DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 4,1-2.6-8, Sl 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7,1-8a.14-15.21-23

Els manaments són per guardar-los i per posar-los en pràctica, tant sols així podem obrar honradament, sense fer mai cap mal al proïsme. La Paraula de Déu salva, te poder per a salvar-nos i és signe de salvació; però no ens podem limitar a escoltar-la, no ens podem limitar a predicar-la; cal practicar-la i guardar-nos nets de malícia, com ens ha dit sant Jaume en la segona lectura.

El monjo és aquell qui viu en contacte estret amb la Paraula, aquell qui la medita nit i dia, però ha de ser sobretot, com qualsevol cristià, qui la practica.

Per això ens sentim com a comunitat profundament avergonyits perquè l’ombra de la sospita plana sobre el que ha pogut ocórrer en aquesta església fa pocs dies. Perquè si un germà de comunitat comet una falta, quan peca, en certa manera es pot dir que peca tota la comunitat sigui per acció  o per omissió i el superior ha de ser el primer en assumir-ho i darrera d’ell cada germà. És per això que ens sentim profundament avergonyits perquè hem estat, al menys, pedra d’escàndol per als creients i per als no creients, quan hauríem de ser sempre tant sols missatgers de pau i generadors de serenor en tot moment. Quan s’escandalitza no si val a invocar circumstàncies, moments o condicions; perquè el mal de l’escàndol no sap d’aquestes coses, sols sap del dolor que poden acabar provocant les nostres accions i hem escandalitzat abans que a ningú a qui va observar un fet, que de ser cert, mai no s’hauria d’haver produït. Pequem de pensament, paraula, obra i omissió i és del nostre cor, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli, que surten els pensaments dolents que ens porten a cometre accions que contaminen a l’home. Si honorem al Senyor amb els llavis però els nostres cors es mantenen lluny d’Ell, de res no val la lloança, esdevé així paraules buides; perquè per pregar cal posar-hi tot el cor i si el cor es mou cap a Déu les nostres obres no poden apartar-se d’Ell i sols el qui obra així, d’acord amb els preceptes del Senyor, mai no caurà, com ens ha dit el salmista.

Per això ens sentim com a comunitat intensament adolorits, perquè tal volta hem fet mal a un innocent, perquè tal volta hem fet mal a una família, perquè tal volta hem fet mal a tota l’Església i a molta altra gent. No podem afegir ni treure res als manaments del Senyor; no fer mal al proïsme ha de ser en tot moment el gran eix del nostre comportament, perquè tant sols així podem estimar a Déu i als germans com a nosaltres mateixos. Intensament adolorits també perquè un germà nostre està essent investigat i la misericòrdia també ha de prevaldre per a ell, acompanyant-lo espiritualment, procurant-li els mitjans per guarir les seves ferides, amb una defensa justa que ha d’emparar-lo fins a una resolució definitiva. Ens dol profundament l’ocorregut i manifestem el compromís i la voluntat decidida de lluitar contra tota mena d’abusos a l’Església i de fer d’aquest Monestir, amb les oportunes mesures de prevenció, un lloc segur per tothom (cf. Comunicat 26 d’agost de 2021).

Per això ens sentim com a comunitat humilment penedits pel que hàgim pogut fer malament. La misericòrdia del Senyor és immensa però no és mai un xec en blanc, per acollir-nos-hi cal penedir-nos, cal implorar el perdó amarat del propòsit d’esmena; sols així Déu ens escoltarà, tant sols així els germans ens podran acollir de nou confiats i refiats. En paraules del papa Francesc «de la mateixa manera que hem de prendre totes les mesures pràctiques que ens ofereix el sentit comú, les ciències i la societat, no hem de perdre de vista aquesta realitat i prendre les mesures espirituals que el mateix Senyor ens ensenya: humiliació, acte de contricció, oració, penitència. Aquesta és l’única manera de vèncer el mal. Així el va vèncer Jesús.» (24 de febrer de 2019).

Estamos avergonzados, con dolor y arrepentidos porqué la duda nos ensombrece con aquello que haya podido dar lugar a escándalo, por ello tenemos el máximo interés en que la justicia aclare los hechos y poder así llegar a la verdad que nos pueda hacer libres. La sanación llega únicamente cuando se conoce la verdad y es preciso apartar todo aquello que pueda ensombrecerla, con las consecuencias que esto tenga. Solo a partir de la verdad podremos avanzar esperanzados hacia el Señor. Como nos recuerda el Catecismo de la Iglesia Católica: «El octavo mandamiento prohíbe falsear la verdad en las relaciones con el prójimo. Este precepto moral deriva de la vocación del pueblo santo a ser testigo de su Dios, que es y que quiere la verdad. Las ofensas a la verdad expresan, mediante palabras o acciones, un rechazo a comprometerse con la rectitud moral: son infidelidades básicas frente a Dios y, en este sentido, socavan las bases de la Alianza.» (CIC 2464).

Sempre i en tot moment la veritat s’ha d’imposar i per tal d’esbrinar-la hem de posar al servei dels qui la cerquen, en els diferents àmbits, tots els elements que tinguem a l’abast, sense cap recança ni restricció. Al servei de la veritat, que és l’única que ens pot fer lliures, hi hem d’esmerçar tots els esforços. Aquella veritat que Déu ja sap d’antuvi i que els homes hem de maldar per dilucidar, perquè la temptació de carregar als altres quelcom infamant, d’escampar calúmnies ens pot enterbolir l’ànima i cal evitar fins i tot aquells qui volent ajudar acaben per enterbolir la veritat.

Vivim en una societat de la imatge i correm el risc d’esdevenir tant sols espectadors, vivint un nou fariseisme, creient-nos justos sense mirar al fons del nostre propi cor. La fe no és viure en l’exterioritat, en l’aparença, és veure el que passa al nostre voltant sempre com una invitació a la conversió. Busquem sovint la pròpia justícia en les regles, les formes, les idees, les explicacions i en defenses corporativistes, tant se val que no corresponguin a la veritat; quan el que cal és treballar la misèria que rau en nosaltres per així néixer de nou. Tots tenim quelcom a guarir, tots hem de néixer de nou, tots ens hem de purificar amb honestedat de les males accions. Sense això, el nostre testimoni d’amor, també el comunitari en un monestir, és pura façana, un esforç inútil o, pitjor encara, un judici fariseu del germà que ha caigut. Cal preguntar-li sempre a Jesús amb seriositat i honestedat “què ens vols dir amb el que ha passat?”.

Ens cal reconèixer-nos avui avergonyits, adolorits i penedits perquè el dubte plana damunt nostre, perquè potser no hem fet el bé que volem sinó el mal que no voldríem haver fet, com diu sant Pau. Amb una única veu per a aquesta comunitat hem manifestat amb claredat i rotunditat l’obertura immediata de la investigació prèvia prevista en aquests casos pel Dret Canònic i la col·laboració amb les autoritats policials i judicials per tal d’aclarir els fets i depurar les responsabilitats que se’n poguessin derivar (cf. Comunicat 26 d’agost de 2021). La veritat al final sortirà a la llum i és això el que ens interessa a tots, això és el vertaderament important. Fins llavors tot seran ombres, dubtes, especulacions més o menys malintencionades o benintencionades.

En palabras del Papa Francisco: «Mirando hacia el futuro nunca será poco todo lo que se haga para generar una cultura capaz de evitar que estas situaciones no solo no se repitan, sino que no encuentren espacios para ser encubiertas y perpetuarse. El dolor de las víctimas y sus familias es también nuestro dolor, por eso urge reafirmar una vez más nuestro compromiso para garantizar la protección de los menores y de los adultos en situación de vulnerabilidad.» (Carta del papa Francisco sobre los abusos sexuales a menores, agosto 2018).

Estem avergonyits, adolorits i penedits per l’ombra del dubte del que hàgim pogut fer malament, del que hagi pogut semblar a d’altres que hàgim fet malament, però confiem en primer lloc en la justícia i en darrer lloc i sempre en aquella Justícia, amb majúscules, final i definitiva que neix de Déu.

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

Fa ja quasi cent anys, el president Macià va encunyar una expressió feliç, que es va fer molt popular entre el poble català, «la caseta i l’hortet», que recollia el seu somni per a cada ciutadà, per a cada català, un símbol de seguretat, de prosperitat, de llibertat. A la Sagrada Escriptura trobem una expressió semblant per designar la mateixa realitat: «Mentre va viure, la gent de Judà i d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, estigué segura, cadascú sota la seva parra i sota la seva figuera». Ho llegim al primer llibre dels Reis (5,5). La parra i la figuera són la metàfora d’aquesta seguretat, d’aquesta prosperitat. Amb un matís, però: el símbol fa referència al do, a la gratuïtat de Déu. La parra i la figuera no precisen de la cura dels homes per donar el seu fruit saborós, i remeten a la Terra Promesa. Són per això un símbol eloqüent de la generositat i de l’opulència de Déu.

Jesús, hem llegit a l’Evangeli, veu Natanael sota la figuera. Li surt a l’encontre precisament en el punt on es configura la seva identitat de ver israelita, d’home que troba el seu sentit en la gratuïtat i en la llibertat del do de Déu. Tanmateix, no obraríem bé si ometéssim el procés humà que explicita i concreta aquest do de Déu: Dos deixebles de Joan segueixen Jesús; un d’aquests, Andreu, anuncia Jesús, el Messies, l’Ungit, al seu germà, Simó Pere. Després Jesús troba Felip, i li diu: «Segueix-me». Finalment, Felip troba Natanael, el nostre Bartomeu, i li anuncia Jesús (cf. Jo 1,35-49). Remarco la importància d’aquesta cadena de relacions humanes, a través de les quals es va dibuixant el camí d’accés a Jesús, el Crist, a través de les quals s’articula la crida de Déu.

I qui és aquest Crist? Aquest ungit de Déu? És Jesús, algú molt concret, humà, el fill de Josep, de Natzaret. «De Natzaret, en pot sortir res de bo?». La pregunta, germans: la pregunta. Se’ns proposa la tasca de desxifrar el misteri de Déu a través de l’entramat de les relacions i de les contingències humanes, senzilles, aclaparadorament banals, de la nostra existència. Sí, com uns mots encreuats, en els quals ens cal trobar la paraula justa que conté la definició de la nostra salvació: Jesús, el nostre Mestre, el Fill de Déu.

La Llei i els Profetes han escrit la identitat d’aquest Jesús. Hem d’aprofundir, doncs, en aquests llibres sagrats, en aquesta escriptura, que conté el projecte amorós de Déu. I el projecte, al capdavall, es concreta en un nom, en una trajectòria humana: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret». En una ascendència i en una geografia. En una història i en un somni. El somni de Jacob, el somni d’una escala que comunica el cel i la terra, el somni de la nit de Pasqua: «O vere beata nox, in qua terrenis cælestia, humanis divina iunguntur: o nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, en la qual l’home retroba Déu!».

Natanael, que vol dir «Déu dona». Déu és do. Tu i jo, som do de Déu. La nostra existència és do de Déu. Aquesta és la seguretat, la nostra seguretat, la nostra parra i la nostra figuera, la caseta i l’hortet. Una realitat molt senzilla i molt humana, sòbria, en la qual Déu ens surt a l’encontre i ens revela el sentit i la veritat de la nostra existència, regal tota ella, tota ella aigua que brolla del gorg de la seva misericòrdia; el Déu que, com hem cantat en el salm 144, «és justícia en tots els seus camins i misericòrdia en totes les seves obres».

Justícia i misericòrdia, les pedres que nosaltres haurem d’afegir als fonaments de la ciutat santa, Jerusalem, la núvia, l’esposa de l’Anyell, l’Església. Amén!

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria és la persona més lligada íntimament i indissolublement al seu fill, al nostre Redemptor. Fou destinada des del mateix moment de la seva concepció a ser la mare del nostre Salvador i aquella que en néixer no patí la corrupció del pecat original no podia tampoc en morir patir la corrupció de la carn.

Maria és tant sols una dona, una dona com tantes altres al llarg dels segles hi hagut, però és única en tant que Déu mirant la seva petitesa l’ha fet benaurada. En ella i per ella ha actuat la gràcia de Déu en bé de tota la humanitat. Maria és l’exemple més clar de com estima Déu a la seva creatura, aquesta dona que té el sol per vestit i la lluna sota els peus, en visió de l’Apocalipsi, fou elegida per Déu. Si per un home, Adam, vingué la mort i per un altre home, Crist, vindrà la resurrecció; per una dona, Eva, nasqué la humanitat a la mort i per una altra dona, Maria, neix ara la nova humanitat redimida a la vida eterna.

Maria ens fa encara més proper a Jesús, el Fill de Déu fet home en el seu ventre virginal; perquè ella fou qui el va concebre, el va donar a llum, el va alletar, el tingué a la seva falda i l’amanyagà contra el seu pit en paraules de Pius XII. Maria fou amb qui va fugir a Egipte, qui va escoltar l’anunci de que una espasa li travessaria el cor, qui el va educar i qui va patir en perdre’l al temple.

Maria fou la qui dient-ho als criats a Canà de Galilea ens diu també a nosaltres feu el que Ell us digui (cf. Jn 2,5). En definitiva és aquella a qui de la creu estant Jesús ens confià i alhora ens hi confià esdevenint així la nostra mare (cf. Jn 19,26). Als peus de la creu Maria participa per la fe i de manera presencial en l’abaixament total del Fill de Déu, participa de la seva mort. Sortoses realment les entranyes que el van dur i els pits que van criar al nostre Redemptor (cf. Lc 11,27).

Però la glòria és de Déu, tant sols és de Déu. Tot en Maria és pur do, tot s’ha obrat en el Crist i com ens diu sant Pau en la carta als Efesis hem estat salvats per la gràcia. Maria és una invitació a descobrir el camí cap a la nostra pròpia assumpció, és gràcies a la seva fe que Maria rebé tal do, és feliç perquè ha cregut i ens convida a nosaltres a creure.

Una dona així no podia baixar al silenci del sepulcre, la gràcia que Déu havia obrat en ella no la podia deixar a mercè de la corrupció. Maria participa ja de la resurrecció, participa ja de la gloria que ens ha estat promesa a tots; ella és la primera benefactora de l’obra redemptora del seu fill.

Maria va néixer i va viure com qualsevol de nosaltres, Maria va morir com morirem qualsevol de nosaltres i Maria ha estat rescatada de la mort i ha pujat al cel com ens ha estat promès a qualsevol de nosaltres si com ella som fidels al Senyor, si com ella ens deixem amarar de la gràcia de Déu, si com ella humils i petits es deixem omplir dels béns de Déu. Ella és beneïda entre totes les dones perquè és beneït el fruit de les seves entranyes, perquè el Totpoderós ha obrat en ella meravelles.

Maria és la primera en participar de la redempció, conscient de que en ella es realitza la promesa feta als nostres pares, que en ella, com escriu sant Joan Pau II, convergeix tota l’economia salvífica (cf. Redemptoris Mater, 36b).

En paraules de sant Bernat «Ens ha precedit la nostra Reina. Sí, se’ns ha anticipat i ha estat rebuda amb tals honors, que els seus servents la segueixen plens de confiança i cridant: Porta’ns amb tu. Els pelegrins hem enviat per endavant la nostra advocada; és la mare jutge i la mare de misericòrdia, Negociarà amb humilitat i eficàcia la nostra salvació.» (Sermó 1 en l’Assumpció de Santa Maria, 1).