18 d’octubre del 2016

SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

Festegem avui sant Lluc, «el metge estimat», «l’únic que s’ha quedat amb mi» (Col 4,14 i 2 Tm 4,11), el company de Pau, al qual s’atribueix el tercer dels anomenats evangelis sinòptics. Sinòptic vol dir quelcom que es pot mirar o llegir conjuntament. Si posem en tres columnes els tres evangelis, Marc, Mateu i Lluc, en podrem fer una lectura conjunta i comparativa, sinòptica. Els estudiosos del Nou Testament creuen que Mateu i Lluc van escriure els seus evangelis tenint al costat d’una banda l’evangeli de Marc, i de l’altra un recull, avui desaparegut, de paraules i dites de Jesús. I, a més, cadascú va completar el seu relat amb material de collita pròpia o amb tradicions pertanyents a les respectives comunitats. Potser, furgant en aquest material, podrem trobar quelcom específicament propi del relat de Lluc, quelcom que sigui per a nosaltres evangeli, missatge joiós.

Ens fixarem en una paraula, estimada pel nostre evangelista, i que darrerament està molt de moda, tant, que potser l’hem gastada una mica. Un mot que en llatí es va traduir per misericordia, que, ben mirat, significa poca cosa per a l’home i la dona contemporanis —té, si més no, un to pejoratiu—, fins al punt que les nostres traduccions catalanes dels leccionaris de la missa la van ometre deliberadament. En realitat Lluc fa servir el verb corresponent a aquesta paraula, el verb compadir-se, o entendrir-se, que remet a un terme grec difícil de traduir: splagnizomai, i que significa literalment la compassió (el moviment) de les entranyes. A l’evangeli surten tres personatges als quals Lluc aplica aquest verb: Jesús davant el fill mort de la vídua de Naïm (Lc 7,13), el samarità davant l’home malferit i espoliat pels lladres (Lc 10,33) i finalment el pare de la paràbola davant el fill que torna (Lc 15,20). L’escriptor sagrat aplica a tres personatges masculins un verb d’àmbit semàntic femení, que designa les entranyes maternes, allò que sent una dona pel seu fill just en la part del seu cos que el va portar durant nou mesos. Però encara és més transgressor. Aquestes entranyes femenines, maternes, són les del mateix Déu: «per les entranyes (viscera, en llatí) de la compassió del nostre Déu ens ha visitat un sol que ve del cel», cantem en el Benedictus (Lc 1,78). El bon pare, el samarità i Jesús mateix són icona vivent de la tendresa de Déu, una tendresa concreta, que ateny la humanitat perduda en el fill malgastador, espoliada en el caminant que baixava de Jerusalem a Jericó, morta en el fill de la vídua; i el nucli de la bona notícia és, segons Lluc, aquest moviment del cor de Déu, aquest atènyer amb la seva tendresa l’home i la dona concrets.

És aquí que es troben els nostres camins amb els de Déu, com cantàvem en el salm: «Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor» (Sl 144,17). I per això, perquè des de la nostra petitesa, des de la nostra misèria, com Maria, ens deixem atènyer per la pietat i per l’amor del Déu altíssim, plens d’exultació, magnifiquem el seu nom de generació en generació. Amén.

16 d’octubre del 2016

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

«Quan el Fill de l’home vindrà, ¿trobarà fe a la terra?»

Tenint en compte el menyspreu que hi ha envers les institucions, i entre elles també l’Església, sembla que la resposta seria negativa. No manquen ocasions en què sents a dir: a l’església ja només hi ha gent gran, les parròquies són buides, els monestirs no tenen vocacions ... Així és. Però també és cert que la fe no és una institució, on acudim com altres van per exemple, al bar o al casino per fer la partida de guinyot amb els amics habituals, però quan falta algú la partida s’espatlla; i avorrits prenen una tassa de cafè i se n’entornen cap a casa.

Hi ha injustícies tan fragants com aquesta que conta l’Evangeli, o encara més punyents, en aquesta societat cada dia més desesperançada. També dintre de l’Església.

Però succeeix que la fe és una cosa més seriosa; així ens ho explicava en una de les seves encícliques el Papa Benet XVI: «No es comença a ser cristià, a tenir fe per una decisió ètica o una gran idea, sinó per una trobada amb un esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la nostra vida. D’una trobada amb Jesucrist». I segueix dient el Papa Benet: «Pau recorda als cristians d’Efes que abans de la seva trobada amb Crist no tenien en el món “ni esperança ni Déu” (Ef 2,12)».

Ens hem trobat amb Crist?

Potser alguns pensaran o diran en veu baixa: Però quines coses diu el P. Alegre! Si som batejats per l’Església, vivim en un monestir la nostra vocació monàstica, hem fet una opció per la vida religiosa, anem a missa els diumenges, complim les nostres obligacions ... quines obligacions?

Trobar-nos cada dia amb Crist, per revifar la nostra fe, és la principal obligació d’un cristià. Perquè ens pot passar a la vida de fe com en la de tants matrimonis que descuiden viure cada dia la seducció de l’amor, i així vénen les crisis dels 5 anys, dels 20 o dels 40, o si m’apureu, només en acabar el viatge de nuvis.

Cada dia necessitem viure la seducció de Déu, deixar que Crist ens sedueixi, com va seduir els seus deixebles pels camins de Palestina. Però el que llavors era una trobada amb la presència humana de Jesús, avui aquesta presència se’ns fa real a través de l’Escriptura. Així ho suggereix sant Pau al seu deixeble Timoteu. Ho heu escoltat a la segona lectura: «Persevera en la doctrina que t’han ensenyat, recordant que les Escriptures que t’han ensenyat tenen el poder de donar-te la saviesa que et porta a la salvació».

Recordes la Paraula de Déu? Tens viva, com en carn viva, la teva relació amb la persona de Crist? Busques cada dia deixar-te seduir per ell?

Encara afegeix sant Pau: «Tota l’Escriptura és inspirada per Déu i és útil per a ensenyar, convèncer, corregir i educar en el bé, perquè l’home sigui madur i estigui a punt per a tota obra bona».

Quatre verbs molt importants, necessaris per a deixar-se seduir per Jesucrist: «ensenyar». «Qui ignora les Escriptures ignora Crist» diu sant Jeroni. Necessitem deixar-nos ensenyar per elles en un contacte assidu, íntim. El segon verb: «convèncer», o sigui no es tracta d’un aprenentatge de memòria, sinó d’obrir el cor a la Paraula de Crist, de manera que la fem nostra. El tercer verb, «corregir», perquè és evident que tots tenim necessitat de ser corregits per la saviesa de la Paraula de Déu i ser educats per ella. «Educar» doncs seria el quart verb. La paraula educar vol dir treure des de dins, treure a la llum. O sigui que la capacitat per a la fe, per a la vida d’amor tots la tenim a dins, però hem de deixar que la Paraula de Crist faci la seva obra en nosaltres i ens porti a la maduresa. Que consisteix a passar fent el bé, perquè no hi hagi crisi de fe en la nostra vida.

Però veient el dur panorama del nostre temps, la superficialitat de la nostra vida de fe em pregunto si poden ser veritat aquelles paraules del filòsof Kierkegaard: «Estaré a soles amb la Paraula de Déu, per escoltar el que és una carta d’amor de part de Déu... Però vaig a fer-te una confessió: jo no m’atreveixo encara a estar absolutament sol amb la Paraula, en una solitud en què cap il·lusió s’interposi. I permeteu-me afegir: encara no he trobat l’home que tingui el coratge i la sinceritat de romandre a soles amb la Paraula de Déu. A soles amb la Paraula de Déu! Després d’obrir el llibre, el primer passatge que cau sota els meus ulls s’apodera de mi i em dóna pressa; és com si el mateix Déu em preguntés: Ho has posat en pràctica això? I jo tinc por i evito el seu qüestionament prosseguint en la meva lectura i passant curiosament a un altre assumpte».

5 d’octubre del 2016

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11

Encara avui, en un temps i en un país tan secularitzat com el nostre —diuen—, si busquem al diccionari la paraula témpores llegirem la definició següent: «Temps de dejuni, prescrit per l’Església catòlica, al començament de cadascuna de les quatre estacions de l’any» (DIEC2). La reforma litúrgica fruit del Vaticà II va suprimir totalment la celebració de les témpores —n’hi havia quatre, a la tardor (3a setmana de setembre), a l’hivern (3a setmana d’Advent), a la primavera (1a setmana de Quaresma), i a l’estiu (1a setmana després de Pentecosta), i se celebraven durant tres dies (el dimecres, el divendres i el dissabte). Les témpores ajudaven a connectar el cicle de l’Any Litúrgic amb el cicle natural, còsmic, de les estacions, amb la mort i el ressorgir de la natura, a viure el pas del temps com el lloc de la revelació de la bondat de Déu, Senyor de la Creació.

L’evangeli que hem escoltat posa l’accent en el nucli de la celebració d’avui, en la bondat de Déu, aquest Déu que sap donar coses bones, perquè és bo. Una paraula, bo, bondat, que ens remet directament a la primera pàgina de la Bíblia on contemplem tot el que Déu ha creat «bo de debò». Potser hi pensem poc en la bondat de Déu i en la bondat de la Creació, de tan centrats que vivim en les nostres misèries i soledats, en els nostres neguits mesquins, a l’ombra maligna de tants egoismes. I, malgrat tot, la primera lectura ha ressonat a les nostres orelles com un cant a la bondat de Déu i a la bondat de la Creació: aquest país que ens dóna el Senyor «fèrtil, un país de rierols, de fonts i d’aigües profundes, que afloren a les valls i a les muntanyes, un país de blat i d’ordi, de vinyes, figueres i magraners, d’oli i de mel, un país on el pa és abundant, on no manca res...» (Dt 8,7-9) és el país de la bondat de Déu on ens és donat de situar correctament i amb agraïment totes les coses, «perquè Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist» (2 C 5,18). És al desert, però, on aprenem a confegir el cant, el nostre cant a la bondat de Déu, el desert, gresol de la veritat de totes les coses, i sobretot dels nostres desigs i de les nostres opcions. Per això, amb el dejuni ens preparem per a l’acció de gràcies i acollim de mica en mica aquella llibertat de fills amb la qual, despullats de tot, ens presentarem davant el Senyor per oferir el sacrifici perfecte de la nostra acció de gràcies.

Donem glòria al bon Déu, el pare d’Israel i el nostre pare, que ens fa créixer i ens conforta, i confirma amb la seva presència en el pa i el vi damunt l’altar la sobirania de la seva bondat i de la seva tendresa, i demanem-li confiats que ens socorri en les nostres necessitats, en nom de Crist, el seu Fill, amb el gemec de l’Esperit Sant que clama dins nostre: amén.

2 d’octubre del 2016

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Doneu-nos més fe».

Calamitats, devastacions, violències, penes, baralles i discòrdies... n’hi ha per tot arreu. I ens podem sentir insegurs si el nostre esperit d’orgull es pensa que ho pot solucionar tot.

Tal vegada ens falta revifar la flama del do de Déu. «Perquè l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny».

Jesús assenyala als apòstols la potència, la força de la fe. No hi ha cap dubte que la fe és un do de Déu gratuït. A nosaltres només ens cal acceptar-lo i viure’l.

Sí, cal viure la fe. De vegades tenim la fe molt diluïda, barrejada amb creences que no tenen res a veure en el seguiment de Jesús i del seu evangeli. I en lloc de córrer pel camí de l’evangeli, on s’eixampla el cor amb l’amor, entropessa dins el laberint d’una vida superficial, supèrflua i avorrida.

Si sabem en qui creiem, ens cal ser responsables. Com a cristians seguidors del Crist, no hem de fer altra cosa que complir el nostre deure.

I, quin és el nostre deure? Descobreix-lo tu mateix amb l’evangeli, amb la lectio, amb la meditació de la Paraula de Déu.

Viure la fe com a cristià implica posar-la en pràctica. I, es posa en pràctica en el servei, en les obres, en l’acció del cor obert a les necessitats dels altres, en la misericòrdia desenvolupada en la humilitat de la vida senzilla de creient. No ens podem enorgullir de ser cristians i monjos, si primer no ens dediquem a viure la fe amb humilitat i servei al proïsme. Perquè és en el necessitat en qui més se serveix Déu.

I perquè som servents sense cap mèrit, ja que és el nostre deure com a cristians, per continuar amb esperança i amor el camí de l’evangeli hem de demanar encara al Senyor: «Doneu-nos més fe».