29 de desembre del 2013

LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, MARIA I JOSEP (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Sir 3,2-6.12-14; Sl 127,1-2.3.4-5 (R.: 1); Col 3,12-21; Mt 2,13-15.19-23

Germanes, germans,

Dins el marc de l’Octava de Nadal, l’Església ens invita a contemplar avui amb veneració i admiració la Sagrada Família de Natzaret, una família tota singular, sens dubte, donat que el Fill és fruit d’un engendrament diví, la mare és alhora verge i el pare té un paper protector i nutrici, però tots tres, Jesús, Maria i Josep constitueixen una autèntica família en una convivència d’amor i de col·laboració mútues. I en aquest sentit són un model únic per a totes les famílies d’ahir, d’avui i de sempre. Jesús se sotmet en tot a Maria i a Josep, Maria és la mestressa de la llar que d’una manera senzilla i delicada s’ocupa de totes les feines domèstiques. Josep, tot exercint el seu ofici d’artesà aporta a la petita família el sosteniment perquè no li manqui el necessari. Estic retratant un quadre familiar d’allò més simple en un context pobre de fa més de dos mil anys i en un indret de la Galilea palestinenca on els mitjans de vida eren força migrats. Vull dir amb això que tot i tractant-se d’una família privilegiada i protegida per Déu, no se li va evitar ni escatimar cap mena de carència ni de maldecaps.

L’evangelista Mateu, en el fragment escollit per la missa d’aquest cicle, ens ofereix un escenari singular on ja des dels primers dies de la seva existència, Jesús, amb la seva mare i sant Josep, es van veure forçats a emigrar a Egipte per tal de fugir de la persecució d’Herodes. I aquí ens ve aquella bucòlica imatge tan repetida de la Verge Maria i el Nen Jesús muntats dalt d’una somera guiada per sant Josep, a peu davant la sagrada comitiva. No perdem de vista, per altra banda, que Mateu veu en Jesús el nou Moisès salvat de la ira furibunda d’Herodes, com un nou Faraó, i que ha d’experimentar l’emigració en terra pagana, justament a Egipte, lloc d’esclavatge i opressió per a l’antic poble d’Israel. I és que d’alguna manera Jesús encarna també el nou Israel a l’exili. I tot aquest anar i venir va precedit providencialment per l’aparició en somnis de l’àngel del Senyor. Per tres vegades l’àngel del Senyor vetlla per la situació dels nostres tres sagrats personatges. I sempre és Josep l’agraciat d’aquest avís del cel, ja que és ell qui ha de vetllar pel nen i la seva mare, tal com ho indica l’evangelista per tres vegades. Mateu és jueu d’origen i a través d’aquestes comunicacions divines ens porta el record de les revelacions en somnis que trobem sovint en l’Antic Testament: per exemple Jacob, Josep o Daniel. Déu no es deixa veure directament però es fa pressentir en la serenor de la nit a través dels somnis.

La Sagrada Família féu, doncs, experiència d’una vida nòmada, com el poble d’Israel, una vida de privacions i d’inconvenients de tota mena, una vida, però, sempre atenta a les insinuacions divines i a la seva voluntat, que en el fons és el que volen donar a entendre aquestes visions en somnis, i Josep a porta a terme promptament i sense vacil·lar les indicacions del cel. Josep és l’home dòcil als manaments divins i exerceix responsablement el seu paper de pare i espòs sense cap mena de queixa ni retard.

Quan intentem aplicar aquest paradigma familiar al quadre que viuen les famílies avui dia, se’ns pot tatxar d’idealistes, de desfasats o fins i tot d’excessivament romàntics. Reconec que la distància dels anys ens pot fer semblar que el model no ens serveix de gaire donat el context i el ritme de vida tan diferents i tan allunyats de les respectives realitats. La família, aquesta cèl·lula del cos i del teixit social, avui tan vulnerable i tan manipulable, presenta unes característiques tan complexes i tan multidimensionals que aquests darrers decennis han pres proporcions insospitades. En una societat permissiva, relativista i desestabilitzada per força la cèl·lula familiar s’ha de veure també afectada en el seu nucli. A més, davant una pèrdua general dels valors tradicionals, tan qüestionats i fins menyspreats avui dia, tot indica que estem entrant en una època amb un nou model familiar que té molt poc a veure amb el que hem viscut fins recentment.

Justament el papa Francesc, conscient d’aquesta realitat que ens toca de viure, ha convocat un nou sínode de bisbes per tractar el tema de la família amb una àmplia enquesta prèvia feta a tots els bisbes del món per tal de concretar la temàtica que hauran de treballar els bisbes presents en el sínode que tindrà lloc al Vaticà del 5 al 19 d’octubre de l’any vinent. Esperem, amb una certa urgència, decisions encertades d’aquesta àmplia reunió eclesial per tal que es donin solucions satisfactòries a tants casos de persones que viuen en la pròpia carn càrregues difícils d’assumir i problemes de consciència que els mantenen en autèntics atzucacs. Pensem concretament en els separats o divorciats tornats a casar o simplement ajuntats. Voldríem que l’Església els mostrés a tots el seu rostre misericordiós de mare i no els negués una pertinença ben plena en la gran família de Déu. Sobre molts d’ells pesa fins i tot el sentiment angoixós de sentir-se com condemnats en vida quan la seva situació és sobretot fruit de febleses i incapacitats humanes per fer front a greus conflictes molt sovint insolubles.

Mentrestant, nosaltres, amb esperit de fe, contemplem la icona admirable més que imitable de la Sagrada Família de Natzaret i mirem de fer nostra la dòcil obediència de l’Infant Jesús en la precarietat i en la pobresa d’una família de treballadors. Contemplem la senzillesa i la discreció de la Santa Mare, amatent a tots els detalls de la vida domèstica i als designis de Déu sobre la seva vida, i imitem el zel decidit de sant Josep, que amb un silenci fecund porta a terme el seu paper de pare de família amb una abnegació i un encert ben bé heroics. Que la Sagrada Família de Natzaret vetlli per l’Església, la gran família de Déu que abraça tots els creients d’orient i d’occident, del nord i del sud. I que tingui també cura de les nostres famílies i comunitats i de totes les famílies d’arreu del món, per tal que per la seva intercessió totpoderosa s’aconsegueixi una harmoniosa convivència en la pau i l’amor sincers en un món trasbalsat i sense propostes vàlides ni fiables.

26 de desembre del 2013

SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 6,8-10; 7,54-59; Mt 10,17-22

Amb el naixement de Jesús, se’ns ha manifestat la Vida: la vida eterna, la que estava amb el Pare. Aquesta vida ara se’ns ha aparegut. Déu s’ha fet home per tal que nosaltres puguem viure d’aquesta Vida i tinguem vida a desdir. La vida eterna de Déu, però, no s’ha fet present entre nosaltres de manera pomposa, altisonant o al so de trompetes i focs d’artifici: la Vida se’ns ha manifestat en la fragilitat i la tendresa d’un infant; no en palaus sumptuosos, sinó en la pobresa d’un estable; no entre ceptres i corones d’or i argent, sinó enmig d’una menjadora d’animals. La vida se’ns ha fet present i l’hem contemplada en la fragilitat i en la pobresa; en la debilitat i en la necessitat; en la tendresa i en vulnerabilitat. Perquè la Vida ha vingut per donar-se: per això ha fet seves la fragilitat, la necessitat, la vulnerabilitat, tant pròpies de l’home. La Vida ha vingut per donar-se fins a l’extrem, fins a la donació total de si mateixa, fins a la mort i mort de creu: per tal que també nosaltres tinguem vida i en tinguem a desdir. Per això, la llenya del pessebre anuncia ja la fusta de la creu; la menjadora de l’estable és signe profètic del sepulcre on reposarà la Vida.

Heus ací perquè avui l’Església ens fa celebrar la festa de sant Esteve, el primer d’entre els diaques, el primer dels màrtirs, el primer en ser coronat al cel.

La Vida s’ha manifestat en la fragilitat humana per donar-se, per lliurar-se als portadors d’aquesta fragilitat. L’home que vulgui acollir aquesta Vida, que vulgui viure d’aquesta vida, haurà de donar-se com la Vida mateixa s’ha donat. «Qui vulgui estar-se allà on jo m’estic, que es negui ell mateix i que em segueixi». Sense la donació de la pròpia vida, no hi ha Vida; qui guardi la vida per a si, la perdrà. Només viurem si oferim la nostra vida i la donem. I la vida es dóna estimant amb aquell amor que es fa servei incondicional als altres. Disponibilitat absoluta per al servei del germà: aquesta és manera humana de donar la pròpia vida. Aquesta és la manera com va viure la seva vida Esteve, el primer d’entre els diaques. Servint: així és com es viu la dimensió diaconal, de servei, de l’Església.

Donat la pròpia vida, lliurant-nos incondicionalment al servei del nostre proïsme, imitem la Vida que se’ns ha manifestat i que s’ha donat per nosaltres, esdevenim seguidors i deixebles d’aquesta Vida i per això, alhora esdevenim testimonis de la presència d’aquesta Vida enmig del mon. Donant la vida, testimoniem la Vida que ens ha estat donada en la fragilitat d’un infant. Aquest testimoni arriba al seu zenit, amb la donació extrema de la vida per la mort i, sobretot, amb la negació extrema d’un mateix que suposa el perdó dels enemics, dels qui no han parat de fer mal, dels propis botxins que condueixen a la mort. Esteve és exemple preclar d’ambdues donacions: la de la mort i la del perdó. Per això, Esteve, és exemple preclar de testimoni de la Vida, de testimoni del Crist. Per això Esteve és el primer d’entre els màrtirs: el protomàrtir. Esteve és, doncs, l’exemple a seguir per viure la dimensió martirial, testimonial, de l’Església: una dimensió que, però, no es pot viure sense la dimensió diaconal i que, per tant, és sempre conseqüència d’aquesta darrera. El servei és testimoni. La diaconia és sempre martiria.

La donació de la pròpia vida fins a la mort, la diaconia i el martiri, són el camí que la Vida ha traçat per tal que també nosaltres puguem tenir vida a desdir. «I els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Al final del camí del servei i el testimoni, ens espera la Vida amb les mans obertes per oferir-nos el seu do final: la corona de la glòria que segellarà definitivament la nostra donació i ens farà viure perennement de l’abundància de la plenitud de la Vida. «Esteve, ple de l’Esperit Sant, fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s’alçava ferm a la dreta de Déu. Llavors digué: “Veig obert el cel, i el Fill de l’home ferm a la dreta de Déu”». Per la seva donació i el seu testimoni, Esteve és el primer a poder veure obert el cel, a poder veure Jesús, la Vida, ferm a la dreta de Déu, a poder ser coronat amb la corona de la mateixa Vida.

Que sant Esteve ens ajudi avui a ser millors deixebles de Crist, servint els nostres germans fins a l’extrem, donant així testimoni d’ell mateix i esperant poder veure el cel obert i rebre la corona immarcescible de la glòria.

25 de desembre del 2013

NADAL

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; Hb 1,1-6; Jn 1,1-18

«En donar-nos com ens va donar el seu Fill que és una Paraula seva, ja no en té cap altra, ja ens ho ha dit tot en aquesta sola Paraula i no té res més a dir-nos» (S. Joan de la Creu) i d'aquesta Paraula ens parla avui l'Apòstol Joan: «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu... tenia en ell la Vida i la Vida era la llum dels homes».

Joan escolta i s'enlaira fins la contemplació del Misteri diví en la preexistència d'aquesta Paraula. Ell escolta, contempla i és un testimoni fidedigne: «Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans. Volem dir la Paraula de la vida. Ja que la vida s'ha manifestat, i nosaltres l'hem vista i en donem testimoni».

Joan és un missatger fidel anunciant aquest misteri de vida i de llum; la seva fina sensibilitat sap captar la profunditat d'aquesta Paraula, que el va transformar i va fer d'ell, de la seva vida, un testimoni enamorat i fidel.

Aquest Misteri, un misteri d'amor, continua vessant-se com una font de vida i de llum. L'amor sempre ens desborda, eixampla el nostre cor, ens porta més enllà de les nostres limitacions, ens obre cap horitzons més amples. Ara bé, en Déu no hi ha limitacions, però l'Amor, en Déu no trenca les seves limitacions sinó que és engendrador de nova vida. Per això diu la Paraula de Déu: «Tenia en ell la vida, i la vida era la llum dels homes». La Paraula, l'Amor, es vessa com a vida i aquesta vida és llum que resplendeix en la foscor, una llum que res ni ningú no pot ofegar.

«El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». I on el trobem aquest tabernacle? On ha plantat la tenda?

«Entre nosaltres». L'home que viu, que ha nascut d'aquesta font de vida que és la Paraula, viu així mateix la nostàlgia d'aquesta Paraula. Per això ens diu el místic amb aquests versos:

«¿A dónde te escondiste Amado, y me dejaste con gemido?»

Ja que vivim, d'una o altra manera, però vivim, certament, amb aquest gemec, amb aquesta nostàlgia de Déu, com suggereix el mateix sant Joan de la Creu: «Ja que tu mateixa, oh ànima, ets l'estança on ell habita i l'amagatall on s'oculta».

Ens pertoca a nosaltres escoltar la vibració d'aquesta Paraula en el nostre espai interior, desvetllar la seva presència en la nostra consciència. Podem escoltar aquesta Paraula, hem d'escoltar-la, ja que continua parlant: «En diverses ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill».

La petjada de vida, de llum, de bellesa, l'ha vessada amb generositat damunt l'obra de la seva creació, i sobretot per mitjà la seva naturalesa humana amb la qual s'ha revestit, per donar-li més força de llum i de vida, i així donar una adequada resposta al nostre gemec, al nostre desig d'ell.
Qui ens atreu no és només el Creador, el Senyor de tot: és el Pare que s'ha inclinat sobre nosaltres en la seva infinita misericòrdia, el Pare que ens ha donat el seu Fill unigènit, i per mitjà d'ell ens ha introduït en els secrets més íntims del seu amor i de la seva vida divina. Ens hem de deixar introduir en aquesta font de Vida.

Sant Basili, en les seves Constitucions, diu als monjos: «No hem vingut al monestir per estar-nos al llit o per satisfer i omplir el nostre estómac —ara possiblement hi afegiria: ni per veure pel·lícules o fer piulades al twiter— sinó que hi hem vingut per instruir-nos en la Paraula de la veritat i de la vida, i per contemplar els sants Misteris», i desprès deixar-nos conduir per aquest foc de la Paraula, essent amb el nostre testimoni de vida un missatger que anuncia la pau, la bona nova, que invita a dansar amb alegria, perquè Déu, perquè ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres, també dansa dins nostre per renovar-nos en el seu amor.

NADAL

MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,1-3.5-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«En l'hora de la vetlla nocturna ha resplendit el dia consagrat. La nit tenia tanta llum com el dia, es converteix en ple migdia. Escolteu l'àngel: Us ha nascut el Salvador en aquest dia, no en aquesta nit. Sí, la nit ha passat i arriba un nou dia, l'autèntic dia del dia, la salvació de Déu, Jesucrist nostre Senyor, el Déu sobirà, beneït per sempre». (S. Bernat, Sermó V de Nadal)

Què en fem nosaltres de les nostres nits? Nits que no arriben a la llum del migdia. Potser la llum del Naixement ens podria orientar en les nostres nits. Recordo un reportatge recent:

«Sense enemic no hi ha guerra, començava, i continuava dient: Durant unes hores en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial els soldats alemanys i britànics es van mirar als ulls i van descobrir que eren incapaços tirar-se trets en ple Nadal. La guerra havia començat 4 mesos abans, i havia de durar 4 anys. Tot d'una, en la nit de Nadal, es van sentir unes veus enmig de la boira que envoltava les trinxeres: eren soldats alemanys cantant el Santa Nit. Un oficial alemany es va acostar, amb les mans aixecades envers la línia britànica per demanar permís per enterrar els morts, que jeien a les trinxeres a desenes. Espontàniament, aquella nit, soldats de diferents regiments van creuar les línies enemigues i van intercanviar salutacions, cartes, cigarretes begudes. La treva va culminar amb un partit de futbol en aquells camps gelats de Flandes. Acabada aquella treva espontània, els va costar molt als comandants de convèncer els seus homes per tornar a prendre les armes. Eren incapaços de disparar un tret. Durant uns dies es van dedicar a llançar trets a l'aire, a les estrelles, a malgastar la munició. No veien l'enemic».

En aquella nit, els soldats sumits en les tenebres de la guerra i de la violència es van mirar als ulls i van veure una llum, i es van obrir a l'alegria. En la boira d'aquella nit van fer palès que en el seu cor hi havia resplendit la llum de Nadal que 20 segles abans havia embolcallat els pastors de Betlem. I unes hores d'aquesta experiència, la resplendor d'aquesta llum, els porta a trencar el jou de la guerra, de la violència, i porta el soldat a deixar les seves botes, i netejar el camp de la sang de l'odi de la guerra.

L'amor de Déu s'ha revelat i ha nascut com Salvador de tots els homes. L'amor de Déu, gràcies a la disponibilitat de Santa Maria s'ha obert camí fins al cor de la humanitat. I a partir d'aquest moment el Regne de Déu, com ensenyarà Jesús, sofreix violència, la tensió entre la llum que ha arrelat en el cor de la humanitat i el cor de cadascun de nosaltres, homes i dones d'aquesta humanitat en camí, dolguda, que es debat, per la seva banda, en una viva tensió entre la llum i les tenebres.

I en aquesta nit ressona de nou la invitació a donar glòria a Déu i a viure una relació de pau amb els nostres germans. Aquesta nit ens torna a recordar aquella nit que tenia tanta llum com el dia. Aquesta nit ens convida a treure'ns les botes, i a trencar jous pesats. Aquesta nit ens convida a sortir de les nostres trinxeres i a mirar-nos als ulls i descobrir que podem i hem de treballar per fer un món nou, un regne que se sostingui sobre el dret i la justícia, perquè l'amor de Déu continua manifestant-se en la vida de la humanitat, ja que, com ens diu també el Papa Francesc: «Déu sempre ha buscat el seu poble, l'ha guiat, l'ha custodiat, li ha promès que estarà sempre a prop seu. Déu camina amb nosaltres ...» (Entrevista del 14 de desembre de 2013)

Un Déu que ens ensenya a «viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, en l'esperança que es manifesti la glòria de Jesucrist».

I per això Déu vol caminar amb nosaltres, ve a mirar la humanitat més de prop, ve a sondejar el cor i a vibrar dins d'ell, dins cadascun de nosaltres per esmicolar la nostra crispació. Ve per deixar en la nostra vida, en el nostre cor un missatge de pau, per proporcionar-nos una mirada profunda, senzilla i profunda alhora, talment que aprenguem a mirar als ulls dels qui estan en altres trinxeres d'aquesta vida, i després ... siguem incapaços de tenir ni tan sols un gest, una paraula de violència.

Avui ha nascut per a nosaltres, per a tu i per a mi, per a tots els homes, un Salvador, que vol dir el seu amor a tots els homes.

23 de desembre del 2013

ANTÍFONES DE LA O / 23 de desembre

OH EMMANUEL,
Rei i legislador nostre,
esperança i salvació de les nacions.
VINE a salvar-nos,
Senyor Déu nostre.

VINE. Vine a salvar-nos. EMMANUEL! Déu amb nosaltres! Sense tu, cadascú va pel seu propi camí, errant, sense orient, sense llum. Per això, a tu enlairem la nostra ànima, Déu meu, en tu confiem. Cels, deixeu caure la rosada, núvols, doneu-nos la victòria, la terra espera la salvació. Amb aquests sentiments, la paciència de Job ens convida a aixecar la mirada:

Ara tinc al cel un testimoni,
un que parla allà dalt a favor meu.
Els meus amics m'escarneixen,
però jo ploro davant Déu
perquè em defensi contra ell mateix que m'ataca,
com un amic en defensa un altre.
És cert que tinc els anys comptats,
i me'n vaig pel camí que no té retorn...
(Jb 16,19-22)

VINE, Senyor, no tardis. Il·lumina les tenebres, manifesta't a les nacions disperses i sense pastor. Esperem un defensor. El dolor i l'angoixa i la desesperança creixen. Per Job, com per a mi, o per a tu, o per a cada home, l'únic real és el seu dolor, que no se soluciona amb paraules. En el seu profund dolor, en una situació molt dura, l'home es dóna per vençut. Fins i tot arriba a pensar que aquest tracte tan dur li ve del mateix Déu:

Ara Déu m'ha deixat abatut.
El seu enuig m'esquartera,
m'empaita amb cruixit de dents.
Jo vivia tranquil i m'ha sacsejat:
m'ha agafat pel clatell, m'ha desconjuntat...
(Jb 16,7.9.12)

Però en la seva feble esperança té forces per invocar, per desitjar un defensor. Qui s'atrevirà a intervenir en aquest drama tan fort, en què un home s'atreveix a desafiar Déu? Sembla que no pot ser un altre que el mateix Déu, ja que ell ha creat el cor humà, ell és l'únic capaç de sondejar aquest cor. En Déu contemplem la tensió entre la justícia i la misericòrdia, però hem conegut l'amor que fa triomfar la misericòrdia.

Accepta, Senyor, de ser el meu garant!
Qui es comprometria, sinó tu, a favor meu?
(Jb 17,3)

I Déu, que es deixa trobar de qui el busca, respon a la pregària del just:
Va dipositar els ulls del seu amor en mi i em va parlar: He decidit fermament utilitzar de misericòrdia amb tothom, i proveir a les necessitats dels homes... Per la meva gran providència vaig voler crear-lo, contemplant-me a mi mateix en ell, vaig quedar enamorat de la meva criatura i m'he complagut a criar-lo a imatge i semblança meva. A més li he donat memòria perquè recordés els meus dons i l'he fet partícip del meu poder de Pare etern. L'he enriquit amb la intel·ligència, perquè amb la saviesa del meu Fill comprengui i conegui la meva voluntat. Li he donat voluntat, perquè pugui estimar i pugui ser partícip del mateix amor que és l'Esperit Sant, perquè pugui estimar amb la seva intel·ligència allò que coneix i contempla.
Per allunyar l'home de la mort, jo, amb gran amor, vinc en ajuda vostra, lliurant el meu Fill, a qui vaig exigir una gran obediència, per alliberar al llinatge humà del verí que va infectar el món amb la desobediència [Santa Caterina de Sena, Diàleg sobre la Divina Providència, cap. 134].

Però l'home ha de preparar l'encontre. El Senyor s'avança i ocupa el primer pla amb la seva sobirania, davant la limitació humana. El proverbi vol relativitzar l'eficàcia de l'activitat humana sota la sobirania de Déu. L'home prepara el seu discurs i Déu li posa a la boca altres paraules. Déu domina i controla la interioritat.

L'home es prepara la resposta,
però qui la hi posa a la boca és el Senyor.
L'home planeja una ruta,
però el Senyor li encamina els passos.
(Pr 16,1.9)

Mireu, jo enviaré el meu àngel perquè prepari el camí davant meu. (Mal 3,1) Aquestes paraules profètiques han estat molt oportunament adaptades al misteri de Crist. Déu Pare l'ha fet per nosaltres Emmanuel: justícia, santificació, redempció, purificació de tota immundícia, alliberament del pecat, rebuig del que no és honest, camí cap a una manera de viure més santa i més digna, porta d'accés a la vida eterna, per ell totes les coses han estat redreçades, el poder del diable derrotat, la justícia recobrada [Sant Ciril d'Alexandria, Comentari al profeta Malaquies, 3,32, PG 72,330-331].

Aquest és l'esbós de les seves obres,
el feble ressò que nosaltres en percebem.
Qui es farà càrrec de la seva omnipotència?
(Jb 26,14)

Hem sentit tot just un murmuri d'ell, i no obstant això Déu ja ens ho ha dit tot d'ell. Déu ja ens ha dit la seva Paraula definitiva, ens ha enviat el seu Verb revestit de la nostra naturalesa, i parlant el nostre llenguatge humà. Ens movem en aquesta aparent contradicció: el Regne ja ha vingut, però encara no. És la tensió i la dinàmica de l'amor. És la tensió i la dinàmica de vida entre el Creador i la seva criatura.
Déu ha donat la seva resposta a la indigència de la seva criatura. Però nosaltres, les seves criatures, vivim en el temps. Vivim en l'Advent. Vivim en el temps que és temps de creixement, de progrés espiritual, temps de conèixer i d'estimar... d'esperar!

Nadal és a prop. La mateixa brevetat dels dies ho avança o anuncia. El món amb les seves angoixes indica o demana la imminència d'alguna cosa que el renovi. Pressentim Nadal pels senyals de la natura. Obrem nosaltres en sintonia: que nosaltres augmentem la mesura de la nostra justícia, que la nostra liberalitat s'estengui als pobres i pelegrins; que rebutgem les tenebres de l'avarícia. Revestim-nos en el nostre interior amb vestits nets, sense taca, embellim-nos amb obres santes; embellim la consciència de l'home interior, rentem les taques de l'esperit [Sant Màxim de Torí, Sermó 61,1-3].

Són moltes les respostes de Déu, al llarg de la història, al crit de l'home; la misericòrdia de Déu es manifesta a través de molts i diversos matisos humans. Ha enviat el seu «Àngel» per mostrar-nos el camí, per ser el nostre camí. I des de la primera resposta de Déu a la humanitat immersa en la foscor, el dolor i la desesperança, ha fet possible que el Nadal sempre estigui a prop. El seu amor sense mesura ens ha donat una resposta que està més enllà del temps, però com un punt de referència en el temps per aixecar la nostra mirada a un horitzó ampli. Un punt de referència en la mateixa criatura: Santa Maria.

Santa Maria proclama la misericòrdia del Senyor, que arriba als seus fidels de generació en generació. Maria proclama la grandesa de l'Amor, que no diposita els ulls de l'amor, la seva mirada en ella, sinó encara més: la plenitud de l'amor. L'Amor mateix. I contemplem en ella una tensió amorosa molt viva, molt profunda: ell s'ha fixat en ella, el Senyor és amb tu, li diu l'arcàngel; ella es desconcerta en la seva petitesa, en el seu sentiment profund d'humilitat, el Senyor s'anorrea, es rebaixa, per entrar en la vida de Maria, porta de la humanitat, ella es contempla a si mateixa anorreada: Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules.
Una lluminosa tensió d'amor que obre el camí, com a singular suggeriment per entrar Déu en el cor de l'home, i l'home en el cor de Déu. Una tensió amorosa que ens indica el veritable camí de la pau. Nadal, pot ser ben a prop.

EPÍLEG
[Papa Francesc, Pregària final a la Mare de Déu en la conclusió del Mes de Maig a la Plaça de Sant Pere].

PREGÀRIA

Maria, dona de l'escolta, fes que s'obrin les nostres orelles; que sapiguem escoltar la Paraula del teu Fill Jesús entre els milers de paraules d'aquest món; fes que sapiguem escoltar la realitat en què vivim, cada persona que trobem, especialment qui és pobre, té necessitat, té dificultats.

Maria, dona de la decisió, il·lumina la nostra ment i el nostre cor, perquè sapiguem obeir la Paraula del teu Fill Jesús sense vacil·lacions, dóna'ns la valentia de la decisió, de no deixar-nos arrossegar perquè altres orientin la nostra vida.

Maria, dona de l'acció, fes que les nostres mans i els nostres peus es moguin «de pressa» cap als altres, per portar la caritat i l'amor del teu Fill Jesús, per portar, com tu, la llum de l'Evangeli al món. Amén.

22 de desembre del 2013

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 7,10-14; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24

«Oh cel deixa caure la rosada, que el bé plogui dels núvols».

En aquests darrers anys, tots hem fet experiència amb menor o major grau del que suposa una sequera prolongada, del que significa l’escassetat d’aigua. És encara en el record de tots quan volien portar aigua amb vaixells cap a Barcelona o quan es parla de fer transvasaments per cap a les grans ciutats. Per no anar més lluny, aquest tardor que ja s’ha acabat ha estat una de les més seques que s’han viscut en molt de temps. L’escassetat d’aigua i la sequera, malauradament, són realitats molt quotidianes per a milions de persones d’altres latituds del planeta. Portar aigua a casa esdevé per a molts una lluita diària. Essent Israel un poble que conviu amb el desert, la imatge de l’escassetat d’aigua, per simbolitzar la mancança de vida i, per contra, la de la pluja, com a símbol de la presència d’aquesta vida, són habituals en els textos sagrats. Aquests dies d’advent ho hem sentit abundantment en les lectures que s’han anat proclamant. A tall d’exemple, diumenge passat escoltàvem per boca del profeta Isaïes: «La terra eixuta i el desert estan de festa». També avui, en el cant d’entrada, fent servir una vegada més paraules del llibre d’Isaïes, hem fet servir aquesta imatge quan dèiem: «Oh cel deixa caure la rosada, que el bé plogui dels núvols».

La imatge és molt forta: de la mateixa manera que sense aigua no hi ha vida, tampoc es pot viure en plenitud si manca l’aigua viva que dóna aquesta vida en plenitud. La Paraula de Déu, per boca dels profetes, presenta la situació de l’home com la del desert que escassejant-li l’aigua es deleja intensament per la pluja. I la pluja només pot venir de dalt, del cel i dels núvols: la terra àrida no pot donar-se la pluja a si mateixa. El do d’aquesta pluja farà que la terra obri el seu si per fer-ne germinar la nova vida, la salvació de l’aridesa i la sequedat. Com la terra sense aigua és àrida, la vida de l’home sense Déu és un desert. És el que ens volen dir els profetes: si Déu no és present en les nostres vides, la nostra vida és infèrtil. Alhora, però, també ens diuen que com la terra deleja l’aigua, també l’home, expulsat de la presència de Déu, deleja viure en aquesta presència. Déu ha promès a l’home que la rosada caurà del cel, que hi haurà pluja dels núvols, perquè Déu mateix fecundarà la humanitat amb la vida nova que la regenerarà de nou. «Per això el Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-noslatres». Heus ací el que celebrem en el temps d’Advent i Nadal: la promesa i el compliment d’aquesta promesa. Déu, en Jesucrist, es fa per a nosaltres rosada i pluja d’aigua viva, i com l’aigua quan es fa present a la terra és capaç de fer-hi germinar la vida, també Déu, fent-se Emmanuel, fent-se Déu amb nosaltres, és capaç de transformar l’aridesa del nostre cor, en font de vida, en salvació: «Ella ha concebut per obra de l’Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Aquesta promesa cal acollir-la: com l’aigua pertany a un esfera diferent de la de la terra, la del cel i dels núvols, una zona incontrolable per aquesta, també la vida que ve de Déu, fent-se present al cor mateix de l’home, és una vida que s’ofereix, que es dóna gratuïtament, que no es pot controlar, que cal acceptar i oferir. Els homes per poder donar aigua quan no plou, hem inventat els embassaments. L’Església, portadora en el seu sí de la presència de Déu pel do de l’Esperit Sant que habita en ella, és també un gran embassament de vida nova per als homes. A diferència però d’aquelles grans reserves d’aigua a les que es recorre en temps d’escassetat, l’Església, reserva de vida, té alhora una missió: ha de sortir ha anunciar als homes «la bona nova de Déu», que Déu, en el seu Fill, és amb nosaltres, que hi ha una vida nova per als homes, que hi ha una esperança renovada per a la humanitat. Aquesta missió només la podrem complir si, primer no ens recloem sobre nosaltres mateixos pensant que no tenim cap necessitat de ser salvats i, segon, si sortim a l’encontre de l’home i de les seves necessitats; si, com ens deia Pau, «som missioners de Déu a tots els pobles»; si, en definitiva, portant als nostres germans l’aigua que pal·liï les seves necessitats vitals, portem amb ella l’aigua viva que ompli la necessitat més profunda del cor: la de l’aridesa del seu cor.

ANTÍFONES DE LA O / 22 de desembre

OH REI, desitjat de les nacions,
pedra angular de l'Església
que de dos pobles n'has fet un.
VINE a salvar l'home
que vas formar del fang.

Oh Rei, desitjat dels pobles, que fas de dos pobles un de sol. VINE, perquè estem immersos en el fang de la divisió, l'enfrontament i de la violència, estem endinsats en l'angoixa de l'abandó. VINE!

Les teves mans m'han format,
m'han afaiçonat amb tot detall:
¿i ara em voldries destruir?
Recorda que m'has modelat com l'argila:
¿i em tornes a la pols?
(Job 10,8-9)

VINE, perquè, enfonsat en la divisió, sento, però, la nostàlgia de la unitat; sento que estic fet per a tu, no per a la pols. Tu ets un bon terrissaire, el nostre fang ha estat modelat amb saviesa per tu. De les teves mans ha sortit el Vas perfecte, el reflex perfecte de la teva feina. La feina ben feta. Amb amor. L'Amor no pot sinó manifestar l'amor. Però nosaltres no ens hem deixat recollir en el teu Vas perfecte, en l'Amor, hem preferit ser aigua vessada; estem immersos en la divisió, l'enfrontament i la violència, estem endinsats en l'angoixa de l'abandonament, perquè no hem après de tu, benèvol i humil de cor; perquè no hem recollit al cor el teu missatge de pau i reconciliació. I experimentem que el nostre pecat ens aniquila, però el cor et desitja amb desig més viu. Per això vull cantar-te amb el salmista:

T'estimo, Senyor, força meva!
Senyor, ets roca i muralla que em deslliura;
Déu meu, penyal on m'emparo,
escut i baluard, força que em salva!
(Sl 17,2-3)

Quina força em queda per a continuar esperant?
Cap on va la meva vida perquè la vulgui allargar?
Tinc la força de les roques?
(Jb 6,11-12)

Cada dia escolto la invitació mitjançant la Paraula del salmista per tornar-me a la Roca. Cada dia el cor humà rep aquesta urgent invitació:

Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa,
aclamem la roca que ens salva;
presentem-nos davant seu a lloar-lo,
aclamem-lo amb els nostres cants...
(Sl 94)
Però no tornem, no anem cap a la Roca, ignorem la pedra angular que sosté tot l'univers, ignorem la interpel·lació divina, que es manifesta com a pedra principal:

Saps on s'assenten els pilars de la terra?
Saps qui va posar la seva pedra principal,
mentre els estels del matí cantaven
i cridava d'entusiasme tot l'estol dels fills de Déu?
(Jb 38,6s)

No tornem a aquesta Pedra angular, a la nostra Roca, tot i que Déu està permanentment inclinat sobre el nostre fang, i deixa escapar, en la seva obra creada, l'aroma del seu «misteri insondable». Déu vol que Job comprengui que un Déu de qui depèn tota la creació, i una creació sotmesa a unes lleis, un Déu que vetlla sobre tota la creació, amb poder, saviesa i bondat, no pot fer de l'home i de la seva situació històrica un problema sense solució. Però l'home ha de viure aquesta seguretat en fe i confiança davant l'immens misteri de Déu.

La manifestació divina ens posa davant la nostra realitat fràgil, davant les nostres limitacions, i el més raonable és relacionar-nos amb Déu, un Déu inexplicable, incomprensible, inaccessible, inabastable, per a la criatura humana, però un misteri amb el qual podem relacionar-nos i assolir pau interior i llum per al camí de la nostra vida. Perquè malgrat la seva transcendència sobre la nostra petitesa, ens ha parlat, s'ha acostat des de sempre a l'home com a amic, fins a manifestar-se en la nostra mateixa fràgil naturalesa.
Però, ja des del principi, l'home no va saber viure de manera correcta aquesta relació amb el misteri diví, i gràcies a la iniciativa d'Eva començarà tota una llarga història d'encontres i desencontres, fidelitats i infidelitats. L'home viurà l'amargor de la divisió, l'enfrontament i la violència, l'abandonament. Fins que apareix la resposta fidel a la iniciativa divina amb Santa Maria.
Els Pares repetiran el seu ensenyament sobre aquest paral·lelisme d'Eva i Maria, que ens permet descobrir la sol·licitud del «desitjat dels pobles» per tots nosaltres:

Adam va ser format de la terra verge; el Fill de Déu neix de la Verge mare. Llavors va ser una verge la que va concebre la mort; ara també una Verge engendra la vida. Llavors l'home va caure per causa d'una verge; ara s'aixeca gràcies a la Verge. Llavors va venir la ruïna amb la mort, ara arriba el triomf amb la victòria [Cromaci d'Aquil·leia, Textos marianos de los primeros siglos, Edit. CN, Madrid 1994, p. 102].

Arribà el triomf amb la victòria del Rei que ve a salvar l'home del fang, com canta la saviesa:

El cor del rei, en mans del Senyor, és com l'aigua dels recs:
el gira cap on vol.
L'home creu sempre que els seus camins són dreturers,
però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor.
(Pr 21,1-2)

El Senyor sondeja el cor, sap de les motivacions més amagades, per això és bo deixar-se il·luminar per la seva Paraula, ja que això ens permet conèixer el camí recte, i ens permet néixer d'una font de vida al mateix cor. En el nostre propi cor. Font de vida, font d'aigua viva, que no roman amagada sinó que es vessa cap a fora com a saviesa que il·lumina i obra amb rectitud. El cor del Rei té la saviesa que necessita el nostre cor:

El rei sentencia en nom del Senyor:
no és fals el seu veredicte.
El rei detesta el mal,
perquè el tron s'aferma amb la justícia.
El rei es complau en el qui diu la veritat,
estima el qui parla honradament.
La cara afable del rei és auguri de vida,
com pluja primaveral és el seu favor.
Qui aprèn la lliçó prosperarà,
serà feliç qui confia en el Senyor...
(Pr 16,10s)

El cor del Rei, els llavis del Rei, el rostre serè del Rei... tot, en aquest Rei, ens parla de vida eterna, de la qual escriu sant Bernat:

La vida eterna és la font inesgotable que rega la superfície del paradís. És la font embriagadora, la font del jardí, la deu inesgotable que flueix impetuosa, el braços d'un riu que alegra la ciutat de Déu. I qui és aquesta font sinó Crist el Senyor? Ell ve per fer-se la nostra justícia, la nostra santificació, el nostre perdó. I apareix com a vida, glòria i benaurança. Com a salvació del nostre fràgil fang. Però aquestes aigües han estat canalitzades fins a nosaltres. Aquest fil d'aigua celestial ha baixat a nosaltres per un aqüeducte que ens reparteix l'aigua de la font, gota a gota sobre els nostres cors ressecs. L'aqüeducte va sempre ple a vessar, i tots poden rebre de la seva abundància sense esgotar-la mai [Sant Bernat, En el Nacimiento de Santa María, 3, o.c. t.IV, B.A.C. 473, Madrid 1986, p. 422].

Aquest aqüeducte és la Salve, plena de gràcia. Pot arribar un aqüeducte a una font tan elevada? Existeix un altre mitjà que la força del desig, l'ardor de la devoció i la puresa de l'oració? La pregària del just penetra els cels. I qui és aquest just si no ho és Maria, de la qual neix aquest Sol i Rei de justícia? Com ella ha pogut arribar fins a aquesta inaccessible majestat sinó trucant, demanant i buscant? Sí, va trobar el que buscava, com li diu l'àngel: Has trobat gràcia davant Déu.

Abans de rescatar la humanitat, Déu ha dipositat tot el preu en mans de Maria. Si abans es va dir: la dona que em vas donar, em va donar per menjar el fruit de l'arbre prohibit, ara podem dir: la dona que em vas donar m'ha alimentat amb el fruit beneït.

21 de desembre del 2013

ANTÍFONES DE LA O / 21 de desembre

OH ORIENT,
esplendor de la llum eterna,
i Sol de justícia.
VINE, il·lumina els qui viuen
a la fosca, al país tenebrós.

Que n'és, de dolça, la llum! Que n'és, d'agradable, veure el sol! Certament, si l'home viu molts anys, que els visqui amb alegria, però que recordi també que els dies de tenebra seran molts; tot el que vindrà és un desengany... (Coh 11,7)

Amb un cert deix de malenconia i tristesa el Cohelet fa una última invitació a l'alegria, tot exaltant el valor de la vida amb la doble imatge de la llum i el sol, i l'exhortació a gaudir els anys bons, i a tenir en compte el futur ombrívol, que defineix com a vanitat.

La llum és dolça, i és molt bo contemplar amb els nostres ulls aquest sol visible que tenim, font de calor i de vida. Ja que sense la llum el món estaria privat de bellesa, la vida no seria vida. Per això diu l'Escriptura: Déu veié que la llum era bona. Però nosaltres hem de pensar en aquella Llum gran, veritable i eterna, que venint al món il·lumina tot home; hem de pensar en Crist Salvador i Redemptor.
Crist és l'alegria del món, en esvair-se amb la llum del seu naixement la foscor de la nostra vida; amb la llum de la seva vida les tenebres de la nostra; amb la llum ressuscitada les ombres de la mort. Dolça és la llum i els ulls gaudeixen veient el Sol.

Mirar el cel és un espectacle fascinant.
El sol que despunta, proclama, quan s'aixeca,
com n'és, d'admirable, l'obra de l'Altíssim.
Quan arriba a migdia asseca la terra
i ningú no pot resistir la seva escalfor:
Per als treballs de forja atien la fornal,
però tres vegades més ardent és el sol que abrusa les muntanyes:
exhala vapors que cremen
i encega els ulls amb els seus raigs de foc.
Que n'és, de gran, el Senyor que ha creat el sol.

La lluna, amb el seu cicle,
marca les èpoques i assenyala els temps.
Ella, astre que minva després de fer el ple,
assenyala la data de les festes.
Els mesos prenen el seu nom de la lluna,
d'ella que creix meravellosament quan canvia,
senyera dels estols de les altures.

La resplendor de les estrelles fa la bellesa del cel;
elles són l'ornament radiant de les altures del Senyor:
Obeeixen les ordres del Déu sant
s'estan on les ha col·locades
i mai no abandonen el seu lloc de guàrdia.
(Sir 43,2s)
Déu ha creat la bellesa de la llum; llum per al dia i llum per a la nit. Llum que ens parla de la bondat del Creador. És el primer resplendor de la llum divina, que ens parla de la bellesa de la llum, i de la bellesa i bondat del cor de Déu, que la manifesta amb més plenitud amb la vinguda del Sol naixent: el Verb de Déu.

El Verb de Déu, esplendor eterna, il·lumina fins els sentiments més amagats de l'ànima, on no arriba a penetrar el sol del firmament. Perquè el Verb de Déu és una espasa espiritual que penetra fins a la divisió de l'ànima i de l'esperit. Penetra en l'ànima i la il·lumina amb el reflex de la llum eterna... Qui gira l'esquena al Sol de justícia no pot contemplar la seva esplendor i camina en les tenebres, mentre els altres ho fan a la llum.
Obre les finestres de bat a bat al Verb de Déu, perquè t'il·lumini tota la casa amb l'esplendor del Sol veritable. Obre els ulls per veure el Sol de justícia que neix per a tu. La Paraula de Déu truca a la teva porta [Sant Ambròs, Coment. Salmo 118, Sermón 19,36-40, PL 15, 1480-82].

Érem nosaltres els qui anàvem errats, lluny del camí de la veritat!
La llum de la justícia no ens ha il·luminat!
El sol no ha sortit per a nosaltres
(Sv 5,6)

El pobre necessita un tros de pa per a viure,
qui l'en priva és un criminal.
Prendre al proïsme els mitjans de subsistència és matar-lo,
i privar del sou un treballador és assassinar-lo.
Si l'un construeix i l'altre derrueix,
què en treuen, sinó fatiga?
Si l'un prega i l'altre maleeix,
a quin dels dos escoltarà l'amo?
(Sir 34,21s)

El Sol de justícia desitja ser precedit. Procura de precedir aquell sol que veus: Desperta tu, que dorms, ressuscita d'entre els morts i el Crist t'il·luminarà. Si t'avances a la sortida d'aquest sol acolliràs Crist Llum. Ell t'il·luminarà al fons del cor i quan li diguis: la meva ànima et desitja de nit, farà que resplendeixi la llum del matí a les hores nocturnes, si medites la Paraula de Déu. I quan l'alba et trobi meditant la Paraula de Déu, i aquesta ocupació tan grata de pregar i salmodiar faci les delícies del teu cor, diràs novament al Senyor Jesús: les portes de l'aurora s'omplen de goig [Sant Ambròs, Coment. Salmo 118, Sermón 19, 30-32, PL 15, 1470s].

Santa Maria és el nostre punt de referència més preciós en el camí de precedir el Sol de justícia. Ella llegeix, medita i guarda la Paraula, i així pot cantar la grandesa del Senyor. Pot cantar la justícia de Déu que crida de generació en generació. Pot cantar la justícia de Déu que intervé amb força per desbaratar els plans dels arrogants i els poderosos, i exaltar els humils.
Santa Maria ens ensenya els camins per aprendre el Magnificat i poder arribar a cantar la justícia de Déu. A cantar-la, i a viure-la.
Santa Maria es deixa mirar per Déu, permet que a través d'aquesta mirada rellisqui la Paraula fins al seu cor, i ella, dona senzilla del poble, sentirà néixer el Sol de justícia en la seva vida. I el seu cant ens anunciarà un temps nou, per a un home nou, en què la mirada de Déu no vindrà des de fora, des de dalt, sinó des de baix, des de dintre.
Santa Maria ens dirà que, efectivament, Déu ha visitat el seu poble com un sol que ve del cel, per il·luminar el que és baix, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de mort, per posar llum als passos de l'home i guiar-lo pel camí de la pau.

Salve plena de gràcia!
Salve, oh tota radiant, per qui ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum.
Salve, plena de gràcia, per qui ha cessat la llei i ha aparegut la gràcia.
Salve, veritablement plena de gràcia, el Senyor és amb tu; el que abans ja era en tu, ara procedeix de tu; abans va preparar el teu si com a hoste, després va posar en ell el seu estatge, en realitzar el gran misteri de l'Encarnació.
Beneïda tu, entre les dones, terra desitjable, on el terrisser va prendre el fang de la nostra naturalesa, i va reparar el vas trencat pel pecat [Sant Andreu de Creta, Homilia IV en la Natividad de María, Edit. CN, Madrid 1995, p. 80].

Beneïda tu, a qui Ezequiel anomena Orient, i que ens ha permès contemplar la glòria del Senyor, que omple el temple... (cf. Ez 44,1 s)

20 de desembre del 2013

ANTÍFONES DE LA O / 20 de desembre

OH CLAU DE DAVID,
i ceptre de la casa d'Israel:
si obres, ningú no tancarà;
si tanques, ningú no pot obrir.
VINE, treu de la presó els condemnats
que viuen a la fosca i a les ombres de la mort.

La casa on vivim és més que un espai. És un punt, un al·licient de vida entranyable. Té el sabor de la vida viscuda; esquer de més vida, la casa proporciona arrels i alhora sentit de vida. Qui no té casa queda sotmès al vaivé atzarós de la societat, a les circumstàncies del moment. Immigrant, pelegrí etern, captaire...

La casa dóna sentit a la vida, proporciona arrels, calor ... Però ha de tenir espais «habitables», espais buits, lliures de coses, que facin possible l'encontre de les persones. La casa és per a l'acollida, el diàleg, l'encontre... per a la maduració de la vida personal [José F. Moratiel, Conversando desde el silencio, cap. 3, Edit. San Pablo, Madrid 1994, p. 15].

Per a viure, l'aigua, el pa i el vestit són de primera necessitat;
per a protegir la intimitat, cal una casa.
Val més viure pobre sota un cobert de fusta
que fer grans banquets en una casa forastera.
Amb poc o amb molt, estigues content
i ningú no et podrà dir que vius com un paràsit.
Anar de casa en casa és una trista vida,
perquè quan no ets a casa teva no pots obrir la boca;
hauràs de servir menjar i beguda sense que t'ho agraeixin
i, a més, encara hauràs de sentir coses desagradables.
(Sir 29, 21s)

L'autor sagrat proclama els avantatges d'una vida independent. Tenir casa pròpia. Amb freqüència, avui dia, aquesta vida independent no existeix. En el pla econòmic, social, religiós... Hi ha circumstàncies en què, malauradament, ens prenen la clau i ens fan fora de casa. Així ho descriu un relat d'un país turmentat per la violència:
Les preguntes se succeïen sense parar: «Hem d'anar-nos-en? Què hem de fer?» Una veritable angoixa. Un veritable drama s'anunciava. Les cases van ser «visitades» per individus armats i van tallar l'electricitat i l'aigua. Les famílies pensaven que seria qüestió d'hores, i van esperar, i esperar, però res no canviava... Ningú no dormia, vigilaven i resaven, tot esperant un auxili diví. Era aquest el seu últim recurs... Els carrers estaven deserts i els llums apagats. Van donar una última ullada als seus apartaments, al que contenien, a tota una història, un somni, a tota una vida, desitjant que aquest moment fos etern. I abans de tancar la porta, van fer el senyal de la creu, com dient al Senyor: «estem a les teves mans». Un poble camina, un poble erra, un poble es desplaça... obligat a desocupar el seu barri, el lloc on van viure, deixant que es converteixi en un cementiri de records, potser en un munt de pedres... No tenen temps de mirar, per última vegada, el balcó de la casa on queda estesa la roba que encara no s'ha eixugat. Tenen una sola idea a la ment: fugir de l'infern, el més ràpid possible, costi el que costi...

L'home captiu de les tenebres i de les ombres de la mort. L'home sense sostre. Moltes històries dramàtiques amb portes obertes a l'exili que ningú no tanca. O tancades a causa de la injustícia i la fam, l'abandó..., històries que ningú no obre a horitzons més humans.

Aquest és el relat d'una despulla material. L'home perd la seva llar, empès a caminar, a desplaçar-se, sense rumb, el passat és ja només un cementiri de records, una història passada, un somni... Davant? Els carrers deserts, els llums apagats... A les mans de la Providència, a les mans de Déu.

VINE a alliberar-nos, els qui viuen a la fosca, a les ombres de mort...

VINE... perquè aquesta despulla també la vivim a un nivell espiritual, a un nivell de la dignitat de la persona. Avui estem exiliats de casa nostra. Ens ho recorda de manera molt expressiva sant Agustí:
Tu estaves dintre i jo era fora, i allà fora et buscava. Tu estaves amb mi i jo no estava amb tu... Et vaig tastar i ara sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau [Sant Agustí, Las Confesiones, L 10, Cap. 27, Edit. Akal Clásica, Madrid 1986, p. 263].

Tenim necessitat de tornar a casa, a casa nostra. Per trobar el camí de la saviesa i de la felicitat, com ens mostra el llibre de l'Eclesiàstic:

Feliç l'home que es dedica a la Saviesa,
i es posa a l'aguait pels camins per on passa.
Espia per les seves finestres
i va a escoltar a les seves portes.
Acampa al costat de casa seva,
clava les estaques de la tenda en els seus murs.
Para la tenda vora seu
i s'instal·la en un habitatge ple de benestar...
(Sir 14,21 s)

Necessites tornar a casa, o, com a veí, acampar al costat de la casa de la saviesa, ja que aquesta ens porta a la pau i l'alegria.
Quan entri a casa, reposaré al seu costat, perquè la seva companyia mai no és amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria. (Sv 8,16)
Com tornar a casa? És la pregunta que Déu fa a Job, que s'ha atrevit a dubtar de la bondat de Déu, del designi de Déu en la seva vida.

Saps a quin cantó la llum fa estada
i de quin lloc arriba la tenebra?
Saps com les has d'encaminar a casa seva?
(Jb 38,19)

Què serà dels qui habiten
un cos que és una casa de fang?
dels qui tenen la pols per fonament!
(Jb 4,19)

Amb aquesta sèrie de preguntes Déu posa Job davant el misteri insondable de Déu i la seva providència divina, i l'interpel·la: parla, si és que saps tant (Jb 38,4); parla si és que ho saps tot. (Jb 38,18)
L'home parla avui, evidentment, i parla en abundància, però parla des de les seves tenebres, embolcallat en les seves ombres, des de l'exterior de casa seva. En la ignorància que és el mateix Déu qui ens construeix la casa. En la ignorància que la saviesa divina resideix dintre de casa seva. L'home necessita avui posar en els seus llavis i en el seu cor el crit, el desig de la vida: VINE a alliberar-nos, els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort...

Obre les finestres de bat a bat al Verb de Déu, perquè il·lumini tota la casa... Perquè ell és la llum, i on habita ell habita la llum. I es troba el camí de la vida, el sentit... Obre de bat a bat, perquè visqui a casa teva com a llum. Ja que aquest és el nostre destí: ser llum en el Senyor. La Paraula és la clau principal per penetrar-hi i viure l'experiència de l'encontre i de la seva pau que ens allibera.

Experimenta la pau a casa teva. Acull-la dintre teu. Les portes estan obertes per a tu. La clau de la meva casa és el silenci, la clau del meu cor és el silenci. El desig del silenci és allò que ens fa viure buits, ens fa habitables. Buits per a viure, per a compartir...

La clau és la Paraula.

Per ventura no obre el Verb de Déu, esplendor etern que il·lumina els sentiments més amagats? El Verb de Déu és una espasa espiritual que penetra... [Sant Ambròs, Coment. al salmo 118, Sermón 19,38s, PL 15, 1480-1482].

En aquest retorn a casa, a casa nostra, la clau és la Paraula guardada, i la nostra referència principal és Santa Maria. Ella ha obert, quan ha acollit la Paraula, les portes de la humanitat a Déu, perquè plantés la seva tenda entre nosaltres, a casa nostra. Porta que ja ningú no pot tancar.
Maria ens descobreix la dignitat principal de la persona humana, on ha vingut a habitar el seu creador, que ha preferit una casa d'argila.
Maria ens descobreix la ruta per accedir a la casa de la llum. I no tan sola això, sinó ser també nosaltres mateixos llum.
Maria també va viure l'angoixa de deixar casa seva, de marxar a l'exili...

Nosaltres, oh Mare santa, et contemplem, alhora que recordem les paraules del patriarca Jacob: Aquesta és la casa del Senyor i la porta del cel (Gn 28,17). Santa Maria, tu ets la casa, la porta.
A través d'aquesta porta som conduïts a dalt, i rebem la riquesa de la gran misericòrdia.

19 de desembre del 2013

ANTÍFONES DE LA O / 19 de desembre

OH REBROT de Jessè,
que t'alces com a bandera dels pobles,
davant teu els reis emmudiran
i les nacions pregaran.
VINE a alliberar-nos, no triguis més.

Jessè o Isaí, forma abreujada que significa «home del Senyor», «home de Déu», és el pare de David, del qual descendeix el Messies, anomenat «plançó de l'arrel de Jessè» (Is 11,1) o «fill de Jessè» (Is 11,10; Rm 15,12). És el tronc preciós d'on brolla aquest plançó, aquest rebrot d'un amor diví que constantment s'està renovant i oferint a la feblesa humana. És el signe de Déu que mai s'esgota, com l'arbre plantat al costat del corrent d'aigua. Diu el llibre de Job:

L'arbre conserva una esperança:
si el tallen, torna a brotar;
no para de treure llucs.
Fins si l'arrel envelleix a la terra,
i la soca queda morta a la pols,
l'arbre que ensuma l'aigua rebrota,
treu branques com un plançó.
Però l'home mor, i s'esvaeix,
on fa cap, doncs, quan expira?
(Jb 14,7-10)

Déu posa al paradís de la humanitat l'arbre de la vida, com a signe permanent d'esperança per a la vida d'aquesta humanitat; és l'arbre que nosaltres, els homes, tallem una i altra vegada; però el Déu de la vida l'ha configurat amb profundes arrels, on mai no pot arribar la mà devastadora de l'home. És com aquestes soques de la vinya, que, a l'hivern, tenen l'aspecte de la llenya seca, molt apta per a alimentar el foc, però ve la primavera, i tot rebrota amb l'esperança de nous raïms, d'un arbre de vida que ens ofereix nous brots verds que reneixen sota la remor de les aigües.

I ens preguntem per l'home. Cap a on va? Va a la vida, si té cura de la vida. El vell arbre de la vida té força i energies noves per acollir l'home. Un arbre té esperança: tallat, torna a rebrotar, els seus tanys brollen sense parar. També l'home, a l'ombra de l'arbre recupera el seu vigor. L'home, adherit a l'arbre, rebrota com a home nou. Per això Déu s'ha fet home, per això Déu s'ha adherit a la creació, s'ha incorporat a la nostra humanitat... de manera que podem contemplar Déu pendent de l'arbre l'arbre de la creu com a font permanent de vida per a l'home, i com a horitzó de vida.

«Imatge vegetal, puixança vertical de l'arbre, part de l'arbre que pertany a la terra: vida vertical i enterrada. Però mentre l'arbre rep de la terra la puixança, l'home, un cop enterrat, es desfà a la terra. Tenint més llibertat, té menys vida.
Job es fixa en aquest miracle vegetal: vellesa, mort i vida renovada. El miracle vegetal subratlla la caducitat humana. La paraula emprada per Job: “esperança” és fonamental. És una clau dinàstica que més tard donarà lloc a una lectura messiànica: “Sortirà un rebrot, brollarà un plançó. Hi reposarà l'esperit del Senyor: esperit de prudència i de saviesa, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i veneració del Senyor...” (Is 11, 1s). El profeta Isaïes mostra una esperança de continuïtat, de noves generacions, però Job pensa més aviat en la vida de l'individu [L. Alonso Schökel, Job, Coment. Teológico y literario, Edic. Cristiandad, Madrid 1982, p. 233].

El Messies serà el rebrot definitiu d'aquest arbre; ell és qui empeltarà la persona humana en el corrent de vida comunitària, i obrirà les portes a l'esperança satisfeta, definitiva, realitzada, gràcies als fruits produïts per l'Esperit, ja que hi ha regions del nostre esperit que només floreixen i fructifiquen sota la mirada de l'Esperit que ve de la regió eterna a la qual elles pertanyen; i quan aquesta mirada ens està velada per l'absència, aquestes terres la desitgen com desitja tota terra el sol per donar plantes de flor i de fruit [M. de Unamuno, Ensayos, El secreto de la vida, Edic. Aguilar, Madrid 1951, p. 891].

El cep, o l'arbre, apareixen secs a l'hivern, però conserven a dins el «desig», la novetat, de la primavera, i esperen en silenci l'eclosió d'una vida nova. En el silenci interior hem de tenir cura d'aquest desig, d'aquest misteri de la vida, amb força sempre per a nous brots, nous fruits.

Oh Rebrot, vine a alliberar-nos... És el DESIG. Hem de deixar que prengui força el desig d'aquesta nova primavera, que torna a despertar-se sota la remor de les fonts vives de la Paraula.
Santa Maria ha estat la criatura que ha guardat aquest desig, que ha guardat, en el seu silenci, aquesta Paraula. Santa Maria ha estat sempre al costat del secret del misteri i així l'han cantada els Pares de l'Església:

Tu ets l'honor de les dones, perquè si la primera d'elles, Eva, va caure en pecat i va entrar la mort al món, tu, oh Maria, complint perfectament la voluntat divina, vas introduir en el món la immortalitat.
Oh dona amabilíssima i tres vegades benaurada! Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit del teu ventre.
Tu desitges alimentar-te amb les paraules divines, i créixer com una olivera fecunda a la casa de Déu, com un arbre plantat ran de l'aigua, de l'Esperit, com arbre de vida que en el temps predeterminat per Déu ha donat fruit: Déu encarnat, vida eterna de tots els éssers [S. Joan Damascè, Homilia sobre la Natividad, 7.9. Edit. CN 33, Madrid 1996, p.129s].

Maria tanca en si mateixa tot el misteri de la vida, el fruit més preciós i també més esperat per la humanitat. El misteri com a font de vida; també el misteri que és font de mort. Tot el misteri en l'ànima, diu Unamuno, com un terrible i preciós tumor. Per ell vivim i sense ell ens moriríem espiritualment, però també morirem per ell, i sense ell mai no hauríem viscut.

Però en Maria se'ns ha revelat aquest misteri de vida i de mort. Gràcies a Maria s'ha introduït en el món la immortalitat, gràcies al Rebrot nascut d'ella. Gràcies a aquest Rebrot la mort és vençuda, i la vida està oberta a l'horitzó d'una nova esperança.
Aquest misteri és per a nosaltres un secret; es podria dir el nostre secret més íntim. Un secret que roman dins nostre com adormit o entumit. Un secret que el Creador ha plantat dins nostre, perquè es vagi obrint com les flors de l'arbre s'obren a la primavera i donen l'aroma de la vida nova, preludi del fruit.

El secret es va desvetllant a través dels nostres pensaments i sentiments. Aquests no necessiten llum, sinó aigua, aigua subterrània, aigua fosca i silenciosa, aigua que cala i amara, i no corre, aigua de quietud. L'aigua preciosa de la Paraula. Llavors l'aire i la llum que banyaran les frondes dels nostres pensaments i sentiments no romandran sotmesos a la saviesa del món sinó com una manifestació d'un secret de vida nova.
Maria, una vegada més és la referència més preciosa per desvetllar aquest misteri que constitueix el nostre secret més íntim. Ella, benaurada per acollir i viure la Paraula, ens ensenya que en aquesta Paraula tenim aquesta aigua subterrània, silenciosa, que va revelant el nostre misteri de vida i de mort; misteri que al final es resol en vida, com contemplem en Santa Maria.
Maria és el jardí tancat, el seu rebrot, un fruit exquisit, aroma que transforma la vida; jardí tancat, hort regat, (Ct 4,12s) que ens convida a entrar i menjar del seu fruit exquisit.

18 de desembre del 2013

ANTÍFONES DE LA O / 18 de desembre

Oh Adonai,
cap de la casa d'Israel,
que t'aparegueres a Moisès
en la bardissa flamejant,
i li donares la Llei al Sinaí.
VINE a redimir-nos
amb el poder del teu braç.

El llibre del Siràcida ens ofereix aquest bell retrat de Moisès, a qui s'apareix el Senyor, Adonai, Pastor de la casa d'Israel:

Moisès, estimat de Déu i dels homes.
Sigui beneït el seu record!
Déu li donà una glòria igual a la dels sants àngels
i el va fer tan poderós que feia terror als enemics.
Per les paraules de Moisès, Déu desencadenà prodigis;
el va fer gloriós davant de reis,
li donà els manaments per al seu poble
i li va mostrar la seva glòria.
D'entre tots els homes, el Senyor el va escollir,
perquè era un home fidel i dolç.
Déu li va fer sentir la seva veu,
i el va introduir al núvol espès,
i allà cara a cara, li donà els manaments,
una llei d'on provenen vida i coneixement.
Li manà que ensenyés als descendents de Jacob l'aliança,
le seves decisions a Israel.
(Sir 45,1-5)

Hi copsem les pinzellades de Déu i les de la seva criatura, Moisès. Els traços de Déu en l'ànima de Moisès: l'amor i la benedicció, que sempre creen novetat de vida, que deixen a la criatura una empremta singular de la seva santedat i la seva glòria, que comunica per la paraula que dóna energia, força, per acceptar l'elecció i la missió de transmetre la llei divina.
Les pinzellades sobre Moisès són més breus, simplement, completen l'obra de Déu en el temps, en la història de la humanitat. Evidentment, de cara a Déu tot comença amb una escolta i una contemplació de l'obra divina per acollir el seu ensenyament. Per acollir sobretot la seva Llei al Sinaí.
La Llei que després es converteix en Paraula, passant de ser antiga a nova; el precepte esdevé gràcia, la figura realitat, el Senyor, tot essent Déu, es revesteix de naturalesa humana [Melitó de Sardes, Homilia sobre la Pasqua, 2-7; SC 123,60-64.120-122], gràcies al do desbordant de l'amor de Déu i de la fidelitat i humilitat d'una altra criatura singular: Santa Maria.

L'ensenyament d'aquesta Llei, per part de Moisès, serà una invitació a viure l'Aliança amb Déu, un Déu bo i just que estarà prop del seu poble. Aquesta llei de Déu, fonamentalment, és una invitació a viure l'amor i la justícia. El servei de l'amor i de la justícia serà una tasca permanent, continuada, en l'obra de cooperació humanodivina, que contemplem en la Història de la salvació, i que aconsegueix una maduresa notable en la persona de Moisès, amb la seva actitud d'escolta i de resposta humil i fidel, com suggereix el llibre del Siràcida.
Resposta humana que es completarà amb aquesta conversió de Llei en Paraula, mitjançant l'escolta receptiva, humil i fidel, de Santa Maria.

Però hom té la impressió que a Déu no li és gaire fàcil aconseguir, en principi, la col·laboració de la criatura en la seva obra creadora, en la seva obra d'amor. Així ho contemplem en Moisès, quan veiem que el primer encontre no es gaire fàcil. Déu, que ens ha creat a la seva imatge, i d'aquesta manera ens posa en un camí de llibertat, troba en Moisès obstacles; per raó de la llibertat rebuda, no accedeix a donar una resposta fàcil, precisament a un Déu que arrisca el seu profund amor, dipositant-lo al cor humà. Moisès va justificant-se repetidament, tot pretextant la seva indignitat, la seva ignorància, la incredulitat d'Israel, la seva poca eloqüència... (cf. Ex 3-4)
És una justificació que també es repeteix en la nostra vida, mostrant com una certa por a l'obra de Déu. Així ho suggereix el papa Francesc:

«La novetat ens fa por, també la que Déu ens porta i ens demana. Preferim les nostres seguretats».
«Tenim por de les sorpreses de Déu, perquè Ell ens sorprèn sempre».
«No ens tanquem a la novetat que Déu vol portar a la nostra vida».
«No perdem mai la confiança. No ens resignem. No hi ha res que Déu no pugui canviar, ni pecat que no pugui perdonar» [Papa Francesc, Homilia de Pasqua, 2013].

La novetat que porta Déu és sempre proximitat al seu poble, per escoltar el seu clam... El nostre Déu és un Déu humà, sensible a la vibració del cor i dels sentiments humans. És un Déu amor. Qui pot tenir por a l'amor, quan el cor humà està fet per a l'amor? La nostra resistència a Déu potser ve del desconeixement d'un Déu que és Amor, que és profunda humanitat, que és vida desbordant... I ens ho demostraran un cop més les pinzellades que Moisès, i sobretot Santa Maria, posaran en l'obra divina.

A la bardissa ardent, Moisès coneix la veritat sobre Déu, que és ell mateix; però en la seva ascensió al Sinaí, després de purificar-se, progressa contínuament cap al coneixement inefable de Déu, en un DESIG ardent de la bellesa essencial.
Si «la veritat» és Déu i si ella és també «llum» —aquestes són les expressions sublims que l'evangeli empra per designar un Déu que s'ha manifestat a nosaltres en la carn— se'n segueix que la conducta virtuosa ens porta al coneixement d'aquesta llum que s'ha rebaixat fins a revestir-se de la nostra naturalesa humana [S. Gregoire de Nysse, La vie de Moïse, 19, SC 1, Paris 68, p. 117].

Per això aquest misteri de foc ardent, el foc de l'amor diví, que es manifesta en la vida de Moisès, ens porta a considerar també el misteri de la Mare de Déu, de la qual brollarà la llum de la divinitat per il·luminar la humanitat. Maria, bardissa ardent que no es consumeix, i que continua sent per a tots nosaltres bardissa lluminosa, i escalf per al cor.

Progrés i desig, desig i progrés, són dues paraules que mouen Moisès en la seva tensió cap a Déu, fins a fer-lo per a nosaltres model o punt de referència en la nostra recerca de Déu, ja que sobrepassa els homes fascinats per l'amor, i essent digne d'admiració per la seva vida i la seva obra [S. Joan Crisòstom, Homilia in Ephesios 7, 4; PG 62, 53d.] viu la increïble amistat de la bardissa ardent [Homilia anònima del segle IV, 1,15, SC 146, p. 74.], i esdevé un estel lluminós en el cel del nostre cor que brilla i ens il·lumina amb les seves obres [Dictionaire de Spiritualité, Moïse, t. X, 2 col. 1461].
Per això, Moisès mai no és una figura del passat, per a l'Església i per a la nostra vida. La seva actitud, el seu gest, la seva obra, perduren com un valor de molt preu, actualitat viva, sempre en una relació íntima amb el Crist segons la mateixa paraula de Jesús que va dir: De mi va escriure Moisès. (Jn 5,46)
Trobem, doncs, en aquest Moisès, cap d'un poble, profeta i legislador, dos trets característics de la seva vida espiritual:
Una fe intrèpida en Déu, que el porta a buscar la intimitat amb ell per conèixer-lo, tal com és conegut per ell. (cf 1Co 13,12)
Un compromís fidel, una solidaritat a tota prova, fins a oferir la seva vida, amb el seu poble.
El pensador Filó afirma de Moisès el seu profund amor a la humanitat, a la justícia i al bé, la seva repulsa del vici, i tot això en fa una «llei vivent», un bon pedagog en l'art de reprendre i corregir. I que viu en un desig permanent de veure Déu ja que ha escoltat els «acords celestials d'una música perfecta».

Però si Moisès és un punt de referència important per a la nostra vida espiritual, i per orientar els nostres passos cap l'encontre amb el Messies, encara tenim en Santa Maria una proximitat més significativa, ja que hi trobem una identificació plena amb la voluntat divina, com es desprèn de les paraules de l'arcàngel:

Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu...
Déu t'ha concedit la seva gràcia...
(Lc 1,28)

Mitjançant l'arcàngel Gabriel arriba a Maria la veu divina, veritable bardissa ardent, en dipositar en el seu espai interior el foc de la Paraula. Maria no posa obstacles al seu Creador, sinó que accepta amb promptitud la seva voluntat:

Sóc l'esclava del Senyor,
que es compleixin en mi les teves paraules...
(Lc 1,38)

I el seu cor i la seva veu canten la bondat de Déu:

La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa...
(Lc 1,46)

17 de desembre del 2013

ANTÍFONES DE LA O / 17 de desembre

Oh Saviesa,
que has sortit de la boca de l'Altíssim,
i abastes totes les coses
i les disposes vigorosament i amb bondat.
VINE a ensenyar-nos
el camí de la prudència.

La Saviesa brolla de la boca de l'Altíssim... per vessar-se amb suavitat i fortalesa, com a bondat, bellesa i vida, en la seva obra creadora. Oh Saviesa! ... És el so dolç d'una Paraula, a través de la qual Déu es manifesta, es fa conèixer. És el Logos, o el Verb, com anomenem també aquesta Paraula que brolla de la boca de l'Altíssim. És la Paraula que brolla de l'Amor, i omple d'amor la seva obra creada. Convidant a estimar, a correspondre a l'amor. Aquesta Paraula és el Fill, que parla en silenci i en silenci ha de ser escoltada [Sant Joan de la Creu, Obras Completas, Puntos de amor, reunidos en Beas, Monte Carmelo, Burgos 1990, p. 66]. Jo diria que és un amor discret.
És la saviesa que brolla del Pare, de la boca de l'Altíssim. La boca de l'Altíssim pronuncia una Paraula, revela la seva saviesa, i jo l'experimento, a més de bondat, bellesa i vida, en la força de dues paraules: com a poder i com a gràcia. (Salm 61)
Experimento la força de Déu, el seu amor, en contrast amb la meva feblesa. Només en Déu hi ha la força, els homes som una alenada, com l'herba que brolla al matí i a la tarda es marceix i s'asseca. Per això el profeta fa sentir la seva veu:

Una veu diu: fes una crida. I una altra respon: quina crida he de fer?
Proclama que els homes són tots herba, i que la seva bondat és com la flor dels prats: l'herba s'asseca i la flor es marceix, així que bufa l'alè del Senyor. Ben cert: els pobles són herba! L'herba s'asseca, i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu dura per sempre.
Puja a una muntanya ben alta, alça ben forta la veu, crida, no tinguis por: aquí teniu el vostre Déu. (Is 40,6-11)

Només Déu dura per sempre. La criatura passa com una flor boscana. La Paraula no passa. Necessito escoltar la Paraula que no passa, i que porta una càrrega profunda de saviesa i de vida:

Tant de bo que Déu parlés, per contestar-te ara mateix, i posés al teu davant els secrets de la saviesa, que fascinen els més entesos! Llavors sabries que Déu passa per alt bona part dels teus pecats. Pretens de conèixer la profunditat de Déu? Has descobert la perfecció del Totpoderós?... Si adreces el teu cor a Déu i alces les mans cap a ell, la teva vida lluirà més que el migdia, la fosca es tronarà un matí. (Job 11,5 s)

Veritablement, Déu parla. Déu parla en el meu espai interior. La Paraula no ve de fora sinó de dins. Déu es manifesta, es revela, en el meu cor, en el teu cor, en un cor que escolta. Només Déu dura sempre, només Déu té la força i la gràcia, però no obstant això es manifesta en sintonia com a feblesa. Déu és discret. És la força de l'Amor que busca el centre del nostre cor, el nostre espai més íntim. El veritable amor és discret. Però fort, generós, fidel. Aquesta Paraula és la saviesa de Déu, la seva força, el seu amor, la qual ha disposat totes les coses, les ha creat, amb suavitat i fortalesa, i ens permet a nosaltres contemplar la seva glòria, el seu esplendor, que canta la seva obra creada:

Jo he sortit de la boca de l'Altíssim, i com una boira he cobert la terra. Jo habitava a les altures celestials, tenia el tron dalt la columna de núvol. Jo sola he seguit la volta del cel i m'he passejat per les profunditats dels oceans. El meu poder s'estenia sobre les ones del mar, i sobre tota la terra, sobre els pobles i totes les nacions. (Sir 24,1 s)

Necessito, necessitem tots, aquesta saviesa de la qual està escrit: la saviesa il·lumina el rostre de l'home, i transforma la seva duresa ... (Coh 8,1) perquè ens canvia també el cor, quan ens posseeix a tots, perquè és seu tot l'univers; abraça amb amor tota criatura..., com suggereix el salmista:

Perquè el Senyor és el Déu sobirà,
Rei de reis per damunt de tots els déus;
té a la mà les entranyes de la terra,
i són d'ell els cims de les muntanyes;
la mar és d'ell, perquè ell l'ha feta,
les seves mans han modelat la terra ferma...
(Salm 94)

Posseeix tota la terra, nacions i pobles. Som el seu poble, ramat que ell guia. Jo, tu, nosaltres, som una petita paraula sortida d'aquesta boca de l'Altíssim, que acostumem a oblidar, anant per altres camins. Necessitem que aquesta boca ens torni a lletrejar, perquè tornem a recordar la melodia de la saviesa.
Aquesta saviesa que ha entrat en el món pel camí de l'amor, del silenci i de la mortificació, anorreant-se... Que entra en la meva vida pel mateix camí de l'amor, del silenci i de la mortificació.
Aquesta saviesa existeix ja abans del temps, en l'eternitat; i l'Altíssim, el Pare, ens la transmet per mitjà del seu Verb, el seu Logos o la seva Paraula, en el temps, en el nostre temps, per comunicar-nos un coneixement sobre Déu, per comunicar-nos el que ell és: Amor, per comunicar les seves intencions, el seu projecte sobre el món i sobre l'home. D'aquesta manera ens manifesta la bondat que Déu ofereix a l'home: una saviesa, per conèixer els misteris amagats de Déu, per entrar en els secrets del seu cor amb el sentit, jo diria amb el sentit de l'amor il·luminat...

El seu projecte és un projecte d'amor. Ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. (Ef 1,4)

Aquesta Paraula, aquest Verb, sortit de la boca de l'Altíssim, ens manifesta la condescendència divina, la humilitat de Déu, que ha volgut fer arribar la seva veu a través de la veu humana. Aquesta humilitat de Déu, en la bondat, bellesa i vida de la creació, és una primera declaració del projecte amorós de Déu, que porta, a continuació, una segona paraula d'amor, i que suposa que Déu assumeix tot el que és humà, carnal i mortal, per descobrir-nos el misteri profund que s'amaga en la vida humana. Déu en la seva bondat vessa la seva saviesa en la creació, i en aquest bell escenari, aquest paradís, posa la criatura humana per viure una història d'amor. I serà ell qui porti la iniciativa d'aquesta aventura amorosa a través del seu Verb, de la seva Paraula, del Fill revestit de la nostra humanitat.

Per aquest camí, contemplem com, en Jesucrist, Déu s'inclina sobre l'home en un gest d'amor que escapa a la nostra imaginació, i l'home s'eleva i es lliura a Déu, tot realitzant-se com a criatura en una resposta també d'amor.
Aquest doble moviment d'amor entre Déu i la criatura té un punt de partida immediat en les entranyes de Santa Maria. Déu porta la iniciativa, però ja des del principi compta amb la col·laboració assídua de la criatura, en les entranyes de la qual, les entranyes de la dona, diposita la terra bona que donarà el fruit, la resposta que Déu espera de la criatura humana.
Aquesta bella realitat permet escriure al teòleg:

El cristià no creu tan sols que hi ha Déu, sinó que dóna crèdit a la seva manifestació en la història i sobretot es lliura a ell, per sentir, pensar i ser amb ell. Que Déu s'hagi fet home, incita l'home a reconèixer la diferència infinita entre tots dos i alhora l'acostament absolut de tots dos. El cristià s'alegra que Déu existeixi, que, encarnat, sigui Déu dels homes, convertint-se així en la nostra salvació. Maria va anticipar l'expressió més profunda de la fe en dir: «La meva ànima magnifica el Senyor i exulta en Déu salvador meu». L'essència de la fe cristiana és l'alegria de Déu i l'alegria de l'home, alegria per l'existència de tots dos, que siguin amics i que no hi hagi Déu sense home ni home sense Déu. Amén. Consentim i ens gaudim en Déu [O. González de Cardedal, La entraña del Cristianismo, cap. 5, 10, Edit. Secr. Trinitario, Salamanca 1998, p. 340].

Acaba la teva obra, Senyor (Salm 137). Oh Saviesa, VINE, ensenya'ns el camí.

16 de desembre del 2013

ANTÍFONES DE LA O / Pròleg

El Sant Pare Francesc, en acabar el mes de maig amb la pregària del Sant Rosari, a la plaça de Sant Pere, ens va parlar de l'actitud de Maria davant el misteri de Déu i va dir aquestes paraules:

Tres paraules sintetitzen l'actitud de Maria: escolta, decisió, acció. Paraules que indiquen un camí també per a nosaltres davant el que ens demana el Senyor en la vida. Escolta, decisió, acció.

Escolta. Maria sap escoltar Déu. Atenció: no és un simple «escoltar», un escoltar superficial, sinó que és l'«escolta» feta d'atenció, acollida, disponibilitat cap a Déu. Això val també en la nostra vida: escolta de Déu que ens parla, i escolta també de les realitats quotidianes: atenció a les persones, als fets, perquè el Senyor està a la porta de la nostra vida i truca de moltes maneres, posa signes en el nostre camí, ens dóna la capacitat de veure'ls.

La segona paraula: decisió. Maria no viu «a corre cuita», amb angoix; més aviat, com posa de relleu sant Lluc, «meditava totes aquestes coses en el seu cor» (cf. Lc 2,19.51). I fins i tot en el moment decisiu de l'Anunciació de l'Àngel, ella pregunta: «Com podrà ser això?» (Lc 1,34). No viu de pressa, sinó que «va de pressa» tan sols quan convé. Decideix. Maria va a contracorrent, es posa a l'escolta de Déu, reflexiona i tracta de comprendre la realitat, i decideix abandonar-se totalment a Déu.

La tercera paraula: acció. Maria es va posar en camí i «anà de pressa...» (cf. Lc 1,39). En la pregària, davant Déu que parla, en reflexionar i meditar sobre els fets de la seva vida, Maria no té pressa, no es deixa atrapar pel moment, no es deixa arrossegar pels esdeveniments. Però quan té clar el que Déu li demana, el que ha de fer, no s'atura, no es demora, sinó que va «de pressa». Sant Ambròs comenta: «La gràcia de l'Esperit Sant no comporta lentitud» [Sant Ambròs, Exposició a l'Evangeli de Lluc, II, 19, PL 15,1560].
Maria, la dona de l'escolta, de la decisió, de l'acció.

Aquestes tres paraules, aquesta actitud de Santa Maria, també la necessitem en la nostra vida com a creients. Sobretot és una actitud necessària en el temps d'Advent, un temps de preparació per a rebre el Misteri de Déu, que en el seu immens amor revela el seu Misteri d'amor, anorreant-se i revestint-se de la nostra naturalesa, per vibrar amb tot el que és humà, per viure, estimar i morir com a home, i mostrar d'aquesta manera l'estil, el camí. Tres paraules per a rebre, celebrar i viure el Misteri de Nadal, el Misteri de Déu que es fa home, per comunicar-nos la immensa riquesa del seu amor.

Però són tres paraules no únicament per al temps d'Advent. Avui tenim una necessitat urgent de fer-les nostres en les variades circumstàncies de la vida. No en va podem dir que tota la vida és un veritable Advent, en l'espera de l'encontre definitiu a la casa del Senyor.

Succeeix, amb freqüència, que ens movem en la nostra vida de creients amb la tendència a l'acció com una primera actitud, a programar immediatament unes activitats, sumits en el dinamisme d'una societat irreflexiva, i arribem a creure que podem reeixir a canviar el rumb de les persones, de la història... i passa el que ha de passar: caiem en la indecisió i finalment la desil·lusió i l'abandó, per acabar tancats a la saviesa de l'escolta. Fem veritat la paraula del profeta: Els meus camins no són els vostres, i els vostres camins no són els meus camins (Is 55,8).

Aquesta no és la saviesa que ens mostra la vida de Santa Maria; aquesta no és la saviesa que contemplem en l'ensenyament i en la vida de Jesús de Natzaret: Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons el que sento, no busco la meva voluntat sinó la voluntat del qui m'ha enviat. (Jn 5,30) I passarà 30 anys d'escolta a Natzaret, a l'espera que arribi la seva «hora». Si volem posar la nostra vida al servei del misteri de Déu, no podem tenir un altre punt de partida que la llum de Betlem i la saviesa de Natzaret. Aquí contemplem que el punt de partida de Maria i de Jesús és l'actitud d'escolta.

Moguts només per la saviesa de l'escolta, i a partir de la saviesa que ens pot proporcionar l'escolta i la contemplació, podem aspirar a prendre decisions correctes, sàvies, encertades. Una serena reflexió, una meditació profunda és el millor camí per iniciar a continuació una acció dinàmica i encertada, i més vivint-la com una experiència profunda que ens neix des del nostre espai interior, que sempre serà una garantia millor per allunyar una experiència de fracàs.

Aquest any, en escriure aquest comentari sobre les Antífones de la O, he volgut tenir com a punt de referència la saviesa bíblica, centrada en els Llibres Sapiencials.
Aquesta literatura sapiencial va florir en tot l'Antic Orient. És una saviesa universal. Ens proporciona una llum sobre el destí de l'home no a través d'una reflexió filosòfica, sinó recollint els fruits de l'experiència de la vida. És l'art de viure bé i la marca d'una bona educació...

La veritable saviesa és el temor del Senyor, i el temor del Senyor porta a la pietat. Una saviesa que ens condueix a un humanisme profund que tindrà la seva màxima expressió en la vida, en l'obra, en la persona de Jesucrist. Ecce homo.

Tota saviesa autèntica està íntimament connectada amb la saviesa divina.

El conjunt dels Llibres Sapiencials adquireixen la seva lluminositat plena a la llum d'un Déu encarnat. Evidentment, no faig un comentari d'aquesta part de la Bíblia, sinó que prenc uns punts de referència per mostrar que en el Déu encarnat tenim el camí obert per viure la saviesa que ens salva. Que a l'Antic Testament hi ha figures preclares, com Moisès, que viuen aquesta saviesa en una referència profunda i pedagògica a Jesucrist. Que en l'arbre de la humanitat hi va haver abundants brots que apuntaven a l'esperança del rebrot definitiu, que serà el Messies, nascut de la Verge Maria. La saviesa divina es preparà una casa, en la creació, i sobretot una casa en la humanitat, i Maria serà la primera porta oberta a un Déu que ha volgut fer de la humanitat el seu estatge més preuat. En la saviesa trobem la llum per al nostre camí, una saviesa que es fa llum a través de la Paraula, que es revesteix de la nostra naturalesa per ser llum del món, i il·luminar les tenebres de la humanitat. La saviesa ens porta a trobar-nos a nosaltres mateixos i amb els altres, a recolzar-nos en la veritable Roca, la Pedra angular, que, per a nosaltres, és sempre el misteri de Déu, manifestat en el Messies Jesús, nascut a Betlem. Aquest misteri diví ha obert les seves riqueses i vessat tota la seva saviesa en la seva obra creada, però de manera especial en el més preuat de la seva obra: la persona humana, la mateixa humanitat, fins al punt de fer-se EMMANUEL, DÉU-AMB-NOSALTRES. Qui pot imaginar tant d'amor? Com podem passar-nos al camp d'un Déu que suscita la por?

Per això, enguany, quan arribem al dia 17 de desembre, amb què iniciem la segona part de l'Advent, la preparació més immediata del Nadal, mitjançant el cant de les Antífones de la O, com a introducció al cant del Magnificat en la pregària de les vespres, convido a fer aquest camí al costat de Maria, com ens recomana la litúrgia de l'Església, i procurant al llarg d'aquest camí, o d'aquest temps d'Advent, obrir els nostres cors a la saviesa de la Paraula. A contemplar la veritable saviesa que se'ns manifesta en el Misteri de Nadal, a contemplar la saviesa acollida en el cor de Santa Maria, des de la seva actitud permanent d'escolta, a fer aquest camí amb un desig molt viu, i a pregar Aquell que disposa totes les coses amb suavitat i fortalesa: Que em besi amb besos de la seva boca!