24 d’agost del 2014

DIUMENGE XXI DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué

I tu, qui dius que és Jesús? Perquè com a cristians aquesta pregunta ens la fa Jesús avui. Jo crec que és la clau de volta que sosté tota la història. Perquè no hi ha altre que alliberi i reconciliï tota la humanitat.

La riquesa es troba en el coneixement de Déu. «Tot ve d'ell, passa per ell i s'encamina cap a ell». La saviesa es troba en l'aprofundiment en el reconeixement de Jesús com el Fill del Déu viu, el Messies enviat per salvar-nos a tots.

I per salvar-nos a tots ell edifica l'Església, la seva Església, la comunitat per a la vida. Perquè el Reialme de la Mort no tingui lloc. I edifica l'Església sobre aquell deixeble que contesta per damunt de tots: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu Viu».

I sí, edifica l'Església sobre Pere, com a pedra ferma de la fe, també nosaltres amb la nostra resposta de fe conformarem com a pedres vives la comunitat de base de l'Església.

L'Església la conforma el nostre testimoniatge. I, som responsables tots com a membres de l'Església de reconciliar el món. L'Església té el ministeri de la reconciliació de tota la humanitat amb Déu, per a glòria d'ell per sempre.

L'home d'avui es perd en un mar de claus d'accés que obren i tanquen relacions que exclouen o admeten a la seva comunitat virtual. Però, la clau de pas per al Regne del cel és una sola, és el Crist i el viure configurat a ell. Si has perdut la clau de pas, l'Església et dóna el sagrament de la reconciliació per recuperar l'accés al Regne del cel.

La pregària, la virtut, la humiliació, l'atenció als altres, la meditació de la Sagrada Escriptura, el servei en el monestir, el treball en l'escola del servei diví, són petites claus d'accés a Déu. I, l'Esperit ens mou a viure amb fe confiats i sense por en la seva obra creadora de vida ara i ací en el nostre camí cap al cel.

20 d’agost del 2014

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. BERNAT FOLCRÀ I F. BORJA PEYRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10.15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Sant Bernat és un veritable mestre de teologia admirativa. Admirar, contemplar, és una actitud que necessita l'home d'avui descentrat en una activitat que el consumeix en l'angoixa i la preocupació. Sant Bernat és contemplatiu i profund cercador i admirador de la persona de Jesucrist. Capbussat sempre en les pàgines de la Sagrada Escriptura per alimentar el seu esperit i fer del Senyor la seva delícia. Amb tant d'encert que se l'anomena el «”Doctor mel·liflu” per la seva habilitat a prendre l'aliment de la Paraula de Déu. Sabia destil·lar de la lletra el sentit espiritual i no tan sols amb la seva doctrina sinó amb la seva caritat i la santedat de la seva vida». (T. Merton) No serà estrany que les seves paraules siguin un torrent de sorpresa, fascinació i èxtasi davant la persona de Jesús; un cor que es vessa en oració de lloança i gratitud. Sobretot quan contempla l'amor, que el porta a parlar així de Crist:

«Sí, el seu amor és excessiu perquè trenca tots els motlles, desborda totes les mesures i està per sobre de tot el conegut... Hi ha, va haver-hi o hi haurà una altra caritat semblant a aquesta?... Vas venir a justificar gratuïtament als pecadors i fer-nos germans».

Sant Bernat, en la seva profunda passió i admiració per la persona de Jesús continua dient d'ell: «El motiu més determinant i eficaç en la vida de Crist és el seu amor incondicional a l'home: dilapida misericòrdia, és un pare de família tot amor pels seus, és bondat i humanitat personificades, sent la compassió més humana que podem imaginar, es compadeix de nosaltres amb un amor il·limitat... Brilla en ell una sobirana llibertat, al costat d'una obediència i submissió absolutes, que el porta a renunciar a la seva pròpia voluntat.

Sant Bernat en la seva admiració per Jesús, en contemplar aquest viu retrat de la seva persona busca viure una relació viva amb ell, mitjançant l'oració, desitjant rebre, posseir i viure el seu Esperit.

«¿Estaràs disposat, Senyor Jesús, a donar-me la teva vida, com m'has donat la teva concepció? I ell em respon: Et dono la meva concepció i la meva vida en totes les teves etapes: infància, infantesa, adolescència, joventut. T'ho dono tot: fins la meva mort i resurrecció, la meva ascensió i el mateix Esperit Ssnt. Perquè la meva concepció netegi la teva, la meva vida informi la teva, la meva mort destrueixi la teva, la meva resurrecció anticipi la teva, la meva ascensió prepari la teva, i l'Esperit vingui en ajut de la teva feblesa... En la meva vida reconeixeràs la teva».

I què reconeixem avui en el misteri de Crist celebrat en aquesta Eucaristia? Sant Bernat amb aquest Esperit de Jesús va il·luminar i va encendre amb el seu amor l'Església. Si a ell el va escoltar el Senyor tenim motius i confiança perquè també ens ho concedeixi a nosaltres, avui, per intercessió de sant Bernat. Per això ho demanem en l'oració col·lecta: «caminar com a fills de la llum», amb el mateix esperit que ho va fer sant Bernat.

Amb el mateix Esperit i amb la mateixa saviesa, com ens suggereix la lectura de la Paraula en el text del llibre de la Saviesa: «Vaig pregar Déu que em donés enteniment, i m'ho concedí; vaig cridar l'Esperit de saviesa i em vingué; vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s'apaga mai».

Aquesta va ser la passió, la set permanent de sant Bernat, com també ho manifesta el salmista: «Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta, sense una gota d'aigua.»

Per això sant Bernat ens convida avui a través de les paraules de Pau: «seguiu el meu exemple segons el model que teniu en mi. N'hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu de Crist, el terme on s'encaminen és la perdició, el déu que adoren és el ventre.»

Sant Bernat, admirador apassionat de la persona de Crist, que es va gastar i desgastar en el seu servei a l'Església, en una vida contemplativa que com una vida autènticament arrelada en l'amor de Jesucrist es va projectar amb gran força i llum a tot a l'Església.

La persona de Crist que ens mostra l'evangeli d'aquesta festa de sant Bernat és un Crist obsessionat per la unitat: «Que tots siguin u. Així el món creurà. Pare, que siguin u com nosaltres, i el món coneixerà que vós m'heu enviat». Repetides vegades en aquest capítol 17 de sant Joan mostra el seu desig profund per la unitat, i ho demana al Pare, perquè es compleixi en els seus amics, els apòstols i amics que estan disposats a anunciar-lo.

Fra Bernat i fra Borja, el Senyor us ha cridat a aquesta vida monàstica, i ell us ha promès la vida. Vosaltres, avui ho recordeu en la vostra consagració a ell, i li dieu que necessiteu del seu do, de la seva ajuda amb el cant, tots junts amb la comunitat: «Rebeu-me, Senyor, com vau prometre i viuré, que no vegi defraudada la meva esperança». Que us surti del cor aquest cant. Que ens surti a tota la comunitat.

No serà defraudada vostra esperança si viviu la bellesa de la vostra consagració a Déu. Una consagració a la Trinitat amorosa. A través del Crist que és el nostre camí voleu arribar al Pare, Déu Amor, Creador de tots els dons, de la vida, per ser testimonis i instruments d'aquest Amor, i aquest «Crist, al qual no heu d'anteposar res», us dóna el seu Esperit , que us il·luminarà i ajudarà per anar sempre pel camí de la unitat i de la reconciliació; i mostrareu així els camins i, jo diria també, el rostre d'un Déu Amor que ens vol assumir i incorporar al seu misteri d'Amor.

I d'aquest camí, vosaltres amb la vostra consagració a l'Amor de Déu, i amb vosaltres tota la comunitat, som un signe per al món d'un Déu que estima l'home i el vol incorporar a la seva comunió d'amor.

19 d’agost del 2014

PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. BERNAT FOLCRÀ I F. BORJA PEYRA

PROMESA D'OBEDIÈNCIA
Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet

Regla de sant Benet, capítol 58

Fra Bernat i Fra Borja,

«Sóc aquí perquè està escrit en el llibre que compleixi la teva voluntat. Déu meu, ho vull, porto la teva llei en les entranyes».

Sabem que és el mateix Crist qui ha fet seves aquestes paraules, abans que nosaltres. Ara és el vostre torn, Bernat i Borja, i amb vosaltres també nosaltres, la comunitat que us acompanyem, volem renovar el missatge d'aquestes paraules.

Tota la vida, dia rere dia, pot ser viscuda sota el signe d'aquestes paraules: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Al matí, en iniciar una nova jornada, amb la pregària de Matines, diem: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat». Nosaltres no sabem el que aquell dia, cada dia de la jornada monàstica, ens reservarà; només sabem una cosa amb certesa: volem fer la voluntat de Déu. Nosaltres no sabem amb certesa com serà el camí de cada dia; però és bonic posar-nos en camí cap a ell amb aquestes paraules als llavis: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

És un bon pensament per començar la jornada, per saltar del llit, per caminar, encara que sigui una mica somnolents, cap a la primera pregària monàstica. Després, al llarg del dia, tenim l'ocasió de repetir aquest pensament, quan en diferents moments preguem amb el Parenostre. És la pregària del mateix Crist, és la pregària que ell per sobre de totes les altres ens ha deixat i recomanat. Esforceu-vos per dir sempre aquesta pregària amb una consciència i un desig molt vius. Aquest pensament és primordial quan aneu a fer la vostra consagració definitiva al Senyor. No tan sols per complir aquesta paraula, aquestes paraules de compromís d'una obediència que acabeu de fer, sinó sobretot pel contingut d'aquest compromís: «assumir el camí de l'obediència monàstica per tal de configurar-vos més i més a Crist humil i obedient; assumir el camí de l'obediència monàstica com una forma d'escolta humil de la Paraula de Crist, al qual no voleu anteposar res.

A més, aquest és el punt fonamental que recorda la Regla en el capítol que acabeu de llegir: «Cercar Déu. Una recerca mitjançant un zel per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions».

Per buscar Déu no hi ha més que un camí, Crist que és el Camí; per això la Regla recorda en més d'una ocasió «no anteposar res al Crist». Però el retrat de Crist us l'acaba de donar la Regla: «Una recerca mitjançant un zel per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions».

Aquest és un primer pas molt important i decisiu; però la Regla en aquest mateix capítol ressalta un altre punt que entra en aquest retrat del Crist: «Incorporar-se a la comunitat i en ella viure com a monjo i ser obedient». Crist ens diu en l'evangeli: allà on dos o tres estan reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Aquí no som dos o tres, sinó una comunitat i que ens hem consagrat tots a buscar a aquest Déu que és el veritable sentit de la vida de l'home.
A més l'obediència cal viure-la en el si d'aquesta comunitat, amb les seves llums i les seves ombres, amb les seves virtuts i els seus defectes, donada la nostra condició de caminants.

L'obediència que demana Benet no és una dependència muda, com una màquina, sinó una obediència a la voluntat de Déu i l'Esperit que es troba en tots. A la comunitat monàstica tots hi són per als altres. La precisió d'una fidelitat de vida per als altres depèn de com vivim aquest pensament: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Un dels problemes més greus d'Occident és la tensió entre el grup i l'individu. La nostra cultura educa en l'individualisme, i després el condemna a viure en grups grans. La Regla, en canvi, educa a viure en comunitat. Aquí ens hem de preguntar la comunitat si ens deixem educar. Si ens educa com a monjos, perquè ens ajudi a treure des de dins el bon esperit que hem rebut del Senyor. És important en aquest sentit que siguem responsables. I per descomptat que ens deixem educar, sabent que l'educació és una tasca que abasta tota la vida de la persona.

La responsabilitat és l'obediència en el millor sentit de la paraula. El servilisme és l'obediència en el pitjor sentit de la paraula. Una és interdependència, l'altra és dependència.

Un mestre deia al seu deixeble: «Per trobar la veritat s'ha de tenir una promptitud per admetre que es pot estar en l'error», vol dir que la plenitud de la vida depèn de tenir el nostre cor obert per trobar Déu, repetidament, no en un inventar-nos un camí just per sempre i després romandre amagats.

Benet ens posa en guàrdia: «Hi ha camins que alguns anomenen justos i que finalment precipiten a l'infern» (RB 7). Per a nosaltres, el camí és Crist i la seva pedagogia és la que està continguda en les paraules del principi: «Vull fer la vostra voluntat». Pregueu bé cada dia el Parenostre i sereu uns bons monjos.

15 d’agost del 2014

L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

«Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles.»

Aquest gran signe s'aplica a l'Església, però avui l'Església en la litúrgia l'atribueix també a Maria. Avui la Paraula de Déu ens convida a contemplar en aquesta dona de l'Apocalipsi a santa Maria.

«Santa Maria, de la qual diu sant Bernat que s'ha fet tota per a tothom; que en la seva inesgotable caritat s'ha fet deutora de tots, siguin prudents o insensats. A tots obre el si de la seva misericòrdia, perquè tots rebin de la seva plenitud: el captiu la llibertat, el malalt la curació, l'afligit el consol, el pecador el perdó, el just la gràcia, l'àngel l'alegria; en fi, la Trinitat sencera la glòria i el Fill la seva carn humana. No hi ha res que escapi a la seva escalfor. És la dona que té el sol per vestit. Sens dubte ella és la que es va vestir d'un altre Sol, i està accessible a tots; per a tots està plena de clemència i es compadeix de les necessitats de tots amb un amor sense límits. Ella està per sobre de totes les misèries i supera tota fragilitat i corrupció amb una grandesa incomparable. Sobresurt de tal manera per sobre de totes les criatures que amb raó es diu que té la lluna sota els seus peus». (Sermó, Octava de l'Assumpció)

«Maria té el sol pel vestit»; va penetrar en l'abisme insondable de la saviesa divina molt més del que podem imaginar. Va estar immersa en aquesta llum inaccessible, amb l'única excepció de no perdre la unitat personal de la seva condició de criatura. Els vestits d'aquesta dona són infinitament immaculats i ardents; tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.

«Ella està per sobre de totes les misèries i supera tota fragilitat i corrupció amb una grandesa incomparable. Sobresurt de tal manera sobre les altres criatures, que amb raó es diu que té la lluna sota els seus peus. La lluna, que té una resplendor incerta i voluble, que sempre està canviant».

La Paraula de Déu ens parla d'un altre prodigi en el cel: «Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s'aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués.»

Aquest és el signe de la tenebra, de la violència, de l'oposició, de la guerra contra el Fill que naixerà de la dona. Aquí tenim la tensió permanent entre la llum i les tenebres, la vida i la mort. Una tensió que es resol en vida: Resurrecció. La mort és vençuda. Tots som cridats a viure. En aquesta societat de violència i mort ens va bé tenir al cor la pregària d'una cançó: «en el silenci dona'm el regal de la teva pau, que és el meu viure».

Aquesta festa és una crida a la vida, a una visió optimista sobre la condició humana, cridada a la vida. Ho expressa molt bé sant Ireneu quan escriu: «la glòria de Déu és que l'home visqui».

Aquesta victòria sobre la mort del Ressuscitat, resplendeix plenament en Maria. I ens obre a tots nosaltres l'esperança d'estar associats a aquesta victòria, la qual cosa ens demana una col·laboració concreta que és viure la saviesa del Magnificat que canta Maria en la seva visita a la seva cosina Elisabet.

La devoció a Maria ens demana viure aquesta saviesa del Magnificat, cantar amb les nostres obres d'amor l'amor de Déu, obrir-nos cada dia al do de Déu perquè continuï obrant les seves meravelles mitjançant la nostra petitesa, fer l'obra de la justícia que Déu demana a través dels seus profetes, i sobretot del Just, el seu Fill revestit de la nostra humanitat. Ser bons servents de Déu, tot vivint el servei als germans, com ens ensenya Crist que va venir a servir.

Aquestes expressions del Magnificat cantades per la comunitat primitiva revelen la situació vital del qui ha conegut la victòria de la resurrecció-exaltació del Crist, a través de la seva mort-humiliació. Tot un camí per a nosaltres, hereus d'aquesta fe.
Maria, doncs, ens marca el camí en la tensió del desert d'aquest món, on el senyal del Drac continua viu, tot assetjant el Fill que està naixent.

La litúrgia etíop celebra aquest misteri tots els mesos amb gran solemnitat:

«Et saludo assumpció del cos de Maria, misteri que no cap en el cor humà; la teva carn era com una perla i la mateixa mort es va avergonyir, quan sorpresa et va veure pujar plena de llum. Et saludo assumpció del teu cos que guanya en bellesa l'esplendor del sol i la glòria de la lluna. Et saludo resurrecció de la teva carn paral·lela a la resurrecció del Crist que es va tancar viu en tu».

10 d’agost del 2014

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Re 19,9a.11-13a; Sl 84; Rm 9,1-5; Mt 14, 22-33

Estimats germans i germanes,

El tema de les lectures d'avui és apassionant: la trobada amb el Senyor en les seves diferents etapes. Veiem, doncs, la crida de Déu, la resposta de l'ésser humà, la llibertat de les persones, el camí de la fe o de la incredulitat. Diu el salmista: «Jo escolto què diu el Senyor». A la Bíblia trobem la història d'aquest diàleg entre Déu i nosaltres: la proposta d'Ell i la resposta de part nostra, plena de bona voluntat i desig ferm; però també de dificultats, reticències, buidors, pors, desànims.

A la primera lectura, el profeta Elies es troba cansat i perseguit: ha hagut de fugir al desert per salvar la vida, està desesperat fins al punt de desitjar la mort. Nosaltres, com ell, també esperem una manifestació de Déu que ens parli clarament. Però el Senyor es fa sentir com «el so d'un aire suau» que es pot interpretar com «la veu del silenci». Això ens recorda que la presència de Déu en la història i en la vida humana és habitualment discreta, suau, gairebé imperceptible. Déu no és una força impetuosa que s'imposa a la persona; és una veu que cal distingir i acollir en el silenci, en el silenci fet pregària. La vida espiritual demana serenor i disponibilitat. En la pregària confiada podem percebre que Crist surt al nostre encontre; així no ens enfonsem. La pregària és un temps de llum, d'un nou impuls.

Jesús acomiada la gent, obliga els deixebles a pujar a la barca, i ell es refugia en la solitud i el silenci per pregar. Els seus deixebles han d'afrontar una gran dificultat: és de nit, són lluny de terra, el vent és contrari, no poden avançar i, a més, Jesús no és físicament amb ells. Tenen por, com nosaltres també en tenim en moments difícils de la nostra vida. Jesús se'ls aparegué per la nit i ells no el reconegueren. «No tingueu por que sóc jo». Jesús espera dels seus deixebles una fe confiada, una fe que venci la por. Si ens fiem de Jesús, podem fer grans coses; si ens refiem de les pròpies forces, experimentem la feblesa humana. Podem sentir-nos sols, però Ell està amb nosaltres. La por és lo contrari de la fe. Pere confia en la paraula de Jesús, va al seu encontre i camina cap a ell. Però comença a enfonsar-se en el moment en que li retorna la por. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». Jesús li donà la mà, dient-li: «Per què dubtaves?»

Podem veure, germans, un paral·lelisme i una semblança entre aquest episodi i la nostra experiència de la fe. Ens enganyem si cerquem falses seguretats per poder sobreviure, que no és viure. Pot passar que el soroll de les onades i la força del vent ens impedeixen veure Jesús que ve al nostre encontre. Cal que escoltem com Elies: «Surt fora...» Surt fora de tu mateix, de les teves pors i obsessions, per escoltar la paraula del Senyor, la seva presència, en la teva vida. Quan Jesús hagué pujat a la barca, el vent amainà. Hem d'estar preparats, el Senyor ve a nosaltres, sovint de forma inesperada. Quan Jesús entra a la nostra vida ens sentim bé: la seva Presència porta seguretat, coratge i pau. «La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau».

També nosaltres estem envoltats de dificultats, de «tempestes» personals i col·lectives, de pors que ens bloquegen. Amb Jesús, amb la fe dipositada en Ell, la realitat és la mateixa, però canvia la perspectiva de com viure-la, com afrontar-la i superar-la. Tots ho hem pogut comprovar. Quan superem els problemes experimentem una gran pau i confiança. La presència i l'acció de Jesús es fan vives en nosaltres a través de la nostra participació en els Sagraments de l'Església. Demanem al Senyor, en aquesta Eucaristia, que il·lumini i transformi la por que tenim, i que ens ensenyi a saber donar la mà a aquells que ho necessiten. «Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació».

3 d’agost del 2014

DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 55,1-3; Sl 144, 8-9.15-16.17-18 (R.: 15); Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21

Germanes, germans,

En conjunt, el tema que es destaca de les lectures d'avui és la gratuïtat. Ho hem vist en la primera lectura, en la invitació en forma de salm del profeta Isaïes cridant els assedegats a saciar-se gratuïtament d'aigua, llet, vi i menjar. El profeta ve a dir que el do gratuït de Déu és desbordant. En una situació d'exili i de desolació, Isaïes anuncia un temps d'esperança i de salvació en el qual el poble descobrirà que allò de què té realment necessitat és del pa de la Paraula, que Déu donarà amb abundància i gratuïtament els qui es delegin per ella. I el mateix salm responsorial canta la bondat de Déu que es compadeix de tots i estima amb un amor entranyable de pare tot el que ell ha creat. També la lectura de la carta als romans ens parla de la gratuïtat de l'amor de Déu revelat en Jesucrist, un amor que és capaç de fer front a totes les adversitats. I aquí hi tenim la virtut de l'esperança, que centra la seva mirada en Déu i no es deixa vèncer per les dificultats que l'amenacen.

Després del seguit de paràboles amb què Jesús ens ha anat alliçonant al llarg dels tres diumenges passats, la lectura semi-contínua de l'evangeli de Mateu d'avui fa un petit salt i ens posa en escena un miracle multitudinari, un miracle no ja en profit d'una persona concreta sinó sobre uns elements naturals: la multiplicació de cinc pans i dos peixos, miracle testificat, amb les seves variants pròpies, pels quatre evangelistes.

El ministeri itinerant de Jesús consta de predicació i signes o miracles. El més important per a ell, però, és la predicació del Regne, que consisteix en mostrar a tothom que el Regne de Déu és una oferta permanent de Déu als homes, una oferta que supera totes les expectatives. I com que el Regne és una realitat intemporal, ell se les enginya a base d'elements simbòlics per fer-los besllumar d'alguna manera aquella realitat mistèrica. D'aquí ve l'ús constant de les paràboles, gènere literari inventat per Jesús. Les paràboles parteixen d'uns aspectes de la realitat quotidiana: la llavor sembrada, la xarxa llençada al mar, el tresor amagat o el gra de mostassa, per tal de transportar aquell símil a una dimensió que vol fer anar molt més enllà de l'exemple proposat.

Quant als miracles, la majoria de les vegades són el fruit d'una petició amb fe del o de les persones interessades i altres vegades és el mateix Mestre qui pren la iniciativa d'una manera gratuïta, tal com veiem en l'evangeli d'avui. Els deixebles es limiten a manifestar al Senyor la seva preocupació perquè es fa tard i estant en descampat. I ni se'ls acut de demanar al Mestre que faci un miracle sinó que li aconsellen que els aviï cap a casa seva abans no es faci fosc. Actuen com a guardes de seguretat que miren de posar ordre enmig de la massa i esbandir problemes. Cert que Jesús acabava de guarir malalts animat per la seva compassió habitual, però els deixebles estan més pendents del panorama que els rodeja i no saben què fer amb aquella gernació. Per això, amb una estranya ironia —i amb això demostra que té sentit de l'humor— els diu Jesús que no cal que se'n vagin a comprar menjar, sinó que els donin menjar ells mateixos. Els deixebles deurien pensar que Jesús desvariejava demanant-los un tal impossible. Però, amb aquesta invitació singular, estava posant a prova la seva fe. Jesús ja sabia què havia de fer, però volia que els seus deixebles s'adonessin que ell tenia també poder per alimentar aquella multitud. Els podria dir aquí també allò que més tard diria a Felip en el darrer sopar: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixeu?» I, per altra part, aquest suggeriment de Jesús, no deixa de ser també una invitació a compartir, a buscar solucions que tenim a la mà abans de desistir o de fugir d'estudi. Aleshores ells van buscar i van trobar. Només disposen de cinc pans i dos peixos, suficients, però, per realitzar el miracle i poder-los alimentar a tots, tant, que fins van sobrar dotze coves plens.

L'escena rememora, sens dubte, el gest eucarístic de beneir i partir el pa. Jesús va fer aquell prodigi mogut per la compassió i la solidaritat envers aquella gentada que el seguia. En el mateix moment i després del miracle tots van descobrir que ell era l'únic capaç de subvenir a totes les necessitats dels homes. Però Jesús ens demana que l'imitem a ell en aquesta compassió i solidaritat. Donar menjar a qui té fam, donar beure al qui té set, són obres de misericòrdia que ell posa com a condició per entrar en el Regne. Aquestes i les altres obres de misericòrdia les va posar primer ell mateix en pràctica perquè nosaltres seguíssim el seu exemple. Quan l'amor és gran, amb poca cosa podem fer feliços els qui ens envolten. I aquesta poca cosa es multiplica de forma creativa i gratuïta i proporciona alegria en la comunió. En cada eucaristia es fa viva i real la multiplicació de l'amor de Déu envers tots els qui hi participen. El mateix Jesús es digna a fer estada en tots i cada un de nosaltres alimentant-nos amb el seu cos i la seva sang per tal que ens transformem en ell.

Les lectures d'avui posen a la nostra consideració la immensa quantitat de gent que cada dia mor de fam, quan molts anem sobrats d'aliments i fins ens permetem el luxe de tirar-los. En canvi, a l'evangeli veiem com el Senyor va tenir cura que no es perdés res del que havia estat fruit de la bondat de Déu. Qui sap si la tècnica moderna serà ben aviat capaç de multiplicar pans, o, si més no, de fornir del menjar necessari a tota la humanitat. Però, ¿en quina finalitat seran utilitzades aquestes tècniques prodigioses? ¿A quin preu els països rics en faran beneficiar els més pobres? I encara, els homes tenen en realitat només fam de pa? Però, per altra part, es pot evangelitzar quan falta el mínim indispensable? Què podem fer nosaltres per tal de pal·liar tanta injustícia i desigualtat? Cal que valorem tot allò que tenim i que ho sapiguem agrair, però cal que fem també l'esforç de compartir-ho. I el nostre gest de despreniment i de solidaritat serà també per a nosaltres font d'alegria, ja que, com diu sant Pau, «fa més feliç donar que rebre».