29 d’abril del 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Pilar,

Em va fer gràcia el que em comentaves sobre la teva conversa amb una altra persona sobre un text de l'Apocalipsi: «els escollits aniran corrent darrere de l'Anyell», i com aquesta persona amb la qual parlaves et deia: «doncs, si a més d'estar corrent en aquesta vida, hem de córrer en l'altra...». Em va fer gràcia, i a més em va fer pensar. I vaig recordar un text de sant Gregori de Nissa, un Sant Pare del segle IV: «després que fos separat i destruït el que no és net i legítim, llavors la naturalesa del legítim es farà gran gràcies a un aliment copiós i s'afanyarà a produir fruit, en rebre les degudes cures durant un temps no curt, recuperant així l'espècie comuna que al principi Déu ens havia imprès i atribuït. Benaurats aquells a qui, en néixer per la resurrecció, a l'instant els sobrevingui la bellesa perfecta i completa de les espigues!» (Diàleg sobre l'ànima i la resurrecció, 17).

No és l'únic text, en té d'altres, potser més explícits, en els quals Gregori ensenya la seva opinió que després d'aquesta vida continuarem endinsant-nos en el misteri de Déu. De fet, si el Gènesi ens parla sobre les passejades d'Adam i Déu al capvespre, hom pensa que eren moments deliciosos per a Adam, per créixer en el coneixement de Déu. Mai arribarem a penetrar del tot en el misteri de Déu, però a mi no em repugna pensar que en l'eternitat, en la nostra relació amb Déu, seguirem l'Anyell, corrent o passejant, m'és igual. O asseguts a la taula del banquet de l'Anyell. Aquí, en el temps, el Senyor ens atrau, ens arrossega com un Bon Pastor, segons el seu mateix ensenyament. Ell ens coneix, ens parla, «ens fa descansar en prats deliciosos, ens mena al repòs vora l'aigua, i allí ens retorna». En aquest caminar junts ens va revelant la profunditat del seu amor per nosaltres. Perquè nosaltres arribem a estar «malalts d'amor» (Ct 2,5). Aquest coneixement, aquesta penetració en el misteri diví hom creu que continuarà en l'àmbit de l'eternitat. «Déu és amor». La profunditat i riquesa d'aquest misteri ens atreu, ens fascina. I aquesta atracció penso que continuarà d'una manera més viva, més intensa més enllà del temps, en l'eternitat. Perquè l'amor té un dinamisme permanent d'obertura i donació. I això em porta a pensar que, com suggereix l'Apocalipsi, seguirem després d'aquest temps tot seguint les petjades de l'Anyell. Per aprendre més amor. Per viure més amor. Com suggereix Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Amat: «L'Amic preguntava al seu Amat, si encara hi havia alguna virtut d'ell que encara no estimava. I l'Amat li va respondre que tot el que podia multiplicar en l'Amic el seu amor estava per estimar».

Jo crec que aquest temps que vivim en la bellesa del nostre planeta, i immersos en tantes preocupacions de tota mena, fonamentalment és per conèixer el nostre Pastor, i coneixent-lo rebem més i més vida. Una vida que ens faci viure el temps a pressió, en l'esperança d'anar donant a llum l'etern. I començar a viure el pensament del salmista: «Sigui el Senyor la teva delícia i ell et donarà el que desitja el teu cor».

Pilar, moltes gràcies per la teva trucada. Però, ja saps, disposada a participar en una cursa de fons. Potser haurem d'utilitzar un altre tipus d'hàbits. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 4t de Pasqua (Cicle B)

Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa, Sobre els evangelis (XIV,3-6)
«Jo sóc el bon pastor i reconec les meves ovelles, és a dir, les estimo, i elles em reconeixen a mi». És com si digués clarament: «Els qui m'estimen em segueixen». El qui no estima la veritat, és que no la coneix.

Ja que hem escoltat, germans estimadíssims, el perill del pastor, que les paraules del Senyor us facin pensar en el perill de les ovelles. Examineu si sou ovelles d'ell, examineu si el coneixeu, examineu si coneixeu la llum de la veritat. Si la coneixeu, us dic, no per la fe, sinó per l'amor; si la coneixeu, us repeteixo, no pel fet que creieu, sinó per les vostres obres. Perquè el qui diu això, l'evangelista Joan, en dóna testimoni tot proclamant: «Els qui diuen que coneixen Déu, però de fet no compleixen els seus manaments, són mentiders».

Per això en aquest lloc el Senyor afegeix immediatament: «Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, i dono la vida per les ovelles». És com si digués clarament: «El fet que jo conec el Pare i que ell em coneix és palès perquè jo dono la meva vida per les ovelles; és a dir: la caritat que em fa morir per les ovelles és la mateixa caritat per la qual demostro com estimo el Pare».

I, de les ovelles, en torna a parlar quan diu: «Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna». De les mateixes ovelles ja havia dit una mica abans: «Els qui entrin passant per mi se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges». És a dir: entraran a la fe, sortiran de la fe a la visió, de la creença a la contemplació, i trobaran pasturatges en el convit etern.

Les ovelles d'ell troben pasturatges perquè tot el qui el segueix amb cor senzill és nodrit amb l'aliment de les prades eternes. ¿I quins són els pasturatges d'aquestes ovelles sinó el goig intern d'un paradís sempre ubèrrim? Perquè el pasturatge dels elegits és el rostre sempre present de Déu, que quan és contemplat amb nitidesa assacia ja per sempre la nostra ment amb el menjar de vida.

Busquem doncs, germans estimadíssims, aquests pasturatges, en els quals ens gaudirem de la festa de tants conciutadans. Que la mateixa festivitat de tanta gent joiosa ens inviti! Encenguem la nostra ànima, germans, que la nostra fe s'escalfi en el que ha cregut, que s'enardeixin els nostres desigs per les coses del cel: estimar-les ja és adreçar-nos-hi.

I que cap adversitat no ens retregui del goig d'aquesta festa íntima, perquè si algú desitja arribar a la meta proposada, cap aspresa del camí no aconsegueix ofegar el seu desig. Que no ens sedueixi l'afalac de la prosperitat, perquè és un caminant neci aquell que veu, durant el seu camí, prats delitosos i s'oblida d'allà on volia anar.

DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 4,8-12; Sl 117,1.8-9.21-23.26.28cd.29 (R.: 22); 1Jn 3,1-2; Jn 10,11-18

Germanes, germans,

L'evangeli de Joan, a diferència dels evangelis sinòptics, no ens narra cap paràbola. Per contra són abundants en ell les al·legories, és a dir, relats amb metàfores continuades. Així, per exemple, al capítol sisè tenim l'al·legoria del pa de vida, en el desè l'al·legoria del bon pastor i en el quinzè l'al·legoria del cep veritable i les sarments. Al·legories perfectament adaptades al món jueu del temps de Jesús i que per aquest motiu esdevenen imatges corrents i entenedores per al seu auditori. La inculturació arriba al seu zenit quan Jesús s'identifica fins i tot amb cadascun dels elements centrals d'aquestes al·legories: així ell dirà que és l'autèntic pa de vida, el bon pastor i el cep veritable.

El diumenge quart de Pasqua se centra en cada un dels tres cicles en l'al·legoria del bon pastor. La imatge del pastor és clarament messiànica. En els salms veiem com aquest terme s'aplica a Déu mateix: «El Senyor és el meu pastor», llegim en el salm 22. I el salm 79 comença, també, dient: «Pastor d'Israel, escolteu-nos, vós que guieu com un ramat els fills de Josep». En el fragment que hem escoltat avui, Jesús s'autoproclama per dues vegades com el bon pastor, el pastor que arriba a donar la vida per les ovelles perquè les reconeix com a seves i se les estima. Cal notar que l'expressió «Jo sóc» ens remet al nom de Jahvè que Déu va revelar a Moisès en el Sinaí. Per tant, Jesús s'identifica amb Déu mateix, el Déu salvador i provident que vetlla pel seu Poble i el defensa contra els adversaris, en el nostre text catalogats com a llops.

Aquest capítol desè de l'evangeli de Joan ve a ser com una mena de parèntesi entre la guarició del cec de naixement i la resurrecció de Llàtzer, relats amb els quals no presenta cap relació. Llegit amb atenció, però, hom s'adona que l'al·legoria se situa en un context polèmic i en conflicte amb la sinagoga. I en aquest sentit empalma amb el capítol anterior de la guarició del cec de naixement, que fou exclòs de la sinagoga pels caps del poble. Joan escriu el seu evangeli cap a la fi del segle primer, i en la seva predicació, l'escola joànica ha de viure moments d'enfrontaments ideològics amb els jueus del seu temps. D'aquí ve que el quart evangeli presenti uns llargs discursos polèmics entre Jesús i els jueus. Joan està retratant d'aquesta manera l'oposició entre les primeres comunitats cristianes i la sinagoga jueva.

En el fragment que hem escoltat, Jesús fa clarament al·lusió als seus adversaris quan parla dels qui treballen a jornal i no són bons pastors, o bé quan parla del llop que destrossa les ovelles o les dispersa, clara referència als heretges i cismàtics que revolucionen el ramat amb doctrines perverses. Però, Jesús, coneix les ovelles que són seves amb el mateix coneixement que ell té del Pare i el Pare d'ell. Conèixer, en l'evangeli de Joan equival a una relació personal, intel·ligent i afectuosa. Per això el seu coneixement de les ovelles és un coneixement amorós.

No hi ha dubte que el nostre text té un rerefons clarament pasqual ja que Jesús parla de donar la vida i de recobrar-la —mort i resurrecció— i que aquesta vida l'ha donada per les seves ovelles. Aquí hi ha sintetitzada la missió que Jesús ha rebut del Pare en bé de la humanitat. La insistència sobre la unitat del ramat amb un sol pastor ens remet al capítol 17 del mateix evangeli quan Jesús prega el Pare que tots siguem u. Joan dóna testimoni de la catolicitat del missatge de Jesús quan diu en boca de Jesús: «Encara tinc altres ovelles, que no són d'aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu». Nosaltres som aquestes ovelles adherides a l'únic ramat del bon pastor. Nosaltres que hem escoltat la predicació i el testimoni que ens han transmès els apòstols i els seus successors i hem cregut en Jesús.

Seria bo, que ens preguntéssim si realment ens hem adherit a Jesús amb un convenciment ferm i amb un amor sincer; que analitzéssim fins a quin punt estem donant la vida dia a dia per ell i pels germans tal com ell la donà per tots nosaltres; que tinguéssim el coratge de criticar-nos nosaltres mateixos per veure si de debò tenim en compte els qui ens envolten o bé si no som més que una mena de jornalers que tan sols miren de salvar la pròpia pell o la seva imatge i que s'esmunyen a l'hora de la dificultat.

I, finalment, que reconeguéssim que més d'una vegada hem fet el paper de llops entre nosaltres i no hem afavorit la unitat, sinó que més aviat hem provocat confusió, malestar i fins i tot divisió en el nostre entorn.

Aquest diumenge, germans, ens porta a tenir un record especial pels pastors de l'Església, en primer lloc pel nostre sant Pare Benet XVI, pels bisbes, pels preveres i per tots aquells que col·laboren en la pastoral de l'Església. Celebrem també avui la jornada mundial de pregària per les vocacions, un repte seriós que pesa no solament sobre l'Església institucional sinó sobre tot el poble fidel en aquests moments en què són més necessaris els testimonis de fe, portadors de la flama de l'evangeli a tot el món. Demanem a Jesús ressuscitat, l'únic bon pastor, que doni als nostres pastors saviesa, coratge i un amor molt gran a les ovelles a ells encomanades per tal que la seva tasca pastoral esdevingui ferment d'unitat i de creixement del Poble de Déu.

27 d’abril del 2012

LA MARE DE DEU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia pronunciada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 3-6.11-12; Lc 1,39-47

«Ben de la vora —volia veure-us
Oh Verge negra —del blanc vestit!
Dalt de l'estrado —avui pujava
i us he guaitat —de fit a fit
la dolça cara —que m'ha deixat
tot enternit».

(Joan Maragall)

Al vostre «estrado» pujava avui... O millor, pujo avui a «la mística cambra», com canta el prefaci d'aquesta festa de la Mare de Déu de Montserrat. Mística cambra, d'on va sortir Crist, espòs de l'Església i llum de les nacions... Ella és esperança dels fidels i honor del nostre poble.

I al voltant d'aquesta mística cambra es reuneixen i preguen multituds de devots de la Mare de Déu, com una nova reedició dels Fets dels Apòstols, on llegim que al Cenacle pregaven tots junts al voltant de la Mare de Jesús. Avui pugen a la mística cambra el poble de Catalunya, i innombrables gents de més enllà de la nostra terra, per trobar-se amb la Mare, i trobant-se amb la Mare, trobar-se també amb el Fill, que s'hi recolza.

I d'aquí surten enfortits amb el foc de l'Esperit Sant per viure i per anunciar el projecte de Déu. Un projecte de Déu que ens posa de relleu la lectura d'Efesis: «La benedicció que Déu ha disposat» per a tots els pobles. Tots hem estat «beneïts en Crist dalt del cel». Aquesta benedicció es comença a vessar, a manifestar, en Santa Maria, com la mística cambra on ve a reposar el Senyor. «En el seu Fill hem estat elegits». Però elegits per a una tasca concreta que requereix un treball per part nostra: «ser sants, irreprensibles davant el Senyor». Això no és un desig nostre, sinó que prèviament és un desig de Déu. A nosaltres ens exigeix tot un camí de conversió, de tornada cap al misteri de Déu. Per fer això més factible el Verb es deixa veure, es manifesta en aquesta singular criatura, Maria.

Crist és el camí per obtenir aquesta herència de Déu, la garantia de poder realitzar els desitjos de Déu. Crist és, doncs, tota la nostra esperança. Un Crist que trobem a la «mística cambra» ocupada per la Mare. Els fills congregats per la mare, recollits en la pregària, per rebre la força de l'Esperit Sant, el mateix Esperit que va cobrir Santa Maria, i que ens ha de cobrir a nosaltres, per donar a llum el Crist que esperen els pobles.

Amb la força de l'Esperit sortim fora. Per portar l'alegria de Déu. Com Santa Maria. Ella surt de casa per visitar Elisabet. Aquesta la rep amb una salutació plena de goig: «Beneïda ets tu entre les dones, i és beneït el fruit del teu ventre. Qui sóc jo perquè em visiti la mare del meu Senyor», fent així un dels més bells panegírics de la Verge. La figura de Maria emergeix en aquesta escena amb gran bellesa i simpatia: la seva alegria contagiosa, el seu afecte, la seva fe compartida, la seva servicialitat, és una pintura deliciosa de Maria.

Quan una persona camina amb un llum a les seves mans se li il·lumina el rostre amb la flama del llum. Quan es porta Déu a dins, llum de llum, hom queda il·luminat des de dins en tot l'ésser, de manera que tota la persona queda com transfigurada de bellesa.

Santa Maria viu il·luminada des de dins. Porta el Sol a dintre. Visita Elisabet, ens visita a nosaltres, amb la seva llum i la seva proximitat, i la seva joia passa al nostre cor: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva». Les paraules de Maria han de tenir un ressò en el nostre cor. Com Elisabet hem d'acollir a casa nostra la Mare de Déu que ve a nosaltres amb la seva alegria maternal.

«Tot el qui creu —diu sant Ambròs— concep i engendra la Paraula de Déu i reconeix les seves obres». I continua dient: «Que en tots resideixi l'ànima de Maria per glorificar el Senyor, que en tots resideixi l'esperit de Maria per exultar en Déu. Si corporalment només hi ha una mare de Crist, per la fe Crist és fruit de tots».

«Maria clama el Senyor plena de goig, la seva ànima celebra el seu Déu, que l'ha mudada amb vestits de victòria, l'ha coberta amb un mantell de salvació». Aquesta festa entranyable de la Mare de Déu de Montserrat es també una invitació a mudar-nos nosaltres amb vestits de festa i de victòria.

23 d’abril del 2012

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 12,10-12; Sl 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

L'oració col·lecta de l'Eucaristia ens dóna l'orientació pertinent per a la celebració del sant, com un punt de referència per imitar les seves virtuts en la nostra vida creient.

La d'avui, fa referència al fet que sant Jordi va ser un fidel imitador de la Passió de Crist, «i per això nosaltres el celebrem i invoquem com a protector de la nostra feblesa». El necessitem, ja que estem cridats a ser imitadors de Crist, a no anteposar-li res. Ara bé, el nucli fonamental de la persona del Crist, de la seva vida i la seva obra entre els homes és la Passió. Tot l'evangeli és com una extensió de la seva Passió. El centre és la mort i la resurrecció del Senyor. Tota la vida és viscuda en relació amb «la seva Hora», que és l'hora de la Passió. La vida de qui vol seguir Crist ha de tenir en compte que al centre de la seva vida hi ha la creu. Ho diu el mateix Crist: «Qui vulgui ser deixeble que prengui la seva creu i que em segueixi». I també: «Com jo us ho he fet, ho heu de fer també vosaltres. Si a mi m'han perseguit, el mateix faran amb vosaltres. Si m'han escoltat a mi també us escoltaran a vosaltres».

La dificultat del seguiment de Crist la posa en relleu el mateix Crist, i ens ho confirma la vida dels seus màrtirs. Avui, en concret sant Jordi. La tradició i la llegenda ens parlen de la seva lluita amb el drac. Més enllà de la fabulació popular el que ens hauria de quedar clar és que el seguiment de Crist mai no ha d'oblidar que és la tensió d'una lluita. Contra qui? Contra el drac. Un drac que adquireix perfils diferents segons els temps. Ha escrit algú: «Ja ho veieu, senyor sant Jordi: tenim el drac a casa. Se'ns vol menjar la terra, la llengua i l'ànima. Mateu el drac i allibereu-nos de les seves dents imperialistes, que són esmolades i les dissimula molt bé. Mireu, senyor Sant Jordi, que en l'Església del Senyor Jesús també hi ha dracs. Són molt astuts i ambiciosos i autoritaris. Volen que adorem molts déus i això no ens ho digué el Senyor Jesús» (Jordi Llimona).

La nostra lluita contra aquest drac que se'ns ha ficat a casa, a la nostra societat, a la nostra Església, i jo diria que dins de cadascun de nosaltres, cal afrontar-la amb l'espasa de la Paraula. «La Paraula de Déu que és viva i eficaç, penetrant com espasa de dos talls, que penetra fins a la unió de l'ànima i de l'esperit» (He 4,12). És a dir una arma molt apropiada per iniciar la lluita en el meu propi cor, en meva pròpia vida.

Podem prendre la Paraula de Déu proclamada en aquesta solemnitat que ens dóna suports importants per seguir les petjades de sant Jordi en el nostre seguiment de Crist. Una primera paraula la tenim en el salm: «Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor, feliç l'home que s'i refugia». Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor. Tasteu i veureu el seu regne, que no consisteix en menjar ni en beguda; en aquest cas estaria reservat a nosaltres, homes o dones del primer món, sinó que el regne d'aquest Senyor és justícia, amor i pau, la qual cosa ens hauria de posar en alerta perquè en aquest punt ens passen davant els homes i dones d'altres latituds, d'un altre món molt diferent del nostre, sadollat i satisfet de si mateix.

Una altra paraula: «Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, el seu Messies ja governa». Victòria que assolim quan deixem que Déu sigui protagonista en la nostra vida. I és protagonista quan ens deixem il·luminar per la saviesa de la fe. Hem sentit que: «la nostra fe és la victòria que ha vençut el món. Qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?» Això ens ha de portar a tenir cura de la nostra connexió amb «el cep veritable que és Crist». Crist viu en mi? Rebo d'ell la saba preciosa de la seva vida? I la connexió també amb el vinyater, el bon pagès, el Pare, que, tot podant-nos per mitjà de les circumstàncies de la vida, ens posa en situació de donar més fruit.

En Sant Jordi tenim un bon testimoni per a la nostra vida de fe i de consagrats al Senyor.

22 d’abril del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 3r de Pasqua (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe
El Senyor es va aparèixer als seus deixebles després de la resurrecció i els saludà dient: «La pau sigui amb vosaltres». És la pau i la salutació de la Salut mateixa; la salutació, en efecte, rep el nom de la paraula salut. Ara bé, ¿hi pot haver res de millor que la Salut saludi l'home? Perquè la nostra Salut és el Crist. Sí, ell és la nostra Salut. Ell, que va ser nafrat per nosaltres, clavat en creu i posat en un sepulcre. Però, del sepulcre, se n'aixecà sa de les ferides, conservant-ne les cicatrius. Va veure que convenia als deixebles que conservés les seves ferides per guarir-los de les ferides del cor.

¿Quines ferides? Les ferides de la infidelitat; perquè en aparèixer-se'ls en la carn, es pensaven que veien un esperit. No és pas poc greu aquesta ferida del cor! Si s'haguessin quedat en aquesta ferida, és a dir, si no haguessin cregut que havia ressuscitat el cos sepultat, sinó que un esperit havia pres una aparença humana, enganyant així els ulls de la cara, que s'imagini la vostra caritat si, seguint aquesta creença —o, més ben dit, aquesta incredulitat—, no hauríem de plorar no solament les ferides, sinó la mort mateixa de tothom.

El Senyor, doncs, es mostrà als seus deixebles. El Cap de l'Església els mostrava el Cap i els prometia el Cos. ¿Què els diu, si no, tot seguit? «Això és el que us deia quan encara era amb vosaltres». ¿Què significa «quan encara era amb vosaltres»? Quan era mortal com vosaltres, que ara ja no ho sóc. Era amb vosaltres quan havia de morir. En aquest sentit ja no sóc amb vosaltres, perquè vosaltres haureu de morir i jo ja no he de morir més. Això és el que us deia.

Us deia que s'havia de complir tot. «Llavors els obrí la intel·ligència». Veniu, doncs, Senyor, amb les vostres claus, i obriu-nos perquè nosaltres també ho entenguem. Ens ho dieu tot i no sou cregut. Citeu les Escriptures, i encara no entenen res. Els cors estan tancats; obriu i entreu. I així ho va fer. Llavors els obrí la intel·ligència. Obriu, també, Senyor, el cor al qui dubta del Crist; obriu la intel·ligència al qui creu que el Crist va ser una fantasma.

Llavors els obrí la intel·ligència i els digué «que el Crist havia de patir i de ressuscitar al tercer dia». Ells ho veieren, això. El van veure patir, el van veure penjat a la creu; i, després de la resurrecció, el veien present i vivent. ¿Què era, doncs, el que no veien? El Cos, és a dir, l'Església. El veien a ell, però no la veien a ella; veien l'Espòs, però l'Esposa encara els era invisible. L'Espòs els la promet ara en dir que «calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats». Els deixebles encara no ho veien, això; no veien l'Església que es difon per tot el món, començant per Jerusalem. Hi ha quelcom de semblant entre nosaltres i ells. Nosaltres veiem quelcom que ells no veien, i no veiem quelcom que ells veien. ¿Què veiem que no veien ells? L'Església escampada per tots els pobles. ¿Què no veiem que ells veien? El Crist d'una manera corporal. Així, doncs, de la mateixa manera que ells el veien a ell i creien en el Cos místic, nosaltres, que veiem el Cos, creguem en el Cap. El que ells creien ja s'ha realitzat, i el que nosaltres creiem també; s'ha acomplert la seva fe en el Cap, que s'acompleixi la nostra en el Cos. Ells van conèixer el Crist total igual com nosaltres, però ni ells ni nosaltres no el veiem totalment. Ells van veure el Cap i van creure en el Cos; nosaltres veiem el Cos, i creiem en el Cap. Amb tot, però, a ningú no li manca el Crist, perquè es troba en plenitud en tothom.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Ma Lluïsa,

Hi ha un pensament de sant Joan Crisòstom que m'agrada molt, que em té el cor robat: «que el meu silenci, Senyor, doni lloc a la teva Paraula». És que nosaltres estem cridats a viure de la Paraula, i la Paraula necessita de l'àmbit del silenci perquè ressoni en la meva vida, perquè arreli en el meu cor.

Potser per això m'agrada tant aquest silenci del qual em parles en la teva carta, fins i tot amb una pinzellada d'humor: «El silenci de la casa del meu cor, quan espera Déu. No es pot descriure. No sóc digne que entris a casa meva. M'agrada viure en aquesta “casa”: treure la pols, les teranyines... que estigui neta, perquè espera Déu. Jesús, posa bondat, acolliment, amor en aquesta casa. “Tota la casa es va omplir del perfum de nard”. (Mafalda diu: “anem a casa a callar una estona”). Amb aquest silenci et desitjo que siguis feliç a casa teva, al teu cor».

Preciós «silenci». Tota una invitació a una oració silenciosa. Invitació a entretenir-se, viure part del nostre temps netejant la casa, traient la pols, les teranyines... Perquè esperem Déu. En realitat, jo no sé si veritablement esperem Déu, o el nostre cor espera altres coses en aquesta vida, i per això estem molt de temps «fora de casa».

Tampoc no sé si els deixebles de Jesús, un cop crucificat, l'esperaven. Els relats evangèlics fan la impressió que no l'esperaven. Però alguna cosa hi havia en ells que els portava a estar reunits a casa. Potser per parlar de les seves nostàlgies?, Potser per sentir-se, restant junts, més protegits de la por? Potser...? Jo crec que en aquells encontres dels deixebles després de la crucifixió de Jesús hi havia d'haver molts silencis, per advertir les teranyines de les seves pors i covardies... Però eren a casa. I això és el que vol el Senyor de nosaltres: que estiguem a casa, perquè vol entrar en aquesta casa interior per portar-nos la pau. Però pot succeir que vingui la pau a casa i nosaltres no siguem a casa.

No ens aniria malament recordar les paraules de gran bellesa de sant Agustí, en les seves Confessions: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! Tu estaves dintre meu i jo estava fora, i allà fora et buscava... Em tenien allunyat de tu aquestes coses que no existirien si no tinguessin en tu la seva existència. Em vas cridar. I vas trencar la meva sordesa. Resplendires davant meu. I vas treure la ceguesa dels meus ulls. Exhalares el teu perfum i vaig poder respirar. I ara sospiro per tu. Et vaig tastar i ara sento fam de tu. Em vas tocar i em vaig abrusar en la teva pau». (X,27)

Com tu dius, Ma Lluïsa, el silenci de la casa del cor que espera Déu no es pot descriure. Hi estic d'acord. Avui em deia una altra persona amiga a qui convidava al silenci, que aquest no és possible. No serà possible d'una manera absoluta, però sí que és possible com a acollida del nostre espai interior a una paraula, al do de la vida, a una trucada externa, que pot posar un altre ritme en la nostra vida. Un ritme de més i millor vida. El silenci no es descriu, es viu. És molt bella aquesta pregària de sant Agustí: «Oh casa plena de llum i de bellesa! Estimo la teva bellesa i el lloc on habita la glòria del meu Senyor, que t'ha construït i és el teu amo. Per tu vaig sospirar jo pelegrí a la terra. I jo dic a qui et va fer a tu que sigui també propietari de tu, perquè també em va fer a mi. M'he esgarriat com una ovella perduda, però espero ser portat a tu a les espatlles del meu pastor» (XII,15). Que la teva casa estigui sempre plena del perfum de nard. Una abraçada,

+ P. Abat

15 d’abril del 2012

DIUMENGE DE L'OCTAVA (II) DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31

«Jesús entrà, es posà al mig i els digué: "Pau a vosaltres"»

«El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: "Pau a vosaltres." Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: "Pau a vosaltres."»

Tant en una ocasió com en l'altra, Jesús entra en una casa, es posa al mig dels deixebles i els dóna la seva pau. Després de la desfeta, de l'abandó, de la traïció, la presència renovada de Jesús ressuscitat, vencedor de la mort, enmig dels deixebles és el fruit més clar de l'amor invencible de Déu per nosaltres: Jesús és enmig nostre. És amb nosaltres, tant els dies de les seves primeres aparicions als deixebles com també en els nostres dies. És enmig nostre i ens ofereix la seva pau.

Reconèixer aquesta presència del Senyor ressuscitat enmig de les nostres comunitats és potser allò que més ens costa. La invitació a ser creient, que Jesús feia a Tomàs, també avui se'ns fa del tot actual. I és que, només quan sapiguem reconèixer la presència de Jesús en la nostra vida, enmig de les nostres comunitats, en l'Església; només quan sapiguem reconèixer des del fons del nostre cor la seva presència enmig nostre, la nostra vida podrà canviar, podrà transformar-se, podrà ser una vida en el Crist. Una vida que venci el món, perquè: «qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu?»

Mirem-ho d'una altra manera: com podem ser i dir-nos cristians si, des de la fe, no prenem consciència de la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre? La vida en Crist, no és fruit de viure en comunió amb Crist? El baptisme no ens incorpora a Crist? L'eucaristia no és comunió amb el cos i la sang de Crist? El do de la presència de Crist en les nostres vides, en les nostres comunitats, en l'Església és el fruit més gran que ens ha donat el Senyor per caminar per aquest món... i també per a viure en l'altre. Per què, de fet, què farem quan, després de passar d'aquest món, esclati en nosaltres la vida nova de què ja ara som portadors, sinó viure definitivament i plena a la presència del Senyor, viure definitivament i plena la comunió que ja ara ens ofereix? Si després de la nostra mort, ja no seran necessaris els sagraments, les predicacions, l'esforç i el treball, perquè l'única cosa que comptarà serà viure de la sobreabundància de la plenitud de Déu per la comunió plena i perfecta de la nostra vida amb la del Senyor, vol dir que també ara, en el nostre camí on són necessaris els sagraments, les ensenyances i l'esforç, viure conscients de la presència del Senyor enmig de les nostres vides, que ens ofereix la seva pau i ens invita a viure en ell, és també allò que ha de comptar més en la nostra vida, allò que hem de desitjar més que l'aigua en temps de sequera.

Ara ens disposem a partir el pa, a celebrar de nou el memorial del Senyor, que ens oferirà de nou la seva pau. Acollim-la al fons del nostre cor, perquè ens pacifiqui de soca-rel i ens permeti reconèixer-lo present enmig nostre al llarg de tot aquest dia i al llarg de tota la nostra vida, perquè també nosaltres puguem cantar sincerament: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge de l'Octava (II) de Pasqua (Cicle B)

Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe
¿Per què Tomàs cerca d'aquesta manera unes proves per a la seva fe? ¿Per què discuteix amb tanta duresa el ressuscitat que ha sofert la passió amb tant d'amor? ¿Per què la mà del deixeble vol colpir novament aquest costat obert per la llança del soldat?

¿Per què, només tu, Tomàs, demanes que et siguin presentades les ferides com a proves de la teva fe?

El vostre amor, germans, s'hauria estimat més que després de la resurrecció del Senyor no hagués quedat cap dubte a ningú. Però Tomàs portava no solament la incertesa del seu cor sinó també la de tots els homes. I, com que havia de predicar la Resurrecció a les nacions, cercava, com un bon obrer, sobre què havia de fonamentar un misteri que demana tanta fe. I el Senyor mostra a tots els apòstols allò que Tomàs havia demanat tan tard. Jesús ve i els mostra les mans i el costat. En efecte, aquell qui entrava mentre les portes eren tancades, els deixebles el podien prendre per un esperit sinó els hagués pogut mostrar allò que el caracteritzava, les ferides, signe de la seva passió.

De seguida va a Tomàs i li diu: «Porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Que les ferides que tu tornes a obrir, deixin pas a la fe arreu de l'univers, elles que han vessat ja l'aigua del baptisme i la sang del rescat. Tomàs respongué: «Senyor meu i Déu meu».

Que ningú no sigui més incrèdul, sinó creient. Tomàs manifesta i proclama que aquell no és només un cos humà sinó que, per la passió del seu cos de carn, el Crist és Déu i Senyor. És veritablement Déu el qui surt vivent de la mort i ressuscita de la seva ferida.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Molt agraït per la teva llarga carta, on m'expliques una mica de la teva vida, després de molts anys sense tenir notícies teves. Segueixes amb una fe viva i compromesa en el teu ambient, gens fàcil com suggereixes en algun dels seus paràgrafs: «Enmig d'un treball intens sento en les meves carns una sensació —merament humana, que Déu s'encarregarà de fer fructificar— d'esterilitat, de no estimar, de dificultat màxima d'abordar les persones, de tracte amb la gent, de quasi solitud (quina cosa més difícil és que algú es vulgui comprometre) que m'embarga fora mida».

Passa que vivim temps durs, difícils per a la vida de fe. Un teòleg escriu: «El camí de l'home ha desembocat i continua desembocant en la fe, perquè en el rostre de Jesucrist ha resplendit la glòria de l'Etern, al qual l'home busca des de l'arrel, perquè té necessitat de sentit, de fonament i d'aixopluc. L'Etern s'ha manifestat en la nostra història i se'ns ha lliurat com a Amor. L'amor és digne de fe. L'amor absolut s'ha acreditat morint per mi i ha merescut la meva adhesió absoluta». (Olegario G. de Cardedal)

Els homes han respost a Déu creient en Crist. Jo crec en Tu. Però al llarg de la història descobrim que aquesta resposta suposa fer un trajecte, des de les dificultats que van tenir al principi els mateixos Apòstols, com podem comprovar en els relats evangèlics de les aparicions de Jesús després de ressuscitat, fins a les dificultats que tenen avui molts que voldrien creure i no creuen, o fins i tot els qui es tanquen a aquesta fe. No és fàcil el camí. Però en qualsevol cas no hem d'oblidar que sempre cal fer un camí.

«Tan sols l'amor és digne de fe». És també el títol d'un petit llibre del teòleg Hans Urs von Balthasar. Només l'amor, perquè és l'únic que ens garanteix el tot de la realitat de Déu i del món, sense confusió i separació. Però l'amor, en l'experiència humana es contempla sota molts i diversos matisos. I en aquest amor no sempre arribem a l'amor de Déu, com a amor crucificat, on tot es crema i purifica, i on podem abastar tot i recuperar tot estenent-nos fins a l'infinit. L'amor és una força i una saviesa del que té necessitat la persona humana, per mantenir el ritme del camí.

Miquel, tu em parles d'aquesta dificultat, però també de la confiança que Déu farà fructificar la teva feina, el teu servei de fe. Això em recorda la sorpresa de Romano Guardini en descobrir que «la missió que tenim en la vida és la d'obrir espais en el món dels homes al Déu de la veritat, que és el Déu de la llum».

I crec que això ens exigeix primer, a cadascun de nosaltres creients, d'obrir espais a Déu en el nostre cor, en tot l'àmbit de la nostra existència. Això suposa, primer una exigència d'escolta i de contemplació de l'amor en el seu reflex més fidel i inequívoc per a mi: la Paraula, i la persona de Jesucrist, els seus gestos, els seus ensenyaments. Jo crec que això és primordial per a tot aquell que vol ser testimoni de l'Amor. No és parlar de l'Amor. És contemplar l'Amor, deixar que aquest Amor ens abraci, i deixar fluir com d'una font aquest Amor, potser amb poques paraules, però amb molt d'amor, obert a totes les realitats alienes a mi , que en principi són diferents, distants, externes i estranyes, però que poden arribar a ser íntimes, sense deixar de ser diferents.

Miquel, viu la teva fe amb molt d'amor, i que el teu amor sigui el bon canelobre de la teva fe. Una abraçada,

+ P. Abat

10 d’abril del 2012

LECTIO DIVINA

Salm 26 [27]

1 El Senyor m'il·lumina i em salva: qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida: qui em pot esfereir?
2 Quan m'envesteix la gent malvada per devorar-me sencer,
són ells, els enemics, els meus rivals, els qui ensopeguen i cauen.
3 Ni que acampés contra mi tot un exèrcit, el meu cor no temeria;
per més que em declaressin la guerra, jo em sentiria confiat.
4 Una cosa he demanat al Senyor i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l'encís del Senyor i vetllar pel seu temple.
5 Ell m'amaga al seu costat en dies de desgràcia;
m'encobreix al recer de casa seva,
em porta dalt la roca inaccessible.
6 I ara aixeca el meu cap sobre els enemics que m'envolten;
a casa d'ell ofereixo sacrificis, ofereixo sacrificis de victòria,
himnes i càntics en honor del Senyor.

7 Escolta, Senyor, escolta el meu clam,
compadeix-te de mi, respon-me.
8 Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!»
Buscar-la és el que vull, Senyor!
9 No t'amaguis lluny de mi!
No siguis sever fins a rebutjar el teu servent,
tu que ets el meu ajut!
No em deixis mai abandonat, Déu meu, salvador meu!
10 Si mai m'abandonessin pare i mare,
el Senyor em recolliria.
11 Ensenya'm, Senyor, la teva ruta, condueix-me per camins planers.
Tu saps que tinc enemics.
12 No em deixis a mercè dels adversaris.
Es presenten falsos testimonis urgint la meva condemna.
13 N'estic cert, fruiré en el país de la vida
de la bondat que em té el Senyor.

14 Espera en el Senyor; sigues valent,
que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor.

Idees generals

Aquest salm té dues parts: La primera ens parla de certesa i confiança en el Senyor (v. 1-6). Se serveix d'imatges relacionades amb l'àmbit militar per a expressar el que sent: «El seu Senyor és una fortalesa», «els seus enemics, com un exèrcit». També es compara els enemics amb animals salvatges. El salmista manifesta el seu desig d'habitar per sempre en el temple del Senyor («casa», «cabana», «tenda»). La segona part (v. 7-13) de súplica i lamentació, nascuda de la confiança. Els verbs en imperatiu mostren una súplica individual: confiança triomfant i confiança suplicant. El nucli o la columna vertebral del salm és la confiança. Les expressions són de confiança individual. La conclusió (v. 14) és una invitació a la confiança. Deu ser un sacerdot el qui parla dirigint-se al fidel.

El salmista s'arma primer de confiança per a superar tots els obstacles i pors; després aborda la súplica, doncs ¿què sentit pot tenir la nostra súplica si abans no vam confiar plenament en Déu? Devem demanar primer la confiança en Ell.

La confiança es divideix en tres situacions:

a) situació bèl·lica, que podria ser internacional o guerra civil;
b) situació familiar, l'abandó patern;
c) situació social, un judici poc net

Queda la POR. Perquè la confiança, per sobre de tot, no ha de vèncer enemics ni rebatre calúmnies; ha de vèncer la POR, el gran enemic interior.

És significativa la triple aparició de la paraula «cor». (v. 3. 8 i 14)
El salmista no vol anar a Déu pels camins de la raó: «El cor té raons que la raó no comprèn» (Pascal).

Per aquest camí la confiança espera vèncer la por. Perquè el qui prega, el salmista, té por. La por és en el seu esperit i aflora a la consciència; no és possible reprimir-la del tot.

Llegeix

Fer una primera lectura, un primer contacte personal amb els sentiments del salm. Tornar sobre les idees generals. Realitzar una nova lectura que et permeti sintonitzar la teva vida amb alguna de les expressions o situacions del salm.

Medita

v. 1. «El Senyor és la meva llum... la meva salvació... la meva defensa…» La relació de la llum amb Déu és freqüent… Podríem recordar la llum còsmica, mantell de Déu (Sl 104,2), llum que il·lumina els homes (Sl 36,10), resplendor del rostre diví (Sl 89,16).

El gran poema a la llum d'Isaïes (60,19-22): «El Senyor serà la teva llum perpètua».

En aquest salm la llum és símbol de la vida. En la Bíblia la primera obra creada per Déu és la llum. L'acte de néixer s'anomena «donar a llum». «Veure la llum del sol equival a viure. Deixar de veure la llum, morir».

«Com el sol és l'alegria d'aquells que busquen el dia, així la meva alegria és el Senyor, perquè Ell és el meu sol. La seva llum em retorna la vida. La seva llum ha dissipat tota la tenebra del meu rostre. Jo crec en Crist Senyor. Ell m'ha conduït en la llum» (Oda del s. I). I sobre la força d'aquesta llum dirà Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador; i llavors intrèpid contra no importa qui, home o diable, combat, tenint a Crist al seu costat».

v. 4. Davant el perill demana «viure a la casa del Senyor». No és buscar un «lloc», sinó una «presència». Cercar el Senyor en el temple, viure espiritualment prop de Déu, viure, caminar a la seva presència: «Caminaré a la presència del Senyor en el país de la vida».

Contemplar la bellesa del Senyor, tot mirant el seu temple. Que no ens passi com a sant Agustí que es lamenta del temps que ha estat insensible a la Bellesa: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar!».

Perquè la bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i a somniar el futur. La bellesa de les coses creades no pot sadollar del tot i fa néixer l'arcana nostàlgia de Déu (Joan Pau II, Carta als Artistes, 16).

v. 5. Ell ens protegeix, ens defensa… a la seva cabana, a la seva tenda, a la seva ROCA… Ell s'alça com el nostre refugi, i d'aquí és d'on neix la nostra confiança plena en Ell.

v. 6. «Aixecar el cap» és signe de triomf. I el triomf ens duu a la celebració. A celebrar les gestes del Senyor en la nostra vida. Tota celebració és retornar a Déu els seus dons revestits d'acció de gràcies.

v. 7. Comença l'oració de súplica amb una recerca i un desig àvid de Déu.

v. 8. Aquest vers ens mostra un exercici important per a la nostra vida espiritual: «Escolto en el meu cor». Escoltar amb el cor. És la petició que fa Salomó quan comença a regnar: «Dóna'm un cor que escolti» (1R 3,9). Això és, escolta amb sensibilitat, amb obertura, amb amor.

Quina tasca hi pot haver tan important com aquesta de «cercar a Déu», cercar el seu rostre. Com escriu santa Teresa de l'Infant Jesús: «El teu rostre, Senyor, és la meva única pàtria». I ens diu Orígenes: «Quan el rostre d'un home busca el Rostre de Déu veu la glòria de Déu sense vel; és igual als àngels, veu sempre el Rostre del Pare que està en els cels». O sant Agustí: «Jo no vull una altra recompensa que la de veure el teu Rostre. Jo vull estimar-te gratuïtament ja que no trobo res que sigui més preciós. Jo no vull trobar altra cosa que a Tu mateix, en cas contrari seria una gran decepció per a qui estima».

v. 9. És la por que té el salmista: que es trenquin les seves relacions amb Déu: apartar, rebutjar, abandonar… Sentir lluny Aquell que omple el cor humà, Aquell que dóna sentit i sabor a l'existència.

v. 10. L'abandó patern pot succeir ja en el naixement (cf. Ez 16) o durant el creixement. Però aquí el salmista apunta a una hipòtesi extrema gairebé inimaginable: que uns pares abandonin el seu fill (Is 49, 15). Doncs Déu, no. Déu és un «superpare i supermare». «Més que el meu pare m'has conegut i més que la meva mare t'has ocupat de mi. Fins en la vellesa eres tu qui em sustentaves. Tu ets pare per a tots els fidels. Has estat per a mi com una mare amb el seu nadó» (Himne 9, Qumrán).

v. 11. Indica'm, Senyor, el teu camí. I el Senyor ens respon: «Jo sóc el camí… qui em segueix no caminarà en tenebres».

v. 13-14. Amb Déu la vida adquireix altre color: «El meu lloc és l'altre Espai; el meu senyal és el no senyal; no és l'ànima, no és el cos; només un so de l'Estimat. Em volen caçar tots dos en el meu camí. Dos móns. Solament veig l'u. Busco l'u. Conec l'u. Canto l'u. Contemplo l'u. Ell és l'últim. Ell és el primer. Ets l'íntim. Ets el fort. Embriac amb el calze de l'amor, no sóc més món ni cel… Si he passat en la vida un dia sense tu, jo em penedeixo de la vida, per aquell dia, per aquella hora» (Rumí, poeta místic de Persia).

Prega

«Senyor, tu ets la meva llum.
Senyor, tu ets la meva salvació.
Senyor, tu ets la meva defensa.
Concedeix-me, Senyor,
dir-te, cada dia, aquesta súplica,
des del cor.
Jo escolto la teva veu, però busco el teu rostre.
Jo espero gaudir de tu en aquest país de la vida.
Jo espero en tu.
Escolta la veu que crida i el cor que espera».

Contempla

Queda't en silenci, atent a allò que es mou en el teu cor, o deixant caure en ell de tant en tant algun dels versos, alguna de les expressions que hagis sentit més vives en el teu interior. Deixa que el salm torni a pujar a la teva ment. Deixa que el teu cor estimi i se senti estimat.

9 d’abril del 2012

DILLUNS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; Mt 28,8-15

«Tots ho sabeu prou. Jesús va ser traït, i vosaltres el vau matar. Però, Déu l'ha ressuscitat». «Tots nosaltres en som testimonis».

La resurrecció de Jesús imprimeix caràcter. Dones i guardes davant d'aquest esdeveniment responen: acceptació, veritat i obertura a la llum; o bé negació, engany, i tancament en la foscor.

Mentre és de nit hi ha foscor i és difícil veure clar. Els guardes també comuniquen l'esdeveniment als grans sacerdots. Però romanen en la fosca de la nit, per uns diners queden en la ceguesa. Els grans sacerdots i els notables del poble viuen amb por. Perquè davant la novetat de la manifestació de Déu tanquen els ulls de la fe i prefereixen que tot segueixi igual.

Mentre és de dia hi ha llum i és fàcil veure clar. Les dones ja estan en camí per evangelitzar els evangelitzadors. Però més encara, Jesús mateix els surt al pas. La por s'ha esvaït. L'acceptació de la veritat ja no pot romandre amagada. Jesús és el vivent per sempre i elles l'adoren com a Déu.

La nostra història de la salvació continua. Tots ho sabem prou. Avui es continua matant a Jesús, quan ens allunyem i despreocupem de la situació de sofriment d'un germà, perquè preferim que tot segueixi igual. Es continua matant a Jesús quan no som capaços de rentar-nos els ulls de la fe per veure la novetat de la manifestació de cada germà que ens interpel·la.

La resurrecció de Jesús imprimeix caràcter, ens dóna la llum que ens cal, ens obre els ulls de la fe. Avui, Jesús ens surt al pas i ens saluda cada vegada que ens acostem al nostre germà. A la llum de la manifestació de Jesús ressuscitat veiem sense por, que és abraçant l'altre, amb tot el cor, acceptant-lo amb tot el que és, quan adorem al mateix Crist en veritat.

8 d’abril del 2012

DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat Poblet
Ac 10, 14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

Avui celebrem la bellesa de la Pasqua de Resurrecció. La bellesa del naixement d'una humanitat nova. Maria Magdalena va anar al sepulcre de bon matí. És la bellesa d'una albada única. L'esperança d'una albada per a tota la humanitat.

I gairebé a continuació tot és plural: dos corren cap al sepulcre, Pere i Joan. Pau ens recorda que hem ressuscitat en Crist i que apareixerem amb Ell, tots junts, plens de glòria. Posteriorment, quan Pere amb els Onze comença a donar testimoni del Ressuscitat, parla en plural: «nosaltres som testimonis de tot el que Jesús va fer i ensenyar. Ell ens ordenà que prediquéssim».

A partir d'aquest moment de la Resurrecció de Jesús neix com un nou dinamisme en la vida dels deixebles de Jesús, que se'ns mostra en les diverses aparicions que narren els evangelis. L'esdeveniment de la Resurrecció s'imposa, o es manifesta, com una experiència singular en una o diverses persones que havien conviscut amb Jesús de Natzaret. Després de la sorpresa inicial neix l'impuls a comunicar-ho als altres. Un impuls que neix de l'amor pel Ressuscitat i que provoca el sentiment d'una profunda alegria i força interior. Amb aquest «anar i tornar» dels testimonis es va creant com la base ferma per a la vinguda, sobre tot el grup, de l'Esperit Sant, artífex del naixement de l'Església, cridada a ser testimoni del Ressuscitat. Des del moment de la seva Resurrecció, Jesucrist no té un altre cos que el dels cristians, ni té un altre amor per donar que l'amor que donen els cristians.

Això comporta unes conseqüències concretes importants per a la vida dels creients i que ens suggereixen les narracions dels evangelis:

D'una banda, el Ressuscitat treu dels seus cors la por i la torbació, i els omple de pau i alegria: «Pau a vosaltres», serà la salutació habitual del Ressuscitat. Els infon el seu alè, obre les portes i els envia al món: «Com el Pare m'ha enviat, també jo us envio a vosaltres». Envia, ens envia, a comunicar al món la seva pau i la seva alegria.

Una altra conseqüència molt important en la vida de fe és que la vida del Ressuscitat és una font de pau, una pau que neix de saber que la vida és més forta que la mort, i que l'amor és més fort que el pecat. Nicolau Cabasilas, un laic místic del segle XIV parlava així d'aquesta experiència profunda de pau: «Vas pel carrer i estàs molt ocupat, però de sobte recordes que Déu existeix, que Déu t'estima, que Crist és present en el profund del teu ser, i així, a poc a poc, el teu cor es desperta».

Això ens suggereix que una tasca primordial, necessària, en la nostra existència és desvetllar el cor. Un desvetllament que es produeix quan fem treballar el cor en allò que és més propi d'ell: l'amor. L'amor sempre ens porta cap una obertura creadora en el món, una obertura cap als altres, i amb els altres, per construir unes relacions noves, en un món vell, crispat, nerviós... en les seves mútues relacions.

D'aquest treball del cor és d'on pot néixer una humanitat nova. Però això demana una connexió permanent amb el Ressuscitat.

L'Església no és una institució fundada per Crist en un moment determinat per seguir funcionant després per si mateixa. L'Església, la humanitat nova, està en trànsit de néixer de manera permanent. Per això és necessària la sintonia permanent amb l'Esperit del Crist. És l'Esperit del Crist ressuscitat qui des de dins l'anima, la mou, la impulsa i la crea incessantment.

La bellesa de la Pasqua és aquest amor que dóna la vida. Que crea vida. Donem vida, creem vida quan la sentim alimentada per la remor de la font. Llavors som capaços de crear relacions noves, de construir una humanitat nova. Aquesta lluita, aquesta tensió, o aquesta batalla, cal iniciar-la en el propi cor, que és on estan en tensió, com en un camp de batalla les dues tendències fonamentals: «L'amor a la vida i l'amor a la mort».

Celebrar la bellesa de la Pasqua, és celebrar el naixement d'una humanitat nova. Aquest naixement comença al cor de cadascun de nosaltres, on es planteja la batalla a favor de la vida.

El pensament dels molts que pateixen ens ha de fer més sensibles al dolor de la humanitat, per apostar sempre en la nostra existència per l'amor a la vida, que és la veritable esperança d'una humanitat nova.

DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Celebrem la bellesa de la nit. La Nit Pasqual. «La foscor és plena de bellesa, força i llum». La foscor de la nit, potser la foscor de la teva nit, et convida a endinsar-te en la bellesa d'aquesta Nit Santa, una Nit que parla de la veritable llibertat, l'alliberament de la mort, una Nit que parla de la bellesa, de la vida i de la llum. Una Nit que convida a l'alegria, com no trobem cap altra nit.

La primera paraula del Pregó Pasqual és ja una invitació a l'alegria. Invitació que es repeteix sovint, tot contemplant la victòria del Rei etern, en una nit que es vesteix de llum, per esvair la nostra foscor. De la foscor neix la bellesa, la força i la llum definitiva com la victòria definitiva sobre la mort i la tenebra. És una Nit única, perquè és la bellesa de la unió definitiva del diví amb l'humà.

És la victòria definitiva de la bellesa, perquè és la victòria de l'amor portat fins a l'extrem.

La breu Història de la Salvació que acabem de proclamar en les lectures, resumeix aquest amor de Déu per l'home. Un amor que comença per la creació de totes les coses i sobretot de la criatura humana. L'amor de Déu que es vessa en una obra de bellesa i de llum, de bondat. Déu tot ho fa bo i molt bo.

I quan la criatura humana no encerta a correspondre a aquest amor, i es gira d'esquena al seu Creador, aquest, com diu el poeta, «en el seu amor furiós el persegueix, l'assetja amb afany i l'acorrala sense deixar-lo viure».

És el que ens mostren, breument, les lectures proclamades, que culminen amb la resurrecció del nostre Déu, revestit de la nostra naturalesa. Per posar a l'interior de l'home un cor nou a fi de portar-nos a una vida nova.

Crist ja no mor més, el seu viure és un viure per a Déu. Així nosaltres, amb l'esperit del Ressuscitat hem de viure per a Déu.

Els nostres esforços, penes, treballs i sofriments per un món més humà i una vida més feliç per a tots, viscuts sota la força i inspiració del Crist ressuscitat tenen un sentit. Estar a prop dels qui pateixen, dels més desvalguts, dels indefensos... és seguir els passos de Jesús; no és per tant una cosa absurda. És garantir el sentit profund de la nostra existència. És caminar cap al Misteri d'un Déu que ressuscitarà per sempre les nostres vides.

Seguir el crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre cada dia a «donar la vida», el temps, les nostres forces i potser la nostra salut, per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues. Però a través d'aquestes ferides, cansament i fatigues vivim l'experiència del naixement de l'home nou.

Una esperança ens sosté: Un dia «Déu eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls, i no existiran més ni mort ni plors, ni crits ni penes, perquè tot el que era antic ha passat». Però si anem donant la vida amb amor, aquest món ja va passant, i va naixent l'home nou, i si anem donant a llum aquest home nou el cant de l'Al·leluia pasqual que ens naixerà del cor serà vibrant, autèntic. Déu ha vessat l'Esperit de Crist sobre tothom, sobre tots i cada un de nosaltres per fer de la nostra vida un cant nou. L'Al·leluia pasqual sempre nou.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Bona Pasqua de Resurrecció! Amb els teus propis versos:

«No hi ha res com veure el sol!
Sento néixer dins meu la delícia d'una font,
i en l'ampla quietud de l'horitzó
sento el descans de les tempestes,
i llavors el cel s'obre
i riu el sol a la meva plana.
La vida que anhelo és la gran resurrecció!»

Podem tenir aquests desitjos, hem de tenir aquests desitjos de la Bellesa que ens salva, Crist, a qui la litúrgia oriental anomena «el Bellíssim, de bellesa superior a tots els mortals». I encara afegeix un pare oriental, Macari el Gran: «l'ànima que ha estat plenament il·luminada per la bellesa indicible de la glòria lluminosa del rostre de Crist, és plena de l'Esperit Sant... és tota ull, tota llum, tota cara».

Estic d'acord amb tu quan m'escrius: «fins i tot la foscor és plena de bellesa, força i llum». Hi ha foscor, efectivament en el camí de la nostra vida, però hem de buscar sempre la llum. No hi ha res com veure el sol! Però, paradoxalment buscar aquesta llum és baixar, fer els camins de la vida interior, tenir el coratge d'endinsar-nos, de suportar la foscor, sense aturar-nos-hi, i fer créixer en nosaltres la nostàlgia de la llum. Viure el preciós text de Rilke que em transmets, i que desconeixia: «La nostra tasca consisteix a enfonsar trepitjades dins nostre aquesta terra provisional i perible, tan profunda, dolorosa, i apassionadament, que el seu ésser pugui tornar a aixecar-se “invisiblement” en nosaltres».

Com comentes, a mi també em suggereix aquest text un recordar-nos que la nostra personalitat pot florir com un acte de resurrecció. Hi ha moltes foscors en la nostra vida, en la vida de la humanitat, però no podem arribar fins al fons d'aquesta foscor per gaudir de la bellesa i de la llum sinó mitjançant l'amistat. «L'amistat, la forma més humana, més pura i més plena d'amor». És el que diu i viu Jesús al Darrer Sopar: «ja no us dic servents, sinó amics, us dic amics. No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics» (Jn 15,12). I Crist viu aquesta amistat mitjançant el servei, un servei amorós que el porta fins a l'extrem: donar la vida. I qui dóna la vida impulsat per l'amor la torna a recobrar. Ressuscita! És la vida del Ressuscitat. És la vida que jo anhelo: la gran resurrecció.

Carme, hi ha moltes foscors en la vida humana. Cert. Però el nostre és buscar la llum, i posar totes les nostres forces al servei de la Bellesa.

Feliç Pasqua de Resurrecció! Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge de Pasqua (Cicle B)

Dels sermons de sant Joan Damascè, prevere
Quan Noè va entrar a l'arca va preservar, amb la fusta d'un arbre, la llavor d'un món nou i fou constituït nou principi del gènere humà; esdevingué així per a nosaltres una clara imatge de Crist, el qual es deixa sepultar, ens renta dels pecats amb la seva sang que, junt amb l'aigua, brolla del seu costat, i amb l'arbre de la creu salva tot el nostre llinatge i dóna origen a una nova vida i a un nou poble.

El gran patriarca Abraham, quan conduïa al sacrifici Isaac, el fill de la promesa i en qui es complien les promeses, anticipava la immolació del Senyor. Isaac, per voler de Déu, és retornat viu al seu pare, però l'anyell agafat per les banyes a uns matolls es converteix en la víctima del sacrifici. Així, aquest doble símbol de l'anyell i d'Isaac és una autèntica imatge del misteri de Crist, que és Déu i home a la vegada. En tant que Fill de Déu i Déu per essència, continua essent impassible; en tant que home, s'oferí al Pare com a víctima innocent a favor del món.

¿I què signifiquen les tres mesures de flor de farina que, segons l'Escriptura, es pasten i es couen per a fer panets? ¿No es refereixen clarament als tres dies que el Pa de vida estigué en el sepulcre?

¿Quin sentit tenen la cisterna de Josep i el seu empresonament? ¿No són un signe evident del sepulcre i de la guàrdia del sepulcre? Diu en efecte el salmista: «M'heu deixat al fons dels país dels morts, a la foscor dels abismes».

¿I què direm de Moisès, que va contemplar Déu i va promulgar la llei? ¿No el van amagar en un cistell de vímet, quan estava destinat a la mort, i el va recollir una reina? També Crist fou tancat en el sepulcre, mort pel que fa al cos, però tornat a la vida a causa de la seva divinitat que regna sobre tota la creació.

El mateix Moisès, quan colpeja el mar dues vegades amb el seu bastó, ¿no ens mostra la figura de la creu? I quan baixa al fons del mar i en torna a sortir, significant la davallada del Salvador als inferns i la seva ascensió des d'allí en presència dels àngels, ¿no provoca la mort del faraó que el perseguia i salva així Israel? El mateix fa Crist, que anorrea la mort i salva tots els qui creuen en Ell.

També la meravella del mannà em provoca una admiració extraordinària. Tal com el mannà deixava de caure únicament la vigília del dissabte, Crist, el meu Déu, que per mi es va fer home, i que és tot dolcesa i amor, al capvespre del dia de la Preparació quedà ocult en el sepulcre.

¿No fou el mateix Senyor en persona qui va presentar Jonàs com una figura seva? Va dir, en efecte: «Així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra».

6 d’abril del 2012

DIVENDRES SANT

CELEBRACIÓ DE LA MORT DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

Divendres Sant. Avui contemplem la bellesa de la Creu. És que hi ha bellesa a la creu? Hi ha bellesa en el rostre, o en una persona, desfigurada pels turments, maltractaments, tortures, en el que seria una massa de carn i ossos?

Avui contemplem la bellesa de la Creu. Que no és només la bellesa del cos de Jesús de Natzaret, penjat, cargolat pel dolor, a la creu dels esclaus i malfactors. És la creu de Crist que s'identifica amb la creu d'innombrables éssers humans d'ahir, d'avui i de demà. La Creu és una solidaritat viva, molt viva, amb els crucificats d'avui. No es pot separar Déu del sofriment dels innocents. No es pot adorar el Crucificat i girar-se d'esquena al sofriment de milions d'éssers humans destruïts per la fam, les guerres, la misèria, l'abandó...

Déu mor solidari, identificat amb el patiment dels homes i dones d'aquest món. Si Déu, en Crist, mor així, això és un desafiament als qui el seguim com a Mestre i Senyor.

No podem estar tancats, oblidant aquesta marea immensa del sofriment humà. En aquest món on milions d'éssers humans viuen exclosos, destruïts, per la fam, les guerres, la misèria, l'abandó... Tenim necessitat de despertar cada dia la nostra sensibilitat. Cada dia hem de tenir «l'orella de deixeble» per escoltar el crit del crucificat i «llengua de mestre» per dir una paraula d'alè al cansat.

En aquest rostre desfigurat del Crucificat se'ns revela un Déu sorprenent, bogeria o escàndol, com vulgueu, però un Déu que avui continuem crucificant en els febles i indefensos, que avui continuem crucificant fora de la ciutat, apartats, com empestats, fora de la nostra societat. Avui tenim necessitat, obligació també, de despertar la nostra sensibilitat davant els crucificats de la nostra societat. El nostre Déu és el Déu crucificat. No tenim cap altre Déu que ens pugui salvar.

Tenint en compte tot això, podem afirmar que avui contemplem la bellesa de la creu?

Sí. Perquè el moviment de la bellesa és el moviment de l'amor. Avui contemplem la suprema bellesa, perquè contemplem l'amor suprem, l'amor portat a l'extrem. La bellesa és l'amor que indueix al Bé infinit a lliurar-se a la mort per amor a la criatura estimada. La bellesa és, simplement, ordre, harmonia, pau, per a molts que no encerten a descobrir la bellesa del Crucificat. Per a nosaltres, cristians, l'harmonia, l'ordre, la pau, la bellesa ens ve per altres camins. Per a nosaltres, la bellesa, com s'expressa sant Agustí, és Algú. La bellesa és Crist, «el més bell de tots els homes» (Sl 45,3). Però també ens presenta l'Escriptura aquest Crist com desposseït de tota bellesa, «sense aspecte humà, home de dolors, acostumat al sofriment». Un Crist davant el qual molts s'espanten, i li giren la cara...

Quina és la veritable fotografia de Crist? La del salmista que el descriu com el més bell dels homes. O la de la litúrgia, que ens el presenta com l'home de dolors, esquinçat horriblement pel sofriment? Depèn de la nostra mirada.

El nostre Déu és un Déu que parla des del silenci de la creu. Com parlava el profeta Elies en el silenci de la muntanya, avui a nosaltres ens parla en el silenci de la creu. La seva paraula és una paraula d'amor, de l'amor extrem. La nostra mirada ha de ser també la mirada de l'amor. Acceptar, contemplar aquesta bellesa de la creu, és acceptar l'amor crucificat, és acceptar una mort, un final de l'home vell i una difícil vida nova.

Necessitem sentit de deixeble per escoltar i aprendre del Crist la suprema bellesa. Ell, en efecte, pot compadir-se de les nostres febleses. Ell és el més bell de tots els homes que vessa gràcia, que ens ensenya els camins de la bellesa i de l'amor.

5 d’abril del 2012

DIJOUS SANT

MISSA VESPERTINA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18, 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15

Avui contemplem la bellesa de rentar els peus: «Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després tirà aigua en un gibrell i es posà a rentar els peus als deixebles, amb la tovallola que duia a la cintura...»

És la bellesa de rentar els peus. No em refereixo a la bellesa de rentar-me els meus propis peus. La bellesa de contemplar-me en el mirall. Em refereixo a la bellesa de rentar els peus de l'altre. I no d'uns peus qualsevol, perquè podem rentar els peus ja excessivament rentats, sinó els peus del pelegrí que ve amb els peus cansats, suats i esgotats pel camí. Els peus d'aquest pelegrí que jo no trio, sinó que ve a mi, que les circumstàncies han posat davant meu. La bellesa de rentar els peus de l'altre. Però el moviment de la bellesa és el moviment de l'amor.

Per això en contemplar aquesta escena de l'evangeli hem de considerar el gest de Jesús de treure's el mantell, cenyir-se una tovallola, rentar amb aigua els peus i eixugar-los. L'ombra d'aquest gest és allargada, i es projecta sobre el pelegrinatge de la seva vida enmig nostre, els seus germans.

Sense llum no hi ha bellesa i en allò que és bell la bellesa apareix com a llum, com a esplendor. Aquest passatge de l'evangeli vol il·luminar el teu espai interior. Et diu alguna cosa? Et commous interiorment?

La llum que ens ve de la bellesa de rentar els peus es desprèn d'un altre gest anterior; tots asseguts al voltant de la mateixa taula, per escoltar una Paraula: «cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor, fins que torni». És veritablement un espectacle bell com suggereix el salmista cant canta: «Mireu: que n'és de bo i agradable viure tots junts els germans; com plançons d'olivera al voltant de la taula; aquest és l'aplec que el Senyor beneix».

Ets una pinzellada bella en aquest quadre del Darrer Sopar, o un brot d'olivera bord, espuri, que no accepta altres brots que estan asseguts a la mateixa taula?

El moviment de la bellesa és el moviment de l'amor. I la bellesa de rentar els peus és la bellesa de l'amor. És la bellesa de qui està assegut al voltant d'aquesta taula de l'Eucaristia prenent el cos de Senyor i bevent la seva sang, vessada en un gest d'amor extrem, per proclamar la seva mort fins que torni.

«Enteneu això que us acabo de fer?» Els diu Jesús als seus deixebles. «Enteneu això que us acabo de fer?» ens diu aquesta tarda santa a tots i cadascun de nosaltres. És a dir, tindríeu cap inconvenient a asseure-us al costat de qualsevol dels qui celebrem aquesta Eucaristia? Tindríeu algun inconvenient a donar una abraçada sincera de pau i d'amor a qualsevol dels qui participem avui i aquí d'aquest convit? Si fos així, és que no heu entès el que celebrem. I que no sou receptius a les paraules que diu Jesús després: «si us he rentat els peus també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet».

La bellesa de rentar els peus. Germans, avui existeixen molts manipuladors de la bellesa. Se'ns presenten molts quadres bells que no són tals, sinó burdes manipulacions. Cadascú de nosaltres podem caure en aquesta manipulació de la bellesa. Hem d'estar oberts a deixar-nos commoure per les coses, per l'art, per la naturalesa, per la persones, perquè això ens situa en el camí de la bellesa, ens fa sentir-nos vius, ens farà sentir-nos bé en el nostre interior, en deixar entrar en el joc de la nostra vida les coses del temps i l'eternitat. I només la fusió d'aquestes dues dimensions dóna profunditat i vitalitat a la nostra vida.

No ho oblideu: ens ha de fascinar la bellesa de rentar els peus. És la imatge predilecta del nostre Mestre i Senyor. Del nostre Déu. No trobareu un altre Déu.

1 d’abril del 2012

DIUMENGE DE RAMS

LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Heu contemplat la bellesa de la rosassa? Una gran finestra, oberta per fora a la llum del dia, a la llum del sol; oberta per dins a l'interior del temple, per proporcionar-li la bellesa i l'alegria de la llum. Una llum multicolor.

Això és possible perquè mai no falta a la cita de cada dia aquesta llum, aquest sol que porta bellesa, vida i alegria noves. També perquè els vidres de molts i vius colors són receptius a la llum.

Al principi, al matí, tot és més suau, és com la carícia de la primera llum del dia, ruixant els vidres diversos de la rosassa que, fidels a la seva naturalesa, transmeten llum al temple on es reuneix la comunitat. Amb el creixement del dia també la llum va creixent de manera que en la culminació del dia, al capvespre, el sol omple tota la finestra, tota la rosassa, com una enorme taca de llum, fins a deixar com en la penombra els vidres, i com arrossegats fins a l'interior del temple, per omplir-lo —com en una gran festa de color—, de vida nova, d'alegria, de bellesa. La bellesa de la rosassa. La bellesa de la llum.

Si algú va dir: «la bellesa serveix per entusiasmar en la tasca, en la tasca per a ressorgir» nosaltres podríem dir: «la bellesa serveix per entusiasmar en la pregària, la pregària per néixer a una vida nova».

El Diumenge de Rams és la rosassa de la Setmana Santa. És la finestra oberta cap a fora a la llum del Misteri. Una llum que va creixent en nosaltres enmig de la sobrietat de la Quaresma, i jo diria, que també a través de tot l'arc celebratiu de l'any litúrgic. Una llum que es projecta en aquesta gran finestra del Diumenge de Rams, de manera atractiva, amb els perfils i tonalitats diversos del Misteri de l'amor diví, Misteri de la nostra salvació. En la litúrgia d'avui contemplem i celebrem el que es desplegarà al llarg de la Setmana Santa, i de manera especial en el Tridu Pasqual, des del Sant Sopar del Dijous al Diumenge de Resurrecció.

Avui la Paraula ens exhorta sobretot a tenir esperit i orella de deixeble, per a escoltar, per a aprendre, per a viure aquest Misteri, a fi de tenir després llengua de mestre per a ajudar els cansats.

Avui la Paraula ens exhorta a obrir-nos, receptius, a l'amor de Déu, que dóna força als qui pateixen enmig de les ofenses, les angoixes i els maltractaments.

Avui la Paraula ens mostra que en aquest temps coexisteixen la condició d'esclau i la mort fins a l'exaltació gloriosa. La passió i la glòria de la mort i resurrecció. «Avui tenim la glòria i el rebuig fins a la mort. La victòria i la mort. Els rams i la creu».

Avui és una finestra oberta i una invitació a celebrar aquest misteri de la nostra salvació, misteri de mort i de vida, de creu i de resurrecció. Una invitació a tots els homes i a tots els pobles. Avui la litúrgia ens fa una invitació a acollir la bellesa del Misteri de l'amor de Déu, que és el camí per a viure la primavera de Déu, la gran festa d'alegria i de vida nova en el cor d'una comunió que canta i celebra, perquè viu l'amor de Déu.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge de Rams (Cicle B)

Dels sermons de sant Bernat, abat
Inspirada per l'Esperit del seu Espòs diví, l'Església, avui, amb una saviesa admirable, uneix la processó i la Passió. La processó suscita visques i la Passió llàgrimes. Així, doncs, ¿podrà encara algú confiar en la glòria fugissera del món en contemplar el Sant per excel·lència i Senyor suprem de l'univers passar tan ràpidament de la victòria més sublim al menyspreu més absolut? Una mateixa ciutat, les mateixes persones i en ben pocs dies, primer el passegen triomfalment entre himnes de lloança, i després l'acusen, el maltracten i el condemnen com un malfactor. Així és com acaba tota alegria caduca i a això es redueix tota la glòria del món.

A vosaltres, però, que sou espirituals i podeu copsar el sentit més profund de les coses, us vull presentar en la processó la glòria de la pàtria celestial, i en la Passió el camí que hi mena. Tant de bo que la processó et recordi el goig i la joia incomparables del nostre trobament amb Crist, quan serem enduts en els núvols. I que et devori el desig de viure aquell dia gloriós en què Crist farà la seva entrada a la Jerusalem del cel. Hi entrarà com a Cap d'un cos molt gran, enarborant el trofeu de la victòria, i no rebrà les aclamacions d'una turba qualsevol, sinó aquell himne dels cors angèlics i dels pobles de l'Antiga i de la Nova Aliança: «Beneït el qui ve en nom del Senyor».

La processó ens indica el lloc a on ens dirigim, i la Passió ens en mostra el camí. Els sofriments d'avui són el camí de la vida, el camí de la glòria, el camí de la nostra pàtria, el camí del Regne, tal com crida el lladre des de la creu: «Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». La glòria de la processó fa més suportables les angoixes de la Passió, perquè no hi ha res impossible per al qui estima.

Aquesta processó és un símbol d'aquella altra processó celestial, puix que en totes dues s'hi rep el mateix Senyor, si bé les persones i les circumstàncies són molt diferents. En aquesta processó Crist arriba muntant un animal, en canvi, en l'altra, hi haurà éssers racionals, tal com diu l'Escriptura: «Vós, Senyor, salveu homes i bèsties». La gentada ja no hi entapissarà el camí amb branques i amb vestits, sinó que els animals simbòlics plegaran les ales, els vint-i-quatre ancians oferiran les seves corones davant el tron de l'Anyell i tots els cors angèlics li brindaran i li dedicaran llur glòria i llur bellesa.

I ja que hem parlat de l'ase, dels vestits i del brancatge dels arbres, vull que pareu esment en les tres menes d'ajuda que hom ofereix al Salvador en aquesta processó. La primera és la del pollí sobre el qual cavalca, la segona la dels qui estenen els vestits pel camí, i la tercera la dels qui tallen les branques dels arbres. ¿No us sembla que tots li ofereixen d'allò que els sobra, llevat del ruc, que se li ofereix ell mateix?

¿Callo per estalviar-vos el perill de la vanitat o parlo per encoratjar-vos? Jo crec que aquest pollí sou vosaltres que, com diu l'Apòstol, glorifiqueu i porteu el Crist en el vostre cos. Els homes del món, quan fan almoina, no li presten al Senyor el seu cos, sinó, en tot cas, allò que el cos necessita. Els prelats tallen branques dels arbres quan parlen de la fe i de l'obediència d'Abraham, de la castedat de Josep, de la mansuetud de Moisès o de les virtuts dels altres sants. No fan res més que repartir gratuïtament allò que han rebut també de franc. Si tots compleixen fidelment el seu ministeri, és indubtable que participen en la processó del Salvador i entren amb ell a la ciutat santa. Però, ¿qui es troba més a prop de Jesús en la processó? ¿qui, de tots tres, té a tocar la salvació? Em sembla que és molt fàcil d'endevinar.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Francesc,

He de comunicar-te que, tot i que ja fa uns dies em vas demanar poder passar els dies de Setmana Santa al Monestir, no és possible. L'Hostatgeria interna, que és molt limitada, està ja plena. Els darrers anys va creixent el nombre de persones que opten per passar aquests dies sants en un monestir, per participar en les celebracions fonamentals de la nostra fe.

Veig molt positiu aquest desig de molts creients de celebrar i viure aquests dies en un clima de pau, de recolliment, amb un ambient de celebracions cuidades, que ens ajuden a centrar la nostra vida en el Misteri de l'amor de Déu.

En aquest sentit, per a molta gent ha canviat molt l'horitzó. Jo recordo que, essent adolescent, un any vaig passar la Setmana Santa a Jaca amb la meva família. I vaig arribar a preguntar a un sacerdot si era obligació assistir als oficis. La resposta del sacerdot va ser l'adequada: «Mira, aquests dies celebrem el més important i significatiu per a un cristià; no és cosa d'obligació o no, és qüestió d'amor i de fe» em va dir si fa no fa.

He viscut amb certa freqüència a la Parròquia l'experiència de fidels que assistien a un casament el dissabte al matí o a la tarda, i que preguntaven: «Aquesta Missa val per demà?», com qui necessita un tiquet per evitar-nos alguna cosa, o tranquil·litzar la consciència...

Passa que hem estat practicant la «pedagogia de la por», i encara, malauradament, no s'ha abandonat aquesta «pedagogia». Aquí, recordo l'ensenyament de sant Joan que encara no hem après: «On hi ha amor, no hi ha por, ja que l'amor, quan és perfecte treu fora la por; només té por el qui no estima Déu perfectament» (1Jn 4,18).

Com pot haver-hi un manament que m'obligui a celebrar l'amor, quan jo estic fet per a l'amor?, com pot haver-hi una obligació en allò que dóna sentit a la meva vida?

Jo celebro l'eucaristia, jo faig el meu temps de pregària cada dia perquè en això trobo llum per a la meva vida, perquè necessito viure cada dia l'experiència d'aquesta paraula de vida i de foc baixant fins al profund del meu cor per dilatar-lo, i així respirar amb fruïció. La nostra «pedagogia» ha de ser la «pedagogia de l'amor», hem de treballar més amb el cap, i sobretot a partir de la vida, per arribar a transmetre, a ensenyar l'amor amb l'amor; ja que aquí tenim la font que ens pot proporcionar l'aigua que sacia la nostra set.

L'Església, ja des dels primers anys del naixement del Cristianisme, celebrava en les seves comunitats aquest Misteri de l'amor de Déu, i percebent allò que tenia de transcendental, com és celebrar aquest amor per a la vida de fe dels creients, va establir aquesta celebració de l'Eucaristia al llarg de tres dies, el Tridu Pasqual, del Dijous, Divendres i Dissabte Sant, per facilitar mitjançant unes celebracions més pausades, més àmplies en el temps, amb una atenció més acurada dels ritus..., que el cor del creient tingui més al seu abast la contemplació, la meditació, la vivència de l'amor de Déu que s'avança a dir-nos, a nosaltres els seus fills, que tenim el cor configurat, precisament per viure aquest amor.

Francesc, celebro aquesta inquietud teva de cara als propers dies sants, i et desitjo que puguis disposar d'un temps i un espai que et permetin viure'ls amb profunditat. Una abraçada,

+ P. Abat