26 de desembre del 2010

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL I / Sagrada Família

Al·locució de Pau VI a Natzaret (5 de gener de 1964)

«Natzaret és l'escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és l'escola on s'inicia el coneixement del seu Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d'aquesta senzilla, humil i encisadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí s'aprèn, fins i tot, potser d'una manera gairebé insensible, a imitar aquesta vida.

»Aquí se'ns revela el mètode que ens farà descobrir qui és Crist. Aquí comprenem la importància que té l'ambient que volta la seva vida durant la seva estada entre nosaltres, i el necessari que és el coneixement dels llocs, dels temps, els costums, el llenguatge, les pràctiques religioses, en una paraula, de tot allò de què Jesús es va servir per revelar-se al món. Aquí tot parla, tot té un sentit.

»Aquí, en aquesta escola, comprenem la necessitat d'una disciplina espiritual si volem seguir els ensenyaments de l'evangeli i ser deixebles de Crist.

»Aquí recollim alguns ensenyaments de la lliçó de Natzaret. La seva primera lliçó és el silenci, després una lliçó de vida familiar, i finalment aprenem la lliçó del treball».

D'una homilia del papa Benet XVI (Nadal, missa de mitja nit, 2006)

«El senyal de Déu és la simplicitat. El senyal de Déu és l'infant. El senyal de Déu és que Ell es fa petit per nosaltres. I aquesta és la seva manera de regnar. No ve amb poder ni amb grandesa externa. Ve com un infant —inerme i necessitat del nostre ajut. No es vol imposar per la força. Ens estalvia la por de la seva grandesa. Ens demana el nostre amor: per això es fa nen. No ens vol altra cosa sinó l'amor, mitjançant el qual aprenem espontàniament a entrar en els seus sentiments, en el seu pensament i en la seva voluntat, aprenem a viure amb Ell i a practicar amb Ell la humilitat de la renúncia que forma part de l'essència de l'amor.

»Déu s'ha fet petit per tal que el poguéssim comprendre, acollir, estimar. Els Pares de l'Església, en la seva traducció grega de l'Antic Testament, trobaven una paraula del profeta Isaïes que Pau també cita per indicar com els nous camins de Déu havien estat ja preanunciats en l'Antic Testament: "Déu ha abreujat la seva Paraula". Els Pares ho interpretaven així. El Fill mateix és la Paraula, el Logos; la Paraula eterna s'ha fet petita fins al punt que cap en una menjadora. S'ha fet infant perquè puguem capir aquesta Paraula. La Paraula que Déu ens comunica en els llibres de la Sagrada Escriptura s'havia anat tornant llarga amb el pas del temps. Jesús ha "abreujat" la Paraula, ens n'ha fet redescobrir la seva més profunda simplicitat i unitat. Tot el que ensenyaven la Llei i els profetes es troba expressat, resumit —diu— en la paraula: "Estimaràs el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment… estimaràs els altres com a tu mateix". Això és tot. Tota la fe es resol en aquest únic acte d'amor que abraça Déu i els homes».

LA CARTA DE L'ABAT

Molt estimats Joan i Carme,

Celebrem aquests dies aquesta festa entranyable de Nadal, potser avui ja no tan entranyable, si recordem temps passats, amb un ambient familiar més definit. Dies de compres, de despeses especials...

Vull compartir amb vosaltres aquestes dues lectures que m'han impressionat.

La primera és del llibre «Ángeles de Wucro», sobre una missió dels Pares Blancs a Etiòpia, que després de més de mig any de la seva lectura, em continua impressionant quan la recordo. La periodista Mayte, visita, amb el missioner Olaram, Pare Blanc, una família de la missió. «Dues nenes tenien cura d'un fogonet de carbó sobre el qual bullia una olleta. La mare era fora intentant trobar una mica de "inyera", (una mena de coca de cereal, que és com el pa d'aquest país). Una d'elles aixecava la tapa de tant en tant, l'altra ventava el foc amb un tros de cartró doblegat. Ja feia estona que érem a la casa i vaig pensar que, fos el que fos el de dins l'olla, ja deuria estar cuit i ben cuit. Fins que en una de les ocasions en què van aixecar la tapa, vaig treure el cap i vaig descobrir que el contingut era únicament aigua. Això, diu Mayte, em va fer recordar una altra història: la d'una dona que a la nit posava pedres en una cassola amb aigua per enganyar els seus fills fins que caiguessin adormits, esgotats per l'espera i el somni, amb l'esperança d'aconseguir l'endemà una cosa per donar-los de menjar».

La segona, un article del Diari de Tarragona (2010.12.13): «Ens acostem al Nadal, aquesta data en què la febre consumista ens envaeix i en la qual els comerços obren cada diumenge, per facilitar les compres i perquè renunciem a aquest cap de setmana, pràcticament l'únic, consagrat al descans i a la família... Prometo no comprar, no córrer, no fer encàrrecs ni regals. A menys que sigui imprescindible. Al cap i a la fi, també jo, encara que sigui antiquat, sóc, com deia al principi, una víctima d'aquesta modernitat».

I alhora m'arriba el ressò de la Paraula de Déu de la festa de la Sagrada Família, en un clima de futur, molt dur per a la família: «Tingueu els sentiments que corresponen a escollits de Déu: compassió, bondat, comprensió, suporteu-vos mútuament, perdoneu quan un tingui queixes contra un altre. I per sobre de tot, l'amor que tot ho lliga i perfecciona».

No sé què dir més. Tot això em deixa perplex, silenciós. Un silenci del qual només en neix una paraula: a l'hivern hi pot haver Nadal?

Joan i Carme, us desitjo que no us falti en cap moment la pau de Crist.

+ P. Abat

25 de desembre del 2010

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18


Escriu Paul Claudel: «Quan hom té necessitat de Déu, no com una relació mundana necessària, o com unes cerimònies o culte que li tributem, sinó com una necessitat vital, essencial, contínua, indispensable, llavors utilitza un llenguatge "abreujat", no dic un llenguatge familiar, sinó un llenguatge molt més brutal que el familiar. Com aquests nadons que no fan escarafalls davant el si de la mare que els alleta».

Si Déu és el Vivent, si és el nostre amic, llavors per què no deixar que la seva paraula brolli com una necessitat urgent, i no com una mena de suplement de l'ànima. Perquè tenim necessitat de Déu. Nosaltres, els creients, per viure la seva amistat singular. Però, fins i tot els ateus o agnòstics tenen necessitat d'Ell, encara que sigui per a negar-lo.

Llavors, es tractaria de fer nostra l'Escriptura, la Paraula de Déu, sense que deixi de ser Paraula de Déu. Es tractaria d'apoderar-se de les paraules que Déu ens ofereix per retornar-les-hi, des de la nostra condició humana. Com diu també Claudel: «Traduir Déu a la meva vida i traduir la meva vida a Déu, amb l'ajuda d'aquest òrgan que Ell ha volgut posar entre les meves dents».

És l'escena que ens proposa el llibre de Jeremies de manera dramàtica quan el profeta ens parla de la seducció de Déu en la seva vida: «m'has volgut forçar, m'has violat, i te n'has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. La teva paraula es torna dintre meu com un foc devorador, tancat en el meu cos».

Aquesta mateixa Paraula que sedueix Jeremies és la que acabem d'escoltar. L'evangeli diu lacònicament: La Paraula és Déu. La Paraula tenia vida. La Paraula és llum. La Paraula s'ha fet carn, revestida de naturalesa humana.

Aquesta vida és llum, i aquesta llum resplendeix en la foscor, però les tenebres la rebutgen. Però el món no coneix aquesta Paraula, no l'ha rebut. No es pot conèixer allò que es rebutja. La Paraula segueix sent escarni i burla per fora, i per dintre,... la sentim com un foc? Diu el poeta:

«Ja no hi ha llum al món.
Tota la llum roman al nostre interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant.
No oblidis la paraula sense lletres,
aquella que entreobre murs
i és fletxa cap a l'abisme
de la llum.
No oblidis la paraula
que encara crida el seu silenci».

La bellesa d'aquests versos és invitació a desvetllar la llum i la vida que la Paraula de l'Evangeli posa en el nostre espai interior, si de veritat la rebem. Traduir la paraula de Déu a la nostra vida. Guardar-la fins que desperti com a foc, un foc de llum i de vida. Com un foc que entreobre murs i fa de nosaltres profetes que no poden contenir el foc i el vessen sobre «les muntanyes com a missatgers de pau». Ser instruments de Déu en el món, ser missatgers de la seva pau, ens exigeix ser totalment seus, sense reserves. Com es manifesten els sentiments mutus l'Amic i l'Amat en aquest preciós diàleg de Ramon Llull: «L'Amic deia al seu Amat: "Tu ho ets tot, tu estàs a tot arreu, en tot i amb tot. A Tu jo vull donar-me tot sencer, per posseir-te del tot, i perquè Tu em posseeixis tot sencer". I l'Amat va respondre: "tu no pots tenir-me tot sencer sense ser del tot meu". I l'Amic li va respondre: "Fes-me tot teu i jo et tindré tot sencer". L'Amat va respondre: "Però si tu em tens tot teu, ¿qui tindrà el teu fill, el teu germà teu pare?". L'Amic li diu: "Tu ets de tal manera i tan abundant que pots ser tot sencer d'aquell que es dóna a tu del tot"».

Nadal és la donació per complet de l'Amat, del nostre Déu, a l'Amic, a la seva criatura: «ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle, perquè contemplem la seva glòria».

Quina és ara la nostra resposta?

Si escoltes la seva Paraula tota la llum està dintre teu, no com una paraula amb lletres, sinó com a paraula que traspua en el silenci llum i vida.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

L'evangeli ens ha descrit de manera senzilla, i amb els elements més simples, el primer Betlem: Maria i Josep camí de Betlem, pelegrins, un espai en un pessebre, uns pastors... i poca cosa més. Uns àngels cantant en la nit, com a testimoni de la reconciliació de cel i terra, que ve a fer el Messies Salvador. Després ha vingut tota una rica tradició de fer el pessebre, de contemplar, de cantar... I ha entrat en joc la imaginació creadora de l'home. Així ens explica Claudel el que el que veu, el que contempla a Betlem, el que viu, situant-s'hi a dins: «El temps s'ha complert. És la nit de Nadal. Mireu! Un forat, un racó qualsevol, un estable, per protegir-se, dues presències de quatre potes que són el bou i l'ase. Aquesta parella de refugiats s'estableixen aquí, sense garanties contra el rigor de l'hivern, amb pudor de fem, sense sopluig humà. Escombren una mica el terra, disposen les escasses coses que porten. Tot sumat no fa un embalum considerable. A part, ben col·locades, com a la sagristia, les robetes humils del nen, les camises, els bolquers... L'àngel ha dit que no cal preocupar-se de res més. Però, com que bé cal menjar, els esposos han combregat amb un rosegó de pa. Han penjat en un racó la llanterna que fa una estranya llum. Josep s'asseu, no diu res, no ha de fer molt camí cap a l'interior de si mateix per trobar la companyia de l'Etern, l'ensenyament principal del qual és la paraula: Sí, Amen! La Verge també s'asseu. Hi ha un moment que es posa de genolls, jo no pregunto, jo miro. Ella està tranquil·la, té els ulls tancats, i a mi em basta ser-hi present sense desitjar que ella em vegi. No hi ha cap més murmuri que la respiració dels animals. L'ase de seguida s'ha abandonat a una espècie de bram que no acaba mai: un crit que sacsejava el cel i la terra! Ha passat temps fins que s'ha fet el silenci. El temps passa. Una hora, dues hores, i aquella que els succeeix s'anuncia com un creixement de la solemnitat. Hi ha en el cor de Josep una recitació de salms, ell comprèn, ell s'estremeix; heus aquí que es posa a plorar, arriba el Verb inescrutable».

Claudel ho contempla en un clima d'Eucaristia. Enmig d'aquest ambient rural i senzill de Betlem «s'ha revelat la gràcia de Déu que vol salvar tots els homes i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Claudel contempla aquest ambient destacant aquest clima d'Eucaristia, la pobresa de l'espai, el rigor del clima, les escasses pertinences dels viatgers, ambient còsmic...

Nosaltres, immersos en aquesta tradició nadalenca, fem els nostres pessebres, els nostres Naixements, però potser ens situem en una actitud externa, per contemplar una obra bella. Però no hi ha bellesa en un pessebre per si mateix. La bellesa en aquest pessebre de l'evangeli la posa el Misteri de Déu, la posen Maria i Josep, dòcils instruments de l'amor de Déu. Aquesta bellesa de Déu cobrirà i salvarà la pobresa humana.

Ve Jesús, ve a salvar tots els homes. Déu porta la reconciliació a tota la humanitat. Llavors caldria afirmar que tot el món, tota la terra, és un immens pessebre.

Com contemplem avui aquest pessebre? La mateixa Paraula de Déu ens dóna alguns suggeriments molt precisos:

«Una societat que habita terres d'ombres, una societat amb molt dèficit de veritable alegria. Un societat sobre la qual molts opressors de tot tipus descarreguen els seus jous, i trenquen els seus ossos; moltes botes xopes en sang».

I sobre aquest material hem de construir els nostres pessebres. Sobre aquest pessebre ha de recolzar-se avui el Messies, el Senyor. Sobre aquest horitzó sagnant del nostre món ha de recolzar-se el mateix Misteri d'Amor que fa XX segles, Maria va ajeure sobre un pessebre. Ho va fer bé Maria. Ho va fer bé Josep. Per això els àngels canten la glòria de Déu i desitgen la pau a la terra.

Però avui som nosaltres els pelegrins. Avui som nosaltres els qui anem camí de Betlem, hem de fer el pessebre, i hem de dipositar el Misteri de l'Amor en aquesta societat ombrívola, on creix l'absència de la religió, on creixen els desitjos mundans, on, i avui més que mai, tots tenim necessitat urgent de més sobrietat en una societat on uns mengem en excés i altres moren per defecte.

Avui hi ha necessitat de construir aquests nous pessebres, de contemplar-los, i dipositar-hi el Misteri de l'Amor, «El Conseller prodigiós, el Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau». Perquè un Nadal sense pau, veritablement no és Nadal.

19 de desembre del 2010

DIUMENGE IV D'ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 7,10-14; Sl 23; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24

Estimats germans i germanes,

El Nadal està molt a prop. Tornem a celebrar el naixement de Jesús. Els carrers presenten un ambient festiu; els comerços llueixen les seves decoracions, esperant que els possibles compradors trobin la felicitat adquirint els seus productes. Hem encès ja el quart ciri de la corona d'Advent. Celebrem la festa de la llum i de l'esperança. Jesús és la llum que no s'apaga i l'esperança que ens orienta i anima.

L'Evangeli d'avui ens relata el naixement extraordinari de Jesús, el Fill de Déu. La concepció virginal de Maria és obra de l'Esperit Sant. Ella comunica al seu promès la realitat que vivia. Josep es trobà en una situació de perplexitat: per una part estimava la seva promesa i no es volia separar d'ella; per una altra part, l'origen misteriós de l'estat de Maria l'omplia de gran respecte. L'Evangeli ens parla dels seus dubtes. Però Josep es quedà al costat de Maria i, amb responsabilitat de pare legal, acull el Fill que ella ha concebut per una intervenció singular de Déu.

Maria i Josep, plens d'una fe profunda, son models per a tots nosaltres. Ells no tingueren por d'acollir l'acció sempre sorprenent de Déu en les seves vides. A nosaltres ens passa com a Josep: tenim por d'acceptar les realitats que no podem comprendre. Necessitem que Déu il·lumini el nostre interior, com va fer amb Josep. Tinguem confiança!

Com veiem allò que ens envolta, quina és la nostra perspectiva personal? Jesús no es va fer home en un món ideal, sinó real, el del seu temps. I continua venint a nosaltres, es present en el nostre temps, comparteix les nostres creus i les nostres alegries. La nostra actitud no ha de ser de espera passiva, sinó activa. Jesús segueix actuant en el nostre moment històric, amb la nostra col·laboració. El pagès no sols espera la pluja, també treballa activament, amb paciència perseverant, per tal que la collita sigui abundant. Pau, en la segona lectura, diu que se sent cridat a ser apòstol, a anunciar la Bona Nova: Déu-és-amb-nosaltres.

Hem de saber traduir els signes del món d'avui. No hi ha solucions màgiques, però tenim el camí que Jesucrist ens ofereix. L'amor cristià és una força creadora que pot construir un món millor. L'amor és l'únic mitjà al nostre abast per poder superar les enveges, gelosies, amargures i pors que es poden infiltrar dins de nosaltres. Trobem Déu quan som solidaris amb el món. Déu ens dóna la vida perquè l'acceptem com un Do. La vida millor aprofitada és la que es desgasta per amor a Déu i al proïsme. Pensem en Maria que no es va tancar en si mateixa, sinó que se n'anà de pressa i il·lusionada a casa de Elisabet a servir-la, acollint i compartint l'anunci d'una nova vida. Pensem: que hem de fer per ser creadors d'esperança?

M'agrada molt un lema empleat en les Trobades de Joves, a Taizé: "Vida interior i solidaritats humanes. Lluita i contemplació". L'oració si és feta amb tot el cor porta al compromís. Cal lluitar per tal d'enfortir la força de la voluntat per l'oració, per conèixer i estimar, per millorar la relació personal amb Jesucrist. Ell ens ofereix allò que no es compra ni es ven: la joia i la pau interiors.

El sentit profund del Nadal queda manifestat en aquesta antífona de Vespres: «Oh admirable intercanvi!. El Creador dels homes s'ha volgut fer home i ha nascut d'una verge; compartint la nostra humanitat, ens ha fet el do de la seva divinitat». Cada vegada que contemplem el pessebre de Nadal, tan de bo ressonin dins nostre les paraules de Pau, un convertit, que ens anuncia la Bona Nova de Déu a nosaltres, que necessitem la continua conversió, ajudats per la tendresa que inspira l'Infant Jesús: «Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor».

TEXTOS PER A L'ADVENT IV

Dels sermons de sant Beda el Venerable, prevere

L'evangelista Mateu descriu amb poques paraules però amb tota veritat el naixement del Senyor i Salvador nostre Jesucrist, el qual, essent Fill etern de Déu des d'abans de tots els segles, aparegué en el temps com a fill de l'home, inserint-se en la genealogia dels pares, des d'Abraham fins a Josep, l'espòs de Maria.

Calia, des de tots els punts de vista, que Déu, volent-se fer home per amor als homes, nasqués d'una verge; perquè no podia ser que una verge donés la vida a algú que no fos el Fill de Déu.

«La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir, Déu amb nosaltres. Aquest nom amb el qual el profeta designa el Salvador, Déu amb nosaltres, significa les dues naturaleses de Crist en l'única persona del Fill de Déu. Nascut del Pare abans de tots els temps, en arribar la plenitud del temps, es va fer, en les entranyes d'una mare, l'Emmanuel, és a dir, Déu amb nosaltres; es dignà assumir la nostra fràgil naturalesa en la unitat de la seva persona quan «el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle»; és a dir, d'una manera admirable va començar a ser el que nosaltres som, sense deixar de ser el que era, assumint, sense perdre la seva, la nostra naturalesa.

Maria infantà el seu fill primogènit, és a dir, el fill de les seves entranyes; infantà el qui, abans de la creació, ja era Déu nat de Déu, i en la seva humanitat creada estava per damunt de tota criatura. «I li posà el nom de Jesús».

Jesús és el nom del fill de la verge, el nom indicat per l'àngel, i que significa que venia a salvar el poble dels seus pecats. El qui salva dels pecats salvarà també del desordre derivat del pecat en l'ànima i en el cos.

Del tractat de sant Ireneu, bisbe, contra les heretgies

Hi ha un sol Déu, que per la seva paraula i la seva saviesa ha fet i posat en ordre totes les coses. La seva Paraula, el nostre Senyor Jesucrist, en els darrers temps es va fer home entre els homes per enllaçar el fi amb el principi, és a dir, l'home amb Déu.

Per això, els profetes, després d'haver rebut d'aquesta mateixa Paraula el carisma profètic, han anunciat per endavant la seva vinguda segons la carn, mitjançant la qual s'han realitzat , com volia el beneplàcit del Pare, la unió i comunió de Déu i l'home. Des del començament, la Paraula havia anunciat que Déu seria contemplat pels homes, que viuria i conversaria amb ells a la terra, que es faria present la criatura per ell modelada per salvar-la i ser conegut per ella, i, «lliurant-se de la mà de tots els que ens odien», és a dir, de tot esperit de desobediència fer que «li servim amb justícia i santedat tota la vida», per tal que, unit a l'Esperit de Déu, l'home viva per glòria del Pare.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Miquel,

Som a les vigílies de Nadal. La vida litúrgica a l'església, la lectura de la Paraula i la seva meditació en la lectio, ens ajuden a ambientar-nos espiritualment. I si contemplem els carrers de les ciutats, ens adonem que, tot i la crisi, ja es respira de ple el clima nadalenc: llums, botigues...

La Paraula de Déu d'aquest diumenge 4t d'Advent ja ens suggereix el punt al voltant del qual girarà el Nadal: «La verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir "Déu és amb nosaltres"».

I és molt possible que, com en els altres anys, no falti la premsa amb les seves opinions, articles, reportatges ... per ressaltar que Nadal, el Nadal tradicional està desapareixent: menys manifestacions religioses, més secularització, menys ambient familiar, temples més buits. Una victòria de l'home modern?

Què en penses de tot això? Creus que ens trobem amb aquesta "inversió" nadalenca? Jo no n'estic tan segur. El que sí penso és que els humans portem una forta càrrega de confusió, desorientació, buidor... En aquest "hivern sec" de la nostra societat, hi pot haver un "Nadal viu"?

Perquè el Nadal se centra en el naixement d'un infant, d'una persona humana, que resumeix un profund misteri humà-diví: «Emmanuel, és a dir "Déu amb nosaltres"».
A mi no em preocupen les esglésies buides per Nadal. Perquè les esglésies o els temples s'omplen o es buiden amb els homes i dones de cada temps, per celebrar la infància que ens salva.

Però què està passant fora dels temples, en la nostra societat?

Una dada esmentada en una recent entrevista d'un periodista alemany amb el papa Benet XVI i publicada en un llibre: «Els governs d'avui apilonen deutes de quantitats mai no vistes. Un sol país com Alemanya gasta el 2010 més de 43.000 milions d'euros només per pagar interessos als bancs; o sigui que, tot i la nostra riquesa o benestar occidental portem un tren de vida per sobre de les nostres possibilitats. Tan sols aquests pagaments d'interessos serien suficients per subministrar aliments durant tot un any a tots els nens dels països en vies de desenvolupament».

Altres dades: pares que no saben, no poden o no volen viure el diàleg de la vida amb els seus fills, abdicant de la seva responsabilitat en altres instàncies educatives, i que a més no confien en elles, o no els donen suport totalment, en una molt viva contradicció. Una infància abandonada als seus capricis, com una única tasca educativa. I no diguem ja d'una infància segrestada per convertir-la en infància-soldat, o infància-esclava...

Difícilment una societat així pot celebrar el Nadal. Els temples seguiran omplint-se de buit silenciós, a l'espera d'altres homes i dones capaços d'acollir una paraula de vida, una infància, veritable precursora del Messies.

L'home busca nous camins amb els quals omplir el seu buit i substitueix el Naixement pel "l'Arbre". I a l'home li torna a néixer la contradicció. Precisament quan vol celebrar el Nadal amb aquests nous símbols, és quan més està atemptant la humanitat contra el medi ambient.

Podria esmentar altres dades. Queden els regals. Almenys aquí pot donar lloc a la seva il·lusió, a la seva esperança ... I la crisi econòmica també l'hi retalla.

Què et sembla, Miquel, aquest panorama? No bufen bons vents per Nadal.

Jo crec que Crist, aquest Messies anunciat, només neix en el silenci de la nit. Cal apagar els sorolls. No és fàcil trobar una nit silenciosa a la vida dels homes; en el cor no paren de caure coses, objectes... l'home s'entreté amb l'estrèpit de les coses fins a ensordir.

I el cor es fa inútil per acollir una bona paraula, una paraula que necessita bressolar-se en el bressol del silenci, que és l'únic bressol on pot recolzar-se i néixer el Crist que salva. Quin Nadal esperes celebrar, amb la teva dona i la teva filla?

Una abraçada,

+ P. Abat

18 de desembre del 2010

ADVENT: Dia 18 de desembre

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jt 13, 2-7.24-25a; Sl 70; Lc 1,5-25

No sóc dona. Però, en aquestes dues lectures d'avui hi ha la història de dues dones. Dues dones fidels, què són però estèrils, una cosa denigrant en aquella època.

No sóc dona. No podré experimentar el que sent una mare quan té un fill. Una mare que no tenia esperança en que això fos possible. Aquestes dues dones, per la gràcia de Déu tindran un fill de les seves entranyes estèrils de mare. «A Déu res no és impossible» (Lc 1,37).

L'alegria d'aquestes dones, avui ens ve a nosaltres. Perquè: Quin favor no ens ha fet el Senyor?

Samsó, consagrat al Senyor abans de néixer. Joan ple de l'Esperit Sant. Samsó allibera el poble del jou dels filisteus. Joan allibera el poble del jou de l'esterilitat, dels seus propis pecats, reconciliant-lo amb ell mateix, pares i fills.

Tot per preparar-nos la visita del Senyor a cadascú de nosaltres. A cadascú de nosaltres que som fidels; però, que tal vegada vivim sense esperança i això ens fa estèrils.

Per això, alliberats de les nostres esclavituds, dels nostres filisteus, dels nostres pecats, de les nostres esterilitats, esdevenim fidels com aquestes dues dones. I així, amb fe, amb esperança, podrem rebre l'amor del Senyor que ve. El Senyor Jesús ve a tocar-nos el cor del nostre amor.

Veniu, Senyor Jesús!

17 de desembre del 2010

ADVENT: Dia 17 de desembre

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

De l'evangeli de la Genealogia de Jesús, que és el pòrtic de les solemnitats de Nadal i Epifania, i que tornarem a proclamar a les Matines de Nadal, en voldria comentar tres aspectes.

El primer aspecte, a nivell catequètic. Aquesta lectura ens ensenya que, per comprendre Jesús, per arribar a Jesús, és a dir, a la benaurança de la salvació de Déu, no podem prescindir del camí de l'Antiga Aliança. Si no hem llegit a fons la Torà, els Profetes i els Escrits, no podrem entendre el missatge evangèlic proclamat pels àngels en la nit santa, realitzat en Jesús, el Messies, Fill de Déu, Fill d'Abraham, Fill de David.

El segon aspecte, a nivell d'una teologia antropològica. L'evangeli que hem proclamat, cadascun d'aquests noms, ens permet copsar la profunditat i l'abast del misteri de l'Encarnació. Molt més que el quasi sempre mal interpretat «folklore» llucà dels pastors, la menjadora i l'infant de bolquers. Què vol dir que Déu s'encarna? Joan el Teòleg ho va dir amb una sola frase admirable: «O logos sarks egéneto», el Logos, la Paraula, que era Déu, es va fer carn. Va assumir com a pròpia la nostra història humana, el nostre pelegrinatge de fe i d'esperança: la història, la fe i l'esperança de les generacions que hem desgranat fins arribar al Messies, aquestes tres generacions de catorze noms que amaguen un misteri diví i humà, que són sagrament del Crist. Déu s'encarna assumint el procés humà d'aquesta història, d'aquesta fe, i d'aquesta esperança, assumint fins i tot el procés humà del pecat que no formava part del seu projecte inicial.

El tercer aspecte, a nivell més espiritual i pràctic. No hauríem de ser massa propensos a creure en miracles i prodigis: és a dir, a renunciar a la nostra responsabilitat. No és aquesta la manera de fer de Déu, segons l'evangeli que hem proclamat. Més aviat hauríem de tornar a creure en la bondat de l'home i de la creació, i en l'horitzó que apunta ja al final del camí, d'aquesta escala dreçada per la fe dels nostres pares entre el cel i la terra, escala per on davalla el Messies fins a nosaltres, i per on pugem nosaltres fins al Messies. L'evangeli de la genealogia és l'evangeli del Déu discret que, en Jesús, el Crist, assumeix com a propi allò nostre, i que, amagant-se rere uns noms concrets, ens indica tot un tarannà eclesial, comunitari i humà. Un tarannà fonamentat en la confiança, en una mirada positiva sobre els altres i sobre el món. Perquè, comptant amb el Déu amagat i alhora present, som nosaltres els responsables del germà, i ens pertoca a nosaltres treballar per anar configurant el món més i més al projecte de Déu, ens pertoca a nosaltres portar la història endavant, fer que, la nostra història humana sigui també la història de Déu. Demanem-li, a aquest Déu, que ens ensenyi a estimar les coses de la terra per tal de poder estimar també les del cel. Amén.

12 de desembre del 2010

DIUMENGE III D'ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 35,1-6a.10; Sl 145,7.8-9a.9bc-10 (R.: cf. Is 35,4); Jm 5,7-10; Mt 11,2-11

Germans,

Som al bell mig de l'Advent, per això la litúrgia d'aquest dia s'alegra per la proximitat del Nadal del Senyor. Ja ens hi ha exhortat el cant d'entrada amb un text de sant Pau als cristians de Filips, la comunitat que ell estimava amb predilecció: «Viviu sempre contents en el Senyor, viviu contents, perquè el Senyor és a prop». En aquest diumenge ‘Gaudete', és a dir, ‘Alegreu-vos', sant Pau ens invita a estar contents perquè el Senyor ve a nosaltres. Amb tot l'apòstol fa referència a la vinguda definitiva del Senyor Jesús, en la seva glòria. Ell vol, doncs, que estiguem contents en el Senyor, o sigui, en comunió amb el Crist que s'apropa, ja que ell és el nostre tot, la nostra única riquesa, el nostre paradís interior, aquell de qui ens hem de sentir totalment dependents i enamorats. ¿Qui té por de la persona estimada quan sap que aviat es retrobarà amb ella? Tot al contrari, tots desitgem veure-la com més aviat millor, i els minuts se'ns fan eterns en la demora. Doncs, el Senyor Jesús, el rei vencedor i invencible ve a salvar-nos i a portar-nos la pau. Per tant, tenim motius per estar alegres i desitjar ben sincerament que vingui aviat.

L'alegria que respira tota la litúrgia d'avui no deixa de tenir un significat plenament pasqual ja que suposa el pas d'una situació d'opressió a la llibertat, de la tenebra a la llum. És això justament el que preveu el profeta Isaïes en el fragment que hem escoltat: «La terra eixuta i el desert estan de festa, d'alegria l'estepa floreix...Es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran; el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig». El profeta descriu una situació paradisíaca per al futur d'Israel després del retorn de l'exili de Babilònia. Serà una etapa de plenitud i de benedicció, després d'uns llargs anys de desolació. La presència eficaç de Déu enmig del poble realitzarà aquests prodigis sorprenents i inusitats. Sió, és a dir, Jerusalem, serà la seu de Déu, que hi regnarà amb l'esplendor de tota la seva glòria i majestat. Isaïes s'expressa amb un llenguatge poètic i amb un to optimista per tal d'animar el poble a què posi la confiança en el Déu de les promeses, el Déu salvador que mai no deixa d'afavorir aquells qui creuen en ell.

L'evangeli d'avui és justament l'acompliment de l'oracle d'Isaïes. Jesús serà la realització plena de les promeses de Déu. Ell serà el perfecte Emmanuel, el Déu encarnat i solidari dels oprimits. Ho proclamarà ell mateix a l'ambaixada dels deixebles de Joan Baptista després que aquest hagués estat fet presoner per Herodes Antipes. Joan es qüestiona si Jesús serà el Messies esperat o no, perquè ell s'imaginava un Messies jutge, una mena de personatge apocalíptic, en la línia de la seva predicació, i resulta que Jesús es presenta com a Messies que ve a guarir, que ve a alliberar, que ve a tornar a cada home la seva dignitat perduda. Jesús respon a l'ambaixada enviada per Joan anunciant-li l'acompliment de l'oracle del profeta Isaïes: «els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la Bona Nova». Jesús es el profeta de l'esperança, l'herald de la salvació oferta a tots els homes. En el seu ministeri, Jesús ha optat per la misericòrdia abans que pel judici, perquè ell encarna el Déu pacient i bo que vol donar als homes la oportunitat de salvar-se.

No, Joan, no hem d'esperar cap més Desitjat que ens porti el missatge del Regne escatològic. Pots morir tranquil i sense recel. Jesús ha depassat els teus projectes sobre el Messies, però la teva missió no ha deixat tampoc de donar fruit. Tu seràs, sens dubte, el més gran que les mares han portat al món, segons afirmació del mateix Jesús, un elogi sublim que proclamaran totes les generacions, i el teu testimoniatge, valent i coherent, ens hauria d'estimular a nosaltres a optar decididament per la veritat, aquella veritat capaç de fer-nos lliures i de comunicar-nos una pau impertorbable.

Germans, l'alegria més gran que podem tenir és saber que Déu és amb nosaltres i que està a favor nostre. Saber-nos estimats per ell, sempre i en tot lloc, és la font de la màxima joia i de la pau més benaurada. Déu és present en les nostres vides i hem de tenir prou fe per deixar-lo actuar en nosaltres per tal que els nostres ulls cecs s'obrin a la llum inviolable de la seva bellesa inefable, perquè la nostra sordesa interior sigui guarida per la força penetrant de la Paraula de Déu, perquè tota la lepra immunda de pecats i de vicis que hem anat acumulant sigui purificada pel bany regenerador dels sagraments i el bàlsam de la pregària. Així passarem de la mort a la vida, de la mentida a la veritat i de la mediocritat a la fermesa, aquella fermesa de la qual el nostre Salvador és l'artífex i el garant. Ell no ens defraudarà mai. Alegrem-nos, doncs, amb una alegria profunda i sòlida, perquè la nostra salvació alegra també el cor de Déu.

TEXTOS PER A L'ADVENT III

Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe

«Joan representa la Llei, la qual anunciava el Crist. Ara bé, aquesta llei, retinguda captiva en els cors sense fe, no podia donar plenament testimoni del pla de Déu sense el suplement de l'autoritat de l'Evangeli. Joan, doncs, envia els seus deixebles al Crist perquè obtinguin un augment de coneixement, ja que el Crist és la plenitud de la Llei.

»El Senyor sap que ningú no pot tenir una fe plena sense l'Evangeli. En efecte, si bé la fe comença amb l'Antic Testament, no l'acaba sinó el Nou. Respon a la pregunta sobre la seva persona revelant-se, no pas amb una paraula qualsevol, sinó amb els fets: "Aneu a anunciar a Joan —diu— el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts reben l'anunci del missatge joiós".

»Amb tot, però, aquests exemples del testimoniatge del Senyor encara no són suficients: la plenitud de la fe és la creu del Senyor, la seva mort, la seva sepultura. I, així, afegeix: "I feliç aquell que no quedarà decebut de mi"».

Dels sermons de sant Agustí, bisbe

«Joan era la veu, però el Senyor és la Paraula que en el principi ja existia. Joan era una veu provisional; Crist, des del principi, és la Paraula eterna.

»Treu la paraula, i què és la veu? Si no hi ha concepte, només hi ha un soroll buit. La veu sense la paraula arriba a cau d'orella, però no s'edifica el cor.

»Però vegem com succeeixen les coses a la mateixa edificació del nostre cor. Quan penso el que vaig a dir, ja hi ha la paraula present en el meu cor, però, si vull parlar-te, busco la manera de fer arribar al teu cor el que ja està en el meu.

»En intentar que arribi fins a tu i s' allotgi en el teu interior la paraula que hi ha ja en el meu, utilitzo la veu i, per mitjà d'ella, et parlo: el so de la veu fa arribar a tu l'enteniment de la paraula, i una vegada que el so de la veu ha portat fins a tu el concepte, el so desapareix, però la paraula que el so va conduir fins a tu està ja dins el teu cor, sense haver abandonat el meu.

»El so de la veu es va deixar sentir per complir la seva tasca i va desaparèixer, com si digués: "Aquesta alegria meva és plena". Retinguem la paraula, no perdem la paraula concebuda a d'interior de l'ànima».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Pilar,

He rebut la teva carta, molt viva, que he llegit i rellegit. M'ha cridat l'atenció, sobretot, aquest paràgraf: «Necessito, això sí, molta llum i molta pau. No sé quina és la meva missió, però a hores d'ara de la meva vida crec estar segura que la meva missió és "cuidar" els fills, el marit, els pares. Això sí, espero i així ho crec, que a mi em "cuida" el Pare celestial. Tant de bo que, com em dius en la teva carta, els meus fills pensin com "Winston Churchill" i diguin quan ja no estigui en aquest món que vaig causar una brillant impressió en la seva infància, i que brilla com l'estel del capvespre i que em volen profundament».

És evident, Pilar, que tots necessitem molta llum i molta pau. La societat avui es mou immersa en una profunda foscor, tant en els seus horitzons, com a l'interior, en la seva consciència. És normal que et neixin aquests interrogants.

El mateix Joan Baptista, el precursor de Jesucrist, dóna un testimoni fidel davant l'ambient advers que l'envolta, i torna a preguntar si ho va fer bé quan diu: «Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre». La resposta de Jesús amb l'obra que està duent a terme imagino que donaria seguretat al Baptista.

Quina és l'obra que tu duus a terme? Com a mestressa de casa cuidar els teus. Estàs duent a terme allò que és el més peculiar de la dona: tenir cura de la vida, o tenir cura dels teus, estant al servei de la vida.

Però la dona, a més de ser col·laboradora del Déu de la vida, assumeix un altre tret d'aquest Déu que es defineix com "amor". Així que fent aquest servei amb "amor", tot essent reflex del cor diví, pots estar segura que causes una brillant impressió, que ets com l'estel del capvespre...

Potser allò sigui només una gota d'aigua. Però aquesta gota és necessària, ja que vivim en un erm dur. Avui es diu que la desertització va avançant cap al nord. La material així és, però hi ha una altra desertització espiritual que porta un ampli espai per davant.

Cal que la dona treballi avui amb aquest esperit. Necessitem la presència de Déu amb aquest toc femení perquè l'aridesa del desert es transformi en la bellesa de la muntanya del Carmel.

Les dones, per la vostra constitució, sou més espirituals. No m'explico com hem complicat entre tots la història, i, com a resultat, vosaltres vau passar a un segon pla, a viure com a persones submises. Tot això ha donat a llum una societat més dura, més subjecta a la norma pura i dura. I la norma pura i dura, asseca, ofega la vida. Finalment la societat està abocada a un menyspreu creixent de la vida.

En aquesta societat continua havent-hi molts cecs, coixos, leprosos, invàlids, incapaços de caminar sense crosses... Jesús dóna una resposta amb la seva permanent delicadesa amb les persones, amb la seva profunda humanitat, amb la seva actitud de servei...

Per tot això, perquè jo crec en el vostre servei espiritual, valuós i necessari, et demano que segueixis fent aquest servei amorós als teus. Però no amb una actitud de submissió, sinó amb el gest conscient que sense ell la societat s'empobreix més; amb una actitud de testimoni que sigui també una crida a l'home a promoure aquests valors en una societat que necessita entusiasmar-se per la vida.

+ P. Abat

9 de desembre del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA II D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 41,13-20; Sl 144; Mt 11,11-15

«Qui tingui orelles que ho senti». Tenim orelles? Espero que si. Però, tal vegada no sabem escoltar. I, en aquest temps d'advent ens convé escoltar: «El Regne de Déu s'obre pas».

Tenim profetes com Isaïes que cada dia ens exhorta en la primera lectura. Avui Isaïes ens relata la manera d'actuar de Déu. Déu protegeix el poble d'Israel, el defensa, l'encoratja: «No tinguis por: jo t'ajudo».

Déu és misericordiós. No abandona el seu poble, l'escolta en la seva misèria. L'escolta i actua a favor dels més necessitats. Isaïes ens invita a contemplar: «Tot això és obra de la ma del Senyor». Sí, omple el desert de cedres, acàcies, murtra, oliveres, xiprers, pins i avets, perquè tothom se n'adoni de l'obra del Senyor.

Isaïes ens porta de la mà a contemplar l'obra del Senyor i el seu favor per tothom. Jesús ens mou a escoltar tot aquest moviment del Regne de Déu que ens ve a sobre.

Rentem-nos bé els ulls per poder contemplar les meravelles en què Déu ens afavoreix. Netegem-nos bé les orelles per poder escoltar les exhortacions del mestre amorós.

Aquests dies són per endreçar i preparar la casa, la nostra casa interior perquè l'hoste que ens ve tingui el seu espai vital i es quedi.

Veniu, Senyor Jesús!

8 de desembre del 2010

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Sant Pau, comença la seva epístola als cristians d'Efes amb un crit desbordant d'entusiasme: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel». Un crit que trobem també en altres epístoles. És normal en un enamorat del Crist, com era Pau.

Necessitem ser beneïts. Els homes estem plens de pors, angoixes, inseguretats; necessitem ser beneïts. Els fills necessiten la benedicció dels seus pares, i aquests la dels fills; necessiten la benedicció mútua marit i muller, mestres i deixebles, bisbes i sacerdots, metges i pacients, abat i monjos...

La paraula benedicció literalment significa «dir bé», dir coses bones d'algú. Hem d'afirmar-nos els uns als altres. Sense aquesta afirmació és difícil portar una vida satisfactòria. Beneir és més que una paraula de lloança o d'estima, més que fer veure a algú les bones qualitats ... Beneir algú és afirmar-lo, dir sí a la condició d'estimat d'una persona. Una benedicció va molt més enllà de l'admiració i de la condemna, de la distinció entre virtuts i vicis. La benedicció té a veure amb la bondat original de l'altre. Una benedicció crea allò que diu.

Déu també té necessitat de ser beneït. Déu té també necessitat de ser afirmat, creat en la nostra vida personal. Déu ens ha beneït primer, ens ha afirmat, «creat en Jesucrist, i ens ha donat tota classe de béns espirituals i celestials».

Però ve la segona part: Déu té necessitat de ser beneït, creat o configurat en el nostre cor. Nosaltres som els estimats en virtut d'aquesta primera benedicció de Déu, però hem de convertir-nos interiorment en estimats. Ser conscient que Déu m'estima. És cert que som fills de Déu, però hem d'arribar a ser-ho interiorment. «La glòria de Déu és que l'home visqui», diu sant Ireneu, però caldria afegir que «la glòria de l'home és que Déu visqui al cor de l'home».

Convertir-nos en estimats és el gran viatge espiritual que hem de fer. Ha de ser la nostra gran passió, el nostre somni diari, el nostre entusiasme. Si sant Agustí té raó quan diu: «Déu meu, la meva ànima està inquieta fins que reposi en tu», l'home és un permanent cercador de Déu. I és això el que veritablement dóna sentit, gust a la nostra existència.

Ser cercadors de Déu, perquè es realitzi en nosaltres el primer pensament de Déu sobre nosaltres: «elegits ja abans de crear el món per ser a sants davant seu per l'amor. Déu ens ha pensat per a la santedat». És el primer objectiu diví.

I nosaltres ens extraviem i fem l'opció d'altres camins. Déu també fa una altra opció: «ens destinarà a ser fills, i per això ens donarà la glòria, l'esplendor de la seva gràcia». I serà una oferta feta en el nostre propi llenguatge, en la nostra pròpia naturalesa, «en la persona del Crist».

I tornem a extraviar-nos, i rebutgem la nova oferta del Pare. Però el Pare, com si ja tingués en compte amb antelació la duresa del nostre cor, ens fa «partícips de la seva herència per mitjà de l'Esperit d'amor». Ens dóna «el sentit de l'amor il·luminat. Per poder veure amb els ulls del cor encara que sigui per un moment, el fulgor de la gràcia il·luminant». (Guillem de ST, Spec. PL 180,392 B) «Per transformar-nos de claredat en claredat en la seva imatge per obra de l'Esperit del Senyor». (2Co 3,18)

Amb aquest sentit de l'amor se'ns obre el camí per anar ben equipats en el nostre viatge espiritual, per fer el viatge interior.

Però Déu en el seu amor no només ens atorga els seus béns, i posa al nostre abast els béns espirituals dalt del cel, sinó que ens concedeix una bona guia per al camí: Santa Maria. Aquella que acull amb plena fidelitat la iniciativa de l'amor diví.

Ella fa el primer pensament de Déu correctament, sense cap defecte. Per això li diu l'àngel: «Déu te guard, Maria, plena de gràcia». Plena de gràcia, santa.

Contemplem en Maria aquesta mútua benedicció de Déu i l'home. El Senyor és amb ella, l'ha beneïda, és la nova criatura, la nova Eva, la que ens porta al paradís definitiu. I Maria amb el seu gest d'acceptació beneeix Déu, el recrea en el seu si, embolcallant-lo en la nostra naturalesa.

Al rerefons d'aquesta festa de la Immaculada hi ha la idea que l'home no és l'àrbitre absolut del seu propi destí, l'artífex únic del propi progrés, sinó que cal comptar amb la primacia absoluta de la iniciativa de Déu en la història de la Redempció, que es manifesta de manera singular en la història de la Verge Mare del Senyor.

Sant Anselm beneeix la Verge Maria amb aquestes precioses paraules que us convido a fer vostres: «Oh dona plena de gràcia, sobreabundant de gràcia, la plenitud desborda a la creació sencera i la fa reverdir! Oh Verge beneïda, beneïda per sobre de tot, per la vostra benedicció queda beneïda tota criatura, no només la creació pel Creador, sinó també el Creador per la criatura!» (Sermó 52)

5 de desembre del 2010

LECTIO DIVINA

SALM 24 (23)

1 És del Senyor la terra i tot el que s'hi mou,
el món i tots els qui l'habiten.
2 Li ha posat els fonaments als mars profunds;
les bases, a les aigües abismals.

3 Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?
Qui pot estar-se en el seu temple sant?

4 El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,
que no confia en els déus falsos
ni jura per ganes d'enganyar.
5 Rebrà benediccions del Senyor,
Rebrà els favors del Déu que salva.

6 Aquest és el poble que el cerca:
el poble de Jacob, que busca de veure'l.

7 Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d'entrar el rei de la glòria!

8 Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor, valent i poderós,
és el Senyor, poderós en el combat.

9 Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d'entrar el rei de la glòria!
10 Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor de l'univers,
és aquest el rei de la glòria.

Salm sobre la glorificació i resurrecció del Senyor, que va tenir lloc el primer dia de la setmana que es diu «dia del Senyor» o diumenge (Sant Agustí)

Estructura del salm

És una peça litúrgica amb dos grups de persones: un grup s'acosta en processó a les portes del temple, i un altre grup obre i els rep. Aquesta litúrgia ofereix una meditació sobre la grandesa de Déu, i l'exigència moral per entrar al seu temple, per a afirmar-nos en la nostra fe. Es pot considerar com una bona exposició pedagògica sobre la nostra relació amb Déu. Hi ha altres textos de l'Antic Testament que ajuden a explicar-ho.

2Sa 6,13-15: El Senyor avança per entrar, mitjançant l'Arca de l'Aliança signe de la presència de Déu.
Ex 40,21.34: Ens parla de l'entrada del Senyor.
O també, Ez 43,4: descrivint el retorn de l'exili.

En sentit històric es tracta d'un himne o composició que commemora litúrgicament l'esdeveniment de 2Sa 6. Es pot considerar un cant de victòria. O una metàfora d'una teofania litúrgica. Pertany a alguna festa litúrgica, com la renovació de l'aliança en la festa dels tabernacles, o l'entronització de Jahvè a l'any nou. Vinculat a l'escatologia com a cant d'esperança en la futura restauració. El salm, aleshores, pot tenir diverses lectures en diverses situacions.

Té una composició harmoniosa:

v. 1-2. Gènere solemne, propi dels salms reials. Exalça Jahvè, creador de l'univers i dels homes. Dimensió còsmica. Universal, sense distinció de pobles.
v. 3-6. Relació culte-conducta moral. (Cf. Sl 15) Línia profètica (Am 5,1-5; Jr 7,20-28).
v. 7-10. Diàleg sobre el Senyor que entra al santuari, potser en traslladar l'Arca de l'Aliança (2Sa 6).

Llegeix

Fes-ne una primera lectura a poc a poc, no com qui llegeix els titulars dels diaris per passar després a una altra cosa. No llegeixis mai el salm amb la pressa amb què vius la vida diària. Una primera lectura del salm, amb l'actitud de qui entra en una bona exposició de pintura, o amb la de qui va recorrent i es va endinsant en el paisatge d'una vall d'alta muntanya... Es va amb pausa, deixant que la bellesa embolcalli, contemplant, deixant que l'entorn ens commogui. Amb els salms també. El salm és un diari amb notícies sempre d'actualitat, ja que posa davant nostre la perenne actualitat dels interrogants de la vida humana. És un paisatge paradisíac per obrir-nos a la bellesa, ja que per entre els seus versos es poden escoltar els passos del Senyor que es fan llum per als nostres.

Fes-ne una lectura en el marc de la creació, de la natura, pensant en aquella paraula del Senyor: «Heus aquí que vinc i faig noves totes les coses» (Ap 21,5).

Medita

Una gran processó arriba al temple, i just a les portes pregunta per les condicions per a entrar-hi. Ve la resposta amb dues condicions positives i dues de negatives.

Un cant per la victòria de Crist sobre la mort, per la reconciliació dels homes amb Déu, tornats de nou a l'amistat i a la glòria de Déu, incorporats al seguici de Crist vencedor de la mort. Una meditació com una lectura amb la clau de la Resurrecció de Crist i la teva pròpia que et despertarà una profunda confiança. I una alegria interior.

v. 1-2. Déu domina la terra i els seus habitants. Déu habita en ella i li agrada passejar com pot fer-ho un pagès per les seves finques (recordeu Gn 3,8). Creada per Déu, la terra té un caràcter religiós. Pressentir i gaudir de la remor propera de les fonts de la vida... que estem fent malbé amb els nostres atemptats al medi ambient.

Pots portar a la teva meditació que Crist ha vingut a recuperar tota aquesta bellesa per a tu, per a tots els homes. Crist amb la seva nova creació ens convoca, per mitjà de l'Església, al nou paradís. Déu construeix el seu paradís sobre la inestabilitat de les aigües, sobre la fragilitat de l'Església, però també sobre la Roca de la Paraula.

v. 3-6. L'ascensió a la muntanya està carregada de simbolisme. A la muntanya hi ha Déu. I per acostar-s'hi es necessiten unes condicions. Així Déu diu a Moisès: «Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat» (Ex 3,5).

Déu és foc. Diu Isaïes: «Qui de nosaltres pot viure dins aquest foc que devora?; qui aguantarà les flames eternes?» (Is 33,14).

Potser només els místics entenen aquest llenguatge, quan ens diuen que nosaltres som un «tronc que hem d'apropar al foc per a convertir-nos també en foc» (Sant Joan de la Creu).

Ens parla del grup que arriba a les portes del temple demanant per entrar. Innocència. Puresa de mans com a seu de les coses externes. Puresa de cor, com a seu dels pensaments i desitjos interns. Cal orientar tot el nostre ser cap a Déu. No ídols. Reprimir allò d'instintiu que ens porta a la vanitat, al buit...

Rebre la benedicció de Déu és ser reconegut per Déu. Recreat, ser nova criatura...

La característica de la nostra condició humana: cercar Déu. Es diu del monjo que és el qui busca Déu. Però en els antics catecismes de preguntes i respostes es deia molt encertadament: «l'home ha estat creat per conèixer i estimar a Déu en aquesta vida i fruir-ne en l'altra», i això ve a coincidir amb el camí del monjo. I és que tot cor humà està fet per el més gran, per l'Absolut. Fins i tot els qui neguen Déu tenen aquesta set en el seu cor.

Paul Claudel diu: «la generació s'ha posat en el camí de recerca de Déu».

Totes les generacions han fet, fan o faran aquest camí de recerca. D'una manera o d'una altra. Amb més o menys consciència. Però no podem buscar Déu sense un canvi de vida. És una de les tasques més belles de la vida cristiana: ser cercador de Déu. És l'únic que pot omplir la vida. Així ho han entès i ho han expressat els místics: «Descobreix la teva presència —diu Teresa a Déu—, i que em mati la teva visió i bellesa, mira que la malaltia d'amor no es cura sinó amb la presència i la figura» (Santa Teresa de Jesús)

No tots arriben a viure l'alegria de la presència divina en aquesta vida. Només els qui viuen la puresa de cor d'acord amb les condicions que ens posa aquest salm, que coincideix amb els ensenyaments del Crist com ens suggereix sant Ciril d'Alexandria: «Què ha de fer aquell que desitja pujar a la "muntanya espiritual"? L'Esperit Sant respon i el salmista anuncia d'alguna manera el sermó de Crist sobre la muntanya».

v. 7-10. Els últims versos et conviden a contemplar el triomf de Crist, la seva glorificació, la seva entrada a la glòria. El text de Filp 2,1-11 pot ajudar-te en la meditació i contemplació d'aquesta glòria del Senyor. Crist és cap de la humanitat nova. Per això afirma Eusebi: «El Fill de Déu entra amb tots els seus; els àngels surten a l'encontre i li ovacionen». I també sant Ambròs: «Les portes eternes s'obren: no és un home el que entra, sinó el món sencer en la persona del Redemptor de tots». I sant Gregori Nacianzè: «Ja que Ell puja al cel puja també tu amb Ell, junts als àngels que l'acompanyen i el reben. Mana a les portes que s'obrin amb solemnitat per rebre Aquell que la seva Passió ha glorificat i engrandit».

El profeta Isaïes ens explica les circumstàncies d'aquesta pujada del Senyor: «Això diu el Senyor el seu ungit, a qui ha donat la ma, per sotmetre-li les nacions i desarmar els reis, per obrir davant d'ell les portes de les ciutats, les portes que nos es tancaran: Jo mateix aniré davant teu per aplanar-te les collades, per esbotzar les portes de bronze i partir els forrellats d'acer. Et donaré tresors secrets, riqueses amagades, així sabràs que jo sóc el Senyor, el Déu d'Israel que et crida pel teu nom». (45,1-3)

Prega

Recita els versos 7-10, amb el desig que Crist entri en el teu cor, en la teva vida...

Contempla

La victòria de la Creu. Contemplar la Creu però cercant de centrar aquesta creu en la vida nova de la Resurrecció. També pot ser interessant un llarg passeig pel camp, mirant i acompanyat pel «rumor» del salm. Deixa que ressoni en el teu cor que vol estimar: al·leluia. Canta a Déu.

TEXTOS PER A L'ADVENT

Sant Ambrós, bisbe (S. IV), Comentari a l'evangeli de sant Lluc

«Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres». Déu, efectivament, té el poder de transformar una naturalesa en una altra; però aquí el misteri és per a mi més útil que el miracle. Vull dir que aquestes paraules es refereixen al Crist, i no hi puc reconèixer altra cosa sinó la construcció de l'Església. Aquestes pedres, en efecte, són les pedres vives, que s'eleven per a construir la mansió de Déu, el temple sant, gràcies a la conversió dels nostres cors. Sí, Déu volia amorosir la duresa dels nostres cors, volia transformar aquelles pedres, que eren pedres d'escàndol, en adoradors fidels. «Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres». ¿No havien de ser pedres aquells pagans, servidors d'ídols de pedra? Tal com diu el salm: «Seran com ells els qui els fabriquen».

Fou profetitzat, doncs, que la fe havia de ser introduïda en els cors de pedra dels pagans. Els oracles prometen que la fe transformarà en fills d'Abraham tots aquells a qui la duresa de la pedra que adoraven havia convertit en ànimes de pedra. De pedres dures es transformen en pedres vives. És l'apòstol sant Pere qui compara a pedres vives els homes afermats en la fe: «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist».

Eusebi de Cesarea, bisbe (s. III-IV), Comentari al llibre d'Isaïes

Una veu crida en el desert: «Prepareu una ruta al Senyor, aplaneu un camí per al nostre Déu». El profeta declara obertament que el seu vaticini no s'ha de fer a Jerusalem, sinó en el desert, a saber que es manifestarà la glòria del Senyor, i la salvació de Déu arribarà al coneixement de tots els homes. Tot això es deia perquè Déu havia de presentar-se al desert, impracticable i inaccessible des de sempre. Es tractava, en efecte, de totes les gents privades del coneixement de Déu, amb les quals no van poder entrar en contacte els justos de Déu i els profetes.
Per aquest motiu, aquella veu mana preparar un camí per a la Paraula de Déu, així com aplanar els seus obstacles i asprors, perquè quan vingui el nostre Déu pugui caminar sense dificultat. «Prepareu un camí al Senyor»: es tracta de la predicació evangèlica i de la nova consolació, amb el desig que la salvació de Déu arribi al coneixement de tots els homes.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda Carme,

He llegit aquests dies al diari el següent: «La violència masclista és la primera causa de mort entre les dones de 15 a 44 anys a tot el món, per davant del càncer, la malària, els accidents de trànsit i les guerres. Aquesta dada esgarrifosa evidencia que ens trobem davant d'una xacra social, que requereix un canvi social, cultural, molt més profund». (Editorial de l'Avui, 25.11.10)

Això succeeix en una societat que presumeix d'igualtat de gènere, d'igualtat d'oportunitats d'home i dona; que promociona la dona elevant les seves quotes de representació en institucions... Em pregunto si tot això no serà dissimular una veritable injustícia, en una societat on es té la impressió certa que domina l'home. A la dona no l'ha de promocionar l'home, ella té prou capacitat i recursos per promocionar-se a si mateixa.

La nostra societat no valora la vida. Valora la quantitat, no la qualitat, el tenir. I altres temes, com la guerra, l'avortament, l'eutanàsia... que fan pensar que difícilment pot tenir una estima autèntica per la dona, per la seva dignitat, tenint aquesta com un dels seus dons més preciosos el de ser col·laboradora del do de la vida. La dona està al servei de la vida. La societat masclista li muntarà grans prostíbuls o la contemplarà com un objecte... Però no li reconeix i valora aquest do singular de servei a la vida.

Potser no sigui casual aquesta situació de la dona en el centre d'una mala nota de premsa.

Llegeixo a la Paraula de Déu d'aquest Diumenge 2n d'Advent: «Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor». La ruta de Crist a l'evangeli és clara: Crist, en una societat que tenia la dona submisa a l'home, la valora per allò que és. I en la vida de l'Església dels primers segles té un protagonisme important... Després l'Església sembla que es deixa portar per aquesta injustícia de la societat.

Avui tots som més conscients de la dignitat de la persona. La dona, en això no és una excepció. Per això, opino que la dona ha de seguir lluitant per la seva dignitat, per la defensa de la vida, i de tots aquells valors que poden ajudar a fer més digna la nostra humanitat.

A l'Església, per exemple, jo trobo a faltar més la presència de la dona en la creativitat teològica, en tasques de responsabilitat de govern o assessorament espiritual.

Potser necessitem més aquest «esperit de saviesa i enteniment, de consell i de valentia, de coneixement i reverència del Senyor», del qual ens parla la Paraula de Déu en la litúrgia del Diumenge 2n d'Advent.

El que sembla cert, com ens ensenya la història, és que els qui detenen el poder no acostumen a deixar quotes d'aquest poder voluntàriament, sinó només sota la pressió dels que eleven el seu crit de justícia. No oblidem que el tema de la justícia és un dels ensenyaments del Sermó de la Muntanya.

Que el Senyor t'il·lumini en aquest camí d'Advent, i et concedeixi esperit de saviesa i valor, per lluitar per la teva dignitat de dona, per una major dignitat de la humanitat. Una abraçada,

+ P. Abat

1 de desembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA I D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La litúrgia, a fi de preparar-nos per a la trobada amb el Senyor, ens ofereix la imatge d'un convit messiànic, que, des dels profetes (lectura primera) ins a l'Apocalipsi, està sempre present a la Bíblia. I serà el banquet al qual convida el Rei els captaires i mendicants, ja que els primers convidats s'han excusat d'assistir-hi, i per això no n'eren dignes; o bé també l'àpat de les noces de l'Anyell, per mitjà del qual l'Església aconsegueix la seva bellesa. És el convit futur que Crist va prefigurar en la multiplicació dels pans (l'evangeli), i una anticipació del mateix ens l'ofereix per tant en el banquet de l'Eucaristia. [La missa d'avui la dediquem als difunts, de manera que ara preguem per ells, i el dia de demà algú ho farà per nosaltres].

La primera lectura era del llibre d'Isaïes [25, 6-10a], que ens ha insistit en què "el Senyor convida tots els homes i els eixuga les llàgrimes" (versets 7-8). I és que en l'Apocalipsi del llibre d'Isaïes (capítols 24-27), s'anuncia el convit messiànic, que és el festí de la victòria que Déu prepara i al qual hi seran convidats tots els pobles. I suposarà la victòria sobre la mort i proporcionarà la felicitat a tot el món sencer.
El salm responsorial escollit ha estat el 22 [1-3. 4. 5. 6 (R.: 6cd)], que ens ha parlat del bon pastor. I és que voldríem algú que ens conegués a fons, i que ens conegués amb amor i que ens estimés irrevocablement, però això només en el Bon Pastor tenim la seguretat d'aquest amor.

I el fragment triat de l'evangeli era de sant Mateu [15, 29-37], on se'ns ha dit que "Jesús cura molta gent i multiplica el pa". I és que, en multiplicar Jesús els pans, dóna de menjar a la multitud famolenca que el segueix, i anuncia així la proximitat del banquet messiànic, la qual anticipació n'és l'Eucaristia. I aquesta deuria expressar la solidaritat que lliga Crist i els convidats vinguts de totes les nacions per a celebrar una victòria sobre la mort, l'enemic per excel·lència. Amén.

29 de novembre del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA I D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 4,2-6; Sl 121; Mt 8,5-11

La fe, el nostre nivell de fe.

El centurió ens interpel·la avui en l'evangeli amb una fe ferma. Fe de la qual queda meravellat el mateix Jesús. «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva», però tinc fe. El centurió reconeix que l'autoritat de Jesús podrà salvar el seu criat. El centurió ho deixa tot a les mans de Jesús amb total confiança i esperança.

La fe, el nostre nivell de fe.

Tenim fe com el centurió? Reconeixem l'autoritat de Jesús? Es diu que l'autoritat no està molt en boga avui.

Però, tu què vols? En quina taula vols asseure't? Vols posseir la vida? Vols esdevenir sant?

Ah, Senyor! Renteu-nos la immundícia, per poder esdevenir sants.

Nosaltres no som dignes. Però, Jesús ens fa dignes. Nosaltres ens despitem i no reconeixem a Jesús ens els altres. Però, Jesús ens reconeix quan l'anem a trobar.

La fe, el nostre nivell de fe.

Estaria bé prendre aquest dies el termòmetre, no per veure la temperatura exterior, sinó per mesurar els graus de la nostra fe, de la nostra esperança i en definitiva del nostre amor. Perquè amb la fe, l'esperança i l'amor aconseguirem el tiquet per asseure a la taula, i posseir la vida per sempre, amb tots els sants, en el Regne del cel.

26 de novembre del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ap 20,1-4.11-21,2; Sl 83,3.4.5-6; R.: cf. Ap 21,3b; Lc 21,29-33

Quin contrast entre les imatges grandioses de l'Apocalipsi de sant Joan i el petit fragment de sant Lluc que ens invita a contemplar el Regne sota el signe senzill de la primavera que va pintant de verd la natura morta! Nosaltres, que tenim el privilegi de viure entre vinyes i muntanyes, en fem de bon grat l'experiència.

A les acaballes de l'any litúrgic —demà el clourem, de la mà de Santa Maria, font de la salvació— se'ns invita a contemplar la natura com un signe del Regne: també el cicle litúrgic, si més no en les nostres latituds, es deixa agombolar pel cicle de les estacions i dels dies. L'Apocalipsi és el llibre dels grans signes; l'Evange­li, com la natura, és la paràbola dels signes petits: la mostassa, el llevat, les gemmes de la primavera, la mestressa que escombra ca seva, el pare que surt al llindar de la porta per esperar el seu fill, l'amic que demana pa, la viuda que tira al tresor una petita moneda de no res, el Parenostre, les Benaurances. El contrast amb les coses grans ens ajuda a retrobar el valor de les coses petites. Tothom ho ha dit ran de la visita del papa a Barcelona: la grandesa del temple material de pedra, al matí, i la senzillesa dels més petits a la tarda, que són la veritable casa del Nen Déu.

Tot l'Any litúrgic que ara acabem, giravoltant entorn de la Pasqua lluminosa, ha estat la pedagogia dels signes senzills sota els quals batega la realitat més grandiosa, la vida i la felicitat del Regne: els signes del pa i del vi, l'altar, l'aigua que ens ruixa, l'oli que ens ungeix i ens perfuma, la pau que ens oferim els uns als altres, el nostre cant matusser o la nostra veu maldestra donant so a la Paraula, han estat l'escola de les beceroles del Regne. L'ideal, que el salm d'avui ens ha fet cantar, és trobar-se amb Déu. Això és el Regne. Trobar-se amb Aquell que ens ve a trobar. I l'any litúrgic és la pedagogia, l'assaig d'aquesta Trobada.

Agraïm-ho, i preparem-nos per tornar a començar, revestits amb el color de les móres que neixen de l'esbarzer punxent, el color de l'Advent, el color august del mantell del Senyor victoriós, que ahir contemplàvem com a Rei i que demà ve a trobar-nos perquè és bo i compassiu amb nosaltres.

Sí, el Senyor ve. Ve a la nostra pobresa. Feliços si el sabem acollir. Emprendrem amb amor el camí. Amén.

24 de novembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 15,1-4; Sl 97; Lc 21,12-19
Estimats germans,

Els cristians de finals del s. I, estaven en una situació dramàtica: incompresos, menyspreats i perseguits. L'autor del Llibre de l'Apocalipsi els vol convèncer que la victòria és segura. També al s. XXI experimentem les dificultats i fatigues si volem seguir fidelment al Crist. És en els moments difícils quan cada u dóna la talla de si mateix i quan es posa de manifest la sinceritat de la nostra confiança en el Senyor. No hi ha res important en la vida que es pugui obtenir sense esforç. Certament, per la creu s'arriba a la resurrecció.

Les mil penalitats no impedeixen de creure en aquest himne de la primera lectura, i que continuem cantant a Vespres: «Senyor, Déu de l'univers, les vostres obres són grans i admirables». La imatge enigmàtica i bella que hem escoltat ens fa comprendre millor el món on vivim: «Vaig veure, també, com un mar de vidre i de foc». El vidre és feble i transparent: nosaltres som febles i hauríem de ser transparents. Diu el Salm: «Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses». Es tracta de l'obra prodigiosa que Déu realitza en nosaltres: febles com som, però podem esdevenir forts i transparents; instruments imperfectes, però útils, en mans de Déu; capaços de portar la seva Llum, i d'encendre en el cor dels altres el Foc del seu Amor si el nostre comportament és transparent.

Comportament net i transparent com el del sants. Recordem avui els 117 sants màrtirs del Vietnam. Recordem també, amb agraïment, els 4 monjos italians que avui fa 70 anys van venir a Poblet per sembrar la llavor de la vida monàstica, interrompuda durant 105 anys. Germans, donem-ne gràcies a Déu en aquesta Eucaristia. «Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida», ens diu Jesús.

Si he citat un càntic de Vespres, inspirat en la primera lectura d'avui, voldria acabar amb un càntic de Laudes, del llibre del profeta Habacuc. En períodes difícils o en situacions límit, com les descrites a l'Evangeli d'avui, la petita obra mestra d'aquest profeta ha servit per a retrobar l'esperança cristiana. Podem veure-hi que la nostra resposta ha de ser la fidelitat. Quan sembla que ja no ens queda res, quan s'enfonsen les seguretats humanes, trobem una llum d'esperança en la nostra fe. Cito el text, però en plural: «Nosaltres celebrarem el Senyor, feliços de veure que Déu ens salva. El Senyor sobirà ens ha fet valents, i amb peus lleugers com els dels cérvols, ens encamina, invencibles, cap als cims».

22 de novembre del 2010

LA VEU DELS PARES

Textos per a l'Advent

Sant Pascasi Radbert, abat (s. IX)

«Vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora. Ens ho diu a tothom, encara que pugui semblar que s'adreça només als homes d'aquell temps, com s'esdevé en molts passatges de l'Escriptura. Aquestes paraules són per a tots nosaltres, i amb el mateix significat per a tots, perquè, en morir, tots ens trobarem davant el nostre darrer dia i serà per a nosaltres la fi del món.

»És inevitable que cadascú surti d'aquest món tal i com serà jutjat en aquell dia. Per això l'home ha d'estar atent a no desviar-se ni defallir mai en la seva vigilància, perquè el dia de la vinguda del Senyor no l'agafi d'imprevist. Ben cert, aquell a qui el darrer dia agafi d'imprevist, vol dir que no estava preparat.

»Penso que els apòstols sabien que el Senyor no vindria encara per al judici final mentre duressin els dies de llur vida; amb tot, i no cal dubtar-ne, s'esmerçaven a no caure en l'engany, vigilaven i posaven en pràctica el que a tots ens ha estat manat, perquè el Senyor els trobés preparats.

»Hem de pensar sempre en la doble vinguda del Crist: aquella en la qual es manifestarà i li haurem de donar compte de totes les nostres accions; i aquella altra vinguda de cada dia, amb la qual, contínuament, visita la nostra consciència i ve a nosaltres, perquè a la seva arribada ens trobi preparats».

Sant Lleó el Gran (s. V), Homilia 1

«Per l'oració es busca la propiciació de Déu, pel dejuni apaga la concupiscència de la carn, per les almoines es perdonen els pecats (Dn 4, 24) Al mateix temps per totes aquestes coses es restaura en nosaltres la imatge de Déu i sempre estem preparats per a la lloança divina, si som sol·lícits per a la nostra purificació i per a la sustentació dels altres. Aquesta triple observança ens atreu els afectes de totes les virtuts, ens fa arribar a la imatge i semblança de Déu, ens fa inseparables de l'Esperit Sant. Doncs en les oracions roman la fe recta, en els dejunis, la vida innocent, i en les almoines la benignitat».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Pau,

Aquests dies hem tingut una nova sessió de la Fundació Poblet entorn del tema de les ONG. S'han dit coses interessants per tenir molt presents i reflexionar. Es va parlar d'uns valors en alça en la nostra societat: «Individualisme, llibertat i autorealització, tolerància respecte a la llibertat dels altres, pluralisme ideològic i religiós..., democràcia com a forma d'organització social, consciència mediambiental, consciència d'igualtat de gènere, revaloració de l'oci i del temps lliure».

També es va apuntar als valors que van de baixa a la nostra societat: «treball com a cultura de l'esforç, sentit de la transcendència, religiosa o no; sentit de responsabilitat, dels drets, no dels deures; sentit del compromís, personal i social; solidaritat extensa, més enllà de l'àmbit local, austeritat».

Davant d'aquest panorama social he recordat tot aquest panorama previ a les eleccions. En una societat on també van de baixa l'associació assistencial, religiosa, política, sindical...

I quan ens disposem a començar aquest temps d'Advent, un temps amb el qual comencem els cristians l'Any litúrgic, i també la preparació espiritual de la festa de Nadal, llegeixo en la Paraula de Déu del diumenge 1r d'Advent: «Siguem conscients dels moments que vivim, ja és hora d'aixecar-nos... tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe... Comportem-nos dignament».

Serem capaços de mirar la nostra societat amb mirada senzilla, neta i deixar-nos interpel·lar? És a dir, adonar-nos del moment en què vivim. No ser inconscients del que ens envolta. O també viure les nostres responsabilitats amb dignitat.

Em preguntaràs, Pau quines són aquestes responsabilitats. Jo crec que hi ha prioritats.

I si el terreny polític no té un bon ressò social, seria bo que al llarg d'una nova legislatura que es presenta, seria un bon camí intentar complir un programa que pocs coneixen tot i la campanya, perquè el que domina són les desqualificacions mútues, fer un esforç de treballar junts per una dignificació de la classe política. I no només per arribar al poder, ja que d'altra banda ja sabem que el poder sempre té un camí d'alternança.

L'Església té també altres responsabilitats. Potser seria bo menys dinamisme i una més profunda reflexió per arribar a descobrir si l'evangeli l'escoltem i el practiquem, o només l'escoltem. Una escolta que després es dilueix en una acció superficial. I això ens pot portar a la duresa de cor. Sant Bernat parla de «la duresa del cor fruit de les maleïdes ocupacions... Tantes ocupacions, no seran, al capdavall, com una simple teranyina?»

En la sessió de la Fundació Poblet es va dir una altra cosa important: «El jove és generós. Però per a comprometre's necessita dues coses: una tasca apassionant, un líder amb una ètica, un compromís autèntic».

Mira Pau, m'has dit més d'una vegada que la tasca és a fora i no dins el monestir. Jo et diria que d'acord amb tot això la vida monàstica té aquestes dues coses que poden atreure per un compromís social, perquè els valors de la nostra vida són per a projectar-los en la vida de la societat i de l'Església.

Et desitjo que aquest temps d'Advent sigui un bon camí per a una bona celebració del Nadal, més enllà d'allò superficial i folklòric de la festa. Una abraçada.

+ P. Abat

21 de novembre del 2010

Diumenge XXXIV durant l'any (Cicle C)

JESUCRIST, REI DE L'UNIVERS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Aquesta festa de Crist Rei em resulta una mica estranya. Potser és a causa de la manipulació que n'hem fet i en fem. És una festa que temps enrere la celebràvem a l'octubre, després es va traslladar al final de l'any litúrgic, com un coronament lògic del Regne quan aquest arriba a establir-se en la seva plenitud. Però jo tinc els meus dubtes de si arribem a captar el missatge d'aquesta festa. Llegia fa poc aquestes paraules del jesuïta Ignasi Ellacuria —precisament aquests dies fa anys del seu assassinat: «Al Regne hi haurà abundància per a tothom, però ningú no es podrà considerar ric en contrapartida amb el poder i en contraposició a ell».

En nom de Crist Rei s'han comès abusos sagnants, arribant a matar. També és veritat que al crit de Crist Rei s'ha donat la vida, però evidentment amb un matís molt diferent de la reialesa de Crist. Preguem diverses vegades cada dia el Parenostre, on demanem a Déu que vingui a nosaltres el seu Regne. Demanem que passi aquest món i que arribi Crist a ser Senyor i a dominar en les nostres vides, en la plenitud i consumació de tota la creació. ¿Veritablement som conscients del que demanem amb aquestes paraules? ¿De veritat volem que passi aquest món?

Perquè a continuació també diem altres paraules amb molta lleugeresa. Aquelles de «perdoneu-nos, així com nosaltres perdonem»... I la realitat és que no arribem a viure amb veritable alegria i pau aquestes paraules del Parenostre.

Com ens mostra la Paraula de Déu el trajecte del Regne?

Apareix en primer lloc en David, com un servei pastoral que li demana tot el poble: «Som familia teva, som os dels teus ossos i carn de la teva carn... tu seràs el seu sobirà»... Un servei que buscarà protegir la vida de tot el poble i guiar-lo vers el benestar sobre la terra. Aquest servei de David és sobretot un servei profètic, que anuncia el futur Rei. David pujarà a la dignitat de rei des de la foscor i l'oblit de pasturar el ramat d'ovelles. Jesucrist, inicia aquest camí del Regne negant-se a si mateix, deixant la seva condició divina, i en aquesta negació, o anorreament, arribar al tron de la Creu, per acabar submergit en el silenci de Déu i l'abandó dels homes.

Podem repassar l'escena de l'evangeli:

L'escenari de la Creu. Crist enlairat al seu tron. Al voltant del tron de la creu contemplem el poble que està mirant, els caps del poble temptant Jesús i posant-lo a prova en recordar-li que és el protegit, l'estimat de Déu. Fan burla a partir d'una realitat molt seriosa: la relació del Pare i del Fill.

Més a prop hi ha els soldats, fent burla també, recordant el valor polític del títol de Messies: un rei disposa de poder, ja li ho havia insinuat Satanàs en les temptacions.

En primer pla els dos lladres que parlen amb ell. Aquí hi ha la temptació més forta perquè també ells estan patint a la creu al costat de Jesús. Perquè el Salvador dels homes que s'ha commogut davant els sofriments humans no respon al crit dels que pateixen en aquesta terra? És la més diabòlica de les temptacions perquè intenta trencar la unió del Pare i del Fill.

L'escena culmina finalment amb la inauguració solemne del Regne: «Avui seràs amb mi al paradís», dirà al lladre que confia en ell, i això mateix farà Crist lliurant-se confiadament en els braços del Pare. No podem celebrar la festa de Crist Rei sense mirar poc a poc la creu. La paraula «rei» té massa connotacions, no sempre positives, difícilment compatibles amb la imatge de Crist que ens ofereixen els evangelis. Per descomptat Crist és Rei. Ell mateix ho reconeix davant Pilat en el moment de jugar-se la vida. Però també és veritat que quan les multituds pretenien proclamar-lo rei, després de la multiplicació dels pans, Jesús va desaparèixer discretament per evitar-ho. I és que el terme rei era equívoc, llavors i ara. Podia donar lloc a un malentès. I Jesús va deixar constància de la seva manera de pensar quan els deixebles buscaven els primers llocs en el regne. En aquell temps els va dir el mateix que ens diu avui: que «els poderosos d'aquest món exploten i oprimeixen», i que això no val entre cristians. I «qui vulgui ser el primer que ocupi el darrer lloc, i qui vulgui manar que serveixi». Això és tot. Així de fàcil i de clar.

Crist no presumeix de la seva categoria divina sinó que es rebaixa fins a ocupar l'últim lloc, per servir, per lliurar la seva vida i morir a la creu per la salvació del món. Tota la vida de Jesús es resumeix en dues paraules: al servei de la voluntat del Pare, al servei de la humanitat.

L'evangeli continua essent la bona notícia, la gran notícia, la millor notícia que podem rebre. Per això hem de girar els ulls, un cop i un altre, cap al Crist crucificat per entendre la festa d'avui. No té més lleis que les de l'amor. No necessita cossos legislatius, ni més política que l'amor a l'enemic, per això no necessites armes ni exèrcit...

Resulta comprensible que molts no puguin entendre ni acceptar un rei tan estrany. No ho poden entendre els poderosos, perquè la seva obstinació és dominar més que servir. No ho va entendre Pilat que el va condemnar a mort. Ni els jueus escandalitzats... Per als cristians la creu és la força de Déu per sortir de les tenebres i entrar al regne de la llum... Ho entenem nosaltres ?

Diumenge XXXIV durant l'any, NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Sa 5,1-3; Sl 121,1-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Reflexió: El Regne

Acabem l'Any Litúrgic amb la festa de Crist, Rei de l'univers. Aquest Regne de Crist que els Apòstols no arriben a entendre quan estan amb Jesús, a l'inici de la seva predicació, i els anuncia el Regne dient: «Convertiu-vos, el regne de Déu és a prop». Un altre evangelista ho dirà amb un altre matís: «El regne de Déu està dins vostre».

Els tres sinòptics al llarg de l'evangeli donen una importància rellevant a aquest regne que anuncia Jesucrist. En canvi en Joan no és així, sinó al final de la vida. Tots els evangelistes porten el breu diàleg de Pilat amb Jesús: «Ets tu el rei dels jueus?». Però només Joan porta una resposta més clara de Jesús: «Tu ho dius!», per manifestar a continuació que el seu regne no és d'aquest món. El regne que anuncia Crist no està relacionat amb un projecte polític, amb cap estratègia socioeconòmica o militar. Es recolza només en la veritat. Jesús ve a donar testimoni de la veritat. Ve a evocar la revelació de la bondat del Pare i l'expressió de la fidelitat de Déu a les seves promeses de salvació. L'anunci del regne ve a mostrar-nos que és l'evangeli mateix, que és Crist mateix.

Dos regnes contraposats: el regne de Déu i el regne del món. Aquest últim està dominat pels poders d'aquest món, per la saviesa d'aquest món, que va per camins diferents de la saviesa de Déu.

Per on va aquesta saviesa de Déu? En tenim un suggeriment molt clar en el Prefaci de l'Eucaristia d'aquesta festa:

Un regne etern i universal. És a dir Crist, ve a trencar tots els límits i a obrir-nos a una reconciliació universal. Qui treballa pel regne ha d'estar obert i treballar dins d'aquests horitzons. Déu vol la salvació de tots els homes, Déu vol que el seu amor arribi a tots els homes.

El regne de la veritat i de la vida. El creient ha de ser un cercador de la veritat. Crist és la veritat; Ell mateix ho confessa clarament, i a més es postula com el camí cap a aquesta veritat. Buscar la veritat és buscar Crist. I també defensar la vida. Respectar la vida, afavorir la vida, aquest misteri preciós que ens supera. Crear vida, estendre la vida, lluitar per la vida. Crist també es postula com la vida, i com el camí cap a la vida.

Un regne de santedat i de gràcia. Només Déu és sant. Només Déu és la font de la gràcia. Treballar per un regne de santedat i de gràcia és ser cercadors de Déu. Heus aquí una tasca per a tota la vida de l'home, una tasca més amb un valor absolut: buscar les fonts de la santedat i de la gràcia. Cercar Déu.

Un regne de justícia, d'amor i de pau. Un regne que cal treballar i tenir-ne cura ja aquí baix en el nostre pelegrinatge per aquest món cap a la casa del Pare. Cal treballar per la justícia en un món fortament injust. S'ha d'estar profundament "agafats" per l'amor de Déu. Per Ell mateix, que és amor. Que l'amor de Déu ens domini, perquè arribem a ser testimonis de l'amor. Deixar-nos pacificar per la presència de Déu, ja que tan sols podem ser veritables pacificadors quan abans som nosaltres mateixos pacificats.

Paraula

«Les tribus d'Israel anaren a trobar David i li digueren: el Senyor t'ha dit: tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà». El poble receptiu a la voluntat de Déu elegeix David com a rei. Déu l'havia elegit abans per mitjà del profeta, i el poble confirma aquesta elecció.

«Ell ens alliberà del poder de les tenebres i ens traspassà al Regne del seu Fill estimat». El regne al qual ens crida és la llum, a participar de la seva plenitud, de la plenitud d'Aquell que ha fet totes les coses i que ens ha enviat el seu Fill per incorporar-nos a seu misteri d'amor. Crist és el primogènit, el primer, i nosaltres cridats a acompanyar-lo en la seva glòria, en el seu regne.

«T'ho dic amb tota veritat: avui seràs amb mi al paradís». El tron de Crist és la creu, el punt de suport per accedir al seu regne. Cal arribar a conèixer, com ho fa el Bon Lladre, o descobrir el seu regne. I fer nostra la pregària del Lladre: «Recordeu-vos de mi».

Saviesa sobre la Paraula

«Cal tenir una cosa molt clara a propòsit del Regne de Déu: de la mateixa manera que no hi ha "participació possible de la justícia amb la iniquitat", ni "associació de la llum amb la fosca, o" acord entre Crist i el dimoni", així tampoc pot coexistir el Regne de Déu amb el pecat. Així doncs, si volem que Déu regni en nosaltres, de cap manera "ha de regnar el pecat en el nostre cos mortal", sinó que "haurem de mortificar "els nostres" membres terrenys "i fructificar en l'Esperit, per tal que Déu, com en un espiritual paradís, pugui passejar-se per nosaltres i regni exclusivament en nosaltres amb el seu Crist, assegut dins nostre a la dreta de aquella virtut espiritual que desitgem rebre: assegut fins que tots els enemics seus que hi ha en nosaltres es converteixin "en l'escambell dels seus peus" i desapareguin de nosaltres tots els principats i virtuts que no siguin els seus». (Orígenes, Sobre l'oració)

«Qui, segons l'ensenyament sobre la manera de pregar, demana que vingui a ell el regne de Déu, una vegada que sap que el veritable rei és rei de justícia i de pau, redreçarà completament la seva pròpia vida cap a la justícia i la pau, per que regni sobre ell Aquell que és Rei de justícia i de pau. L'exèrcit d'aquest rei està constituït per totes les virtuts, ja que considero que totes les virtuts s'han d'entendre en connexió amb la justícia i la pau. Si algú, abandonant la milícia de Déu, s'enrola en l'exèrcit dels enemics i, despullant l'escut de la justícia i de tota l'armadura de la pau, es converteix en soldat de l'inventor de la maldat, com podrà continuar sota el rei de justícia després d'haver llançat l'escut de la veritat? El distintiu de la seva armadura mostrarà necessàriament el seu rei, ja que, en la seva forma de viure, mostrarà el seu rei com a imatge impresa en les seves armes. Per aquesta raó, benaurat aquell que està col·locat sota el comandament diví, està enrolat en els esquadrons d'aquells que es compten per milers de milers, i es troba armat contra la maldat per les virtuts, les quals mostren en els qui les vesteixen la imatge del rei». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

20 de novembre del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

El cant d'entrada ferial ens anunciava la reunió de tots els disgregats (A 1) en la sacrosanta intimitat de Déu, que és la meta de la seva esperança i font de la seva felicitat (cant de comunió, primer). Perquè, mentre esperem aquest moment, l'Església ens dóna tres consignes a seguir: fer oració (cant de comunió, segon), practicar la caritat (postcomunió) i, com a conseqüència de tot, la fidelitat (col.lecta). És que ser fidel vol dir donar la pròpia fe. I nosaltres hem donat la nostra fe a Déu el dia del nostre baptisme, quan vam ser consagrats a Ell, tal com ho fan els esposos recíprocament el dia del seu matrimoni. El servei constant al Senyor comporta algunes exigències radicals, però també hi han alegries, donat que, el mateix que els esposos en la seva vida en comú, els cristians trobem en el servei a Déu "el goig ple i vertader" (col.lecta). Aquest dissabte el dediquem a la Mare de Déu en quant ens mena a l'Esperança, és a dir, en quant ella ens mena a Jesús que és la nostra vertadera esperança.

Les lectures eren ferials. La primera era de l'Apocalipsi de sant Joan [11, 4-12], que ha posat l'accent en què "aquests dos profetes eren un turment constant per als habitants de la terra" (verset 10). I és que, en efecte, els dos testimonis havien esdevingut els símbols de l'Església amb respecte al poder polític i religiós de l'Imperi perseguidor. I si bé els testimonis són ferits i morts per la Bèstia, ressuscitaran i seran col·locats junt a Déu, a imitació del seu Senyor. Pel què, el misteri de la mort i resurrecció de Crist es torna a repetir en els màrtirs.

El salm responsorial escollit ha estat el 143 [1. 2. 9-10 (R.: 1a)], que ens ha explicat com el rei i el poble apareixen en aquest salm identificats: de manera que la benedicció de l'un és la de l'altre; la victòria i la prosperitat de l'un són la de l'altre. De fet, aquesta identificació no s'ha donat mai plenament en cap Estat, ni en la monarquia d'Israel, sinó només es compleix en Crist i l'Església.

I pel que fa a l'evangeli, el fragment era de sant Lluc [20, 27-40], on se'ns ha recalcat, que Déu "no és Déu de morts, sinó de vius" (verset 38). I és que en la coneguda controvèrsia referent a la resurrecció, negada pels saduceus, constitueix per a aquests l'ocasió per a interrogar Jesús sobre el cas d'una dona casada amb set marits. El Mestre, a més de dir-los que allà serem com àngels, els fa notar l'aspecte transcendental del món nou on anirem a parar i reafirma, basant-se en l'Escriptura, la realitat de la resurrecció. Amén.

17 de novembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch
Ap 4,1-11; Sl 150; Lc 19,11-28

Cadascú de nosaltres com a subalterns, Déu ens ha confiat un tresor, uns dons, unes virtuts, una vida, l'alè que respirem i lloem el Senyor.

«Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir».

La vida se'ns ha donat entera a cadascú de nosaltres, no a mitges, ni ha quarts de vida, la vida entera que respira o mor.

En aquestes lectures del final de l'any litúrgic se'ns presenta el judici. El Senyor ve i ens demana comptes de l'administració que hem fet de la nostra pròpia vida.

Nosaltres hem tingut el temps i l'espai suficient per desenvolupar les virtuts rebudes, els dons, fent fructificar la vida que ens ha estat donada.

Però, el problema és el mocador. Tal vegada hem estat temptats de guardar la vida embolicada en un mocador, tou com plom, prenen per llei la satisfacció dels propis desitjos, com ens diu la regla de sant Benet al descriure les menes de monjos (cf. RB,1). Sense arriscar res, res de la vida per por, per por a l'exigència del Senyor.

Isabel d'Hongria, ella que podia tenir a l'abast tots els desitjos que es podien tenir a la seva època, no va embolicar la seva vida en cap mocador. Ella més bé va desembolicar la seva vida en un mocador de compassió vers els més necessitats de la seva època.

Mirem com estem de mocadors i com els fem servir si ens tapem els ulls vers les necessitats dels altres o si els gastem oferint-los a les seves necessitats.

Ja sabem que si ens gastem la vida en els altres, la recuperarem en escreix en el judici del Senyor. I, allí cantarem: «Sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l'univers, que és, era i ha de venir». Amén.

16 de novembre del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (II)

Santa Gertrudis la Gran

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; R.: Ap 3,21; Lc 19,1-10

Celebrem avui la memòria d'una santa ben ecumènica, Gertrudis de Helfta, o Gertrudis la Gran, una monja del segle XIII, que ha merescut darrerament una de les catequesis del sant Pare Benet XVI. Una santa nostra, dels monjos i de les monges, i de tota l'Església: per això és ecumènica, patrimoni de tots, a tots té quelcom per dir i ensenyar. Ecumènica també perquè el monestir de Helfta seguia les observances cistercenques sense estar afiliat a l'Orde i, de fet, les monges i els monjos benedictins la consideren seva. Vol dir que santa Gertrudis ens recorda permanentment a tots els monjos i monges, sigui quin sigui el color del nostre hàbit, quines són les nostres arrels, quines les fonts de la nostra identitat: la Sagrada Escriptura i els comentaris dels Pares, la Litúrgia i, sens dubte, la Regla de sant Benet.

Crec que és una santa ben actual, sobretot avui que veiem proliferar tantes "espiritualitats estranyes" centrades sovint en aspectes secundaris o perifèrics, per no dir aliens, a allò que és essencial de la nostra fe cristiana. Gertrudis posseïa una formació humanística excel·lent, a banda d'una gran sensibilitat artística. Aquest va ser el fonament de la seva espiritualitat. Si no hi ha l'home, o la dona, no hi pot haver el monjo, la monja, el cristià, la cristiana. A les fonts de la Bíblia i de la Litúrgia va assaonar aquesta seva cultura humanística, treballant la terra del seu cor amb aquelles eines que ens dóna sant Benet al capítol IV de la Regla. I és així que en va brotar i en va créixer l'arbre frondós de la seva vida espiritual, un arbre ecumènic, com he dit, i carregat de fruits. A l'Occident modern cristià, tan marcat pels Exercicis de sant Ignasi, de fet, no li calien, perquè ja tenia els Exercicis de santa Gertrudis, que ens ensenyen a anar sempre a les fonts vives de la nostra espiritualitat, a l'Escriptura i als Pares, i a la Litúrgia com a lloc de lectura privilegiada de l'Escriptura i els Pares.

Acabo, si m'ho permeteu, amb les paraules del sant Pare Benet XVI en la conclusió de la seva catequesi sobre santa Gertrudis: «Em sembla obvi que aquestes no són només coses del passat, històriques, sinó que l'existència de santa Gertrudis continua sent una escola de vida cristiana, un camí recte, que ens mostra que el centre d'una vida feliç, d'una vida autèntica, és l'amistat amb Jesús, el Senyor. I aquesta amistat s'aprèn en l'amor per la Sagrada Escriptura, en l'amor per la Litúrgia, en la fe profunda, en l'amor per Maria, de manera que coneguem de debò, més i més, Déu mateix, i així la veritable felicitat, la meta de la nostra vida» (Benet XVI, catequesi del 6 d'octubre de 2010).

14 de novembre del 2010

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN LA HOMILIA
Ml 4,1-2; Sl 97,5-9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

Reflexió: El Dia del Senyor

«Arriba el dia... els il·luminarà un sol de justícia». El Dia del Senyor... Aquesta expressió apareix per primera vegada a Ap 1,9-10, com un moment de la vida dels cristians: la celebració del diumenge, en què recordem i celebrem la resurrecció del Senyor. Però aquesta expressió apareix ja abans a l'Antic Testament com una referència als últims dies o Parusia. El clima de les lectures d'aquest diumenge mostra aquest clima dels últims dies quan estem celebrant el final de l'any litúrgic.

Per al creient la història no és un començament perpetu, la història coneix un progrés marcat per les visites de Déu, en moments privilegiats: el Senyor va venir, ve sense parar, vindrà, per jutjar el món i salvar els creients. Per designar la intervenció solemne de Déu en el transcurs de la història, el terme «el dia del Senyor» és una expressió privilegiada, de vegades abreujada en «el dia» o en «aquell dia». Aquesta expressió mostra una accepció doble. És en primer lloc un esdeveniment històric, el dia per excel·lència que veu el triomf del Senyor sobre els seus enemics. És també una designació cultual, el dia especialment consagrat al culte de Déu. Aquestes dues significacions no tenen correlació mútua. El culte commemora i anuncia la intervenció de Déu en la història: l'esdeveniment històric, ja que emana de Déu, emergeix fora del temps, pertany a aquest etern de Déu, que el culte ha d'actualitzar en el temps històric.

L'espera d'una intervenció fulgurant del Senyor a favor d'Israel sembla haver-se manifestat molt d'hora en la creença popular: s'esperava un «dia de llum» (Am 5,18). A través dels profetes, es pot reconèixer un esquema que descriu el dia del Senyor. «El Senyor llança el seu crit de guerra» (So 1,14; Is 13,2). «El dia del Senyor és a prop!» És un dia de núvols (Ez 30,3), de foc (So 1,18; Ml 3,19), els cels s'enrotllen (Is 34,4), la terra tremola ( Jl 2,1-11), el món és devastat (Is 7,23), submergit en la solitud. El pànic s'apodera dels humans (Is 2,10.19), la gent s'amaga, plena de torbació, espantada, es perd l'ànim (Is 13,17), tot essent impossible mantenir-se dempeus (Ml 3,2). És l'extermini general (So 1,18), el judici, la separació (Ml 3,20), la purificació (3,3), és el final (Ez 7,6 s).

Amb la vinguda de Crist el temps adquireix una nova dimensió, que es reflecteix en la complexitat del vocabulari utilitzat. Es tracta sempre del dia de la visita (1Pe 2,12), de la ira (Rm 2,5), del judici (2Pe 2,9), del dia del Senyor Jesús (1Co 1,8), del Fill de l'home (Lc 17,24 ss), es troben igualment les paraules «apokalypsis» (2Te 1,7); «epiphaneia» (1Tm 6,14), «parusia» (Mt 24,3.27). Aquest últim terme significa ordinàriament «presència» (2Co 10,10) o «vinguda» (2Co 7,6 s), era utilitzat en el món grecoromà per designar les visites oficials dels emperadors, la seva ocupació en el Nou Testament pot derivar de la tradició apocalíptica de l'Antic Testament sobre la «vinguda del Senyor» (p.e., Za 9,9). Aquestes breus indicacions sobre el vocabulari del Nou Testament mostren que d'ara endavant el dia del Senyor designa ja el dia de Crist.

Paraula

«Vindrà aquell dia abrusador com un fornal… als qui veneren el meu nom els il·luminarà un sol de justícia». El profeta anuncia el «Dia del Senyor», la presència de Déu enmig de foc, per al judici definitiu amb el seu poble. Recorda la presència enmig del foc al Sinaí, quan dóna la seva llei al poble. Ara ve a examinar en l'amor. A jutjar com hem viscut la nova llei que ens va portar Ell mateix fent-se home: la llei de l'amor, punt de referència principal en el judici.

«Ja sabeu que heu de fer si voleu imitar-nos». Pau treballa per no ser una càrrega per a ningú, i això és el que no fan alguns cristians de Tessalònica esperant l'arribada de la Parusia, que consideren imminent. Però Pau els parla clar en el sentit que ell no ensenyava que fos propera. Ell vivia amb la preocupació d'anunciar el Crist, i viure la seva mateixa vida com a testimoni viu i ardent.

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». És l'anunci de la desaparició de la bellesa d'aquest món que passa, per quedar tot incorporat a la bellesa eterna. Aquest moment va precedit d'una gran conclusió de guerra, violències... moments en què es posa a prova la fe dels creients, i en els quals és necessària la perseverança, com suggereix el Senyor.

Saviesa sobre la Paraula

«No tenim necessitat de genis, de cínics, de menyspreadors d'homes, d'estrategs refinats, sinó d'homes sincers, senzills, rectes. Serà prou gran la nostra força de resistència interior contra el que se'ns imposa? Serà la sinceritat envers nosaltres mateixos prou implacable, de manera que ens faci tornar a trobar el camí de la sinceritat i la rectitud?». (B. Bonhoeffer, Resistència i submissió)

«Qui no espera el judici del Senyor, sinó que s'anticipa al seu parer, es deixa portar per conjectures humanes, fabricant per a si mateix una glòria entre els seus germans, amb el seu propi esforç, i fent les mateixes coses que fan els infidels. L'infidel busca els honors humans en comptes dels celestials, com diu el mateix Senyor en algun lloc. Com podeu creure vosaltres, que rebeu la glòria mútuament els uns dels altres i no busqueu la glòria que prové exclusivament de Déu? A qui penso que s'assemblen? ¿No serà a aquells que netegen l'exterior de la copa i el plat, i que en el seu interior estan plens de vicis de tota mena?» (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)