SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28

Jaume, el seu germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a Jesús, han estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del món Tabor i han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per això Jaume serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent ben bé per qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més aviat eren homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat cridats per Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles, com qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del seu ministeri en fràgils gerres de terrissa, una gerra que s’acabà trencant a cops d’espasa en el cas de Jaume, però que no per això deixà sense amarar la terra regada amb la seva sang i la seva mort fou llavor de fe per als altres.

D’on els venia la força per vèncer les contrarietats que els envoltaven pertot arreu? Quan encerclats no sabien con fugir fins a trobar a la fi una sortida, a qui podien recórrer? Estaven plens de fe, se sentien plens de fe en la resurrecció perquè n’havien estat testimonis i sabien que podien confiar plenament en aquell a qui havien seguit i per qui havien estat evangelitzats.

Deixebles de la primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, no per això estan lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els desconcerta i creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o directament instigada pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un lloc al nou regne. I així va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc d’honor, perquè ell fou el primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva vida i ocupà així un lloc de vertader privilegi en el regne, el tron del martiri. L’aconseguí no pas com en algun moment s’imaginava, l’aconseguí compartint la mort de Crist i compartint així també la seva resurrecció. Ens ho ha dit l’Apòstol: «sempre portem en el nostre cos els senyals de l’agonia de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida.»

Jaume, Pere i Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un camí, un camí de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i efímer com tot regne mundà; a participar del vertader regne. També tot creient hem de fer camí en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge de la bona nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats pel mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne, compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia, Ell mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se servir sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren a Ell mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència del ressuscitat i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava d’entendre.

La seva fe anà madurant, i «aquesta maduració de la fe va ser duta a terme en plenitud per l’Esperit Sant a la Pentecosta, de manera que Jaume, quan va arribar el moment del testimoniatge suprem, no es va fer enrere.» (Benet XVI, Audiència general 21 de juny de 2006).

Jesús els havia preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia respost davant dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16,15-16). Aquesta seva resposta es veié corroborada amb una resposta molt més gran, el lliurament de la seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb confiança. Jaume fou el primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim, darrera vindrien els altres. Amb la seva vida, amb la seva mort, essent passat a espasa per voler d’aquells qui maldaven, sense saber ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió de l’Evangeli, donà un testimoni, una resposta definitiva sobre qui era Crist.

Una mort així no és casual, un testimoni així no s’improvisa és fruit d’un camí de fe, d’un pelegrinatge, d’una trajectòria vital de compromís amb el Crist. «Obeir a Déu és primer que obeir als homes» digueren els apòstols encapçalats per Pere i dient això resumien tota la saviesa del seu camí, Déu com a centre de la seva vida, del seu ministeri, de la seva mort.

Els apòstols, els màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la realitat més viva de la fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El seu testimoniatge, el seu exemple ens és també avui un model, un referent, un exemple a seguir.

En paraules de sant Joan Pau II: «La missió de l’Església va començar a realitzar-se precisament gràcies al fet que els Apòstols, plens de l’Esperit Sant rebut en el Cenacle el dia de Pentecosta, van obeir a Déu abans que als homes. Aquesta obediència la van pagar amb el sofriment, amb la sang, amb la mort. La fúria dels jerarques del Sanedrí de Jerusalem es va estavellar amb una decisió indestructible, la decisió que a Jaume el va portar al martiri, quan Herodes va tirar mà a alguns de l’Església per a maltractar-los. I va donar mort a Jaume, germà de Joan, per l’espasa. Ell va ser el primer dels Apòstols que va sofrir el martiri. (...) La fe de l’Església té el seu origen i fonament en el missatge de Jesús que els Apòstols van estendre per tot el món. Per la fe, que es manifesta com a anunci, testimoniatge i doctrina, es transmet sense interrupció històrica la revelació de Déu en Jesucrist als homes.» (9 de novembre de 1982).

Els deixebles de Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de la fe no està en destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers Crist, sabent sofrir i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que als homes, per fidelitat al Déu de l’amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume, aquest és el llegat dels apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir i d’avui; testimonis sempre del Crist.