Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51
Fa ja quasi cent anys, el president Macià va encunyar una expressió feliç, que
es va fer molt popular entre el poble català, «la caseta i l’hortet», que
recollia el seu somni per a cada ciutadà, per a cada català, un símbol de
seguretat, de prosperitat, de llibertat. A la Sagrada Escriptura trobem una
expressió semblant per designar la mateixa realitat: «Mentre va viure, la gent
de Judà i d’Israel, des de Dan fins a Beerxeba, estigué segura, cadascú sota
la seva parra i sota la seva figuera». Ho llegim al primer llibre dels Reis
(5,5). La
parra i la figuera són la metàfora d’aquesta seguretat, d’aquesta prosperitat. Amb
un matís, però: el símbol fa referència al do, a la gratuïtat de Déu. La parra
i la figuera no precisen de la cura dels homes per donar el seu fruit saborós,
i remeten a la Terra Promesa. Són per això un símbol eloqüent de la generositat
i de l’opulència de Déu.
Jesús, hem llegit a l’Evangeli, veu Natanael sota la figuera. Li surt a l’encontre
precisament en el punt on es configura la seva identitat de ver israelita, d’home
que troba el seu sentit en la gratuïtat i en la llibertat del do de Déu.
Tanmateix, no obraríem bé si ometéssim el procés humà que explicita i concreta
aquest do de Déu: Dos deixebles de Joan segueixen Jesús; un d’aquests, Andreu,
anuncia Jesús, el Messies, l’Ungit, al seu germà, Simó Pere. Després
Jesús troba Felip, i li diu: «Segueix-me». Finalment, Felip troba Natanael, el
nostre Bartomeu, i li anuncia Jesús (cf. Jo 1,35-49). Remarco
la importància d’aquesta cadena de relacions humanes, a través de les quals es
va dibuixant el camí d’accés a Jesús, el Crist, a través de les quals s’articula
la crida de Déu.
I
qui és aquest Crist? Aquest ungit de Déu? És Jesús, algú molt concret, humà, el
fill de Josep, de Natzaret. «De Natzaret, en pot sortir res de bo?». La
pregunta, germans: la pregunta. Se’ns proposa la tasca de desxifrar el
misteri de Déu a través de l’entramat de les relacions i de les contingències
humanes, senzilles, aclaparadorament banals, de la nostra existència. Sí,
com uns mots encreuats, en els quals ens cal trobar la paraula justa que conté
la definició de la nostra salvació: Jesús, el nostre Mestre, el Fill de Déu.
La Llei i els Profetes han escrit la identitat d’aquest Jesús. Hem d’aprofundir,
doncs, en aquests llibres sagrats, en aquesta escriptura, que conté el projecte
amorós de Déu. I el projecte, al capdavall, es concreta en un nom, en una
trajectòria humana: «Jesús, fill de Josep, de Natzaret». En una ascendència i
en una geografia. En una història i en un somni. El somni de Jacob, el somni d’una
escala que comunica el cel i la terra, el somni de la nit de Pasqua: «O vere beata
nox, in qua terrenis cælestia, humanis divina iunguntur: o nit realment
benaurada, que uneix el cel i la terra, en la qual l’home retroba Déu!».
Natanael, que vol dir «Déu dona». Déu és do. Tu i jo, som do de Déu. La nostra
existència és do de Déu. Aquesta és la seguretat,
la nostra seguretat, la nostra parra i la nostra figuera, la caseta i l’hortet.
Una
realitat molt senzilla i molt humana, sòbria, en la qual Déu ens surt a l’encontre
i ens revela el sentit i la veritat de la nostra existència, regal tota ella,
tota ella aigua que brolla del gorg de la seva misericòrdia; el Déu que, com
hem cantat en el salm 144, «és justícia en tots els seus camins i misericòrdia
en totes les seves obres».
Justícia i misericòrdia, les pedres que nosaltres haurem d’afegir als fonaments
de la ciutat santa, Jerusalem, la núvia, l’esposa de l’Anyell, l’Església.
Amén!
24 d’agost del 2021
SANT BARTOMEU, APÒSTOL
15 d’agost del 2021
ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
Maria és la persona més lligada íntimament i indissolublement al seu fill, al
nostre Redemptor. Fou destinada des del mateix moment de la seva concepció a
ser la mare del nostre Salvador i aquella que en néixer no patí la corrupció
del pecat original no podia tampoc en morir patir la corrupció de la carn.
Maria és tant sols una dona, una dona com tantes altres al llarg dels segles hi
hagut, però és única en tant que Déu mirant la seva petitesa l’ha fet
benaurada. En ella i per ella ha actuat la gràcia de Déu en bé de tota la
humanitat. Maria és l’exemple més clar de com estima Déu a la seva creatura,
aquesta dona que té el sol per vestit i la lluna sota els peus, en visió de l’Apocalipsi,
fou elegida per Déu. Si per un home, Adam, vingué la mort i per un altre home,
Crist, vindrà la resurrecció; per una dona, Eva, nasqué la humanitat a la mort
i per una altra dona, Maria, neix ara la nova humanitat redimida a la vida
eterna.
Maria ens fa encara més proper a Jesús, el Fill de Déu fet home en el seu
ventre virginal; perquè ella fou qui el va concebre, el va donar a llum, el va
alletar, el tingué a la seva falda i l’amanyagà contra el seu pit en paraules
de Pius XII. Maria fou amb qui va fugir a Egipte, qui va escoltar l’anunci de
que una espasa li travessaria el cor, qui el va educar i qui va patir en perdre’l
al temple.
Maria fou la qui dient-ho als criats a Canà de Galilea ens diu també a
nosaltres feu el que Ell us digui (cf. Jn 2,5). En definitiva és aquella a qui
de la creu estant Jesús ens confià i alhora ens hi confià esdevenint així la
nostra mare (cf. Jn 19,26). Als peus de la creu Maria participa per la fe i de
manera presencial en l’abaixament total del Fill de Déu, participa de la seva
mort. Sortoses realment les entranyes que el van dur i els pits que van criar
al nostre Redemptor (cf. Lc 11,27).
Però la glòria és de Déu, tant sols és de Déu. Tot en Maria és pur do, tot s’ha
obrat en el Crist i com ens diu sant Pau en la carta als Efesis hem estat
salvats per la gràcia. Maria és una invitació a descobrir el camí cap a la
nostra pròpia assumpció, és gràcies a la seva fe que Maria rebé tal do, és
feliç perquè ha cregut i ens convida a nosaltres a creure.
Una dona així no podia baixar al silenci del sepulcre, la gràcia que Déu havia
obrat en ella no la podia deixar a mercè de la corrupció. Maria participa ja de
la resurrecció, participa ja de la gloria que ens ha estat promesa a tots; ella
és la primera benefactora de l’obra redemptora del seu fill.
Maria va néixer i va viure com qualsevol de nosaltres, Maria va morir com
morirem qualsevol de nosaltres i Maria ha estat rescatada de la mort i ha pujat
al cel com ens ha estat promès a qualsevol de nosaltres si com ella som fidels
al Senyor, si com ella ens deixem amarar de la gràcia de Déu, si com ella
humils i petits es deixem omplir dels béns de Déu. Ella és beneïda entre totes
les dones perquè és beneït el fruit de les seves entranyes, perquè el
Totpoderós ha obrat en ella meravelles.
Maria és la primera en participar de la redempció, conscient de que en ella es
realitza la promesa feta als nostres pares, que en ella, com escriu sant Joan
Pau II, convergeix tota l’economia salvífica (cf. Redemptoris Mater,
36b).
En paraules de sant Bernat «Ens ha precedit la nostra Reina. Sí, se’ns ha
anticipat i ha estat rebuda amb tals honors, que els seus servents la segueixen
plens de confiança i cridant: Porta’ns amb tu. Els pelegrins hem enviat per
endavant la nostra advocada; és la mare jutge i la mare de misericòrdia,
Negociarà amb humilitat i eficàcia la nostra salvació.» (Sermó 1 en l’Assumpció
de Santa Maria, 1).