Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C
5,1.6-10; Jo 12,23-28
«Per
a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» escriu l’Apòstol
als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per
Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre
personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt
clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar
tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist
en comunió, em comunitat.
Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a qui cerquem, d’aquell
de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor i que a la fi
testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap si el
contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit Job.
Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre de
la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un enamorat
del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava veure al
final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del Senyor on no
podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre germà Josep,
de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al tribunal del
Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que
haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.
Nuestro hermano José ha sido un hombre de fe profunda y de una esperanza aún
más profunda. Des del bautismo, caminando en la fe en el seno de su familia,
fue avanzando hacia el Señor, con paso firme y seguro y así este camino le fue
preparando para aceptar las tres llamadas que recibió a lo largo de su vida:
primero la llamada a la vocación sacerdotal, luego la llamada a la vocación
monástica, que era para él una ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada
instante, en cada ocasión, y finalmente aceptando el servicio abacial en esta
su comunidad.
Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta anys com a monjo el
seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli amorosament,
misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple que és obra
de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la seva esperança,
com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la
bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta seva
esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els
qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia
2 de novembre de 2015).
El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa, pacient i sempre
confiada, que diu com l’Apòstol: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és
prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de la fe que m’ha estat
confiat.» (2 Tm 1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de
terrissa de la nostra fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques
com morals, com diu sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui
creiem, de qui cerquem al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble
combat de la fe amb dos esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la
Paraula.
El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de l’Ofici Diví i de
la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per la Paraula, pel
contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la lectio divina,
ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo
als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos
pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha
pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i
als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una
imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor,
allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força
del testimoniatge està en la veritat. Si s’intueix que no hi ha set de Déu, que
l’amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que
siguin les paraules que s’escoltin en els locutoris.» (Apunts sobre la vida
contemplativa).
Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de Déu, desitjant de
poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota l’ànima, volent arribar
davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror que il·lumina i que salva,
com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és intrínseca a la vida del
creient, és la que confiem en saciar a la fi de la cursa, fruint en el país de
la vida de la bondat del Senyor. I això és el que demanem en aquesta celebració
pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja a la casa del Senyor tots els
dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot just ha encetat, una vida que
és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal morir, ens ho ha dit el
Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a terra, no mor, queda sol,
però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).
Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la confiança de l’encontre
amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l’altre, aquesta alteritat que no
entenem. En aquest sentit, s’assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu
com un aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el
nostre amat, amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no
estimen la seva pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La
vida d’aquí, la vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat
que ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és
la finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la
finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.
Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la seva vida plena i
eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix Crist que es va fer
home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a home, i que va
ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de la immortalitat
i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara truca el nostre
germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu bagatge el seu amor a
Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a la pregària i al
servei.
Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el Pare honorarà als
qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe, perquè la fe no és una
cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de
Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes
obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat. (Cf. Homilia 2
de novembre de 2015). Això li demanem avui al Senyor, que tot examinant-li les
obres que ha fet el reconegui mereixedor d’aquest honor, mai guanyat, sempre
gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens guanyem el cel, nosaltres no som
perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium et Spes, 22), i tot
allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió,
necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia del Pare.
A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell que hi confià tant
en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el record del seu passat,
en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants creients, a tants homes i
dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en present, pregant pel nostre
germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que preguem perquè es faci realitat en
un futur gloriós per a ell i també un dia per a tots nosaltres.
Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el nostre germà en
aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió amb tots
aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és present
perquè «celebrem aquest banquet de l’Eucaristia tot recordant aquest germà
nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I – que
és futur perquè - ho celebrem esperant, d’aquesta manera, preparar-nos per a asseure’ns
amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.»
(Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).
La muerte vivida por Jesucristo y en Jesucristo no tiene la última palabra, la
última palabra la tiene Dios, Él sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y
cómo hacerlo y nosotros, que a veces dudamos de la idoneidad de los planes del
Señor, debemos confiarnos siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que
venimos al mundo, somos criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el
misterio de la encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un
amor tan inmenso como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos
amarle, como le amó profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que
razona san Bernardo diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado
por sí mismo. Una, porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede
amar con más provecho. Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos
cuestiones, pues podemos dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué
razones presenta Dios para que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A
estos dos planteamientos no encuentro otra respuesta más digna que la
siguiente: la razón para amar a Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor,
I,1)
La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si perdent la fe, si
perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és l’avantsala de la vida,
de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem aquí al monestir nit i
dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb deler, a vegades amb
esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre germà, confiat sempre
en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha estimat amb una
intensitat profunda i sincera.
Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el cos del nostre
estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell s’aturava a
pregar-li dia rere dia abans de Marines, tot just encetada la seva jornada;
Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella dona que
«tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.»
(Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el nostre estimat
P. Abat Josep.
En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la seva malaltia, però
era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia vingut al món, per
arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient, com a prevere i
com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a tots nosaltres.
Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de Cister, t’introdueixi
a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et rebi amb aquella
bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la seva creatura, pot
transmetre.
29 de gener del 2024
MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JOSEP ALEGRE I VILAS, ABAT DE POBLET 1998 - 2015
26 de gener del 2024
SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Què en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens
dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que
sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per
sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a l’aliança?
Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim
d’una tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el
responsables de respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la
història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple
retòrica, un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica
un dia l’any i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos;
Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al
llarg dels anys que han passat des de la fundació del nou monestir fins als
nostres dies. Cadascun dels qui han cercat Crist al clos d’un monestir
cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres
Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de
mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és
responsabilitat nostra.
Sols així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així
guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a
la vida eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares
a fundar Cister? D’on
tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho aconseguiren,
com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres Sants Pares es
refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als homes els és
impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a Déu al seu
costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps significà
invertir sobre segur, per obtenir el cent per u i han arribat, així tots junts,
a la vida eterna; que els que avui celebrem, la seva santedat, la certesa de
que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.
Cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment
per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot
aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny
estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que
cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva
vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla,
cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el
menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d’un
estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires
la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són
dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»
I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a ells, mantenir el seu bon nom
viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de
la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que
ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar
avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat
d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no
és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de
viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent:
«doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», i ho
serem, si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la
nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.» Que així
sigui amb l’ajut de Déu.
21 de gener del 2024
DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jn 3,1-5.10; Salm 24,4bc-5ab.6-7b.8-9; 1C 7,29-31; Mc 1,14-20
«No podem deixar perdre l’oportunitat present», ens ha dit l’Apòstol. La gran
oportunitat que Jesús ens dona, que ens ofereix, és la fe, és la invitació a
seguir-lo cadascun de nosaltres des de la vocació a la que ha estat cridat,
cridats a anar darrere d’Ell. El Senyor crida, crida també avui com quan tot
passant vora el llac de Galilea cridà a Simó i a Andreu i poc més enllà a Jaume
i a Joan. I també espera avui la nostra resposta, vol saber si som capaços de
deixar les xarxes, mentre n’estem tirant el filat, mentre les estem repassant,
i tot per anar-nos-en amb Ell.
La gent de Nínive atengué també la veu de Déu, reconegué en la veu de Jonàs, la
veu mateixa del Senyor, escoltà la crida al penediment i la seguí, es a dir es
convertiren i s’apartaren del mal camí. Nosaltres com Simó i Andreu, com Jaume
i Joan, com la gent de Nínive també som cridats, cadascun a una vocació concreta:
la monàstica, la de pares i mares de família, en definitiva a la de viure la fe
amb total lliurament al Senyor.
Pau és, com de costum, ben radical quan ens diu de viure com si res no ens fes
plorar, com si res no ens alegrés, com si no tinguéssim res, com si no
traguéssim cap profit d’aquest món. Posem sovint la mirada, els afanys en coses
terrenals, efímeres: tant que fins i tot ens arribem a creure que ens poden
omplir la vida de sentit, però certament «aquest món que veiem amb els ulls
passa aviat.» Sempre passa massa aviat, molt més aviat del que havíem previst,
desitjat i calculat. Quan ens arriba l’hora de la dificultat, de la prova, ens
n’adonem de que res del que fins llavors donava, sinó sentit si al menys
satisfacció a la nostra vida, val gran cosa.
L’Apòstol escriu: «Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la
terra.» (Col 3,2). Això és el que feren els ninivites, això és el que feren
Simó, Andreu, Jaume i Joan i això és al que ens convida el Senyor quan ens
crida en els moments de contacte amb la seva Paraula, en els moments de
pregària i, de manera cabdal, quan es fa present entre nosaltres, assemblea
reunida en el seu nom, durant la celebració de l’Eucaristia. Ara i aquí Crist
ens diu veniu amb mi, veniu darrere meu.
En paraules del Papa Benet XVI, seguir al Crist: «es tracta d’un canvi interior
de l’existència. M’exigeix que ja no estigui tancat en el meu jo, considerant
la meva autorealització com la raó principal de la meva vida. Requereix que em
lliuri lliurement a Un altre, per la veritat, per amor, per Déu que, en
Jesucrist, em precedeix i m’indica el camí. Es tracta de la decisió fonamental
de no considerar ja els beneficis i el lucre, la carrera i l’èxit com a fi
última de la meva vida, sinó de reconèixer com a criteris autèntics la veritat
i l’amor. Es tracta de l’opció entre viure només per a mi mateix o lliurar-me
pel més gran. I tinguem molt present que veritat i amor no són valors
abstractes; en Jesucrist s’han convertit en persona. Seguint-ho a ell, entro al
servei de la veritat i de l’amor. Perdent-me, em trobo.» (1 d’abril de 2007).
La nostra resposta a la seva crida és sempre lliure. Els ninivites podien haver
escollit de seguir portant la vida de disbauxa que acostumaven a portar i no
optar pel dejuni ni per vestir-se amb sacs negres; Simó i Andreu, Jaume i Joan
podien ben bé haver clos les seves orelles a la crida del Senyor i haver seguit
tirant el filat o repassant les xarxes. Però ells no deixaren perdre l’oportunitat
que se’ls presentava; cert que no l’havien buscat, fou Crist, fou el Senyor qui
sortí a buscar-los, qui els cridà, qui deixà que se n’anessin amb Ell, darrere
d’Ell.
I moltes vegades el seguiment de Crist té un preu, un preu molt alt. El pagaren
Pere, Andreu i Jaume, com també el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i
Eulogi, als qui celebra avui l’Església de Tarragona. «Jo adoro l’únic Déu que
ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.» digué Fructuós al
governador Emilià i Eulogi afegí «Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós
adora». Tots ells ho deixaren tot per seguir al Crist, fins i tot deixaren la
vida, el que no van deixar perdre és l’oportunitat de seguir-lo fins al final,
amb totes les seves conseqüències.
Jesús es presentà predicant la Bona Nova de Déu, cridant a la conversió; estava
així sembrant la llavor de la fe i tot seguit en recull els primers fruits, les
primeres vocacions, els primers cridats; s’aixequen, ho deixen tot i el
segueixen. No foren les seves soles forces les que els empenyeren a fer-ho, no
fou tant sols la seva voluntat la que els mogué. Fou la gràcia la que actuà
damunt d’ells, quan ells obriren els seus cors a l’acció de Déu i es deixaren
arrossegar pel buf de l’Esperit, que a vegades és un ventijol suau, a vegades
un vent impetuós, com en el cas de la conversió de Pau, però que sempre actuà
damunt nostre si ens obrim a la seva gràcia.
Tots som cridats, cadascun a una hora, cadascun a una vocació. Tots som cridats
a posar la mirada en aquell món que no passarà, en el Regne. Tots som cridats a
anar darrere Crist, tots som cridats a no deixar-nos perdre aquesta oportunitat
que és la trobada amb el Senyor.
Avui aquí, en aquesta celebració també ens crida Crist a la conversió, a
convertir els nostres cors i a acollir la Bona Nova de Déu, la bona nova del
Regne.
Com ens diu el Concili Vaticà II: «Tothom és cridat a aquesta unió amb el
Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» «Emparats
amb tants i tants grans mitjans de salvació, tots els cristians, de qualsevol
estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella
perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte.» (Lumen gentium,
3 i 11).
De nosaltres depèn la resposta.
7 de gener del 2024
BAPTISME DEL SENYOR (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 55,1-11; Sl Is 12,2.3-4bcd.5-6 (R.: 3); 1Jo 5,1-9; Mc 1,7-11
Aigua
«Veniu a l’aigua». Som assedegats? Si no ho som, hauríem de ser els primers
assedegats.
Perquè el qui té set busca. Hauríem d’interessar-nos per aquesta recerca que el
Senyor ens proposa, ara que es deixa trobar.
Per això, ens cal convertir-nos de la nostra vida buida, fàtua, amb el pa que
no alimenta i amb la felicitat que no omple.
Ens cal baixar a l’aigua, baixar a l’aigua de la penitència, del perdó dels
pecats, baixar al nivell que Jesús ens hi acompanya perquè no ens perdem.
Ens cal passar d’una vida absurda, infeliç, encara que no t’ho creguis, a una
vida de fe, d’esperança, de caritat.
Ens cal passar del “jo” central en la nostra vida, a l’Altre, amb majúscules,
que sempre ens remet als altres, a l’exercici de la caritat cap a enfora, als
altres.
El camí ens és indicat en el salm: «Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua
de les fonts de salvació».
La font és Jesucrist mateix, que ha vingut a acomplir la seva missió per l’aigua
i per la sang; i l’Esperit en dona testimoni.
«Quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un
colom, baixava cap a ell».
El cel s’ha obert a la terra gràcies a Jesucrist que s’ha encarnat a la terra i
s’ha posat al costat de nosaltres pecadors per acompanyar-nos en el nostre camí
de conversió.
Tota persona, tota criatura humana està acompanyada per Jesús mateix en el seu
camí, en el seu pelegrinatge per la vida, encara que no ens n’adonem, o no
vulguem reconèixer que Jesús ens salva.
El cel s’ha obert, i s’ha quedat obert, Déu i l’home es comuniquen gràcies a la
gràcia de Jesús, l’ésser humà no està mai sol. La veu del cel ens presenta qui
és Jesús: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut».
Déu Pare, s’ha complagut en el seu Fill, Jesucrist.
Joan predicava que no era digne d’ajupir-se a deslligar-li el calçat, tasca d’esclau.
Però, la misericòrdia de Déu per nosaltres ha fet que Jesús sigui l’estimat que
el Pare s’ha complagut per a elegir-nos i atraure’ns cap a ell.
Jesús és l’instrument del Pare per a l’evangelització. És el qui ens porta la
Bona Nova, cada dia nova, fresca i natural, l’amor que Déu ens concedeix i ens
comunica en la seva Paraula.
Nosaltres assedegats hem de baixar a l’aigua, a l’aigua del perdó, que neteja,
que purifica, que elimina tota brutícia, per pujar nets de tota falta, per
redreçar la nostra vida, amb el sagrament de la reconciliació, perquè encara
que rentats en l’aigua del baptisme, hem pecat i som pecadors.
Aigua, Jesús és la font d’aigua viva i aigua de vida. Per això, ara en l’Eucaristia
som exhortats a treballar pel Regne de Déu, és a dir, donar allò que hem rebut.
Quan acabem la celebració de l’acció de gràcies se’ns mana la tasca de sortir a
fora de l’Església a portar el missatge de l’Evangeli, el missatge de la Bona
Nova, el missatge de la reconciliació.
L’Eucaristia ens reconcilia i ens mana de dur a tot el món el missatge de l’amor
de Déu, Déu que és amor, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.
6 de gener del 2024
EPIFANIA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12
«Des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la
mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa», ens
ha dit l’Apòstol. La universalitat de la salvació és una de les seves
premisses. Crist vingué a salvar al món, a salvar a la humanitat i si és ben
cert que nasqué com a membre del poble que Déu s’havia escollit per heretat,
ben cert és també que no defugí als qui no en formaven part, als qui aquell
poble rebutjava com a pagans, un poble que fins i tot el rebutjà a Ell mateix,
però que tindrà sempre davant els ulls la crida a la salvació, la porta oberta
a Crist, malgrat que tantes vegades abans en la història de la salvació fou
infidel a Déu. Ell
no deixa mai de cridar a tothom perquè vol la salvació de tots.
La festa de l’Epifania, la teofania que avui recordem i celebrem, aquesta
manifestació de Déu davant dels homes, davant d’uns homes, d’uns mags, vinguts
de llunyanes terres i atrets per un signe meravellós, una estrella que s’havia
aixecat per mostrar-los el camí per arribar fins al rei d’Israel, és la
manifestació, l’anunci de la universalitat de la salvació.
La festa de l’Epifania, que celebrem, ens recorda precisament aquesta
universalitat de la salvació. El Fill de Déu, nascut a
Betlem, és reconegut i adorat pels Mags arribats des de l’Orient, representants
qualificats de tota la humanitat. (Cf. Sant Joan Pau II 5
de gener de 2005).
L’escena de l’Evangeli de Mateu ens presenta ben gràficament aquesta realitat.
Uns mags veieren una estrella i es posaren en camí amb el ferm propòsit de
retre homenatge a aquell rei amb or, encens i mirra. «Els Mags d’Orient van
davant. Inauguren el camí dels pobles cap a Crist.» (Benet XVI 6 de gener de
2012). Mentrestant Herodes, el rei dels jueus, en canvi restà quiet al seu
palau, conreant la seva rancúnia i esperant a que els mags li diguin on està
aquell rei per retre-li també homenatge, un homenatge que al final rebrà a la
creu, l’homenatge del martiri, consentit i auspiciat pel seu successor.
Déu crida als mags, ells responen a la crida des de llunyanes terres; Herodes
no és pas cridat per Déu i resta aturat en el seu odi vers aquell qui veu ja
com un adversari. «Herodes estava interessat en el nen del qui parlaven els
Mags, però no amb la finalitat d’adorar-lo, com vol donar a entendre mentint,
sinó per a eliminar-lo. Herodes és un home de poder, que en l’altre només veu
un rival contra el qual lluitar.» (Benet XVI 6 de gener de 2011).
Déu parla als qui estan preparats per escoltar-lo, als qui li obren el cor, mitjançant
una estrella o mitjançant un somni. Déu resta mut davant els qui ja d’antuvi
tenen el cor tancat a la seva paraula, davant dels qui es tanquen a la
salvació. «La
salvació que ens porta Crist és «única, plena i completa perquè qui parla i
actua és el Fill de Déu encarnat.» (Dominus Iesus, 6). Els qui rebutgen
a Crist, rebutgen la salvació.
Aquests mags, a qui la tradició ha fet reis, prestaren el seu homenatge
prostrant-se a terra davant l’infant i la seva mare i reconeixent-li un triple
caràcter: el de Déu, el de Rei i el d’home. Això representen els tres presents:
l’encens, l’or i la mirra. En aquesta teofania es remarca el caràcter reial de
Jesús, una reialesa que ja ben bé apunta a no ser d’aquest món, perquè no hi ha
tron, hi ha una menjadora; no hi ha palau, hi ha un humil establia; no hi ha
una cort, hi ha una mare tota sola. Però des d’aquesta mateixa humilitat la
seva crida s’escampa per tota la terra, primer als pastors del voltant, ara a
uns mags vinguts de llunyanes terres; és la crida universal d’aquest rei que
governarà amb justícia el seu poble i serà recte amb els humils, com ens ha dit
el salmista. Els mags entraren a la casa, veieren al nen amb la seva mare, es
prosternaren i l’adoraren. Temps a venir el deixeble estimat, seguint l’alerta
de Maria Magdalena, correrà vers el sepulcre, entrarà, veurà i creurà.
D’aquesta manera senzilla i planera s’anuncia la salvació a tot el món. «la
voluntat salvífica universal de Déu està estretament connectada amb l’única
mediació de Crist: «Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al
coneixement ple de la veritat. Perquè hi ha un sol Déu, i també un sol mediador
entre Déu i els homes, Crist Jesús, home també, que es va lliurar a si mateix
com a rescat per tots» (1 Tm 2,4-6).» (Dominus Iesus, 13).
Avui a Betlem es manifesta la reialesa del Fill de Déu fet home, una reialesa
que topa ja amb els reis d’aquest món. Demà serà al Jordà on el Pare
reconeixerà com a fill seu a Jesucrist, quan Joan el bategi amb aigua, un
baptisme que practicat per Joan i arribat a la plenitud del seu sentit amb
Crist i l’acció de l’Esperit, és per a nosaltres avui signe de salvació. I a
Canà, allí també amb Maria, com un preanunci de la taula de l’Eucaristia, es
manifestarà la seva humanitat i alhora l’anunci de que si allí l’aigua esdevé
vi, al cenacle el vi esdevindrà la sang del mateix Crist vessada a la creu per
a la salvació de molts.
Fruit d’aquestes seves manifestacions: «El Magisteri de l’Església, fidel a la
revelació divina, reitera que Jesucrist és el mediador i el redemptor
universal: “El Verb de Déu, per qui tot va ser fet, que es va encarnar perquè,
com a home perfecte que és, salvarà a tots i recapitularà totes les coses”.»
(Dominus Iesus, 11). Ell és la llum que il·lumina també les nits més fosques,
és l’estrella radiant del matí, el sol de justícia, el fulgor misericordiós de
Déu, que estima a tots els homes i a tots els pobles de la terra. (Cf. Papa
Francesc 6 de gener de 2023).
Sant Bernat ho expressa amb aquestes paraules: «un nen se’ns ha donat, però en
qui habita tota la plenitud de la divinitat. Ja que, quan va arribar la
plenitud del temps, va fer també la seva aparició la plenitud de la divinitat.
Vingué en carn mortal perquè, al presentar-se així davant els qui eren carnals,
en l’aparició de la seva humanitat es reconegués la seva bondat. Perquè, quan
es posa de manifest la humanitat de Déu, ja no pot mantenir-se oculta la seva
bondat.» (Homilia per l’Epifania, 1).
Un nen que és home, rei i Déu; fet per a nosaltres home perfecte, rei de bondat
i Déu misericordiós, és adorat per uns mags. Ja ha
arribat l’hora que els autèntics adoradors adoren el Pare en Esperit i en
veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare, perquè Déu és esperit. Per
això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat. Com els pastors,
com els mags, com se’ns convida a fer-ho a nosaltres. (Cf. Jn 4,23-24).
1 de gener del 2024
SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21
Veure i sentir.
«Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d’aquell
infant».
«Després els pastors se’n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien
vist i sentit».
Veure i sentir. La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer el Misteri de
Déu. Misteri amagat amb un nen a la menjadora, amb una mare que conservava
aquests records en el seu cor i els meditava.
La mirada i l’escolta ens duran a reconèixer, amb els nostres ulls de la fe, que
aquell infant posat a la menjadora, que li posaran el nom de Jesús, és a dir
Déu que ens salva, és el nom interposat per rebre la benedicció de Déu. Déu ens
ha donat el seu Fill, per mig de la mare Verge Maria perquè puguem esdevenir
beneïts.
La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer la benedicció més plena, que
ens ha estat donada en el seu Fill , nascut d’una dona, Maria. “Maria
conservava aquest records en el seu cor i els meditava”. Nascut sota la Llei
per rescatar-nos, perquè obtinguéssim la condició de fills.
I si som fills, hem de reconèixer en cada moment de la nostra vida la seva
benedicció. Perquè, Déu ha gravat la seva benedicció en el nostre cor. Per això
som fills en el Fill i hereus del seu Regne de pau i de justícia. Ell és la pau
i a nosaltres ens fa missatgers de pau en aquest cap d’any.
Encara hi ha guerres i baralles en el nostre cor, en les nostres famílies, en
els nostres pobles i nacions. Però malgrat les malediccions hem estat convocats
a l’Eucaristia per rebre les benediccions de Déu.
Som ara cridats en aquest any que comença a renovar la nostra fe en la
benedicció de Déu, la nostra esperança en la vida i la nostra caritat en el
proïsme.
Som hereus de Déu i això ens ha d’encoratjar a viure per ell, amb ell i en ell.
Veure i sentir. La mirada i l’escolta ens portaran a reconèixer el Misteri de
Déu. I avui, en celebrar la solemnitat de Santa Maria ,Mare de Jesucrist,
Senyor nostre, Mare de Déu, som convidats a conservar en el nostre cor tots els
records de les benediccions que hem rebut de Déu, meditar-les, ser agraïts i
posar en el nostre cor la benedicció rebuda de Déu per saber-la donar als
altres. El cristià és missatger de benedicció, mai de maledicció.
Maria, Mare de Déu, és la nostra mare, i en la seva mirada de mare sobre tot el
món, també ens acull com a fills perquè el nostre caminar, en el transcurs del
temps, no sigui tan feixuc. Maria és al costat de Jesús en la menjadora. Maria
és al costat de Jesús a la creu. Així som convidats a viure a la seva
presència, a la presència de Jesús en cada moment de la nostra història.
Ara en l’Eucaristia Jesús serà present, no ja en la menjadora, sinó serà a l’altar,
en la seva creu, mort i resurrecció, per esdevenir el nostre menjar, l’aliment
per a la vida eterna. És la benedicció més gran que podem tenir del Pare, en el
Fill, per l’Esperit Sant.
Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres pecadors ara i en l’hora de la
nostra mort. Amén.