SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Joan Planellas Barnosell
Pr 2,1-9; Sl 1,1-6; Ef 4,1-6; Lc 22,24-27

Molt estimat Pare Abat. Molt estimats monjos d’aquest monestir de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Poble sant de Déu.

És per a mi una gran alegria compartir amb vosaltres, monjos cistercencs de Poblet, i amb tots els amics i amigues que els acompanyeu, la solemnitat d’avui. Cada carisma de la diòcesi és joia i riquesa per a tot el poble sant de Déu que peregrina a Tarragona, i n’estic veritablement agraït.

No cal dir que Sant Benet és un dels homes que més beneficis ha aportat a la mare Església, i la seva llum és encara ara vigent i atractiva per a tants cristians i cristianes que volen llençar-se a l’aventura de l’Evangeli. La seva vida i els seus ensenyaments, que escoltaríem de vosaltres sense cansar-nos-en, són testimoni vivent de la predicació del Regne. Deixeu-me’n entrellucar alguns trets fonamentals a partir de les lectures d’avui.

Al costat dels savis israelites, Benet va entendre la saviesa com el millor bé desitjable. Parar l’orella a la saviesa i obrir el cor al seny són en el fonament de la seva radicalitat de vida, a punt per deixar riqueses i honors, com va fer amb generositat abundant. No hi ha tresor comparable a la intel·ligència. Aquesta tot s’ho val, però no arriba sola; és un do, però necessita la nostra lliure aportació de desig, de constància, de paciència. Benet vol contribuir-hi fundant el que ell anomena «l’escola del servei diví», una escola radical i apassionant on aprendre els misteris de la vida humana i de la vida divina.

Llegint la Regla ja s’entén que l’afany de Benet no és l’estudi per l’estudi ni la pregària per la pregària, sinó arribar amb profunditat a allò que diu la primera lectura: llavors «comprendràs què vol dir venerar el Senyor i trobaràs el coneixement de Déu», és a dir, dit amb paraules més entenedores, «llavors sabràs venerar el Senyor, arribaràs a conèixer el que Déu vol» (Pr 2,5). Es tracta, doncs, de cercar la intel·ligència de la fe, aquell sisè sentit que ens obre als pensaments sorprenents de Déu fins a aprendre a reposar en ell. Repassar de nit i de dia la Llei de Senyor, com hem cantat en el salm, és l’aposta del nostre sant, una manera concreta i efectiva de cercar la saviesa divina sense defallir.

Per això avui, amb emoció, sentim altra vegada i de manera renovada la seva veu: «Fill meu, fes cas del que et dic, fica’t al cap els meus preceptes» (Pr 2,1), paraules molt properes a l’inici del pròleg de la Regla: «escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor». Només els bons mestres, aquells que saben que el seu servei és alhora un do i una missió, s’atreveixen a demanar que els escoltem, que els seguim, que els obeïm. Però ―fixem-nos-hi―, la relació demanada és la paterno-filial, perquè, en realitat, no es tracta d’ajudar a acumular coneixements ―recordeu, en aquest sentit que n’hi ha que aconsegueixen molts títols acadèmics però els manca sentit comú o la percepció de les coses espirituals―; per tant, no es tracta ―com deia― d’acumular coneixements, sinó d’engendrar vida, vida plena, la vida de Crist. Qui no tingui anhel d’aquesta vida, qui no tingui anhel de Crist, no podrà entrar en la dinàmica de Benet.

Per això, a l’igual que el savi israelita, Benet entén que el mestre, com un pare, ha de vetllar amorosament per aquells que Déu li encomana. No és aquesta, doncs, una posició de privilegi ni de poder, sinó, més aviat al contrari, de servei i de responsabilitat, perquè com diu la Regla parlant de l’abat: «no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor» (RB II, 4). El qui escolta té el mateix desig de Crist, reconeix la veu de l’únic pastor, sent que els seus passos són guardats directament pel cel. L’important de tot plegat és captar que en el desig de la saviesa hom no va mai sol. Sempre hi ha un mestratge i sempre hi ha un aprenentatge, però en definitiva tots som deixebles de l’únic Mestre i seguim un mateix guia, de manera que tot ho vivim de manera circular, ensenyant i escoltant a la vegada, a manera de la Santíssima Trinitat, font de comunió autèntica.

Aquesta essència trinitària ens mena a una actitud molt subratllada per Benet: la humilitat. No es tracta, està clar, de posats o formes externes. Estem parlant de la virtut, de la força interior, que ens deixa penetrar el misteri de Crist, que no ha vingut a ser servit sinó a servir. I la humilitat, com la saviesa, es treballa, es guanya, s’aconsegueix poc a poc, dia a dia, escoltant cada circumstància de la vida, cada paraula del germà, oberts a transformar cada dia de nou la nostra vida, de renovellar-la, purificant tot allò que no és amor.

Els deixebles van haver de fer un llarg camí d’aprenentatge per captar que el Regne no s’aconsegueix a base de privilegis, honors i lloances. Com els va costar assumir el camí quenòtic, de despreniment, d’abaixament, que Jesús mostrà en la seva pròpia persona fins a l’extrem! L’Evangeli d’avui descriu una d’aquestes tantes escenes, sempre xocants, sempre interpel·lants. Diu Jesús: «el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix». I és que és realment difícil d’entendre que Lluc situï el passatge que acabem d’escoltar immediatament després del relat del Sant Sopar. En aquest sentit, els paral·lels d’aquest passatge que trobem en els altres Evangelis Sinòptics ―Mateu i Marc― es troben en el context de la seva predicació i no en els dies de la passió. De fet, en el Sopar Pasqual, Jesús expressa el contingut profund d’allò que està a punt de succeir: el seu cos perdrà l’alè, sí, però, com a entrega per nosaltres, com a aliment de vida eterna; la seva sang caurà a terra, sí, però vessada com a signe de nova i definitiva aliança. La seva mort, doncs, aparentment fracàs del Mestre, esdevindrà el triomf de l’amor en majúscules.

En aquest context d’entrega total, de despreniment total, els deixebles tornen a equivocar-se de camí. L’Evangeli de Lluc ens diu que, en el context de l’Últim Sopar, es posaren a discutir quin havia de ser tingut pel més important. Hores abans de la mort de Jesús, ¿realment encara no han entès la dinàmica del Regne? ¿Realment encara no han entès que qui perd guanya i que qui guanya perd? El nou error dels deixebles ens posa en atenció: segles després de la mort de Jesús, ¿ho hem entès nosaltres? ¿Hem entès veritablement quina és la dinàmica del Regne proclamat per Jesús?

La paciència del Mestre possibilita una nova catequesi per a tots aquells que el vulguin seguir. «el més important entre vosaltres ha d’ocupar el lloc del més jove, i el qui mana el lloc del qui serveix» (Lc 22,26). Ens ho creiem això? Benet sí. Com va captar que aquest és l’únic camí que porta directament a la lògica evangèlica! Com va saber remarcar la humilitat com a pedagogia imprescindible, proposant en la seva Regla fins a dotze graons que demanen vivències ben radicals! (vegeu RB VI, 67).

I la humilitat del qui serveix és també l’únic camí vers la comunió fraterna, massa sovint atacada per egocentrismes i individualismes. Potser oblidem que el veritable testimoniatge de l’amor és viure per fer possible la utopia del testament que Jesús ens deixà: «que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17,21). L’escola de Benet és també escola de comunió i de sinodalitat, de la qual també el nostre Sínode ha d’aprendre. La saviesa i la humilitat, que ens porten a la relació personal i profunda amb el Pare, ens fan disponibles als germans, desitjosos de la vida de cadascú que alimenta la vida de tots, comptant, és clar, també la dels més pobres i menyspreats de la societat. La vida cenobítica ens fa present les paraules de Pau que hem escoltat a la segona lectura: «un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots» (Ef 4,5-6).

Benet no pot ser més concret a l’hora de posar-ho en pràctica. Deixeu-me acabar llegint-lo amb aquestes paraules de la Regla que tantes vegades heu meditat: «Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb amor ferventíssim, és a dir, que s’avancin a honorar-se els uns als altres; que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb afecte sincer i humil» (Regla LXXII, 3-10).

Estimats germans monjos de Poblet, no deixeu mai de mostrar-nos, amb les vostres vides i amb els vostres ensenyaments, el camí autèntic de l’Evangeli. L’Església que peregrina a Tarragona us necessita. Necessitem el vostre testimoniatge i la vostra valentia. Que sant Benet us hi ajudi i acompanyi amb el seu testimoniatge. Bona festa a tots!