29 de maig del 2016

EL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 14,18-20; Sl 109; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17

Crist es fa present enmig nostre en cada celebració eucarística, com era present enmig d’aquella multitud a la qual guarí la salut i satisféu la fam. Déu s’ha acostat a nosaltres per mitjà de la Paraula, revelada per Déu i feta carn en el Fill. Quan ens reunim dos o tres en el seu nom, Ell es fa present enmig nostre, ja que som convocats en el seu nom, reunits per Ell per celebrar el seu memorial i s’hi fa present en forma de pa i de vi, del qual participem a l’entorn de l’altar. Com era present enmig d’aquella multitud que escoltava dels seus llavis la predicació del Regne, és a dir la Paraula, i compartia amb Ell el pa fins a saciar-se. Déu no té mandra de fer-se un com nosaltres, Déu no té por de morir a la creu ni li fa basarda vèncer la mort i, ressuscitant, compartir la vida plena amb tots nosaltres; Déu no té cap inconvenient en fer-se present enmig nostre quan ens reunim i celebrem el seu memorial. Crist no sols es lliurà a la humana mortalitat sinó que es converteix en cada Eucaristia en pa i en vi, en cos i sang, per ser compartit per nosaltres, per entrar en nosaltres, per endinsar-se en els nostres cors. Ell, que sap què hi ha al cor dels homes —sols Ell ho sap— ens convoca i reuneix en l’assemblea per poder compartir-lo. Dediquem aquesta solemnitat a recordar amb especial atenció la presència real del Crist en cos i sang en el pa i el vi de l’Eucaristia, i com a tal presència avui l’homenatgem, el festegem, venerem i acompanyem, avui recordem amb especial intensitat que Ell és entre nosaltres cada dia fins a la fi del món. Estem en presència de Déu i això ens ha d’omplir de joia, l’Eucaristia representa la seva presència i l’alegria de saber-nos en la seva companyia, compartint el seu Cos i la seva Sang, s’ha de manifestar en la nostra vida, ens ha de fer transmissors de la seva presència i de la joia que això comporta. Esbotzem les fronteres per entrar en el misteri que ens mostra l’Eucaristia, entrem en el misteri de l’amor de Déu, en els seu immens amor, la seva bondat infinita, la saviesa absoluta, la seva bellesa. L’Eucaristia és la porta del misteri, la finestra per la qual guaitem i entreveiem el misteri de Déu. Perquè l’Eucaristia és misteri, misteri de la fe que actualitza el misteri de l’Església i manifesta el pla salvífic de Déu amb la reconciliació en el Cos i la Sang de Crist com a presència de la humanitat glorificada del Fill.

Crist no porta el pa i el vi com Melquisedec, sinó que Ell mateix es transforma en pa i en vi; Ell, prenent el pa i el vi, el converteix en el seu cos i la seva sang, establint així la Nova Aliança, una acció que és memorial de la mort i record del Senyor fins que Ell torni. Perquè l’Eucaristia és memorial de la mort i la resurrecció de Crist, actualització de l’obra salvadora, i expressa la presència única de Crist, la seva total donació al Pare i als homes.

L’Eucaristia és celebració comunitària del misteri pasqual. Crist la convoca, la presideix, la institueix i l’alimenta. Compartir l’Eucaristia reforça la fraternitat, el vincle d’una Església que es nodreix de la Paraula de Déu, i del Cos i la Sang de Crist. Com la multitud reunida al seu voltant, aquells a qui guarí, que escolten la seva Paraula i a qui acollia i alimentava, amb qui compartia el pa.

L’Eucaristia és llum, unió i joia, és quelcom més que un acte de culte, que la commemoració d’un ritual, és la representació, l’actualització del misteri pasqual. La comunió en el Cos i la Sang de Crist uneix el cristià a Crist i per mitjà de Crist al Pare en l’Esperit que Crist donà als seus deixebles. Participant en l’Eucaristia, rebent el Cos i la Sang de Crist, refermem la nostra unió amb Ell, amb la seva passió, mort i resurrecció. Per l’Eucaristia, aquell que parlava del Regne i satisfeia la fam, roman enmig nostre, i la nostra fe esdevé una religió de vida ja que l’Eucaristia és la nostra vida. Per aquest sagrament admirable que ens ha deixat i que ens fa experimentar els efectes de la redempció ens acostem a la seva taula sabedors de rebre la seva gràcia i amb ella, per l’acció de l’Esperit, ens va confirmant a imatge seva.

La copa que nosaltres compartim és comunió amb la Sang de Crist. El pa que compartim, és comunió amb el Cos de Crist. Un sol pa, que fa que nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots compartim aquest únic pa i aquest únic vi, que són el Cos i la Sang de Crist.

15 de maig del 2016

DIUMENGE DE PENTECOSTA

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16,23b-26

Els deixebles es trobaven tots junts reunits en un mateix lloc, la por i la incertesa encara omplia els seus cors, i de sobte se sentí venir del cel una remor com si es girés una ventada violenta i com unes llengües de foc es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells i la por esdevingué seguretat, la incertesa esdevingué certesa i començaren tot d’una a parlar totes les llengües dels presents i aquests els sentien proclamar les grandeses de Déu en les seves pròpies llengües. La força de l’Esperit ha davallat damunt dels apòstols, aquell do tants cops promès per Jesús, quan els seus no acabaven d’entendre de què els parlava, els ha estat donat, i rebent-lo els seus deixebles, ens ha estat transmès també a nosaltres, la seva Església. Quan els deixebles han deixat de viure d’acord amb les mires naturals, que no poden agradar a Déu, i han passat a viure segons les mires de l’Esperit que ara habita en ells i els fa plenament de Crist, també nosaltres hem començat a participar d’aquest do que ens fa plenament fills de Déu; en participa el poble de Déu, l’Església, tota la humanitat.

L’Esperit és acció i és energia creadora que ha donat forma a l’univers, ha participat en la concepció del Verb fet home i ha estat present en el baptisme de Jesús. És Esperit d’acció en el naixement de l’Església i en la seva obertura als pagans i l’Església és la materialització de l’acció de l’Esperit en el món. L’Esperit és llibertat i allí on hi ha l’Esperit del Senyor, allí hi ha la llibertat. És aquell qui bufa on vol i a mesura que allibera va fent alliberadora l’acció de la seva Església. L’Esperit és força i font que genera una vida nova que porta a la seva Església vers camins sempre nous. L’Esperit és la certesa d’aquell futur que ha de venir i que anticipa i ens posa en moviment vers el final dels temps. És comunió en la diversitat, obrint fronteres i barreres, ja que l’Esperit uneix i la diferència ja no es viu més com una amenaça sinó com una gran riquesa. L’Esperit és desig de Déu que ens esperona per cercar la plenitud en Déu. L’Esperit és memorial perquè actualitza en cada generació el pas de la mort a la resurrecció de Jesús de Natzaret. L’Esperit és veritat i ens guia pels camins de la veritat.

La Pentecosta representa el gran canvi de rumb en el camí de la humanitat, l’Esperit rebut, do del Pare i enviat per Jesús, és llavor de reconciliació i de conversió dels cors. El davallament de l’Esperit és aquella llum que tot ho il·lumina i que fa entenedors els grans episodis de la història de la salvació que tenen el seu centre en la passió, mort i resurrecció de Jesús. L’Esperit és doncs per damunt de tot el do que ve del Pare i ha estat anunciat pel Fill; l’alè del ressuscitat que ja en la mateixa tarda de la resurrecció davallà sobre els apòstols i aquest alè és l’alè de la vida nova com aquell amb el qual el Pare dona vida al primer home. L’alè de l’Esperit ara dóna vida a l’Església i és, en expressió de sant Joan Pau II, la persona-amor i la persona-do dins de la dinàmica trinitària. L’era de l’Església s’inicia amb la vinguda de l’Esperit, una era que perdura en la comunitat cristiana que formem els homes i dones que, reunits per Crist, som guiats per l’Esperit en el nostre pelegrinatge vers el Pare un cop rebuda la bona nova de la salvació i confiada la missió d’anunciar-la arreu del món. El do de l’Esperit és una nova vida, una resposta definitiva a Déu. La vida humana s’emplena per la participació en la vida divina i rep així una dimensió divina i sobrenatural. Gràcies a l’Esperit Sant els homes poden arribar fins al Pare (DV 2); conscients que som membres de l’únic cos de Crist, units a l’Església que té Crist com el seu Senyor i s’omple de l’Esperit Sant. Som les pedres vives de la casa de Déu, l’Església, que com un nou cenacle s’omple d’una remor com si es girés una ventada violenta perquè l’Esperit hi entri i il·lumini els nostres cors amb les llengües de foc de la veritat, que és Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

Obrim portes i finestres a l’aire fresc de l’Esperit, i que tot acollint-nos els uns als altres acollim Crist i l’estimem amb tot el nostre ésser, i plens del seu amor romanguem units a aquell Esperit únic que fa present i és testimoni de la realitat definitiva que és l’amor del Pare.

14 de maig del 2016

DIUMENGE DE PENTECOSTA

VETLLA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Santa Maria de Vallbona

Gn 11,1-9; Ex 19,3-8,16-20; Ez 37,1-14; Jl 3,1-5; Sl 103; Rm 8,22-27; Jo 7,37-39

La nostra esperança és fruit de l’amor de Déu, d’aquell qui és l’amor mateix i aquest amor ha davallat sobre els deixebles, ha estat vessat en els nostres cors mitjançant l’Esperit. El nostre és el temps de l’esperança, el temps de l’Esperit, el temps de l’Església. Mentre esperem el retorn gloriós del Senyor és l’Esperit qui ens guia. Tal com aparegué enmig de la primera comunitat per guiar-la; tots junts el reberen com a llengües de foc sobre cadascun d’ells mentre un fort vent envaïa l’estança. Reberen el do de l’Esperit i en ells la diversitat de llengües ja no era cap obstacle com a Babel; en ells Déu es manifestà en una nova teofania com la de la muntanya de Déu quan Moisès parlava i Déu li responia; un Esperit capaç de revifar ossos secs com els del relat d’Ezequiel; ara de nou com en el relat de Joel l’Esperit s’aboca sobre els deixebles i tots els qui invoquin el nom del Senyor seran salvats. És l’Esperit, el primer fruit de la collita que vindrà i que es posa en lloc nostre, que penetra a l’interior dels nostres cors i que intercedeix a favor del poble sant tal com Déu ho vol.

És el mateix Esperit que davalla sobre nosaltres en el moment del nostre baptisme, que invoquem en la nostra professió i en la nostra ordenació i a qui en cada Eucaristia demanem que transformi el pa i el vi en el cos i la sang de nostre Senyor Jesucrist. L’Esperit que demanem que il·lumini la nostra Església, les nostres comunitats i ens porti el seus dons. Aquell que sols podia venir després que Jesús fos mort, ressuscitat i glorificat.

És Esperit Sant perquè és l’Esperit de Jesucrist. La revelació del Pare en el Fill és la revelació per mitjà de l’Esperit Sant. La reconciliació del món amb Déu en Crist és la reconciliació per mitjà de l’Esperit Sant. Per mitjà de l’Esperit Déu s’acosta a l’home. Va al seu encontre i revelant-se a l’home, aquest rep la Paraula i el Verb fet carn. És com un vent que va d’aquí a allà, que tot ho emplena; com l’alè que, penetrant al nostre interior, ens fa lliures, capaços de rebre aquell que ve a salvar-nos. L’Esperit ens garanteix i ens confirma que per la gràcia de Crist ens podem anomenar Fills de Déu. Ens descobreix les paraules i obres de Crist, que passen per la creu i la resurrecció. L’Esperit fa de l’Església el testimoni d’aquell qui és la veritat, intel·ligible per a tots els pobles i que arriba a les orelles en totes les llengües.

L’Esperit és la força, és Esperit de Déu, és Déu mateix que està prop dels homes i del món; que està dins nostre com la força que ens arrabassa i no es deixa arrabassar. Esperit de proximitat personal de Déu mateix amb els homes; tan inseparable de Déu com ho és l’escalfor de la flama de foc o els raigs del sol. Déu és a prop nostre en l’Esperit, present en l’Esperit, per l’Esperit i com a Esperit. El Pare i el Fill estan presents a través de la realitat espiritual que acull l’home, per mitjà de la mateixa presència, de l’actuació de Déu i de Jesucrist.

Mentre Crist era amb els seus, ells tenien la seva presència, però, en pujar al cel, calia que continués present enmig del seus, de la seva Església, per mitjà de l’Esperit i que aquest omplís els nostres cors per sentir la força que ens fa dir a Déu Pare. Ell és l’Esperit de la vida, la font de l’aigua que raja per donar-nos la vida. Esperit que viu en l’Església i en el cor del seu poble; que ens guia, que ens rejoveneix i es manifesta, que ens promou i ens sosté, alhora que dona a cadascú com li sembla els seus dons.

L’Esperit Sant és el mateix Déu veritable, no una simple força espiritual. Déu en si mateix és amor que, per mitjà de l’Esperit, se’ns manifesta. En Déu aquest amor és l’amor del Pare pel Fill i del Fill pel Pare. L’Esperit és l’amor etern que hi ha en Déu mateix.

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

És possible la santedat? Molt pocs arriben a ser reconeguts sants oficialment i venerats per l’Església en dies determinats. No caiguem en el desànim! Tots estem cridats a la plenitud de la vida cristiana, a l’amor autèntic, «santedat que contribueix a una forma de vida més humana» (Lumen gentium 40). Diu Jesús: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat». Segons un monjo, tots podem participar, en diferent grau, de les virtuts dels sants; i l’amabilitat, segons ell, és la primera. És tan important que, fins i tot, qualsevol virtut sense amabilitat resulta antipàtica.

Voldria compartir amb vosaltres paraules orientadores de l’última Exhortació apostòlica del Papa Francesc: «L’alegria de l’amor». El tema de l’amabilitat és tractat als números 99 i 100. «L’amor amable genera vincles, conrea llaços, crea noves xarxes d’integració, construeix una trama social ferma». Quan participem de l’Amor de Déu, quan estimem realment Crist en tots els altres, contemplant Crist en ells, estimant-los per amor a Ell, el nostre amor flueix de forma natural, com una conseqüència del viure en Crist, participant de la seva vida com la sarment unida al cep.

«Per a disposar-se a un veritable trobament amb l’altre, es requereix una mirada amable posada en ell. Això no és possible quan regna un pessimisme que destaca defectes i errors d’altri, potser per a compensar els propis complexos». Units a Déu, Crist ens envia l’Esperit Sant que transforma el nostre cor i ens prepara a acceptar l’altre, a acollir-lo, a tolerar-lo, a començar la magnífica tasca de la reconciliació. Quan comprenc que Déu estima, igual o més que a mi, a la persona que puc considerar antipàtica o incompatible, puc canviar d’actitud, de fet haig de canviar. D’aquesta manera, podem «unir-nos en un projecte comú, encara que siguem diferents».

Maties fou elegit per completar «el nombre dels dotze apòstols». Nosaltres també som cridats a col·laborar en el projecte de Jesucrist. Units a Ell, donem fruit. Segurament no farem coses extraordinàries ni actes heroics; però sempre queda la fidelitat de cada dia, l’anonimat en la virtut, «l’alegria ben plena» de la generositat, la santedat amagada. Quan acceptem les possibilitats, creix la capacitat i augmenta la responsabilitat. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida». L’amor es profund, transparent i lluminós. «El qui estima és capaç de dir paraules d’encoratjament que enforteixen, que consolen, que estimulen». Això demana «la delicadesa d’una actitud... que renovi la confiança i el respecte». Que en el nostre camí ens ajudi l’exemple i la intercessió de sant Maties!

8 de maig del 2016

L’ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3,6-7,8-9; He 9,24-28,19-23; Lc 24,46-53

«Per què us esteu mirant al cel?». Jesús vencedor del pecat i de la mort, aquell qui ha sortit del Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar amb el Pare (cf. Jn16,28). Oferint-se Ell mateix una sola vegada, ha obert un camí nou per a la salvació. Crist s’enlaira davant dels deixebles, un núvol se l’enduu i els seus deixen de veure’l amb els ulls però resta en els seus cors aquell qui ha dit «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Els deixebles queden embadalits mirant al cel, però ara cal que mirin també a la terra, als homes, la seva tasca és predicar la bona nova i per poder acomplir-ho Crist envia el do promès pel Pare, l’Esperit que els donarà la força per a ser testimonis, rebent el baptisme en l’Esperit que els omplirà de coratge per aconseguir la conversió del cor de tots els homes.

El pla de Déu es trobava contingut ja a l’Escriptura però la duresa de cor dels homes els va impedir de reconèixer-lo i de veure en Jesús el Fill de Déu, per això Jesús ha patit i ressuscitat, per això el Pare l’ha rescatat de la mort perquè un cop glorificat i retornat al Pare l’Esperit davalli sobre els seus i completi la manifestació trinitària de Déu, la plenitud de la teofania. El testimoni dels apòstols reforçat per l’Esperit anuncia la conversió i el perdó, és un missatge d’esperança, de joia i de benedicció. Amb l’ascensió de Jesús al cel comença el temps de l’Esperit, que és també el nostre temps, durant el qual hem de ser testimonis d’aquella alegria immensa amb la qual els deixebles se’n tornaren a Jerusalem, una alegria que no podem aconseguir per nosaltres mateixos sinó que és una alegria regal del Pare per intercessió de Crist i que arriba com un do de l’Esperit.

No ens podem quedar mirant al cel; Ell tornarà, però la nostra no és una esperança desarrelada sinó una esperança arrelada en el nostre món. El nostre testimoniatge és fer present Crist en el món, no desentendre’s dels sofriments dels germans, de tots i cadascun dels homes i dones de la terra, fills de Déu com nosaltres; dirigint la mirada i l’atenció cap als qui més sofreixen els egoismes humans. Perquè esperem el seu retorn, perquè creiem en el món nou i definitiu on Déu eixugarà totes les llàgrimes, no podem conformar-nos a esperar-lo tant sols, no podem renunciar a treballar pel regne de la justícia que ha de venir. Hem de mirar al cel, al Pare, però també a la terra, als germans on hi ha la imatge de Crist.

Qui no creu en la possibilitat del regne, aquell promès per Crist, i resignadament es conforma amb les nostres misèries no fent res per canviar-les en joia i esperança no és de Crist. Jesús, l’únic mitjancer entre el Pare i els homes, el jutge de vius i de morts, el Senyor de l’univers, ha pujat al cel, torna al Pare beneint els seus, omplint-los d’alegria perquè també nosaltres confiem un dia en seguir-lo i en donem gràcies i és tal la joia i la força que ens ha d’omplir, com la que va omplir als deixebles, que no ens podem estar de compartir-la. La joia de participar en la filiació «Pujo al Pare, que és el vostre Pare; al meu Déu, que és el vostre Déu» (Jn 20,17); diu el ressuscitat a Maria Magdalena a la porta del sepulcre buit. Crist ens ha beneït amb el do de la filiació divina, fent-se un com nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet fills de Déu; som fills del Pare per mitjà de Crist i revestits del poder de l’Esperit.

Gràcies a aquest intercanvi sagrat que ens eleva a les coses celestials, ens podem apropar i dirigir al Pare per intercessió del Fill i amb la força de l’Esperit. Crist que s’abaixa per fer-se un dels nostres, ara puja al cel enmig d’aclamacions i al so dels corns i tot pujant-hi ens obre el camí, ens ofereix la salvació, regal del Pare, do de l’Esperit, perquè «hem estat cridats per Crist per participar en la vida de Crist per tal de regnar eternament en Crist» (Elred de Rievall, En l’Ascensió del Senyor, Sermó 65).

5 de maig del 2016

DIJOUS DE LA SETMANA VI DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Montserrat

Fets 18,1-8; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4; Jo 16,16-20

«La vostra tristesa es convertirà en alegria» (Jn 1,20). El temps de Jesús, el temps de Déu no és un temps a la mesura humana; «per al Senyor, un dia és com mil anys, i mil anys, com un dia» (2Pe 3,8). En Jesús hi ha dos temps fonamentals, el temps de l’acompliment de la seva missió redemptora, que comença amb l’encarnació, i el temps de la seva glorificació que s’inicia amb la resurrecció. Les paraules i els temps de Jesús costen d’entendre als deixebles; veien Jesús, el sentien, veien la Paraula feta home, al Verb fet carn, però sols a la fi veuran el Crist ressuscitat, gloriós, que ha vençut la mort i vencent-la ens ha donat a tots la vida vertadera. El nostre plor i el nostre plany, la nostra tristesa seran també convertits per la passió, mort i resurrecció de Crist en la vertadera alegria, en la vertadera vida.

«Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa (...), un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» ens diu Cohèlet (Coh 3,4). També en la vida del cristià, en la nostra vida de cristians compromesos en una comunitat com a monjos, hi ha un temps per a cada cosa. Un temps per a la crida, per començar el camí, un camí que ha de ser al començament forçosament estret (RB Pròleg) i que es va eixamplant amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, quan l’orella està atenta a escoltar allò que Déu ens diu, mentre anem «corrent per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Pròleg,49). Els cristians, que és el que som els monjos, som aquells qui fem camí vers Crist. Com Pau després de predicar a l’Areòpag aquell en qui vivim, ens movem i som; aquell que ja té assenyalat el dia en què ha de jutjar el món, aquell acreditat davant de tothom i que Déu ha ressuscitat d’entre els morts (Cf. Ac 17,28-31). Un camí que portarà Pau a Corint per dur una vida de pregària, treball i apostolat, un camí que a la fi, després de doldre’s, el portarà a fruir eternament del goig de la resurrecció del Senyor.

Els cristians fem un camí que comporta canvi i creixement, que en la nostra vida de monjos es manifesta en una fidelitat i en un compromís amb la crida rebuda per seguir Crist, tot i que tampoc acabem d’entendre massa bé les seves paraules. Un camí que fem sabent que ens hi esperen moments de dol, petites morts, durant les quals deixem de veure Jesús, i que al llarg de la nostra vida ens donaran noves forces per créixer com a cristians i avançar fins aconseguir entreveure’l. Un camí que no és fugida, sinó vertadera conversió, per viure estimant amb el desig de viure intensament, centralment, fontalment, l’amor de Crist. Un camí que comencem cada matí posant-hi la nostra voluntat de donar-li a Ell el millor que hi ha en nosaltres mateixos, emprant els dons i talents que ens ha donat al seu servei i al dels germans. La vida monàstica està centrada en la joia de la Pasqua que cal que ocupi el cor de la nostra experiència, i que ha de ser el centre de tot, tant per a cadascun de nosaltres com per a totes la nostres comunitats. No podem defugir els sofriments, la passió i la mort que són inevitables per tal de poder participar de la resurrecció de Crist. Però el nostre camí avança, malgrat sigui sovint entre angoixes i incerteses, a les quals maldem per aferrar-nos creient-les seguretats a força de conèixer-les; ens volem refermar en el plor i en el dolor, porucs de caminar vers la joia.

«No desesperar mai de la misericòrdia de Déu», com ens diu sant Benet (RB 4,74), vol dir arribar a la fi del camí avançant pas a pas, dia a dia en la nostra conversió en Crist i per Crist; un camí que dura tota la vida terrena i al llarg del qual hem d’aprendre a suportar les febleses del proïsme i a conscienciar-nos de les nostres. Quants cops amb els nostres egoismes i els desitjos de jutjar els altres creient-nos superiors, omplim el camí dels nostres germans de comunitat de dolor. Perquè també nosaltres som causa de dolors i plors, amb les nostres incomprensions vers els germans i el nostre tancament a l’amor de Déu. Avançar vol dir estar disposat a reprendre cada dia el camí, a recomençar-lo de nou cada dia, perdonant i fent-nos perdonar. La nostra meta no és una autorealització personal, la nostra meta és Crist; no és ni adquirir res ni sobresortir, ni creure’ns l’essència de la vida cristiana, de la vida monàstica; sinó obrir-nos a l’ajut de Déu, a la seva gràcia, a saber que hi ha molt més que no podem fer per nosaltres mateixos que allò que sols podem aconseguir amb l’ajut de Déu; sols amb Ell les nostres debilitats i limitacions, les nostres febleses, poden ser superades.

Per fer aquest camí tenim un model en Maria. Escrivia Elred de Rievall «Heus ací la dona forta, dotada de discreció enlloc de xafarderia, d’humilitat enlloc de vanitat, de virginitat enlloc de voluptuositat». El seu privilegi més elevat és la pobresa, la seva gloria més gran haver viscut amagada. La fe i la fidelitat de Maria, d’aquesta humil serventa, la fan un perfecte instrument de Déu. Ella ho ha rebut tot de Déu mitjançant Crist. Ella no s’ha resistit a la misericòrdia, a l’amor i a la voluntat de Déu; lliure sempre de tot egoisme.

A recer de Maria, en aquesta casa de Déu, on aquells que hi descansen esperen que els sigui oberta la porta del cel en el dia de la joia eterna, confiem que el Senyor transformi els nostres plors, els nostres dols i les nostres tristeses en aquella joia que sols Ell ens pot donar. Que puguem dir com els deixebles «Ara sí que parles clar i no amb imatges. Ara veiem que ho saps tot i que no necessites que ningú et faci preguntes. Per això creiem que has sortit de Déu» (Jn 16,29).

Que la joia de la Pasqua i l’esperança de l’Esperit ens ajudin a ser portadors de la bona nova de l’Evangeli per fer arribar al cor de tots els homes i dones l’alegria del Crist ressuscitat. Que Maria ens hi ajudi i ens acompanyi sempre.