenada?
Vivim una vida en la qual hem clavat a la creu totes les passions i els desigs
terrenals?
Vivim amb por, o amb fe?
Perquè sovint podem tancar les portes del nostre cor per por, per por a la novetat
de l’Esperit Sant, per por a la voluntat de Déu, per por de perdre la nostra
dignitat impulsiva i terrenal dels capricis de la carn i no acceptar la
dignitat de fills de Déu que ens ve de l’alenada de l’Esperit Sant.
Una alenada que ens impulsa a viure amb la llibertat de fills en el Fill, amb
la pau que ens ha estat donada, amb l’enviament que hem rebut com a cristians,
com a monjos. És a dir, ens cal esdevenir testimonis de Crist en el món d’avui,
enmig de la nostra societat postmoderna on sovint la persona va perduda a les
palpentes intentant sobreviure i moltes vegades desesperançada.
Obrim les portes del cor i deixem-nos guiar per l’Esperit per poder fructificar
en bé dels altres germans nostres amb els dons rebuts de l’amor, el goig, la
pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat,
l’esperança.
Tot sigui per a donar un bon testimoni de la fe que tenim en Déu, que és Pare,
que ha enviat el seu Fill i amb el Fill ens ha comunicat l’Esperit Sant
defensor, per caminar cap a la vida eterna i assolir la seva glòria pels segles
sense fi. Amén.
8 d’abril del 2024
SOLEMNITAT TRASLLADADA DE L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38
«Ací em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».
Crist ha vingut a fer la voluntat del Pare. I la voluntat ha passat per l’encarnació,
pel naixement, per la predicació, per la passió, per la mort, per la
resurrecció, per l’ascensió a la dreta del Pare.
Aquest lliurament total de Crist al Pare toca al cor de cada cristià. Perquè
cada cristià, ha d’estar disponible a la voluntat de Déu.
No podem tancar les portes del cor a la voluntat del Pare. No podem fugir
corrents davant de la visita de Déu. Perquè Déu ens visita en cada moment que
en la nostra pregària, en el nostre treball, en la nostra vida ens abandonem al
seu Misteri d’Amor.
El senyal que els profetes anunciaven s’ha acomplit. El Senyor mateix us donarà
un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir
Déu-és-amb-nosaltres.
La noia és Maria, la plena de gràcia. L’àngel del Senyor l’ha visitada per
anunciar-li la nova de part de Déu, la voluntat del Pare per a ella: Tindràs un
fill, serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’altíssim, el seu regnat no tindrà fi.
És veritat, el regne de Déu és enmig nostre i cada vegada que celebrem l’Eucaristia
Jesús se’ns manifesta present en el seu cos i la seva sang, vessada per a la
nostra salvació. Per això, el nom de Jesús, el qui salva.
Donem gràcies a la disponibilitat de Maria, que acull el Misteri i es fa clau
mestra per a l’entrada de la salvació a la humanitat, concebent per obra de l’Esperit
Sant el Fill de Déu.
Avui celebrem aquest Misteri de la nostra salvació il·luminat amb la llum
Pasqual. Tot ens indica l’amor de Déu i la seva misericòrdia per la humanitat
sencera.
Donem gràcies a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles.
Amén.
6 d’abril del 2024
DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15
«El Senyor tragué el seu poble d’elegits, entre cants de festa i d’alegria, al·leluia»
hem cantat com a introit d’aquest dissabte in albis. Se m’ha acudit
d’estirar el fil dels introits d’aquests dies de l’octava de Pasqua per trobar
algunes paraules per a aquesta homilia.
Responen, aquests textos, a una realitat que ara a nosaltres ja no ens és
permès d’experimentar, si més no d’una manera immediata, i per això se’ns
demana un cert esforç imaginatiu. En aquesta primera setmana de Pasqua,
sobretot en les grans seus episcopals de l’església antiga, la comunitat
cristiana s’alegrava amb la presència dels neòfits, els batejats la nit de
Pasqua que, per primera vegada, abillats amb les seves vestes blanques,
embellien la celebració eucarística i rebien, a més, aquests dies, del bisbe,
la catequesi mistagògica, és a dir, la introducció al sentit profund dels
misteris de la iniciació i de la vida cristiana. Aquesta
joiosa realitat, la dels renascuts en les fonts baptismals, és la que ressona
rere les paraules dels introits que cantem aquests dies. El del
dilluns, per exemple: «El Senyor us ha fet entrar en un país que regalima llet
i mel, perquè sempre tingueu als llavis la seva llei». El país que regalima
llet i mel, és, per al neòfit, imatge de la novetat insondable del sagrament de
la nova vida en Crist, un Crist que, menjat en el pa i el vi eucarístics, és
assaborit en la seva dolcesa com a llet i mel espirituals.
És una vivència, d’altra banda, que evoca tot naturalment l’experiència de
l’alliberament del poble d’Egipte, i per això aquests introits hi fan
referència: el d’ahir: «El Senyor els conduí segurs, la mar va sepultar els
seus enemics», i el que hem cantat avui. Els nous batejats incorporats a la
vida de l’església han de trobar, en la relectura de l’Èxode feta durant la
Vetlla Pasqual i actualitzada en aquests introits, la pista per articular
aquest nou compromís de vida de ressuscitats, de renascuts. «Déu els donà
l’aigua de la intel·ligència», fa el del dimarts, amb paraules de Jesús fill de
Sira. L’aigua de la intel·ligència és la que, mitjançant el bany regenerador,
els obre a la saviesa i a l’alegria de Déu, una saviesa i una alegria
inaugurades amb l’introit del diumenge de Pasqua: «He ressuscitat, m’he
retrobat amb vós, [...], és admirable la vostra saviesa», i que culmina demà,
diumenge in albis, amb les paraules de la primera carta de sant Pere:
«Com infants nascuts avui, glatiu per aquella llet espiritual i sense engany,
que us farà créixer i us salvarà». Perquè el sagrament se’ns dona amb vista al
creixement en la vida de Déu i a la salvació de les nostres ànimes.
Ajuntem, doncs, el nostre prec al de l’Església, amb l’oració col·lecta d’avui,
i fem-nos mereixedors, o, si més no, amb el nostre capteniment de batejats, fem
de la nostra vida un assaig general de la felicitat immortal que Déu ens promet
en el seu Fill ressuscitat: «Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia
multipliqueu els pobles que creuen en vós, mireu benignament els vostres
elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la
felicitat immortal». Amén.