LECTIO DIVINA

Salm 29[30]

1 Càntic per a la dedicació del temple

2 Amb quin goig t'exalço, Senyor!
M'has tret a flor d'aigua quan m'ofegava
i no has permès que se n'alegrin els enemics.
3 Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir.
4 Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts;
quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida.
5 Canteu al Senyor, els qui l'estimeu,
enaltiu-lo recordant que ell és sant.
6 El seu rigor dura un instant;
el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors,
l'endemà són crits de joia.

7 Jo pensava, quan em veia segur:«no cauré mai».
8 Tu, Senyor, m'afavories
i em mantenies en un cim inexpugnable;
però, quan vas amagar la mirada,vaig quedar trasbalsat.
9 He clamat a tu, Senyor, he suplicat al meu sobirà:
10 «Què hi guanyaràs que perdi la vida i baixi a la fossa?
¿És la pols que et lloarà,que proclamarà que ets fidel?
11 Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda'm, Senyor!»

12 Has mudat en danses els meus planys,
m'has tret el dol i m'has vestit de festa.
13 Per això el meu cor et cantarà; no callaré.
Senyor, Déu meu, et lloaré per sempre.

Idees generals

És un salm d'acció de gràcies individual, per l'alliberament d'un perill de mort. El Senyor ha escoltat el clam del salmista, el seu crit, quan estava en perill de mort. Estar amb vida i sentir-se de nou viu, física o espiritualment, després d'una experiència de mort, és una experiència de resurrecció. És aquest contrast de vida i de mort que converteix el salm en un prisma de colors diversos, que és l'essència de tota vida humana. El P. Alonso Schökel es recrea en aquests contrastos: còlera i pau, capvespre i alba, plor i alegria, (v.6) dol i dansa, sac i vestit de festa, (v.12) silenci i cant (V.13).

Aquest salm ens pot ajudar a portar la mirada sobre la nostra pròpia vida.

Estructura del salm

Introducció (v. 2-4) Exalça el Senyor per alliberar-lo, per escoltar el seu crit. El Senyor va tapar la boca als seus enemics. Aquí, el salmista es dirigeix al Senyor.

Nucli central (v. 5-11) El salmista es dirigeix als fidels congregats al temple. Fa de la seva experiència un testimoni, una catequesi per als altres. Exposa els fets: Va clamar al Senyor, va apostar fort amb Déu: «Si moro, perds un bon aliat i la teva fama s'acaba, si no m'escoltes meus enemics diran que no existeixes. Per a tu, és millor que jo visqui, doncs cap mort dóna testimoni de tu». (Cf. Is 38,9-20)

Conclusió (v. 12-13) Promesa de conversió de vida, una contínua acció de gràcies, una lloança incessant.

El salm té moviment, dinamisme. Aquí, l'interior compta més que l'exterior, els impulsos i emocions més que la raó calculadora, l'espontaneïtat i sensorial més que allò lògic i abstracte. Hi ha una coherència poètica si no se'l sotmet a una lògica racional.

Sembla manca de lògica que el salmista expliqui a Déu el que Déu ha fet. Però el salmista no està comptant sinó confessant.

Hi ha dos eixos: pujada / baixada i silenci / cant

Altres textos paral·lels: Sir 17,27s; Is 35,6; Sl 88,12s

Llegeix

Es poden fer diverses lectures. Per exemple, tot seguint l'eix silenci / cant.

Advertint els versos que conviden al silenci o els que conviden al cant o a la comunicació o confessió de la bondat de Déu.

O seguir l'eix baixada / pujada ..., quan el salmista s'enfonsa o s'exalta.

Medita

v. 2-4 El salmista no només prega amb paraules, sinó amb crits. La pregària és obrir el cor a Déu. I l'obrim tal com ho tenim, posant la confiança en Qui pot escoltar-nos. El perill, el dolor, el podem tenir en la llunyania de Déu. Com suggereix un text jueu: «Oh tu, Déu meu. Jo he cridat a tu. Jo només he cridat, ¡a tu! No perquè tu em sanes, sinó perquè jo vingui a tu. Si jo estic a prop teu, oh Déu, és suficient que et truqui i em responguis. Però si estic lluny de Déu i romans ocult llavors tinc necessitat de cridar-te».

«Treure», o «arrancar» del verb «dalah», que s'usa per treure aigua d'un pou.

«Els consells del cor són aigües profundes que l'home ha de treure» (Pr 20,5).

El P. Alonso Schökel es recrea amb aquesta imatge del pou: «Es despenja a un cadàver a la fossa, al pou, a l'abisme. La mort enderroca la verticalitat de l'home. És caiguda, baixada, declivi, enfonsament. Doncs bé quan els enterramorts estan despenjant el cadàver amb cordes, el Senyor, des de dalt, dóna una estirada i treu el cadàver viu».

Paul Claudel ressalta la grandesa de Déu i la nostra humilitat que necessita d'ell: «Jo et vull Senyor, per sobre de mi, a la teva alçada, t'enalteixo abraçant els teus genolls».

Sant Jeroni afirma que aquest salm ve a oferir-nos «la història de la caiguda i la redempció».

v. 5-6 L'acció de gràcies individual s'estén a altres. El solista busca un cor que reforci la seva veu. I els busca entre els piadosos, els consagrats, els que saben parlar a Déu cara a cara. Cerca la bondat de Déu, aplacar la seva còlera que «dura un instant» com suggereix Isaïes: «Per un moment et vaig abandonar, i ara et torno a prendre amb un amor immens. En un esclat d'indignació et vaig amagar un moment la mirada, però ara t'estimo amb un amor etern». (Is 54,7-8)

«Déu no vol la mort del malvat, sinó que es converteixi i que visqui», (Ez 18,23; cf. Ez 16,1s)

v. 7-11 El salmista explica la seva experiència a l'assemblea, dialogant en veu alta amb Déu. Una mena de catequesi. La nostra vida està en les mans de Déu. Quan ell amaga el seu rostre, l'home sent soledat. L'amistat amb Déu no s'adquireix d'una vegada per totes, és una cosa que hem de tenir cura cada dia, és una gràcia que es renova cada dia. Tenim en aquests versos els passos d'un extrem a un altre: seguretat / abandonament, llum / foscor.

El salmista que, segons la mentalitat de llavors, creu que tot acaba amb la mort li pregunta a Déu: «què hi guanyes amb la meva mort?» El sheol és el lloc de l'absència i el silenci de Déu. Déu perd un cantor. El cor de la creació es deteriora ja que l'home és l'únic interlocutor de Déu. Déu, «l'amant de la vida» (Sv 11,26) no pot quedar satisfet amb la mort.

Una pregunta que també es fa el poeta Rilke: «Què faràs, Déu, quan jo mori? Sóc el teu vestit i el teu ofici, amb mi perds el teu sentit ... Després de mi, no tens casa ...»

v. 12-13 Torna en aquests versos al tema del principi. Comenta Claudel amb gran bellesa: «Tot d'una d'aquest cor negre neix el color de la rosa. Tu has trencat el meu cor i m'has embolcallat d'alegria. Em neix una veu que canta, un moment, fora del temps, només compatible amb l'eternitat».

Neix un himne entusiasta i dansaire. És el goig i la pau que Déu ha posat en el cor del creient. És l'ésser profund de l'home, seu de sentiments i emocions, el que s'obre totalment a Déu, és una lloança que mai s'acaba. És com el primer compàs d'un himne pasqual. No parla com un mestre sinó com un testimoni, que vol fer-nos partícips de la seva experiència.

«Tu m'has tret el sac de la penitència i m'has posat la roba nupcial, i m'has admès a les noces, i m'has transformat de glòria en glòria». (Sant Basili)

«Heus aquí que Déu Pare ha enviat a la terra un sac ple de misericòrdia: un sac que s'esquinça en la Passió perquè es manifesti a tots el nostre rescat .... El sac és petit, però és ple: un petit nen ens ha nascut, hi habita la plenitud de la divinitat». (Sant Bernat)

Prega

«Oh tu, Déu Veí, si a la llarga nit
et crido més d'una vegada amb cops forts,
és perquè tot just et sento respirar,
i perquè sé que estàs tu sol a la sala.
I si alguna cosa necessites ningú no hi és
Per apropar-te el got que a les palpentes busques.
Jo escolto. Fes-me un petit senyal.
Molt a prop estic de tu ...

»Déu, tu ets gran,
Tu ets tan gran que deixo de ser
amb només col·locar-me al teu costat.»

Contempla

Recordar versos del salm o uns versos de sant Joan de la Creu, tot contemplant la bellesa de la creació.

«¿Adónde te escondiste
Amado, y me dejaste con gemido?
Como el ciervo huíste
habiéndome herido;
salí tras ti clamando, y eras ido».

LECTIO DIVINA

Salm 28 [29]

1 Doneu al Senyor, fills de Déu,
doneu al Senyor glòria i honor;
2 doneu al Senyor la glòria del seu nom.
Adoreu el Senyor: s’apareix la seva santedat.

3 La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües:
el Déu majestuós fa esclatar la tempesta,
ve el Senyor sobre les aigües de l’espai.
4 La veu del Senyor és potent,
la veu del Senyor és majestuosa.
5 La veu del Senyor estavella els cedres,
estavella el Senyor els cedres del Líban.
6 Fa saltar el Líban com un vedell,
i el Sirion, com la cria dels braus.

7 La veu del Senyor fa espurnejar flames de foc,
8 la veu del Senyor arremolina el desert,
arremolina el Senyor el desert de Cadeix.
9 La veu del Senyor arremolina l’alzinar
i escorça les boscúries.
I al seu palau tot canta: «Glòria!»

10 El Senyor té el soli dalt les aigües diluvials,
hi seu el Senyor, rei per sempre.
11 Que el Senyor faci poderós el seu poble,
que el Senyor el beneeixi amb la pau!

Idees generals sobre el salm

Les arrels d’aquest salm provenen d’un antic himne cananeu. Un himne de lloança. És la descripció poètica d’una tempesta que travessa la terra de nord a sud. Hi ha un pròleg, en el qual els àngels són convidats a magnificar l’obra del Totpoderós. Un epíleg on Israel és convidat a renovar la seva confiança en el Senyor. D’aquesta manera es posa de relleu la significació religiosa del fenomen meteorològic.

Com els himnes de lloança hi ha una introducció, (v. 1-2) un nucli central (v. 3-9) i una conclusió (v. 10-11).

v. 1-2 Invitació a aclamar (3 vegades) el Senyor i adorar-lo (una vegada) a l’entrada del temple. Apareix amb insistència el nom del Senyor (4 vegades) i el terme glòria (2 vegades)

v. 3-9 Motiu pel qual cal lloar el Senyor. «Veu del Senyor», apareix 7 vegades. El número 7 indica totalitat. Set trons.

Segueix el desenvolupament de les tempestes en aquella regió. Solen començar al mar, per avançar cap al continent, d’oest a est. Ve acompanyada de llamps, la veu del Senyor és esplendorosa, llança flames de foc. Recorre la terra de nord a sud. Parla de les muntanyes del Líban, al nord i de Cadeix, al sud. Apareixen els elements més poderosos de la naturalesa, com els cedres. Sirion, pot ser un altre nom per designar el Líban. Però el centre del salm estaria en l’aclamació del poble, com a resposta a la invitació del principi: Glòria! No només s’estremeixen els elements més poderosos de la natura sinó que li poble mateix s’estremeix amb el seu crit: Glòria!

v. 10-11 Es presenta el Senyor, rei per sempre, assegut sobre les aigües. Apareix també repetidament. És qui domina el mal i les forces de la natura, beneeix el seu poble amb la pau i li dóna la plenitud de béns que garanteixen la vida.

Llegeix

Feu tres lectures, una per cada una de les parts del salm, tot dedicant a cadascuna un temps de reflexió.

Medita

v. 1-2 Els imperatius, que trobem aquí li donen un to solemne. Podria fer-se una comparació amb les sèries dels salms 148 i 150. En un ambient litúrgic es convida a tots els éssers celestes a la lloança. «És l’anunci de la gràcia evangèlica que serà difosa per totes les nacions» (Eusebi). «Tributeu al Senyor honor i glòria, tributeu, tributeu al Senyor tota la glòria que pugueu al seu sant nom, i la vostra adoració fins a prosternar-vos fins a la pols». (P. Claudel)

v. 3-4 Una veu majestuosa retrona ... «Després ve el bramul del tro, la veu de Déu majestuosa. Ningú no li pot seguir el rastre quan fa sentir el seu brogit. Quan trona aquesta veu esclaten meravelles, ell fa coses grans que no podem comprendre». (Job 37,4) «Canteu a Déu, Canteu al Senyor, que cavalca pel cel més alt i etern, que llança la seva veu, la seva veu poderosa, majestuosa: Reconeixeu el poder de Déu». (Salm 68,34)

v. 5-6 Tot és sacsejat per la veu de Déu. El salm 80 parla de cedres altíssims. Cedres amb més de 12 metres de perímetre que desafien homes i segles. Tot intent d’orgull, de supèrbia, d’autosuficiència serà abatut pel poder del Senyor: «Els ulls dels orgullosos seran humiliats, serà doblegada l’arrogància humana, només el Senyor serà enaltit aquell dia, contra tot d’orgullós i envanit, contra tots els cedres del Líban... serà humiliada l’arrogància de l’home. Només el Senyor serà enaltit aquell dia, i dels ídols non en quedarà res...» (Isaïes 2,11s) Vegeu el salm 114: «Estremeix-te terra davant el Senyor...» El salmista veu en una visió poètica les grans muntanyes del Líban i Sirion, convertits en animals embogits, que salten i dansen. El Déu de la tempesta aniquila amb el seu poder totes les falses divinitats.

v. 7-8 Com una al·lusió a un déu del foc o divinitats orientals, que són dominades pel foc del Senyor. El desert és una terra per recordar. Allà on va viure el poble durant 40 anys, tot buscant la terra de la llibertat. El Senyor també té el domini del desert. Un domini absolut sobre tot. «La terra tremola i dansa quan es compleixen els plans del Senyor, i deixi el territori com un desert despoblat». (Jeremies 51,29)

v. 9 «Glòria!» És la clau del salm. Els sons còsmics produïts per Déu respon la veu humana amb un altre clam: «Glòria!» El salmista s’eleva per interpel·lar els àngels. Va per tot el territori de Palestina per sacsejar l’esperit i el cor dels homes en la seva invitació a l’adoració, en una atmosfera de misteri que fixa l’ànima en l’admiració, en la contemplació. Apareix nombroses vegades el nom de Déu, és una presència imponent, avassalladora. És la veu de Déu que cal escoltar. «Tot l’univers no és més que un temple que crida: Glòria a Déu!» (P. Claudel)

v. 10-11 És la resposta al invitatori de la introducció. La pau està suggerida pel seure sobre les aigües de l’oceà. El Senyor controla tots els elements perquè és rei i senyor.
Tots els éssers: muntanyes, plantes... salten, es dobleguen davant Déu que es manifesta. El salmista busca fer del so i la visió una vivència religiosa, el que ell ha experimentat. La epifania s’acaba i tot torna a la calma. Déu apareix dominant. L’arc iris de la pau s’estén sobre el món. El diluvi s’assossega. Déu queda entronitzat. «Força del Senyor, que dóna força al seu poble! Força amb aquesta benedicció que vessa amb l’extensió de la pau». (P. Claudel) L’immens poder còsmic es converteix en un poder salvífic per al poble escollit. L’home de fe no té por. El seu creador és també el seu Pare. L’huracà desencadenat per la tempesta és un signe natural per parlar-nos de l’huracà del seu amor. La força de Déu en la naturalesa vegetal i animal són símbols del poder de la Paraula de Déu en els cors dels homes. «En aquest món modern tan tecnificat sembla que no hi ha lloc per a l’experiència religiosa en la naturalesa. Amb tot, l’experiència tècnica de domini i la contemplativa de sorpresa i esglaiament poden i han de coexistir en l’home ben integrat. En realitat, l’estudiant en vacances no es banya en una fórmula d’H2O, sinó que gaudeix de l’aigua i de la seva frescor». (Alonso Schökel)

Prega

«Lloa el Senyor ànima meva:
Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
El Senyor deslliura els presos,
el Senyor dóna la vista als cecs.
Lloeu el Senyor, que la música és bona,
el nostre Déu mereix una lloança harmoniosa.
Lloeu el Senyor des del cel,
lloeu-lo sol i lluna,
lloeu-lo estrelles lluminoses;
Lloeu-lo cel del cel i aigües de sobre el cel.
Que tots lloïn el nom del Senyor:
l’únic nom que excel·leix sobre tot altre.
Canteu al Senyor un càntic nou,
que el lloïn reunits els qui l’estimen».

(És una oració escrita a partir de versos de diferents salms. En pots confegir una semblant).

Contempla

Tot contemplant en silenci l’aigua, o els arbres de la naturalesa, o l’alçada de les muntanyes, o aprofitant també una tempesta, repassa interiorment les paraules del salm.

LECTIO DIVINA

Salm 27 [28]

1 A tu clamo, Senyor:
penyal meu, no facis el sord al meu crit!
Si no fas cas de mi, m'assemblaré
als qui baixen a la fossa de la mort.
2 Escolta la meva veu suplicant,
quan et demano auxili i alço les mans
vers la cambra del teu santuari.

3 No em llancis amb els culpables
ni amb els qui van amb males arts;
parlen en to d'amic als seus companys,
però coven malícia dins el cor.
4 Torna'ls això que han fet,
les maldats que han comès!
Torna'ls la paga que es mereixen
per l'obra de les seves mans!
5 No han entès les gestes del Senyor,
les obres de la seva mà;
per això els destruirà per sempre més.

6 Beneït sigui el Senyor,
que escolta la meva veu suplicant.
7 El Senyor és el mur que em protegeix;
el meu cor confia en ell.
M'ha defensat i me n'alegro tot jo;
vull lloar-lo amb els meus cants

8 El Senyor és la muralla del seu poble,
el baluard que salva el seu Ungit.
9 Salva el teu poble!
Beneeix la teva heretat!
Sigues el seu pastor,
pren-los per sempre en els teus braços!

Idees generals sobre el salm

És una súplica angoixant i una acció de gràcies fervent. No es suggereix quina és la classe de perill: una malaltia? una injustícia? Posa de relleu que el salmista espera en la Paraula, perquè l'ajudi a escapar del perill. I finalment, una acció de gràcies perquè ha estat escoltat, o perquè en una confiança total en Déu, li canta abans que hagi experimentat el socors.

El perill personal, la presència d'uns malvats, l'acció de gràcies, la presència comunitària... ens situen en un ambient de súplica.

Podem establir tres parts:

v. 1-5, súplica. El salmista parla de la seva situació, amb la sensació que el Senyor està callat o absent.

v. 6-7, acció de gràcies. Ha estat escoltat, i ha superat el seu drama personal.

v. 8-9, afegit posterior amb el tema de la monarquia. La súplica és ara per tot el poble.

Podem contemplar dos drames: un de personal i un altre de social. D'una banda el personal, en mostrar la situació d'un malalt a la vora de la mort. Però també hi ha un drama social, ja que dedica força espai als enemics. Fa la impressió d'estar vivint en una societat hipòcrita, d'aparences. No és una maldat de meres paraules, de murmuració, sinó d'accions injustes. El silenci de Déu suscitaria crits d'alegria en els seus enemics. Si no actua a favor del malalt caurà en descrèdit i serà tingut en no res. Per això clama a Déu amb tot el seu cos. Amb els dos últims versos, el malalt ja no és una persona sinó tot el poble. Jesús va mostrar el rostre de Déu que no roman sord davant el clam del poble. Jesús ve per treballar al servei de la vida, perquè poguessin gaudir-la en plenitud.

Llegeix

Es poden fer diverses lectures, seguint aquestes «idees generals» seguides d'una reflexió. Tenint com a punt de referència l'aspecte personal, o l'aspecte comunitari. Una altra possible lectura, tenint com a referència a Jesucrist, com a resposta de Déu als problemes de la humanitat.

Medita

v. 1 Aquest vers és el més individual del salm. L'home pot sentir opressivament el silenci de Déu. Sentir-lo com a carència o com a buit, és ja una certa relació amb Déu, és a dir, tenir-lo dintre. Escoltar el silenci pot ser una experiència profunda. El silenci pot ser un aspirar a escoltar la Paraula, una espera confiada. El silenci pot ser una aposta per l'Absolut, en qui podem trobar la salvació. El silenci fa del nostre cor un lloc de revelació de Déu.

La inactivitat de Déu ocasiona la mort. «Si no m'hagués defensat el Senyor, ja em veia jo en el silenci del sepulcre» (Sl 93,17). La intervenció de Déu és qüestió de vida o de mort.

Sentir el silenci com a buit, com a solitud angoixant, és una manera d'afirmar Déu. És una manera de dir: no puc prescindir de tu, és una manera d'apreciar que la seva inactivitat produeix la mort. Però hi ha persones que avui no poden suportar aquest silenci i adopten una postura no creient i crítica. És l'escàndol, avui, de moltes persones davant el dolor i les angoixes de la nostra humanitat. Una prova per a la fe en Déu.

Podem considerar també el crit de Jesús a la Creu, que se sent abandonat pel Pare, i rebutjat pels homes: Mt 27,46-50.

v. 2 La pregària és un crit. Esquinçat, angoixant, en moltes ocasions. Un crit que brolla de l'íntim del cor. En la pregària, tota la persona s'obre a Déu. És el crit que la persona dirigeix a Déu amb els seus afectes i sentiments. El salmista juga amb dos termes: a dalt i a baix. De dalt baixa el silenci que precipita a la mort, al no-res. De baix s'aixequen unes mans que s'alcen cap amunt i destrueixen el silenci. La pregària és un pont de comunicació entre a dalt i a baix.

«El temple per excel·lència és el Crist. En Crist Déu es reconcilia amb el món. Qui aixeca la seva ànima a Crist l'eleva cap a aquest Temple que és també la seva Glòria» (Orígenes).

v. 3 Déu no pot tractar de la mateixa manera innocents i malvats. Els malvats ignoren les accions de Déu, no reconeixen que Déu intervé activament en la història.

La seva llengua és una fletxa mortal, tots duen l'engany als llavis: parlen amablement amb els companys, però per dintre van amb ganes d'enxampar-los. «No els haig de demanar comptes per tot això? A un poble com aquest, no li haig de donar el que es mereix? Ho dic jo, el Senyor» (Jr 9,7)

Els versos del poeta ho posen també en relleu:

«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se

i espantar-ho tot:
la por, la rancúnia, l'odi...
Tot menys l'amor».
(Federico Mayor)

v. 4 El salmista demana a Déu que els pagui el que es mereixen. «Déu de justícia, Senyor, Déu de justícia, resplendeix! Aixeca't, jutge de la terra, dóna als orgullosos la paga que es mereixen. Fins quan els injustos, Senyor; fins quan s'alegraran del seu triomf» (Sl 94, 1s).

I el profeta Isaïes: «No es veu per enlloc la bona fe, i el qui s'aparta del mal acaba espoliat. El Senyor ho ha vist, i li desplau que el dret sigui trepitjat. Ha vist que ningú no se'n preocupa, s'admira que ningú no el defensi. Llavors el seu braç li ha donat la victòria, l'ha sostingut la seva justícia» (59,15s).

I quina és la resposta de Déu?: «El vostre Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre sobre justos i injustos» (Mt 5,45). «Com la terra fa créixer la brotada, i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor Déu sobirà farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions» (Is 61,11).

v. 5 Es refereix a la intervenció de Déu a favor dels innocents. L'obra de Déu no pot ser ignorada sinó pel cor tort, doblegat sobre si mateix, i en la tenebra (cf. Rm 1).

v. 6-7 S'expressa la joia per l'acció de Déu que ha donat resposta a la súplica. Es repeteix la paraula «cor», ressaltant com la pregària de súplica ha nascut des del cor, ha cridat amb el cor. Potser ara se sent fatigat, però pot escoltar la Paraula de Jesús: «Veniu a mi, tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera» (Mt 11,28 s).

És el descans en l'amor. El cor de l'home descansa en Déu: «Ens has fet, Senyor per a tu i el nostre cor està inquiet fins que descansa en tu» (Sant Agustí).

v. 8-9 El que fins aquí tenia una dimensió personal passa ara a un horitzó més ampli. El poder de Déu que es desplega en tot el poble. La força d'un poble no està en la seva prosperitat material, sinó en la vivència d'uns valors humans que aglutinen en la comunió, en la fraternitat, la seva gent. I res hi ha de més profund que la força i la benedicció de Déu per viure aquest horitzó de pau.

Prega

«Qui desfarà aquest nus summament tortuós i complicat? És lleig, no vull tornar els ulls a ell, ni vull veure-ho. Et vull a tu, justícia i innocència bonica i agradable als ulls purs i d'insaciable sacietat. Al teu costat hi ha el descans total i la vida impertorbable. Qui entra en Tu, entra al goig del seu Senyor i no tindrà por i es trobarà extraordinàriament bé en el bé suprem. Jo em vaig allunyar de Tu i vaig caminar errant, Déu meu, molt lluny del camí de la teva estabilitat en la meva adolescència i vaig romandre per a mi mateix en una regió de pobresa» (Sant Agustí, Les Confessions L,2,X).

Contempla

«Que tots s'aixequin.
Que ningú quedi enrere».
(Llibre sagrat dels Maies)

En un temps de silenci, quines imatges et desperten aquests dos versos, al fil del salm?

LECTIO DIVINA

Salm 26 [27]

1 El Senyor m'il·lumina i em salva: qui em pot fer por?

El Senyor és el mur que protegeix la meva vida: qui em pot esfereir?

2 Quan m'envesteix la gent malvada per devorar-me sencer,

són ells, els enemics, els meus rivals, els qui ensopeguen i cauen.

3 Ni que acampés contra mi tot un exèrcit, el meu cor no temeria;

per més que em declaressin la guerra, jo em sentiria confiat.

4 Una cosa he demanat al Senyor i la desitjo amb tota l'ànima:

poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida,

per fruir-hi de l'encís del Senyor i vetllar pel seu temple.

5 Ell m'amaga al seu costat en dies de desgràcia;

m'encobreix al recer de casa seva,

em porta dalt la roca inaccessible.

6 I ara aixeca el meu cap sobre els enemics que m'envolten;

a casa d'ell ofereixo sacrificis, ofereixo sacrificis de victòria,

himnes i càntics en honor del Senyor.

7 Escolta, Senyor, escolta el meu clam,

compadeix-te de mi, respon-me.

8 Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!»

Buscar-la és el que vull, Senyor!

9 No t'amaguis lluny de mi!

No siguis sever fins a rebutjar el teu servent,

tu que ets el meu ajut!

No em deixis mai abandonat, Déu meu, salvador meu!

10 Si mai m'abandonessin pare i mare,

el Senyor em recolliria.

11 Ensenya'm, Senyor, la teva ruta, condueix-me per camins planers.

Tu saps que tinc enemics.

12 No em deixis a mercè dels adversaris.

Es presenten falsos testimonis urgint la meva condemna.

13 N'estic cert, fruiré en el país de la vida

de la bondat que em té el Senyor.

14 Espera en el Senyor; sigues valent,

que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor.

Idees generals

Aquest salm té dues parts: La primera ens parla de certesa i confiança en el Senyor (v. 1-6). Se serveix d'imatges relacionades amb l'àmbit militar per a expressar el que sent: «El seu Senyor és una fortalesa», «els seus enemics, com un exèrcit». També es compara els enemics amb animals salvatges. El salmista manifesta el seu desig d'habitar per sempre en el temple del Senyor («casa», «cabana», «tenda»). La segona part (v. 7-13) de súplica i lamentació, nascuda de la confiança. Els verbs en imperatiu mostren una súplica individual: confiança triomfant i confiança suplicant. El nucli o la columna vertebral del salm és la confiança. Les expressions són de confiança individual. La conclusió (v. 14) és una invitació a la confiança. Deu ser un sacerdot el qui parla dirigint-se al fidel.

El salmista s'arma primer de confiança per a superar tots els obstacles i pors; després aborda la súplica, doncs ¿què sentit pot tenir la nostra súplica si abans no vam confiar plenament en Déu? Devem demanar primer la confiança en Ell.

La confiança es divideix en tres situacions:

a) situació bèl·lica, que podria ser internacional o guerra civil;

b) situació familiar, l'abandó patern;

c) situació social, un judici poc net

Queda la POR. Perquè la confiança, per sobre de tot, no ha de vèncer enemics ni rebatre calúmnies; ha de vèncer la POR, el gran enemic interior.

És significativa la triple aparició de la paraula «cor». (v. 3. 8 i 14)

El salmista no vol anar a Déu pels camins de la raó: «El cor té raons que la raó no comprèn» (Pascal).

Per aquest camí la confiança espera vèncer la por. Perquè el qui prega, el salmista, té por. La por és en el seu esperit i aflora a la consciència; no és possible reprimir-la del tot.

Llegeix

Fer una primera lectura, un primer contacte personal amb els sentiments del salm. Tornar sobre les idees generals. Realitzar una nova lectura que et permeti sintonitzar la teva vida amb alguna de les expressions o situacions del salm.

Medita

v. 1. «El Senyor és la meva llum... la meva salvació... la meva defensa…» La relació de la llum amb Déu és freqüent… Podríem recordar la llum còsmica, mantell de Déu (Sl 104,2), llum que il·lumina els homes (Sl 36,10), resplendor del rostre diví (Sl 89,16).

El gran poema a la llum d'Isaïes (60,19-22): «El Senyor serà la teva llum perpètua».

En aquest salm la llum és símbol de la vida. En la Bíblia la primera obra creada per Déu és la llum. L'acte de néixer s'anomena «donar a llum». «Veure la llum del sol equival a viure. Deixar de veure la llum, morir».

«Com el sol és l'alegria d'aquells que busquen el dia, així la meva alegria és el Senyor, perquè Ell és el meu sol. La seva llum em retorna la vida. La seva llum ha dissipat tota la tenebra del meu rostre. Jo crec en Crist Senyor. Ell m'ha conduït en la llum» (Oda del s. I). I sobre la força d'aquesta llum dirà Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador; i llavors intrèpid contra no importa qui, home o diable, combat, tenint a Crist al seu costat».

v. 4. Davant el perill demana «viure a la casa del Senyor». No és buscar un «lloc», sinó una «presència». Cercar el Senyor en el temple, viure espiritualment prop de Déu, viure, caminar a la seva presència: «Caminaré a la presència del Senyor en el país de la vida».

Contemplar la bellesa del Senyor, tot mirant el seu temple. Que no ens passi com a sant Agustí que es lamenta del temps que ha estat insensible a la Bellesa: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar!».

Perquè la bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i a somniar el futur. La bellesa de les coses creades no pot sadollar del tot i fa néixer l'arcana nostàlgia de Déu (Joan Pau II, Carta als Artistes, 16).

v. 5. Ell ens protegeix, ens defensa… a la seva cabana, a la seva tenda, a la seva ROCA… Ell s'alça com el nostre refugi, i d'aquí és d'on neix la nostra confiança plena en Ell.

v. 6. «Aixecar el cap» és signe de triomf. I el triomf ens duu a la celebració. A celebrar les gestes del Senyor en la nostra vida. Tota celebració és retornar a Déu els seus dons revestits d'acció de gràcies.

v. 7. Comença l'oració de súplica amb una recerca i un desig àvid de Déu.

v. 8. Aquest vers ens mostra un exercici important per a la nostra vida espiritual: «Escolto en el meu cor». Escoltar amb el cor. És la petició que fa Salomó quan comença a regnar: «Dóna'm un cor que escolti» (1R 3,9). Això és, escolta amb sensibilitat, amb obertura, amb amor.

Quina tasca hi pot haver tan important com aquesta de «cercar a Déu», cercar el seu rostre. Com escriu santa Teresa de l'Infant Jesús: «El teu rostre, Senyor, és la meva única pàtria». I ens diu Orígenes: «Quan el rostre d'un home busca el Rostre de Déu veu la glòria de Déu sense vel; és igual als àngels, veu sempre el Rostre del Pare que està en els cels». O sant Agustí: «Jo no vull una altra recompensa que la de veure el teu Rostre. Jo vull estimar-te gratuïtament ja que no trobo res que sigui més preciós. Jo no vull trobar altra cosa que a Tu mateix, en cas contrari seria una gran decepció per a qui estima».

v. 9. És la por que té el salmista: que es trenquin les seves relacions amb Déu: apartar, rebutjar, abandonar… Sentir lluny Aquell que omple el cor humà, Aquell que dóna sentit i sabor a l'existència.

v. 10. L'abandó patern pot succeir ja en el naixement (cf. Ez 16) o durant el creixement. Però aquí el salmista apunta a una hipòtesi extrema gairebé inimaginable: que uns pares abandonin el seu fill (Is 49, 15). Doncs Déu, no. Déu és un «superpare i supermare». «Més que el meu pare m'has conegut i més que la meva mare t'has ocupat de mi. Fins en la vellesa eres tu qui em sustentaves. Tu ets pare per a tots els fidels. Has estat per a mi com una mare amb el seu nadó» (Himne 9, Qumrán).

v. 11. Indica'm, Senyor, el teu camí. I el Senyor ens respon: «Jo sóc el camí… qui em segueix no caminarà en tenebres».

v. 13-14. Amb Déu la vida adquireix altre color: «El meu lloc és l'altre Espai; el meu senyal és el no senyal; no és l'ànima, no és el cos; només un so de l'Estimat. Em volen caçar tots dos en el meu camí. Dos móns. Solament veig l'u. Busco l'u. Conec l'u. Canto l'u. Contemplo l'u. Ell és l'últim. Ell és el primer. Ets l'íntim. Ets el fort. Embriac amb el calze de l'amor, no sóc més món ni cel… Si he passat en la vida un dia sense tu, jo em penedeixo de la vida, per aquell dia, per aquella hora» (Rumí, poeta místic de Persia).

Prega

«Senyor, tu ets la meva llum.

Senyor, tu ets la meva salvació.

Senyor, tu ets la meva defensa.

Concedeix-me, Senyor,

dir-te, cada dia, aquesta súplica,

des del cor.

Jo escolto la teva veu, però busco el teu rostre.

Jo espero gaudir de tu en aquest país de la vida.

Jo espero en tu.

Escolta la veu que crida i el cor que espera».

Contempla

Queda't en silenci, atent a allò que es mou en el teu cor, o deixant caure en ell de tant en tant algun dels versos, alguna de les expressions que hagis sentit més vives en el teu interior. Deixa que el salm torni a pujar a la teva ment. Deixa que el teu cor estimi i se senti estimat.

LECTIO DIVINA

Salm 32 [31]

Del recull de David. Cant.

1 Feliç el qui ha estat absolt de la falta

i ha vist que un vel cobria el seu pecat!

2 Feliç l'home a qui el Senyor no té en compte la culpa

i que dintre seu ja no manté l'engany!

3 Mentre jo callava la culpa,

se'm consumien les forces [els ossos]

de tant cridar tot el dia;

4 nit i dia la teva mà

pesava damunt meu,

s'eixugava el meu vigor [el meu cor]

com en les secades d'estiu.

5 Però ara reconec el meu pecat,

no t'amago més la meva culpa.

Tan bon punt m'he proposat,

Senyor, de confessar-te la falta,

m'has perdonat la culpa comesa.

6 Per això et supliquen els fidels

a l'hora propícia;

per més que creixin les aigües,

a ells ni els tocaran.

7 En tu he trobat el meu recer,

tu em guardes del perill.

Fes que ells celebrin al meu voltant

el goig de veure'm lliure.

8 Em dius: «Jo mateix t'instruiré,

t'ensenyaré el camí que has de seguir;

t'aconsellaré, els meus ulls vetllaran per tu.

9 No siguis com el cavall o la mula,

que no entenen res

i han d'anar fermats amb brides i regnes;

si no hi van, no t'hi pots acostar!»

10 Els injustos sofriran moltes penes,

però l'amor del Senyor envolta

els qui confien en ell.

11 Alegreu-vos, justos, celebreu el Senyor;

homes rectes, aclameu-lo!

Explicació general

És un salm d'acció de gràcies pel perdó rebut. Ningú no sap realment què és l'aigua fins que passa set, ni el que val la salut fins que està malalt, ni estima la llibertat mentre no ha viscut reclòs a la presó... Tampoc ningú no arriba a valorar la gràcia del perdó fins que no l'ha experimentat.

Aquest salm ens convida a alliberar-nos del pecat, a reconèixer les nostres culpes i errors, i sentir el goig de la misericòrdia de Déu que en el seu amor ens fa renéixer a una vida nova.

Escriu Alonso Schökel: «És una oració penitencial retrospectiva: es pronuncia quan ja ha acabat el procés. Han passat el sofriment reconegut com a càstig, la confessió del pecat, el perdó de Déu. Ara medita sobre l'experiència sencera o la comunica a altres. L'acte penitencial no ha acabat. Desprès del penediment i del perdó ha de venir el propòsit d'esmena. El Senyor afegeix una breu instrucció sobre el nou camí que ha de seguir l'home: no adoptar actituds reticents, d'animal. És com un diàleg del salmista amb el Senyor, amb un colofó per a l'assemblea».

Introducció: v. 1-2, referència a l'enquesta i felicitat del perdó.

Nucli central: v.3-9, el salmista parla amb el Senyor: 3-7; parla Déu: 8-9.

Conclusió: v. 10-11, invitació a l'assemblea a la confiança i alegria.

Imatges

«Ossos» que es consumeixen (v 3). Els ossos són l'estructura de la persona. La «mà» de Déu (v. 4). El «cor» que es torna un fruit sec (v. 4). Per a la Bíblia, el cor és la seu dels projectes i intencions, es correspon amb la nostra «consciència». Les «aigües cabaloses» (v. 6) que es desborden. Els «cavalls i muls» (v 9) que són animals indòmits i estúpids, que necessiten aprendre amb molta disciplina.

La conclusió (v 10-11) oposa els malvats als justos. Aquests saben demanar perdó, aquells, no. El Senyor, que perdona, és amic i aliat dels justos, i els envolta amb la seva misericòrdia, i els convida a manifestar la seva felicitat amb alegria. El camí del retrobament amb Déu, a través del perdó, allibera i fa viure feliç. Jesús al Nou Testament fa seu aquest rostre de Déu, que allibera qui s'acosta a Ell.

Llegeix

Se'n poden fer dues lectures. La primera considera el diàleg entre Déu i el salmista a propòsit del perdó. La segona fa referència a les imatges que apareixen en el salm.

Medita

v.1-2 La nova benaurança, la felicitat recobrada. Era feliç de «no seguir el consell dels malvats» (salm 1), ara és per sentir-se perdonat per Déu. És viure l'experiència de l'amor diví sota l'òptica del perdó.

Els fariseus concebien la penitència com a tristesa, Jesús convida a perfumar-se, ja que en el fons ha de ser un tornar a l'abraçada de Déu que és amor. I recuperar l'experiència de l'amor sempre és una festa.

El pecat rep tres noms, que es corresponen a tres noms de perdó:

1. Perdonar, absoldre. Deslligar algú. Diu Isaïes: «Al poble que habita a Jerusalem li han perdonat la culpa» (33,24).

2. Cobrir, tapar, posar un vel. Déu es carrega els pecats «a l'esquena» (Is 38,17). Llançats al profund del mar (Mi 7,19). Desfarà els teus pecats com la calor desfà el gebre (Sir 3,15). Dissimular: «L'amor dissimula les ofenses» (Pr 10,12). Qui busca l'amistat dissimula l'ofensa (Pr 17,9).

3. No anotar, el pecat com a deute. Allò que s'escriu, roman, però les paraules se les emporta el vent. Déu només escriu els actes d'amor, les bones accions fetes en la nostra vida.

El rabí Eissemberg diu: «Casdascú de nosaltres resta unit a Déu per un fil. Quan hom comet una falta, el fil es trenca, però quan es penedeix, Déu hi fa un nus, i vet ací que el fil es va escurçant, i cada cop està més a prop de Déu».

Però cal sentir-se perdonat per viure l'experiència de la benaurança, de la felicitat.

v. 3-7 Els v. 3-4 posen de relleu la situació interior d'opressió sota el pecat. Ho fa mitjançant algunes imatges:

— els ossos es consumeixen, la persona s'esfondra

— rugint (cridar) tot el dia, el crit que es perd en el silenci

— la meva saba (vigor, cor) es torna seca, com un camp estèril

En el v. 5 comença a reconèixer el seu pecat, la confessió que mata l'egoisme i l'amor propi. «Torna, Israel, deslleial, no continuaré enutjat, perquè sóc bondadós. T'ho dic jo, el Senyor: no guardo rancor per sempre. Reconeix, però la teva culpa: has estat infidel al Senyor, i t'has encaminat cap als estrangers, prostituint-te» (Jr 3,12-13).

David, quan Natan li recrimina el seu pecat, només diu: «He pecat» (2 Sa 12,13). Suficient per obtenir el perdó de Déu.

Veiem una cosa semblant en el Fill pròdig (Lc 15,18).

El v. 5 és com un punt de llum de tot el salm, una llum que s'endinsa en el cor, per expandir-se a la vida de tota la persona.

Els v. 6-7 mostren la conseqüència del perdó. L'acció de gràcies i el deixar-se guiar pel camí de Déu, que protegeix de les tempestes i allibera dels perills i ens posa en el camí de l'alegria. «El trobà en una terra despoblada, el protegí i se n'ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls» (Dt 32,10).

v. 8-9 Aquí parla el Senyor en resposta al salmista. Li assegura la protecció i l'amonesta amb les seves instruccions. El camí que proposa Déu és un camí profundament humà, i per això exigeix allunyar-se d'actituds pròpies d'animals. «La tralla, per al cavall; la brida, per a l'ase; l'esquena dels necis, necessita garrot» (Pr 26,3). La mirada de Déu penetra fins al cor i ens sondeja en el més íntim per a guarir-nos i il·luminar-nos. Escriu sant Atanasi: «L'ull de Déu difon una resplendor que il·lumina l'esperit, i li assenyala el camí de la terra promesa».

Qui experimenta el perdó de Déu actua amb més humanitat, a impuls de l'amor, és un veritable mestre de vida. És necessari en la nostra vida aprendre aquesta pedagogia de Déu.

v. 10-11 És una reflexió final d'invitació a la comunitat. L'experiència del perdó esdevé font d'alegria per a la persona i començament d'un nou camí sota la pedagogia divina. Una pedagogia que podem considerar en els cants del Benedictus i del Magnificat. En el Benedictus, l'experiència de qui en principi no s'obre a aquesta pedagogia, li falta confiança, i queda mut, per recuperar la veu i cantar la misericòrdia divina al final. En el Magnificat, l'experiència de Maria que sempre es va deixar portar per l'ensenyament diví, i fa de la seva vida un cant permanent de lloança a Déu.

Escriu Ramon Llull: «L'Amic desobeí el seu Amat, i després va vessar moltes llàgrimes de penediment, i l'Amat va venir a morir amb la mateixa túnica de l'Amic, perquè recuperés el bé que havia perdut. I el seu reconeixement va ser tan gran que l'alegria de la trobada va superar a les llàgrimes de la pèrdua».

Prega

«Senyor, si vols, em pots purificar» (Lc 5,12).

«Aniré a trobar el meu pare i li diré: "Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu"» (Lc 15,18).

«Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres» (Lc 17,13).

«Déu meu!, sigues-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13).

«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41).

«Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu regne» (Lc 23,42).

«Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23, 46).

«Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar» (Lc 24,29).

Contempla

Discretament, contempla el rostre, la mirada de la gent amb qui et creues, amb qui et trobes, o amb qui tens alguna conversa. Podrien ser un reflex de l'amor de Déu que perdona?

LECTIO DIVINA

Salm 26[25]

1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.

Confio en el Senyor, no tinc por de caure.

2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,

depura'm al foc el cor i les entranyes.

3 Tinc present el teu amor,

visc d'acord amb la teva veritat.

4 No m'assec amb homes falsaris,

no tinc tractes amb gent malèfica;

5 detesto les colles de malvats,

no m'assec amb els impius.

6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans

i giro entorn del teu altar, Senyor,

7 cantant ben alt l'acció de gràcies

i anunciant les teves meravelles.

8 Senyor, m'estimo la casa on habites,

l'indret on resideix la teva gloria.

9 No em comptis entre els pecadors,

entre els homes que cometen crims de sang;

10 a les seves mans hi ha males intencions,

són plenes de regals per subornar.

11 la meva vida és honrada:

allibera'm i compadeix-te de mi.

12 Els meus peus van pel camí dret;

beneiré el Senyor enmig del poble reunit.

Idees generals sobre el salm

El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. És un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.

La conducta es manifesta en actes externs, que es poden constatar, encara que sempre queda una zona amagada d'actituds, intencions, que l'home no aconsegueix conèixer o dominar, i que ara sotmet al judici de Déu.

Pr 20,27 diu: «la llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li resegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «l'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «l'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el Salm 19,13.

Presenta el perfil dels malvats amb diversos noms: perversos, mentiders, malfactors. El perfil del salmista podria semblar d'autosuficiència, però el conjunt no dóna aquesta impressió. La seva protesta més aviat és la necessitat que la seva consciència sigui ratificada per Déu. Potser es refereix més a una honradesa substancial, sense delictes greus. Un text paral·lel el trobem a 1Co 4,3-4.

Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.

Llegeix

Fes una lectura del salm a la llum de les idees generals, tot considerant com la teva pròpia conducta com a persona religiosa. Considera també els adversaris, o circumstàncies, que et sotgen en la teva vida de fe. Situacions positives o negatives que et porten a viure una vida de confiança en el Senyor.

Medita

v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, un home que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva, i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2. «Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement». (Sant Ciril d'Alexandria)

v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). L'home no ha de jutjar res amb una mirada superficial, ni tan sols a si mateix. Més aviat li cal tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on Déu «es mou» (cf Sl 138).

v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial amb vós». O com comenta Paul Claudel: «tinc un esperit gran obert a la vostra Veritat».

v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina a la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i guardar-les».

v. 6-7 Referència al culte que apareix amb certa profusió: ritus, paraules, actitud, lavatori i processó, lloança i relat, amor a la casa de Déu. És la invitació d'Isaïes: «Renteu-vos, purifiqueu-vos, traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal i apreneu a obrar el bé» (1,16).

Escriu sant Ciril de Jerusalem: «les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes».

Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual en alguns dies comencem l'Eucaristia.

v. 8 La bellesa d'aquesta casa la contemplem en el món de la creació, la bellesa d'aquesta casa Déu la vol també en el cor de l'home. La bellesa és un indici de la presència de Déu, que s'ha manifestat d'una manera especial en la nostra naturalesa assumida pel Verb de Déu. En aquest sentit escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «El desenvolupament de la bellesa ha trobat la seva saba en el misteri de l'Encarnació. En efecte, el Fill de Déu, en fer-se home, ha introduït en la història de la humanitat tota la riquesa evangèlica de la veritat i del bé, i amb ella ha manifestat també una nova dimensió de la bellesa, de la qual el missatge evangèlic està ple» (núm. 5)

v. 9-10 El salmista demana no veure's embolicat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu». (Gn 18,24) «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom». (2Pe 3,8 s)

v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que venen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12)

«Qui pronuncia aquestes paraules (v.11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.

v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3) És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

Prega

«Fes-me justícia, Senyor, però ensenya'm a obrar amb justícia;

sondeja el meu cor, però fes-me atent als teus moviments

en el meu cor.

M'acosto al teu altar per proclamar les teves lloances,

obre'm els llavis per comptar les teves meravelles.

Sedueix-me amb la teva bellesa, la bellesa del Crucificat,

que camini cada dia sota la llum de la Bellesa

i la meva boca et beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del teu nom.

Perquè Tu ets bo i amic dels homes. Amén».

Contempla

En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.

LECTIO DIVINA

Salm 121 [122]

1 Quina alegria quan em van dir:

«Anem a la casa del Senyor!»

2 Ja han arribat els nostres peus

al teu llindar, Jerusalem!

3 Jerusalem, ciutat ben construïda,

conjunt harmoniós!

4 És allà que pugen les tribus,

les tribus del Senyor,

a complir l'aliança d'Israel,

a lloar el nom del Senyor.

5 Allí hi ha els tribunals de justícia,

els tribunals del palau de David.

6 Augureu la pau a Jerusalem:

«Que visquin segurs els qui t'estimen!

7 Que sigui inviolable la pau dels teus murs,

la quietud dels teus merlets!»

8 Per amor dels meus germans i els meus amics,

deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu!»

9 Per la casa del Senyor, el nostre Déu,

et desitjo el benestar.

Idees generals sobre el salm

És un cant de pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem. En arribar els pelegrins es queden extasiats contemplant els seus edificis, les seves torres i muralles, i sobretot el seu temple, lloc de la presència de Déu. Per al jueu era fascinant visitar Jerusalem. Hi voldria viure sempre. Com que això no pot ser, somia visitar-la alguna vegada i amarar-se del seu misteri. Cada pelegrí, quan s'acomiada i llança una última mirada sobre la ciutat santa, aviva en el seu cor la seva nostàlgia i el desig de tornar.

Es divideix en tres parts: v. 1-2 / 3-5 / 6-9

El nom de la ciutat apareix en cadascuna de les parts. Jerusalem és un nom compost de dues paraules i significa «ciutat de pau». El tema de la ciutat apareix amb molta força a la segona part; el de la pau, sobretot en la tercera. L'expressió «casa del Senyor» apareix al principi i al final del salm.

v. 1-2 Ens situen a l'inici del pelegrinatge, i l'arribada a la ciutat.

v. 3-5 Desenvolupen el tema de la ciutat:

a) arquitectura, construccions, ferms, compactes

b) religiós, la ciutat és com una casa comuna

c) judicial, amb els tribunals de justícia

v. 6-9 Desenvolupen el tema de la pau. Immens desig de pau per a tothom.

Es desitja la pau, perquè és el centre de la fe de tot un poble, punt d'encontre entre Déu i Israel. Es desitja la pau, ja que és el centre del poder judicial. Dos temes que ocupen el centre del salm. Dos motius principals per celebrar la ciutat: el temple (fe) i els tribunals (justícia). Com es podria celebrar la fe sense la presència i la pràctica de la justícia?

Déu no fa res en aquest salm. Es parla de casa seva, de les seves tribus, que pugen a celebrar el seu nom. El Senyor, per tant, té una casa, un nom i unes tribus. Tot això celebra la ciutat que congrega al poble al voltant de dos aspectes: fe i justícia.

Llegeix

Comencem amb una lectura comunitària. Subratllem les seves idees principals. Podem fer a continuació una lectura silenciosa personal.

Medita

v. 1-2

El pelegrí escolta la notícia del viatge a Jerusalem o la invitació a visitar la casa del Senyor. Tot pelegrí feia seu aquest text d'Isaïes: «Mentrestant, vosaltres cantareu com en les vetlles de les grans festes; estareu contents com qui s'encamina al so de la flauta cap a la Muntanya del Senyor; a la Roca d'Israel» (Is 30,29). I finalment experimenta la profunda emoció de trepitjar el llindar del temple, amb el qual havia somiat tant. El salmista no diu res, salta, les etapes del viatge. Per a un jueu Jerusalem és la seva amant, la promesa, la dona estimada a la qual dedica els seus millors elogis. «Aquest salm anhela l'eterna Jerusalem, sospira per ella. En la peregrinació sospirem, ens alegrem, ens trobem, no anem sols. Tots junts formem una flama, i aquesta flama està formada per la conversa dels que s'encenen mútuament. Mútuament l'amor sant els arrossega a un lloc terrenal. Quin ha de ser l'amor que els arrossegui cap a una altra ciutat més elevada, dient: "Anirem a la casa del Senyor!" És anar a aquella casa que ens fa dir: "Veurem la llum en la teva llum", o també diu: "En vós hi ha la font de la vida". (Sant Agustí)

v-3-5

Explosió d'entusiasme quan veuen la ciutat, plena de bellesa i harmonia. És allà que pugen les tribus tres vegades l'any, com diu l'Escriptura: «Tres vegades a l'any els homes aniran a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, per la festa dels Àzims, per la festa de Pentecosta, i per la festa dels Tabernacles. Que ningú no es presenti davant el Senyor amb les mans buides» (Dt 16,16). Jerusalem no és tan sols lloc de culte. També hi ha l'administració de la justícia. Diu Isaïes: «Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats. T'anomeran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel"» (1,26). Així doncs, unió de culte i de justícia. Seran moltes les recriminacions dels profetes per no practicar aquesta justícia: «Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us, ni que allargasséssiu les oracions jo no us escoltaria. Busqueu la justícia, detureu l'opressor, defenseu l'orfe, pledegeu a favor de la vídua. Després veniu» (Is 1,15-18).

Va ser la tragèdia de molts jueus: pregaven de veritat, oferien sacrificis, però després no practicaven la justícia. Déu no es deixa subornar. El mateix sant Agustí es pregunta: «Se'ns va dir: anirem a la casa del Senyor. Però no hi anem amb els peus sinó amb els afectes. Que cadascú de nosaltres es pregunti a si mateix com comparteix amb el pobre, amb el germà necessitat, amb el captaire indigent». Per això comenta Orígenes: «Quan els creients no són sinó un sol cor i una sola ànima, i tenen una mateixa sol·licitud, els uns amb els altres, llavors ells són Jerusalem, "com a ciutat ben compacta"».

v. 6-9

Jerusalem és una figura de l'Església. L'Església que hem d'estimar. Però l'amor també accepta el sofriment. Desitjar la pau és desitjar tot bé, ja que la pau era la suma de tots els béns messiànics. Escriu Orígenes: «Hem dit moltes vegades que Jerusalem vol dir "visió de pau". Així doncs si s'edifica Jerusalem en el nostre cor, és a dir, si arrela en el nostre cor una visió de pau, si nosaltres contemplem i guardem en el nostre cor Crist que és la nostra pau, si som en aquesta visió de pau, llavors podrem dir que estem a Jerusalem».

Si no hem arribat a aquesta «visió de pau» almenys romanguem en el desig, i treballem-la amb una vida d'amor, amb aquell amor que ajuda a suportar el sofriment i acceptar la mateixa mort, ja que com ens diu el llibre del Càntic dels Càntics: «L'amor és més fort que la mort» (Ct 8,6). Molts han manifestat aquest desig de la visió de pau, i han treballat i viscut per ella. En el nostre temps moltes vegades en la cançó:

«Imagina que no existeix el paradís,

és fàcil si ho intentes.

Cap infern sota nosaltres

i només el cel damunt de nosaltres».

(Imagine there's non Heaven / it's easy if you try. / No Hell below us / above us only sky).

«Imagina't tothom

vivint avui.

Imagina que no hi ha països,

no és difícil fer-ho.

Res perquè matar o morir

i tampoc cap religió».

(Imagine all the people / living for today. / Imagine there's no countries / it isn't hard to do. / Nothing to kill or die for /and no religion too).

«Imagina't tothom

vivint la vida en pau.

Pot ser que diguis que sóc un somiador.

Però no sóc l'únic.

Espero que un dia t'uneixis a nosaltres

i que el món visqui com una sola cosa».

(Imagine all the people / living life in peace. / You may say I'm a dreamer / But I'm not the only one. / I hope someday you'll join us / and the world will live as one).

Escoltem una altra «cançó» sobre la pau i la unitat, escrita fa dos mil anys:

«Perquè Ell és la nostra pau: De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i en Ell n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fer morir en Ell l'enemistat, i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu, i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny i la pau als qui eren a prop. Per Ell uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare» (Ef 2,14-18).

Jerusalem, per a un cristià és també símbol del cel: «Vosaltres us heu acostat a la Muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, que és la Jerusalem celestial» (Hebr 12,22).

Quan Joan XXIII va saber que estava greument malalt, amb gran pau va començar a recitar el salm 122: «Quina alegria quan em van dir: Anem a la casa del Senyor».

Prega

Senyor nostre Jesucrist,

que diguéreu als Apòstols:

«Us deixo la pau, us dono la meva pau»,

no mireu els nostres pecats,

sinó la fe de l'Església,

i, doneu-nos aquella pau i aquella unitat

que vós vau demanar.

I feu-nos instruments de la vostra pau.

Contempla

Dedica un temps personal a repassar en silenci aquells punts que t'hagin cridat l'atenció: peregrinació, unitat, pau, justícia. O escolta la cançó «Imagine» o rellegeix el text d'Efesis.

LECTIO DIVINA

Salm 26 [25]

1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.

Confio en el Senyor, no tinc por de caure.

2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,

depura'm al foc el cor i les entranyes.

3 Tinc present el teu amor,

visc d'acord amb la teva veritat.

4 No m'assec amb homes falsaris,

no tinc tractes amb gent malèfica;

5 detesto les colles de malvats,

no m'assec amb els impius.

6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans

i giro entorn del teu altar, Senyor,

7 cantant ben alt l'acció de gràcies

i anunciant les teves meravelles.

8 Senyor, m'estimo la casa on habites,

l'indret on resideix la teva gloria.

9 No em comptis entre els pecadors,

entre els homes que cometen crims de sang;

10 a les seves mans hi ha males intencions,

són plenes de regals per subornar.

11 la meva vida és honrada:

allibera'm i compadeix-te de mi.

12 Els meus peus van pel camí dret;

beneiré el Senyor enmig del poble reunit.

Idees generals sobre el salm

El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. Ve a ser un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.

La conducta es manifesta en actes externs, que es poden constatar, encara que sempre queda una zona amagada d'actituds, intencions, que l'home no aconsegueix conèixer o dominar, i que ara sotmet al judici de Déu.

Pr 20,27 diu: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li ressegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «L'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «L'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el salm 19,13.

Presenta el perfil dels malvats amb diversos noms: perversos, mentiders, malfactors. El perfil del salmista podria semblar d'autosuficiència, però el conjunt no dóna aquesta impressió. La seva protesta més aviat és la necessitat que la seva consciència sigui ratificada per Déu. Potser es refereix més a una honradesa substancial, sense delictes greus.

Un text paral·lel podria ser 1Co 4,3-4.

Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.

Llegeix

Llegiu el salm a la llum de les idees generals, tot considerant la vostra pròpia conducta com a persona religiosa. Considereu també els vostres adversaris, o les circumstàncies que sotgen la vostra vida de fe. Situacions positives o negatives que us porten a viure una vida de confiança en el Senyor.

Medita

v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2.

«Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement.» (Sant Ciril d'Alexandria)

v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai a on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). Per aquesta mirada parcial, superficial, és pel que l'home no ha de jutjar, ni tan sols a si mateix. Més aviat ha de tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on «es mou» Déu (cf. Sl 138).

v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així ho afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial a Vós». O com comenta Paul Claudel: «Tinc un esperit gran obert a la teva Veritat».

v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina sota la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (Is 29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i a guardar-les».

v. 6-7 Referència al culte que apareix amb certa profusió: ritus, paraules, actitud, lavatori i processó, lloança i relat, amor a la casa de Déu. És la invitació d'Isaïes: «Renteu-vos, purifiqueu-vos, traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal i apreneu a obrar el bé» (1,16). Escriu sant Ciril de Jerusalem: «Les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes». Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual comencem sempre l'Eucaristia.

v. 8 La bellesa d'aquesta casa la contemplem en el món de la creació, la bellesa d'aquesta casa Déu la vol també en el cor de l'home. La bellesa és un indici de la presència de Déu, que s'ha manifestat d'una manera especial en la nostra naturalesa assumida pel Verb de Déu. En aquest sentit escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «El desenvolupament de la bellesa ha trobat la seva saba en el misteri de l'Encarnació. En efecte, el Fill de Déu, en fer-se home, ha introduït en la història de la humanitat tota la riquesa evangèlica de la veritat i del bé, i amb ella ha manifestat també una nova dimensió de la bellesa, de la qual el missatge evangèlic està ple» (n. 5).

v. 9-10 El salmista demana de no veure's relacionat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu» (Gn 18,24). «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom» (2Pe 3,8 s).

v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que vénen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12). «Qui pronuncia aquestes paraules (v. 11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.

v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3). És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

Prega

«Feu-me justícia, Senyor, però ensenyeu-me a obrar amb justícia; sondegeu el meu cor, però, feu-me atent als vostres moviments en el meu cor. M'acosto al vostre altar per proclamar les vostres lloances, obriu-me els llavis per comptar les vostres meravelles. Seduïu-me amb la vostra bellesa, la bellesa del Crucificat, que camini cada dia sota la llum de la Bellesa, i la meva boca us beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del vostre nom. Perquè Vós sou bo i l'amic dels homes. Amén.»

Contempla

En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.

LECTIO DIVINA

Salm 117[118],19-29

19 Obriu-me les portes dels justos:

entraré a donar gràcies al Senyor.

20 Aquest és el portal del Senyor,

els justos hi poden entrar.

21 Et dono gràcies perquè m'has escoltat

i has vingut a salvar-me.

22 La pedra rebutjada pels constructors,

ara és la pedra principal.

23 És el Senyor qui ho ha fet,

i els nostres ulls se'n meravellen.

24 Avui és el dia en què venç el Senyor:

alegrem-nos-en i celebrem-lo.

25 Ah, Senyor, dóna'ns la victòria!

Ah, Senyor, fes-nos triomfar!

26 Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Us beneïm des de la casa del Senyor.

27 El Senyor és Déu i ell ens il·lumina.

Acosteu-vos amb els rams

tot dansant fins a les vores de l'altar.

28 Tu ets el meu Déu, et dono gràcies;

t'exalço, Déu meu!

29 Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!

Perdura eternament el seu amor.

Idees generals sobre el Salm

Els versos 19-28 són restes d'un ritu d'entrada al temple. El salmista demana que li obrin les portes del triomf (del temple) per entrar a donar gràcies. Un sacerdot respon indicant la porta, la porta per la qual entraran els vencedors (v. 20).

v. 19-24 el salmista comença la seva acció de gràcies en nom del poble. La imatge de la pedra angular (v 22-23) està presa de la construcció d'arcs. La pedra que es col·loca en el vèrtex de l'arc sosté tota la construcció. El dia de la victòria és anomenat «el dia en què ha obrat el Senyor».

v. 25 resposta del poble demanant la salvació, que es tradueix en prosperitat.

v. 26 els sacerdots beneeixen el poble.

v. 27 conviden a formar files per a la processó fins a l'altar.

v. 28-29 darrera intervenció del salmista donant gràcies i exalçant Déu.

S'oferirien sacrificis al temple, i culminaria tot amb l'alegria de la festa expressada en un banquet per a tots. Crida l'atenció la freqüència amb què apareix el nom «el Senyor», i «en nom del Senyor». El nom propi de Déu a l'Antic Testament és «el Senyor» —Jahvè, en hebreu— i que aquest nom va unit a l'alliberament d'Egipte. Recorda l'alliberament, l'aliança i la conquesta de la terra. Amor i fidelitat són les dues característiques fonamentals del Senyor en la seva aliança amb Israel.

Jesús és la màxima expressió de l'amor de Déu. En Jesús aprenem que Déu és amor (1Jn 4,8). Jesús també va manifestar aquest amor lliurant la seva vida. La litúrgia cristiana llegeix aquest salm a la llum de la mort i la resurrecció de Jesús.

Llegeix

Llegeix en veu alta. Podries començar per llegir la 1a part del salm. Després tornes a rellegir aquesta segona part, que té més aires de resurrecció, de vida nova. Pensa que estàs fent una pregària a Déu amb la seva mateixa Paraula. Per això pots dir com el salmista: «Que la meva paraula li sigui agradable» (Sl 103,34). I també dir a l'Espòs, amb les seves mateixes paraules, el que ell et diu en el Càntic dels Càntics: «Deixa'm escoltar la teva veu, perquè és molt dolça la teva veu» (Ct 2,14).

«Pregant Déu amb les paraules dels salms tenim l'oportunitat de conèixer-lo millor. Coneixent-lo millor, l'estimarem millor, estimant-lo millor, trobarem la nostra felicitat en ell» (T. Merton, «Pregant amb els Salms»).

Per pregar amb sentit aquest salm pensa en la gran victòria de Déu contra els seus enemics: la Resurrecció de Crist que celebrem en la litúrgia. Pensa també tu, mentre el rellegeixes més d'una vegada, en les petites victòries que Déu ha assolit en la teva vida quan tu has optat per les coses de Déu, per fer la seva voluntat. També quan has optat pel bé, la veritat, la bellesa. Pensa en les vegades que has sentit néixer dintre teu quelcom de nou.

I acostuma't, així mateix, al pregar aquest salm —cosa que hauries de fer sovint— a unir les teves tristeses i les teves alegries a les tristeses i alegries de Crist, per a viure l'esperança de ser dut a la glòria de Crist per mitjà de la seva victòria.

Medita

La primera estrofa té com una solemne litúrgia d'entrada. El protagonista del salm arriba per a fer el passeig triomfal dels vencedors.

A l'Evangeli, CRIST diu que Ell és «la PORTA».

Sant Atanasi parla de la «porta que condueix a la contemplació del Senyor». O també Orígenes que parla de les «portes de la justícia, que s'obren per a Crist». L'Apocalipsi diu: «Heus aquí que sóc a la porta i truco, si algú m'obre la porta, entraré i soparé amb ell» (Ap 3,20).

En aquesta primera estrofa pots aturar-te llargament entorn d'aquesta imatge de la porta i a la teva relació amb Crist. I també pots tenir en compte les condicions que ens suggereix Isaïes per accedir a aquest gran passeig triomfal:

«Obriu les portes perquè entri un poble just, que guarda la lleialtat; el seu cor està ferm i manté la pau, perquè confia en tu» (Is 26, 2s).

Perquè Déu et crida, ens crida a tots, a aquest gran triomf, ja que té espai per a tots com ens suggereix S. Efrén: «Benaurades les teves grans portes obertes, els teus atris dilatats, perquè trobem espai tots. En els teus carrers, tots els pobles canten».

I és l'Al·lEUIA la cançó dels atris del Senyor, la cançó de la seva casa per sempre. La cançó les notes de la qual comencem a balbotejar en el cor amb l'incipient melodia que provoca en nosaltres l'alegria del naixement de vida nova, les primeres experiències de resurrecció.

Una altra imatge molt valuosa d'aquest salm seria «PEDRA». Diu sant Jeroni: «Ja que Crist ha sofert, ha estat constituït pel Senyor "pedra angular". Els constructors l'han rebutjat; però de manera invisible Déu construïa l'edifici. A la pedra rebutjada, la fa pedra angular, heus aquí la meravella als nostres ulls, als ulls de l'home interior, als ulls d'aquells que creuen, esperen, estimen».

Repassa aquests versos del salm, fins a gravar-los a la memòria del teu cor, i recorda aquella altra paraula: «Perquè Déu no mira les aparences, sinó el cor». I per «Els camins de Déu no són els nostres camins, ni els seus pensaments són els nostres» (Is 55,8).

També Efrem té uns versos suggeridors per a centrar el nostre pensament en Crist: «Els gentils, cors durs, cors de pedra, van lloar i van aclamar la Pedra rebutjada pels constructors que ara és al cim de l'edifici. Commogudes davant la Pedra, les pedres criden».

Pots fer la teva meditació entre la Pedra que és Crist i la pedra que és el teu cor.

Un altra imatge per a meditar és «DIA». És a dir, adonar-te de la intervenció de Déu. I et suggereixo rellegir aquesta estrofa del salm una vegada i una altra amb una actitud de profund agraïment al Senyor, i tenint com a melodia de fons la litúrgia joiosa de la Vigília Pasqual: «Aquesta és la nit de la qual diu l'Escriptura: la nit us és tan clara com el dia, la nit il·luminada pel meu goig. Nit santa i poderosa que allunya el pecat, renta les culpes, fa innocents els caiguts, torna l'alegria als entristits, dissipa els odis, restableix la concòrdia, converteix els poderosos».

Veritablement el «Senyor ens il·lumina».

Rellegeix el salm, memoritza'l, fins a sentir com a teva la paraula d'un altre salm: «Escolto en el meu cor, busqueu el meu rostre. El teu rostre buscaré, Senyor» (Sl 27,8).

Perquè aquest és el dia, el dia de Déu: sentir sobre nosaltres la mirada de Déu, la llum del seu rostre il·luminant-nos, l'experiència del néixer de nou des de dintre.

Com ens ensenya Orígenes: «El dia és el coneixement de Crist. Ell és el Sol de justícia que fa aquest dia: dia per excel·lència, que Crist ens reconcilia amb Déu, on el Paradís s'obre, es compleix la benedicció i queda suprimida la maledicció. Aquell que fa tots els dies, fa aquest dia per a nosaltres».

Prega

«A qui anirem, tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6,68).

«Aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, i al teu enviat Jesucrist»(Jn 17,3).

Troba un temps de recolliment i embolcalla't amb aquestes paraules de Pere i de Jesús. I després repassa en el teu cor en la presència del Senyor aquelles frases o paraules o sentiments que més t'han colpit al llarg del temps que has passat amb aquest salm.

Contempla

«Que em besi amb besos de la seva boca» (Ct 1,2). Diu sant Bernat: «La boca que dóna el bes és el Verb; els llavis que reben el bes és aquesta carn assumida. Feliç bes, ja que no és una boca sobre una altra boca, sinó Déu mateix que s'uneix a l'home. És la pau conclosa entre cel i terra, perquè Ell és la nostra pau» (Comentaris al Càntic dels Càntics, Sermó 2)

Després d'aquest temps, o de diversos temps viscuts en contacte amb el salm esforça't per romandre en silenci, deixant que pugin des de les teves profunditats sentiments del salm, paraules del Senyor, gestos... Sense voler dir res, sense voler pensar res, sense oposar-te que vinguin a la teva ment aspectes, paraules... d' allò meditat, buscant solament silenciar el teu món interior, fins que el Senyor et faci el do interior de la seva dolçor, de la suavitat de la seva pau, del seu indicible somriure.

Escriu

Podries escriure tres paraules o tres frases del salm, o teves, que hagis sentit néixer dintre teu amb més força durant la «lectio» amb aquest salm.

LECTIO DIVINA

Salm 117[118],1-18

1 Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!

Perdura eternament el seu amor.

2 Que respongui la casa d'Israel:

Perdura eternament el seu amor.

3 Que respongui la casa d'Aaron:

Perdura eternament el seu amor.

4 Que responguin els qui veneren el Senyor:

Perdura eternament el seu amor.

5 Enmig del perill vaig clamar al Senyor,

i em va escoltar i me'n va treure.

6 Tinc el Senyor a favor, res no em fa por;

els homes, què em poden fer?

7 Tinc el Senyor a favor, ell em defensa;

veuré caure els enemics.

8 Més val emparar-se en el Senyor

que posar confiança en els homes.

9 Més val emparar-se en el Senyor

que fiar-se dels poderosos.

10 Quan totes les nacions m'envoltaven,

invocant el Senyor les he vençudes.

11 Quan m'envoltaven i estrenyien el setge,

invocant el Senyor les he vençudes.

12 Quan m'envoltaven com un eixam

i s'arboraven com foc d'argelagues,

invocant el Senyor les he vençudes.

13 M'empenyies tan fort que anava a caure;

però tu, Senyor, m'has sostingut.

14 Del Senyor em ve la força i el triomf,

és ell qui m'ha salvat.

15 Escolteu crits de festa i de victòria

al campament dels justos:

«La dreta del Senyor fa proeses,

16 la dreta del Senyor és poderosa,

la dreta del Senyor fa proeses.»

17 No moriré, viuré encara,

per contar les proeses del Senyor.

18 Els càstigs del Senyor han estat severs,

però no m'ha abandonat a la mort.

Idees generals sobre el Salm

En el conjunt del salteri, aquest salm conclou la «lloança» o «Hallel» (Salms 112-117) que canten els jueus en les principals solemnitats, i que van cantar també Jesús i els seus deixebles, després del Darrer Sopar. Aquest salm és una litúrgia d'acció de gràcies. Molts salms són litúrgics, però no són litúrgia. La peculiaritat d'aquest salm és que el text conté elements propis d'una acció litúrgica. L'acció litúrgica configura el text amb les seves repeticions, alternances de solista i cor, canvis de persona. Aquest salm té un text que demana ser executat en moviment. Cap altre salm del salteri conté petjades tan clares de la seva execució litúrgica.

El contingut és una acció de gràcies individual. Recorda una situació difícil, gairebé desesperada, en la qual demana ajuda al Senyor. És escoltat. Per això vol donar gràcies a Déu públicament, i explicar tot el que va fer el seu Déu. L'acció de gràcies o el relat són corejats per l'assemblea, que exalça qualitats del Senyor, o pondera el valor de la confiança. L'acció de gràcies i el que provoca les intervencions del cor. «Aquest salm —diu Schökel— té molt de cantata».

El salm no es refereix a cap individu concret. Es descriu el perill amb imatges generals: enemics, que poden ser interns o externs. Els que menyspreen el personatge es presenten com a arquitectes que no valoren una pedra. S'ha buscat una referència històrica del salm: consagració del temple (515 a. C. a la tornada de l'exili), reconstrucció de les muralles (444 a.C.), victòria de Judes Macabeu (164 a.C.), o alguna festivitat litúrgica.

Protagonista

Qui parla en primera persona és un individu principal, reconegut per la comunitat que ha superat amb l'ajuda de Déu un perill greu, i ve a donar gràcies públicament. Al seu voltant s'agrupen altres persones. Històricament el personatge pot ser un rei, si estem en temps de la monarquia. O el poble repatriat, representat en el salm pel protagonista de manera individual.

Organització del Salm

v. 1-4 Introducció, exhortant el poble a donar gràcies per la bondat eterna de Déu. La persona que representa el poble es dirigeix a tres grups diferents, que representen la totalitat del poble, perquè responguin amb l'aclamació: «perdura eternament el seu amor!» El poble es reuneix amb una convicció: l'amor del Senyor no s'esgota mai.

v. 5-18 El cos del salm. Intervencions del salmista intercalades amb aclamacions del poble. La intervenció del Senyor que desperta la confiança del poble. La resposta del poble confirma que el Senyor no traeix aquesta confiança. El salmista torna a descriure el conflicte (10-14) que es fa més dramàtic. El Senyor salva. El poble manifesta la seva alegria i elogia la dreta forta del Senyor (15-16). Finalment el salmista parla d'una vida consagrada a narrar les gestes del Senyor.

Llegeix

Una primera lectura en veu alta d'aquesta primera part del salm que acaba (en la part final) com comença: «convidant a donar gràcies a Déu perquè és bo». És el salm pasqual per excel·lència. És un salm per a pregar-lo o cantar-lo recordant des d'un principi les meravelles de Déu.

Mentre el llegeixes, amb pau, recorda les meravelles de Déu amb el seu poble, que ens narra la Bíblia; les seves meravelles en la vida de l'Església, durant 20 segles; o les que ha fet en la teva pròpia vida, els gestos d'amor que ha tingut amb tu. En la vida cristiana sempre és un punt important el RECORD, la MEMÒRIA. Recordar les bondats de Déu. Recordar la seva Paraula; per això és interessant aprendre els salms de memòria, o les parts més significatives dels salms. «La memòria és un element fonamental en el progrés espiritual». I sobre la base d'aquest record, viure després la tensió i les lluites de la vida, i experimentar de nou la força i la bondat del Senyor que salva.

Aquest és un salm per a viure l'experiència de la resurrecció que culmina tota la vida de Jesús, i que ha d'acompanyar-nos i culminar la nostra.

Fes-ne una segona lectura, silenciosa, aturant-te en cadascuna de les seves pauses (diapsalmes), buscant la sintonia amb els sentiments del Crist, des de les circumstàncies concretes de la teva vida, com ens ensenya sant Pau: «Tingueu els mateixos sentiments de Jesucrist» (Fl 2,59).

Medita

Rellegeix la primera estrofa sota una òptica eucarística. Ella ens convida a l'acció de gràcies. Ve a ser com un invitatori per a viure allò que ha de ser habitual en la vida cristiana: Una vida que canta agraïda la lloança des de la consciència de la misericòrdia divina. La nostra acció de gràcies més plena és l'Eucaristia. La Pregària Eucarística comença sempre: «Amunt els cors. Els elevem al Senyor. Donem gràcies al Senyor, Déu nostre. Cal fer-ho i és de justícia».

Perquè és l'amor de Déu per nosaltres; la nostra correspondència amorosa a Déu. La vida cristiana és entrar en aquest dinamisme amorós d'un Déu comunió, d'un Déu Trinitat, que ha fet, fa i seguirà fent les seves meravelles en la nostra vida.

Rellegeix la segona estrofa. Pots pensar en les angoixes de Crist en la seva Passió; en les angoixes de Crist en la Passió de tants homes, dones i nens d'avui (l'angoixa, molt actual avui, és experimentar que la vida ens ofega, ens oprimeix, ens lleva l'aire per a respirar, l'espai per a viure).

Llegeix, si cal, de nou, «refugiant» tant de dolor. El Senyor escolta l'oració del qui suplica, «eixamplant l'espai», desfent l'angoixa, experimentant l'alegria del qui es refia del Senyor.

I no renunciïs a viure aquesta experiència en la feblesa com ensenya Pau: «en la teva feblesa actua el meu poder. Estic content en les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa del Crist!; perquè quan sóc feble, és quan sóc realment fort» (2Co 12,9ss).

Rellegeix encara la tercera estrofa. Ens descriu l'atac en massa de les nacions contra el protagonista principal del salm: JESUCRIST. Pots pensar en la litúrgia de Divendres Sant quan posa en boca del Déu fet home: «Poble meu, què t'he fet, en què t'he entristit? Respon-me».

I Déu va recordant al seu poble tots els beneficis d'alliberament al llarg de la història, començant per l'èxode d'Egipte.

Pensa en Crist, a qui s'aplica aquest salm. Pots pensar en moltes situacions de l'Església al llarg de la Història, i també avui, capolada pel sofriment. Pensa en la teva pròpia vida, en moments de prova, de dolor. Però, en recitar o en viure aquest salm, mira el model, el Crist. I mira com vius el que diu sant Agustí: «Quins son els que cauen quan son empesos? Els qui volen ser per a si mateixos la seva fortalesa i la seva lloança. Aquell de qui el Senyor és fortalesa i lloança no cau, com no cau el Senyor. Es va fer per a ells salvació, no perquè no ho fos ja, sinó que en creure en Ell es van fer el que no eren».

En la quarta estrofa comença el cant de victòria. Llegeix-la pausadament juntament amb les dos precedents, pensant o contemplant la Creu i deixant escoltar de nou els ecos de la litúrgia del Divendres Sant: «Creu fidel, l'arbre més noble / el més insigne de tots! / Cap bosc d'igual no en daria, / ni en fruit, ni en fulla, ni en flor. /Arbre dolç que amb els claus dolços, / carrega dolça sosté».

Repassa a poc a poc aquestes estrofes pensant en la victòria de Crist. Ella és la teva victòria. La seva Creu vol regnar en tu. Del centre del teu sofriment naixerà l'alegria, de la pena en naixerà el goig. La salut està naixent de la ferida, per això l'Església canta. I tu, que ets Església, pots cantar: «Victòria, tu regnaràs, oh Creu tu ens salvaràs».

Repeteix el cant de victòria. Repeteix, com una remor d'aigües vives o com un rugit de tempesta, aquesta Paraula de vida. Paraula que és eficaç i compleix el que diu: «Cants de victòria, detra poderosa, no moriràs, viuràs». Fia-te'n. Lliura't als sentiments d'aquesta Paraula, d'aquest salm, i, ja ara, començaràs a viure això que ens diu sant Agustí: «La detra del Senyor em va enaltir. Gran proesa és enaltir l'humil, deïficar el mortal, restablir el malalt, donar la victòria al qui sofreix i auxili en la tribulació perquè es faci palesa en els afligits la veritable salvació de Déu».

Obre el teu cor a la Paraula, mira Crist.

Prega

L'oració de Crist en la tribulació és posar el seu dolor davant el Pare: «Si és possible, que aquesta copà s'allunyi de mi» (Mt 26,39). «Pare, confio el meu alè a les teves mans».

Una oració breu, intensa, com la vida mateixa que aquesta vivint. La voluntat del Pare. Els seus testimonis, els seus màrtirs al llarg de la història, van fer el mateix. Per això diu sant Agustí que «Crist és la glòria dels benaurats màrtirs a tot arreu. Va vèncer assotant els qui el ferien, suportant els impacients i estimant els cruels».

Repassa el salm amb aquests mateixos sentiments del Crist, amb el tarannà de tants testimonis de la mateixa fe que la teva, i sentint-te en la presència i Déu.

Contempla

Roman en silenci. Si et ve la distracció combat-la tornant la teva atenció a alguna paraula del salm. I torna al silenci dintre teu. Deixa't mirar en profunditat per Déu. El somriure de Déu deixarà la seva pau dintre teu.

Escriu

Escriu alguns pensaments d'acció de gràcies a Déu des del que has meditat en el salm. O fes teu el dolor de Crist i de l'Església en tants llocs del món i duu a la presència de Déu tant de dolor i sofriment amb algunes breus oracions.