23 de novembre del 2008

JESUCRIST, REI DE L'UNIVERS (Cicle A)

Diumenge XXXIV

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34, 11-12; Sl 22, 1-6; 1Co 15, 20. 26-28; Mt 25, 31-46

L’evangeli ens presenta una escena de gran magnificència, grandiosa: Jesús, segur de la seva autoritat, del seu poder, afirma: Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós...

Aquest Fill de l’home ha aparegut humil a la seva existència terrena, però en realitat és Fill de Déu, i al final apareixerà en el seu tron de glòria, per posar fi a tota la història humana.

Apareix Crist, el Fill de Déu, de nou en una visió universal, per separar els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles de les cabres.

Això serà així? Crist té interès que tinguem molt present aquest panorama grandiós d’un judici universal, escruixidor?

Perquè també llegim a l’evangeli aquestes paraules de Crist: Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna... ha passat de la mort a la vida... (Jn 5, 24). Escoltar el missatge de Jesús, la seva Paraula aquí baix, sembla ja el ticket per a la vida eterna, i no caldrà esperar ni fer cua.

També diu Jesús: Us ben asseguro que arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de l’home, i els qui l’hauran escoltada viuran... Ve l’hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la seva veu i en sortiran; els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal per al judici... (Jn 5, 25s). Ja ha arribat l’hora, diu Jesús. El més important és escoltar la veu del Fill de l’home. Sembla que aquí baix, en el temps de la nostra vida tenim l’opció de recollir el ticket per passar, sense esperar la decisió del judici.

I encara dirà en un altre moment: Als qui escolten les meves paraules, i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món... El qui em rebutja ja té qui el condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que el condemnarà... (Jn 12, 47) Aquí fa l’efecte que aquest judici final no serà un prendre consciència de com hem acollit i viscut en aquest món el missatge del Fill de l’home. És a dir, quina opció hem fet pels camins d’aquest món.

Amb què ens quedem: amb l’espectacle de la fi dels temps, o amb aquestes recomanacions que ens fa Jesús per al temps d’aquesta vida a la terra? De fet, en la ment dels creients, ha quedat molt gravada aquesta escena del judici com un element més dels Novíssims: mort, judici, infern i glòria. I sempre amb un tarannà escruixidor, paralitzant, de por... que després, habitualment, no té una projecció important en la vida concreta del creient.

Jo crec que resulten més atractius els ensenyaments de Jesús que fa durant la seva vida, els ensenyaments i la seva mateixa vida. Els ensenyaments suggerits en aquestes paraules de Joan:

Qui escolta el meu missatge, la meva paraula, i creu en Aquell que m’ha enviat posseeix vida eterna i no se’l crida a judici.

Us ben asseguro que arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de l’home, i els qui l’hauran escoltada viuran.

El qui escolta les meves paraules jo no el jutjo...

Són ensenyaments que porten a tenir un dinamisme de vida, ja ara, sense esperar cap judici final. Sembla ser, doncs, que la preocupació de Crist no és ficar-nos en el cap aquella escena del judici final. El nostre Rei no és un Rei que ve amb aires de venjança, a condemnar. És un Rei que té les seves tropes «disperses», en aquest món, en els llocs de la misèria. Un Rei que passa revista a les seves tropes. Però, com ho fa?

Va donar menjar als famolencs. Es va compadir d’ells, perquè eren com ovelles sense pastor. I després desenforna pans per a cinc mil.

Donà beure a l’assedegat. I per això diu a la samaritana: qui begui de l’aigua que jo li donaré, el seu interior serà una deu. Quines coses fa la Paraula del Senyor!

Va acollir els forasters. Això li va costar una mica més, si pensem en la seva primera reacció amb la dona cananea, o en el centurió que demana la curació del seu criat, pel qual intercedeixen també els qui l’acompanyaven.

Va vestir el despullat. Amb una paraula de perdó a la dona adúltera. O com diu Pau: essent ric es va despullar de la seva condició per a enriquir-nos amb la seva nuesa. Així ens ofereix el seu vestit a tots.

Va visitar els malalts, o deixava que s’acostessin a ell. D’aquest gest n’hi ha moltes pàgines a l’evangeli. Sembla que van ser els seus predilectes.

Va visitar els empresonats. Enviant un missatge a Joan Baptista, o la llibertat a Barrabàs.

Aquests són els gestos de Crist, clars, concrets; un dinamisme de viva compassió per tot l’humà. Veritablement si Déu es va encarnar en l’home, allò de més important en aquesta vida és l’home. Crist, el nostre Rei, ens ensenya a acostar-nos a l’home, amb una actitud receptiva, compassiva. Aquesta escena grandiosa de l’evangeli comença a ser una realitat aquí i ara..., s’acosta l’hora, millor dit, ja ha arribat…, Però molts sembla que segueixen mirant al cel, quan Crist es troba ja entre nosaltres. Recordeu la Paraula de Jesús: Jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps. L’evangeli d’avui ens ensenya els espais on el podem trobar, els rostres on el podem contemplar.

16 de novembre del 2008

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Les celebracions d’aquests diumenges del mes de novembre, acabant l’any litúrgic i preparant el nou de l’Advent, són —d’una part— com una invitació a avaluar el nostre camí cristià. De l’altra, ens fan mirar cap al futur d’una manera explícita, tot educant-nos en el sentit «escatològic» (de pensar en el dia que el Senyor ens cridi al seu si), que ha de tenir la comunitat cristiana: és que som pelegrins, vers una pàtria definitiva —la del Cel— que no és pas la present. Així doncs ¿realment la nostra vida, tot el que fem, està al servei del Regne de Déu? ¿realment la nostra vida dóna fruit al servei de l’Evangeli? Aquests, i d’altres, serien els punts o temes que deurien ser motiu de meditació nostra en voler fer balanç d’aquest any que es va esgotant. Aspecte que lliga molt bé amb el dels «talents» que ens ha proposat l’evangeli d’avui, talents que se’ns donen per a fer-los fructificar. D’aquí que avui se’ns convidi a prendre’ns ben seriosament les activitats de l’Església i les persones que s’hi dediquin siguin fruit de l’esforç de tots. I que nosaltres mateixos treballem pel Regne de Déu, i d’alguna manera els nostres talents hi contribueixin. De cara al futur, se’ns recorda la necessitat d’estar vigilants, amatents als signes que Déu ens faci avinents. Aquest tema de la «vigilància» ja ens va ser encetat el diumenge passat, amb la paràbola de les verges prudents. Totes les lectures d’avui –la de sant Pau, la segona, està triada d’entre les cartes que miren més a la darrera vinguda del Senyor- són un cant a la feina, a l’activitat, a saber aprofitar el temps, perquè no sabem mai quan se’ns acaba. Mirar endavant no és pas superflu, és —com ens ho deien les lectures del diumenge passat— la veritable saviesa, la de pensar segons Déu.

Tornant a la paràbola (de l’evangeli) dels administradors i les altres lectures d’avui que ens volen dir que hem de treballar. Hem de complir, cadascun de nosaltres, les obligacions del propi estat. Primerament, perquè hem de comprendre bé que només som «administradors» de les coses —no en som amos, l’amo n’és Déu—: Com és la vida, el cos, la salut, la vigoria i el bon delit, els sentits corporals, les facultats espirituals i les qualitats i aptituds que puguem tenir..., tots són dons de Déu que ens els ha atorgat perquè els administrem segons els seus manaments i posats al seu servei. I a fi que en traguem profit i rendiment a favor nostre i a favor de la societat en què vivim, i així col·laborem en el desenvolupament d’aquest món que Ell ha creat, per fer-lo més fraternal i humà. L’exemple que ens ha proposat la primera lectura és el de la bona mestressa de casa, que treballa diligentment en bé del marit, dels fills i dels indigents. I això ens vol dir que tots hem d’esmerçar les nostres energies complint bé les obligacions d’estat que ens corresponen. Jesús també ens ha deixat el seu evangeli, que és un tresor de saviesa, perquè l’apliquem a les nostres vides i el fem fructificar en obres de fe, d’esperança i de caritat. Quan arribi el dia del Senyor: en el moment de la mort, quan Ell ens cridi al seu si, o bé quan a la fi dels temps nostre Senyor tornarà gloriós, sobtadament, a judicar el món, llavors ens demanarà compte de com hem usat i com hem fet rendir els dons —els talents— que ens havia confiat. Si no n’hem extret cap profit, o si els hem aprofitats només per al nostre egoisme, o bé si els hem fet rendir a glòria seva i a profit dels altres en compliment amorós del nostre deure. Que aleshores puguem sentir les belles paraules de l’amor —Déu—, que ens digui: «Has estat un administrador bo i de tota confiança, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor» al Cel.

Tota Eucaristia —la missa— ens és la reproducció incruenta de la immolació de Jesús per a nosaltres a la creu. Però, és també un mirar al futur, un preparar els últims temps de cadascú, o bé de tota la humanitat. Bé ho recordem en cada missa, en dir —després de la consagració— «esperem el vostre retorn, Senyor Jesús». Així recordem que tots els valors d’aquest món tenen una meta i tota la nostra vida té la seva raó de ser només en Déu. Aquest PA i aquest VI que aportem a l’altar, «fruit de la terra i del treball dels homes» (ofertori), són un símbol clar pel qual aportem a l’Eucaristia el fruit del nostre treball. D’aquesta manera, tota la nostra vida, amb les seves fatigues i èxits, s’uneix a la donació pasqual de Crist en l’Eucaristia. Siguem-ne conscients, i demanem a Déu que tot això ens sigui gràcia i benediccions, ara, i ens sigui alhora penyora de la vida futura a la qual tots aspirem i Déu ens hi convida d’anar-hi i ens hi té un lloc preparat.

Que així sigui per a tots. Amén.

13 de novembre del 2008

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 83; 1Pe 2, 4-9; Lc 19, 1-10

«Que n’es d’amable, el teu temple,
Senyor de l’univers!
Tot jo sospiro i em deleixo
pels atris del Senyor:
Ple de goig, i amb tot el cor,
aclamo el Déu que m’es vida».

Així comença el salmista aquest poema que és el salm 83; amb la bellesa d’una nostàlgia viva: amable, sospiro, deleixo, aclamo... són paraules que traspuen d’un cor enamorat, d’un cor ple de tendresa pel seu Déu, pel Déu que és la font de la seva vida. Quina delícia: delectar-se pel Déu viu... Delectar-se, sospirar... és la nostàlgia per Déu. Una imatge viva, seductora d’un Déu amable apassionat per l’home i que desvetlla nostàlgies, desitjos, passions.

Aquest salm va contra la rutina en el tracte amb Déu. Què és el que provoca en el salmista tant d’entusiasme, tanta dolçor, tant d’afecte? No és simplement el temple, sinó Aquell que habita en el temple. En la foscor del temple, com ens diu la lectura del llibre de les Cròniques, però per a omplir de llum i de desig els qui penetren en el temple per a lloar-lo. Amb Déu trobarà el secret de la seva vida i una força interior que li permetrà caminar per un camí recte d’acord amb la llei del Senyor.

Aquest salm és un recurs preciós per revifar la nostàlgia de Déu, per a desitjar-lo més ardentment. I si tenim aquest desig, sabem que tenim ja aquest do que ens ve de Déu. Diu sant Agustí: Déu dilata el desig perquè creixi i creixent arribi a Déu. Déu no podria donar una cosa petita al qui desitja; Déu no podria donar res del que Ell ha fet: es donarà a si mateix, Ell que va fer totes les coses.

Qui és aquest Déu pel qual sospira la meva ànima; com és la seva casa pels atris de la qual em consumeixo de desig? Sant Bernat utilitza una imatge del profeta Isaïes: Bona feina! Aquestes pedres (les pedres vives del temple de Déu) tenen la doble soldadura del ple coneixement i de l’amor perfecte. Com més a prop estan de Déu, que és amor, més gran és l’amor que les uneix entre si.

Bona feina! És l’expressió d’Isaïes que sedueix Bernat. Però és interessant tot el context d’aquesta expressió del profeta Isaïes. Així quan llegim:

A qui serà semblant Déu, quina imatge utilitzaré per donar-lo a conèixer? L’escultor fon una estàtua, l’orfebre la recobreix d’or. S’encoratgen un a l’altre, i diuen de la soldadura: ¡Bona feina!

La bona soldadura del coneixement i de l’amor perfecte. Aquest pensament de sant Bernat ens ha de portar a la consideració de les paraules de sant Pere: Acosteu-vos a ell, que és la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu. A la pedra angular, a Crist. Ens hi acostem com pedres vives, per entrar en la construcció del temple. Així serem llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat per proclamar la lloança de Déu que ens crida a la seva llum admirable.

Poble de Déu. En un poble tots es coneixen. I no ens coneixem en aquest petit poble que és la nostra comunitat? Coneixement i amor perfecte. Calen totes dues coses.

Ens coneixem les nostres virtuts i els nostres defectes. Arribem a saber els gustos, les fallades, el cantó fosc de la vida de l’altre. Però no ho utilitzem com a matèria de judici i de distanciament, sinó més aviat com aquells detalls foscos, que hi ha en la seva vida, però que serveixen per a posar de relleu les seves llums, les seves virtuts. Perquè aquestes sí que necessitem utilitzar-les. Perquè tots som pedres vives per entrar a formar part de la construcció del nou temple de Déu, la pedra angular del qual és Crist. És important en aquesta tasca d’edificació del temple de Déu el clarobscur de cada membre de la comunitat. Déu ens ha fet així. Podríem recordar aquella expressió forta, enigmàtica de Pau: Déu ens ha deixat a tots captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots. Déu necessita del nostre clarobscur, com la matèria més apropiada perquè l’Esperit vagi fent el seu treball de purificació en nosaltres, per mostrar el seu gran cor a través de la seva generosa misericòrdia. Coneixement i amor perfecte. Déu ens coneix tal com som i ens estima amb la perfecció del seu amor. Així ha de ser també en la nostra vida.

A nosaltres ens convé aquest clarobscur per a viure una permanent tensió cap a la llum; per a col·laborar amb l’Esperit diví en el treball d’anar polint les arestes del cor, d’anar polint les arestes de la pedra que som, de manera que puguem acoblar-nos amb els nostres germans i deixar que l’Esperit de Déu edifiqui el seu temple sant. Coneixement i amor perfecte. Ens coneixem, però per ser generosos, per viure un amor generós.

És possible, si som sincers, que no ens vegem com a pedres dignes als ulls de Déu, i fins i tot, des d’una actitud humil, als ulls dels altres. Però, com Zaqueu, hem sentit parlar de Jesús, fins i tot hem llegit els seus ensenyaments, i busquem, una vegada més, la seva mirada. La mirada de Jesús és capaç de purificar el nostre cor, com va purificar la vida tota de Zaqueu.

Ets baix d’estatura? No importa, enfila’t a la figuera! Potser vol allotjar-se a casa teva.

2 de novembre del 2008

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Diumenge XXXI durant l'any

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25, 6-9; Sl 22; 2Tm 2, 8-13; Jn 11, 32-45

Maragall acaba el seu Càntic Espiritual amb aquestes paraules: «Sia’m la mort una major naixença»

La mort és un naixement més gran, per al qual necessitarem uns nous ulls i un cos nou. Morir és acabar de néixer. Déu no ens crea per veure’ns morir, sinó per dur-nos cap a la vida que és Ell mateix. Per aplegar-nos al voltant d’aquesta taula del banquet que ens té preparat, mostrant-nos com la imatge de Déu és molt diferent de la que es fan els homes. El nostre Déu és un bon amfitrió que ens té preparat un gran banquet. Un banquet de plats gustosos, i de vins selectes, de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats. Un banquet on s’engolirà la mort per a sempre. Aquell dia es dirà: Aquí teniu el vostre Déu.

Ho podem dir nosaltres? ho diem nosaltres? Aquí teniu el vostre Déu. És aquesta la nostra imatge de Déu? Transmetem en aquesta vida, nosaltres, els creients, la imatge d’aquest Déu que ens espera amb una festa preparada? Aquesta vida és el lloc on preparem la festa, fabriquem la vida que esperem. En tal cas morir no és una desgràcia, sinó que és el que millor li pot succeir a una persona responsable de la seva vida.

En aquesta vida, viscuda amb sentit profund, com més visc més sóc capaç de viure, i arriba un moment que sóc tan capaç de viure, que la vida en el temps i en l’espai ja no pot satisfer i em moro. Recordo una conferència d’un metge oculista de 108 anys, que ens deia que sentia desitjos d’anar-se d’aquí, de morir, perquè havien marxat ja tots aquells que estaven més a prop seu, amics i parents pròxims, i aquesta solitud el duia a buscar aquesta altra dimensió de la vida. El que aquest metge experimentava físicament, també, o millor, ho podem viure espiritualment els creients.

En la vida hi ha coses que són nostres, per exemple, els trets personals; en la mort conflueixen totes elles. És a dir, que si en la vida hi ha coses intransferibles, molt nostres, la mort és totalment nostra. Cadascú mor la seva pròpia mort. La mort no es repeteix mai; ningú no ha mort ni morirà com jo moriré. Morir és allò de més personal que jo faré en tota la meva vida. Tota la vida junta no és tan personal com ho serà la meva mort. La mort és la gran propietat de l’Home, l’única propietat que no destorba el seu ésser; és la seva grandesa i la seva dimensió. I és de tal profunditat i calibre el misteri de la mort que cadascú la viu d’una manera única i personal, i és de tal transcendència que la mort meva, la mort que jo he de «viure» no l’ha viscut mai ningú en tota la humanitat.

Però és mitjançant l’amor que anem preparant aquest nou naixement. El camí d’aquesta vida, ens permet anar desvetllant la capacitat per a l’amor que ens ha donat Déu, vivint aquest amor que és ja un morir a si mateix, de manera que la vida vagi sent un assaig per al naixement definitiu, o l’entrada al banquet de plats gustosos, suculents…

Com la personalitat de cadascú, la mort s’elabora, fermenta i madura en les profunditats de l’ésser de cadascú, en els immensos silencis de la solitud personal, en la vasta serenitat en què pot escoltar-se només la veu de Déu. Això vol dir que la mort s’esdevé segons la profunditat i intensitat amb què la vida ha estat viscuda, és a dir, que la mort és «petita» si la vida ha estat pobra en experiència espiritual, però la mort és gran i estel·lar si la vida ha estat viscuda en cada instant amb responsabilitat i consciència.

I aquesta grandesa de la mort que guarda relació amb la vida és en raó de l’amor amb que hem viscut la vida d’aquí. Estimar és aprendre a morir. És morir. És obrir el camí del nou naixement. És obrir les portes del banquet del nostre Déu.

Però, a més, aquest Déu, el nostre Déu, no el meu o el teu, el nostre, el Déu amb nosaltres, s’ha fet presència viva en aquesta vida per parlar-nos el llenguatge de l’amor, per viure l’amor, i un amor fins a l’extrem. I per ser així un punt de referència permanent per a la nostra existència, per al nostre viure provisional d’aquesta vida. Per a viure-la en l’amor i amb l’amor.

Per això fem memòria de Jesucrist, ressuscitat d’entre els morts. Per això ens diu Pau quina és la doctrina segura: Morir amb Ell, per viure també amb Ell, ser constants en les proves per a regnar amb Ell. Confiar sempre en Ell encara que no arribem sempre a ser-li fidels, ja que Ell roman fidel. I no negar-lo mai, ja que Ell no ens va a negar.

No és gaire fàcil viure aquesta dimensió de la nova vida, de la resurrecció, que és el que dóna avui sentit a la nostra celebració. Si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe no tindria sentit. Però Crist ha ressuscitat i aleshores… tenim aquesta fe, aquesta seguretat en aquest néixer definitiu a la plenitud de la vida? O ens passa com a Marta? Marta coneixia Jesús, els tres germans vivien una amistat profunda amb Jesús, però la mirada de Marta no arribava més enllà de l’horitzó d’aquí baix, si s’ha de jutjar per l’escena de l’evangeli que acabem d’escoltar.

En qualsevol cas farem bé de recollir una vegada més la paraula de Jesús i guardar-la en el cor: No t’he dit que, si creus veuràs la glòria de Déu?

1 de novembre del 2008

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7, 2-4. 9-14; Sl 23, 1-6; 1Jn 3, 1-3; Mt 5, 1-12

Avui, el Déu omnipotent i etern ens dóna el goig de celebrar en una sola festivitat els mèrits de tots els sants… Així ens dirigim a Déu en l’oració-col·lecta per arribar mitjançant tots aquests intercessors a assolir la misericòrdia divina, el seu perdó.

Avui, ens diu sant Bernat, els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat, ja que cadascun d’ells encarna la santedat segons la seva personalitat. Uns mereixen ser satisfets d’honor perquè van ser veritables amics seus. Van Viure identificats amb la seva voluntat. Vivien aquella expressió del salmista: per a mi el millor és estar al costat de Déu. Una altra forma de santedat és la d’aquells que van superar la persecució. Van blanquejar les seves vestidures en la sang de l’Anyell. Una altra mena de santedat és la d’aquells que corren actualment però que encara no han arribat a la meta.

Però la font de tota santedat la tenim en l’evangeli. La font de la suprema benaurança se’ns ofereix mitjançant la saviesa de les Benaurances. Aquesta és la saviesa de Déu. Les benaurances ens parlen de Déu. I nosaltres trobem aquesta felicitat quan vivim en el nostre camí sota el temor de Déu, com diu l’Escriptura: Feliç l’home que es manté vigilant. Feliç el qui tem el Senyor i segueix els seus camins. Una felicitat del tot diferent de la d’aquells als quals ja no fa por el camí de la vida, perquè viuen i canten: Feliços els qui viuen a casa teva, lloant-te per sempre. Però, per a tots, la font d’aquesta felicitat, la font de la vida és Déu. Les benaurances ens parlen de Déu.

Llegir les benaurances és, en primer lloc llegir el cor de Déu tal com Jesús el descriu en pronunciar-les. No neixen solament d’un cor i de les seves entranyes d’home, sinó d’un nucli més íntim que Ell mateix. D’un cor abrandat d’amor, el cor d’aquell a qui anomena: Abba, Pare (o literalment: Papa!)

Ja molt abans de Jesús s’anomenava a la divinitat «pare», amb la idea de l’origen de la vida, per això nosaltres utilitzem el nom de «mare». Israel parla també de Déu com a «pare», per indicar la intervenció de Déu en la història del seu poble. En Jesús «Abba» no és la mare de la vida, ni el pare que intervé en la història. És aquell en qui es pot confiar, de qui podem refiar-nos totalment, amb qui podem respirar.

No es tracta de pare o mare en el sentit masculí o femení. És una cosa i l’altra també. No és una mare que reté afectivament el nen, sinó una mare que el porta al món enviant-lo cap a la vida. No és un pare que li imposa el seu nom, la seva imatge, la seva autoritat, sinó un pare que li obre camins de llibertat, amb el desig que corri la seva pròpia aventura. El nostre Déu, no és un Déu que ens recorda els deures i obligacions… El Déu dibuixat per Jesús és Amor, té un únic desig: que els éssers humans facin la seva pròpia vida i siguin «amor».

Les benaurances parlen, sobretot, de Déu. D’un Déu-Amor. Ens revelen que Déu és pobre, és mansuet, és pau, és compassiu, és just… No són un programa moral per a la nostra vida. Sí, toquen el nostre cor, ens conviden a canviar el nostre comportament, però són sobretot la revelació del cor de Déu. Un Déu que convida a lligar el nostre cor amb el seu.

Per què puja el Senyor a la muntanya per a impartir el seu ensenyament?

Per poder comunicar els manaments del cel, deixant el que és terrenal i buscant el sublim (Cromaci). Per dur el poble a una vida més alta (Jeroni). Per fer conèixer els més sublims ensenyaments del Pare i del Fill (Agustí). Per posar davant els nostres ulls que tot aquell que ensenya la manera que té Déu de fer justícia ha de revestir el seu ensenyament amb les més altes virtuts espirituals (anònim).

Jesús en el Sermó de la Muntanya no parla de Déu, o amb Déu, parla a Déu mateix. Qui em veu a mi veu també el Pare. Qui m’escolta a mi escolta el Pare. Després, al llarg de la seva vida entre nosaltres, viurà fidelment tot allò que ha ensenyat a la Muntanya. Aquest ensenyament a la Muntanya ha de ser tot un signe eloqüent per a nosaltres:

Per revifar el desig de Déu, per desitjar elevar-nos fins a l’altura d’aquesta saviesa divina, per assumir de manera més vital el misteri de Déu. I per damunt de tot perquè, agafats amb força per l’amor d’aquest Déu Pare i Mare, correm l’aventura de la vida, per la sendera de la llibertat. Una llibertat que s’alimenta, que creix, arriba a la maduresa, i s’expressa en l’amor.