17 de febrer del 2019

DIUMENGE VI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La societat avança amb uns canvis molt ràpids. Ens trobem en una època marcada per la velocitat de les xarxes socials. Sembla com si hom no està posat al dia, no sigui d’aquest món.

La bona nova de Jesús no canvia, ni fa rebaixes. La bona nova de Jesús és clara. El mal és mal i el bo és bo. No es pot disfressar. Ai els rics, ai els qui posen tot el seu afany en la panxa plena, en la mofa i en la vanaglòria. Maleït serà el qui fa això perquè el seu cor s’allunya de Déu. El mal porta al mal i això és el seu premi mateix.

Però de vegades, tot i no ser molt de carnestoltes, els cristians ens agrada la disfressa, ens agrada considerar bo allò del reconeixement per part dels homes, el poder, la fama, el gaudi de tot el que es pugui pagar amb talonari. Però aquests béns són efímers del tot i no porten al bo i millor, perquè allunyen de Déu.

Per això ens hem de preguntar: On tenim posada l’esperança? Perquè d’esperança en tenim una miqueta tots. Però en qui la tenim posada?

Jesús capgira el pensament de la seva societat, però a nosaltres encara ens convida a la conversió. Ens convida a capgirar els nostres desitjos, les nostres felicitats i la nostra esperança.

Jesús diu clarament: El Regne de Déu és per als feliços. I qui segons ell és feliç, benaurat, o està en camí de ser-ho: el qui te posada la confiança en el Senyor, el pobre, el qui pateix ofenses, sofreix i viu en el plor. Aquests són els hereus del Regne del cel.

«Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes». Ai dels qui no posen la confiança en la vida eterna. Crist ha ressuscitat per portar-nos amb ell al Regne de Déu, lloc d’esperança i felicitat eterna.

Ara no ens hem de descuidar del moviment dels nostres passos. Perquè les nostres accions estiguin dirigides vers la íntima relació amb el Senyor. Estima de cor la llei del Senyor, medita-la i siguis feliç de tenir posada l’esperança en la vida eterna.

10 de febrer del 2019

DIUMENGE V DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 6,1-2a.3-8; Sl 137; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11

Estimats germans i germanes,

Tota acció humana transcorre en escenaris, que han de ser oberts per tres motius: perquè no quedem reduïts als propis límits; perquè les idees, suggeridores, ens inviten a aprofundir; perquè Déu, en la seva immensitat, ens crida a un amor sense fronteres. Dos personatges ens representen a tots nosaltres. Isaïes, en l’escenari magnífic del temple, queda impressionat davant de la pròpia petitesa i de la grandesa de Déu: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers...». La nostra reacció, com la del profeta, és la mateixa: «Ai de mi, no podré parlar». O amb altres paraules: No em comprometis, Senyor, sóc ben poca cosa; em contemplo al mirall i reconec que no avanço, que hi ha molt de camí a recórrer. Però pot passar que de vegades ens sentim còmodes en la tranquil·litat o en la resignació per no qüestionar-nos temes importants. Pere, en el bell escenari natural del llac, davant de Jesús, Déu fet home, reconeix el que som tots: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador». Sense Vós, res no podem. «Veniu, Senyor Jesús!»

Isaïes queda tocat pel foc de l’Esperit que el purifica: «Ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat». Pere escolta de Jesús: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes». Tenim por de no donar la talla pels propis defectes. Tenim por també per les dificultats que se’ns poden presentar. Tenim por al compromís. Déu veu la nostra pobra realitat, però ens veu també com a fills... i confia malgrat tot. Ens invita a revisar la nostra vocació de cristians amb un cor il·luminat per la raó i per la llum del discerniment. També amb un cor ple d’amor i de sentiments. Mirada de foc, profunda i amorosa de Jesús, que inspira confiança en Pere i ens la renova en nosaltres. Crist no ens deixa sols, el seu Esperit està en nosaltres.

Podem contemplar el tercer escenari. El nostre propi: monestir, ambient familiar o laboral. L’escenari de la nostra lluita diària, de les nostres relacions i fidelitats. El llac sembla buit perquè les xarxes no treuen el que esperem. Si ens tanquem en nosaltres, caiem en el desànim. Si mirem Jesús, escoltem la seva invitació provocadora: «Tira endins, intenta-ho de nou». Amb confiança sentiríem l’acció de l’Esperit de Déu i la nostra resposta seria més positiva. Voldríem dir com Sant Pau: «La gràcia que Déu m’ha donat no ha estat infructuosa».

Unim, finalment, els tres escenaris. Podem convertir el nostre ambient quotidià en lloc d’escolta de la Paraula de Déu, com en aquell llac on parlava Jesús i tots tenien en comú el mateix interès en trobar la Saviesa que respon als nostres interrogants. Podem fer de la nostra vida un lloc de pregària, en el temple del nostre cor. Demanen al Senyor que en aquesta triple dimensió visquem amb joia i pau la nostra vocació. «El vostre amor perdura sempre».

3 de febrer del 2019

DIUMENGE IV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 1,4-5. 17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

L’evangelista sant Lluc ens diu al començament del seu evangeli que es proposa escriure una història ordenada de la vida de Jesús, però l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla ja del rebuig de Jesús al començament de la seva vida pública, la qual cosa succeeix al final del camí, a Jerusalem, amb la seva mort a la Creu.

Lluc es planteja tot l’evangeli com una pujada a Jerusalem, però el rebuig i mort a Jerusalem ja apareix anticipat aquí en el seu propi poble de Natzaret. Al llarg de la pujada a Jerusalem anirà manifestant el seu amor enmig d’una creixent conspiració per matar-lo, però no impediran que segueixi portant la bona nova als pobres, fins proclamar-la en l’amor extrem de la Creu.

Aquest és el gran servei de Jesús: el de l’amor. Ens diu l’amor del Pare Déu amb la seva vida i les seves obres, amb un llenguatge i unes obres d’amor. Un amor que venç la mort. Aquest projecte d’amor és el que ens transcriu sant Pau en la seva carta als cristians de Corint: «Un amor pacient, bondadós, sense enveja, sense orgull, no és groller ni egoista, no s’irrita ni porta comptes del mal, no simpatitza amb la injustícia, sinó amb la veritat. Disculpa sempre, es refia sempre, espera sempre, aguanta sempre». Aquest projecte, diu Pau, no passa mai.

Però viure de veritat aquest projecte d’amor és morir, és anar fent el camí de la vida, de cada dia morint-se a si mateix. L’amor és vida, però és també mort. Un morir per recrear nova vida. Però és dur morir. La nostra naturalesa es resisteix a morir. Estem més aferrats a la vida, a una vida que no sempre és veritable vida. No arribem a comprendre que només el morir és garantia de nova vida. És l’exemple sempre viu i actual que trobem en la persona de Jesucrist. I que no arribarem mai a comprendre fins que no ho fem per la nostra part, una experiència viva. Viure i morir, dos verbs que sempre van junts.

El podem percebre i viure en la mateixa naturalesa quan, contemplant el sol del capvespre que mor a l’horitzó donant un relleu especial als colors de tardor de les vinyes, donant lloc que el nostre esperit s’enlairi, com diu el poeta, «en la seva nostàlgia fins a la barbeta de Déu».

Percebre en aquest matrimoni que celebra els seus 50 anys. Van començar el seu amor mirant-se als ulls, somiant i vivint junts i morint junts fins convertir les seves mirades en una sola mirada. Una mirada nova, en la mateixa direcció.

Percebre en el monjo que ja no murmura les deficiències d’una comunitat o d’un superior, sinó que en el seu camí monàstic ha anat morint a si mateix, enriquint la seva vida tot contemplant la Paraula i la vida dels seus germans fins a no estar ja àvid sinó de vessar la riquesa del seu cor en un servei generós i desinteressat.

Aquest va ser el camí de Jesús durant la seva vida històrica. Aquest és el camí de Jesús que ara estem cridats a fer i viure els qui vivim de la fe en ell.

Però és un camí que fa por. Com ha escrit algú: «La prepotència que dona la infal·libilitat que s’ha adjudicat a si mateixa l’Església, i la por que li produeix l’amor que li demana el seu fundador la bloquegen en un patètic exercici d’impotència, mentre pensa que ha sobreviscut a totes les crisis de la humanitat». O escrivia, també, Urs von Balthasar: «va caure sobre l’esperit profètic de l’Església una gebrada que no ha tornat a treure’s del tot del damunt».

D’aquesta manera es compleixen les paraules del Senyor a Jeremies: «Digues-los tot el que jo et manaré. No els tinguis por o jo et faré tenir por d’ells».

No creieu que vivim una fe de mínims, o a la defensiva?, una fe de compliment d’una norma o llei. Però mai des de la llei del cor, la llei de l’amor.

Tenim necessitat d’assumir aquest projecte d’amor, que és foc, per fondre aquesta gebrada que ens congela, o desbloquejar la nostra impotència.

Assumir aquest amor. És la targeta de presentació de Crist. Aquest amor que no és un somni, un impossible, sinó la llei bàsica de les criatures que hem estat creades lliures per donar-se, per participar de la infinita abundància de vida que ens ve de Déu. L’amor és el cor i el veritable centre del dinamisme creador que anomenem vida. L’amor és la vida mateixa en el seu estat de maduresa i de perfecció.

2 de febrer del 2019

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Un home just i pietós i una dona dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i pregàries. A ells els ha estat revelada la vertadera identitat d’aquest noi que va creixent, es va fent fort i entenimentat. Simeó i Anna, com abans els pastors la nit de Nadal o uns mags vinguts de llunyanes terres, són escollits per reconèixer en aquest infant a aquell a qui Déu ha concedit el seu favor; molt més encara, aquell a qui el Pare ha enviat, el seu mateix Fill que per obra de l’Esperit Sant s’ha fet carn de la nostra carn en el si virginal de Maria. En l’encarnació el Fill de Déu emparenta amb la humanitat, esdevé el sacerdot compassiu i acreditat davant de Déu per expiar el pecat, perquè Ell mateix és Déu.

El Fill de Déu s’ha fet home per compartir el nostre dolor, aquest dolor que en Maria esdevindrà com una espasa que li traspassarà l’ànima. Però aquest sofriment no serà pas en va; Crist ha vingut a destruir el nostre dolor en el seu dolor, la nostra mort amb la seva mort; ha vingut a fer-nos lliures, a desvetllar els sentiments amagats als cors; a vèncer el temor a la mort vencent així la mateixa mort. Per Ell ara sabem que la mort no és pas el final, que la mort no és pas la derrota total sinó ans el contrari és l’inici de la vida vertadera i eterna. Que en són d’insignificants un parell de tórtores i dos colomins, com estableix l’antiga llei, al costat del sacrifici que oferirà el mateix Pare per la humanitat, la passió i mort del seu propi Fill.

Mogut per l’Esperit Sant els ulls de Simeó han vist al Salvador, la llum que es revela a les nacions; a la mateixa hora que Anna dona gràcies a Déu i canta les meravelles d’aquest nen, que tot i ser vertaderament un ésser indefens, és aquell qui esperaven tantes generacions durant tant de temps i que havia de venir per redimir Jerusalem; però Jerusalem no el reconeixerà i morint en creu a la ciutat santa la llum de la resurrecció il·luminarà tot el món. De la mà d’uns pares sorpresos de tot allò que senten a dir d’aquell infant, la nova aliança, la redempció entrà al temple per primer cop; aquell qui d’una vegada per sempre servirà de sacrifici per tota la humanitat; es presentat oferint el que prescriu l’antiga llei i prenuncia així un sacrifici per sempre.

El Pare ha enviat al seu Fill únic. Que n’és d’admirable l’obra de la redempció, que n’és d’admirable l’amor de Déu. El Fill s’ha fet home per la nostra salvació, és l’amor de Déu que fa que el Pare enviï al seu Fill perquè qui cregui en Ell tingui vida eterna; perquè l’home estant en comunió amb la Paraula feta carn, rebi la filiació divina i esdevingui Fill de Déu. En expressió de sant Atanasi «si el Fill no hagués sigut Déu veritable, no hauria pogut ser divinitzat, i l’home no hagués pogut estar a la presència del Pare si el qui s’havia revestit del seu cos no era per naturalesa el Verb veritable del Pare.»

Simeó mogut per l’Esperit Sant va al temple, allí reconeix en Jesús al Salvador. No és un infant qualsevol, si Jesús tant sols hagués estat un home bo, que hagués donat bon exemple, com tants d’altres, no molts però si alguns al llarg de la història de la salvació, tot hauria estat inútil. Simeó veu acomplerta la promesa de l’Esperit Sant, de que veuria abans de morir al Salvador. Ara, l’ara de Simeó, és l’ara de la definitiva, nova i vertadera aliança, la que culminarà amb la resurrecció passant pel sacrifici únic i veritable de la creu.

Per la creu de Crist hi passa el dolor de tot el món, tot el dolor de la història passada, present i futura; en la creu hi són representats hi són clavats tots els qui sofreixen: els oprimits, els innocents injustament acusats, les víctimes d’abusos o de qualsevol mena de violència, els qui pateixen fam i set, els empresonats, els qui naveguen en fràgils embarcacions tot cercant treball, habitatge i aliment, els qui pateixen dolor o solitud; crucificats de mil maneres diferents, espases de dolor clavades en les ànimes de tants homes i dones. Amb la resurrecció de Crist tota la humanitat venç la mort i obté la vida eterna.

Que en són de sortosos Simeó i Anna reconeixent en aquell infant al Salvador, veient amb els seus propis ulls com l’eternitat entra en la història, en expressió de sant Joan Pau II. «On es manifesta la humanitat de Déu, la seva benignitat ja no pot restar oculta», diu Sant Bernat. La humanitat glorificada és la font de la nostra salvació, la salvació preparada per presentar-la a tots els pobles, llum que es revela a les nacions, glòria del poble de Déu. La salvació que Simeó i Anna, els fou donada de reconèixer al temple en veure a Jesús, la salvació que Simeó abraçà en prendre en braços a aquell infant, la Paraula feta carn per la nostra salvació.