ANIVERSARI
DEL RETORN DE LA VIDA MONÀSTICA A POBLET (1940)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 4,36-37.52-59; Salm 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48
Quan
el rei Antíoc arribà a Jerusalem i saquejà i destruí el temple estava cert de
que havia acabat amb una antiga i obsoleta cultura i que aquell poble primitiu,
rebel i obstinat acabaria per acollir i adoptar els nous costums i la nova
manera de viure, que ell sens dubte considerava més civilitzada. Però vet aquí
que temps a venir Judes macabeu acabaria per reunir un exèrcit prou fort per
derrotar als estrangers i el temple acolliria de nou el culte al Déu únic,
vivent i veritable. Amb aquell acte de reparació el temple esdevenia de nou el
lloc sant; perquè un temple, un recinte sagrat sense culte no és res, pot ser
un marc grandiós, però ha perdut el seu sentit.
Al llarg dels segles no han estat poques les vegades en que alguns han cregut
que acabaven amb el culte a Déu aquí o allà. Ho creien destruint o fent
abandonar els llocs sants, com havia fet Antíoc a Jerusalem, ho creien i ho
creuen acabant amb la vida dels creients, com fou el cas de sant Andreu Dum Lac
i els seus companys màrtirs al Vietnam que foren a la fi llavor de fe per
aquella Església. Però si tenim Déu al nostre costat res no ens pot fer por.
Res no desencoratjà a Judes en la seva lluita per retornar la vida al temple;
res no espantà ni allunyà de la fe a aquells màrtirs vietnamites, ni l’espasa
que els tallà el cap, perquè uns estaven certs d’acomplir la llei de Déu i d’altres
estaven segurs de que seguint el camí del Crist acomplien la voluntat de Déu.
Avui recordem com fa vuitanta-tres anys, quan la sang corria per una Europa
sacsejada per la guerra, després de cent-cinc anys d’abandó i de desolació d’aquest
monestir, quan la gent d’aquestes terres tenien encara les ferides obertes d’una
molt propera guerra civil mal tancada amb la victòria d’uns sobre d’altres,
quatre monjos arribaren per retornar a aquets murs el seu sentit més pregon;
tal com Judes ho feu al temple immolant una víctima d’acord amb les
prescripcions de la llei quan precisament s’esqueia l’aniversari del dia que
els pagans l’havien profanat. Amb el culte de Judes i dels seus homes tornava
el temple a ser allò pel que havia estat construït, un lloc on adorar a Déu.
Ara fa vuitanta-tres anys amb l’arribada d’aquells quatre monjos italians
aquesta casa tornava a ser un lloc de pregària on lloar al Senyor a mitjanit i
set vegades al llarg del dia, com ens diu el salmista.
«La meva casa serà casa d’oració», cridà Jesús mentre expulsava els venedors d’aquell
temple convertit en una cova de lladres; perquè un temple, un monestir ha de
ser abans que res i per damunt de tot casa d’oració, el lloc on lloar al Senyor
i donar-li culte. Sense això perd el seu sentit primigeni, pot ser
un marc magnificent, però llavors sols és record de glòries passades. I un
temple, un monestir ha de ser sempre passat, present i futur. Passat en quan
que som hereus de moltes generacions de monjos que aquí han cercat Déu, que
aquí han cantat al Senyor, com aquells quatre italians i tants i tants d’altres
abans i després d’ells. Present en quant que ara som nosaltres els responsables
d’omplir de sentit aquestes pedres amb la nostra pregària confiada i serena.
Futur en uns temps en que de nou pot semblar que la vida monàstica està en
crisi, que el seu temps ha passat, i mentre l’individualisme malda per
imposar-se, ens cal tenir sempre ben present que el temps de Déu no ha passat,
no passa i no passarà mai.
Judes macabeu no escatimà esforços fins a veure de nou el culte al temple.
Crist es deixà endur per la ira quan veié que el temple corria de nou el risc d’apartar-se
del seu ple sentit i Ell mateix hi ensenyava i l’omplia de la presència de Déu
amb la seva paraula. Siguem fidels a la nostra vocació, siguem fidels al llegat
que hem rebut de tantes generacions de monjos que abans que nosaltres han
cercat Déu aquí mateix. I confiem-nos en aquesta tasca i en tot al Senyor,
perquè com ens ha dit el salmista està a les seves mans donar força i valentia,
fer créixer tota cosa i confortar-la.
24 de novembre del 2023
DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)
20 de novembre del 2023
DILLUNS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 1,10-15.41-43.54-57.62-64; Salm 118,53.61.134.150.155.158; Lc 18,35-43
Un cec surt com cada dia a captar, es posa vora el camí per tal de cridar l’atenció
dels qui passen pel seu costat i aconseguir així el mínim necessari per a poder
sobreviure en una societat que el considera pecador, que creu que ha rebut la
ceguesa com a càstig pel seu pecat o qui sap si pel del seus pares.
esús fent camí arriba prop de Jericó, una imatge també habitual. Jesús amb un
grup dels seus seguidors marxa amb pas ferm cap a una altra població on predicà
la bona nova del Regne.
Acompanyant l’escena tenim els qui acompanyen a Jesús i els qui han sortit al
camí per veure passar a aquell de qui ja es comença a parlar molt. Però darrera
d’ells el cec mogut també primer per la curiositat de saber qui és aquell qui
passa i que aixeca tanta expectació al seu pas, no deixa passar Jesús de llarg.
Per a la gent aquell crit del cec, que cada cop és més fort no és sinó una
inoportuna molèstia, un destorb enmig de la distracció que els suposa veure de
prop algú de qui es parla tant.
Pel cec el seu crit és una pregària improvisada i insistent alhora, sap que té
l’ocasió de ser escoltat i de ser guarit i per molt que intentin fer-lo callar,
no vol deixar passar aquesta que potser sigui l’única oportunitat que tindrà en
la vida de ser escoltat i guarit.
Jesús sap molt bé que li cal a aquell home, l’ha sentit, s’ha aturat, ha fet
que el cridessin i quan ja el té a prop li fa la pregunta clau «què vols que et
faci?». Qualsevol dels presents podria endevinar que el que vol aquell home és
ser com els altres, és veure-hi com tots els qui l’envolten; però Jesús vol que
sigui ell mateix qui verbalitzi la seva demanda. Fent-ho no tant sols
expressarà el que li cal, sobretot expressarà la seva fe, la seva convicció de
que Jesús és capaç, si vol, de donar-li la vista. Aquell home no tant sols obtingué
el sentit de la vista sinó sobretot la visió que donen els ulls de la fe. La fe
és la que salva, no n’hi ha d’altra de camí.
La pregària insistent d’aquell home corregué el risc de ser silenciada per la
gent, com nosaltres que també avui a vegades ens fa nosa el clam del qui
sofreix, voldríem fer callar les veus que s’alcen demanant de veure-hi per tal
de que no ens destorbin de les nostres cabòries. Però Crist està sempre atent
al crit dels desvalguts.
A vegades el bramar d’una pretesa majoria intenta sobreposar-se al clam del qui
demana justícia. N’hi hagué molts en aquell camí prop de Jericó que renyaven i
volien fer callar a aquell home; però com en temps del rei Antíoc sempre hi ha
qui es manté ferm i es resisteix a callar i fins i tot prefereix la mort a
violar l’aliança de Déu. Antíoc volia fer callar la veu de Déu prohibint el
culte, fent cremar tots els llibres de la llei que trobaven, condemnant a mort
qui en conservés un o qui pretengués seguir fidel a la llei de Déu, però n’hi
hagué molts que, malgrat les amenaces, foren fidels al Senyor.
La pregària no és mai inútil, Déu ens escolta per damunt dels sorolls del món,
per sobre dels qui ens volen fer callar. Diu el Papa Francesc que: «La pregària
és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: alguna
cosa que neix en el més profund de la nostra persona i arriba, perquè sent la
nostàlgia d’una trobada. Aquesta nostàlgia que és més que una necessitat, més
que una necessitat: és un camí.» (6 de maig de 2020).
Aquell cec sentia sense ben bé saber-ho, nostàlgia de la trobada amb Déu i Déu
mateix passà vora seu, el sentí, el cridà i el guarí. Prop de Jericó, Jesús
feia camí, allí prop de Jericó el cec trobà el camí cap a Déu.
I el clam dels qui volien fer-lo callar a aquell home es transformà en crits de
lloança a Déu.
19 de novembre del 2023
DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 31,10-13.19-20.30-31; Salm 127,1-2.3.4-5; 1Te 5,1-6; Mt 25,14-30
A nosaltres que no som de la nit ni de la foscor, que som tots fills de la llum
i del dia el dia del Senyor no ens pot sorprendre com un lladre a la nit. Ho
sabem que el Senyor ha de venir, que no se n’escaparà ningú. I com que ho sabem
els béns que ens han estat confiats i el que hagin pogut donar de més els hem
de tenir a punt. Els
comptes ben a punt per passar l’auditoria del judici. A
vegades podem pensar que si que el Senyor confia talents, però sempre als
altres, que a nosaltres o bé no ens n’ha confiat o bé eren per al nostre ús i
no n’hem de donar pas comptes.
D’antuvi tots rebem un talent, la vida mateixa. Aquest és un regal que ens fa
Déu de manera gratuïta. Potser a vegades ens creiem amos de la vida, capaços de
decidir quan comença i quan acaba la nostra o la dels altres; però la vida és
fonamentalment un regal de Déu, un talent que Déu ens dona per a fer-lo
fructificar, mai per destruir-lo. Quan arribi l’hora haurem de donar compte de
com l’hem viscuda.
Té raó l’Apòstol no cal que ens diguin quan i a quins moments arribarà el dia
del Senyor, hem d’estar sempre a punt, hem de viure cada dia com si fos aquest
el dia de rendició de comptes davant del Senyor. Si vivim per a nosaltres
mateixos, si estem tant sols disposats a treballar per a la nostre satisfacció
personal, farem com aquell administrador que sols havia rebut un talent o
corregué a amagar-lo. Correm el risc d’enterrar aquest do que és la vida en la
sorra del nostre egoisme, en la terra de la nostra ambició personal i
particular.
Donar fruit, administrar fidelment la nostra vida és ajudar als altres, fer la
voluntat de Déu, complir els seus manaments i sobretot aquell que Crist resumí
en dues frases: Estimar a Déu i estimar al proïsme.
Els
creients però rebem un segon talent, també de manera gratuïta i aquest talent
és la fe. La
podem rebre per transmissió familiar, es a dir ens la podem trobar a casa, o
bé, cada cop més, la podem cercar i rebre-la després d’un procés de catecumenat
i de recerca personal. Però sigui d’una manera o d’una altra, la fe és sempre
gràcia gratuïta, és el millor regal que Déu ens pot fer. Un regal per
compartir-lo amb els altres, per anunciar-lo als qui se’ns acosten. La fe no és
pas per posar-la sota el llit, perquè com aquella làmpada de la que parla
Jesús, sota el llit no fa llum a ningú, ni a nosaltres mateixos. I
sovint l’amaguem, com si ens fes vergonya que els altres se n’adonessin de que
posseïm un tresor. Donem fruit quan creiem, com escriu el nostre arquebisbe
Joan, que «si l’Església és mare, també tots nosaltres, com a fills seus, tenim
el compromís i la responsabilitat baptismal d’engendrar maternalment el Crist
en el cor dels nostres germans i proïsmes per tal que, per mitjà d’ell, arribin
a la vida eterna.» (Heu estat fills, sigueu també mares).
Nosaltres els monjos rebem un tercer talent, la vocació. Un regal privilegiat
de Déu. Primer
que tot perquè és Déu mateix qui ens crida a seguir-lo, en segon lloc perquè no
hi pot haver cap altra vida millor que la de cercar Déu. I quantes vegades
aquest talent el soterrem sota la murmuració, el desencís o la indiferència.
Hauríem de considerar-la la vocació com aquella esposa de la que ens parla el
llibre dels Proverbis perquè certament és molt més preuada que les perles,
durant tota la vida ens pot fer feliços i allunyar-nos de ser uns desgraciats.
En paraules del papa Benet: «Un pas més és veure com trobar a Déu, com escollir
a Déu. Aquí passem a l’Evangeli: Déu no és un desconegut, una hipòtesi tal
vegada del primer inici del cosmos. Déu té carn i ossos. És un de nosaltres. El
coneixem amb el seu rostre, amb el seu nom. És Jesucrist, que ens parla en l’Evangeli.»
(7 de febrer de 2008).
La vocació, com la fe, com la vida, no és un encant tant sols aparença, ni una
bellesa que s’esvaeix; la vocació s’ha de conèixer pèls fruits del seu treball,
per com la vivim. Hauríem de viure la vida i la fe com a vertaderes vocacions,
sempre a punt per a la tornada de l’amo. Vivim la nostra vida ben equipats per
a poder dur a terme allò que Déu vol de nosaltres, si dubtem ja d’això és que
ens resignem a enterrar en un amagatall el talent rebut. No s’hi val de
practicar la falsa humilitat, no s’hi val d’inhibir-nos de les nostres
responsabilitats. Estem cridats a una fe que esdevingui testimoni.
Si vivim la fe i la vocació amb indiferència, si la fe i la vocació no les
vivim, serà la nostra pròpia vida la que amagarem ben profundament i esdevindrà
una vida fosca.
Deia el papa Benet: «Quan no es coneix el judici de Déu, no es coneix la
possibilitat de l’infern, del fracàs radical i definitiu de la vida; no es
coneix la possibilitat i la necessitat de purificació. Llavors
l’home no treballa bé per la terra, perquè al final perd els criteris; al no
conèixer a Déu, ja no es coneix a si mateix i destrueix la terra.» (7 de febrer
de 2008).
Avui Crist en l’Evangeli i Pau en la seva carta als Tessalonicencs, ens
conviden a estar sempre alerta, a viure l’Evangeli amb sincera vocació, amb
vitalitat, amb fe. Déu és certament juts i misericordiós, però la seva
misericòrdia és justa, capaç de dir de nosaltres si cal “traieu-lo fora a la
fosca”.
Déu
ens ha donat primer que tot tres talents: la vida, la fe i la vocació. Una
vocació a la vida matrimonial, a la vida monàstica o a qualsevol altra tipus de
vida. Deure
nostre és fer fructificar aquestes tres vocacions en bé de Déu i dels germans.
En paraules del papa Francesc: «Déu crida estimant i nosaltres, agraïts,
responem estimant.» Déu ens dona la vida, la fe i la vocació perquè ens estima
i nosaltres hem de fer fructificar aquests dons estimant-lo a Ell i als
germans.
14 de novembre del 2023
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23; Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18; Jo 12,23-28
Què és la mort per al monjo? En algun moment podríem dir que és un alliberament
de les feixugueses del món; però aquesta vida terrena tot i ser caduca, efímera
i plena d’entrebancs és ella mateixa un regal de Déu que ens cal viure amb
joia. En el cas de la vida d’un monjo cal afegir-hi que la vocació és també un
regal de Déu i viure una vida de recerca del Crist no pot ser altra cosa que
una vida de fe viscuda en plenitud, un tast del Regne. Sant Pau ens convida a
donar testimoni de que som fills de Déu i si som fills som també hereus, una
vida viscuda amb aquest convenciment no pot ser altra cosa que un camí vers la
pasqua; però certament el camí que portà al Crist vers llur pasqua, que és la
bestreta de la nostra pasqua, passà per Getsemaní, pel camí del calvari, per la
creu i pel sepulcre. En paraules de l’abat Maur Esteve, referides a sant Joan
Pau II: «ha sofert un Divendres Sant que dura anys i ha hagut de veure el lent
esfondrament de la seva casa terrenal per un espai de temps inacabable i que no
sabem quan durarà encara.» i això ens pot passar a qualsevol de nosaltres.
Deia sant Bernat arrel de la mort del seu germà Gerard: «estar unit al Senyor
és ser un Esperit amb ell; tot queda transformat en un cert afecte diví; ple ja
de Déu, no es pot sentir o assaborir sinó a Déu i el que Déu sent i assaboreix.
Déu
és amor, i com més unit s’està a Déu, tant més ple d’ell es viu.» I
la mort no és altra cosa que el pas cap a aquesta plenitud, cap a aquesta plena
comunió amb l’amor del Senyor. Però som febles, som pecadors tot i dedicar la
nostra vida a cercar al Crist no deixem de ser-ho i per això avui encomanem a
la misericòrdia de Déu als nostres germans, a tots aquell qui serviren Déu sota
la Regla del nostre Pare sant Benet i ho fem confiats de que seran acollits al
regne que tant maldaren per aconseguir durant llur vida de creients o de
monjos.
Què espera un monjo de la mort? Som humans i molts cops ni la mateixa fe en que
Déu ens espera amb infinita misericòrdia no pot allunyar dels nostres ulls una
certa incertesa, un cert temor. Podem tenir també por al judici que ens espera
perquè tant sols Déu ens coneix millor que nosaltres mateixos i sap en que
faltem, sap quan pequem. Per això avui encomanem les ànimes dels nostres
germans al Senyor, li demanem que els aculli generosament valorant tot el bé
que feren i perdonant-los aquell, que deixaren de fer o fins i tot el mateix
mal que voluntàriament, Déu no ho vulgui, o involuntàriament produïren en vida.
I
exclamem com sant Bernat: «Oh mort implacable, tant de bo haguessis estat més
indulgent privant-me de l’ús i no del fruit de la vida! Perquè la vida sense el
fruit és una mort més violenta; a l’arbre infructuós li espera un doble càstig:
la destral i el foc.» Si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda
sol, ens ha dit Jesús en l’Evangeli. La mort és doncs necessària per tal de
donar fruit, per tal de poder arribar allí on el Senyor està i poder ser
honorats, si és el cas, pel Pare com a servidors seus. En paraules de sant Joan
Pau II «cal passar per la mort, però amb la certesa que ens trobarem amb el
Pare «Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible
i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat.» (1 Co
15, 54). Llavors es veurà clarament que «la victòria ha engolit la mort.» (1 Co
15, 54) i la podrà afrontar amb una actitud de desafiament, sense por: «Oh
mort, on és la teva victòria? On és ara, oh mort, el teu fibló?» (1 Co 15,
55).»
Això és el que demanem avui pels nostres germans, que siguin vestits d’incorruptibilitat,
d’immortalitat, que participin de la misericòrdia divina i que el Senyor els aculli
al seu regne on esperem un dia ajuntar-nos-hi també nosaltres.
13 de novembre del 2023
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10
«Aquest és el tabernacle on Déu es trobarà amb els
homes», diu el salmista. Que Déu és arreu és ben cert, però per a nosaltres humans
febles i vacil·lants ens cal sentir-lo present de manera especial en algun
lloc, d’alguna manera particular. El poble d’Israel sentia també aquesta
necessitat i Salomó va construir-li al Senyor un temple amb un lloc, el sant
dels sants, on sentir de manera especial aquesta presència. Allí el núvol de
gloria del Senyor omplia aquell temple, però malgrat que Salomó volia
retenir-lo per sempre en aquell palau, la infidelitat acabà amb el temple i amb
la seva fugissera presència allí. Ens sentim prop de Déu quan preguem, sigui
per lloar-lo, sigui per suplicar-li ajut i és que quan preguem amb el cor
sincer, Déu és a prop nostre, ens escolta i ens atén. Ell
sap d’antuvi el que ens cal, però malgrat això li plau sentir-nos a prop seu,
li plau que ens dirigim vers ell, sabent-nos petits davant la seva immensitat.
Aquest
Déu la presència del qual el poble d’Israel volia retenir per sentir-se’l al
costat va prendre una iniciativa singular, es va fer home, va viure, va patir i
va morir com nosaltres i no hi ha presència més gran que aquesta, una presència
que es fa de nou realitat cada cop que celebrem el seu memorial, que celebrem l’Eucaristia
i ho fem en un lloc concret, en un temple que té el seu sentit ple quan acull
el sacrifici de la salvació, presència real del Senyor, tant més real que en
aquella muntanya palpable del Sinaí que era tota ella foc ardent, foscor, negra
nuvolada i tempesta. Els temples de pedra estant construïts a gloria de Déu per
allotjar-hi el seu culte esdevenint així un lloc sagrat, digne de ser venerat i
de ser recordada la seva dedicació a aquest fi sacre i tant rellevant. En
dedicar un temple al culte, un edifici deixa de ser un lloc qualsevol per a
transformar-se en un espai sacre, que té com a finalitat allotjar a aquells qui
donen glòria a Déu i a acollir la seva presència real a través del misteri
eucarístic, d’aquí que la part central del ritu de dedicació d’una església
sigui la consagració de l’altar
Però hi ha un altre temple més important, construït amb pedres vives, un temple
que té una vessant aquí a la terra, un temple encara sempre imperfecte, que és
l’Església, santa ella però alhora construïda amb pedres defectuoses que som
nosaltres pobres pecadors. A imatge d’un temple,
tots els cristians hem estat consagrats, ungits, dedicats a Déu pel nostre
Baptisme, com uns temples vius. També a nosaltres se’ns
ha lliurat una llum, encesa a partir de la flama del ciri pasqual, perquè
siguem font de llum en el món. Sols essent-ho podrem aspirar a ser part de l’edificació
de l’Església, a ser pedres ben vives (cf. 1Pe 2,5) d’aquest edifici
sobrenatural, d’aquest temple únic on no hi ha altre gran sacerdot que el Fill
de Déu.
«El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió
de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la
humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’Ell rep l’Església
la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té consistència
per si mateixa; està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura
docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist
funda l’única Església; Ell és la roca sobre la qual es consolida la nostra
fe.» (Benet XVI, Homilia en la dedicació de la basílica de la Sagrada
Família).
Hi ha un darrer temple, el definitiu, etern i perdurable que és la Jerusalem
celestial, allí on miríades d’àngels participen amb els primers inscrits de l’aplec
festiu. Allí serà on adorarem al Senyor en esperit i en veritat, tal com ho vol
el Pare, com digué Jesús a la samaritana a Sicar bora el pou de Jacob.
Nosaltres som aquí a la terra pedres imperfectes, tot i que certament som
criatures de Déu, imatges de Déu, creats a la seva semblança. Crist va venir al
món per alliberar-nos del pecat, per tal de que recuperéssim la pulcritud d’aquesta
imatge seva impresa en el nostre mateix ésser. Aquestes pedres vives que som
nosaltres acusen els cops del macell de la falta i els cal la mà experta del
Senyor per ser polides de nou.
Escrivia el profeta Sofonies: «El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és
poderós i et salva.» (So 3,17). I així és, portem dins nostre la imatge de Déu
però per la nostra deixadesa, per la nostra laxitud fem d’aquest temple
privilegiat i únic que som nosaltres mateixos una cova de lladres, com deia
Jesús d’aquells mercaders del temple que expulsà amb vehemència. Però per a
nosaltres no està pas tot perdut, aquell qui va cridar a Zaqueu perquè baixés
de l’arbre, aquell que va asseure’s a taula amb tan gran pecador no deixa mai
de compadir-se de nosaltres, de la seva creatura, d’aquell qui porta la seva
imatge i ens ofereix un cop i un altre la possibilitat de que aquest temple que
som nosaltres, les parets del qual s’ennegreixen pel nostre pecat, pugui ser
restaurat per acollir de nou la seva imatge amb tot el seu esplendor i tantes
vegades com la malmetem, tantes vegades el Senyor ens crida perquè el convidem
de nou a taula, ho fem quan ens n’adonem de que ens cal restituir allò que hem
pres, que ens cal penedir-nos i acollir-nos a la seva misericòrdia, de la qual
mai no hem de desesperar.
Realment la salvació pot entrar a casa nostra, pot entrar als nostres cors si
ens n’adonem de les nostres mancances, si baixem del sicòmor del nostre
egoisme, de la nostra migradesa i parant la taula amb les estovalles de la
caritat el convidem a asseure’s amb nosaltres. No ens ha d’escandalitzar quan
ens girem i hi vegem asseguts pecadors, publicans i recaptadors d’impostos de
dubtable reputació; ells com nosaltres, també són fills d’Abraham, nosaltres
com ells som també pecadors i és a tots a qui el Senyor ha vingut a buscar i ha
salvar.
Aquesta és la grandesa del misteri de la salvació, aquesta és la nostra
esperança, que tot i ser pobres pecadors el Senyor ens estima i ha vingut a
salvar-nos. Ell no rebutja aquestes pedres a vegades escantonades pels cops de
la vida, a vegades tacades per la culpa, a vegades febles com un terrós de
fang; per la seva gràcia totes elles han de formar l’església celestial, el
temple definitivament sant i plaent al Senyor, allí on voldrà residir-hi per
sempre més en companyia dels qui estima i l’estimen, allí on l’adorarem en
esperit i en veritat.