27 de desembre del 2019

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1Jo 1,1-4; Sl 96; Jo 20,2-8

Joan ho ha sentit, ho ha vist amb els seus propis ulls, ho ha contemplat i ho ha tocat amb les seves pròpies mans. Ell ha fet experiència de la Paraula feta carn, la Paraula de la vida, manifestada en i per Jesucrist; Joan ho ha vist i n’ha donat testimoni.

Deixeble de primera hora, cridat amb Simó, anomenat, Pere, amb Andreu i Jaume, hi anà i veié. Joan és situat com l’autor del quart Evangeli; el deixeble estimat; aquell qui compartí amb el cercle més íntim i proper a Jesús, el tast de la gloria eterna en la transfiguració; l’agonia de Getsemaní a les portes mateixes de la passió i mort; aquell qui tot reposant el seu cap al pit de Jesús, gest de màxima intimitat amb el mestre, sabé abans que ningú el nom del qui l’havia de trair. Aquell qui no l’abandonà pas i restà als peus mateixos de la creu on rebé a Maria com a mare i rebent-la ell, la rebé l’Església, la rebérem tots nosaltres. Però per damunt de tot és aquell qui aquell matí de diumenge veié i cregué.

El deixeble estimat és un personatge central, no tant sols perquè seguí a Crist des de primera hora, sinó perquè aquell primer dia de la setmana, ell que havia vist morir a Jesús a la creu, ell que segurament l’acompanyà al sepulcre entre adolorit i desconcertat; anà amb Pere, arribà primer al sepulcre, veié des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, i aleshores quan Pere sol veié, ell «ho veié i cregué». Ell possiblement un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; aquell que no era la llum i venia solament a donar-ne testimoni; escoltà la veu de Jesús dir-los «veniu i ho veureu» i aquell diumenge «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el primer dels deixebles que creu, qui el reconeix quan s’apareix als seus vora el llac de Tiberíades, i el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús; per mitjà d’ell la presència de Jesús arriba a nosaltres. Perquè el seu goig no es limità a veure-ho i a viure-ho, el seu goig complet ve per compartir aquesta seva experiència mitjançant el seu Evangeli i les seves cartes. La fe sense ser testimoniada, no és res, es morta. Tot just encetat el temps nadalenc la litúrgia ens presenta la realitat, a voltes desconcertant, del misteri de la redempció.

Ahir recordàvem a Esteve el protomàrtir, el primer en donar testimoni amb llur vida de la seva fe en Crist, un martiri del qual Pau en fou testimoni i aquell qui serà el més gran evangelitzador, aprovava aleshores la mort d’Esteve, perquè el seu cor no havia estat tocat encara per Crist i no havia caigut del seu error. Demà seran uns altres màrtirs, uns infants del tot innocents, que ni tant sols eren coneixedors de l’existència de Jesús i malgrat tot foren víctimes de l’odi d’un rei que volgué evitar fos com fos que la salvació arribés a tota la humanitat. Avui és Joan, el deixeble estimat, aquell qui en donà testimoni perquè coneguem que Jesús és el Messies, i sabent que el seu testimoni és digne de crèdit creguem i creient tinguem vida en el nom de Crist. Joan és el testimoni d’allò que ha contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món.

25 de desembre del 2019

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Slm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aquell qui és hereu de tot, per mitjà del qual es creà el món, aquell qui és resplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix ésser, el qui sosté l’univers amb el poder de la seva paraula. La Paraula que sempre ha estat amb Déu i ha estat sempre Déu, aquella per la qual tot ha vingut a l’existència i res del que existeix no seria possible sense ella; ha vingut a nosaltres. El quart evangelista, totes les lectures d’avui, ens conviden a admirar la nova creació. Ara, en aquests dies que són els darrers, arriba aquell qui ens porta la salvació, la definitiva salvació.

Déu no ha abandonat mai la creació a la seva sort, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus; en diverses ocasions i de moltes maneres ha parlat als pares per boca dels profetes. Però ara, avui ho recordem i celebrem, la Paraula per la que ha vingut tota existència, la Paraula força creadora de Déu, s’ha fet part de la creació, s’ha fet carn, per tal de salvar-nos. Fer-se carn vol dir assumir les nostres febleses, la nostra mortalitat; sols ha estat preservat del pecat perquè és Déu. Si la Paraula s’ha fet carn és per tal d’acomplir una missió, si ha posat entre nosaltres la seva tenda, és per a habitar en plenitud enmig nostre. Aquesta plena humanitat és la tenda de la nova aliança, el lloc i les circumstàncies concretes en les que Déu es fa present enmig nostre.

Ha vingut a casa seva, aquell qui ja era present en el món des de sempre i a qui el món li deu l’existència; però no ha estat acollit pels seus; tot i que Joan vingué per ser testimoni de la llum i l’anuncià; el món no l’ha volgut reconèixer. És el gran misteri de l’encarnació del Verb de Déu; l’encarnació de la Paraula que dona una nova i definitiva dimensió a la creació i alhora enceta la nova aliança. Una etapa de plenitud destinada a que puguem rebre gràcia sobre gràcia.

La tendresa dels relats del naixement de Jesús, fill de Maria, fill de Déu; adquireixen en el quart Evangeli una profunditat que els fa diferents. És la grandesa del misteri de la salvació expressat de maneres diverses; Déu Pare ha enviat al seu Fill per fer-se home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat; nascut de dona per salvar a la humanitat, nascut d’una verge per a morir i tot ressuscitant vèncer definitivament la mort.

Crist, la Paraula feta carn, esdevé la plenitud de la revelació. A Déu ningú no l’ha vist mai; és pel seu Fill únic, que és vertaderament Déu i vertaderament home i que està en el si del Pare, pel qui podem conèixer al Pare perquè és el Fill qui l’ha revelat. Després del pecat la mirada de l’home s’entelà, però Déu no l’abandonà. La revelació que començà en Moisès a qui Déu la donà la Llei; ara arriba a la seva plenitud fonamenta en la gràcia i la veritat que ens han vingut per Jesucrist.

Obrint-nos i acceptant la Paraula, esdevenim fills i filles de Déu. No per mèrits propis, ni per ser part d’un poble concret; sinó per la fe, pel fet de confiar i creure que Déu, en la seva bondat, ens accepta i ens acull. Déu que no vol restar lluny de nosaltres, no hi ha estat mai; ara per la Paraula ve més a prop nostre i es fa present enmig nostre en la persona de Jesús, la Paraula feta carn, el Fill de Déu fet home per salvar a l’home.

Déu per la Paraula ha creat d’una manera admirable la dignitat de la naturalesa humana y per la mateixa Paraula l’ha restaurada de manera encara més admirable. Avui brilla una nova llum.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Una gran llum omple aquesta nit, una llum resplendeix enmig de la tenebror; hi ha un gran goig, una alegria immensa perquè el jou que ens pesava, la barra que ens sotmetia l’espatlla, l’agulló que ens arriava ha estat trossejat. Ha arribat el conseller prodigiós, el Déu heroi, el príncep de pau, el pare per sempre; el seu regne és immens, en ell la pau no tindrà fi; perquè tot el seu reialme es fonamenta en el dret i la justícia.

Però aquest nou rei per al tron de David no ha nascut en un palau, ha vingut al món en una establia; no té l’escalf d’una gran llar de foc, sinó el simple alè d’un bou i una mula; no l’assisteixen una cort de servidors i de llevadores; tan sols una mare esgotada pel part i un home bo, just i temorós de Déu; el seu bressol no és de fusta treballada, sinó una simple menjadora; no l’embolcallen llençols de lli sinó més aviat l’aspror del sac; no té per reposar el seu caparró coixins amb brodats de punta, per tot arreu hi ha sols palla; no han vingut a retre-li homenatge els grans prohoms del país, sinó una colla de pastors que es malguanyen la vida vetllant els ramats al ras de la nit, fent una feina que ningú altre vol fer. La seva mare, verge i mare alhora, i llur espòs que l’acompanya, ni tant sols han pogut trobar un recer millor que aquest, fet per a aixoplugar el bestiar de la rosada i dels perills de la nit; perquè ningú no els ha acollit, totes les portes a les que han trucat se’ls han tancat.

Però en aquesta senzillesa, en aquesta pobresa, s’hi amaga la grandesa de l’amor de Déu. El Fill de Déu ha vingut al món per a compartir la nostra humanitat, no pas per a gaudir dels privilegis dels rics i dels poderosos que més que a ningú li pertocarien; sinó per a participar de les privacions dels més desafavorits. En aquest infant s’ha revelat l’amor de Déu i ha vingut per a viure una vida de justícia i de pietat fins a l’extrem de lliurar-se Ell mateix com a rescat de la humanitat de l’esclavatge de les nostres culpes.

Ben aviat el Fill de Déu fet home ha sabut el que és la pobresa, la privació, la persecució, l’exili. Les seves senyes anunciades per l’àngel als pastors, no podien ser més simples, un nen en bolquers posat en una menjadora; com escriu sant Agustí, Déu posat en el pessebre s’ha convertit per a nosaltres en aliment de vida eterna.

La tendresa a voltes infantil i un xic ingènua dels nostres pessebres, com ens recorda el Papa Francesc en la seva darrera Carta Apostòlica Admirabile signum sobre el significat i el valor del pessebre, ens mostra el contrast entre la foscor que acompanyava aquella nit santa, imatge de la humanitat que caminava a les fosques, i la llum que de sobte envoltà als pastors, tanta que s’esglaiaren i que és anunci de la salvació. Si la fusta de la menjadora és prefiguració de l’arbre de la creu, el símbol de la llum en aquesta nit de Nadal ens anuncia la llum de la nit de Pasqua, la llum de la vida que venç la mort; perquè avui aquesta vida en comunió amb Déu es comença a entreveure en aquest infant tot just nat, indefens, tremolós i ploraner, al qui uns pastors, esglaiats per l’anunci d’un àngel han vingut a retre homenatge.

La multitud d’exèrcits celestials no ha vingut pas a marcar el pas com les botes dels soldats imperials per atemorir a ningú. Aquest Salvador, que és el Messies, el Senyor, no ve pas amb voluntat d’imposar-se, ni encara menys de fer-ho per la força. Si ho hagués fet així, si la nostra salvació hagués vingut imposada, de res no hauria servit. Crist no ha vingut a vèncer, sinó a convèncer. És així, humil en un pessebre com ve Déu a salvar-nos, a demanar-nos que abandonem la impietat i els desigs mundans, aquesta és l’obra del zel del Senyor de l’univers.

Són tantes les famílies que avui mateix ens poden recordar aquesta de Jesús, Josep i Maria; són els desnonats, els famolencs, els perseguits, els refugiats, els malalts, les dones maltractades, els infants no nats, les famílies desestructurades, els empresonats, les víctimes de mil i una dependència que ens envolten i en els que ens costa de veure-hi al mateix Crist.

No tinguem por a aquesta gran alegria, no tinguem por a mirar al nostre voltant per reconèixer aquí i allà al Fill de Déu fet home, fet humanitat. Darrera del relat del naixement de Jesús, darrera l’aparent tendresa ingènua dels nostres pessebres s’hi amaga la grandesa del misteri de la salvació. «La manera d’actuar de Déu gairebé atordeix, perquè sembla impossible que Ell renunciï a la seva glòria per a fer-se home com nosaltres.» (Admirabile signum, 8). S’hi fa per salvar-nos, s’hi fa perquè en cada home reconeguem la imatge de Déu.

En aquesta nit santa ha resplendit la claror de la llum veritable, aquella a la que som convidats a apropar-nos pel Fill de Déu fet home, igual en tot a nosaltres, llevat del pecat. Ell ens convida a fruir-ne al cel per sempre més, d’aquest goig que avui ens porta.

24 de desembre del 2019

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Com un raig de llum i una torxa encesa és per a la humanitat el Salvador, Jesús, de la descendència de David. La referència de Jesús com a fill de David és present al llarg de tot el Nou Testament, l’apòstol Pau ho remarca a la Carta als Cristians de Roma i a la Segona Carta a Timoteu, Jesús és descendent de David, del seu llinatge. Respon així a la promesa feta als Pares i als profetes, que d’aquesta nissaga havia de néixer el Salvador.

Així l’Evangeli d’avui posa l’accent en aquesta ascendència, no és tracta d’una mera narració, és resultat d’una intencionalitat en la recerca per vincular a Jesús amb la història del poble d’Israel. Una història en la que hi ha de tot, perquè Jesús assumint la nostra humanitat, en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, ve a salvar a tots els homes i la seva pròpia genealogia representa i presenta la pluralitat del llinatge humà. Partint d’Abraham, el nostre Pare en la fe, i acabant en Josep, hi trobem reis, prostitutes, homes justos i pecadors; a tots ha estat donat un Salvador que és Jesús, la corona magnífica a les mans del Senyor, la diadema reial a les mans de Déu.

Aquesta ascendència ens porta a centrar l’atenció en Josep, l’home just i bo, que acceptant la voluntat de Déu acull a Maria i al fill que aquesta porta a les seves entranyes tot i ser verge, Josep l’acull tot i sabent que aquest fill ha estat engendrat per obra de l’Esperit Sant, tot i sabent que li ha estat encomanada la missió de salvar dels pecats al seu poble, al poble escollit per Déu des de sempre, al poble d’Israel. Jesús, el Fill de Déu, no defuig la misèria humana, l’assumeix per combatre-la i vèncer-la des de dins mateix, des de la nostra limitada humanitat.

Déu s’ha apropat tant a l’home que Ell mateix s’ha fet home en Jesús, el Déu amb nosaltres, ha vingut a compartir les nostres ombres per transformar-les el llum; la nostra mort per convertir-la en vertadera vida per la seva resurrecció. La Paraula, el verb de Déu, el Fill unigènit i únic del Pare, fill de l’home, ha vingut per compartir la seva filiació divina amb tots nosaltres. S’ha encarnat en un poble concret, en un llinatge determinat, tal com deien les Escriptures; per fer arribar la seva salvació a tota la humanitat. A uns homes concrets i a tots el qui creguin en Déu, el poble reunit per un baptisme de conversió, com ens diu l’Apòstol.

D’aquesta manera ha vingut al món en Messies; d’aquesta manera s’acompleix en Ell pla de Déu, el pla de la salvació. El somni del poble d’Israel s’ha acomplert, i com Josep es despertà tota la humanitat es desperta del malson del pecat perquè ens ha arribat la salvació.

Acollim amb joia al Fill unigènit de Déu perquè un dia, quan vingui com a jutge, el puguem contemplar amb confiança. Celebrem amb esperit ben prompte el seu primer adveniment, que és el principi de la nostra redempció i demanem-li que en el seu darrer adveniment siguem salvats per obra de la seva gràcia.

22 de desembre del 2019

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 7,10-14, Salm 23,1-2.3-4ab.5-6, Rm 1,1-7i Mt 1,18-24

Josep hi pensava. La vida d’aquella parella de Natzaret que havia estat promesa en matrimoni, pels seus pares seguint el costum dels jueus, s’havia trastocat del tot quan un àngel entrà a l’estança on estava la noia i li havia anunciat que tindria un fill sense intervenció humana. Ella havia estat temptada per la por, s’havia torbat, s’havia preguntat com seria tot allò i finalment s’havia confiat a la voluntat de Déu. Ell però en haver-se’n assabentat, encara hi donava tombs, veia que allò no podia anar de cap manera, que no podia acceptar de fer-se càrrec d’un fill que no era seu. La cerimònia del matrimoni que consistia en el canvi de casa per part de la núvia a la del seu espòs, o a la casa del pare d’aquest; no podia doncs dur-se a terme. Josep no podia prendre a Maria a casa seva. Però essent com era un home just i bo, li sabia alhora molt greu perjudicar a la noia i estava decidit a repudiar-la en secret per no desacreditar-la davant la gent. De tant donar-hi tombs Josep acabà per adormir-se i així endormiscat rebé, com Jacob, la visió d’un àngel i temptat també per la por, la por a prendre aquella dona com a esposa; escoltà la veu de l’àngel que li deia que el que li havien dit és cert i que tot succeeix perquè s’acompleixi el que diuen les Escriptures.

Un altre home també s’havia adormint, segons relata el llibre del Gènesi, i dormint Adam Déu li tragué una costella de la qual creà la dona, creà la possibilitat de que home i dona s’unissin i es reproduïssin, creà la humanitat. Ara tot dormint Josep, Déu obre la porta a la salvació d’aquesta humanitat que s’ha allunyat de Déu, un àngel li rebel·la que Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant a aquell que salvarà dels pecats el seu poble, aquell a qui anomenaran Jesús, que vol dir salvador.

Déu ha entrat en la història humana i de quina manera, desconcertant, torbant a una parella de Natzaret que feia plans de casament. Encara els costa de creure, d’imaginar-se que aquell el cor del qual ja batega en el ventre de la mare verge, és el Fill de Déu que pel llinatge humà, el de Josep, participarà del llinatge de David; però per l’Esperit serà el Fill poderós de Déu que ressuscitarà d’entre els morts; com ens diu l’Apòstol. Déu ha fet aquell senyal prodigiós que havia anunciat el profeta Isaïes, aquell qui davallant a les profunditats del país dels morts pujarà al cel, naixerà d’aquella noia, serà l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres.

El Senyor, el rei de la gloria, entra en la història humana a partir de Maria i de Josep; Déu els ha cridat a aquesta noble missió, criar al seu Fill. Déu entra en la història de la humanitat i ho fa per quedar-s’hi, hi entrà en el mateix moment en que Josep es despertà i acomplí el que l’àngel li havia manat i es desposà amb Maria. No pot ser més simple, una parella tindrà un fill; no pot ser més grandiós el Fill de Déu naixerà d’una verge i habitarà entre nosaltres. Maria i Josep han conegut per l’anunci de l’àngel l’encarnació de Jesucrist; aquell qui conduirà a la humanitat per la seva passió i la seva creu a la glòria de la resurrecció.

Maria i Josep han estat convidats per Déu a rebre, a prendre al seu Fill, el salvador, el Déu que és amb nosaltres. Sant Jeroni es pregunta per què Crist és concebut d’una verge casada i no d’una simple verge. I respon que per tres raons: la primera, perquè per la genealogia de Josep se sabés l’origen de Maria; la segona, perquè els jueus no apedreguessin Maria per adúltera; i la tercera, perquè en fugir a Egipte tingués en Josep qui la consolés. En el fons l’àngel tot obrint-li els ulls a Josep al pla de Déu el convidà a prendre a Maria i al seu fill, a acollir-los, a mantenir-los, el convidà, al cap i a la fi, a estimar-los. El Fill de Déu serà acollit per l’amor maternal de Maria i el paternal de Josep; difícil missió la seva, fer de pare sense ser-ho del qui és Fill de Déu.

Descobrim la voluntat de Déu de diferents formes. A través de la meditació de la Paraula, a través dels enviats, en el cas de Josep dels àngels, que ens ajuden a descobrir el significat dels fets, el sentit de l’Escriptura perquè han estat destinats a anunciar la bona nova de Déu. Josep va arribar a percebre el significat del que li estava succeint a Maria a través d’un somni. En el somni un àngel es va servir de la paraula per a aclarir com s’havia encarnat la Paraula en el sí virginal de Maria. És l’acció de l’Esperit Sant que actua. Quan per a Maria tot es va asserenar, exclamà: «Heus ací l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons la vostra Paraula». Quan per a Josep tot va quedar una mica més clar, va actuar, prenent a Maria com la seva esposa, i anant a viure junts. Gràcies a la bonhomia de Josep, Maria no va ser apedregada i Jesús va continuar vivint en les seves entranyes.

L’Emmanuel és a punt d’arribar, totes les peces que calien per acomplir el pla de la salvació s’han anat col·locant i encaixant al seu lloc. Ara nosaltres sortim al rebre’l amb cor sincer.

21 de desembre del 2019

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη,
ὁ Κύριος μετά σοῦ,
Ἐυλογημένη σὺ ἐν γυναιξὶ,
καὶ εὐλογημένος ὁ καρπὸς τῆς κοιλίας σοῦ Ἰησούς

A la finestra de la capella de la nostra infermeria, al vidre, hi ha escrites en català les paraules de l’avemaria: «Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós. Beneïda sou vós entre totes les dones, i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús» (Lc 1,28.42). Des de fa dos mil anys aquestes paraules acompanyen el batec del món. Molts de nosaltres hi hem après a reconèixer la veu de la nostra mare, hi hem après també la nostra llengua, la llengua de la terra, i el llenguatge del cel. Perquè està feta amb paraules del cel i amb paraules de la terra, amb el mot d’un àngel missatger de Déu i amb el verb d’una dona creient d’Israel. Al centre, covada per l’Esperit de tota fecunditat, Santa Maria, a la qual va dedicada aquesta oració.

L’Àngel anuncia la joia, la joia del Messies que ve ja a visitar el seu poble. Χαῖρε, alegra’t! I de la joia, la joia de Déu, en brolla la font de la gràcia, perquè en grec, gràcia (Χάρις) i joia (Χαρὰ) comparteixen la mateixa arrel, la mateixa paraula: κεχαριτωμένη, plena de gràcia. A mi m’agrada més: feta joiosa. I per què? Perquè el Senyor és amb tu. El Κύριος, el Sant d’Israel és amb tu. Aquí la preposició grega μετά, que traduïm per amb, amb tu, té un sentit fort, vol dir el Senyor està de la teva part, per tu, amb tu. I, de quina manera, germans! El Senyor és amb nosaltres fins a la fi del món, per sempre, l’Emmanuel.

Elisabet, plena de la mateixa joia de l’Esperit, proclama Maria beneïda. La gràcia dita per l’àngel, és rellegida en clau de benedicció per una dona també embarassada, també beneïda, perquè Maria ha estat objecte d’una bona Paraula de part del Senyor, una Paraula que li madura en el ventre com a fruit beneït de la gràcia i de la joia. El fruit beneït en el ventre de Maria és el Cep veritable, al qual nosaltres som empeltats per l’acció de la mateixa gràcia, a fi que donem fruit, com a sarments en el cep, i siguem causa de benedicció per al món.

Germans, avui s’uneixen el llenguatge del cel i el llenguatge de la terra en una sola pregària. Ave Maria! Perquè avui es fa realitat el salm: «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau. La fidelitat germinarà de la terra i la justícia guaitarà des del cel. El Senyor donarà el bé i la nostra terra donarà el seu fruit» (Sl 85,11-13). En l’abraçada d’aquestes dues dones d’Israel, Maria i Elisabet, és com si Déu abracés la nostra feblesa i ens agombolés als braços de la seva misericòrdia. Estiguem-ne joiosos i fem-ne benenedicció per als altres, mentre esperem el Nadal amb la cançó de l’Ave Maria. Amén.

19 de desembre del 2019

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Déu s’ha recordat: Zacaries. Déu ha promès: Elisabet. Déu ha concedit el seu favor: Joan. Lluc comença el seu evangeli amb tres noms plens de significat, i ho fa al temple de Jerusalem, en el marc d’una solemne litúrgia sacerdotal, entre càntics i núvols d’encens i la pregària expectant del poble. És en la pregària, segons Lluc, que Déu es fa el trobadís amb el poble, i, de fet, ens vol fer llegir tota la història de Jesús, que es disposa a escriure, en clau litúrgica, començant i acabant el seu relat al temple de Jerusalem (Lc 24,52-53).

En aquest marc litúrgic de pregària i de benedicció vull meditar breument la col·lecta de la missa, que és, ben mirat, l’oració per a tot el dia en aquesta fèria major d’Advent. «Oh Déu, per la maternitat de la Verge heu revelat al món aquell qui és l’esplendor de la vostra glòria; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe ben plena i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat». L’oració comença amb una afirmació de fe, tot rellegint el Credo: Déu, a través del consentiment creient d’una dona que accedeix, de verge, a esdevenir mare, posa en la carn de la nostra humanitat el seu segell, l’empremta de la seva mateixa glòria. Jesús és esplendor de la glòria, de la realitat de Déu, per la maternitat de Maria, a través de la qual assumeix allò nostre, la nostra carn, per a fer-s’ho seu tot fent-se nostre. Déu s’ha valgut d’una paradoxa: la maternitat d’una verge! L’antífona del Benedictus que hem cantat a Laudes expressava poèticament el mateix contingut de fe: «Sortirà com el sol el Salvador del món, baixarà al si de la Verge com sobre l’herbei, al·leluia», evocant, potser, un bell episodi de la vida de Gedeó (Jt 6,39-40). I què demana, l’oració? No pas res de poca importància. Demanem en primer lloc de poder venerar sempre el misteri de l’encarnació. Venerar significa molt més que acollir quelcom racionalment, entendre-ho. Venerar aquest misteri vol dir posar-hi a disposició tot el nostre ésser. Amb una fe ben plena. El consentiment de la fe dona plenitud a tota la nostra capacitat d’entendre i de pensar. I, en segon lloc, demanem de poder celebrar aquest misteri. Això és, contemplar-ne i fruir-ne la joia i la bellesa en el marc de la litúrgia, posant-lo, com diu el salm 136, «al capdamunt de la nostra alegria». Celebrar-lo, encara, en esperit i en veritat, per tal que la celebració esdevingui vida, informi la nostra vida, la transfiguri i la purifiqui. Misteri, celebració i vida.

Davant el misteri, fem silenci, germans i germanes. Però no per incredulitat, sinó com a penyora de saviesa i d’humilitat, perquè, indòcils com som aprenguem els sentiments dels justos, i ens disposem a acollir el Senyor en el record agraït de la seva promesa. Amén.

17 de desembre del 2019

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu» (Mt 21,31). Fa just un any, comentant la Genealogia de Jesús, us vaig parlar de la figura del rei Josies com a tipus del Crist. Avui us parlaré de la prostituta Rahab, una altra de les protagonistes d’aquest evangeli: «Salmon va ser el pare de Booz, nascut de Rahab». Rahab, fem-ne recordança, era una prostituta de Jericó que va amagar a casa seva els exploradors enviats per Josuè per preparar la conquesta de la Terra Promesa. Els Pares han vist en aquesta dona i en la seva casa una figura de l’Església com a arca salvadora de la humanitat. De fet, recordem-ho també, els amaga sota un munt de tija de lli, una imatge que evoca poderosament l’arca de Noè, i evoca també el cistell de papir per on l’infantó Moisès fou salvat de les aigües del Nil: el gest valent i acollidor d’aquesta dona li valdrà la salvació quan Jericó sigui destruïda. Els exploradors li imposen només una condició: ha de senyalar casa seva amb un cordó escarlata, penjat de la mateixa finestra per on els havia fet escapar. També els Pares han vist ací una relació amb la sang que marcava les portes dels hebreus a Egipte per estalviar-los de l’exterminador, i una prefiguració de la sang salvadora de Nostre Senyor Jesucrist, que brilla cada dia, sacramentalment, en els nostres llavis, que són la finestra de la fe, quan ens acostem a l’altar.

«Les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». Rahab, amb el seu gest, amb el seu capteniment, va començar a passar al davant en aquest camí. I era com si ens estirés a tots nosaltres. Ens estirava amb el seu coratge, amb la seva fe, la fe que es torna memòria de la gesta salvadora de Déu en el passat i s’obre a la confiança en el futur: «Ho hem sabut ... el Senyor, el vostre Déu, és realment Déu dalt al cel i aquí baix a la terra ... Doneu-me un senyal segur que estalviareu la meva família» (Js 2,11.13).

Comencem el camí de Nadal, el camí del Regne, i les prostitutes i els publicans ens hi passen al davant: Leví-Mateu, Zaqueu, la dona pecadora als peus de Jesús, Rahab, i tants i tantes que no sabem: «Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que és just, i no el vau creure; en canvi, els publicans i les prostitutes sí que el van creure». Posem-nos, doncs a la fila d’aquesta llarga corrua de creients. Molts d’ells ni ho sabien, potser. Però amb la seva fe i la seva esperança anaven preparant el camí del Messies d’Israel. La fe que es fa camí i que, des de la creu, es torna cordó escarlata, sang refulgent, per on ens enfilem i conquerim el Regne. S’hi va agafar el bon lladre, s’hi agafa l’Església, s’hi agafen tants sofrents i descoratjats al voltant nostre que no tindran pessebre ni llums de Nadal; ens hi agafarem nosaltres, al cor de la Nit Santa, quan l’evangeli de la Genealogia se’ns tornarà cançó de bressol, la música més dolça i més meravellosa que mai l’Esperit hagi inspirat. Que així sigui.

8 de desembre del 2019

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

La Verge Maria en la seva creació i en la infusió en el cos, fou plena de la gràcia de l’Esperit sant i preservada del pecat original, així ho diu l’any 1661 el Breu Sollicitudo omnium eclesiarum del Papa Alexandre VII, que ve a confirmar la doctrina establerta pels seus predecessors Sixte IV, Pau V i Gregori XV. La concepció immaculada de la Verge Maria és un dogma proclamat finalment pel Papa Pius IX el 1854 amb la butlla Inefabilis Deus, que tancava segles de debat, a vegades no pas fàcil. El nostre sant Bernat, per exemple, expressava als canonges de Lió que si ve cal honorar a la Mare de nostre Senyor, cal ponderació, honorant la integritat de la seva humanitat, la seva vida santa i així admirant-la a ella, admirar al fill.

Com explicar que Maria estava predestinada a acollir en el seu ventre virginal al Fill de Déu fet home? Com expressar que Déu l’havia elegit i l’havia preparat per a ser l’arca de la nova aliança? La nova Eva no podia ser inferior a la primera Eva; perquè d’ella havia de néixer el nou Adam, aquell qui revertiria la situació de la humanitat retornant-la a la proximitat amb Déu. Maria, tota pulcra i perfecte, reuneix en ella tota la santedat que Déu vol per a la humanitat, preservada per Déu del pecat, en ser concebuda immaculada i de la corrupció del seu cos en ser assumpta al cel en cos i ànima. Per això fou preservada immune de tota taca des de la seva mateixa concepció, un do del Pare en atenció als mèrits de Crist, Jesús, Salvador del món.

Tot això, la història de la nostra salvació, passa per Natzaret, per aquella noia promesa a un descendent de David, anomenat Josep. Maria no té por, es torba, pensa per què li diuen aquestes coses, però es confia a la voluntat de Déu expressada per l’àngel. Tota la vida de Maria és una vida de confiança, de servei i d’espera atenta; primer espera sense saber ben bé que està esperant l’encontre amb aquell enviat que li comunicarà la seva missió per la qual ha estat destinada des de sempre. Després espera entre confiada i neguitosa que aquell qui porta al seu ventre virginal neixi i finalment espera entre sorpresa, adolorida i expectant com es farà realitat allò que el seu fill ha vingut a fer; sap que serà gran i que l’anomenaran Fill de l’Altíssim, que Déu li donarà el tron de David i que serà rei del poble d’Israel; però no sap pas com s’esdevindrà tot això; segurament serà de manera tan misteriosa per a ella com la seva concepció.

Maria és la viva imatge de l’espera de l’adveniment del Salvador i com Crist es posà al servei del poble jueu per mantenir la veracitat de Deu, com ens diu l’apòstol, ella es posa al servei de Crist per a servir així a tota la humanitat. Maria ha sentit la veu de Déu que li porta l’àngel, però si Eva va sentir por perquè sabia que estava en fals davant de Déu, Maria perd la por per convertir-la en confiança perquè ella és la que està plenament d’acord en Jesucrist, i va avançant en la peregrinació de la fe, fidel fins a la unió amb el seu Fill als peus de la creu. En paraules de sant Bernat gràcies a ella tota mortalitat emergí a la vida.

L’anunciació a Maria inicià la plenitud dels temps, tot allò que Déu havia anat anunciant per mitjà dels profetes començà a fer-se realitat, Déu es feu carn en el ventre virginal de Maria. Per completar l’inici de l’obra de la salvació cal la col·laboració de la humanitat; així com la humanitat s’allunyà de Déu per la seva ambició per esdevenir divina; així Déu s’apropa a l’home per l’encarnació i Maria esdevé així la humil porta de la redempció.

En aquella casa de Natzaret es jugà el futur de la nostra salvació, Maria digué sí, tot i torbar-se, tot i tenir un xic de por, tot i no saber com podria ser tot això si ella no tenia marit encara. El pla de Déu passava per Maria, el Senyor era amb ella i el seu sí, el seu fiat, és el sí de tota la humanitat.

Quin millor exemple d’esperança que Maria per a aquest temps d’Advent, que ella ens ajudi a mantenir l’esperança, ella que per a nosaltres monjos és exemple de pregària, de pobresa, d’humilitat, de silenci, d’acolliment, en definitiva de servei confiat.

«Aprenguem d’Ella, dona de l’Advent, a viure els gestos quotidians amb un esperit nou, amb el sentiment d’una espera profunda, que només la vinguda de Déu pot omplir.» (Benet XVI).