DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DEL DIA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». La vida es renova gràcies a l’Esperit Sant que el Senyor ens ha enviat. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diversos llenguatges i tots els sentien proclamar les grandeses de Déu en la seva pròpia llengua.

L’Esperit Sant ens dona vida, de fet és l’alè que Déu ens dona per poder viure. És l’alè que ens permet confessar que Jesús és el Senyor. Perquè el do que hem rebut, el do de l’Esperit Sant, ens empeny a reconèixer tot el bé que Déu ens ha donat. Ens empeny a viure agraïts pel seu do i agraïts pels dons dels altres.

Perquè formem un sols cos i el que ho cohesiona tot, és l’Esperit Sant.

De vegades, podem viure tancats, per por, com els deixebles que tenien por dels jueus. Qualsevol comunitat pot viure amb por, amb por de l’altre, de l’estrany, del foraster.

Encara que ens tanquem en nosaltres mateixos, Jesús no té límits, cap impediment pot frenar l’entrada de Jesús en la nostra vida.

Jesús vol fer-se present en el nostre cor i ens dona la pau com la va donar als seus deixebles. La pau que és tan necessària en el nostre interior, com en la societat i en tants i tants països que viuen en conflicte.

L’Esperit és vida, i la maldat del conflicte ofega l’alè de vida.

El Pare va enviar Jesús al món per salvar-nos del mal. El mal el tenim quan no acceptem la seva voluntat, quan en lloc de ser instruments de pau, ens distraiem en convertir-nos ens instruments de guerra.

Jesús ens ha donat la seva pau perquè la compartim, la visquem, la gastem dia rere dia fins a la fi del món.

Jesús ens envia a nosaltres com el Pare el va enviar a nosaltres. Jesús ens envia amb la força de l’Esperit. Ens dona l’Esperit: «Rebeu l’Esperit Sant».

I és l’Esperit Sant que habita en nosaltres el qui ens ajuda a viure la pau i el perdó. Jesús ha vingut a reconciliar el món. Siguem cada cristià un instrument de reconciliació, ara i sempre, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA: MISSA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada a Vallbona pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 11,1-9; Salm responsorial; Ex 19,3-8a.16-20b; Dn 3,52.53.54.55.56 (R.: 52b); o bé: 18,8.9.10.11 (R.: Jo 6,68b); Ez 37,1-14; 106,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 1); Jl 3,1-5; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

«Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra». És així, que el Senyor ens envia el seu Esperit. Ens ha pres, sobre les ales igual que una àguila, per portar-nos cap a ell.

Què hem de fer? Escoltar les seves paraules i complir tot el que el Senyor vol de nosaltres.

De vegades podem ser com ossos, quan ens manca l’alè del Senyor, quan la nostra vida s’allunya de la seva voluntat. De la mateixa manera que Déu cridà a Moisès ens crida a cadascú, ens crida com a comunitat, ens crida perquè vol el millor per a nosaltres.

És el Senyor que ens infon l’alè de vida als nostres ossos, perquè recobrem la vida de l’Esperit, així ens farà sortir dels nostres sepulcres. Tot i que gemeguem encara, esperant l’hora que serem plenament fills quan el nostre cos serà redimit.

De moment ja som salvats en l’esperança i per això, ens toca viure ferms en l’esperança.

Si vivim en l’esperança, cada dia. Una esperança que s’alimenta del contacte amb la Sagrada Escriptura.

«Si algú té set, que vingui a mi, i que begui». Ens diu Jesús. Tenim set?

Tenim set? Tenim set? Naixeran rius d’aigua vida de l’interior del qui creu.

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9 (R.: 6); Ef 1,17-23; Mt 28,16-20

«Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.»

El salmista ens exhorta, ens indica, ens assenyala el lloc on ens hem d’encaminar. El lloc on Jesús és amb el Pare. El lloc on ha estat endut d’entre els deixebles, el lloc d’on tornarà a la fi del món.

Davant del Misteri cal adoració.

Ens podem despistar com els apòstols, que encara pregunten si restablirà la reialesa d’Israel. No, no hem de quedar-nos en reialmes materials, el nostre Regne és al cel. Ara estem fent el camí cap al cel. El seguiment de Jesús ens esperona cada dia, a estimar el seu camí. El camí que es fa gràcies al seu cos que és l’Església, gràcies a la comunitat que ens alimenta.

Per això, en el nostre camí particular, no hem de deixar mai el magisteri de l’Església, i els monjos la Regla de sant Benet, l’obediència, el viure com a monjos, l’estabilitat del lloc.

Els deixebles tornen a Galilea, al lloc de la predicació de Jesús. Nosaltres hem de tornar a la mateixa paraula de l’evangeli, a cada ensenyament que Jesús ens ha pautat per al nostre aliment en la lectio divina.

Davant del Misteri cal adoració.

Jesús ens deixa la promesa del Pare: «D’aquí a pocs dies, sereu batejats amb l’Esperit Sant». És la força de l’Esperit Sant la que ens cal per complir la missió que ens ha estat encomanada.

La missió que tenim els cristians és la d’anar a convertir tots els pobles. Això, com ho podem fer? És des del nostre testimoni de vida monàstica com hem d’anunciar el Regne de Déu. Cada dia en la nostra litúrgia davant de tots els pobles, i de pobles en passen cada dia per Poblet, professem la nostra fe, la nostra esperança, la nostra caritat. El nostre testimoni de pregària, d’adoració, d’amor a Déu i al proïsme és el que s’ha d’ensenyar no amb moltes paraules, sinó amb fets.

El món té molta fam de Déu, molta, encara que de vegades sembla que no en fa cas. Nosaltres som uns privilegiats de tenir un horari de pregària pautat per a tot el dia, cada dia, fins a la fi dels nostres dies.

Jesús ens acompanya en la litúrgia cada dia, cada hora fins a la fi del món.

No podem estar situats en cap millor lloc, la muntanya on Jesús un dia ens va indicar. Ara des d’ací és on hem de guardar i ensenyar tot el que ell ens ha manat i ens mana cada dia.

Hem de viure confiats això sí, en que és amb nosaltres cada dia, en tot el que fem, ens movem i existim. De vegades no entenc com no se’ns queda el cor aturat davant del Misteri de Déu.

Fem de la nostra contemplació un llaç etern que ens uneix al cel on és el cap i no ens apartem mai de la seva voluntat.

«Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat.» Déu que és Pare que ens estima, Fill que ens salva i Esperit Sant que ens defensa, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jo 14,15-21

En el discurs de comiat que Jesús va fent als seus deixebles, que el quart evangeli ens presenta ens trobem amb la clau mestra de tota la vida del cristià.

Una clau que de vegades fàcilment perdem, que de vegades ens resulta difícil trobar. Però, hem d’adonar-nos que aquesta clau ho obre tot.

Si veritablement volem seguir Jesús, si volem conèixer el que ell vol de nosaltres necessitem la clau mestra.

Aquesta clau sempre ens obre al coneixement de Déu i dels altres. És una joia preciosa que s’ha de cuidar.

Amb aquesta clau guardarem els manaments. Amb aquesta clau podrem viure confiats en Déu, en complir la seva voluntat i no la nostra. Amb aquesta clau Jesús no dubta en pregar al Pare, perquè nosaltres no ens quedem orfes, per això ens envia el Defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi en nosaltres per sempre.

Ara bé, necessitem tenir la clau al pany del nostre cor, perquè l’Esperit habiti dins nostre. La clau ens permet veure el que molts no poden veure, perquè la clau ens dona accés a percebre les coses del cel.

Aquesta clau va obrir els cors dels pagans, dels samaritans i de tants de nosaltres, per seguir les petjades de Crist. “Unànimement la gent feia cas de Felip, després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia”.

Així, amb la clau mestra molts es convertiren al Senyor, molt recobraven la salut. «Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit sant».

Cal tenir la clau sempre a mà, a prop, molt a prop del nostre cor. Així, reverenciarem sempre i de tot cor el Crist com a Senyor. Així, podrem donar raó de la nostra esperança, serenament i amb respecte.

La clau ens dona confiança a donar raó de la nostra fe, de la nostra vida de creient, de la nostra vida de monjos, la nostra esperança que amb l’ajuda de l’Esperit Sant promès ens fa avançar cap a la vida eterna, la glòria que tenim preparada per als qui no hem deixat la clau de banda, la vida per als qui hem recuperat la clau perduda, gracies als sagraments de l’Església.

Estimar és la clau. Estimar és la clau mestra que ens obre a la vida d’ara, la que cada dia anem teixint. Estimar ens obre la porta a la vida eterna amb el Pare, i el Fill. i l’Esperit Sant, pels segles dels segles sense fi. Amén.

SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Germans i germanes,

A la viquipèdia en català trobareu un article magnífic sobre l’evangeli segons Marc. Jo només us diré que es considera l’evangeli més antic, escrit entre els anys 60-70, i que va servir de model als altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Lluc, escrits una mica més tard, cap als anys 80. Podríem dir, doncs, que Marc és el creador d’aquest gènere literari anomenat “evangeli”, amb la finalitat de preservar el Crist de la fe per a les comunitats que ja no van conèixer de primera mà ni Jesús ni els seus testimonis directes.

A Marc se’l representa amb la figura d’un lleó, des que sant Ireneu (s. II) va identificar simbòlicament els vivents del profeta Ezequiel i de l’Apocalipsi amb els quatre evangelistes. Els entesos diuen que fa referència al fet que el Jesús de Marc és presentat com el qui lluita al desert contra la temptació, la profecia del qual ha ressonat també, per boca de Joan, com una veu en el desert. Sens dubte, per a nosaltres, el lleó remet a la idea de poder, de força, de noblesa. Els reis que tenim enterrats per ací en porten un a sota els peus.

I, tanmateix, l’evangeli de Marc es podria considerar l’evangeli de l’anti-poder. I això ens va molt bé en aquests dies que estem vivint, en què veiem com els senyors de la guerra, els qui detenen el poder de la foscor, pretenen jugar amb el món com si en fossin els amos. Recordeu aquell fotograma de la pel·lícula “El gran dictador”?

En efecte. El nucli de l’evangeli, de la bona notícia sobre Jesús, és, segons Marc, que aquest és Fill de Déu: la realitat de Déu entra en la nostra història per assumir-la, per salvar-la. Ens ho diu des del principi. Tot el text de l’evangeli se’ns ofereix com un camí per aprofundir aquesta realitat, com Jesús és Fill de Déu, fins arribar a la confessió del centurió, un pagà, que reconeix en el Crucificat i en la seva manera de morir precisament el Fill de Déu.

Això ens fa pensar que Marc escrivia el seu evangeli per a comunitats integrades bàsicament per pagans, és a dir, no jueus. Probablement a Roma, seu de l’emperador, centre del poder més gran de tot el món d’aleshores. Doncs bé, el Messies és Jesús crucificat, el Messies Jesús és el signe de l’anti-poder.

Per això Marc té molta cura d’evitar tot triomfalisme entorn de la figura de Jesús. Quan Jesús fa un miracle, s’ordena als beneficiaris de no escampar-ne la notícia, de guardar-la closa en el secret, en el silenci. En efecte, el Regne de Déu creix en el silenci, com el gra enterrat a la terra, i cal que passi per l’anorreament i la mort per tal de poder esclatar. Per això el sentit de l’anorreament i de la mort de Jesús el trobem en la gran confessió de fe del centurió que culmina el relat de la Passió: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39). L’home abandonat per Déu en el seu sofriment és el Fill de Déu. Aquesta és la veritat, la bona notícia, l’evangeli.

Fins i tot el diumenge de Pasqua, quan seria fàcil caure en un triomfalisme pueril, l’evangelista posa fi al seu relat sobre Jesús amb aquestes paraules desconcertants: «Elles (les dones) sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses. I no digueren res a ningú, perquè tenien por» (Mc 16,8).

Germans i germanes, no ens cal tenir por. Però tampoc no podem caure en una anàlisi pueril de la història. Se’ns demana, nogensmenys, l’exercici del centurió, l’exercici de la fe, i això després de contemplar l’home Jesús. A nosaltres que, sortint de la tomba buida, anem a l’encontre del qui viu per sempre i és fonament de tota l’esperança del món. Que sant Marc, l’escriptor i l’evangelista, ens il·lumini i ens hi ajudi. Amén.