DIUMENGE DE LA SETMANA XXIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 33,7-9; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

«On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells» ens ha dit el Senyor en l’Evangeli. Com cada diumenge, com cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia o per pregar, estem doncs reunits en el nom del Senyor i Ell es present enmig nostre. Per presentar-nos davant d’Ell amb el cor net iniciem la celebració eucarística reconeixent-nos pecadors durant l’acte penitencial i avui aquí, com tots els diumenges, amb el ritus de l’aspersió que ens recorda i rememora el nostre baptisme, quan vam quedar nets del pecat. Rebre el perdó i saber perdonar són dos conceptes intrínsecament units en la vida del cristià.

Al salm 130, conegut com a De profundis, clamem: «Però ets tu qui dones el perdó; per això mereixes que et venerin» (Sl 130,4) o en alguna altra traducció diem: «és molt vostre perdonar i això ens infon respecte». Perdonar certament imposa respecte, ens costa perdonar i moltes vegades no sabem fer-ho; ens costa no contraure deutes, com ens ha dit l’Apòstol, de no deure cap perdó a ningú, i ens costa procurar la salvació dels altres perquè al cap i a la fi el que ens costa moltes vegades és estimar, no pas al mode humà cercant la correspondència, cercant la retribució; sinó al mode de Déu, ple de generositat, ple de misericòrdia, ple d’aquell amor que el mateix Apòstol ens diu que hem de practicar, quan ens mana, que l’únic deute nostre ha de ser estimar-nos els uns als altres.

Si ens costa estimar, ens costa també perdonar i mantenim una relació difícil entre dos conceptes: Perdó i oblit. Perdonar no significa pas oblidar, significa oblidar en un sentit constructiu, és a dir no emprar ja el record del greuge rebut com a causa de conflicte sinó com a causa de creixement en la fe i en l’amor. Quantes famílies trencades quan moren per exemple els pares i no tant sols per qüestions econòmiques, que també, sinó perquè és sovint el moment en que greuges passats surten de nou a la llum i sobre els quals no s’ha aplicat ni el perdó, ni l’oblit positiu. Quantes parelles se separen entre retrets i es fan mal i fan mal també als fills i no troben la pau.

També costa el perdó col·lectiu, el perdó en comunitat, tant entès com a comunitat eclesial com entès com a comunitat política, social o econòmica. I a vegades no hi ha altre solució que perdonar, que aprendre la lliçó de fets esdevinguts i mirar endavant i no vers el passat, llepant-nos eternament les ferides i al cap i a la fi impedint que cicatritzin i es tanquin. Fins i tot hi ha fórmules jurídiques, legals, que institucionalitzen el perdó, sempre però que hi hagi voluntat de perdonar i de ser perdonats i això també costa i aixeca grans polèmiques i passions.

Per a nosaltres creients el perdó té un marc sacramental ben concret: el sagrament de la penitència. Molts cops es diu que és un sagrament en crisi, que la seva pràctica ha baixat més que sensiblement i apareixen les habituals reflexions que ens fem al respecte com: “jo ja m’entenc directament amb Déu, no em calen homes per intermediaris, homes tant o més pecadors que jo”.

Avui l’Evangeli no dona pas suport a aquest argument quan Crist diu «tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.» Escrivia sant Joan Pau II: «El carisma i, al mateix temps, l’originalitat de l’Església en el que a la reconciliació es refereix, en qualsevol nivell que hagi d’actuar-se, resideixen en el fet que ella apel·la sempre a aquella reconciliació fontal. En efecte, en virtut de la seva missió essencial, l’Església sent el deure d’arribar fins a les arrels de la laceració primigènia del pecat, per a aconseguir la seva curació i restablir, per dir-ho així, una reconciliació també primigènia que sigui principi eficaç de tota veritable reconciliació.» (Reconciliació i penitencia, 4).

Anar a l’arrel per poder sanar l’ànima no és pas compatible amb guardar rancúnia, no és pas compatible amb un perdó aparent sense cap profunditat. Per poder perdonar el primer que ens cal és sentir-nos nosaltres mateixos necessitats de perdó, saber-nos pecadors i amb aquesta premissa inexcusable podrem primer demanar el perdó i després podrem perdonar.

Però compte amb el que Jesús ens diu quan ens parla d’aquell governant a qui el seu Senyor va perdonar el deute milionari però que ell era incapaç de perdonar al seu deutor. Crist li diu: «servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t’havies de compadir del teu company, com jo m’havia compadit de tu?» (Mt 18,32-33). Per tant per demanar el perdó hem de ser capaços també nosaltres de saber perdonar, si no de res no ens val rebre’l, perquè aleshores rebre els efectes de la misericòrdia de Déu no ens ha transformat.

Aquesta capacitat de perdonar és una part, i no pas menor, del propòsit d’esmena, del propòsit de no pecar més, d’intentar al menys de no pecar més i de perdonar als altres els seus pecats. En paraules del Papa Francesc: «El perdó no és fruit dels nostres esforços, sinó que és un regal, és un do de l’Esperit Sant, que ens omple de la purificació de misericòrdia i de gràcia que brolla incessantment del cor obert de bat a bat de Crist crucificat i ressuscitat. En segon lloc, ens recorda que només si ens deixem reconciliar en el Senyor Jesús amb el Pare i amb els germans podem estar veritablement en pau.» (Audiència general 19 de febrer de 2014).

El perdó sempre és un regal, un regal que rebem però que alhora hem de ser capaços de donar; en som receptors i transmissors d’aquesta gràcia que és el més gran do que podem rebre de Déu. Ser perdonats vol dir reconciliar-nos amb Déu i malament ho podem fer si renyim amb els germans o si no cerquem també la seva reconciliació.

Durant el jubileu de l’any 2000 sant Joan Pau II proclamava: «Perdonem i les nostres culpes, perdonem les culpes comeses pels altres contra nosaltres. (...) L’home és l’única criatura a la terra que pot establir una relació de comunió amb el seu Creador, però també és l’única que pot separar-se d’ell. (...) Déu, ben representat pel pare de la paràbola, acull a tot fill pròdig que torna a ell. L’acull per mitjà de Crist, en qui el pecador pot tornar a ser “just” amb la justícia de Déu. L’acull, perquè va fer pecat per nosaltres al seu Fill etern. Només per mitjà de Crist podem arribar a ser justícia de Déu (cf. 2 Co 5, 21).» (Sant Joan Pau II 12 de març de 2000).

Déu és compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor (cf. Sl 86,15) mentre que nosaltres sovint som fidels en castigar i lents per estimar.

Per poder estimar cal que ens emmirallem en la llei del Senyor, perquè com escrivia sant Bernat: «La llei del Senyor és perfecta, i converteix les ànimes. Perquè és l’única capaç d’arrencar a l’ànima de l’amor de si mateixa i del món, i tornar-la cap a Déu.» (Llibre sobre l’amor a Déu, 34).

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRACIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

En el Martirologi romà figura el 21 d’agost la commemoració dels sants màrtirs Bernat, abans anomenat Ahmed, monjo de l’Orde Cistercenc, i la de les seves germanes Maria (Zaida) i Gràcia (Zoraida), a les que havia convertir de la religió mahometana a la fe en Crist. Aquests màrtirs que a Alzira se celebren el 23 de juliol i aquí a Poblet avui 2 de setembre, són part de les arrels de la nostra fe.

Aquell llunyà 1180 semblava que la voluntat del rei d’Alzira s’havia imposat, que Ahmed, Zaida i Zoraida havien mort per no res, de manera absurda, sense sentit. Res més llunyà de la realitat, de fet el seu cos havia estat alliberat de la mort, Déu s’havia posat a favor d’ells en contra dels seus enemics i els va alliberar perquè havien esperat en el Senyor. Els màrtirs són aquells qui per haver donat el suprem testimoniatge de fe i de caritat amb el vessament de la seva sang, estan més íntimament units a Crist (cf. LG, 50).

Certament Ahmed, Zaida i Zoraida havien sembrat amb llàgrimes als ulls però Bernat, Maria i Gràcia cridaren de goig a la sega. Els temps de Déu no són els nostres i la collita a vegades triga a arribar, però la seva llavor havia quedat ben colgada i a la fi germinà.

El 30 de desembre de 1242 el rei Jaume arribava a aquelles terres, com diu la seva crònica «perquè era lloc i saó que nós volíem acabar allò que havíem començat» (Crònica 328) i en aquella ciutat que obria i tancava les portes d’un nou regne terrenal, Don Jaume trobà que de la llavor amarada amb la sang d’aquells màrtirs sorgia la fe cristiana i aquella comunitat a la fi cridava de goig a la sega.

A Bernat, Maria i Gràcia no els va espantar allò que espantaria a la gent, estaven a punt per a reverenciar de tot cor al Senyor i amb la seva mort donaren resposta a llur esperança i per voler de Déu sofriren per haver obrat el bé.

L’Església arrela millor allí on la sang dels màrtirs ha regat la terra i als nouvinguts amb Don Jaume no els calgué més que deixar-se endur per la voluntat de Déu i fonamentar en els tres màrtirs una nova comunitat cristiana. La llavor que s’havia plantat amb tanta fatiga quasi un segle abans donà fruit i el donà amb escreix. Era una bona llavor, Ahmed havia estat atret pel Senyor de manera quasi miraculosa: un viatge, uns cants llunyans i una comunitat que l’acollí i l’acompanyà en el seu camí de conversió. Però el ja monjo Bernat no en tenia prou amb quedar-se aquella gran joia per a ell tot sol. Li calia compartir-la, fer participar als seus del millor regal que Déu li havia fet, la fe, i empès per aquest esperit evangelitzador retornà a Alzira i aconseguí guanyar pel Crist les seves dues germanes i també guanyar-se el rebuig del seu germà, ben bé com ens ha dit l’Evangeli «un germà trairà al seu germà». Semblava que fins allí havia arribat la força evangelitzadora de Bernat, que no hi hauria més, però tot i ser perseguits, Déu parlava per la seva boca, Déu obrava a través d’ells i sofrint amb confiança a la fi se salvaren no tant sols les seves ànimes sinó que foren llavor de salvació per a tot un poble.

Un sol home, un monjo novell entrat a Poblet de manera singular als pocs anys de la fundació del monestir, ajudat per la força de l’Esperit acabà essent llavor de conversió de tota una contrada. A Don Jaume no li calgué sinó remoure la terra i la brasa, així el foc de la fe d’aquells tres màrtirs reprengué ràpidament i amb força, no li calgué sinó guaitar el sembrat per trobar-hi aquella bona llavor que brostà llavors amb vigor i ben ufanosa.

La llavor dels màrtirs fecunda l’Església, ahir i avui, perquè el martiri no és tant sols cosa del passat sinó també del present; la llavor dels màrtirs uneix pobles com ho estan aquest monestir i les terres d’Alzira i de Carlet, perquè entre tots conservem la memòria de Bernat, Maria i Gràcia.

Un jove de nissaga reial i fidel musulmà, enviat en missió oficial vers Barcelona, dues noies que queden a casa esperant el retorn del germà, un altre germà rei a Alzira, zelós defensor de la seva fe, uns monjos a les beceroles de la vida monàstica a Poblet que lloen Déu en l’Ofici Diví; uns i altres elements dispersos que lligats pel pla de Déu esdevenen llavor de fe.

Com Crist fou clavat a l’arbre de la creu, Bernat fou clavat a l’arbre de la vida; com Joan Baptista fou decapitat Maria i Gràcia foren degollades; imitant un al Mestre i seguint elles al precursor. Aquests grans de blat en caure a terra van morir i morint van donar molt de fruit (cf. Jn 12,24).

En paraules de sant Joan Pau II els màrtirs: «són com un gran quadre de l’Evangeli de les Benaurances, un bell ventall de la varietat de l’única i universal vocació cristiana a la santedat.» (12 de març de 2001)