29 de juny del 2020

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

El rei Herodes pensava que amb una mica de dedicació podria acabar amb aquell grup de seguidors d’un tal Jesús de Natzaret que l’incomodava i el rei estava ben disposat a fer-los mal. Fent matar a espasa a un tal Jaume i agafant-ne un altre de nom Pere, aconseguí fins i tot ser ben vist pels jueus, perseguir-los donava un bon índex en les enquestes que diríem avui. També un tal Saule per la seva banda s’esmerçava en perseguir aquests díscols que afirmaven que el tal Jesús que havia estat crucificat, havia vençut la mort tot ressuscitant del sepulcre estant. Però si l’home proposa és vertaderament Déu qui disposa. Ja ho havia dit aquell fariseu que es deia Gamaliel, doctor de la llei i honorat de tot el poble, davant del Sanedrí «aneu amb compte amb el que voleu fer contra aquests homes. (...) Perquè, si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,34). Herodes i Saule s’han trobat lluitant contra Déu, qui sap si sense saber-ho.

És Déu qui disposa. Déu havia disposat que Simó aquell pescador, que amb el seu germà Andreu estaven vora el llac de Galilea, deixessin les xarxes per seguir Jesús i esdevenir així pescadors d’homes. Déu havia disposat enviar a Saule camí de Damasc creient ell que anava a agafar cristians, quan de fet anava camí de la seva conversió; qui abans els perseguia, ara anunciava la fe que havia volgut destruir (Cf. Ga 1,23). Per voluntat de Crist, aquell a qui perseguia, que li sortí al pas i el feu caure del cavall i del seu error. Així per obra de Déu, Simó esdevingué Pere i Saule Pau.

Pere i Pau deixaren una vida aparentment còmode per agafar la creu i tot seguint el Crist esdevenir missatgers de l’Evangeli davant dels jueus i dels pagans, perquè la bona nova del Crist va destinada a tota la humanitat. És que al llarg de les seves vides, que a la fi foren ofertes com una libació vessada sobre l’altar, el Senyor els donà la fortalesa necessària per a mantenir-se fidels, guardant-los de tots aquells qui, com Herodes, els volien perjudicar perquè arribat el moment de desfer les amarres, acabada la cursa i mantenint la fidelitat, fossin cridats al Regne celestial per mitjà del martiri.

Qui ha darrera la seva crida, de la seva conversió, del seu ministeri i del seu martiri? D’on els vingué la força per esdevenir evangelitzadors i portar la bona nova del Crist fins al cor de l’Imperi romà? La seva lluita no fou fàcil, fou molt dur el camí; l’acompliment de la seva missió els comportà presó, cadenes i privacions. Darrera de tot plegat hi ha el ple convenciment de que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu. Sols aquesta convicció fa de Pere la roca sobre la que Crist mateix edificarà la seva Església; sols la fe dona a Pau la força per afrontar aquest noble combat, el més noble que hi pot haver.

Pere representa la fermesa, la roca de la fe, la seguretat. Pere no opina, confessa llur fe fruit d’una experiència personal que és, a més, una revelació del mateix Jesús, del Messies, del Fill de Déu viu. I confessant la vertadera naturalesa de Jesús rep una nova identitat i una missió; ser pedra i fonament de l’Església.

Pau no havia conegut al Jesús històric, però va conèixer també al Crist al qual havia perseguit, reclamant amb força el títol d’apòstol, apòstol dels gentils, perquè va entendre com ningú la universalitat de l’Evangeli, que trenca les barreres de les cultures, races i llengües. Pau representa la impetuositat de l’anunci d’aquella fe confessada oberta ara a tothom que vulgui escoltar-lo, a aquell que obri el seu cor al Crist.

La fe en Crist ha de ser primer que tot confessada, això és, acceptada, viscuda i assimilada fins a conformar d’una manera nova la pròpia identitat. Però no pot amargar-se, no es pot posar sota una mesura, cal proclamar-la, anunciar-la i comunicar-la. Creure que Crist és el Fill de Déu i el salvador del món, mort i ressuscitat per a salvar a tots els homes, significa que el creient no pot guardar-se aquesta fe per a si mateix, l’ha de donar a conèixer, perquè tots som cridats a la salvació.

La litúrgia celebrava aquesta festivitat com el natalici dels sants apòstols Pere i Pau, perquè pel martiri nasqueren a la vida vertadera que per Déu els fou oferta en cridar-los a seguir-lo i ells, malgrat tantes dificultats, no dubtaren mai a recórrer el camí que porta cap a Crist. «Segueix-me» li digué Jesús a Pere, «Segueix-me» li digué l’àngel tot tocant-lo per lliurar-lo de la presó. Pere i Pau, cadascun amb la seva pròpia història personal i eclesial, testimonien que, fins i tot enmig de duríssimes proves, el Senyor no ens abandona mai. És el Senyor qui estava al costat de Pere per a deslliurar-ho de les mans dels seus enemics a Jerusalem; és Ell qui estava al costat de Pau en els seus continus esforços apostòlics, per a donar-li la força de la seva gràcia, a fi de convertir-lo en intrèpid herald de l’Evangeli per a bé dels gentils (Cf. Joan Pau II 29 de juny de 1997).

Demanem-li al Senyor, per intercessió dels apòstols Pere i Pau, que estigui també al nostre costat i ens doni la fortalesa necessària per reconèixer tothora que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu. I si alguna vegada ens retreuen el nom de cristians, com a Pere i a Pau, estiguem contents perquè vol dir que l’esperit de la glòria, que és l’Esperit de Déu, reposa sobre nosaltres (Cf. 1Pe 4,14). Per què sinó, a qui aniríem? Si tant sols Ell té paraules de vida eterna. (Cf. Jn 6,68)

24 de juny del 2020

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Abans de nàixer:

El Senyor m’ha format des del si de la mare, teixint-me en les entranyes, on m’anava fent secretament, com un brodat.

Naixent:

A Elisabet tots la felicitaven. Els veïns i els parents sentien dir que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran. La mà del Senyor era amb ell.

Vivint:

Creixia i s’enfortia en l’Esperit. Va predicar un baptisme de conversió.

Morint:
Vessant la sang va donar el darrer testimoni de Crist.

Qui és aquest?

Aquest:

S’ha de dir Joan, perquè el Senyor ha vessat la seva misericòrdia. El Senyor ha vessat el seu favor sobre Elisabet i Zacaries, sobre la seva família, sobre el poble d’Israel.

Però, aquest favor ens arriba a nosaltres avui, a la nostra comunitat, al món sencer, perquè el missatge de l’arribada del temps de Jesús és per a tothom la bona notícia.

Déu s’apiada del seu poble, s’apiada de nosaltres i ens obre el camí cap al seu encontre mitjançant el seu precursor: Joan, el qui prepara el camí del Salvador. Joan és el precursor del Salvador, que és Jesús.

Joan en el seu temps necessita anunciar la vinguda de Jesús. Nosaltres en el nostre temps necessitem viure Jesús dins nostre. Perquè si el vivim l’anunciarem en la nostra vida.

Si els sants són un exemple de vida per a nosaltres, per a cada cristià, avui podem fer l’exercici espiritual d’esbrinar la nostra pròpia vida de santedat: abans de nàixer, naixent, vivint i morint.

Abans de nàixer:

Déu havia posat la seva llavor. Per això, abans de modelar-nos en les entranyes de la mare, ja ens coneixia, ja ens estimava.

Naixent:

Veïns i familiars felicitaven a la nostra mare. Uns deien que s’assemblava més al pare, altres que els ulls els tenia com l’àvia. I també, cadascú feia les seves prediccions de futur, segons el ritme dels plors o dels silencis.

Vivint:

Obríem el camí dels talents, desenvolupant els dons rebuts de part de Déu. Nosaltres com a cristians hem de preparar el camí del Senyor, el camí del coneixement del Senyor. Amb el nostre testimoni de vida, som designats a mostrar el Messies esperat, el Salvador del món.

Morint:

De moment, morint a tot allò que ens pot allunyar del veritable camí de Déu.

En aquesta solemnitat del naixement de Joan Baptista ens hem d’obrir a contemplar tot do rebut de part de Déu. Ens cal posar l’accent a la nostra actitud davant la vida: Com vivim? Vivim al desert? Vivim en comunitat? Estem disposats a morir? Estem disposats a morir a nosaltres mateixos, perquè visqui Crist en mi? Som llum o tenebra? Seguim Jesús fins a les últimes conseqüències? El seguim tot el dia? O bé, sols a les hores que estem imbuïts en la litúrgia? Com convivim en els qui ens envolten?

Creixem? Ens enfortim en l’Esperit? Ens convertim cada dia més? Perquè si Joan que és el precursor, no és digne de deslligar el calçat dels peus de Jesús, el Salvador; nosaltres en quin nivell de proximitat a Jesús ens trobarem? Però, no desesperem mai de la misericòrdia de Déu. En el quotidià de la vida, en el moment més inesperat, Déu es fa present. Déu ha vessat la seva misericòrdia, acceptem-la, convertim-nos i vivim sempre amb agraïment.

19 de juny del 2020

SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafael Barruè, prior de Poblet

La vista pot reconèixer un paisatge, un rostre estimat. L’oïda pot reconèixer una música, una veu que ens interpel·la. El gust pot reconèixer un menjar, un condiment especial. El tacte pot reconèixer una forma, una ductilitat. L’olfacte pot reconèixer un flaire retrobat, un perfum estimat de la infantesa.

Però, com podem reconèixer Déu? El Senyor s’ha complagut i ens ha escollit perquè ens estima. Ho reconeixem? Reconeixem l’amor que Déu ens professa? Déu és amor. I s’ha revelat en el seu Fill, que ens ha estat enviat com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.

En aquesta vida podem jugar a tenir un cor de pedra. Però, l’amor de Déu s’ha vessat, en el cor del seu Fill, Jesucrist, per esmicolar els cors de pedra i oferir-nos un cor nou, un cor d’amor vessat per als altres a la manera que Jesús ha ofert la seva sang per a la nostra salvació.

Jesús ens convida a jugar, el joc de l’escala de la humilitat. Perquè hem de ser senzills i humils per atansar-nos al seu cor.

Vivim molt cansats i afeixugats, és veritat, ho hem de reconèixer també. Per tant, ens convé tenir l’oïda fina, molt fina i atenta, per escoltar la veu de Jesús que ens diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar».

El cor misericordiós de Jesús ens atrau amb el seu amor sense mesura. Els nostres cors, de vegades, s’endureixen sense adonar-nos-en. Per això, ens convé reconèixer que l’única manera d’alliberar els nostres cors de les durícies adherides és la senzillesa i la humilitat de vida.

«Jo sóc benèvol i humil de cor», ens diu Jesús. Nosaltres per viure més a prop del cor de Jesús ens haurem de convertir en els seus veritables deixebles. Això implica per una banda alliberar els nostres cors de tota mena d’orgull. Per altra, convertir el nostre cor de pedra en un cor humil.

El nostre cor per atansar-se al cor de Jesús ha de ser un camp humil, on l’oïda del cor no escolti res més que la voluntat de Déu Pare, no accepti res més que el jou suau i la càrrega lleugera que ens ofereix Jesús.

El repòs que desitgem sols el podem trobar en l’amor de Déu. Amor que en Jesús se’ns manifestà amb tota la seva misericòrdia per cadascú de nosaltres. Pensem en el sagrament de la reconciliació on per l’Esperit Sant se’ns perdona els pecats, i en l’Eucaristia on celebrem el memorial de la mort i resurrecció del Senyor Jesús, font de la nostra vida cristiana.

Afanyem-nos a practicar el joc de la humilitat, el qual ens obrirà al seu amor incommensurable i així restarem per sempre més en l’amor de Déu, en el cor mateix del seu amor. D’allí és d’on podrem vessar el nostre amor vers els altres cors sempre més necessitats del nostre món.

La solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, ens interpel·la a revisar els nostres problemes coronaris. Revisem doncs, on tenim bloquejos en les nostres vies de relacions amb Déu i amb els germans. Recordem i no oblidem mai que: «Déu és amor; el qui viu en l’amor està en Déu, i Déu està en ell».

Si l’amor de Déu s’ha revelat als senzills, nosaltres sols tenim el camí de la senzillesa per esdevenir testimonis de l’amor de Déu. Així, amb senzillesa i humilitat podrem donar a conèixer l’amor immens de Déu als altres.

14 de juny del 2020

EL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17 i Jo 6,51-58

«Aquest pa es pren, però en realitat no es consumeix; es menja, però no canvia, perquè no es per a res transformat en aquell qui el menja, sinó que, si és rebut dignament, qui el rep es conforma a ell», són paraules del Papa Urbà IV en la butlla Transiturus de 1264 amb la que instituí la festa del Corpus Christi.

Aquell qui va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) es fa present enmig nostre a través del pa i del vi. Sovint no hi donem la importància deguda a aquest gran misteri, a aquest gran regal del Senyor. Però en les darreres setmanes molts fidels s’han vist privats, de la participació al voltant de la taula de l’Eucaristia per raó de les mesures sanitàries motivades per la pandèmia. Ha calgut acostar-se, sentir-se prop del Senyor, mitjançant la pregària, la Paraula o la comunió espiritual; són mitjans vàlids en circumstàncies excepcionals; però res no pot substituir la participació en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana (LG, 11). Avui celebrem de manera especial aquest misteri i aquest any el celebrem amb renovada joia.

Crist es feu home per poder morir com a home, però essent Déu ressuscità per a donar-nos la vida. Del cor del misteri de la redempció neix l’Eucaristia; d’aquell darrer sopar amb els seus deixebles on instituí el seu memorial; del peu de la creu on el seu cos traspassat per la llançada donà en darrera ofrena sang i aigua; dels àpats que el Crist ressuscitat compartí amb els seus deixebles. Aquest do és més gran que la mort; aquest do que neix de l’amor portat fins a l’extrem és per a nosaltres aliment d’esperança i ens convida a estendre horitzontalment, en expressió de sant Pau VI, l’amor entre tots els homes. Perquè on hi ha caritat i amor, allí hi ha vertaderament Déu.

L’Eucaristia és passat en quan a memorial d’aquell sopar amb els deixebles, que superà la pasqua que precedí l’èxode del poble de Déu pel desert durant quaranta anys, alimentat amb el pa baixat del cel. Perquè els qui van menjar aleshores d’aquell pa van morir, però el qui ara menja aquest pa, que és Crist, viurà per sempre. Jesús va celebrar la pasqua amb els seus durant la seva vida a la terra; però la va celebrar de manera especial a Jerusalem, el vespre en que el van trair; va desitjar ardentment menjar aquella Pasqua amb els deixebles abans de patir. Ja no era només la commemoració de la sortida d’Egipte, sinó bestreta de la seva pròpia Pasqua, és a dir, del seu pas d’aquest món cap al Pare per la seva passió i mort. Així la Pasqua va adquirir el seu ple sentit. Jesús va menjar amb els seus deixebles l’anyell pasqual, però la veritable víctima, agradable al Pare, era el mateix Crist, que l’endemà fou sacrificat a la creu. Amb la seva sang, font de vida, vam ser purificats dels pecats, deslliurats de la mort eterna i convidats a viure per sempre.

L’Eucaristia és present en tant que presència real de Crist enmig nostre, perquè el calze que nosaltres beneïm és comunió amb la sang de Crist i el pa que partim comunió amb el cos de Crist, com ens diu l’Apòstol. És sagrament de comunió, perquè tots nosaltres, essent molts, formem un sol cos i participem d’un mateix pa. Del misteri pasqual neix l’Església, sagrament de comunió, i l’Eucaristia, sagrament pasqual per excel•lència, és centre de la vida eclesial. «l’Església viu del Crist eucarístic, d’Ell s’alimenta i per Ell és il•luminada», en paraules de sant Joan Pau II.

L’Eucaristia és futur perquè anticipa el banquet etern a la taula celestial, tal com Jesús digué «qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna.» L’Eucaristia és fer un tast d’eternitat en el temps; així com Crist va viure en la carn romanent en Ell la glòria de Fill de Déu, així l’Eucaristia és presència divina i transcendent, comunió amb l’etern, signe de la compenetració de la ciutat terrenal i la ciutat celestial (CF. Gaudium et spes, 40). Per la seva naturalesa, l’Eucaristia, essent memorial de la Pasqua de Crist, introdueix l’etern i l’infinit en la història humana.

El sacrifici eucarístic essent sacrifici de Crist, on Ell és la víctima, on Ell és alhora el gran i únic sacerdot, opera a través dels ministres que actuen en nom seu i esdevé al mateix temps sacrifici de l’Església. Aquí rau la seva raó de ser; per al bé de l’Església a través del memorial instituït per Jesús durant el darrer sopar.

L’Eucarística ens convida a compartir aquell amor seu fins a l’extrem, aquí i ara amb els germans; perquè menjant la seva carn i bevent la seva sang estem en Ell i Ell amb nosaltres i Ell és aquell amor que enamora perquè és l’amor de Déu.

7 de juny del 2020

SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Xiuxiuegen els ocells, és època de fer nius. Al niu els ocells petits s’alimenten gràcies a les seves mares, les quals procuren que no els faci falta de res. Així, els ocells petits se senten contents, protegits i ben guardats.

Davant del misteri admirable que avui som convidats a contemplar, també cada cristià, amb la seva petitesa i humilitat s’hauria de sentir content, animat, en pau, protegit, defensat, alimentat i ben guardat en el niu del Temple, com l’oroneta. És a dir, a l’Església, en la comunitat cristiana, al monestir.

Els monjos obrim els llavis per proclamar la lloança de Déu u i Tri, donem glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, d’una manera connatural a la nostra vida monàstica amb la seva inclinació reverencial. Perquè, ens sentim en el nostre niu guardats, alimentats, defensats i protegits per la Santíssima Trinitat.

Avui la litúrgia ens presenta la reverència que hem de tenir vers Déu. Perquè ens perdona les culpes i els pecats i ens fa la seva heretat. Déu que essent Pare, ha volgut que cada fill seu, que cada home i dona que pul•lula i voleteja en aquest món se salvi. Més encara, vol que tot el món sigui salvat gràcies a ell, perquè Déu estima.

La propietat de Déu és estimar i això es manifesta en la Trinitat. Perquè estima se’ns presenta en les tres persones: se’ns manifesta com a Pare amorós, com a Fill, únic, Salvador i redemptor, com a do de l’Esperit Sant vivificador.

Déu estima i no pot deixar d’estimar mai. De part nostra correspon acceptar el seu amor, acceptar la seva voluntat, acceptar-lo a ell mateix amb tot el nostre amor.

Creure és acceptar-lo a ell tot sol, deixant de banda totes les altres coses que abans creiem que eren nostres i resulta que solament impedien trobar-nos amb Déu cara a cara. Són massa coses les que ens impedeixen veure i contemplar Déu.

El límit de l’amor de Déu, si és que podem encasellar-lo en límits, és la nostra salvació, la salvació de tothom. La bondat de Déu baixa a la nostra humanitat ferida amb la Santíssima Trinitat: amb el Pare que vol la nostra vida per sempre, que perquè no es perdi ningú ens ha donat el seu Fill únic per guiar-nos cap al Pare i amb el do de l’Esperit Sant que ens encoratja a continuar la vida obrint el nostre cor per viure contents.

Déu, que és u és tri, se’ns ha manifestat Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, per encerclar-nos, acorralar-nos en el seu amor, en el seu niu, l’Església, la comunitat per protegir-nos i defensar-nos de qualsevol mal. Els monjos hem cregut i vam fer una acte de fe, per això vam venir al niu del monestir. És del niu del monestir des d’on hem de buscar la seva presència, la presència de Déu. Com l’ocell que piula famolenc demanant el seu aliment, també nosaltres volem saciar-nos de l’Amor de Déu.

És Déu, només Déu qui pot saciar-nos. Per això ens cal buscar Déu que se’ns atansa en el seu Fill per l’Esperit Sant en cada Eucaristia a lloança del Pare, se’ns atansa en la Lectio amb la Paraula de Déu i el do de l’Esperit Sant, se’ns atansa en les hores litúrgiques i en el treball de cada dia i com no en el moment de recreació.

Déu vol la nostra vida, la nostra fe, la nostra esperança, el nostre amor, la nostra caritat, la nostra bondat, perquè vol alliberar-nos de qualsevol mal.

De part nostra està la voluntat de creure, de viure contents a l’ombra de Santa Maria, Mare de Déu, agomboiats pels sants, pels altres creients que ens han precedit, pels monjos que ens van acollir en aquesta comunitat concreta, pels qui tenim al costat ben avinguts, per viure en pau, pacificats, amb la paciència del qui espera la manifestació de Déu el darrer dia. I encara, nosaltres ara, tenim la responsabilitat de ser testimonis de fe pels qui comencen a obrir-se al coneixement de Déu.

Xiuxiuegen els ocells, escoltem la veu del Pare i seguim a Jesús, el nostre mestre, encoratjats per l’Esperit Sant.

Glòria i lloança al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

1 de juny del 2020

BENAURADA VERGE MARIA MARE DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jn 19,25-34

Les antífones del Benedictus i del Magníficat que cantem avui ens donen la clau de comprensió del significat d’aquesta memòria de la Mare de Déu que, fa ben poc, n’ha vingut a augmentar el nombre que ja en celebrem.

«Nuptiae facte sunt». A les noces de Canà Maria voldrà usar el seu privilegi de mare per forçar l’hora de Jesús, l’hora de la seva manifestació, de la seva glorificació, davant la mancança i el destret: «No tenen vi». Jesús li ho impedeix amb una resposta dura i contundent: «Dona, a tu i a mi què ens importa». Malgrat tot, Maria posa en exercici la seva confiança de dona i de mare, i marca la pauta per a l’autèntic deixeble de Jesús: «feu tot el que ell us digui».

L’itinerari de Maria, la mare de Jesús que n’ha d’esdevenir deixebla, a partir d’ara fluirà com un corrent d’aigua amagat que espera l’esvoranc per fluir de nou a la superfície, i s’anirà teixint misteriosament en el silenci de l’evangeli, en aquest fer tot el que ell, Jesús, li digui. Es tracta d’un procés de gestació, per a Maria, perquè aquesta dona, per a esdevenir nova, haurà de morir com a mare i ressuscitar com a deixebla de Jesús, en l’Esperit, per la fe i en la fe.

«Cum vidisset Iesus». Aquest procés es resol als peus de la Creu. Jesús trenca la seva relació de fill amb la seva mare, i la confia com a deixebla a l’Església, a la nova comunitat, representada pel Deixeble estimat: «Dona, aquí tens el teu fill... fill, aquí tens la teva mare». A partir d’ara la maternitat de Maria serà la maternitat del discipulat, i esdevindrà mare de Jesús en la mesura que el farà néixer en ella i en la comunitat per l’acolliment de la fe. Maria, la Dona, és rebuda pel Deixeble estimat, això és, admesa a l’àmbit del discipulat. Quan diem que Maria és Mare de l’Església volem dir sobretot que és Mare de la fe dels deixebles, de la nostra fe, i que, en la seva fe, sota les ales de l’Esperit, agombola una nova comunitat de fe.

Això, Damià Forment, ho va expressar molt bé en el sisè goig de la Mare de Déu que tenim representat en el segon pis del nostre retaule, damunt mateix de la imatge de santa Úrsula. També en la mateixa representació de la Pentecosta del Breviari del rei Martí, que contemplàvem ahir en el quadernet de Matines. Maria hi apareix com a dona orant, gestant, amb la seva pregària, amb la seva fe, amb la seva esperança, una nova comunitat de deixebles, l’Església.

Demanem-li que ens acompanyi en el nostre camí, amb la mateixa fortalesa i amb la mateixa tendresa amb què acompanyà Jesús als peus de la creu, i la comunitat naixent al Cenacle. Santa Maria, Mare de l’Església, pregueu per nosaltres. Amén.