28 de gener del 2018

DIUMENGE IV DEL TEMPS DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Les notícies volen i ara mai més ben dit les pengen en un núvol. Moisès anunciava la voluntat de Déu, l’enviament d’un profeta, aquell que diria les paraules de Déu, aquell a qui tothom hauria de fer atenció i escoltar.

Perquè Déu parla per boca dels profetes i nosaltres només podem acceptar i escoltar, posar la màxima atenció en la voluntat de Déu. El profeta esperat, el desitjat, no serà aquest Jesús? L’anomenada s’estén. Jesús té poder per guarir, amb autoritat foragita tot mal.

La presència de Jesús, el profeta desitjat, supera tot ordre establert. La pròpia presència de Déu, la presència del bé suprem no pot conviure, no pot restar al costat del mal. El mal queda anorreat, desapareix, s’allunya de tot el poder guaridor que destil·la el propi Jesús al mig de la sinagoga de Cafar-Naüm. El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum.

És ben curiós que el mal reconegui el bé, el pecat la gràcia, l’esperit maligne el Sant de Déu. Sí, Jesús és el qui ha vingut a destruir el poder del mal. Ha vingut amb l’autoritat donada per Déu mateix i amb aquesta autoritat suprema ensenya.

I és ara, a nosaltres que vivim dedicats al Senyor, que vivim ocupant-nos de la seva casa i mirant de fer el bé, el que sigui agradable al Senyor, sense tràfecs que ens distreguin, és ara a nosaltres que amb la seva Paraula guaridora ens exhorta a viure tenint present la seva autoritat.

Tant de bo que avui sentim la seva veu. Tant de bo que no endurim els nostres cors. Tant de bo que sapiguem escoltar la veritat de la seva gràcia salvadora que ens foragiti qualsevol mal, qualsevol esperit maligne que es vulgui posar en nosaltres.

Escolta la notícia: Si no endurim els nostres cors serem capaços de veure, palpar, tocar i sentir en el mateix cor nostre la presència de la novetat de Jesús, aquell qui ens ha creat i ens vol salvar. Aquesta és la notícia que hem de viure amb fe, esperança i caritat. I perquè sigui bona notícia també l’hem de compartir amb la infància missionera en aquest dia de col·lecta i pregària per tota la tasca que porten a terme. Déu parla a través d’ells, escoltem-los i ajudem-los en les seves necessitats.

26 de gener del 2018

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«A Déu tot és possible». I, és per gràcia que Robert va marxar de Molesmes cercant un lloc més desèrtic per trobar en la solitud la presència més profunda del Misteri de Déu.

Amb Alberic i Esteve aquell germen de comunitat monàstica va anar arrelant en el lloc. I, com un arbre, en l’estabilitat del seus brots va florir i va treure branques poblant la terra, consolidant no l’obra dels homes, sinó l’obra de la gràcia de Déu.

«A Déu tot és possible». A nosaltres no tot ens és possible. Però, si que ens és possible deixar-ho tot i seguir el Crist. Podem fer l’elogi dels nostres sants pares, però és a les nostres mans posar-nos al nivell de les seves petjades, de la seva humilitat i de la seva caritat.

Gràcies a la fe, Robert, Alberic i Esteve es van prendre seriosament les Sagrades Escriptures i la Regla del nostre Pare sant Benet. Volien viure en un lloc nou amb una nova vitalitat en la fidelitat a la Regla, en la fidelitat a l’Evangeli.

Avui, és a nosaltres que Jesús ens interpel·la. Ens interpel·la en aquesta solemnitat per centrar-nos en el que realment és el millor. El ric, el qui ho té tot en aquest món, ho té difícil per desitjar, cercar i aconseguir el Regne de Déu.

Mira, agafa el mirall de l’Evangeli i mira’t. Ets monjo? Ets cristià? Observa la teva vida, baixa per l’escala de la humilitat i analitza ara i avui quina mena de vida estàs vivint. Ho has deixat tot? Segueixes Jesús i només ell? T’interessa això de posseir la vida eterna?

Penso que necessitem una neteja a fons. Cal buidar el nostre interior de plenitud de riqueses enganyoses. I així, podrem desitjar, cercar i aconseguir el Regne de Déu. No per mèrits nostres sinó per la gràcia de Déu. La renuncia a aquest món ens obre el pas al Regne de Déu, a la vida per sempre, a la promesa del cent per u, ara ja, i ens convida a aprofundir el Misteri de Déu, la seva presència en la comunitat i ens ajuda a posar els ulls fits en la vida eterna. No oblidem mai que per a Déu tot és possible.

25 de gener del 2018

CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Fets 9,1-22; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18

La festa d’avui, germans, ens ajuda a afinar què entenem per conversió, si més no en paràmetres cristians. Saule de Tars, ben mirat, no canvia de religió: no es converteix al cristianisme, si m’ho deixeu dir. Continuarà tenint la consciència de ser un bon jueu, fidel a les tradicions paternes, fidel a la Llei en el seu veritable sentit. Per a Pau la conversió significa sobretot, com suggereix el relat dels Fets dels Apòstols que hem escoltat, el do d’una mirada nova, d’una llum nova, que prové de la seva trobada amb Jesús. És amb aquesta mirada nova, la mirada de Jesús, que Pau fa el seu camí de la Llei cap a l’Amor, del mèrit cap a la gràcia. El camí de l’Església.

De les primeries de Pau m’agrada molt la conclusió del relat de la primera lectura, fragment que avui no hem llegit i que ell mateix evoca i explica a la segona carta als Corintis (11,32-33): «A Damasc, l’etnarca del rei Aretes havia apostat guardes a la ciutat per agafar-me, però em van despenjar per una finestra a dins d’un cove, muralla avall, i em vaig escapar de les seves mans». El lligo, aquest  episodi, amb la setmana de pregària per la unitat dels cristians que avui concloem. El novell deixeble de Jesús s’escapa muralla avall amagat dins un cove de vímet! Un quadre ben galdós! Però és que l’Església ha tingut sempre aquesta capacitat, i no l’hauria de perdre mai!, de saber aprofitar els forats i les escletxes, no per escapar-se, per evadir-se de la realitat, sinó per colgar-s’hi com un gra de blat, per barrejar-s’hi com una mica de llevat en la pasta. Perquè, continua dient Pau, «si m’he de gloriar, em gloriaré de les meves febleses» (2 C 11,30). Penso que solament des d’aquest gloriar-nos de les nostres febleses els cristians podrem trobar els camins del retorn i de la unitat, i no tant amb grans discursos a l’àgora i a plena llum. Potser, com Pau, fugint de nit muralla avall, cercant un altre moment i una altra estrella més oportuns. Un moment i una estrella que haurien d’anar madurant en la pregària incessant.

En començar aquest octavari de pregària per la unitat, avui fa vuit dies, el predicador ens deia en la seva homilia que solament Crist pot obtenir-nos, donar-nos la unitat que cerquem. El mateix Pau en feia l’experiència, quan deia: «No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrere per tal d’apoderar-me’n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi» (Fl 3,12). Deixem-nos, doncs, apoderar per Crist, com Pau, i correm plegats vers l’horitzó de la comunió i de la pau. Amén.

14 de gener del 2018

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 3,3b-10.19; Sl 39; 1Co 6,13c-15a.17-20; Jn 1,35-42

Estimats germans i germanes,

La vida cristiana és un camí, un camí vers la plenitud humana, la recerca constant d’Aquell que doni sentit. Les lectures que hem escoltat parlen de l’experiència personal en l’encontre amb Jesús. Hem de recordar que en una primera impressió es conjuguen cinc elements: la força persuasiva, la capacitat d’empatia, la fascinació, la credibilitat i la confiança. Si Déu fos només una idea, podríem parlar de seducció. Com que és un Ésser Vivent, amb qui podem establir una relació personal, hem de parlar d’amor. Un amor viscut en diferents etapes. Les dues lectures ens hi parlen.

La vocació del petit Samuel és un dels passatges més deliciosos de l’Antic Testament. El text escenifica el descobriment progressiu que Samuel realitza de la veu del Senyor. Notem en aquest bellíssim episodi alguns detalls. Samuel era encara un noi. Això indica que la receptivitat i la confiança pròpia dels més joves és una disposició òptima per a percebre la veu de Déu. Potser quan ens fem grans busquem els propis interessos, desconfiem dels altres, ens centrem excessivament en nosaltres mateixos, i perdem la capacitat de canviar. Samuel vivia al temple, estava al servei de Déu, disposat a escoltar-lo. La vocació neix i creix en un clima d’oració, que augmenta la fe i la capacitat d’estimar. No és fàcil discernir la vocació; necessitem un bon guia que ens ensenyi a distingir la Paraula de Déu i la paraula que escoltem dels altres.

La vocació no neix inesperadament. Andreu i Joan eren sensibles al fet religiós i cercaven. La descoberta de Jesús fou per a ells un impacte fulminant. De què van parlar amb Jesús aquell dia? No ho sabem, però ho intuïm. La manca d’informació detallada pot motivar en nosaltres una reflexió, un recordar la història personal de la nostra vocació, i un renovar el nostre compromís: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Molts creuen que per descobrir la pròpia vocació cal mirar dins nostre i descobrir-hi com una atracció, una mena de gust sensible. Però pot passar a l’inrevés. La vocació no ve mirant endins, sinó mirant enfora. La vocació, el Bon Samarità la va sentir mirant el ferit que hi havia al camí. Moisès, veient l’esclavitud del seu poble. Un jove, contemplant amb ulls d’enamorat una noia i desitjant compartir la vida amb ella. Un mestre, quan valora la formació dels nens i els programes educatius. Un monjo, contemplant els germans i sentint que una vida d’oració constant ens uneix més amb Déu, el nostre Tot; i comprenent que la pregària és com la sang que encara que no es vegi dóna la vida al cos. Hem de saber veure la crida de Déu sobre cadascú de nosaltres; i conèixer quina és la nostra missió en el món, sigui en el matrimoni, la vida religiosa, o en una professió determinada...

Quina és la nostra vocació? I també... quina és la nostra resposta? Els cristians som membres de l’Església, formem el Cos de Crist. En un cos hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció. Cal que treballem per al bé comú, segons les nostres capacitats i la nostra vocació. Hem de veure la complementarietat de les vocacions i el sentit de la responsabilitat. No hem de posar obstacles a la voluntat de Déu, que comprenem millor quan guardem la seva Paraula al fons del cor. Que les nostres limitacions no ens immobilitzin, perquè la nostra vocació comporta unes responsabilitats: hem d’obrir-nos a l’acció de Déu. «Confia en Ell, deixa’l fer», diu el salmista.

Com els apòstols, passem pel desert, per la transfiguració, per la mort i resurrecció de Jesucrist. Com ells, vivim les diferents etapes d’aprofundiment de la nostra fe i de la nostra vocació. Quan avui combreguem una vegada més, podem donar gràcies, pensant que Ell s’acosta a nosaltres per comunicar-nos la seva força, la seva pau i el seu estil de viure.

«Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta».

6 de gener del 2018

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet,
a l’oratori de la infermeria

Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

L’estel que guià els mags és l’esclat de la llum, una llum que centra la celebració del Nadal. En el misteri del Nadal, la llum de Crist s’irradia sobre tota la terra, com si fos en cercles concèntrics. Primer als pastors, els representants dels més desafavorits del poble d’Israel, la llum que arriba a Jerusalem, sobre la que clareja com l’alba la glòria del Senyor. Avui als mags, que per una revelació han conegut el misteri secret que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat; vinguts de llunyanes terres són la primícia dels pobles pagans, l’anunci que la salvació ha arribat per a tots els homes i dones de bona voluntat, independentment de la seva raça, llengua, cultura o llinatge.

Però aquesta llum que ha vingut a il·luminar tot el món, a treure’ns de la tenebra i que té com a focus d’irradiació el nen, amb Maria i amb Josep, té zones d’ombres perquè en els poderosos no els suscita joia, sinó temor i hostilitat; són les tenebres que encara embolcallen la terra, les fosques nuvolades que cobreixen les nacions. N’hi ha que, tot i reconeixent que Jesús és el Fill de Déu fet home, no volen pas acollir-lo, s’inquieten en sentir aquesta bona nova. I es neguen així a acollir Déu, perquè Ell és l’origen de tota llum, el verb que s’ha fet home esdevenint el principi de recapitulació i reconciliació universal, la meta de la història, la terra promesa de l’èxode de la humanitat que en la mort i resurrecció de Crist troba el seu colofó. Per això avui la litúrgia ens convida a anunciar també la Pasqua, centre de la història de la salvació, quan Jesús mort, és sepultat pels homes i ressuscitat pel Pare.

La seva mort és anunciada per la mirra que els mags oferiren al nen, símbol de la seva vertadera i plena humanitat. Aquest infant, indefens, humil i pobre ja al bressol, revela però el rostre del Pare, perquè tot i la seva petitesa és vertader Déu; tal com l’encens ofert pels mags prefigura. La llum que il·lumina les nacions, que brolla del cor de la història d’Israel, del llinatge de David, es mostra com un simple infant, amanyagat per Maria, la mare, però en Ell els mags hi reconeixen la font de la llum que anunciaven l’estrella i les escriptures, l’arribada del rei d’Israel profetitzada de temps antics, un rei per a tot el món; com l’or ofert pels mags representa.

Per damunt dels signes còsmics i dels anuncis, hi ha la voluntat personal de Déu que en Crist es revela com a amor. Ara el Fill unifica en Ell el cel i la terra, creació i creador, carn i esperit. Busquem bé en aquest infant, el secret que des d’ara s’ofereix a tots els pobles; que en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. Hereus de Déu en el seu Fill, Crist Déu veritable, digne de rebre l’encens i manifestat en el baptisme del Jordà. Formant part del cos de Crist, vertader home, que és l’Església, prefigurada en la taula de Cana i formada per la humanitat finita amorosida amb la mirra. Compartint l’esperança de l’acompliment de la promesa del Regne d’aquell qui, vertader rei els mags amb l’or coronaren. No tinguem por a les tenebres del món, perquè qui ens ha nascut és «la llum del món» (Jn 8,12). Anem amb el cor alliberat de les tenebres de la inquietud, busquem-lo ben bé, aquest nen, i quan l’haurem trobat, fem-ho saber, perquè tot el món pugui presentar-li el seu homenatge; Ell és el Salvador del món.