SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28

Jaume, el seu germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a Jesús, han estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del món Tabor i han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per això Jaume serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent ben bé per qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més aviat eren homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat cridats per Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles, com qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del seu ministeri en fràgils gerres de terrissa, una gerra que s’acabà trencant a cops d’espasa en el cas de Jaume, però que no per això deixà sense amarar la terra regada amb la seva sang i la seva mort fou llavor de fe per als altres.

D’on els venia la força per vèncer les contrarietats que els envoltaven pertot arreu? Quan encerclats no sabien con fugir fins a trobar a la fi una sortida, a qui podien recórrer? Estaven plens de fe, se sentien plens de fe en la resurrecció perquè n’havien estat testimonis i sabien que podien confiar plenament en aquell a qui havien seguit i per qui havien estat evangelitzats.

Deixebles de la primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, no per això estan lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els desconcerta i creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o directament instigada pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un lloc al nou regne. I així va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc d’honor, perquè ell fou el primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva vida i ocupà així un lloc de vertader privilegi en el regne, el tron del martiri. L’aconseguí no pas com en algun moment s’imaginava, l’aconseguí compartint la mort de Crist i compartint així també la seva resurrecció. Ens ho ha dit l’Apòstol: «sempre portem en el nostre cos els senyals de l’agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida.»

Jaume, Pere i Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un camí, un camí de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i efímer com tot regne mundà; a participar del vertader regne. També tot creient hem de fer camí en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge de la bona nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats pel mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne, compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia, Ell mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se servir sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren a Ell mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència del ressuscitat i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava d’entendre.

La seva fe anà madurant, i «aquesta maduració de la fe va ser duta a terme en plenitud per l’Esperit Sant a la Pentecosta, de manera que Jaume, quan va arribar el moment del testimoniatge suprem, no es va fer enrere.» (Benet XVI, Audiència general 21 de juny de 2006).

Jesús els havia preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia respost davant dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16,15-16). Aquesta seva resposta es veié corroborada amb una resposta molt més gran, el lliurament de la seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb confiança. Jaume fou el primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim, darrera vindrien els altres. Amb la seva vida, amb la seva mort, essent passat a espasa per voler d’aquells qui maldaven, sense saber ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió de l’Evangeli, donà un testimoni, una resposta definitiva sobre qui era Crist.

Una mort així no és casual, un testimoni així no s’improvisa és fruit d’un camí de fe, d’un pelegrinatge, d’una trajectòria vital de compromís amb el Crist. «Obeir a Déu és primer que obeir als homes» digueren els apòstols encapçalats per Pere i dient això resumien tota la saviesa del seu camí, Déu com a centre de la seva vida, del seu ministeri, de la seva mort.

Els apòstols, els màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la realitat més viva de la fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El seu testimoniatge, el seu exemple ens és també avui un model, un referent, un exemple a seguir.

En paraules de sant Joan Pau II: «La missió de l’Església va començar a realitzar-se precisament gràcies al fet que els Apòstols, plens de l’Esperit Sant rebut en el Cenacle el dia de Pentecosta, van obeir a Déu abans que als homes. Aquesta obediència la van pagar amb el sofriment, amb la sang, amb la mort. La fúria dels jerarques del Sanedrí de Jerusalem es va estavellar amb una decisió indestructible, la decisió que a Jaume el va portar al martiri, quan Herodes va tirar mà a alguns de l’Església per a maltractar-los. I va donar mort a Jaume, germà de Joan, per l’espasa. Ell va ser el primer dels Apòstols que va sofrir el martiri. (...) La fe de l’Església té el seu origen i fonament en el missatge de Jesús que els Apòstols van estendre per tot el món. Per la fe, que es manifesta com a anunci, testimoniatge i doctrina, es transmet sense interrupció històrica la revelació de Déu en Jesucrist als homes.» (9 de novembre de 1982).

Els deixebles de Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de la fe no està en destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers Crist, sabent sofrir i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que als homes, per fidelitat al Déu de l’amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume, aquest és el llegat dels apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir i d’avui; testimonis sempre del Crist.

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 18,20-32; Sl 137,1-2a.2bc-3.6-7.8; Col 2,12-14 i Lc 11,1-13

«Encara goso parlar al meu Senyor, jo que soc pols i cendra», així es dirigia Abraham, el nostre pare en la fe, a Déu. La seva era una pregaria confiada i alhora efectiva, insistint aconseguí de salvar molts justos perquè Déu sabia que no pas tota aquella ciutat vivia sota el pecat, que hi havia cinquanta, quaranta o deu justos. La seva pregària fou atesa, Abraham trucà i Déu li obrí la porta de la seva gran misericòrdia.

La nostra pregària ara i aquí, en aquests temps que són els nostres, per a nosaltres que també som pols i cendra, és una pregària confiada, com la d’Abraham però sobretot esperançada, segurs de que si demanem, Déu ens donarà, confiats de que si el cerquem el trobarem, certs de que si truquem, Déu ens obrirà. Jesús ens convida adreçar-nos a Déu d’una manera nova, confiada i esperançada, però nova perquè ara i pel mateix Crist Déu és el nostre Pare.

Amb Crist i per Crist hi ha un abans i un després, els qui érem morts per les nostres culpes hem rebut la vida juntament amb Crist, pel baptisme hem estat sepultats amb Crist i amb Ell també hem ressuscitat, com ens ha dit l’Apòstol.

Crist no ens ha ensenyat tan sols una pregària, ens ha fet fills, ens ha donat a Déu com a Pare i si un fill demana ni que sigui un peix, ni que sigui un ou al seu pare, no rebrà pas ni una serp ni un escorpí; el que rebrem del Pare serà l’Esperit Sant. Per això li diem confiats Pare nostre, perquè és el nostre Pare.

Nosaltres no sabem que hem de demanar per a pregar com cal, diem moltes vegades abans del Parenostre en la celebració eucarística; és el mateix Crist qui ens ha ensenyat com ens hi hem d’adreçar, com ens cal pregar. A pregar se n’aprèn pregant. Crist ens ha ensenyat a pregar, pregant ell mateix; passant-se la nit pregant, pujant a la muntanya a pregar, pregant abans de la seva passió i de la seva mort a la muntanya de les Oliveres on va encoratjar a uns endormiscats apòstols a vetllar i a pregar, mentre ell mateix de genolls, pregava, amb una angoixa de mort però alhora amb intensitat i confiat en fer la voluntat del Pare.

Però potser ens hauríem d’aturar una mica a pensar que vol dir pregar, què significa per a nosaltres la pregària, quin paper hi juga en la nostra vida. Sovint es diu que els monjos som uns professionals de la pregària, que la nostra feina principal és pregar i a vegades s’hi afegeix que preguem en nom de tota l’Església. És cert i alhora incert; la pregària, l’ofici diví i la pregària personal, ocupa i centra una part molt important de la nostra vida, del nostre dia a dia; però a pregar tots hi som convidats, no hi ha professionals de la pregària perquè es prega perquè s’estima, es prega per amor a Déu, al nostre Pare i tots som convidats a estimar-lo.

La pregària ha de formar part de la vida de tots i cadascun dels creients, perquè la pregària alimenta i envigoreix la fe. La fe tota sola, sense obres és morta, cert, però la fe sense la pregària no pot sobreviure.

«La revelació s’ha realitzat a través de paraules i d’obres que remeten sempre, recíprocament, les unes a les altres; des del principi i de continu tot convergeix cap a Crist, plenitud de la revelació i de la gràcia, i cap al do de l’Esperit Sant que fa a l’home capaç de rebre i contemplar les paraules i les obres de Déu, i de donar-li gràcies i adorar-lo.» (Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre alguns aspectes de la meditació cristiana; 6). I amb la pregària li donem gràcies i l’adorem

Per això Crist ens mostra en la seva mateixa vida que pregar és fonamental i també ens diu com pregar ensenyant-nos una manera molt determinada de fer-ho, amb unes paraules molt concretes. El Parenostre, l’oració del Senyor, l’oració dominical, és la pregària que el mateix Crist ens ha deixat per adreçar-nos al Pare, que és el seu pare i el nostre pare, que és el seu Déu i és el nostre Déu, Déu i Pare de tots per l’acció redemptora del Crist.

En la versió de l’Evangeli segons sant Lluc que avui hem escoltat tenim una forma més breu del Parenostre respecte a la de l’Evangeli segons sant Mateu, que és la que emprem habitualment. Lluc va a allò essencial; però sigui una o altra versió el Parenostre conté segurament les paraules que immediatament ens venen al cap quan volem pregar, quan necessitem pregar; perquè les hem aprés de petits en l’àmbit familiar, o així era habitualment fins fa poc, i ens acompanyen al llarg de la nostra vida, sovint fins al darrer alè.

Per a pregar cal creure en aquell a qui s’adreça la pregària, per a creure cal pregar a aquell en qui es creu. Crist sols ensenyà als seus una pregària després d’haver pregat ell mateix. Aquell qui és ell mateix Déu doncs quina necessitat pot tenir de pregar? Per a Crist pregar és unir-se, estar en comunió amb el Pare i ens ensenya a nosaltres a fer-ho també; Crist ens obre el camí a la pregària directe amb el Pare, amb el nostre Pare i a nosaltres ens pertoca santificar el seu nom, honorar el seu regne i perdonar per tal de poder ser perdonats i ser així saciats de pa i alliberats de la temptació. No és un mal intercanvi.

Preguem també avui amb les mateixes paraules que Crist ens va ensenyar amb la confiança de que si demanem, Ell ens donarà; amb la certesa de que si el cerquem, Ell ens trobarà; amb la confiança de que si truquem a la seva porta, Ell ens obrirà i ens donarà l’Esperit Sant.

SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Joan Planellas Barnosell
Pr 2,1-9; Sl 1,1-6; Ef 4,1-6; Lc 22,24-27

Molt estimat Pare Abat. Molt estimats monjos d’aquest monestir de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Poble sant de Déu.

És per a mi una gran alegria compartir amb vosaltres, monjos cistercencs de Poblet, i amb tots els amics i amigues que els acompanyeu, la solemnitat d’avui. Cada carisma de la diòcesi és joia i riquesa per a tot el poble sant de Déu que peregrina a Tarragona, i n’estic veritablement agraït.

No cal dir que Sant Benet és un dels homes que més beneficis ha aportat a la mare Església, i la seva llum és encara ara vigent i atractiva per a tants cristians i cristianes que volen llençar-se a l’aventura de l’Evangeli. La seva vida i els seus ensenyaments, que escoltaríem de vosaltres sense cansar-nos-en, són testimoni vivent de la predicació del Regne. Deixeu-me’n entrellucar alguns trets fonamentals a partir de les lectures d’avui.

Al costat dels savis israelites, Benet va entendre la saviesa com el millor bé desitjable. Parar l’orella a la saviesa i obrir el cor al seny són en el fonament de la seva radicalitat de vida, a punt per deixar riqueses i honors, com va fer amb generositat abundant. No hi ha tresor comparable a la intel·ligència. Aquesta tot s’ho val, però no arriba sola; és un do, però necessita la nostra lliure aportació de desig, de constància, de paciència. Benet vol contribuir-hi fundant el que ell anomena «l’escola del servei diví», una escola radical i apassionant on aprendre els misteris de la vida humana i de la vida divina.

Llegint la Regla ja s’entén que l’afany de Benet no és l’estudi per l’estudi ni la pregària per la pregària, sinó arribar amb profunditat a allò que diu la primera lectura: llavors «comprendràs què vol dir venerar el Senyor i trobaràs el coneixement de Déu», és a dir, dit amb paraules més entenedores, «llavors sabràs venerar el Senyor, arribaràs a conèixer el que Déu vol» (Pr 2,5). Es tracta, doncs, de cercar la intel·ligència de la fe, aquell sisè sentit que ens obre als pensaments sorprenents de Déu fins a aprendre a reposar en ell. Repassar de nit i de dia la Llei de Senyor, com hem cantat en el salm, és l’aposta del nostre sant, una manera concreta i efectiva de cercar la saviesa divina sense defallir.

Per això avui, amb emoció, sentim altra vegada i de manera renovada la seva veu: «Fill meu, fes cas del que et dic, fica’t al cap els meus preceptes» (Pr 2,1), paraules molt properes a l’inici del pròleg de la Regla: «escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor». Només els bons mestres, aquells que saben que el seu servei és alhora un do i una missió, s’atreveixen a demanar que els escoltem, que els seguim, que els obeïm. Però ―fixem-nos-hi―, la relació demanada és la paterno-filial, perquè, en realitat, no es tracta d’ajudar a acumular coneixements ―recordeu, en aquest sentit que n’hi ha que aconsegueixen molts títols acadèmics però els manca sentit comú o la percepció de les coses espirituals―; per tant, no es tracta ―com deia― d’acumular coneixements, sinó d’engendrar vida, vida plena, la vida de Crist. Qui no tingui anhel d’aquesta vida, qui no tingui anhel de Crist, no podrà entrar en la dinàmica de Benet.

Per això, a l’igual que el savi israelita, Benet entén que el mestre, com un pare, ha de vetllar amorosament per aquells que Déu li encomana. No és aquesta, doncs, una posició de privilegi ni de poder, sinó, més aviat al contrari, de servei i de responsabilitat, perquè com diu la Regla parlant de l’abat: «no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor» (RB II, 4). El qui escolta té el mateix desig de Crist, reconeix la veu de l’únic pastor, sent que els seus passos són guardats directament pel cel. L’important de tot plegat és captar que en el desig de la saviesa hom no va mai sol. Sempre hi ha un mestratge i sempre hi ha un aprenentatge, però en definitiva tots som deixebles de l’únic Mestre i seguim un mateix guia, de manera que tot ho vivim de manera circular, ensenyant i escoltant a la vegada, a manera de la Santíssima Trinitat, font de comunió autèntica.

Aquesta essència trinitària ens mena a una actitud molt subratllada per Benet: la humilitat. No es tracta, està clar, de posats o formes externes. Estem parlant de la virtut, de la força interior, que ens deixa penetrar el misteri de Crist, que no ha vingut a ser servit sinó a servir. I la humilitat, com la saviesa, es treballa, es guanya, s’aconsegueix poc a poc, dia a dia, escoltant cada circumstància de la vida, cada paraula del germà, oberts a transformar cada dia de nou la nostra vida, de renovellar-la, purificant tot allò que no és amor.

Els deixebles van haver de fer un llarg camí d’aprenentatge per captar que el Regne no s’aconsegueix a base de privilegis, honors i lloances. Com els va costar assumir el camí quenòtic, de despreniment, d’abaixament, que Jesús mostrà en la seva pròpia persona fins a l’extrem! L’Evangeli d’avui descriu una d’aquestes tantes escenes, sempre xocants, sempre interpel·lants. Diu Jesús: «el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix». I és que és realment difícil d’entendre que Lluc situï el passatge que acabem d’escoltar immediatament després del relat del Sant Sopar. En aquest sentit, els paral·lels d’aquest passatge que trobem en els altres Evangelis Sinòptics ―Mateu i Marc― es troben en el context de la seva predicació i no en els dies de la passió. De fet, en el Sopar Pasqual, Jesús expressa el contingut profund d’allò que està a punt de succeir: el seu cos perdrà l’alè, sí, però, com a entrega per nosaltres, com a aliment de vida eterna; la seva sang caurà a terra, sí, però vessada com a signe de nova i definitiva aliança. La seva mort, doncs, aparentment fracàs del Mestre, esdevindrà el triomf de l’amor en majúscules.

En aquest context d’entrega total, de despreniment total, els deixebles tornen a equivocar-se de camí. L’Evangeli de Lluc ens diu que, en el context de l’Últim Sopar, es posaren a discutir quin havia de ser tingut pel més important. Hores abans de la mort de Jesús, ¿realment encara no han entès la dinàmica del Regne? ¿Realment encara no han entès que qui perd guanya i que qui guanya perd? El nou error dels deixebles ens posa en atenció: segles després de la mort de Jesús, ¿ho hem entès nosaltres? ¿Hem entès veritablement quina és la dinàmica del Regne proclamat per Jesús?

La paciència del Mestre possibilita una nova catequesi per a tots aquells que el vulguin seguir. «el més important entre vosaltres ha d’ocupar el lloc del més jove, i el qui mana el lloc del qui serveix» (Lc 22,26). Ens ho creiem això? Benet sí. Com va captar que aquest és l’únic camí que porta directament a la lògica evangèlica! Com va saber remarcar la humilitat com a pedagogia imprescindible, proposant en la seva Regla fins a dotze graons que demanen vivències ben radicals! (vegeu RB VI, 67).

I la humilitat del qui serveix és també l’únic camí vers la comunió fraterna, massa sovint atacada per egocentrismes i individualismes. Potser oblidem que el veritable testimoniatge de l’amor és viure per fer possible la utopia del testament que Jesús ens deixà: «que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17,21). L’escola de Benet és també escola de comunió i de sinodalitat, de la qual també el nostre Sínode ha d’aprendre. La saviesa i la humilitat, que ens porten a la relació personal i profunda amb el Pare, ens fan disponibles als germans, desitjosos de la vida de cadascú que alimenta la vida de tots, comptant, és clar, també la dels més pobres i menyspreats de la societat. La vida cenobítica ens fa present les paraules de Pau que hem escoltat a la segona lectura: «un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots» (Ef 4,5-6).

Benet no pot ser més concret a l’hora de posar-ho en pràctica. Deixeu-me acabar llegint-lo amb aquestes paraules de la Regla que tantes vegades heu meditat: «Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb amor ferventíssim, és a dir, que s’avancin a honorar-se els uns als altres; que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb afecte sincer i humil» (Regla LXXII, 3-10).

Estimats germans monjos de Poblet, no deixeu mai de mostrar-nos, amb les vostres vides i amb els vostres ensenyaments, el camí autèntic de l’Evangeli. L’Església que peregrina a Tarragona us necessita. Necessitem el vostre testimoniatge i la vostra valentia. Que sant Benet us hi ajudi i acompanyi amb el seu testimoniatge. Bona festa a tots!

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dt 30,10-14; Sl 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37 (R.: 33); Col 1,15-20; Lc 10,25-37

L’avui, el gaudi, l’esport, el plaer, la fama, els diners, el poder, l’orgull, la supèrbia, ens poden fer viure en la nostra realitat humana més materialista que tenim a l’abast.

Perquè hem de pensar en la vida eterna? A mi el que m’interessa és l’avui.

Però, si ens professem cristians hem de rebutjar el que és contrari a aquest nom i seguir el que li escau. Hem sentit en l’oració col·lecta.

I què ens escau?

Començant pels llibres de Moisès, en el Deuteronomi ens diu: Escolta, guarda i converteix-te. Escolta el Senyor el teu Déu, guarda els seus manaments, i et convertiràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima. La Llei no és massa difícil, ni és fora del teu abast. Són paraules que tens molt a prop, les tens als llavis, les tens al cor.

Necessitem un cor ben humil per amarar-nos de la Paraula de Déu.

I què ens escau més?

Més fe. Fe en Jesucrist, imatge del Déu invisible. Per qui tot ha estat creat, per qui tot ha estat reconciliat, per qui ens ha vingut la pau, per la sang de la seva creu.

Necessitem més fe en la Paraula de Déu encarnada, Jesucrist.

I què ens escau més si volem tenir part en la seva herència, la vida eterna?

Estimar el Senyor amb tot el cor, estimar els altres com a tu mateix.

Però, per a mi, ¿qui són aquests altres?

L’altre no està molt lluny, gairebé, sempre hi ha un altre molt a prop nostre que et necessita. Perquè l’altre pot ser que no et caigui en gràcia, però, pensa que Jesús ens ha dit: tot allò que fèieu a un d’aquests, m’ho fèieu a mi. Sant Benet en la seva Regla també ens exhorta a acollir el foraster com el Crist.

No podem passar de llarg per l’altra banda del camí, perquè sols hi ha un camí que ens porta a la veritat. No podem girar els ulls, davant les persones ferides de la nostra societat, com si no fos assumpte nostre.

Necessitem obrir els ulls del nostre cor per preocupar-nos, ocupar-nos i compadir-nos dels altres més necessitats. Així, la llum de la veritat ens farà trobar el bon camí cap a Crist.

Ara en l’Eucaristia es fa present el Senyor i se’ns dona com aliment, per a que els nostres ulls del cor s’obrin a descobrir els altres que de segur sempre anirem trobant en el nostre camí cap a la vida eterna.

Com Déu s’ha compadit de nosaltres per Jesucrist, el diví samarità, que ens ha reconciliat amb ell. També nosaltres hem de fer el mateix, i compadir-nos dels altres. L’entrada per a la vida eterna és la compassió.