Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is, 43, 18. 19. 21-22. 24c. 25; Sl 40; 2Co 1, 18-22; Mc 2, 1-12
Germanes, germans:
La taula de la paraula d'avui té un doble fons. D'entrada ens ofereix una reflexió sobre el pecat, un tema bastant tabú en els nostres dies. Ja l'any 1946 Pius XII afirmava que "el pecat més gran del món d'avui és tal vegada el fet d'haver perdut el sentit del pecat". Abans es parlava de complexe de culpa, i avui hauríem de parlar de complexe d'innocència, donada l'absència general de la consciència i sentit de pecat. Fins i tot la paraula pecat resulta antipàtica i abusiva i també ridiculitzada. Venim d'una època en què tot era pecat. ¿Ho recordeu els més grans? La moral havia arribat a una casuística tan farisaica que no oferia cap mena de respir. La vida cristiana es mesurava més pel criteri de pecat que pel de gràcia. I això no feia més que crear ments escrupoloses i malaltisses, ànimes turmentades per l'obsessió del pecat i la condemnació consegüent. Es vivia més sota la mirada jutjadora de Déu que no sota el seu esguard misericordiós. Tal vegada ara, per una mena de la llei del pèndol, ens hem passat a l'altre costat i ens hem carregat el pecat, passant olímpicament d'ell, i no precisament per un imperi de la gràcia. Ni el pecat ni la gràcia ja no figuren en la preocupació moral de moltes persones creients. Cadascú ha esdevingut jutge del seu propi obrar. Aquesta és la forma més estesa d'individualisme de l'home modern, una mena de càncer moral de conseqüències francament lamentables.
D'altra banda, els textos de la litúrgia d'avui ens fan centrar l'atenció sobre la gratuïtat del perdó de Déu que suposa una novetat radical en la vida de l'home.
Isaïes s'esplaiava en aquest sentit consolant i animant el poble d'Israel alliberat ja de l'exili babilònic i amb la possibilitat de retorn a la Terra Promesa: "Jo sóc el qui esborro les teves culpes... i no em recordaré mai més dels teus pecats". Déu invita el seu poble a entrar en una novetat de vida, en l'horitzó insospitable de les seves promeses que van més enllà de les esquifides perspectives que s'havia creat i que paralitzaven els seus somnis de llibertat i d'esperança. "No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues ". Déu, esborrant els pecats de l'home, li ofereix la seva amistat, una amistat que es tradueix en una joia interior i un desbloqueig tal que és com si li naixessin ales, ales de llibertat, ales de creativitat, ales d'un amor universal. Quan ens sentim perdonats per Déu i acollits per ell ens sentim capaços de tot i experimentem en nosaltres una autèntica novetat de vida, una vida que només en Déu pot haver tingut la seva font.
L'escena evangèlica d'avui és també un exemple patent del que hem anat dient. La mentalitat jueva de l'època de Jesús estava entestada en què totes les malalties eren conseqüència del pecat. Es desconeixia o no s'admetia que la malaltia pogués tenir una causa orgànica o bé que fos deguda a agents externs, com podien ser els virus, les bactèries, o encara una nutrició o higiene deficitàries, tal com sabem avui. Per tant, se li atribuïa una causalitat fatalista i determinista a la vegada. I si, a més, darrera d'aquesta causalitat s'hi implicava la mateixa voluntat de Déu, aleshores tots els malalts eren una mena de rèprobes, condemnats en vida. Jesús havia començat la seva vida pública predicant i guarint malalts, amb la qual cosa estava capgirant aquella mentalitat fixista i oferia a aquella pobra gent enganyada un panorama totalment trasbalsador i una esperança lluminosa. Per això Jesús en veure la fe del paralític li diu bondadosament: "Fill, els teus pecats et queden perdonats". La intenció de Jesús és clara. Podria haver dit les mateixes paraules als qui el portaven amb la llitera, ja que, com diu el text evangèlic, Jesús va veure la fe d'aquella gent, però ell va voler centrar el seu perdó en aquell home sobre el qual pesava el fardell onerós d'una malaltia considerada culpable. L'auditori que escolta Jesús, principalment els mestres de la Llei, reacciona a l'instant: "Com pot dir això aquest home? Això és blasfem". I no era blasfem afirmar que aquella malaltia era un càstig diví? Que potser Déu no és autor i senyor de la vida? Jesús ha provocat voluntàriament l'auditori perdonant primer els pecats del malalt –amb la qual cosa s'ha atribuït un poder diví- i guarint després la seva paràlisi, cosa que confirma la seva autoritat divina. L'home guarit fa el que Jesús li diu: pren tot sol la seva llitera i fa el seu camí amb tota naturalitat i llibertat a la vista de tothom. Va entrar pel sostre i va sortir per la porta com una persona, talment com si res no hagués passat. Jesús l'ha guarit totalment, en el cos i en l'ànima, i li ha retornat la dignitat que ningú mai no li havia reconegut. L'escenari on tingué lloc aquesta memorable escena és també força significatiu: la casa de Pere a Cafarnaüm, la primera eclesiola o església domèstica presidida per Jesús, i en un context de predicació i adoctrinament. Per tant, això significa que la comunitat de fe, dels creients presidida també pel mateix Jesús i reunida per pregar i escoltar la paraula de Déu hauria de proporcionar un temps i un espai propicis per a la salut de l'ànima i del cos.
Germanes, germans, seria bo que de tant en tant analitzéssim les nostres paràlisis, tot allò que ens impedeix de donar un rendiment òptim en el nostre capteniment com a cristians. És bo que ens interessem per la salut del cos i que ens cuidem, però cal donar una prioritat al nostre estat interior que sovint obstaculitza les nostres relacions mútues i ens distancia de la nostra amistat amb Déu i amb tot el que es refereix a ell. Déu ens dóna sempre una nova oportunitat per convertir-nos, és a dir, ens fa adonar que hi ha coses en nosaltres que no funcionen i que les hem de redreçar. Si som prou humils per confessar-ho, Déu ens farà la gràcia del seu perdó, i a través del seu perdó descobrirem una alegria nova i una energia que ens farà capaços d'afrontar qualsevol contrarietat.
Justament aquesta setmana iniciarem una nova quaresma, un temps fort per entrenar-nos en el combat espiritual i anar adquirint reflexes cristians. Tot és qüestió d'emmirallar-nos en Jesús i fer com ell: passar per la vida fent el bé.
Aquest diumenge coincideix amb la festa de la càtedra de sant Pere. Tinguem un record en la nostra pregària pel papa Benet en la seva tasca de successor de Pere i en el servei que se li ha encomanat de presidir totes les esglésies en la caritat.
22 de febrer del 2009
21 de febrer del 2009
DISSABTE VI (I)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
He 11, 1-7; Mc 9, 2-13
L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe comprenen el misteri de Déu… Hem escoltat aquests dies, en la lectura del Gènesi. com aquest misteri de Déu es va obrint mitjançant l'obra de la creació divina. Avui escoltem el record que fan els primers creients cristians, a la carta als Hebreus, d'aquesta primera obra credora de Déu.
A l'Evangeli tenim quelcom de semblant: els apòstols Pere, Jaume i Joan viuen una experiència singular en una muntanya alta, on Jesús es transfigura i manifesta la seva glòria. Aquesta experiència deixa una petjada forta en els seus esperits, tant, que serà un dels fets viscuts amb Jesús que recordaran quan aquest portarà a terme tota la seva obra de salvació mitjançant la seva mort i resurrecció.
Aquesta experiència, com les de l'Antic Testament serà una experiència profunda, un aroma que no perdran. I els creients correran amb l'olor d'aquests perfums. Quin és l'olor d'aquests perfums? Escriu Guillem de Saint Thyerri: Són una impressió en la memòria d'una suavitat. Són la resta d'una experiència. Són el record fascinant d'unes consolacions.
No el veiem encara, no mereixem la joia de contemplar el seu rostre, però podem tenir aquest aroma, podem fruir d'aquests perfums. I llavors, com diu el Càntic, correm rere l'olor dels seus perfums. Jo crec que tots tenim, si revifem la memòria, motius de joia, amb perfums que hem rebut del nostre Déu. Aleshores jo us invitaria a viure la bondat del Senyor mitjançant el record, mitjançant la seva recerca, el viure d'acord a la seva voluntat. A portar —com diu sant Bernat— aquest saquet de mirra entre els pits i endinsar-la en les entranyes del cor. Encara ens invita sant Bernat dient-nos: Que n'ets de bo, Senyor, per al que et busca. El record és dolç. El porto sempre en el cor, a la ploma amb freqüència. Aquesta es la meva filosofia, la filosofia més subtil i profunda: conèixer Jesús, i Jesús crucificat. Aquest record de Déu ens obre sempre a la seva presència. L'Eucaristia és precisament l'ocasió més adient per revifar aquest record i aquesta presència.
He 11, 1-7; Mc 9, 2-13
L'Escriptura ha guardat la bona memòria dels antics, perquè havien cregut. Gràcies a la fe comprenen el misteri de Déu… Hem escoltat aquests dies, en la lectura del Gènesi. com aquest misteri de Déu es va obrint mitjançant l'obra de la creació divina. Avui escoltem el record que fan els primers creients cristians, a la carta als Hebreus, d'aquesta primera obra credora de Déu.
A l'Evangeli tenim quelcom de semblant: els apòstols Pere, Jaume i Joan viuen una experiència singular en una muntanya alta, on Jesús es transfigura i manifesta la seva glòria. Aquesta experiència deixa una petjada forta en els seus esperits, tant, que serà un dels fets viscuts amb Jesús que recordaran quan aquest portarà a terme tota la seva obra de salvació mitjançant la seva mort i resurrecció.
Aquesta experiència, com les de l'Antic Testament serà una experiència profunda, un aroma que no perdran. I els creients correran amb l'olor d'aquests perfums. Quin és l'olor d'aquests perfums? Escriu Guillem de Saint Thyerri: Són una impressió en la memòria d'una suavitat. Són la resta d'una experiència. Són el record fascinant d'unes consolacions.
No el veiem encara, no mereixem la joia de contemplar el seu rostre, però podem tenir aquest aroma, podem fruir d'aquests perfums. I llavors, com diu el Càntic, correm rere l'olor dels seus perfums. Jo crec que tots tenim, si revifem la memòria, motius de joia, amb perfums que hem rebut del nostre Déu. Aleshores jo us invitaria a viure la bondat del Senyor mitjançant el record, mitjançant la seva recerca, el viure d'acord a la seva voluntat. A portar —com diu sant Bernat— aquest saquet de mirra entre els pits i endinsar-la en les entranyes del cor. Encara ens invita sant Bernat dient-nos: Que n'ets de bo, Senyor, per al que et busca. El record és dolç. El porto sempre en el cor, a la ploma amb freqüència. Aquesta es la meva filosofia, la filosofia més subtil i profunda: conèixer Jesús, i Jesús crucificat. Aquest record de Déu ens obre sempre a la seva presència. L'Eucaristia és precisament l'ocasió més adient per revifar aquest record i aquesta presència.
20 de febrer del 2009
DIVENDRES VI (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 11, 1-9; Sl 32, 10-11. 12-13. 14-15 (R.: 12b); Mc 8, 34-9, 1
Fa dues setmanes que llegim alguns fragments dels primers capítols de la Bíblia, del llibre del Gènesi. Escoltem amb veneració la Torà del Senyor, és a dir, el seu ensenyament, la seva instrucció, les seves paraules per a cadascun de nosaltres en particular i per a tots nosaltres com a poble seu, com a comunitat santa. El Senyor ens hi va obrint el seu cor, ens hi va desvelant el seu projecte per a l'home, per a la dona, per al món del qual formem part. Meditant la Torà, descobrim que Déu és el sentit de totes les coses, i la plenitud i la felicitat de les nostres vides. Aviat ens endinsarem pel desert de la Quaresma per renovar el nostre compromís amb la Torà, amb la Paraula de vida del Senyor, que és el gran do de la Pasqua.
I, tanmateix, a l'evangeli hem escoltat unes paraules inaudites. Jesús de Natzaret ens demana de posar tota la nostra vida al seu servei, d'ell, de Jesús, i de l'evangeli. Això només ho podia demanar Déu: posar tota la vida al seu servei, de Déu, i al servei de la Torà, del seu ensenyament. I ara Jesús es posa en el lloc de Déu i en el lloc de la Torà. Recordeu: «Heu sentit que es va dir… però jo us dic», «si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i segueix-me», «… si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix…». Aquest capgirament, germans, és una invitació molt seriosa a pensar i a aprofundir la nostra fe, en diàleg amb la Sagrada Escriptura. Jesús demana per a ell i per al seu evangeli, allò que solament Déu podia demanar per a ell i per a la seva Torà. Jo no ho puc comprendre, ni ho puc entendre del tot, germans, però em refio de Jesús que em diu, a mi, aquestes paraules. Li faig confiança, tot demanant-li que purifiqui i augmenti la meva fe. Me'l crec: «Alguns dels qui ara són aquí estaran encara en vida quan veuran arribar amb poder el Regne de Déu».
El llenguatge de la fe pot superar la confusió de Babel. La torre bastida per l'orgull i per la por de ser anorreats per una falsa imatge de Déu com a rival de l'home, és superada pel camí de la fe, l'únic accés possible al Déu que ens parla en la Torà i que, «plantant la seva tenda entre nosaltres», ens obre el seu cor en les paraules i en els fets de la bona notícia, l'Evangeli, de Jesús de Natzaret que, en la fe de l'Església, confessem Fill de Déu. «Ja crec, però, ajuda la meva fe». Amén.
Gn 11, 1-9; Sl 32, 10-11. 12-13. 14-15 (R.: 12b); Mc 8, 34-9, 1
Fa dues setmanes que llegim alguns fragments dels primers capítols de la Bíblia, del llibre del Gènesi. Escoltem amb veneració la Torà del Senyor, és a dir, el seu ensenyament, la seva instrucció, les seves paraules per a cadascun de nosaltres en particular i per a tots nosaltres com a poble seu, com a comunitat santa. El Senyor ens hi va obrint el seu cor, ens hi va desvelant el seu projecte per a l'home, per a la dona, per al món del qual formem part. Meditant la Torà, descobrim que Déu és el sentit de totes les coses, i la plenitud i la felicitat de les nostres vides. Aviat ens endinsarem pel desert de la Quaresma per renovar el nostre compromís amb la Torà, amb la Paraula de vida del Senyor, que és el gran do de la Pasqua.
I, tanmateix, a l'evangeli hem escoltat unes paraules inaudites. Jesús de Natzaret ens demana de posar tota la nostra vida al seu servei, d'ell, de Jesús, i de l'evangeli. Això només ho podia demanar Déu: posar tota la vida al seu servei, de Déu, i al servei de la Torà, del seu ensenyament. I ara Jesús es posa en el lloc de Déu i en el lloc de la Torà. Recordeu: «Heu sentit que es va dir… però jo us dic», «si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i segueix-me», «… si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix…». Aquest capgirament, germans, és una invitació molt seriosa a pensar i a aprofundir la nostra fe, en diàleg amb la Sagrada Escriptura. Jesús demana per a ell i per al seu evangeli, allò que solament Déu podia demanar per a ell i per a la seva Torà. Jo no ho puc comprendre, ni ho puc entendre del tot, germans, però em refio de Jesús que em diu, a mi, aquestes paraules. Li faig confiança, tot demanant-li que purifiqui i augmenti la meva fe. Me'l crec: «Alguns dels qui ara són aquí estaran encara en vida quan veuran arribar amb poder el Regne de Déu».
El llenguatge de la fe pot superar la confusió de Babel. La torre bastida per l'orgull i per la por de ser anorreats per una falsa imatge de Déu com a rival de l'home, és superada pel camí de la fe, l'únic accés possible al Déu que ens parla en la Torà i que, «plantant la seva tenda entre nosaltres», ens obre el seu cor en les paraules i en els fets de la bona notícia, l'Evangeli, de Jesús de Natzaret que, en la fe de l'Església, confessem Fill de Déu. «Ja crec, però, ajuda la meva fe». Amén.
18 de febrer del 2009
DIMECRES VI (I)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Gn 8, 6-13. 20-22 ; Mc 8, 22-26
Estimats germans i germanes:
Cada dia escoltem el crit del Senyor, la seva paraula suau però insistent, perquè Ell vetlla per nosaltres i no para fins a veure'ns feliços. El cec de l'Evangeli d'avui és una imatge nostra. Ens costa comprendre la realitat perquè hi ha quelcom d'absurd. Passem per la vida com cecs. Preferim viure endormiscats en les il·lusions dels nostres propis somnis. Jesús "donà la mà al cec, se l'endugué fora del poble... li imposà les mans i li preguntava...". És a dir: oferí el seu afecte a aquell home tan limitat, es posà al seu costat i li inspirà confiança, el feu sortir de si mateix, van mantenir un diàleg, i el guarí progressivament.
Quan se'ns diu que Jesús va obrir els ulls del cec poc a poc, per etapes, podem entendre que la fe no s'adquireix de una vegada per sempre. És un camí que es fa cada dia, cada instant; però que el fem amb esperança perquè Jesús ens dóna la mà i ens guia. Jesús il·lumina les tenebres dels nostres pensaments i dels nostres sentiments.
L'arca de Noé és un símbol de la misericòrdia de Déu que ens estima i purifica, que dóna noves oportunitats. Si Déu segueix creient en nosaltres i ens dóna la mà, per què no hem de donar un marge de confiança als altres, els fem sortir del seu aïllament i els oferim la nostra pau?. Hi ha un temps per a tot i una temps per a cada cosa. Penso que l'arca pot simbolitzar també un temps de reflexió, o de prova, de introspecció, també de contemplació. Però, arribada l'hora, ens cal sortir de nosaltres mateixos. Noé va obrir una finestra i va deixar anar un colom. Si identifiquem el colom amb un missatge d'amistat o amb una invitació al diàleg, podem dir que esperem el seu retorn duent al bec una fulla d'olivera. Tota relació humana implica un acord i un consentiment mutu, una invitació a la feliç convivència, un sobrevolar per sobre de les dificultats i oferir a l'altre la fulla d'olivera de la nostra pau.
Que no ens pugui dir Jesús les paraules d'ahir: "Quin cor tan ofuscat! ¿Teniu ulls i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu?". Tots podem caure en la ceguesa espiritual; perquè, com diu la primera lectura, "portem una inclinació dolenta en el nostre cor". Ens cal, doncs, agafar-nos ben forts a la mà de Jesús. Ell és l'únic que no ens falla. Sempre podem anar a Ell. Si li obrim una finestra del nostre cor, segur que vindrà a nosaltres portant-nos la seva pau.
Quan sortí de l'arca, Noé oferí a Déu un sacrifici sobre l'altar. Nosaltres oferim damunt aquest altar pa i vi. I Jesús ens ofereix la seva mà, ens alimenta, i vol que es repeteixi en nosaltres el miracle del cec, que "quedà bé del tot i ho veia tot clar...". Gràcies, Senyor, per dir-nos (Jn 8, 12): "Jo sóc la Llum del món, el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la Llum de la Vida".
Gn 8, 6-13. 20-22 ; Mc 8, 22-26
Estimats germans i germanes:
Cada dia escoltem el crit del Senyor, la seva paraula suau però insistent, perquè Ell vetlla per nosaltres i no para fins a veure'ns feliços. El cec de l'Evangeli d'avui és una imatge nostra. Ens costa comprendre la realitat perquè hi ha quelcom d'absurd. Passem per la vida com cecs. Preferim viure endormiscats en les il·lusions dels nostres propis somnis. Jesús "donà la mà al cec, se l'endugué fora del poble... li imposà les mans i li preguntava...". És a dir: oferí el seu afecte a aquell home tan limitat, es posà al seu costat i li inspirà confiança, el feu sortir de si mateix, van mantenir un diàleg, i el guarí progressivament.
Quan se'ns diu que Jesús va obrir els ulls del cec poc a poc, per etapes, podem entendre que la fe no s'adquireix de una vegada per sempre. És un camí que es fa cada dia, cada instant; però que el fem amb esperança perquè Jesús ens dóna la mà i ens guia. Jesús il·lumina les tenebres dels nostres pensaments i dels nostres sentiments.
L'arca de Noé és un símbol de la misericòrdia de Déu que ens estima i purifica, que dóna noves oportunitats. Si Déu segueix creient en nosaltres i ens dóna la mà, per què no hem de donar un marge de confiança als altres, els fem sortir del seu aïllament i els oferim la nostra pau?. Hi ha un temps per a tot i una temps per a cada cosa. Penso que l'arca pot simbolitzar també un temps de reflexió, o de prova, de introspecció, també de contemplació. Però, arribada l'hora, ens cal sortir de nosaltres mateixos. Noé va obrir una finestra i va deixar anar un colom. Si identifiquem el colom amb un missatge d'amistat o amb una invitació al diàleg, podem dir que esperem el seu retorn duent al bec una fulla d'olivera. Tota relació humana implica un acord i un consentiment mutu, una invitació a la feliç convivència, un sobrevolar per sobre de les dificultats i oferir a l'altre la fulla d'olivera de la nostra pau.
Que no ens pugui dir Jesús les paraules d'ahir: "Quin cor tan ofuscat! ¿Teniu ulls i no hi veieu, orelles, i no hi sentiu?". Tots podem caure en la ceguesa espiritual; perquè, com diu la primera lectura, "portem una inclinació dolenta en el nostre cor". Ens cal, doncs, agafar-nos ben forts a la mà de Jesús. Ell és l'únic que no ens falla. Sempre podem anar a Ell. Si li obrim una finestra del nostre cor, segur que vindrà a nosaltres portant-nos la seva pau.
Quan sortí de l'arca, Noé oferí a Déu un sacrifici sobre l'altar. Nosaltres oferim damunt aquest altar pa i vi. I Jesús ens ofereix la seva mà, ens alimenta, i vol que es repeteixi en nosaltres el miracle del cec, que "quedà bé del tot i ho veia tot clar...". Gràcies, Senyor, per dir-nos (Jn 8, 12): "Jo sóc la Llum del món, el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la Llum de la Vida".
15 de febrer del 2009
DIUMENGE VI (B)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Lv 13, 1-2. 45-46; Sl 31, 1-2. 5. 11; 1Co 10, 31-11, 1; Mc 1, 40-45
Amb quina duresa ressonen encara a les nostres orelles d'homes i dones del segle XXI les paraules del llibre del Levític que acabem d'escoltar. Els qui pateixen del mal de la lepra han d'anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: "Impur, impur!" Mentre el mal persisteixi, són impurs, i han de viure sols, fora del campament. És cert que hi ha molts problemes en la nostra societat i vivim i ens fan viure enmig d'enormes contradiccions; l'exclusió, però, en principi –almenys fins ara, tot i que ja hi comencen a haver signes preocupants en sentit contrari– és quelcom que la nostra societat rebutja. Per això, se'ns remouen les entranyes quan sentim unes paraules com les que acabem d'escoltar. Per raó d'aquest text i d'altres de semblants, els leprosos vivien en una situació de completa marginació de la vida social: apartats de la pròpia família i de qualsevol altra relació humana; enfonsats en el seu dolor físic i, sobretot, moral; considerats pels altres no només malalts sinó impurs, mereixedors de la malaltia com a càstig de Déu pels seus pecats; eren, de fet, morts en vida que havien expropiat la seva identitat de la pròpia malaltia. Impur, impur: era l'únic so que podien emetre, mentre el mal persistís en ells.
En aquest marc, hom pot adonar-se de la gosadia i intrepidesa d'aquell home leprós que es va presentar davant Jesús, s'agenollà i es dirigí a ell confiat que el podria guarir, tot dient-li: Si ho voleu, em podeu purificar. Què el mogué a creure que Jesús es podria compadir d'ell, tocar-lo i guarir-lo de cap a peus? Segurament, havia escoltat la predicació desconcertant i provocadora de Jesús, les seves paràboles sobre el Regne, especialment aquelles en què –en paraules d'un llibre recent sobre Jesús– s'invertien els esquemes tradicionals de la santedat i la puresa, com ara la paràbola que comparava el Regne amb el llevat que feia fermentar tota la farina. I és que el leprós havia entès el significat de les paràboles de Jesús: des d'ara, –en paraules del mateix llibre citat– amb Jesús, calia endevinar el Regne de Déu també en el món dels leprosos, dels endimoniats, dels pecadors i de les prostitutes. El Regne de Déu era enmig d'ells i ja no quedava espai a l'exclusió: la impuresa ritual i la marginació quedaven abolides en la persona de Crist. El leprós veié en la mirada humana de Jesús, la claror de la mirada de Déu, que deixava traslluir totes les seves entranyes plenes de compassió i misericòrdia, especialment per a tots els exclosos i marginats d'entre els homes. Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: "sí que ho vull: queda pur".
Als nostres temps, tot i que molt disminuïda, la lepra, malauradament, no ha estat encara del tot eradicada. El Papa Benet, durant el seu pontificat, s'ha fet veu dels qui la pateixen demanat la col·laboració internacional per tal d'eradicar la causa que hi ha al seu darrera, és a dir, la misèria provocada pels desequilibris que puneixen gran part de la humanitat. Dissortadament, coneixem, però, altres lepres que afecten molts milions de persones del nostre món i que, novament, són motiu de marginació i d'exclusió per als qui les pateixen: la sida, la drogodependència, l'alcoholisme, entre altres, per no parlar de les malalties mentals, in cresecendo, que sumeixen tants homes i dones en una profunda desesperació.
Tots nosaltres, que avui ens alimentarem del Cos i de la Sang de Crist, cadascú en la mesura de les pròpies possibilitats, som també cridats a fer-nos propers dels exclosos i dels marginats, a sentir-nos pròxims d'ells, a afinar les nostres orelles per sentir el seu clam, per tal d'acostar-nos-hi i oferir-los la nostra mà, una mà darrera de la qual hi ha la del Crist mateix. Així ho han fet tants homes i dones al llarg del temps: sant Lluís Gonzaga, entre els empestats; el beat Damià de Molokai, que es va fer voluntàriament apòstol dels leprosos de la illa hawaiana de Molokai, conscient que es desterrava perpètuament i que més tard o més d'hora es contagiaria de la lepra; així ho fa també, ben a prop nostre, el Rector d'Ulldemolins, Mn. Joan Roig, acollint els drogoaddictes que cap institució ja no vol...
L'Església és ara aquella mà de Crist que tocà el leprós intrèpid. L'Església, està clar, som, però, nosaltres, germans. Mirem, doncs, de no buscar allò que ens convé a cadascun de nosaltres, sinó allò que convé als altres, especialment als exclosos i marginats d'aquest món, adaptant-nos a tots. És així que, com van fer sant Pau, sant Lluís Gonzaga, el beat Damià de Molokai, o el Rector d'Ulldemolins, seguirem el Crist. Que ens hi ajudi la poderosa intercessió d'aquells sants que ja són al cel i ens hi esperoni l'exemple d'aquells altres que encara treballen a la terra entre nosaltres.
Lv 13, 1-2. 45-46; Sl 31, 1-2. 5. 11; 1Co 10, 31-11, 1; Mc 1, 40-45
Amb quina duresa ressonen encara a les nostres orelles d'homes i dones del segle XXI les paraules del llibre del Levític que acabem d'escoltar. Els qui pateixen del mal de la lepra han d'anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: "Impur, impur!" Mentre el mal persisteixi, són impurs, i han de viure sols, fora del campament. És cert que hi ha molts problemes en la nostra societat i vivim i ens fan viure enmig d'enormes contradiccions; l'exclusió, però, en principi –almenys fins ara, tot i que ja hi comencen a haver signes preocupants en sentit contrari– és quelcom que la nostra societat rebutja. Per això, se'ns remouen les entranyes quan sentim unes paraules com les que acabem d'escoltar. Per raó d'aquest text i d'altres de semblants, els leprosos vivien en una situació de completa marginació de la vida social: apartats de la pròpia família i de qualsevol altra relació humana; enfonsats en el seu dolor físic i, sobretot, moral; considerats pels altres no només malalts sinó impurs, mereixedors de la malaltia com a càstig de Déu pels seus pecats; eren, de fet, morts en vida que havien expropiat la seva identitat de la pròpia malaltia. Impur, impur: era l'únic so que podien emetre, mentre el mal persistís en ells.
En aquest marc, hom pot adonar-se de la gosadia i intrepidesa d'aquell home leprós que es va presentar davant Jesús, s'agenollà i es dirigí a ell confiat que el podria guarir, tot dient-li: Si ho voleu, em podeu purificar. Què el mogué a creure que Jesús es podria compadir d'ell, tocar-lo i guarir-lo de cap a peus? Segurament, havia escoltat la predicació desconcertant i provocadora de Jesús, les seves paràboles sobre el Regne, especialment aquelles en què –en paraules d'un llibre recent sobre Jesús– s'invertien els esquemes tradicionals de la santedat i la puresa, com ara la paràbola que comparava el Regne amb el llevat que feia fermentar tota la farina. I és que el leprós havia entès el significat de les paràboles de Jesús: des d'ara, –en paraules del mateix llibre citat– amb Jesús, calia endevinar el Regne de Déu també en el món dels leprosos, dels endimoniats, dels pecadors i de les prostitutes. El Regne de Déu era enmig d'ells i ja no quedava espai a l'exclusió: la impuresa ritual i la marginació quedaven abolides en la persona de Crist. El leprós veié en la mirada humana de Jesús, la claror de la mirada de Déu, que deixava traslluir totes les seves entranyes plenes de compassió i misericòrdia, especialment per a tots els exclosos i marginats d'entre els homes. Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: "sí que ho vull: queda pur".
Als nostres temps, tot i que molt disminuïda, la lepra, malauradament, no ha estat encara del tot eradicada. El Papa Benet, durant el seu pontificat, s'ha fet veu dels qui la pateixen demanat la col·laboració internacional per tal d'eradicar la causa que hi ha al seu darrera, és a dir, la misèria provocada pels desequilibris que puneixen gran part de la humanitat. Dissortadament, coneixem, però, altres lepres que afecten molts milions de persones del nostre món i que, novament, són motiu de marginació i d'exclusió per als qui les pateixen: la sida, la drogodependència, l'alcoholisme, entre altres, per no parlar de les malalties mentals, in cresecendo, que sumeixen tants homes i dones en una profunda desesperació.
Tots nosaltres, que avui ens alimentarem del Cos i de la Sang de Crist, cadascú en la mesura de les pròpies possibilitats, som també cridats a fer-nos propers dels exclosos i dels marginats, a sentir-nos pròxims d'ells, a afinar les nostres orelles per sentir el seu clam, per tal d'acostar-nos-hi i oferir-los la nostra mà, una mà darrera de la qual hi ha la del Crist mateix. Així ho han fet tants homes i dones al llarg del temps: sant Lluís Gonzaga, entre els empestats; el beat Damià de Molokai, que es va fer voluntàriament apòstol dels leprosos de la illa hawaiana de Molokai, conscient que es desterrava perpètuament i que més tard o més d'hora es contagiaria de la lepra; així ho fa també, ben a prop nostre, el Rector d'Ulldemolins, Mn. Joan Roig, acollint els drogoaddictes que cap institució ja no vol...
L'Església és ara aquella mà de Crist que tocà el leprós intrèpid. L'Església, està clar, som, però, nosaltres, germans. Mirem, doncs, de no buscar allò que ens convé a cadascun de nosaltres, sinó allò que convé als altres, especialment als exclosos i marginats d'aquest món, adaptant-nos a tots. És així que, com van fer sant Pau, sant Lluís Gonzaga, el beat Damià de Molokai, o el Rector d'Ulldemolins, seguirem el Crist. Que ens hi ajudi la poderosa intercessió d'aquells sants que ja són al cel i ens hi esperoni l'exemple d'aquells altres que encara treballen a la terra entre nosaltres.
13 de febrer del 2009
DIVENDRES V (I)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La Litúrgia, per a ambientar-nos, ens ha fet dir: "Veniu, prosternem-nos i adorem el Senyor que ens ha creat, Ell és el nostre Déu" [salm 94, 6-7]. I ve molt a to, ja que parlarem de pecat original, i de desobediència al Creador. I afegeix: "Que tothom reconegui els favors del Senyor, els prodigis que ha fet en bé dels homes: donà beure a l'assedegat i sacià de menjar el famolenc" [salm 106, 8-9].
De les lectures, hem vist que la primera era del llibre del Gènesi [3, 1-8], en el qual fragment i portats per l'esperit del mal [la serp], l'home i la dona desobeeixen el Creador. És el que coneixem per pecat original, el qual acte sumeix la humanitat en el pecat i la mort. De sempre, els homes han mirat de comprendre les contradiccions en què es debaten a la terra i de les quals tenen experiència de generació en generació. El mite del paradís perdut és una d'aquestes explicacions, però s'ha presentat segons el nivell de penetració espiritual dels pobles, pel què la nostra lectura porta incontestablement la marca de la fe, en la mesura que la llibertat de l'home és posada a la llum. L'experiència del pecat és que l'home podria no cometre'l; però, de fet, no para de prendre's per un déu i de tenir un rei al cos, quan solament és fet per a Déu i per a la vida divina que Déu li destina.
Hem parlat de pecat, parlem ara de "perdó", i és el salm responsorial [= SR], que ha estat el salm 31, el que ens ha dit que és "feliç el pecador perdonat". És un dels salms de penitència, i exposa la joia del que lleialment ha reconegut la seva falta davant Déu i ha rebut el perdó, que això li reporta la pau i la joia.
I pel que fa a l'evangeli, hem escoltat un fragment de sant Marc [7, 31-37], que ens ha estat resumit dient que "fa que hi sentin els sords i que els muts parlin". Aquesta curació programada d'un sord-quec és pròpia de l'evangeli de Marc, i en contar-nos-la, Marc pren pel seu compte el tema clàssic que associa el mutisme i la sordesa amb la falta de fe i llur curació a l'arribada dels temps messiànics (27). El miracle es produeix en país pagà (31) perquè, en el seu propi país, Jesús es troba en la impossibilitat de parlar, com abans els profetes que estaven afectats de mutisme. És més, Jesús obra aquesta curació apartat de la gentada (33), degut a la seva incredulitat. Per la resta, la narració de Marc sembla reproduir bé un ritual existent d'iniciació baptismal: s'hi troba el padrinatge (32), una imposició de mans (32), i un ritu sobre els sentits (34). La lliçó doncs és clara: cal iniciar-se prolongadament en la fe per a poder escoltar la paraula i estar en condicions de proclamar-la.
I acabem amb la col·lecta que ens ha fet demanar al Senyor que vetlli bondadosament per la nostra família; que la protegeixi i la defensi, ja que només confia en la vostra gràcia. Amén.
La Litúrgia, per a ambientar-nos, ens ha fet dir: "Veniu, prosternem-nos i adorem el Senyor que ens ha creat, Ell és el nostre Déu" [salm 94, 6-7]. I ve molt a to, ja que parlarem de pecat original, i de desobediència al Creador. I afegeix: "Que tothom reconegui els favors del Senyor, els prodigis que ha fet en bé dels homes: donà beure a l'assedegat i sacià de menjar el famolenc" [salm 106, 8-9].
De les lectures, hem vist que la primera era del llibre del Gènesi [3, 1-8], en el qual fragment i portats per l'esperit del mal [la serp], l'home i la dona desobeeixen el Creador. És el que coneixem per pecat original, el qual acte sumeix la humanitat en el pecat i la mort. De sempre, els homes han mirat de comprendre les contradiccions en què es debaten a la terra i de les quals tenen experiència de generació en generació. El mite del paradís perdut és una d'aquestes explicacions, però s'ha presentat segons el nivell de penetració espiritual dels pobles, pel què la nostra lectura porta incontestablement la marca de la fe, en la mesura que la llibertat de l'home és posada a la llum. L'experiència del pecat és que l'home podria no cometre'l; però, de fet, no para de prendre's per un déu i de tenir un rei al cos, quan solament és fet per a Déu i per a la vida divina que Déu li destina.
Hem parlat de pecat, parlem ara de "perdó", i és el salm responsorial [= SR], que ha estat el salm 31, el que ens ha dit que és "feliç el pecador perdonat". És un dels salms de penitència, i exposa la joia del que lleialment ha reconegut la seva falta davant Déu i ha rebut el perdó, que això li reporta la pau i la joia.
I pel que fa a l'evangeli, hem escoltat un fragment de sant Marc [7, 31-37], que ens ha estat resumit dient que "fa que hi sentin els sords i que els muts parlin". Aquesta curació programada d'un sord-quec és pròpia de l'evangeli de Marc, i en contar-nos-la, Marc pren pel seu compte el tema clàssic que associa el mutisme i la sordesa amb la falta de fe i llur curació a l'arribada dels temps messiànics (27). El miracle es produeix en país pagà (31) perquè, en el seu propi país, Jesús es troba en la impossibilitat de parlar, com abans els profetes que estaven afectats de mutisme. És més, Jesús obra aquesta curació apartat de la gentada (33), degut a la seva incredulitat. Per la resta, la narració de Marc sembla reproduir bé un ritual existent d'iniciació baptismal: s'hi troba el padrinatge (32), una imposició de mans (32), i un ritu sobre els sentits (34). La lliçó doncs és clara: cal iniciar-se prolongadament en la fe per a poder escoltar la paraula i estar en condicions de proclamar-la.
I acabem amb la col·lecta que ens ha fet demanar al Senyor que vetlli bondadosament per la nostra família; que la protegeixi i la defensi, ja que només confia en la vostra gràcia. Amén.
12 de febrer del 2009
DIJOUS V (I)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Gn 2, 18-25; Mc 7, 24-30
Tots dos, l'home i la dona, anaven nus, sense avergonyir-se. La nuesa de què ens parla el relat del Gènesi i la manca de vergonya que l'acompanyava, són l'expressió més diàfana de la manera de viure segons el projecte original de Déu que l'Escriptura anomena jardí d'Edèn. Segons la narració de la creació de Déu que estem llegint aquests dies, l'home és creat el primer entre els éssers vius: abans que les plantes i el jardí d'Edèn, que Déu posa al seu servei, i abans que els animals, que Déu crea amb la intenció d'ajudar l'home i fer-li companyia i a qui Déu presenta per tal que l'home els donés nom. Donar nom significa fer-se pròpia una certa realitat. L'home, doncs, s'apropià dels animals però no en trobà cap que des de la seva diferència li permetés de formar una comunitat. Fou aleshores quan Déu, d'allò que l'home era, en formà un altre que essent diferent i restant en la seva diferència com a signe de la pròpia identitat, la dona –que no és un home–, pogués crear una unió perfecta entre iguals, entre éssers de la mateixa dignitat, que respectant les diferències pròpies no es convertís en una mescla o una confusió. Totes aquestes maneres de viure amb els altres, amb les plantes i els vegetals, amb els animals salvatges i domèstics, de l'home amb la dona, estaven originàriament expressades per la nuesa. La nuesa com a qualitat de la transparència de totes aquestes simbiosis, de totes aquestes maneres de viure amb els altres i amb tot allò que ens envolta. Transparència en la relació amb el món vegetal per tal com l'home se'n servia per al goig dels seus ulls i per a aliment del seu cos; transparència amb els animals, per tal com l'home se'ls feu propis sense subjugar-los ni maltractar-los; transparència amb l'altre com ell, perquè era os dels seus ossos i carn de la seva carn: la diferència i la distància de l'altre no provocaven recel ni recança sinó proximitat i escalfor. Tot un seguit de relacions caracteritzades per la nuesa i la diafanitat que manifestaven l'harmonia interna amb què l'home i la dona vivien la seva pròpia interioritat, al centre de la qual hi havia, evidentment, la relació fonamental i fundant amb Déu el seu Senyor, present arreu. La nuesa ens parla, doncs, de la diafanitat perduda en totes les nostres relacions que ens constitueixen –de nosaltres amb Déu, de nosaltres amb nosaltres, de nosaltres amb els altres, de nosaltres amb la naturalesa...– i que podem tornar a recuperar si ens acostem a menjar de la taula del Crist, on fins i tot les engrunes que en cauen són portadores de redempció.
Gn 2, 18-25; Mc 7, 24-30
Tots dos, l'home i la dona, anaven nus, sense avergonyir-se. La nuesa de què ens parla el relat del Gènesi i la manca de vergonya que l'acompanyava, són l'expressió més diàfana de la manera de viure segons el projecte original de Déu que l'Escriptura anomena jardí d'Edèn. Segons la narració de la creació de Déu que estem llegint aquests dies, l'home és creat el primer entre els éssers vius: abans que les plantes i el jardí d'Edèn, que Déu posa al seu servei, i abans que els animals, que Déu crea amb la intenció d'ajudar l'home i fer-li companyia i a qui Déu presenta per tal que l'home els donés nom. Donar nom significa fer-se pròpia una certa realitat. L'home, doncs, s'apropià dels animals però no en trobà cap que des de la seva diferència li permetés de formar una comunitat. Fou aleshores quan Déu, d'allò que l'home era, en formà un altre que essent diferent i restant en la seva diferència com a signe de la pròpia identitat, la dona –que no és un home–, pogués crear una unió perfecta entre iguals, entre éssers de la mateixa dignitat, que respectant les diferències pròpies no es convertís en una mescla o una confusió. Totes aquestes maneres de viure amb els altres, amb les plantes i els vegetals, amb els animals salvatges i domèstics, de l'home amb la dona, estaven originàriament expressades per la nuesa. La nuesa com a qualitat de la transparència de totes aquestes simbiosis, de totes aquestes maneres de viure amb els altres i amb tot allò que ens envolta. Transparència en la relació amb el món vegetal per tal com l'home se'n servia per al goig dels seus ulls i per a aliment del seu cos; transparència amb els animals, per tal com l'home se'ls feu propis sense subjugar-los ni maltractar-los; transparència amb l'altre com ell, perquè era os dels seus ossos i carn de la seva carn: la diferència i la distància de l'altre no provocaven recel ni recança sinó proximitat i escalfor. Tot un seguit de relacions caracteritzades per la nuesa i la diafanitat que manifestaven l'harmonia interna amb què l'home i la dona vivien la seva pròpia interioritat, al centre de la qual hi havia, evidentment, la relació fonamental i fundant amb Déu el seu Senyor, present arreu. La nuesa ens parla, doncs, de la diafanitat perduda en totes les nostres relacions que ens constitueixen –de nosaltres amb Déu, de nosaltres amb nosaltres, de nosaltres amb els altres, de nosaltres amb la naturalesa...– i que podem tornar a recuperar si ens acostem a menjar de la taula del Crist, on fins i tot les engrunes que en cauen són portadores de redempció.
9 de febrer del 2009
DILLUNS V (I)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Gn 1,1-19 ; Mc 6, 53-56
Estimats germans i germanes:
Entre avui i demà escoltem el relat de la creació del món. Hi veiem com Déu disposa les coses pensant en el ésser humà i en el seu bé. El Gènesi no és un llibre científic en el seu sentit actual. En frase atribuïda a Galileu, la Bíblia més que dir-nos com es va fer el cel i la terra, vol ensenyar-nos com es va al cel i com s'ha de viure a la terra. L'autor sagrat vol dir-nos que origen de tot està en Déu, en la seva voluntat creadora, comunicadora, plena de saviesa i d'amor. Ho fa segons el llenguatge i la cosmovisió propis de la seva època. La poesia i la bellesa de les pàgines que hem escoltat ens fan cantar un himne de lloança a un Déu que ens fa participar de la seva Vida i ens indica el camí de la joia interior.
Ho veiem a l'Evangeli d'avui. Jesús guareix les malalties, dóna a cadascú allò que necessita, desperta en ells una vida i una esperança, sap arribar a cada persona i acollir-la. L'Església primitiva anomenava Jesús "l'únic metge". Commogut pels sofriments tan físics com morals, Jesús no solament es deixa tocar pels malalts, sinó que fa seves les misèries d'ells: "Ell prengué les nostres malalties i es carregà amb els nostres mals" (Mt 8,17).
Davant del mal al món, sempre inexplicable, cal la solidaritat, la compassió, la dedicació als altres. Cal "confortar els cors desfets i embenar les ferides", segons el Salm 146. Tots els qui tocaven Jesús, "es posaven bons", com diu l'Evangeli. Quan la nostra mirada compassiva o el nostre gest amistós toquen el cor dels altres, ajudem a guarir les seves ferides i a que retrobin la pau.
Quan ens acostem a Jesús, quedem guarits, transformats en persones noves, amb més vitalitat. Aquesta presència és particularment activa a través dels sagraments, i d'una manera especial per mitjà de l'Eucaristia.
Gn 1,1-19 ; Mc 6, 53-56
Estimats germans i germanes:
Entre avui i demà escoltem el relat de la creació del món. Hi veiem com Déu disposa les coses pensant en el ésser humà i en el seu bé. El Gènesi no és un llibre científic en el seu sentit actual. En frase atribuïda a Galileu, la Bíblia més que dir-nos com es va fer el cel i la terra, vol ensenyar-nos com es va al cel i com s'ha de viure a la terra. L'autor sagrat vol dir-nos que origen de tot està en Déu, en la seva voluntat creadora, comunicadora, plena de saviesa i d'amor. Ho fa segons el llenguatge i la cosmovisió propis de la seva època. La poesia i la bellesa de les pàgines que hem escoltat ens fan cantar un himne de lloança a un Déu que ens fa participar de la seva Vida i ens indica el camí de la joia interior.
Ho veiem a l'Evangeli d'avui. Jesús guareix les malalties, dóna a cadascú allò que necessita, desperta en ells una vida i una esperança, sap arribar a cada persona i acollir-la. L'Església primitiva anomenava Jesús "l'únic metge". Commogut pels sofriments tan físics com morals, Jesús no solament es deixa tocar pels malalts, sinó que fa seves les misèries d'ells: "Ell prengué les nostres malalties i es carregà amb els nostres mals" (Mt 8,17).
Davant del mal al món, sempre inexplicable, cal la solidaritat, la compassió, la dedicació als altres. Cal "confortar els cors desfets i embenar les ferides", segons el Salm 146. Tots els qui tocaven Jesús, "es posaven bons", com diu l'Evangeli. Quan la nostra mirada compassiva o el nostre gest amistós toquen el cor dels altres, ajudem a guarir les seves ferides i a que retrobin la pau.
Quan ens acostem a Jesús, quedem guarits, transformats en persones noves, amb més vitalitat. Aquesta presència és particularment activa a través dels sagraments, i d'una manera especial per mitjà de l'Eucaristia.
4 de febrer del 2009
DIMECRES IV (I)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
És un dia ferial, i hem d'anar de cara a les lectures. La primera ha estat un nou i llarg fragment de la carta als cristians hebreus [12, 4-7. 11-15], en què "el Senyor repta aquells que estima", o titulem el fragment com una "pedagogia de Déu". I és que la prova, la que sigui, no ha de posar en dubte la paternitat de Déu per a nosaltres, no pas més que les correccions d'un pare de família rigorós o el tracte d'un rabí. Déu ens tracta com a fills (7), perquè Déu no és pas per a nosaltres un padrastre. La prova, d'altra banda, permet de viure en comunió amb Ell, en la seva presència i el seu amor. I quan ens trobem amb la prova, Déu no pot fer menys que compartir-la amb nosaltres, pel que d'aquí ens ve la nostra seguretat: que Déu és amb nosaltres.
El salm responsorial [= SR] ha estat el salm 102, que és un "himne a la misericòrdia divina", perquè Déu és un pare amorós que guareix els seus fills i els perdona sempre. Tot passa en aquest món, però la seva bonesa és eterna. Quan el fem servir ens és una meditació confiada i tranquil·la.
L'evangeli ha estat un fragment de sant Marc [6, 1-6], que ens ha vingut a dir que "els profetes només són mal rebuts en el seu poble", o bé també podríem dir que hi havia "falta de fe a Natzaret". I és que contant la visita de Jesús a Natzaret, l'evangelista Marc tendeix a subratllar que allà, com a tot arreu, el desconeixement del poble de cara al Messies fou total. ¿Com hauria pogut tenir, una família pobra del poble, el Messies meravellós que s'esperava? (2-3). Però Marc hi afegeix un detall que li és propi: i és la falta de fe de la "parentela" de Jesús (4), que és un índex, sens dubte, de les tensions existents en la comunitat primitiva –interpreta l'evangelista- entre els partidaris dels apòstols –que Marc en fa al·lusió immediatament després [Mc 6, 7-13]- i els partidaris de Jaume, germà del Senyor.
I acabem repetint la col·lecta que ens ha fet demanar, com un programa del què hem de fer, que "us estimem amb tot el cor i que també estimem tots els homes amb una caritat sincera". Amén.
És un dia ferial, i hem d'anar de cara a les lectures. La primera ha estat un nou i llarg fragment de la carta als cristians hebreus [12, 4-7. 11-15], en què "el Senyor repta aquells que estima", o titulem el fragment com una "pedagogia de Déu". I és que la prova, la que sigui, no ha de posar en dubte la paternitat de Déu per a nosaltres, no pas més que les correccions d'un pare de família rigorós o el tracte d'un rabí. Déu ens tracta com a fills (7), perquè Déu no és pas per a nosaltres un padrastre. La prova, d'altra banda, permet de viure en comunió amb Ell, en la seva presència i el seu amor. I quan ens trobem amb la prova, Déu no pot fer menys que compartir-la amb nosaltres, pel que d'aquí ens ve la nostra seguretat: que Déu és amb nosaltres.
El salm responsorial [= SR] ha estat el salm 102, que és un "himne a la misericòrdia divina", perquè Déu és un pare amorós que guareix els seus fills i els perdona sempre. Tot passa en aquest món, però la seva bonesa és eterna. Quan el fem servir ens és una meditació confiada i tranquil·la.
L'evangeli ha estat un fragment de sant Marc [6, 1-6], que ens ha vingut a dir que "els profetes només són mal rebuts en el seu poble", o bé també podríem dir que hi havia "falta de fe a Natzaret". I és que contant la visita de Jesús a Natzaret, l'evangelista Marc tendeix a subratllar que allà, com a tot arreu, el desconeixement del poble de cara al Messies fou total. ¿Com hauria pogut tenir, una família pobra del poble, el Messies meravellós que s'esperava? (2-3). Però Marc hi afegeix un detall que li és propi: i és la falta de fe de la "parentela" de Jesús (4), que és un índex, sens dubte, de les tensions existents en la comunitat primitiva –interpreta l'evangelista- entre els partidaris dels apòstols –que Marc en fa al·lusió immediatament després [Mc 6, 7-13]- i els partidaris de Jaume, germà del Senyor.
I acabem repetint la col·lecta que ens ha fet demanar, com un programa del què hem de fer, que "us estimem amb tot el cor i que també estimem tots els homes amb una caritat sincera". Amén.
2 de febrer del 2009
LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ml 3,1-4; He 2, 14-18; Lc 2, 22-40
Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1, 3)
Quina meravella més gran no hauria estat haver pogut contemplar l'aparició de la llum primordial en el no-res més absolut. Poder veure el primer bri de llum creada, la primera espurna de l'encisadora creació de Déu. Déu, benaurada Trinitat i unitat primera, que és llum i font de la llum (cf. 1Jn 1, 5), va voler donar, en primer lloc, existència fora de si mateix a la mateixa llum. Per això digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir.
Una meravella semblant deuria experimentar el vell Simeó, ja carregat d'anys i mogut per l'Esperit Sant, quan, en entrar Maria i Josep amb l'infant Jesús al temple, contemplà aquell en qui residia la plenitud de tota la seva esperança i el confessà com a llum que es revela a les nacions i glòria d'Israel, el seu poble. Simeó, l'home que guardà la fidelitat i mantingué ferm el seu cor, va veure en l'infant que entrava al temple la realització de l'esperança del seu propi poble, una esperança tan llargament provada. Va veure en ell la llei de Moisès acomplerta, el primogènit consagrat al Senyor i rescatat en record de l'alliberament d'Israel de la terra on eren esclaus, Egipte: el Senyor, amb mà forta, ens va fer sortir d'Egipte, la terra on érem esclaus. I com que el faraó s'obstinà a no deixar-nos sortir, el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d'Egipte, tant els dels homes com els dels animals. Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits (Ex 13, 14-15). Va veure en ell acomplerta la promesa que li havia fet l'Esperit Sant de no morir sense haver vist el Messies del Senyor; l'acompliment, per tant, de l'esperança messiànica del fill de David. Va veure, alhora, en ell l'acompliment de totes les profecies que anunciaven el consol d'Israel, la llum que resplendia en el país tenebrós (cf. Is 9, 2). Va veure, encara en ell, el Senyor que Israel buscava, l'àngel de l'aliança de Israel desitjava, entrant al seu temple per la porta que dóna a l'orient (cf. Ml 3, 1). Va veure en ell la llum i la glòria del Senyor omplint novament el seu temple, omplint novament el lloc sant. Va contemplar, en fi, l'entrada a Sió del seu rei pacífic i salvador. Motiu de joia i alegria immensa per al vell home que havia fet d'aquesta visió la raó de tota la seva vida. Per això, en veure el do de Déu en Jesús infant, prengué aquest en braços, beneí Déu i li donà gràcies. Simeó, evocà el record de l'amor de Déu enmig del temple i realitzà, així, la invitació del profeta Isaïes que diu: Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor (Is 60,1). Simeó és, en efecte, aquesta Jerusalem que s'alça radiant perquè ha arribat la seva llum.
Moisès i la Llei, David i el Messies, els profetes i els salmistes, l'elecció i l'universalime, el temple... tota la tradició veterotestamentaria es fa present en aquesta escena perquè en Simeó és tot el poble d'Israel, el poble de l'Aliança, que ha sortit a l'encontre del seu Senyor, del seu Messies Salvador i ha alçat les llindes del portals i engrandit les portalades per tal que el rei de la glòria pugui entrar al seu temple.
Tot i així, les profecies anunciaven també que només una resta acolliria la llum de Jerusalem. Ho recull sant Joan quan diu: Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. (...) Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit (Jn 1, 9 i 11). Per això l'infant que és la gloria d'Israel, serà alhora motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, per tal que es revelin els sentiments amagats al cor de molts. En el pla amagat de Déu, Israel no ha aconseguit allò que buscava, sinó només uns escollits. Els altres, en canvi, s'han endurit (cf. Rm 11, 7). La caiguda d'Israel ha servit, però, perquè la salvació arribés als pagans (Rm 11, 11): la glòria d'Isarel és alhora, segons la tradició més genuïna del poble escollit, llum de les nacions. Jesús s'ha emparentat amb nosaltres per fer de tots nosaltres, pagans i jueus, un nou poble escollit, una única família de Déu (cf. He 2,14). A tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu (Jn 1, 12).
Fou, certament germans, una gran meravella la creació de la llum, la seva vocació a l'existència. Déu digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1,3). Fou, però, una meravella encara més admirable que el qui és essencialment llum increada i invisible fes resplendir de manera humana i visible, en el rostre del seu Fill, aquesta mateixa llum increada. Per això, per tal que la llum increada pogués resplendir tota ella en el rostre de Crist, calia que abans existís la llum creada que permetés de veure la meravella admirable del rostre visible de la llum invisible, la glòria d'Israel i la llum de les nacions.
Nosaltres hem rebut el qui és la llum veritable, vingut al món (cf. Jn 1, 9), i hem cregut en el seu nom. Acollint-lo esdevenim també nosaltres llum per al món. Mirem, doncs, germans, de no enfosquir amb el nostre tancament, amb el nostre egoisme, amb el nostre judici i amb la nostra manca d'estimació, aquesta llum que se'ns ha ofert per portar a la llum els nostres germans contemporanis nostres que encara viuen a la fosca, enmig de les tenebres d'aquest món, i puguem arribar feliçment tots junts a la glòria d'aquella llum que és essencialment la benaurada Trinitat. Amén.
Ml 3,1-4; He 2, 14-18; Lc 2, 22-40
Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1, 3)
Quina meravella més gran no hauria estat haver pogut contemplar l'aparició de la llum primordial en el no-res més absolut. Poder veure el primer bri de llum creada, la primera espurna de l'encisadora creació de Déu. Déu, benaurada Trinitat i unitat primera, que és llum i font de la llum (cf. 1Jn 1, 5), va voler donar, en primer lloc, existència fora de si mateix a la mateixa llum. Per això digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir.
Una meravella semblant deuria experimentar el vell Simeó, ja carregat d'anys i mogut per l'Esperit Sant, quan, en entrar Maria i Josep amb l'infant Jesús al temple, contemplà aquell en qui residia la plenitud de tota la seva esperança i el confessà com a llum que es revela a les nacions i glòria d'Israel, el seu poble. Simeó, l'home que guardà la fidelitat i mantingué ferm el seu cor, va veure en l'infant que entrava al temple la realització de l'esperança del seu propi poble, una esperança tan llargament provada. Va veure en ell la llei de Moisès acomplerta, el primogènit consagrat al Senyor i rescatat en record de l'alliberament d'Israel de la terra on eren esclaus, Egipte: el Senyor, amb mà forta, ens va fer sortir d'Egipte, la terra on érem esclaus. I com que el faraó s'obstinà a no deixar-nos sortir, el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d'Egipte, tant els dels homes com els dels animals. Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits (Ex 13, 14-15). Va veure en ell acomplerta la promesa que li havia fet l'Esperit Sant de no morir sense haver vist el Messies del Senyor; l'acompliment, per tant, de l'esperança messiànica del fill de David. Va veure, alhora, en ell l'acompliment de totes les profecies que anunciaven el consol d'Israel, la llum que resplendia en el país tenebrós (cf. Is 9, 2). Va veure, encara en ell, el Senyor que Israel buscava, l'àngel de l'aliança de Israel desitjava, entrant al seu temple per la porta que dóna a l'orient (cf. Ml 3, 1). Va veure en ell la llum i la glòria del Senyor omplint novament el seu temple, omplint novament el lloc sant. Va contemplar, en fi, l'entrada a Sió del seu rei pacífic i salvador. Motiu de joia i alegria immensa per al vell home que havia fet d'aquesta visió la raó de tota la seva vida. Per això, en veure el do de Déu en Jesús infant, prengué aquest en braços, beneí Déu i li donà gràcies. Simeó, evocà el record de l'amor de Déu enmig del temple i realitzà, així, la invitació del profeta Isaïes que diu: Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor (Is 60,1). Simeó és, en efecte, aquesta Jerusalem que s'alça radiant perquè ha arribat la seva llum.
Moisès i la Llei, David i el Messies, els profetes i els salmistes, l'elecció i l'universalime, el temple... tota la tradició veterotestamentaria es fa present en aquesta escena perquè en Simeó és tot el poble d'Israel, el poble de l'Aliança, que ha sortit a l'encontre del seu Senyor, del seu Messies Salvador i ha alçat les llindes del portals i engrandit les portalades per tal que el rei de la glòria pugui entrar al seu temple.
Tot i així, les profecies anunciaven també que només una resta acolliria la llum de Jerusalem. Ho recull sant Joan quan diu: Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. (...) Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit (Jn 1, 9 i 11). Per això l'infant que és la gloria d'Israel, serà alhora motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, per tal que es revelin els sentiments amagats al cor de molts. En el pla amagat de Déu, Israel no ha aconseguit allò que buscava, sinó només uns escollits. Els altres, en canvi, s'han endurit (cf. Rm 11, 7). La caiguda d'Israel ha servit, però, perquè la salvació arribés als pagans (Rm 11, 11): la glòria d'Isarel és alhora, segons la tradició més genuïna del poble escollit, llum de les nacions. Jesús s'ha emparentat amb nosaltres per fer de tots nosaltres, pagans i jueus, un nou poble escollit, una única família de Déu (cf. He 2,14). A tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu (Jn 1, 12).
Fou, certament germans, una gran meravella la creació de la llum, la seva vocació a l'existència. Déu digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1,3). Fou, però, una meravella encara més admirable que el qui és essencialment llum increada i invisible fes resplendir de manera humana i visible, en el rostre del seu Fill, aquesta mateixa llum increada. Per això, per tal que la llum increada pogués resplendir tota ella en el rostre de Crist, calia que abans existís la llum creada que permetés de veure la meravella admirable del rostre visible de la llum invisible, la glòria d'Israel i la llum de les nacions.
Nosaltres hem rebut el qui és la llum veritable, vingut al món (cf. Jn 1, 9), i hem cregut en el seu nom. Acollint-lo esdevenim també nosaltres llum per al món. Mirem, doncs, germans, de no enfosquir amb el nostre tancament, amb el nostre egoisme, amb el nostre judici i amb la nostra manca d'estimació, aquesta llum que se'ns ha ofert per portar a la llum els nostres germans contemporanis nostres que encara viuen a la fosca, enmig de les tenebres d'aquest món, i puguem arribar feliçment tots junts a la glòria d'aquella llum que és essencialment la benaurada Trinitat. Amén.
1 de febrer del 2009
DIUMENGE IV (B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 18, 15-20; 1Co 7, 32-35; Mc 1, 21-28
Estimats germans i germanes:
¿Què podem dir de l'Evangeli d'avui? ¿Què espereu dels comentaris que intentem fer els preveres? El concili Vaticà II diu que hem d'aplicar la veritat perenne de l'Evangeli a les circumstàncies concretes de la vida. Això vol dir que ens hem d'esforçar a tractar els problemes del nostre temps a la llum de Crist (cf "Presbyterorum ordinis",4). Moltes circumstàncies creen problemes. Per exemple, l'activisme per subsistir, per una banda, i la decepció, per un altra, ens impedeixen tres coses: escoltar serenament la Paraula de Déu, gaudir de la Presència de Jesús, i col·laborar amb els altres amb actitud sincera i positiva. L'amor ha de guiar la nostra opció cristiana.
L'amor, però, ha de madurar: els primers sentiments de novetat enlluernadora i de goig ingenu i fàcil s'han de convertir en la manifestació més pura de l'amor veritable: la donació sense condicions, que sembla impossible, el lliurament joiós. En el camí de la nostra vocació hem de descobrir el goig de voler i saber donar-se; això significa trobar l'alegria en el sacrifici, la generositat en els compromisos, la prudència conciliadora, i l'acció eficaç i decisiva. Davant la lluminositat del missatge de Jesús ens podem sentir com aquell home "posseït d'un esperit maligne". En versió actual aquests "esperits" tenen molts noms i els molesta la proximitat de Jesucrist que ve a alliberar-nos d'ells. Tenen noms tan corrents com egoisme, ambició, mentida, manipulació, insensibilitat... I nosaltres, ¿com reaccionem?
La predicació de Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm ens planteja una urgència: desvetllar l'esperança adormida al cor de cada persona. Amb paraules, és clar, però sobre tot amb la nostra vida. Tindrem autoritat si les nostres paraules no estan en contradicció amb els nostres fets; si sabem parlar sense ofendre ni humiliar, respectant la dignitat del proïsme. Hem de fer de l'amor mutu l'expressió més entenedora de la presència de Déu en el món. "Si ens estimem els uns als altres, Déu és amb nosaltres i el seu amor es realitza plenament en nosaltres" (1Jn 4,12). El nostre cor inquiet sempre cerca on trobar repòs. Massa sovint cerca coses que no l'omplen i cau en la tristesa. Però les seves ànsies el fan anar més enllà i emprèn una nova ruta a la recerca d'allò que li pugui donar la joia. La plenitud només es troba en Déu. Podem viure experiències de pecat —millor dit, les vivim— quan el nostre cor està conduït pels esperits malignes, com els que he citat abans. La trobada amb el Senyor, Paraula i Eucaristia, transforma el nostre interior. Cal, doncs, fer cas del Salm responsorial que ens diu: "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: No enduriu els vostres cors".
No n'hi ha prou en portar el nostre nom de cristians, com un títol que comporta certes seguretats. Crist continua parlant-nos. No endurim els nostres cors i no ens fem els desentesos. Coneixem les nostres covardies i infidelitats, i ens sap greu, però tornem a caure-hi una i un altra vegada. Germans, no retardem més el projecte d'amor de Déu per nosaltres. Encara que visquem entre dificultats i contradiccions, Déu ens dóna forces per respondre amb fermesa, amb alegria i germanor. Ajudem-nos els uns als altres.
"Jo voldria que visquéssiu sense neguits", ens diu S. Pau a la segona lectura. Se'ns convida a viure amb serenor, a no deixar-nos absorbir per les coses que només són transitòries i caduques, a posar la confiança en el Senyor, disposats a servir-lo a Ell, i als altres per amor a Ell, de la millor manera que sapiguem. Quan ens preguntem sobre el sentit de tot allò que fem... la pregària, la lectura i la meditació de la Paraula de Déu ens ajuden molt. Cito per segona vegada el Vaticà II: "Hi ha tanta força i poder en la paraula de Déu que és fonament de l'Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l'ànima, font pura i perenne de vida espiritual" ("Dei Verbum",21).
"Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor: No enduriu els vostres cors".
Dt 18, 15-20; 1Co 7, 32-35; Mc 1, 21-28
Estimats germans i germanes:
¿Què podem dir de l'Evangeli d'avui? ¿Què espereu dels comentaris que intentem fer els preveres? El concili Vaticà II diu que hem d'aplicar la veritat perenne de l'Evangeli a les circumstàncies concretes de la vida. Això vol dir que ens hem d'esforçar a tractar els problemes del nostre temps a la llum de Crist (cf "Presbyterorum ordinis",4). Moltes circumstàncies creen problemes. Per exemple, l'activisme per subsistir, per una banda, i la decepció, per un altra, ens impedeixen tres coses: escoltar serenament la Paraula de Déu, gaudir de la Presència de Jesús, i col·laborar amb els altres amb actitud sincera i positiva. L'amor ha de guiar la nostra opció cristiana.
L'amor, però, ha de madurar: els primers sentiments de novetat enlluernadora i de goig ingenu i fàcil s'han de convertir en la manifestació més pura de l'amor veritable: la donació sense condicions, que sembla impossible, el lliurament joiós. En el camí de la nostra vocació hem de descobrir el goig de voler i saber donar-se; això significa trobar l'alegria en el sacrifici, la generositat en els compromisos, la prudència conciliadora, i l'acció eficaç i decisiva. Davant la lluminositat del missatge de Jesús ens podem sentir com aquell home "posseït d'un esperit maligne". En versió actual aquests "esperits" tenen molts noms i els molesta la proximitat de Jesucrist que ve a alliberar-nos d'ells. Tenen noms tan corrents com egoisme, ambició, mentida, manipulació, insensibilitat... I nosaltres, ¿com reaccionem?
La predicació de Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm ens planteja una urgència: desvetllar l'esperança adormida al cor de cada persona. Amb paraules, és clar, però sobre tot amb la nostra vida. Tindrem autoritat si les nostres paraules no estan en contradicció amb els nostres fets; si sabem parlar sense ofendre ni humiliar, respectant la dignitat del proïsme. Hem de fer de l'amor mutu l'expressió més entenedora de la presència de Déu en el món. "Si ens estimem els uns als altres, Déu és amb nosaltres i el seu amor es realitza plenament en nosaltres" (1Jn 4,12). El nostre cor inquiet sempre cerca on trobar repòs. Massa sovint cerca coses que no l'omplen i cau en la tristesa. Però les seves ànsies el fan anar més enllà i emprèn una nova ruta a la recerca d'allò que li pugui donar la joia. La plenitud només es troba en Déu. Podem viure experiències de pecat —millor dit, les vivim— quan el nostre cor està conduït pels esperits malignes, com els que he citat abans. La trobada amb el Senyor, Paraula i Eucaristia, transforma el nostre interior. Cal, doncs, fer cas del Salm responsorial que ens diu: "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: No enduriu els vostres cors".
No n'hi ha prou en portar el nostre nom de cristians, com un títol que comporta certes seguretats. Crist continua parlant-nos. No endurim els nostres cors i no ens fem els desentesos. Coneixem les nostres covardies i infidelitats, i ens sap greu, però tornem a caure-hi una i un altra vegada. Germans, no retardem més el projecte d'amor de Déu per nosaltres. Encara que visquem entre dificultats i contradiccions, Déu ens dóna forces per respondre amb fermesa, amb alegria i germanor. Ajudem-nos els uns als altres.
"Jo voldria que visquéssiu sense neguits", ens diu S. Pau a la segona lectura. Se'ns convida a viure amb serenor, a no deixar-nos absorbir per les coses que només són transitòries i caduques, a posar la confiança en el Senyor, disposats a servir-lo a Ell, i als altres per amor a Ell, de la millor manera que sapiguem. Quan ens preguntem sobre el sentit de tot allò que fem... la pregària, la lectura i la meditació de la Paraula de Déu ens ajuden molt. Cito per segona vegada el Vaticà II: "Hi ha tanta força i poder en la paraula de Déu que és fonament de l'Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l'ànima, font pura i perenne de vida espiritual" ("Dei Verbum",21).
"Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor: No enduriu els vostres cors".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
