Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8
Fa vuit-cents anys del primer pessebre, fet per sant Francesc d’Assís. El qui
va cantar poèticament el germà sol i la germana lluna ens ensenyava així a fer
participar tota la creació en la bellesa i en la joia de l’encarnació. En
efecte, el pessebre subratlla la dimensió còsmica del Nadal, del misteri del
Déu que s’encarna assumint des de la seva profunditat la realitat creada pel
seu mateix Verb. L’evangeli d’avui, amb la icona del sepulcre buit, també ho
posa de manifest: és des d’aquest sepulcre que Déu ha baixat a les profunditats
de la terra i n’ha ressuscitat estirant de la mà Adam i Eva i, amb ells, tota
la creació redimida.
Aquest vespre tornarem a subratllar aquesta dimensió còsmica del Nadal amb el
cant d’una antífona impressionant manllevada de la litúrgia ambrosiana: «Omnes
patriarchæ præclamaverunt Te»: «Tots els patriarques us proclamaren i tots els
profetes us anunciaren; els àngels us mostraren als pastors; el cel us donà a
conèixer amb l’estrella; i tots els justos us acolliren amb goig». La litúrgia
ambrosiana canta aquesta antífona a les II Vespres de l’Epifania, després del
lucernari inicial. El cor, aplegat entorn del bisbe, la canta quatre vegades
seguides, per simbolitzar l’anunci joiós del naixement de Crist proclamat als
quatre punts cardinals. Fixeu-vos que l’antífona parla bàsicament de dos
anuncis: el dels patriarques i profetes, que és l’anunci de la Sagrada
Escriptura, i l’anunci dels àngels juntament amb el de l’estrella del cel,
adreçat als pastors, que viuen a prop de la natura, i als mags, que saben
escrutar el firmament: «El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el
que han fet les seves mans», cantem aquests dies amb el salm 18. Hi ha la
paraula revelada i escrita per a ser llegida, i la paraula que calla en la creació.
La primera ens ajuda a interpretar aquesta altra. I en l’antífona ambrosiana
aquests dos anuncis es fonen en un de sol, tal com el Verb de Déu, que sant
Joan el Teòleg cantà incomparablement, s’encarna per fer de tota la creació una
sola paraula, un sol llenguatge, un sol batec i un sol cant de lloança i
d’agraïment a Déu.
«Tots els justos us acolliren amb goig» conclou l’antífona. Siguem
també nosaltres d’aquests justos i celebrem festes en honor del Senyor
encarnant la seva paraula de justícia i de misericòrdia, aquesta paraula de
vida que avui contemplem amb els nostres ulls i toquem amb les nostres mans.
27 de desembre del 2023
SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA
25 de desembre del 2023
NADAL DEL SENYOR. MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
IV – La Paraula
En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu no ha deixat mai de buscar el
moment per a parlar a l’home, per dir-li que la salvació és al seu abast.
Aquell qui és la resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix
ésser, aquell qui existeix des del principi i per qui tot ha vingut a l’existència,
s’ha fet home i ha plantat al món la seva residència. Darrera la imatge
endolcida del Nadal, en certa manera acaramel·lada i avui en gran part
dessacralitzada, hi ha la rotunditat de l’acció de Déu, la plasmació del més
gran misteri, de com Déu es pot fer home i des de la base, des de la humanitat,
des d’allò que el mateix ha creat, redimeix i allibera.
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu havia enviat missatges a la
humanitat, li anava indicant el camí del retorn a Déu. No era altra cosa que
això la llei que donà a Moisès. Però la llei no fou suficient, l’entossudiment
de l’home feia cas omís a la llei i a tots els profetes per la boca dels quals
Déu antigament havia parlat. Però l’amor de
Déu no afluixa mai, Déu no deixa mai d’estimar-nos, malgrat que un cop i un
altre l’home li tanqui la porta del seu cor i moltes vegades ho faci a pany i
forrellat. El
seu amor arriba fins a l’extrem de que qui és la Paraula, el verb de Déu es fa
home per crear de nou, per establir una nova aliança amb la seva creatura.
Com diu el profeta Isaïes el nostre Déu és rei, però la seva reialesa en no ser
d’aquest món sovint ens desconcerta perquè no actua des del poder de l’autoritat,
sinó des de la legitimitat del seu amor. A Déu no l’havia vist mai ningú, ningú
el va poder mirar mai cara a cara, Moisès es va tapar la cara perquè tenia por
de mirar Déu; però ara la Paraula feta carn s’ha fet un de nosaltres, ha
esdevingut un company de viatge amb la intenció de mostrar-nos que fins i tot
nosaltres malgrat les nostres limitacions, malgrat les nostres debilitats,
malgrat la nostra infidelitat i tebiesa en la fe, podem caminar cap al Pare,
podem arribar a participar de la filiació divina, fets fills amb el Fill.
Aquesta paraula feta carn per amor és paraula de vida tal com el mateix Jesús
va dir: «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el
qui m’ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè
ja han passat de la mort a la vida.» (Jn 5,24). El verb fent-se home ha omplert
de sentit la vida humana, una vida que vagava en la solitud, que un cop i un
altre rebutjava la crida de Déu, s’obstinava en allunyar-se de Déu. La Paraula
feta carn enforteix el lligam entre Déu i la seva creatura, li dona ple sentit
i la retorna al camí de la salvació.
La vinguda del Fill al món demana de la nostra corresponsabilitat, som cridats
a la fe, a compartir la joia de la salvació, ens cal respondre-hi
afirmativament. Amb la mateixa confiança de Maria, amb la mateixa
disponibilitat de Josep, amb la mateixa entrega que Joan el Baptista, aquella
veu que cridava en el desert. Ens diu Jesús: «Si us manteniu ferms en la meva
paraula, realment sereu deixebles meus.» (Jn 8,31). Déu ha donat el primer pas,
lliurament, amorosament ens tendeix la mà, ens convida a rebre la salvació a
canvi de la nostra fidelitat, de la nostra fermesa davant les dificultats, les
contradiccions, les caigudes. Al pessebre hi ha molt més que un infant, al
pessebre hi ha la Paraula, hi ha la font de la vida, de la vida vertadera i
plena, una vida sense fi fonamentada en l’amor. En paraules del mateix Jesús:
«Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort.»
(Jn 8,51). El verb fet carn és Paraula de vida, perquè només Ell té paraules de
vida eterna, només Ell és la llum que cap foscor pot apagar.
NADAL DEL SENYOR. MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
III - Jesús
«Praesepe iam fulget tuum».
«La menjadora resplendeix».
(Himne d’Advent)
Per tot bressol fusta i palla; les seves senyes són uns bolquers i una
menjadora. Aquest Salvador, que és el Messies el Senyor, ha escollit per tron
allí on mengen els animals, per coixí la palla, rebuig del blat, i per palau
una establia. Són signes del que ha de venir, perquè a la fi de la seva missió
tindrà per tron de nou la fusta, la fusta d’una creu i serà comptat entre els
rebutjats d’aquest món, comptat entre els delinqüents i tractat com un més d’ells.
En el moment de presentar la seva reialesa davant del món el que ara és silenci
i intimitat, serà burla i menyspreu. Aquest infant que reposa en aquesta
menjadora és el Fill unigènit de Déu, aquell que és nascut del Pare abans de
tots els segles, el qui és la llum que es revela a les nacions, la glòria d’Israel,
el seu poble, com el definirà l’ancià Simeó (Cf. Lc 2,32).
La menjadora resplendeix en la foscor de la nit, perquè allí hi reposa aquell
qui és la llum, el qui «ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era;
entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.» (Lc
3,17) Allí, en la petitesa d’una establia, s’hi ha revelat l’amor de Déu que
vol salvar a tots els homes, com ens ha dit l’Apòstol.
«Lumenque non spirat novum».
«La nit exhala nova llum».
(Himne d’Advent)
Una llum envolta i esglaia als pastors que dormen al ras guardant de nit el seu
ramat; és l’anunci d’aquella altra llum que una altra nit encegarà uns soldats
que, també endormiscats com aquests pastors que avui vigilen al bestiar,
vigilaran un sepulcre, d’on naixerà la vida que no s’acaba quan allí es
manifesti la gloria de Déu en Jesucrist, el Fill. En el silenci tranquil de la
nit Déu actua, Déu es fa present. Aquesta nit la llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no pot ofegar-la (Cf. Jn 1,5). La llum que sorprèn als pastors és l’anunci
de la llum nova, una llum que no és com cap altra que hagi vist mai ningú
abans. És la llum resplendor de la llum, que prové del Déu veritable, nascut
del Déu veritable.
«Quod nulla nox interpolet».
«Cap altra nit la pot desfer».
(Himne
d’Advent)
Aquesta nit un llum resplendeix en el país tenebrós, el jou pesat, la barra que
encadenava, l’agulló que arriava han estat trossejats per un noi que porta a l’espatlla
la insígnia de príncep. La innocència d’un infant, la vulnerabilitat d’un nadó
indefens són l’avantguarda de l’acció més important de Déu en la història de la
humanitat. Tot i la senzillesa, tot i la simplicitat de l’escena,
aquesta nit no podrà ser desfeta per cap altra. Aquesta nit
que representa la foscor en la que viu la humanitat, que representa la tenebra
de la mort i del pecat, ha estat trencada per un infant posat en una menjadora,
a l’aixopluc d’una establia perquè els pares no han trobat lloc a l’hostal.
Jesús, el fill de Maria, el Fill de Déu neix ja com un marginat més de la
societat, ningú no s’ha apiadat d’aquella dona a qui se li han complert els
dies i està a punt d’anar de part. Ja des del primer
moment Déu fet home és deixat de costat pels seus. Ell és l’engendrat i no pas
creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qual tota cosa fou creada. I
malgrat això aquesta llum es rebutjada ja que els homes s’han estimat més la
foscor que la llum, perquè les seves obres eren dolentes (Cf. Jn 3,19). En
aquesta nit tant sols uns pocs, uns elegits, s’adonen de que aquesta llum
mostra a qui és el príncep de la pau, aquell que tindrà un principat immens
sobre el que regnarà amb dret i justícia.
«Fideque iugi luceat».
«I amb fe constant persistirà».
(Himne d’Advent)
Hem
de mirar aquesta nit amb els ulls de la fe. Davant dels ulls no hi ha sinó un infant en bolquers posat en una
menjadora, una mare encara atordida pels dolors del part, un aparent pare
sorprès encara per tot plegat, uns pastors que encegats enmig de la nit hi han
acudit sense saber ben bé per què. Però la resta d’Israel, la resta del món
ignora el que ha passat. Davant dels ulls tenim al Salvador, al Messies, al
Fill de Déu, Ell representa, és la mostra viva i palpable de la immensitat de l’amor
de Déu vers nosaltres, un amor del qual no en serem mai prou dignes. Déu ens ha
estimat fins a l’extrem de fer-se home per mostrar-nos que des de la nostra
humanitat finita i fonedissa si seguim a Crist podrem participar de la seva
mateixa divinitat. La salvació ens ve per Jesucrist, aquest mateix que ara jeu
en una menjadora, aquell qui morirà en una creu, aquell qui reposarà en un
sepulcre, aquell qui vencerà la mort i vencent-la ens donarà la vida.
En paraules de sant Bernat: «Aquestes tres coses, estimadíssims meus,
assaboreixo en la meva ànima quan sento la bona nova del naixement de
Jesucrist, el Fill de Déu. Per què l’anomenem Jesús? Perquè salvarà al seu
poble de tots els seus pecats. I per què l’anomenem Crist? Perquè farà podrir
el jou del teu coll amb l’efusió de l’oli. Per què el
Fill de Déu es fa home? Perquè els homes es tornin fills de Déu. Qui pot
resistir a la seva voluntat? Si Jesús és el que perdona, qui s’atrevirà a
condemnar? Si és Crist el que cura, qui podrà ferir? Si el Fill de Déu és el
qui enalteix, a qui podrà humiliar.» (Sermó sobre l’anunci litúrgic del
naixement del Senyor.)
«En la gruta de Betlem el cel i la terra es toquen, l’infinit entra en el món,
i a la humanitat se li obren de bat a bat les portes de l’eterna herència
divina. Amb la presència del “Déu amb nosaltres”, fins i tot la més fosca nit
del dolor, de l’angoixa i del desconcert queda superada i vençuda per sempre.
El Verb encarnat, l’Emmanuel, el “Déu amb nosaltres”, és l’esperança de tota
criatura fràgil, el sentit de tota la història, el destí de tot el gènere humà.»
(Sant Joan Pau II 23 de desembre de 1992)
Realment avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, aquell
qui per nosaltres els homes i per la nostra salvació ha davallat del cel,
encarnat per obra de l’Esperit Sant en el ventre de la Verge Maria i que nascut
en una establia en una nit fosca ens porta la llum de la salvació.
24 de desembre del 2023
NADAL DEL SENYOR. MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets
13,16-17.22-25; Mt 1,1-25
II
- Josep
Josep és l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies.
Aquesta senzilla descripció situa a un personatge en un lloc destacat en la
genealogia de Jesús, el Messies, el Fill de David, fill d’Abraham. Josep és
sempre un personatge en segon pla, com si estigués en tot moment un pas enrere,
cedint el protagonisme a Maria, la seva esposa, i a Jesús, el seu fill davant
del món. Ell sap, així li ha estat revelat, que la seva missió és la de
custodiar a aquest infant que neix de Maria d’una manera singular, la seva
concepció, el seu engendrament dins del ventre de Maria sols es pot explicar pe
l’acció de Déu.
El Senyor Déu estima al seu poble, de fet no l’ha abandonat mai, sempre ha
estat el poble el qui li ha estat infidel. Però Déu no perd mai la paciència,
espera sempre i sap que a la fi sortirà guanyant, que és qüestió d’esperar el
lloc i el moment oportú. Déu a més no trenca amb els seus elegits, malgrat les
seves infidelitats, així entronca amb David a aquell qui és el Messies i ho fa
per mitjà de Josep, de la seva descendència.
En aquest llarg procés d’espera hi hagut de tot, fidelitats i infidelitats,
però Déu manté per sempre el seu amor, l’aliança que ha fet amb el seu poble és
perpètua. D’aquí que el salvador sigui donat a Israel de la descendència de
David, sigui de la soca de Jessè.
Escriu el Papa Francesc: «La grandesa de sant Josep consisteix en el fet que va
ser l’espòs de María i el pare de Jesús. Com a tal, «va entrar en el servei de
tota l’economia de l’encarnació», com diu sant Joan Crisòstom» (Patris Corde,
1). La vida de Josep és una altra vida dedicada al servei, com la de Maria, una
vida a la que li cal la renúncia dels seus plans, de la seva voluntat, per fer
únicament i exclusivament la voluntat de Déu. Josep en quedar Maria embarassada
la volia repudiar en secret, Déu li comunicà que tenia una missió a complir i
ell renunciant a la seva voluntat, a la seva comoditat i qui sap si a la seva
bona reputació, acollí a Maria i al nen i en fou davant del món el seu pare.
En paraules de sant Joan Pau II Josep: «ha estat cridat per Déu per a servir
directament a la persona i a la missió de Jesús mitjançant l’exercici de la
seva paternitat; d’aquesta manera ell coopera en la plenitud dels temps en el
gran misteri de la redempció i és veritablement ministre de la salvació» (Redemptoris
custos, 14).
En aquesta nit de Nadal fixem la nostra mirada en Josep, en aquest home
prudent, just, observant i fervorós, aquell qui acollint a Maria i al fill que
aquesta portava en les entranyes, mogut sempre per l’amor. Escriu el Papa
Francesc: «La lògica de l’amor és sempre una lògica de llibertat, i Josep va
ser capaç d’estimar d’una manera extraordinàriament lliure. Mai es va posar en
el centre. Va saber com descentrar-se, per a posar a María i a Jesús en el
centre de la seva vida.» (Patris Corde, 7).
DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 7,1-5.8b-11.16; Salm 88,2-3.4-5.27 i 29; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38
I - Maria
«Responde Verbum, et suscipe Verbum.»
«Digueu una paraula i rebeu el qui és la Paraula.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)
A casa d’una noia el nom de la qual era Maria, en un poblet de Galilea anomenat
Natzaret el Fill s’encarnà, l’Esperit actuà cobrint a la noia amb la seva ombra
i la voluntat del Pare s’acomplí. Així és la irrupció de la divinitat en la
vida humana, manifestació perfecta de la Trinitat i alhora teofania discreta,
quasi silenciosa, en la que calen poques paraules, cal algun silenci i en la
que Maria amb una sola paraula, fiat, (que es faci), obre la porta de la
humanitat cap a la salvació i alhora obre la porta de la humanitat a l’acció de
la Trinitat.
Mentre el poder de l’Altíssim la cobreix amb la seva ombra, l’ombra del dubte s’esvaeix;
mentre la noia es torba i es pregunta, l’àngel la treu de dubtes comunicant-li
que té el favor de Déu i que res no ha de témer. La torbació, la pregunta i la
perplexitat de concebre sense conèixer home desapareixen i la voluntat de Déu s’imposa
de manera suau, sense estridències, sense fer soroll, com silenciosament un cop
acomplerta la seva missió es retirà l’àngel.
Realment per a Déu res no és impossible, a Déu no li calen escenaris
magnificents per a actuar, ho fa en la petitesa d’un poble de Galilea, sobre
una noia promesa amb un home descendent de David, que es deia Josep, i a casa
seva li anuncia que aquell qui concebrà obtindrà el tron de David.
Aquesta és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, com
ens diu l’Apòstol. Aquesta ha estat la decisió del Déu etern, tal com ho havien
anunciat els profetes però que pocs van entendre. Molts esperaven al Messies,
però pocs van comprendre que havia de venir humilment per tal de poder
compartir la nostra humanitat amb les seves limitacions, mancances, dolors i
sofriments i també joies i alegries.
En aquesta senzilla escena a Natzaret Déu i l’home es troben i trobant-se tota
la humanitat acabarà redimida, l’home tindrà part en la divinitat i tot per la
decisió del Déu etern i el fiat, el sí d’una noia. Així la salvació ha arribat
a l’abast de tots els pobles, el qui és l’únic ple de saviesa ens posa la
salvació a tocar, si nosaltres som obedients a la fe, com Maria ho fou.
«Profer tuum et concipe divinum.»
«Pronuncieu la vostra paraula humana i concebeu el qui és la Paraula divina.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)
Aquell qui té a Déu per Pare i qui és per a Déu el seu fill s’ha escollit per
palau el ventre virginal de Maria. El Pare ha trobat per al seu Fill una arca
on engendrar-lo i amb una sola paraula humana, fiat, (que es faci), la Paraula
divina que està en l’origen i la creació de totes les coses, hi ha fet estada i
ha començat així la nova creació. L’home caigut per un home serà salvat per un
home; a la dona enganyada en altre temps pel maligne li serà ara comunicada la
veritat de la salvació per un àngel.
La salvació no la fa Déu d’esquena a l’home, ans al contrari, la humanitat hi
participa de manera directe, com Maria que no sabent-se d’antuvi destinada a
tal alta missió en el moment clau, donant el seu consentiment ve a representar
com si tota la humanitat assentís a la voluntat de Déu. Certament no és pas
així, el pla de Déu fou rebutjat en el seu moment per part de molts i ho és
també avui. La humanitat rebutja a Déu a vegades de manera radical, negant-lo,
obviant-lo o combatent-lo; a vegades amb la indiferència, a vegades, com sovint
fem nosaltres, de manera més subtil intentant de manipular-lo, d’interpretar-lo
d’acord amb la nostra voluntat i allunyant-nos de la voluntat de Déu.
Quan ens assalta el dubte, quan ens assetja la temptació, quan ens afecta el
desencís, tenim en Maria el model a seguir. Ella malgrat no entendre-ho tot,
deixà fer a Déu, es posa a les seves mans i així d’aquesta manera senzilla,
humil i confiada obri les portes a la salvació. Maria, la noia de Natzaret, és
part insubstituïble de la vinguda de Déu al món. Sense Maria, sense la seva
acceptació no hi hauria hagut encarnació i sense que Déu es fes home, la nostra
fragilitat humana hauria perviscut eternament.
«Emitte transitorium et amplectere sempiternum.»
«Proferiu una paraula transitòria i rebeu en el vostre si el qui és la Paraula
eterna.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)
En aquesta senzilla escena a Galilea, l’eternitat entrà en la història humana.
L’home s’hi havia allunyat, l’havia perduda, però un sol mot transitori, fiat,
(que es faci), obre la porta a la recuperació de la imatge divina que impresa
en cada home i en cada dona, havia estat enterbolida pel pecat i ennegrida per
la mort. Aquest qui és la Paraula és qui té paraules de vida eterna i
encarnant-se ha posat l’eternitat a l’abast de l’home.
Som a les portes del Nadal, transcorregut el camí de l’Advent, el camí de l’esperança,
aquesta nostra esperança, l’esperança de tota la humanitat, encara que sovint
la ignori, està a punt de fer-se realitat, humilment, de manera casi silenciosa
i en aquesta sublim realitat hi ha un personatge imprescindible, Maria. En
aquest darrer diumenge d’Advent, en aquesta vigília del Nadal girem els ulls
vers Maria. Del seu assentiment ha depès la nostra salvació i ella ha accedit
dient una sola paraula, fiat, (que es faci) a acollir aquell qui és Paraula i
els qui escolten aquesta paraula i creuen en el qui l’ha enviada, tenen vida
eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a
la vida. (Cf. Jn 5,24).
Com escrivia sant Bernat de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si
recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella
et sosté, no cauràs avall. De res tindràs por si ella et protegeix; si et
deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port.
De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista:
i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17).
23 de desembre del 2023
FÈRIA MAJOR D’ADVENT
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Ml 3,1-4.23-24; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: Lc 21,28); Lc 1,57-66
Un noi, una mare i un pare, una família admirada per allò que el Senyor ha fet
saber.
S’ha de dir Joan. Què serà aquest noi? Serà el que prepara la vinguda del
Messies. Serà el que anuncia, assenyala, mireu l’Anyell de Déu, ordena un poble
reconciliat, prepara el seguiment de Crist, fent de frontissa entre l’Antic i
Nou Testament.
Joan prepara el camí perquè Jesús ve.
Què serà de cadascú de nosaltres? Estem preparats per rebre el Senyor?
En la meva vida, en la meva relació amb Déu, en la meva relació amb els altres,
estic preparat? Soc testimoni? Donem testimoni de Crist?
La meva vida, com a monjo, com a cristià, és testimoni de conversió, de
penediment, d’obertura a l’Amor que ve a salvar-nos?
Joan no és digne de deslligar-li el calçat; Jesús es fa digne de ser batejat en
el Jordà. Nosaltres no som dignes que Jesús entri a casa nostra; Jesús ens dona
el seu pa de vida, el seu cos i la seva sang com aliment per a la vida eterna.
Quina elevació més alta no ens ha estat donada en Crist a tota la humanitat,
que de la vellura de la mort ens ha atorgat la novetat de la vida eterna, ens
ha fet partícips de la seva glòria amb el Pare i l’Esperit Sant.
«Oh Emmanuel, Rei i legislador nostre, esperança i salvació de les nacions.
Vine a salvar-nos, Senyor Déu nostre».
18 de desembre del 2023
FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24
«Oh Adonai i Cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la
bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí: veniu a redimir-nos amb el
poder del vostre braç». La segona antífona de la O, que cantarem aquest vespre,
ens permet de fer un bell joc de miralls amb l’evangeli que acaba de ressonar
en aquest segon dia de l’expectació del Nadal. Moisès, davant la bardissa
flamejant; Josep, davant Maria, flamejant tota ella pel misteri de Déu que li
abrusa les entranyes, sense consumir-se, però, en la seva virginitat; Moisès
que rep el do de la Llei a la muntanya del Sinaí, penyora del compromís de Déu
amb el seu poble; Josep que rep Maria a casa seva, taula sagrada de la nova
Llei de l’amor en la Paraula feta carn.
«Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la
prengué a casa com esposa» (Mt 1, 24). Entre la contemplació i l’acolliment,
tant en Moisès com en Josep, hi ha un procés, un discerniment davant Déu i la
pròpia consciència, per valorar la proposta divina i resoldre la dificultat de
la pròpia indignitat davant l’altesa del misteri de Déu. Ben mirat, és una
dificultat insuperable. Ni Moisès ni Josep no poden salvar per ells mateixos la
distància que els separa de Déu, el Déu proper, el Déu que ve a trobar-los,
però que, tanmateix, es manifesta com el Tot altre, inaferrable en el seu
misteri transcendent.
Avui, en la contemplació d’aquest evangeli, em quedaria amb una paraula, amb un
verb, que és, de fet, el que resol l’irresoluble. És un verb grec compost, com
no podia ser altrament: paralambano. El traduïm per prendre, rebre, assumir,
acollir. En llatí, accipere. En efecte,
el misteri de Déu no el podem aferrar, com el foc, que no podem tocar sense
cremar-nos. Però en canvi sí que el podem acollir, el podem rebre, el podem
acceptar. Nosaltres no el podem fer nostre, però ell sí que ens pot fer seus.
En la mesura que el rebem, que l’acollim, el misteri de Déu ens assumeix en la
nostra humanitat i ens transforma en la seva Realitat inefable: ens divinitza.
Mirem doncs de viure aquest Nadal com un exercici de conjugació verbal. Davant
el pessebre, com Moisès davant la bardissa, com Josep davant Maria, ens serà
donat de conjugar el verb acollir. El mateix verb que resol
la història de Jesús, als peus de la creu, quan llegim, amb les mateixes
paraules de Josep, que el deixeble estimat «acollí [Maria] a casa seva» (Jo
19,27). Josep acull Maria, arca de la nova Llei; el deixeble, tu i jo, acollim
Maria, i, amb ella, el foc de l’Esperit d’Amor que ve a alegrar la nostra
tristesa i a escalfar la nostra fredor. Que així sigui!
8 de desembre del 2023
IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38
«Maria
ha estat preservada de l’herència del pecat original. D’aquesta manera, des del
primer instant de la seva concepció, és a dir de la seva existència, és de
Crist.» (Sant
Joan Pau II, Redemptoris Mater, 10).
Maria és anomenada sovint com la nova Eva. Aquestes
dues dones van ser creada una i concebuda l’altra sense el pecat original,
immaculades. Totes dues són considerades mares, una Eva de la humanitat i l’altra
Maria de la nova humanitat ja redimida. Però al cap i a la fi partint de les
mateixes condicions una serà expulsada del paradís, mentre que l’altre hi serà
assumpta en cos i ànima. On està la diferència entre una i altre? Eva va
desobeir al Senyor, ho tenia tot i ho va perdre tot, fins i tot la
immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a aquesta imatge per mor
de la seva ambició, per mor del pecat. Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar
lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la
voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva
vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a
perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a
la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por, s’amagava,
defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i enganyada
per la serp, però havent caigut en la temptació aquesta no li havia donat pas
allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que creia
poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per l’àngel a
no tenir por, perquè el favor de Déu li ha estat concedit.
«Es tracta d’una mare del tot singular, triada per Déu per a una missió única i
misteriosa, la d’engendrar per a la vida terrena al Verb etern del Pare, que va
venir al món per a la salvació de tots els homes. I María, Inmaculada en la
seva concepció, així la venerem avui amb devoció i gratitud, va realitzar la
seva peregrinació terrenal sostinguda per una fe intrèpida, una esperança
indestructible i un amor humil i il·limitat, seguint les petjades del seu fill
Jesús.» (Papa Benet XVI 8 de desembre de 2007).
Maria és l’escollida per Déu; és la primera a ser salvada, la primera a
experimentar en ella mateixa els efectes de la redempció, la primera en
participar del misteri de la salvació. Ella és la primera deixeble, perquè ja
acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat
abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat
beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida
per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls
de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la
seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per
aquell qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la
de salvar a la humanitat del pecat i de la mort. Maria esdevé així lloança
vivent de la grandesa de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada
a Crist des del moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant
pel dolor de la creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la
realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho
mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir
si a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant
Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a
la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes
les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu,
passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor
i digué «sí».
«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l’Advent, un
temps d’espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d’avui se’ns
anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de
Déu. El dia d’avui el considerem el començament d’aquest compliment, que és
fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva
immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de
María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja
existia l’amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és
herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).
Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella fou i és també avui la primera
a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en sentir aquelles paraules que li
deien que el Senyor era amb ella, pensativa de per què la saludava un àngel
així, temorosa com l’àngel la reconegué; malgrat la torbació, la inquietud i la
por; s’obre a complir la voluntat de Déu, és considera l’esclava del Senyor i a
partir d’aquell moment la seva vida no serà altra cosa que acomplir la voluntat
de Déu i créixer en la fe mentre veu créixer al seu costat al Fill de Déu
enviat per a aconseguir-nos la salvació.
Davant de la realitat de Déu hi ha dos camins possibles. Un el
que no porta enlloc o millor dit porta a la mort; quan la nostra ambició de ser
iguals a Déu ens allunya d’Ell perquè la seva imatge l’enterbolim amb l’egoisme,
la murmuració, la voluntat de fer la nostra per damunt de tot i per davant de
qualsevol, sense importar-nos per res el mal que puguem fer a Déu, als altres i
a nosaltres mateixos. Però hi ha un altre camí a recórrer, ben possible i ben
real, aquell que escollí Maria des del mateix moment en que fou interpel·lada
per l’àngel, fer la voluntat de Déu, no pas de manera resignada, pesarosa o
acomodatícia; sinó de manera resolutiva, generosa i amorosa. L’amor a Déu ens
mou a obrir-nos a fer la seva voluntat, certs de que Ell vol sempre el millor
per a nosaltres, tot i que a vegades ens costi descobrir-ho, tot i que a
vegades ens sentim fins i tot infeliços, envejosos en certa manera de la
felicitat del injust.
Molts cops, com diu el salmista, estem a punt de desviar-nos, els nostres peus
estant a punt de relliscar de l’enveja que sentim pels injustos, veient el
benestar dels insolents; mirem com aquests injustos acumulen tranquils les
riqueses i ens preguntem què en traiem nosaltres de guardar pur el cor i de
rentar-nos les mans en senyal d’estar nets de culpa, si creiem que a cada
instant hem de sofrir, si creiem que ens veiem castigats tot el dia (cf. Sl
73). La temptació de ser Eva i Adam està sempre davant dels nostres ulls; la
possibilitat d’imitar a Maria i al mateix Crist se’ns obre en tot moment per
acció de la gràcia salvadora de Déu que un cop i un altre ens crida a la
salvació, a seguir-lo, a creure-hi; com el seguí i hi cregué Maria; malgrat els
dolors i a vegades fins i tot dels afronts. El camí d’Eva i d’Adam, és el camí
de la humanitat caiguda, és el camí de l’ambició, una ambició que neix en el
seu cor i que traspua pels seus ulls, que fins i tot els surten de la cara;
escarnint amenaçant de fer mal, posant-se altius amenaçant amb la força i
desafiant a Déu com si res, creient saber-ho tot a la terra. Però malgrat saber
que el camí d’Adam i el d’Eva és un camí equivocat, és una opció de vida sempre
present davant els nostres ulls, una temptació sempre present.
El camí de Maria és el camí de Crist; ella no se separà mai del Senyor, Ell li
donà la mà i la guià amb el seu consell i en acabar se l’endugué a la gloria;
perquè ella tenint a Crist , el seu fill, no desitjava ja res més a la terra.
En paraules del Papa Francesc: «la Paraula de Déu va ser dirigida a María, i
ella la va acollir amb tot el seu ésser, en el seu cor, perquè prengués carn en
ella i naixés com a llum per als homes. (...) En la Mare de Jesús, la fe ha
donat el seu millor fruit (...). En la seva vida, María ha realitzat la
peregrinació de la fe, seguint al seu Fill. Així, en María, el camí de fe de l’Antic
Testament és assumit en el seguiment de Jesús i es deixa transformar per ell,
entrant a formar part de la mirada única del Fill de Déu encarnat.» (Lumen
fidei, 58).
En Maria la nova Eva, la primera deixebla de Crist, la porta a l’esperança, s’acomplia
ja allò que diria l’Apòstol: «Déu, que coneixia els qui l’estimen d’abans que
existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill. Ell, que els havia
destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.» (Rm 8, 29-30).