LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.5.6-7 (R.: 1a); Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

Humilitat, felicitat, santedat, són tres graons de l’escala que ens dóna Maria per pujar a la muntanya del Senyor, per habitar el seu recinte sagrat, en el seu temple, per fruir de la glòria que tenim preparada des de la creació del món.

Humilitat

Déu mira la petitesa, proclama Maria en el Magnificat: Ha mirat la petitesa de la seva serventa.

En tot l’Evangeli hi ha una insistència, una predilecció pels petits, els humils, els pobres; enfront dels homes que s’inflen d’orgull, els poderosos i els rics d’aquest món.

L’exemple preclar de la predilecció per la humilitat el trobem en Maria. La mirada de Déu ho transforma tot, de la petitesa de Maria, ens ha donat la grandesa de la seva maternitat: Mare de Déu, Mare de l’Església, Mare que ha engendrat el poble català, Mare de la nostra comunitat.

Si volem pujar a la muntanya del Senyor, imitem a Maria. Ella decididament se’n va a la Muntanya. Maria no té cap por i surt d’ella mateixa per ajudar a Elisabet i Zacaries. La fe és més forta que la por.

Decididament ens ensenya a obrir els nostres horitzons i a desplaçar-nos de la nostra comoditat referencial solipsista, on el jo individual és l’única realitat existent. Maria ens convida a sortir de nosaltres mateixos i anar a l’encontre, a trobar les altres realitats, els altres necessitats d’ajuda.

La humanitat necessita de la humilitat. La humilitat és un molt bon graó per donar-se al servei dels altres, per iniciar en definitiva l’escalada a la muntanya de Déu.

Felicitat

Elisabet plena de l’Esperit Sant ens interpel•la amb les paraules que dirigeix a Maria: ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.

Maria cregué i es deixà agombolar pel Misteri de Déu. S’abandonà a la voluntat de Déu amb tal confiança que la joia de felicitat que brollava d’ella contagiava a tothom.

Nosaltres com Elisabet podem fer-nos la pregunta: Qui sóc jo? Perquè Déu ens ha beneit. Els qui s’obren a la bondat de Déu són benaurats i això els sadolla de felicitat. És la fe en Déu la que ens porta a viure feliços.

Els qui no creuen, li donen culte a qualsevol ídol. La felicitat veritable no la podran assolir mentre no són lliures dels enganys d’aquest món. Els qui creuen, s’obren a participar en els sagraments de l’Església que ens alimenten i en donen força per pujar el camí cap a Déu.

La felicitat ens fa pujar una mica més amunt i ens obre la porta a la santedat, així avancem cap al cim de la glòria de Déu.

Santedat

Maria és la tota Santa, Immaculada en la seva concepció. És la Mare que ens porta el fruit de les seves entranyes virginals: Jesús, el Fill de Déu, el nostre Salvador.
Gràcies al seu Fill Jesucrist ens ha arribat a nosaltres la benedicció de Déu, la nostra vocació a la santedat. Déu ens elegí, en el seu Fill, en Crist, abans de crear el món, perquè fóssim sants.

Els apòstols, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària, amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d’ell.

Nosaltres com a cristians, com a comunitat, en Crist hem rebut la nostra part en l’herència. L’herència és la mateixa que els apòstols, la unanimitat en la pregària de les hores, la participació en l’Eucaristia que ens ha estat donada per al camí de la vida, en el camí més sublim cap a la vida eterna. Avui Déu també ens mira a nosaltres, mira la petitesa de la seva comunitat de Poblet, en la casa de Santa Maria, comunitat que va esculpint cada dia una mica més la nostra vida perquè sigui més santa.

Des de la pregària com a fills, girem els ulls avui a la Mare de Déu, sota l’advocació de Montserrat, perquè ens ajudi a viure en humilitat, en felicitat i en santedat la nostra fe i així puguem assolir el cel. Al·leluia!

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1 Jo 5,1-5; Jo 15,1-8

Uns camps, una terra, unes gotes d’aigua, un bany de Sol, un vent de primavera, un cep, un brot, una fulla, una sarment, poc a poc donarà el seu fruit si roman unida al seu cep veritable.

On som? Som nets? Estem amb Ell?

El cep veritable és Jesús, cadascú de nosaltres som sarments que estem unides al cep veritable. Tota la nostra existència depèn d’aquesta unió. Sabem que quan una branca es trenca mor, una sarment no pot viure sense estar unida al seu cep.
Així, el cristià no pot viure com a cristià si no està unit a Crist.

Celebrem sant Jordi màrtir, testimoni de la fe, que no estimà tant la vida que li fes por la mort. Va vèncer el món perquè cregué que Jesús és el Fill de Déu.

Jordi significa camperol, qui treballa la terra. Així sant Jordi, ens convida a treballar la terra, però no amb una agricultura intensiva o extensiva, ecològica, biodinàmica, regenerativa, agropecuària, permacultura, sinó amb l’agricultura teològica, perquè és el nostre camp interior el que hem de treballar.

L’agricultura teològica planta en el cor, rega amb les llàgrimes de compunció, penitència i pregària, esporga amb el sagrament de la reconciliació amb el Pare, i s’alimenta amb la llum del Sol de justícia de l’acció de gràcies de l’Eucaristia.

És una agricultura que ben bé es podria resumir amb una formula, amb tres paraules: màrtir, unió, fruit.

Màrtir: Testimoni de Jesucrist ressuscitat, l’Anyell immolat, el vencedor de la mort que amb la seva sang ens ha donat la vida, una vida que durarà per sempre més, eterna.

Quan hom ha tastat, ha vist que n’és de bo el Senyor és feliç i no té cap por, ni cap dubte en confessar, en proclamar, en anunciar la seva esperança, la seva fe, la llavor d’amor que ha estat cridat a desenvolupar i fer germinar.

Unió: «Estigueu en mi i jo en vosaltres». Estar, quedar-se, romandre unit a Jesús, de qui rebem la vida, la fe, l’esperança i l’amor. Aquesta unió amb Jesús genera més vida. Genera una vida lliurada a l’amor, per l’amor, en l’amor. Així ens reconeixem fills d’un mateix pare.

Sant Jordi, com cada fill de Déu és un vencedor del món, un sant que s’ha empeltat al cep veritable. Nosaltres avui som convidats a atansar-nos a Jesucrist per fruir de la força, de l’energia, de la capacitat de convertir-nos en veritables fills del Pare.

Fruit: El cristià que viu estimant dóna glòria a Déu, dóna glòria com a deixeble del seu Fill. Aquest cristià s’ha endinsat en el desig de Déu, un desig que el portarà a donar veritables fruits. I aquests fruits no poden ser altres que fruits de santedat.

El cristià que cultiva el seu esperit, esdevindrà testimoni, màrtir. Aquest cristià tastarà com a deixeble, com a sarment unida al cep veritable Jesús, tastarà que n’és de bo el Senyor i serà feliç de refugiar-s’hi. Aquest cristià estarà i viurà unit a la voluntat del Pare, el vinyater que l’esporgarà i el netejarà, així el farà fructificar fins a donar fruits de vida eterna.

El camí el tenim trillat, la Pasqua del Senyor ens esperona, on ha arribat el cap els membres també hi arribarem.

On som? Som nets? Estem amb Ell?

Sant Jordi, patró de Catalunya, pregueu per nosaltres perquè cada dia siguem testimonis humils del Crist ressuscitat. Al·leluia!

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 3,13-15,17-19; Sl 4,2.4.7.9 (R.: 7); 1Jo 2,1-5a; Lc 24,35-48

Ets cristià? Ets testimoni?

Nosaltres som testimonis, perquè vivim en comunitat com els deixebles. Però, la nostra vida n’és fidel realment a Jesús ressuscitat? Som testimonis de penediment i de conversió? O bé, encara estem enviant algun WhatsApp, demanant al Pilat d’ofici que indulti a un assassí, mentre matem el qui ens obre el camí de la vida? Encara som susceptibles al pecat, sí, al pecat de paraula, d’obra i d’omissió.

Ens adonem que Jesús és enmig nostre? Vivim amb fe, esperança i caritat. Però, també de vegades, podem viure esglaiats, alarmats i plens de dubtes. Perquè Jesús ens mostra les ferides, les ferides obertes en tants germans nostres, en tants malalts, en tants ferits per tot i de tot amb un futur incert sense esperança.

Malgrat tot això, la presència de Jesús no ens abandona, ja que on hi ha dos reunits en nom de Jesús, Ell és present. I ací, en aquest lloc, en la pregària comunitària de les Hores es fa present.

Ens adonem del preciós, bo i bell do de la pau de Jesús? La pau que Jesús ens dóna, la vivim? Perquè si la vivim, aquesta pau que brolla del cor purificat, ens farà testimonis del ressuscitat. Si som portadors d’aquest do de la pau, haurem de procurar d’esdevenir donadors de pau per als altres. De fet la tranquil·litat, la mansuetud de la vida monàstica pot ajudar en escreix a les persones atrafegades i fatigades del nostre món que poden venir al nostre encontre i refer-se un poc.

Ens adonem que Jesús ens obre el sentir de les Escriptures? Perquè és Ell qui ara en la lectio divina, ara en la litúrgia de la Paraula, va obrint-nos els ulls, va obrint-nos l’enteniment, va obrint-nos la ment a la intel·ligència perquè comprenguem tot el que havia de passar: que el Messies havia de patir, havia de morir a la creu pels nostres pecats i pels de tot el món.

Ara Jesús és el nostre defensor davant del Pare, per això ens ha deixat el preciós do de l’Eucaristia. En la litúrgia Eucarística que ara celebrarem el pa i el vi consagrats, el seu cos i la seva sang, esdevindran per a nosaltres l’aliment essencial, la nostra salut i el remei per a la vida eterna.

Si ja hem fet experiència de conversió, de seguiment de Jesús en la nostra vida, tenim aquest lloc privilegiat per reconèixer Jesús.

És en l’Eucaristia, en la fracció del pa, on amb la litúrgia de la Paraula se’ns obren els sentits de les Escriptures que ens interpel·len en la nostra vida diària.

És en l’Eucaristia, on reconeixem Jesús, on la Paraula es fa carn per nosaltres.

És en l’Eucaristia, on la presència de Jesús ens dóna la pau. El qui viu a la presència de Jesús viu en pau. Jesús ens dóna la pau que foragita les nostres pors.

Vivim en un món on la fe es va desdibuixant, on el dubte, l’alarma, l’esglai, la por, sembla que vol foragitat la pau. Per això, més que mai, cal tenir consciència que som cristians i per això cal predicar en nom de Jesús, a tothom, la conversió i el perdó dels pecats, nosaltres des de la nostra Jerusalem, amb el testimoni de la nostra vida comunitària de pregària.

Déu és a favor nostre. Per això, ens cal viure a la presència de Jesús ressuscitat. Moltes vegades viurem amb les ferides obertes. Però amb la fe en que, malgrat tot el mal que hom pot arribar a experimentar en la seva vida, és la llum del Crist ressuscitat, la única llum que dissipa totes les nostres obscures foscors.

En la presència real de Jesús en l’Eucaristia, tastem el do total que ens ha donat Déu pel seu Fill Jesucrist. Aquest aliment de vida ens farà ser testimonis de vida ara i ací, i testimonis de l’esperança dels béns eterns.

No tinguem cap por, mai més. Jesús ressuscitat és enmig nostre sempre.

Al·leluia! Al·leluia! Al·leluia!

EXÈQUIES DE FRA JOSEP BIOSCA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ac 3,1-10; Salm 104; 1 Co 15,51-57 i Lc 24,13-35

Molt estimat Monsenyor Romà Casanovas pastor de l’Església de Vic en la que nasqué a la fe el nostre germà Josep, familiars i amics de fra Josep, estimats germans.

«Jo crec que Déu és l’única força i l’única esperança que tinc. Perquè d’Ell em ve la força i sóc el que sóc gràcies a Ell. Com diu sant Pau, en Ell som i nosaltres som gràcies a la vida que Ell ens dona i ens ofereix», responia fa poc més d’un any fra Josep, el nostre fra Josep Biosca, a una noia que feia un treball de curs sobre la vida monàstica. Fra Josep ha viscut la centralitat del Crist que estableix sant Benet a la Regla amb tota passió durant 69 anys, ja que el dia de la seva mort, ahir, s’esqueia el 69è aniversari de la seva professió monàstica. Va venir a buscar al Crist en aquest monestir un 1 d’octubre de 1950, no eren temps fàcils per a la comunitat quan aquell jove de 25 anys hi arribà, com tantes vegades abans ho havia fet, amb bicicleta després de pedalejar tres hores des d’Igualada. Ell era d’aquells qui com Pere i Joan vora la porta bonica del Temple sense tenir plata ni or, donava el que tenia, la seva vida per a servir al Crist com el darrer dels germans conversos. Era com Pere i Joan home fidel a la pregària i per tant generós en compartir allò que Déu li havia concedit, la seva fe en Crist.

Ara ha estat cosa d’un instant, d’un tancar i obrir d’ulls i consumit el seu cos en el servei al Crist i als germans demanem nosaltres avui al Senyor ressuscitat que allò que es consumeix es revesteixi d’allò que ja no es pot consumir. Fra Josep, gastat el seu cos mortal al llarg de 95 anys de vida i 70 de vida de monjo; ens ha deixat un exemple que no es podrà consumir mai. Home fidel a la pregària i al treball, discret i assenyat quan li demanàvem un consell o el seu parer; profundament amant de la senzillesa de sants com santa Clara d’Assis. La seva meta la tenia molt clara: buscar al Senyor, arribar davant seu; arribar al moment en que la seva existència mortal es pogués revestir d’aquella que és immortal. Això és el que avui demanem per a ell profundament commoguts per la seva vida de servei a la comunitat, per la seva manera de viure aquests darrers anys quan l’edat i la salut han anat minvant les seves forces i per aquestes darreres setmanes durant les quals s’ha anat consumint pel Senyor amb la mateixa humilitat i discreció amb la que ha volgut viure i ha viscut sempre.

Quan li comunicaves a fra Josep que un altre monjo havia mort afegia invariablement «ja en tenim un altre al cel» i això és precisament el que demanem avui per a ell, que hagi arribat al cel i que havent-lo acollit el Pare misericordiós, d’allí estant ajudi a aquesta comunitat i a tota l’Església.
Si la pregària i el treball han estat els pilars sobre els que ha construït la seva vida de monjo; la seva vida de cristià s’ha fonamentat en la devoció personal, especialment el Sant Rosari, la vida dels sants que llegia amb fruïció i la lectura de la Paraula de Déu en la que confiava per sostenir i rejovenir dia rere dia la seva fe. No li costà pas tant d’entendre ni de creure tot allò que havia anunciat l’Escriptura, perquè començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes va saber reconèixer-hi la figura del Crist. Un text el captivava més que qualsevol altre i era el llibre de Rut; tant sols agafant la seva vella i gastada Bíblia en la versió de Montserrat, hom podia adonar-se del senyal posat sobre la història de Rut perquè la generositat d’aquesta dona vídua quedant-se amb la seva sogra Noemí el corprenia i li era model per a la seva vida d’entrega al Senyor com a monjo.

El cor del nostre germà Josep s’abrusava quan llegia la Paraula de Déu i aquesta era per a ell un camí privilegiat per trobar al Crist que com als deixebles d’Emaús li va sortir al seu pas fa setanta anys i ell com aquells dos caminants li pregà al Senyor tot dient-li: «queda’t amb mi.» I davant qualsevol temptació la seva resposta era la de Rut a Noemí: «No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí hi haurà la meva sepultura.» (Rt 1,16-17).

La Paraula i l’Eucaristia feren que els ulls del nostre germà Josep es mantinguessin oberts a la llum de la fe i el mantinguessin ferm en una vida de treball i pregària. «Déu és la força contínua, la vida i l’existència», responia ell quan li demanaven una definició de Déu. I així avançava cap a la vida eterna, confiat en aquesta força, una força que per a l’Apòstol és la que actua en nosaltres i pot fer infinitament més que tot el que som capaços de demanar o entendre, com escriu a la Carta als Efesis, un altre text estimat pel nostre germà Josep.

Quin missatge ens deixen els nostres germans en marxar cap al Pare? El seu exemple, la seva mateixa vida que li podria ben bé fer exclamar avui a manera de llegat com digué l’Apòstol: «ara jo, us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau.» (Ef 4, 1-3).

Confiem avui a la misericòrdia del Pare al nostre germà Josep que ha cridat d’aquest món cap a Ell en el dia en que la seva ciutat d’Igualada venerava el seu Sant Crist; en el temps en que celebrem la resurrecció del Senyor que és per a nosaltres la porta de l’esperança, perquè Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. No ha estat en va la vida del nostre germà, no ha estat pas buida; ans al contrari la seva vida ha donat molt de fruit i ha estat ben plena. D’això en donem gràcies i per això li demanem al Pare que ara que el té davant seu l’aculli amb braços misericordiosos i li digui «queda’t amb mi».

Que els ulls del nostre germà Josep s’obrin al cel i reconegui al Senyor amb tota la seva resplendor. Que arribant a la Jerusalem celestial es trobi amb els deixebles i amb tots aquells qui al llarg de generacions han anat amb el Senyor i tots junts puguin contemplar al qui realment ha ressuscitat. Que el cor del nostre germà s’abrusi escoltant al Senyor. Que ara pugui veure cara a cara a aquell qui ha estat per al nostre germà força contínua, vida i existència.

I que nosaltres puguem un dia reunir-nos amb ell, lliures ja de la mort i del pecat, participant de la victòria de Jesucrist, nostre Senyor, sobre la mort.

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

MISSA DEL DIA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8 i Jo 20,1-9

La tomba és buida, Maria Magdalena ha trobat la pedra que tancava el sepulcre treta i després Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena han vist que el cos ja no hi és a dins del sepulcre allí on l’havien dipositat i les dones havien vist col·locar-lo. És una evidència física, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia d’estar. D’aquest punt de partida neix l’experiència de fe de cadascun dels personatges, cadascun la seva viscuda com una relació personal amb el Senyor.

Maria Magdalena primer creu que el cos ha estat robat, el seu procés personal la porta a reconèixer al Senyor quan aquest i tant sols quan aquest la crida pel seu nom, un signe de relació directe.

El deixeble estimat en té prou de veure la tomba buida per creure, tot i que encara no ha copsat del tot la relació amb el que deien les Escriptures és però el primer en creure, com havia estat el darrer d’acompanyar Jesús a la creu, l’únic que no l’abandonà.

Pere no acaba de veure-ho amb els ulls de la fe, està desconcertat davant les evidències i qui sap si encara torbat pel record de la seva negació. Trigarà una mica a poder proclamar el missatge i a predicar el que ha viscut darrerament, explicant el seu testimoniatge de la vida pública, de la mort i de la resurrecció del Crist.

Tres camins personals de fe, experiències de fe que poden representar també les nostres; perquè la fe és una experiència personal, única i intransferible; un regal de Déu a cadascun de nosaltres per viure’l amb el conjunt de l’Església.

Jesús confià a Maria Magdalena la seva missió personal, tornar al Pare alhora que transmet la filiació divina a tots els seus. Jesús anuncia que ara Déu és Pare de tots, perquè per la resurrecció, hem estat fets fills amb el Fill i això Jesús ho ha anunciat a una dona i Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó que també ha rebut una missió, comunicar que ara tots són fills de Déu. Després de l’experiència personal ve l’experiència comunitària, eclesial.

No serà fins aleshores, quan la comunitat es trobarà reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades per por. Sols llavors és quan Jesús s’hi fa present enmig, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creurà, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió comunitària de la primitiva Església, en la que Jesús farà tres comunicacions importants, en primer lloc anunciar-los la missió que el Pare l’hi havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc que ells són els qui ara han d’anunciar la bona nova i que per a complir aquesta missió cal la força de l’Esperit Sant sobre ells i això els donarà finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats.

És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i els ministres el poder suficient per perdonar els pecats en nom del Senyor.

Experiència personal i experiència comunitària dos marcs inseparables per viure la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària que es rep l’Esperit Sant i es reben els diversos dons que l’enriqueixen.

El relat de la resurrecció en el quart Evangeli és ric en contingut, l’autor cerca, deixant constància dels diversos fets, que qui ho llegeixi cregui en Jesús i el reconegui com el Messies, el Fill de Déu, tal com han cregut els deixebles, cadascun amb la seva pròpia experiència personal i tots junts en experiència comunitària.

Ara ens toca a nosaltres de creure sense haver vist, vivint amb sinceritat i veritat.

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA EN LA NIT SANTA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mc 16,1-8

En aquesta nit santa, la foscor ha esdevingut llum, la mentida veritat, la incertesa camí i la mort vida. Aquell qui és el camí, la veritat i la vida; aquell qui és la resurrecció i la vida ha abandonat el país dels morts i vencent la mort ens ha donat a tots nosaltres la vida eterna. El Fill de Déu que es volgué fer com un home qualsevol, aquell a qui altres homes mataren i feren davallar al sepulcre, ara per obra de l’Esperit i seguint el pla de la nostra salvació establert pel Pare ha ressuscitat d’entre els morts. Algunes de les dones que el seguien, Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé, han anat al sepulcre per ungir el cos i alçant els ulls han vist apartada la gran pedra que tancava el sepulcre, la mateixa que elles dubtaven de com podrien fer rodolar; hi han entrat i els ha sortit al pas un jove vestit de blanc que els ha anunciat que Jesús de Natzaret, que elles mateixes havien vist sepultar en aquell lloc, ha ressuscitat i efectivament el seu cos ja no hi és. Elles però han marxat tremolant d’esglai, amb gran por i sense atrevir-se a dir res a ningú.

Vora el sepulcre, el lloc on l’havien posat, hi ha espiritualment present tota l’Església universal. Hi som també nosaltres amb les tres dones que s’acosten al sepulcre, abans de l’alba, per a ungir el cos sense vida de Jesús (cf. Mc 16, 1). La seva experiència de fe és la nostra experiència de fe. Amb elles descobrim que la pedra sepulcral ha estat retirada i el cos ja no és allí. «No és aquí», anuncia l’Àngel, mostrant el sepulcre buit i elles miren el lloc on l’havien posat ara buit. La mort ja no té poder sobre Ell (Cf Rm 6, 9), ja no té poder sobre cap de nosaltres incorporats a Ell pel baptisme, en bella expressió de sant Joan Pau II (22 d’abril de 2000). El sepulcre és buit, aquell qui va morir crucificat ha tornat a la vida, a la vida plena i eterna, a aquella que té des de sempre i que nosaltres teníem també i vam perdre pel pecat. Déu havent entrat en la història per l’encarnació en el ventre virginal de Maria, ara l’ha canviat per sempre més. Aquelles dones senten esglai i por, però no és pas que Déu no ho hagués anunciat per endavant, no és pas que el mateix Jesús no ho hagués predit que havia de ressuscitar al tercer dia; perquè tota la història de la salvació, de la que en aquesta nit santa hem escoltat els seus punts principals, anava destinada a aquest dia. Déu ens estima tant que no podia deixar-nos per sempre més al domini de la mort; però a nosaltres durs de cor ens ha costat molt d’entendre i fins i tot veient el sepulcre buit hi haurà qui no entendrà i qui dubtarà.

Vertaderament el Senyor ha ressuscitat i aquest és el centre de la nostra fe. Una fe que avui renovarem tots els batejats, una fe que tu estimat Ivan avui et comprometràs de manera sacramental a professar. Que no et sigui mai una càrrega, ans al contrari que sigui per a tu sempre gràcia de Déu i que la força de l’Esperit que avui rebràs et doni la fortalesa necessària per no defallir mai. Prens una decisió valenta, Déu t’ha cridat a creure en Ell. Tot i que la nostra societat no empeny cap a Déu, Ell segueix cridant a la fe, a la vida consagrada, a la vida matrimonial viscuda des de la fe; no tinguis por doncs de seguir al Crist; tampoc la seva vida entre nosaltres va estar lliure de dificultats; també Ell va patir enveges, traïcions, va conèixer de primera mà com és tota la misèria que arrastrem els homes; però és Déu qui ens va crear a imatge seva, semblants a Ell com hem escoltat en la lectura del llibre del Gènesis. Per això al llarg de la història ha intentat un cop i un altre entrar als nostres cors, malgrat que nosaltres li hem tancat les portes tantes vegades. Finalment el Fill va ser enviat pel Pare per tal de que essent com nosaltres, igual en tot llevat del pecat, pogués mostrar-nos que hi ha un camí cap al Pare i que aquest camí de retorn cap la imatge perduda de Déu és el mateix Crist que avui ha deixat el sepulcre buit, que avui ha vençut la mort i que avui, a través de l’Església, et diu a tu Ivan d’una manera molt especial i concreta estaré amb tu cada dia fins a la fi dels temps.

La resurrecció no és un miracle qualsevol, no és el retorn a la vida terrena de Llàtzer, l’amic del Senyor, és el punt de partida d’una nova vida, el fonament d’un nou món que tenint a Crist com a centre cerca de transformar-lo i atraure’l cap al Crist. La participació en aquest gran esdeveniment a nosaltres ens ve per la fe i el baptisme. El Baptisme és present en la celebració pasqual com és avui present de manera particular en aquesta nostra celebració amb l’administració dels sagraments de la iniciació cristiana al nostre germà Ivan. La resurrecció del Crist és sempre present, no és mai passat; tampoc el Baptisme no és passat, sinó que per mitjà d’ell la mateixa resurrecció ens arriba a nosaltres, per tal d’atreure’ns cap al Crist. El Baptisme és molt més que un acte eclesial formal, que un ritual pensat per a acollir a les persones a l’Església. És molt més que una espècie de purificació i embelliment de l’ànima. És realment participació de la mort i resurrecció del Crist essent per a nosaltres renaixement i transformació en una nova vida. Avui estimat Ivan rebràs l’aigua del baptisme, el crisma de la confirmació i el pa i el vi de l’Eucaristia; els tres sagraments d’iniciació cristiana. Els reps després d’haver-t’ho pensat tant, en cada pas del teu catecumenat, quan has pogut acceptar o refusar-ho lliurement. Ara reps el baptisme és la porta de la vida i del regne, el sagrament que Crist va oferir als homes perquè tinguessin vida eterna. Reps la confirmació significa la unitat del misteri pasqual, la relació entre la missió del Fill i l’efusió de l’Esperit Sant. Reps l’Eucaristia amb la que confirmaràs els dons rebuts i faràs un tast de l’eternitat.

Demanem al Senyor que et guiï i t’acompanyi, que per mitjà de la seva Paraula et doni forces per al camí, que per mitjà dels seus sagraments et doni coratge i que per mitjà de l’exemple de la seva vida t’envigoreixi davant de les dificultats.

RITUS DE LA PREPARACIÓ IMMEDIATA DEL CATECUMEN IVAN CALLEJA. RECITACIÓ DEL SÍMBOL I UNCIÓ DELS CATECÚMENS

Al·locució del P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jo 6,35.63-71

«És l’Esperit qui dona vida», acabem d’escoltar en boca del quart evangelista. Arribes avui estimat Ivan a la fi del camí del teu catecumenat. Aquesta comunitat l’hem compartit amb tu i així hem viscut aquest camí cap a la Pasqua d’una manera encara més intensa i arrelada en la fe de l’Església. Vas demanar de compartir aquesta fe i ara per mostrar davant d’aquesta assemblea que la coneixes, una assemblea que representa a tota l’Església, recitaràs el símbol, el Credo, que recull els punts més fonamentals de la fe de l’Església.

Diràs que creus en Jesucrist crucificat, mort, sepultat i ressuscitat al tercer dia d’entre els morts. Aquest és el centre de la nostra fe que en aquests dies del Tríduum Pasqual celebrem de manera més intensa.

Recorda sempre aquest punts, meditant-hi sovint, aprofundeix-los i avança així en el camí cap al Senyor. El baptisme que si Déu vol avui rebràs no és cap premi, certament és un regal de Déu, el rebem per la gràcia de l’Esperit, però és alhora un fort compromís i l’inici del camí de tot batejat cap al Pare.

Després de mostrar-nos que coneixes i comparteixes la nostra fe seràs ungit amb l’oli dels catecúmens, que tu mateix vas veure beneir pel nostre Arquebisbe en la Missa Crismal. És per tant un signe evident de comunió amb la nostra Església particular de Tarragona i amb el nostre bisbe Joan, amb tota l’Església i amb el nostre Papa Francesc. És un signe de que l’Església demana per a tu fortalesa per acréixer en la fe, coratge per lluitar contra el mal i enteniment per avançar en el coneixement de l’Evangeli.

Que el Senyor et doni la joia de renéixer i de formar part de la seva Església i a tots nosaltres de ser-li fidels sempre.