26 de desembre del 2010

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL I / Sagrada Família

Al·locució de Pau VI a Natzaret (5 de gener de 1964)

«Natzaret és l'escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és l'escola on s'inicia el coneixement del seu Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d'aquesta senzilla, humil i encisadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí s'aprèn, fins i tot, potser d'una manera gairebé insensible, a imitar aquesta vida.

»Aquí se'ns revela el mètode que ens farà descobrir qui és Crist. Aquí comprenem la importància que té l'ambient que volta la seva vida durant la seva estada entre nosaltres, i el necessari que és el coneixement dels llocs, dels temps, els costums, el llenguatge, les pràctiques religioses, en una paraula, de tot allò de què Jesús es va servir per revelar-se al món. Aquí tot parla, tot té un sentit.

»Aquí, en aquesta escola, comprenem la necessitat d'una disciplina espiritual si volem seguir els ensenyaments de l'evangeli i ser deixebles de Crist.

»Aquí recollim alguns ensenyaments de la lliçó de Natzaret. La seva primera lliçó és el silenci, després una lliçó de vida familiar, i finalment aprenem la lliçó del treball».

D'una homilia del papa Benet XVI (Nadal, missa de mitja nit, 2006)

«El senyal de Déu és la simplicitat. El senyal de Déu és l'infant. El senyal de Déu és que Ell es fa petit per nosaltres. I aquesta és la seva manera de regnar. No ve amb poder ni amb grandesa externa. Ve com un infant —inerme i necessitat del nostre ajut. No es vol imposar per la força. Ens estalvia la por de la seva grandesa. Ens demana el nostre amor: per això es fa nen. No ens vol altra cosa sinó l'amor, mitjançant el qual aprenem espontàniament a entrar en els seus sentiments, en el seu pensament i en la seva voluntat, aprenem a viure amb Ell i a practicar amb Ell la humilitat de la renúncia que forma part de l'essència de l'amor.

»Déu s'ha fet petit per tal que el poguéssim comprendre, acollir, estimar. Els Pares de l'Església, en la seva traducció grega de l'Antic Testament, trobaven una paraula del profeta Isaïes que Pau també cita per indicar com els nous camins de Déu havien estat ja preanunciats en l'Antic Testament: "Déu ha abreujat la seva Paraula". Els Pares ho interpretaven així. El Fill mateix és la Paraula, el Logos; la Paraula eterna s'ha fet petita fins al punt que cap en una menjadora. S'ha fet infant perquè puguem capir aquesta Paraula. La Paraula que Déu ens comunica en els llibres de la Sagrada Escriptura s'havia anat tornant llarga amb el pas del temps. Jesús ha "abreujat" la Paraula, ens n'ha fet redescobrir la seva més profunda simplicitat i unitat. Tot el que ensenyaven la Llei i els profetes es troba expressat, resumit —diu— en la paraula: "Estimaràs el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment… estimaràs els altres com a tu mateix". Això és tot. Tota la fe es resol en aquest únic acte d'amor que abraça Déu i els homes».

LA CARTA DE L'ABAT

Molt estimats Joan i Carme,

Celebrem aquests dies aquesta festa entranyable de Nadal, potser avui ja no tan entranyable, si recordem temps passats, amb un ambient familiar més definit. Dies de compres, de despeses especials...

Vull compartir amb vosaltres aquestes dues lectures que m'han impressionat.

La primera és del llibre «Ángeles de Wucro», sobre una missió dels Pares Blancs a Etiòpia, que després de més de mig any de la seva lectura, em continua impressionant quan la recordo. La periodista Mayte, visita, amb el missioner Olaram, Pare Blanc, una família de la missió. «Dues nenes tenien cura d'un fogonet de carbó sobre el qual bullia una olleta. La mare era fora intentant trobar una mica de "inyera", (una mena de coca de cereal, que és com el pa d'aquest país). Una d'elles aixecava la tapa de tant en tant, l'altra ventava el foc amb un tros de cartró doblegat. Ja feia estona que érem a la casa i vaig pensar que, fos el que fos el de dins l'olla, ja deuria estar cuit i ben cuit. Fins que en una de les ocasions en què van aixecar la tapa, vaig treure el cap i vaig descobrir que el contingut era únicament aigua. Això, diu Mayte, em va fer recordar una altra història: la d'una dona que a la nit posava pedres en una cassola amb aigua per enganyar els seus fills fins que caiguessin adormits, esgotats per l'espera i el somni, amb l'esperança d'aconseguir l'endemà una cosa per donar-los de menjar».

La segona, un article del Diari de Tarragona (2010.12.13): «Ens acostem al Nadal, aquesta data en què la febre consumista ens envaeix i en la qual els comerços obren cada diumenge, per facilitar les compres i perquè renunciem a aquest cap de setmana, pràcticament l'únic, consagrat al descans i a la família... Prometo no comprar, no córrer, no fer encàrrecs ni regals. A menys que sigui imprescindible. Al cap i a la fi, també jo, encara que sigui antiquat, sóc, com deia al principi, una víctima d'aquesta modernitat».

I alhora m'arriba el ressò de la Paraula de Déu de la festa de la Sagrada Família, en un clima de futur, molt dur per a la família: «Tingueu els sentiments que corresponen a escollits de Déu: compassió, bondat, comprensió, suporteu-vos mútuament, perdoneu quan un tingui queixes contra un altre. I per sobre de tot, l'amor que tot ho lliga i perfecciona».

No sé què dir més. Tot això em deixa perplex, silenciós. Un silenci del qual només en neix una paraula: a l'hivern hi pot haver Nadal?

Joan i Carme, us desitjo que no us falti en cap moment la pau de Crist.

+ P. Abat

25 de desembre del 2010

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18


Escriu Paul Claudel: «Quan hom té necessitat de Déu, no com una relació mundana necessària, o com unes cerimònies o culte que li tributem, sinó com una necessitat vital, essencial, contínua, indispensable, llavors utilitza un llenguatge "abreujat", no dic un llenguatge familiar, sinó un llenguatge molt més brutal que el familiar. Com aquests nadons que no fan escarafalls davant el si de la mare que els alleta».

Si Déu és el Vivent, si és el nostre amic, llavors per què no deixar que la seva paraula brolli com una necessitat urgent, i no com una mena de suplement de l'ànima. Perquè tenim necessitat de Déu. Nosaltres, els creients, per viure la seva amistat singular. Però, fins i tot els ateus o agnòstics tenen necessitat d'Ell, encara que sigui per a negar-lo.

Llavors, es tractaria de fer nostra l'Escriptura, la Paraula de Déu, sense que deixi de ser Paraula de Déu. Es tractaria d'apoderar-se de les paraules que Déu ens ofereix per retornar-les-hi, des de la nostra condició humana. Com diu també Claudel: «Traduir Déu a la meva vida i traduir la meva vida a Déu, amb l'ajuda d'aquest òrgan que Ell ha volgut posar entre les meves dents».

És l'escena que ens proposa el llibre de Jeremies de manera dramàtica quan el profeta ens parla de la seducció de Déu en la seva vida: «m'has volgut forçar, m'has violat, i te n'has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. La teva paraula es torna dintre meu com un foc devorador, tancat en el meu cos».

Aquesta mateixa Paraula que sedueix Jeremies és la que acabem d'escoltar. L'evangeli diu lacònicament: La Paraula és Déu. La Paraula tenia vida. La Paraula és llum. La Paraula s'ha fet carn, revestida de naturalesa humana.

Aquesta vida és llum, i aquesta llum resplendeix en la foscor, però les tenebres la rebutgen. Però el món no coneix aquesta Paraula, no l'ha rebut. No es pot conèixer allò que es rebutja. La Paraula segueix sent escarni i burla per fora, i per dintre,... la sentim com un foc? Diu el poeta:

«Ja no hi ha llum al món.
Tota la llum roman al nostre interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant.
No oblidis la paraula sense lletres,
aquella que entreobre murs
i és fletxa cap a l'abisme
de la llum.
No oblidis la paraula
que encara crida el seu silenci».

La bellesa d'aquests versos és invitació a desvetllar la llum i la vida que la Paraula de l'Evangeli posa en el nostre espai interior, si de veritat la rebem. Traduir la paraula de Déu a la nostra vida. Guardar-la fins que desperti com a foc, un foc de llum i de vida. Com un foc que entreobre murs i fa de nosaltres profetes que no poden contenir el foc i el vessen sobre «les muntanyes com a missatgers de pau». Ser instruments de Déu en el món, ser missatgers de la seva pau, ens exigeix ser totalment seus, sense reserves. Com es manifesten els sentiments mutus l'Amic i l'Amat en aquest preciós diàleg de Ramon Llull: «L'Amic deia al seu Amat: "Tu ho ets tot, tu estàs a tot arreu, en tot i amb tot. A Tu jo vull donar-me tot sencer, per posseir-te del tot, i perquè Tu em posseeixis tot sencer". I l'Amat va respondre: "tu no pots tenir-me tot sencer sense ser del tot meu". I l'Amic li va respondre: "Fes-me tot teu i jo et tindré tot sencer". L'Amat va respondre: "Però si tu em tens tot teu, ¿qui tindrà el teu fill, el teu germà teu pare?". L'Amic li diu: "Tu ets de tal manera i tan abundant que pots ser tot sencer d'aquell que es dóna a tu del tot"».

Nadal és la donació per complet de l'Amat, del nostre Déu, a l'Amic, a la seva criatura: «ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle, perquè contemplem la seva glòria».

Quina és ara la nostra resposta?

Si escoltes la seva Paraula tota la llum està dintre teu, no com una paraula amb lletres, sinó com a paraula que traspua en el silenci llum i vida.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

L'evangeli ens ha descrit de manera senzilla, i amb els elements més simples, el primer Betlem: Maria i Josep camí de Betlem, pelegrins, un espai en un pessebre, uns pastors... i poca cosa més. Uns àngels cantant en la nit, com a testimoni de la reconciliació de cel i terra, que ve a fer el Messies Salvador. Després ha vingut tota una rica tradició de fer el pessebre, de contemplar, de cantar... I ha entrat en joc la imaginació creadora de l'home. Així ens explica Claudel el que el que veu, el que contempla a Betlem, el que viu, situant-s'hi a dins: «El temps s'ha complert. És la nit de Nadal. Mireu! Un forat, un racó qualsevol, un estable, per protegir-se, dues presències de quatre potes que són el bou i l'ase. Aquesta parella de refugiats s'estableixen aquí, sense garanties contra el rigor de l'hivern, amb pudor de fem, sense sopluig humà. Escombren una mica el terra, disposen les escasses coses que porten. Tot sumat no fa un embalum considerable. A part, ben col·locades, com a la sagristia, les robetes humils del nen, les camises, els bolquers... L'àngel ha dit que no cal preocupar-se de res més. Però, com que bé cal menjar, els esposos han combregat amb un rosegó de pa. Han penjat en un racó la llanterna que fa una estranya llum. Josep s'asseu, no diu res, no ha de fer molt camí cap a l'interior de si mateix per trobar la companyia de l'Etern, l'ensenyament principal del qual és la paraula: Sí, Amen! La Verge també s'asseu. Hi ha un moment que es posa de genolls, jo no pregunto, jo miro. Ella està tranquil·la, té els ulls tancats, i a mi em basta ser-hi present sense desitjar que ella em vegi. No hi ha cap més murmuri que la respiració dels animals. L'ase de seguida s'ha abandonat a una espècie de bram que no acaba mai: un crit que sacsejava el cel i la terra! Ha passat temps fins que s'ha fet el silenci. El temps passa. Una hora, dues hores, i aquella que els succeeix s'anuncia com un creixement de la solemnitat. Hi ha en el cor de Josep una recitació de salms, ell comprèn, ell s'estremeix; heus aquí que es posa a plorar, arriba el Verb inescrutable».

Claudel ho contempla en un clima d'Eucaristia. Enmig d'aquest ambient rural i senzill de Betlem «s'ha revelat la gràcia de Déu que vol salvar tots els homes i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Claudel contempla aquest ambient destacant aquest clima d'Eucaristia, la pobresa de l'espai, el rigor del clima, les escasses pertinences dels viatgers, ambient còsmic...

Nosaltres, immersos en aquesta tradició nadalenca, fem els nostres pessebres, els nostres Naixements, però potser ens situem en una actitud externa, per contemplar una obra bella. Però no hi ha bellesa en un pessebre per si mateix. La bellesa en aquest pessebre de l'evangeli la posa el Misteri de Déu, la posen Maria i Josep, dòcils instruments de l'amor de Déu. Aquesta bellesa de Déu cobrirà i salvarà la pobresa humana.

Ve Jesús, ve a salvar tots els homes. Déu porta la reconciliació a tota la humanitat. Llavors caldria afirmar que tot el món, tota la terra, és un immens pessebre.

Com contemplem avui aquest pessebre? La mateixa Paraula de Déu ens dóna alguns suggeriments molt precisos:

«Una societat que habita terres d'ombres, una societat amb molt dèficit de veritable alegria. Un societat sobre la qual molts opressors de tot tipus descarreguen els seus jous, i trenquen els seus ossos; moltes botes xopes en sang».

I sobre aquest material hem de construir els nostres pessebres. Sobre aquest pessebre ha de recolzar-se avui el Messies, el Senyor. Sobre aquest horitzó sagnant del nostre món ha de recolzar-se el mateix Misteri d'Amor que fa XX segles, Maria va ajeure sobre un pessebre. Ho va fer bé Maria. Ho va fer bé Josep. Per això els àngels canten la glòria de Déu i desitgen la pau a la terra.

Però avui som nosaltres els pelegrins. Avui som nosaltres els qui anem camí de Betlem, hem de fer el pessebre, i hem de dipositar el Misteri de l'Amor en aquesta societat ombrívola, on creix l'absència de la religió, on creixen els desitjos mundans, on, i avui més que mai, tots tenim necessitat urgent de més sobrietat en una societat on uns mengem en excés i altres moren per defecte.

Avui hi ha necessitat de construir aquests nous pessebres, de contemplar-los, i dipositar-hi el Misteri de l'Amor, «El Conseller prodigiós, el Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau». Perquè un Nadal sense pau, veritablement no és Nadal.

19 de desembre del 2010

DIUMENGE IV D'ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 7,10-14; Sl 23; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24

Estimats germans i germanes,

El Nadal està molt a prop. Tornem a celebrar el naixement de Jesús. Els carrers presenten un ambient festiu; els comerços llueixen les seves decoracions, esperant que els possibles compradors trobin la felicitat adquirint els seus productes. Hem encès ja el quart ciri de la corona d'Advent. Celebrem la festa de la llum i de l'esperança. Jesús és la llum que no s'apaga i l'esperança que ens orienta i anima.

L'Evangeli d'avui ens relata el naixement extraordinari de Jesús, el Fill de Déu. La concepció virginal de Maria és obra de l'Esperit Sant. Ella comunica al seu promès la realitat que vivia. Josep es trobà en una situació de perplexitat: per una part estimava la seva promesa i no es volia separar d'ella; per una altra part, l'origen misteriós de l'estat de Maria l'omplia de gran respecte. L'Evangeli ens parla dels seus dubtes. Però Josep es quedà al costat de Maria i, amb responsabilitat de pare legal, acull el Fill que ella ha concebut per una intervenció singular de Déu.

Maria i Josep, plens d'una fe profunda, son models per a tots nosaltres. Ells no tingueren por d'acollir l'acció sempre sorprenent de Déu en les seves vides. A nosaltres ens passa com a Josep: tenim por d'acceptar les realitats que no podem comprendre. Necessitem que Déu il·lumini el nostre interior, com va fer amb Josep. Tinguem confiança!

Com veiem allò que ens envolta, quina és la nostra perspectiva personal? Jesús no es va fer home en un món ideal, sinó real, el del seu temps. I continua venint a nosaltres, es present en el nostre temps, comparteix les nostres creus i les nostres alegries. La nostra actitud no ha de ser de espera passiva, sinó activa. Jesús segueix actuant en el nostre moment històric, amb la nostra col·laboració. El pagès no sols espera la pluja, també treballa activament, amb paciència perseverant, per tal que la collita sigui abundant. Pau, en la segona lectura, diu que se sent cridat a ser apòstol, a anunciar la Bona Nova: Déu-és-amb-nosaltres.

Hem de saber traduir els signes del món d'avui. No hi ha solucions màgiques, però tenim el camí que Jesucrist ens ofereix. L'amor cristià és una força creadora que pot construir un món millor. L'amor és l'únic mitjà al nostre abast per poder superar les enveges, gelosies, amargures i pors que es poden infiltrar dins de nosaltres. Trobem Déu quan som solidaris amb el món. Déu ens dóna la vida perquè l'acceptem com un Do. La vida millor aprofitada és la que es desgasta per amor a Déu i al proïsme. Pensem en Maria que no es va tancar en si mateixa, sinó que se n'anà de pressa i il·lusionada a casa de Elisabet a servir-la, acollint i compartint l'anunci d'una nova vida. Pensem: que hem de fer per ser creadors d'esperança?

M'agrada molt un lema empleat en les Trobades de Joves, a Taizé: "Vida interior i solidaritats humanes. Lluita i contemplació". L'oració si és feta amb tot el cor porta al compromís. Cal lluitar per tal d'enfortir la força de la voluntat per l'oració, per conèixer i estimar, per millorar la relació personal amb Jesucrist. Ell ens ofereix allò que no es compra ni es ven: la joia i la pau interiors.

El sentit profund del Nadal queda manifestat en aquesta antífona de Vespres: «Oh admirable intercanvi!. El Creador dels homes s'ha volgut fer home i ha nascut d'una verge; compartint la nostra humanitat, ens ha fet el do de la seva divinitat». Cada vegada que contemplem el pessebre de Nadal, tan de bo ressonin dins nostre les paraules de Pau, un convertit, que ens anuncia la Bona Nova de Déu a nosaltres, que necessitem la continua conversió, ajudats per la tendresa que inspira l'Infant Jesús: «Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor».

TEXTOS PER A L'ADVENT IV

Dels sermons de sant Beda el Venerable, prevere

L'evangelista Mateu descriu amb poques paraules però amb tota veritat el naixement del Senyor i Salvador nostre Jesucrist, el qual, essent Fill etern de Déu des d'abans de tots els segles, aparegué en el temps com a fill de l'home, inserint-se en la genealogia dels pares, des d'Abraham fins a Josep, l'espòs de Maria.

Calia, des de tots els punts de vista, que Déu, volent-se fer home per amor als homes, nasqués d'una verge; perquè no podia ser que una verge donés la vida a algú que no fos el Fill de Déu.

«La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir, Déu amb nosaltres. Aquest nom amb el qual el profeta designa el Salvador, Déu amb nosaltres, significa les dues naturaleses de Crist en l'única persona del Fill de Déu. Nascut del Pare abans de tots els temps, en arribar la plenitud del temps, es va fer, en les entranyes d'una mare, l'Emmanuel, és a dir, Déu amb nosaltres; es dignà assumir la nostra fràgil naturalesa en la unitat de la seva persona quan «el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle»; és a dir, d'una manera admirable va començar a ser el que nosaltres som, sense deixar de ser el que era, assumint, sense perdre la seva, la nostra naturalesa.

Maria infantà el seu fill primogènit, és a dir, el fill de les seves entranyes; infantà el qui, abans de la creació, ja era Déu nat de Déu, i en la seva humanitat creada estava per damunt de tota criatura. «I li posà el nom de Jesús».

Jesús és el nom del fill de la verge, el nom indicat per l'àngel, i que significa que venia a salvar el poble dels seus pecats. El qui salva dels pecats salvarà també del desordre derivat del pecat en l'ànima i en el cos.

Del tractat de sant Ireneu, bisbe, contra les heretgies

Hi ha un sol Déu, que per la seva paraula i la seva saviesa ha fet i posat en ordre totes les coses. La seva Paraula, el nostre Senyor Jesucrist, en els darrers temps es va fer home entre els homes per enllaçar el fi amb el principi, és a dir, l'home amb Déu.

Per això, els profetes, després d'haver rebut d'aquesta mateixa Paraula el carisma profètic, han anunciat per endavant la seva vinguda segons la carn, mitjançant la qual s'han realitzat , com volia el beneplàcit del Pare, la unió i comunió de Déu i l'home. Des del començament, la Paraula havia anunciat que Déu seria contemplat pels homes, que viuria i conversaria amb ells a la terra, que es faria present la criatura per ell modelada per salvar-la i ser conegut per ella, i, «lliurant-se de la mà de tots els que ens odien», és a dir, de tot esperit de desobediència fer que «li servim amb justícia i santedat tota la vida», per tal que, unit a l'Esperit de Déu, l'home viva per glòria del Pare.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Miquel,

Som a les vigílies de Nadal. La vida litúrgica a l'església, la lectura de la Paraula i la seva meditació en la lectio, ens ajuden a ambientar-nos espiritualment. I si contemplem els carrers de les ciutats, ens adonem que, tot i la crisi, ja es respira de ple el clima nadalenc: llums, botigues...

La Paraula de Déu d'aquest diumenge 4t d'Advent ja ens suggereix el punt al voltant del qual girarà el Nadal: «La verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir "Déu és amb nosaltres"».

I és molt possible que, com en els altres anys, no falti la premsa amb les seves opinions, articles, reportatges ... per ressaltar que Nadal, el Nadal tradicional està desapareixent: menys manifestacions religioses, més secularització, menys ambient familiar, temples més buits. Una victòria de l'home modern?

Què en penses de tot això? Creus que ens trobem amb aquesta "inversió" nadalenca? Jo no n'estic tan segur. El que sí penso és que els humans portem una forta càrrega de confusió, desorientació, buidor... En aquest "hivern sec" de la nostra societat, hi pot haver un "Nadal viu"?

Perquè el Nadal se centra en el naixement d'un infant, d'una persona humana, que resumeix un profund misteri humà-diví: «Emmanuel, és a dir "Déu amb nosaltres"».
A mi no em preocupen les esglésies buides per Nadal. Perquè les esglésies o els temples s'omplen o es buiden amb els homes i dones de cada temps, per celebrar la infància que ens salva.

Però què està passant fora dels temples, en la nostra societat?

Una dada esmentada en una recent entrevista d'un periodista alemany amb el papa Benet XVI i publicada en un llibre: «Els governs d'avui apilonen deutes de quantitats mai no vistes. Un sol país com Alemanya gasta el 2010 més de 43.000 milions d'euros només per pagar interessos als bancs; o sigui que, tot i la nostra riquesa o benestar occidental portem un tren de vida per sobre de les nostres possibilitats. Tan sols aquests pagaments d'interessos serien suficients per subministrar aliments durant tot un any a tots els nens dels països en vies de desenvolupament».

Altres dades: pares que no saben, no poden o no volen viure el diàleg de la vida amb els seus fills, abdicant de la seva responsabilitat en altres instàncies educatives, i que a més no confien en elles, o no els donen suport totalment, en una molt viva contradicció. Una infància abandonada als seus capricis, com una única tasca educativa. I no diguem ja d'una infància segrestada per convertir-la en infància-soldat, o infància-esclava...

Difícilment una societat així pot celebrar el Nadal. Els temples seguiran omplint-se de buit silenciós, a l'espera d'altres homes i dones capaços d'acollir una paraula de vida, una infància, veritable precursora del Messies.

L'home busca nous camins amb els quals omplir el seu buit i substitueix el Naixement pel "l'Arbre". I a l'home li torna a néixer la contradicció. Precisament quan vol celebrar el Nadal amb aquests nous símbols, és quan més està atemptant la humanitat contra el medi ambient.

Podria esmentar altres dades. Queden els regals. Almenys aquí pot donar lloc a la seva il·lusió, a la seva esperança ... I la crisi econòmica també l'hi retalla.

Què et sembla, Miquel, aquest panorama? No bufen bons vents per Nadal.

Jo crec que Crist, aquest Messies anunciat, només neix en el silenci de la nit. Cal apagar els sorolls. No és fàcil trobar una nit silenciosa a la vida dels homes; en el cor no paren de caure coses, objectes... l'home s'entreté amb l'estrèpit de les coses fins a ensordir.

I el cor es fa inútil per acollir una bona paraula, una paraula que necessita bressolar-se en el bressol del silenci, que és l'únic bressol on pot recolzar-se i néixer el Crist que salva. Quin Nadal esperes celebrar, amb la teva dona i la teva filla?

Una abraçada,

+ P. Abat

18 de desembre del 2010

ADVENT: Dia 18 de desembre

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Jt 13, 2-7.24-25a; Sl 70; Lc 1,5-25

No sóc dona. Però, en aquestes dues lectures d'avui hi ha la història de dues dones. Dues dones fidels, què són però estèrils, una cosa denigrant en aquella època.

No sóc dona. No podré experimentar el que sent una mare quan té un fill. Una mare que no tenia esperança en que això fos possible. Aquestes dues dones, per la gràcia de Déu tindran un fill de les seves entranyes estèrils de mare. «A Déu res no és impossible» (Lc 1,37).

L'alegria d'aquestes dones, avui ens ve a nosaltres. Perquè: Quin favor no ens ha fet el Senyor?

Samsó, consagrat al Senyor abans de néixer. Joan ple de l'Esperit Sant. Samsó allibera el poble del jou dels filisteus. Joan allibera el poble del jou de l'esterilitat, dels seus propis pecats, reconciliant-lo amb ell mateix, pares i fills.

Tot per preparar-nos la visita del Senyor a cadascú de nosaltres. A cadascú de nosaltres que som fidels; però, que tal vegada vivim sense esperança i això ens fa estèrils.

Per això, alliberats de les nostres esclavituds, dels nostres filisteus, dels nostres pecats, de les nostres esterilitats, esdevenim fidels com aquestes dues dones. I així, amb fe, amb esperança, podrem rebre l'amor del Senyor que ve. El Senyor Jesús ve a tocar-nos el cor del nostre amor.

Veniu, Senyor Jesús!

17 de desembre del 2010

ADVENT: Dia 17 de desembre

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

De l'evangeli de la Genealogia de Jesús, que és el pòrtic de les solemnitats de Nadal i Epifania, i que tornarem a proclamar a les Matines de Nadal, en voldria comentar tres aspectes.

El primer aspecte, a nivell catequètic. Aquesta lectura ens ensenya que, per comprendre Jesús, per arribar a Jesús, és a dir, a la benaurança de la salvació de Déu, no podem prescindir del camí de l'Antiga Aliança. Si no hem llegit a fons la Torà, els Profetes i els Escrits, no podrem entendre el missatge evangèlic proclamat pels àngels en la nit santa, realitzat en Jesús, el Messies, Fill de Déu, Fill d'Abraham, Fill de David.

El segon aspecte, a nivell d'una teologia antropològica. L'evangeli que hem proclamat, cadascun d'aquests noms, ens permet copsar la profunditat i l'abast del misteri de l'Encarnació. Molt més que el quasi sempre mal interpretat «folklore» llucà dels pastors, la menjadora i l'infant de bolquers. Què vol dir que Déu s'encarna? Joan el Teòleg ho va dir amb una sola frase admirable: «O logos sarks egéneto», el Logos, la Paraula, que era Déu, es va fer carn. Va assumir com a pròpia la nostra història humana, el nostre pelegrinatge de fe i d'esperança: la història, la fe i l'esperança de les generacions que hem desgranat fins arribar al Messies, aquestes tres generacions de catorze noms que amaguen un misteri diví i humà, que són sagrament del Crist. Déu s'encarna assumint el procés humà d'aquesta història, d'aquesta fe, i d'aquesta esperança, assumint fins i tot el procés humà del pecat que no formava part del seu projecte inicial.

El tercer aspecte, a nivell més espiritual i pràctic. No hauríem de ser massa propensos a creure en miracles i prodigis: és a dir, a renunciar a la nostra responsabilitat. No és aquesta la manera de fer de Déu, segons l'evangeli que hem proclamat. Més aviat hauríem de tornar a creure en la bondat de l'home i de la creació, i en l'horitzó que apunta ja al final del camí, d'aquesta escala dreçada per la fe dels nostres pares entre el cel i la terra, escala per on davalla el Messies fins a nosaltres, i per on pugem nosaltres fins al Messies. L'evangeli de la genealogia és l'evangeli del Déu discret que, en Jesús, el Crist, assumeix com a propi allò nostre, i que, amagant-se rere uns noms concrets, ens indica tot un tarannà eclesial, comunitari i humà. Un tarannà fonamentat en la confiança, en una mirada positiva sobre els altres i sobre el món. Perquè, comptant amb el Déu amagat i alhora present, som nosaltres els responsables del germà, i ens pertoca a nosaltres treballar per anar configurant el món més i més al projecte de Déu, ens pertoca a nosaltres portar la història endavant, fer que, la nostra història humana sigui també la història de Déu. Demanem-li, a aquest Déu, que ens ensenyi a estimar les coses de la terra per tal de poder estimar també les del cel. Amén.

12 de desembre del 2010

DIUMENGE III D'ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 35,1-6a.10; Sl 145,7.8-9a.9bc-10 (R.: cf. Is 35,4); Jm 5,7-10; Mt 11,2-11

Germans,

Som al bell mig de l'Advent, per això la litúrgia d'aquest dia s'alegra per la proximitat del Nadal del Senyor. Ja ens hi ha exhortat el cant d'entrada amb un text de sant Pau als cristians de Filips, la comunitat que ell estimava amb predilecció: «Viviu sempre contents en el Senyor, viviu contents, perquè el Senyor és a prop». En aquest diumenge ‘Gaudete', és a dir, ‘Alegreu-vos', sant Pau ens invita a estar contents perquè el Senyor ve a nosaltres. Amb tot l'apòstol fa referència a la vinguda definitiva del Senyor Jesús, en la seva glòria. Ell vol, doncs, que estiguem contents en el Senyor, o sigui, en comunió amb el Crist que s'apropa, ja que ell és el nostre tot, la nostra única riquesa, el nostre paradís interior, aquell de qui ens hem de sentir totalment dependents i enamorats. ¿Qui té por de la persona estimada quan sap que aviat es retrobarà amb ella? Tot al contrari, tots desitgem veure-la com més aviat millor, i els minuts se'ns fan eterns en la demora. Doncs, el Senyor Jesús, el rei vencedor i invencible ve a salvar-nos i a portar-nos la pau. Per tant, tenim motius per estar alegres i desitjar ben sincerament que vingui aviat.

L'alegria que respira tota la litúrgia d'avui no deixa de tenir un significat plenament pasqual ja que suposa el pas d'una situació d'opressió a la llibertat, de la tenebra a la llum. És això justament el que preveu el profeta Isaïes en el fragment que hem escoltat: «La terra eixuta i el desert estan de festa, d'alegria l'estepa floreix...Es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s'obriran; el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig». El profeta descriu una situació paradisíaca per al futur d'Israel després del retorn de l'exili de Babilònia. Serà una etapa de plenitud i de benedicció, després d'uns llargs anys de desolació. La presència eficaç de Déu enmig del poble realitzarà aquests prodigis sorprenents i inusitats. Sió, és a dir, Jerusalem, serà la seu de Déu, que hi regnarà amb l'esplendor de tota la seva glòria i majestat. Isaïes s'expressa amb un llenguatge poètic i amb un to optimista per tal d'animar el poble a què posi la confiança en el Déu de les promeses, el Déu salvador que mai no deixa d'afavorir aquells qui creuen en ell.

L'evangeli d'avui és justament l'acompliment de l'oracle d'Isaïes. Jesús serà la realització plena de les promeses de Déu. Ell serà el perfecte Emmanuel, el Déu encarnat i solidari dels oprimits. Ho proclamarà ell mateix a l'ambaixada dels deixebles de Joan Baptista després que aquest hagués estat fet presoner per Herodes Antipes. Joan es qüestiona si Jesús serà el Messies esperat o no, perquè ell s'imaginava un Messies jutge, una mena de personatge apocalíptic, en la línia de la seva predicació, i resulta que Jesús es presenta com a Messies que ve a guarir, que ve a alliberar, que ve a tornar a cada home la seva dignitat perduda. Jesús respon a l'ambaixada enviada per Joan anunciant-li l'acompliment de l'oracle del profeta Isaïes: «els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten els morts ressusciten, els desvalguts senten l'anunci de la Bona Nova». Jesús es el profeta de l'esperança, l'herald de la salvació oferta a tots els homes. En el seu ministeri, Jesús ha optat per la misericòrdia abans que pel judici, perquè ell encarna el Déu pacient i bo que vol donar als homes la oportunitat de salvar-se.

No, Joan, no hem d'esperar cap més Desitjat que ens porti el missatge del Regne escatològic. Pots morir tranquil i sense recel. Jesús ha depassat els teus projectes sobre el Messies, però la teva missió no ha deixat tampoc de donar fruit. Tu seràs, sens dubte, el més gran que les mares han portat al món, segons afirmació del mateix Jesús, un elogi sublim que proclamaran totes les generacions, i el teu testimoniatge, valent i coherent, ens hauria d'estimular a nosaltres a optar decididament per la veritat, aquella veritat capaç de fer-nos lliures i de comunicar-nos una pau impertorbable.

Germans, l'alegria més gran que podem tenir és saber que Déu és amb nosaltres i que està a favor nostre. Saber-nos estimats per ell, sempre i en tot lloc, és la font de la màxima joia i de la pau més benaurada. Déu és present en les nostres vides i hem de tenir prou fe per deixar-lo actuar en nosaltres per tal que els nostres ulls cecs s'obrin a la llum inviolable de la seva bellesa inefable, perquè la nostra sordesa interior sigui guarida per la força penetrant de la Paraula de Déu, perquè tota la lepra immunda de pecats i de vicis que hem anat acumulant sigui purificada pel bany regenerador dels sagraments i el bàlsam de la pregària. Així passarem de la mort a la vida, de la mentida a la veritat i de la mediocritat a la fermesa, aquella fermesa de la qual el nostre Salvador és l'artífex i el garant. Ell no ens defraudarà mai. Alegrem-nos, doncs, amb una alegria profunda i sòlida, perquè la nostra salvació alegra també el cor de Déu.

TEXTOS PER A L'ADVENT III

Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe

«Joan representa la Llei, la qual anunciava el Crist. Ara bé, aquesta llei, retinguda captiva en els cors sense fe, no podia donar plenament testimoni del pla de Déu sense el suplement de l'autoritat de l'Evangeli. Joan, doncs, envia els seus deixebles al Crist perquè obtinguin un augment de coneixement, ja que el Crist és la plenitud de la Llei.

»El Senyor sap que ningú no pot tenir una fe plena sense l'Evangeli. En efecte, si bé la fe comença amb l'Antic Testament, no l'acaba sinó el Nou. Respon a la pregunta sobre la seva persona revelant-se, no pas amb una paraula qualsevol, sinó amb els fets: "Aneu a anunciar a Joan —diu— el que veieu i el que heu sentit dir: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els desvalguts reben l'anunci del missatge joiós".

»Amb tot, però, aquests exemples del testimoniatge del Senyor encara no són suficients: la plenitud de la fe és la creu del Senyor, la seva mort, la seva sepultura. I, així, afegeix: "I feliç aquell que no quedarà decebut de mi"».

Dels sermons de sant Agustí, bisbe

«Joan era la veu, però el Senyor és la Paraula que en el principi ja existia. Joan era una veu provisional; Crist, des del principi, és la Paraula eterna.

»Treu la paraula, i què és la veu? Si no hi ha concepte, només hi ha un soroll buit. La veu sense la paraula arriba a cau d'orella, però no s'edifica el cor.

»Però vegem com succeeixen les coses a la mateixa edificació del nostre cor. Quan penso el que vaig a dir, ja hi ha la paraula present en el meu cor, però, si vull parlar-te, busco la manera de fer arribar al teu cor el que ja està en el meu.

»En intentar que arribi fins a tu i s' allotgi en el teu interior la paraula que hi ha ja en el meu, utilitzo la veu i, per mitjà d'ella, et parlo: el so de la veu fa arribar a tu l'enteniment de la paraula, i una vegada que el so de la veu ha portat fins a tu el concepte, el so desapareix, però la paraula que el so va conduir fins a tu està ja dins el teu cor, sense haver abandonat el meu.

»El so de la veu es va deixar sentir per complir la seva tasca i va desaparèixer, com si digués: "Aquesta alegria meva és plena". Retinguem la paraula, no perdem la paraula concebuda a d'interior de l'ànima».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Pilar,

He rebut la teva carta, molt viva, que he llegit i rellegit. M'ha cridat l'atenció, sobretot, aquest paràgraf: «Necessito, això sí, molta llum i molta pau. No sé quina és la meva missió, però a hores d'ara de la meva vida crec estar segura que la meva missió és "cuidar" els fills, el marit, els pares. Això sí, espero i així ho crec, que a mi em "cuida" el Pare celestial. Tant de bo que, com em dius en la teva carta, els meus fills pensin com "Winston Churchill" i diguin quan ja no estigui en aquest món que vaig causar una brillant impressió en la seva infància, i que brilla com l'estel del capvespre i que em volen profundament».

És evident, Pilar, que tots necessitem molta llum i molta pau. La societat avui es mou immersa en una profunda foscor, tant en els seus horitzons, com a l'interior, en la seva consciència. És normal que et neixin aquests interrogants.

El mateix Joan Baptista, el precursor de Jesucrist, dóna un testimoni fidel davant l'ambient advers que l'envolta, i torna a preguntar si ho va fer bé quan diu: «Ets tu el qui ha de venir o n'hem d'esperar un altre». La resposta de Jesús amb l'obra que està duent a terme imagino que donaria seguretat al Baptista.

Quina és l'obra que tu duus a terme? Com a mestressa de casa cuidar els teus. Estàs duent a terme allò que és el més peculiar de la dona: tenir cura de la vida, o tenir cura dels teus, estant al servei de la vida.

Però la dona, a més de ser col·laboradora del Déu de la vida, assumeix un altre tret d'aquest Déu que es defineix com "amor". Així que fent aquest servei amb "amor", tot essent reflex del cor diví, pots estar segura que causes una brillant impressió, que ets com l'estel del capvespre...

Potser allò sigui només una gota d'aigua. Però aquesta gota és necessària, ja que vivim en un erm dur. Avui es diu que la desertització va avançant cap al nord. La material així és, però hi ha una altra desertització espiritual que porta un ampli espai per davant.

Cal que la dona treballi avui amb aquest esperit. Necessitem la presència de Déu amb aquest toc femení perquè l'aridesa del desert es transformi en la bellesa de la muntanya del Carmel.

Les dones, per la vostra constitució, sou més espirituals. No m'explico com hem complicat entre tots la història, i, com a resultat, vosaltres vau passar a un segon pla, a viure com a persones submises. Tot això ha donat a llum una societat més dura, més subjecta a la norma pura i dura. I la norma pura i dura, asseca, ofega la vida. Finalment la societat està abocada a un menyspreu creixent de la vida.

En aquesta societat continua havent-hi molts cecs, coixos, leprosos, invàlids, incapaços de caminar sense crosses... Jesús dóna una resposta amb la seva permanent delicadesa amb les persones, amb la seva profunda humanitat, amb la seva actitud de servei...

Per tot això, perquè jo crec en el vostre servei espiritual, valuós i necessari, et demano que segueixis fent aquest servei amorós als teus. Però no amb una actitud de submissió, sinó amb el gest conscient que sense ell la societat s'empobreix més; amb una actitud de testimoni que sigui també una crida a l'home a promoure aquests valors en una societat que necessita entusiasmar-se per la vida.

+ P. Abat

9 de desembre del 2010

DIJOUS DE LA SETMANA II D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Is 41,13-20; Sl 144; Mt 11,11-15

«Qui tingui orelles que ho senti». Tenim orelles? Espero que si. Però, tal vegada no sabem escoltar. I, en aquest temps d'advent ens convé escoltar: «El Regne de Déu s'obre pas».

Tenim profetes com Isaïes que cada dia ens exhorta en la primera lectura. Avui Isaïes ens relata la manera d'actuar de Déu. Déu protegeix el poble d'Israel, el defensa, l'encoratja: «No tinguis por: jo t'ajudo».

Déu és misericordiós. No abandona el seu poble, l'escolta en la seva misèria. L'escolta i actua a favor dels més necessitats. Isaïes ens invita a contemplar: «Tot això és obra de la ma del Senyor». Sí, omple el desert de cedres, acàcies, murtra, oliveres, xiprers, pins i avets, perquè tothom se n'adoni de l'obra del Senyor.

Isaïes ens porta de la mà a contemplar l'obra del Senyor i el seu favor per tothom. Jesús ens mou a escoltar tot aquest moviment del Regne de Déu que ens ve a sobre.

Rentem-nos bé els ulls per poder contemplar les meravelles en què Déu ens afavoreix. Netegem-nos bé les orelles per poder escoltar les exhortacions del mestre amorós.

Aquests dies són per endreçar i preparar la casa, la nostra casa interior perquè l'hoste que ens ve tingui el seu espai vital i es quedi.

Veniu, Senyor Jesús!

8 de desembre del 2010

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Sant Pau, comença la seva epístola als cristians d'Efes amb un crit desbordant d'entusiasme: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel». Un crit que trobem també en altres epístoles. És normal en un enamorat del Crist, com era Pau.

Necessitem ser beneïts. Els homes estem plens de pors, angoixes, inseguretats; necessitem ser beneïts. Els fills necessiten la benedicció dels seus pares, i aquests la dels fills; necessiten la benedicció mútua marit i muller, mestres i deixebles, bisbes i sacerdots, metges i pacients, abat i monjos...

La paraula benedicció literalment significa «dir bé», dir coses bones d'algú. Hem d'afirmar-nos els uns als altres. Sense aquesta afirmació és difícil portar una vida satisfactòria. Beneir és més que una paraula de lloança o d'estima, més que fer veure a algú les bones qualitats ... Beneir algú és afirmar-lo, dir sí a la condició d'estimat d'una persona. Una benedicció va molt més enllà de l'admiració i de la condemna, de la distinció entre virtuts i vicis. La benedicció té a veure amb la bondat original de l'altre. Una benedicció crea allò que diu.

Déu també té necessitat de ser beneït. Déu té també necessitat de ser afirmat, creat en la nostra vida personal. Déu ens ha beneït primer, ens ha afirmat, «creat en Jesucrist, i ens ha donat tota classe de béns espirituals i celestials».

Però ve la segona part: Déu té necessitat de ser beneït, creat o configurat en el nostre cor. Nosaltres som els estimats en virtut d'aquesta primera benedicció de Déu, però hem de convertir-nos interiorment en estimats. Ser conscient que Déu m'estima. És cert que som fills de Déu, però hem d'arribar a ser-ho interiorment. «La glòria de Déu és que l'home visqui», diu sant Ireneu, però caldria afegir que «la glòria de l'home és que Déu visqui al cor de l'home».

Convertir-nos en estimats és el gran viatge espiritual que hem de fer. Ha de ser la nostra gran passió, el nostre somni diari, el nostre entusiasme. Si sant Agustí té raó quan diu: «Déu meu, la meva ànima està inquieta fins que reposi en tu», l'home és un permanent cercador de Déu. I és això el que veritablement dóna sentit, gust a la nostra existència.

Ser cercadors de Déu, perquè es realitzi en nosaltres el primer pensament de Déu sobre nosaltres: «elegits ja abans de crear el món per ser a sants davant seu per l'amor. Déu ens ha pensat per a la santedat». És el primer objectiu diví.

I nosaltres ens extraviem i fem l'opció d'altres camins. Déu també fa una altra opció: «ens destinarà a ser fills, i per això ens donarà la glòria, l'esplendor de la seva gràcia». I serà una oferta feta en el nostre propi llenguatge, en la nostra pròpia naturalesa, «en la persona del Crist».

I tornem a extraviar-nos, i rebutgem la nova oferta del Pare. Però el Pare, com si ja tingués en compte amb antelació la duresa del nostre cor, ens fa «partícips de la seva herència per mitjà de l'Esperit d'amor». Ens dóna «el sentit de l'amor il·luminat. Per poder veure amb els ulls del cor encara que sigui per un moment, el fulgor de la gràcia il·luminant». (Guillem de ST, Spec. PL 180,392 B) «Per transformar-nos de claredat en claredat en la seva imatge per obra de l'Esperit del Senyor». (2Co 3,18)

Amb aquest sentit de l'amor se'ns obre el camí per anar ben equipats en el nostre viatge espiritual, per fer el viatge interior.

Però Déu en el seu amor no només ens atorga els seus béns, i posa al nostre abast els béns espirituals dalt del cel, sinó que ens concedeix una bona guia per al camí: Santa Maria. Aquella que acull amb plena fidelitat la iniciativa de l'amor diví.

Ella fa el primer pensament de Déu correctament, sense cap defecte. Per això li diu l'àngel: «Déu te guard, Maria, plena de gràcia». Plena de gràcia, santa.

Contemplem en Maria aquesta mútua benedicció de Déu i l'home. El Senyor és amb ella, l'ha beneïda, és la nova criatura, la nova Eva, la que ens porta al paradís definitiu. I Maria amb el seu gest d'acceptació beneeix Déu, el recrea en el seu si, embolcallant-lo en la nostra naturalesa.

Al rerefons d'aquesta festa de la Immaculada hi ha la idea que l'home no és l'àrbitre absolut del seu propi destí, l'artífex únic del propi progrés, sinó que cal comptar amb la primacia absoluta de la iniciativa de Déu en la història de la Redempció, que es manifesta de manera singular en la història de la Verge Mare del Senyor.

Sant Anselm beneeix la Verge Maria amb aquestes precioses paraules que us convido a fer vostres: «Oh dona plena de gràcia, sobreabundant de gràcia, la plenitud desborda a la creació sencera i la fa reverdir! Oh Verge beneïda, beneïda per sobre de tot, per la vostra benedicció queda beneïda tota criatura, no només la creació pel Creador, sinó també el Creador per la criatura!» (Sermó 52)

5 de desembre del 2010

LECTIO DIVINA

SALM 24 (23)

1 És del Senyor la terra i tot el que s'hi mou,
el món i tots els qui l'habiten.
2 Li ha posat els fonaments als mars profunds;
les bases, a les aigües abismals.

3 Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?
Qui pot estar-se en el seu temple sant?

4 El qui té el cor sincer i les mans sense culpa,
que no confia en els déus falsos
ni jura per ganes d'enganyar.
5 Rebrà benediccions del Senyor,
Rebrà els favors del Déu que salva.

6 Aquest és el poble que el cerca:
el poble de Jacob, que busca de veure'l.

7 Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d'entrar el rei de la glòria!

8 Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor, valent i poderós,
és el Senyor, poderós en el combat.

9 Portals, alceu les llindes;
engrandiu-vos, portalades eternes,
que ha d'entrar el rei de la glòria!
10 Qui és aquest rei de la glòria?
És el Senyor de l'univers,
és aquest el rei de la glòria.

Salm sobre la glorificació i resurrecció del Senyor, que va tenir lloc el primer dia de la setmana que es diu «dia del Senyor» o diumenge (Sant Agustí)

Estructura del salm

És una peça litúrgica amb dos grups de persones: un grup s'acosta en processó a les portes del temple, i un altre grup obre i els rep. Aquesta litúrgia ofereix una meditació sobre la grandesa de Déu, i l'exigència moral per entrar al seu temple, per a afirmar-nos en la nostra fe. Es pot considerar com una bona exposició pedagògica sobre la nostra relació amb Déu. Hi ha altres textos de l'Antic Testament que ajuden a explicar-ho.

2Sa 6,13-15: El Senyor avança per entrar, mitjançant l'Arca de l'Aliança signe de la presència de Déu.
Ex 40,21.34: Ens parla de l'entrada del Senyor.
O també, Ez 43,4: descrivint el retorn de l'exili.

En sentit històric es tracta d'un himne o composició que commemora litúrgicament l'esdeveniment de 2Sa 6. Es pot considerar un cant de victòria. O una metàfora d'una teofania litúrgica. Pertany a alguna festa litúrgica, com la renovació de l'aliança en la festa dels tabernacles, o l'entronització de Jahvè a l'any nou. Vinculat a l'escatologia com a cant d'esperança en la futura restauració. El salm, aleshores, pot tenir diverses lectures en diverses situacions.

Té una composició harmoniosa:

v. 1-2. Gènere solemne, propi dels salms reials. Exalça Jahvè, creador de l'univers i dels homes. Dimensió còsmica. Universal, sense distinció de pobles.
v. 3-6. Relació culte-conducta moral. (Cf. Sl 15) Línia profètica (Am 5,1-5; Jr 7,20-28).
v. 7-10. Diàleg sobre el Senyor que entra al santuari, potser en traslladar l'Arca de l'Aliança (2Sa 6).

Llegeix

Fes-ne una primera lectura a poc a poc, no com qui llegeix els titulars dels diaris per passar després a una altra cosa. No llegeixis mai el salm amb la pressa amb què vius la vida diària. Una primera lectura del salm, amb l'actitud de qui entra en una bona exposició de pintura, o amb la de qui va recorrent i es va endinsant en el paisatge d'una vall d'alta muntanya... Es va amb pausa, deixant que la bellesa embolcalli, contemplant, deixant que l'entorn ens commogui. Amb els salms també. El salm és un diari amb notícies sempre d'actualitat, ja que posa davant nostre la perenne actualitat dels interrogants de la vida humana. És un paisatge paradisíac per obrir-nos a la bellesa, ja que per entre els seus versos es poden escoltar els passos del Senyor que es fan llum per als nostres.

Fes-ne una lectura en el marc de la creació, de la natura, pensant en aquella paraula del Senyor: «Heus aquí que vinc i faig noves totes les coses» (Ap 21,5).

Medita

Una gran processó arriba al temple, i just a les portes pregunta per les condicions per a entrar-hi. Ve la resposta amb dues condicions positives i dues de negatives.

Un cant per la victòria de Crist sobre la mort, per la reconciliació dels homes amb Déu, tornats de nou a l'amistat i a la glòria de Déu, incorporats al seguici de Crist vencedor de la mort. Una meditació com una lectura amb la clau de la Resurrecció de Crist i la teva pròpia que et despertarà una profunda confiança. I una alegria interior.

v. 1-2. Déu domina la terra i els seus habitants. Déu habita en ella i li agrada passejar com pot fer-ho un pagès per les seves finques (recordeu Gn 3,8). Creada per Déu, la terra té un caràcter religiós. Pressentir i gaudir de la remor propera de les fonts de la vida... que estem fent malbé amb els nostres atemptats al medi ambient.

Pots portar a la teva meditació que Crist ha vingut a recuperar tota aquesta bellesa per a tu, per a tots els homes. Crist amb la seva nova creació ens convoca, per mitjà de l'Església, al nou paradís. Déu construeix el seu paradís sobre la inestabilitat de les aigües, sobre la fragilitat de l'Església, però també sobre la Roca de la Paraula.

v. 3-6. L'ascensió a la muntanya està carregada de simbolisme. A la muntanya hi ha Déu. I per acostar-s'hi es necessiten unes condicions. Així Déu diu a Moisès: «Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat» (Ex 3,5).

Déu és foc. Diu Isaïes: «Qui de nosaltres pot viure dins aquest foc que devora?; qui aguantarà les flames eternes?» (Is 33,14).

Potser només els místics entenen aquest llenguatge, quan ens diuen que nosaltres som un «tronc que hem d'apropar al foc per a convertir-nos també en foc» (Sant Joan de la Creu).

Ens parla del grup que arriba a les portes del temple demanant per entrar. Innocència. Puresa de mans com a seu de les coses externes. Puresa de cor, com a seu dels pensaments i desitjos interns. Cal orientar tot el nostre ser cap a Déu. No ídols. Reprimir allò d'instintiu que ens porta a la vanitat, al buit...

Rebre la benedicció de Déu és ser reconegut per Déu. Recreat, ser nova criatura...

La característica de la nostra condició humana: cercar Déu. Es diu del monjo que és el qui busca Déu. Però en els antics catecismes de preguntes i respostes es deia molt encertadament: «l'home ha estat creat per conèixer i estimar a Déu en aquesta vida i fruir-ne en l'altra», i això ve a coincidir amb el camí del monjo. I és que tot cor humà està fet per el més gran, per l'Absolut. Fins i tot els qui neguen Déu tenen aquesta set en el seu cor.

Paul Claudel diu: «la generació s'ha posat en el camí de recerca de Déu».

Totes les generacions han fet, fan o faran aquest camí de recerca. D'una manera o d'una altra. Amb més o menys consciència. Però no podem buscar Déu sense un canvi de vida. És una de les tasques més belles de la vida cristiana: ser cercador de Déu. És l'únic que pot omplir la vida. Així ho han entès i ho han expressat els místics: «Descobreix la teva presència —diu Teresa a Déu—, i que em mati la teva visió i bellesa, mira que la malaltia d'amor no es cura sinó amb la presència i la figura» (Santa Teresa de Jesús)

No tots arriben a viure l'alegria de la presència divina en aquesta vida. Només els qui viuen la puresa de cor d'acord amb les condicions que ens posa aquest salm, que coincideix amb els ensenyaments del Crist com ens suggereix sant Ciril d'Alexandria: «Què ha de fer aquell que desitja pujar a la "muntanya espiritual"? L'Esperit Sant respon i el salmista anuncia d'alguna manera el sermó de Crist sobre la muntanya».

v. 7-10. Els últims versos et conviden a contemplar el triomf de Crist, la seva glorificació, la seva entrada a la glòria. El text de Filp 2,1-11 pot ajudar-te en la meditació i contemplació d'aquesta glòria del Senyor. Crist és cap de la humanitat nova. Per això afirma Eusebi: «El Fill de Déu entra amb tots els seus; els àngels surten a l'encontre i li ovacionen». I també sant Ambròs: «Les portes eternes s'obren: no és un home el que entra, sinó el món sencer en la persona del Redemptor de tots». I sant Gregori Nacianzè: «Ja que Ell puja al cel puja també tu amb Ell, junts als àngels que l'acompanyen i el reben. Mana a les portes que s'obrin amb solemnitat per rebre Aquell que la seva Passió ha glorificat i engrandit».

El profeta Isaïes ens explica les circumstàncies d'aquesta pujada del Senyor: «Això diu el Senyor el seu ungit, a qui ha donat la ma, per sotmetre-li les nacions i desarmar els reis, per obrir davant d'ell les portes de les ciutats, les portes que nos es tancaran: Jo mateix aniré davant teu per aplanar-te les collades, per esbotzar les portes de bronze i partir els forrellats d'acer. Et donaré tresors secrets, riqueses amagades, així sabràs que jo sóc el Senyor, el Déu d'Israel que et crida pel teu nom». (45,1-3)

Prega

Recita els versos 7-10, amb el desig que Crist entri en el teu cor, en la teva vida...

Contempla

La victòria de la Creu. Contemplar la Creu però cercant de centrar aquesta creu en la vida nova de la Resurrecció. També pot ser interessant un llarg passeig pel camp, mirant i acompanyat pel «rumor» del salm. Deixa que ressoni en el teu cor que vol estimar: al·leluia. Canta a Déu.

TEXTOS PER A L'ADVENT

Sant Ambrós, bisbe (S. IV), Comentari a l'evangeli de sant Lluc

«Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres». Déu, efectivament, té el poder de transformar una naturalesa en una altra; però aquí el misteri és per a mi més útil que el miracle. Vull dir que aquestes paraules es refereixen al Crist, i no hi puc reconèixer altra cosa sinó la construcció de l'Església. Aquestes pedres, en efecte, són les pedres vives, que s'eleven per a construir la mansió de Déu, el temple sant, gràcies a la conversió dels nostres cors. Sí, Déu volia amorosir la duresa dels nostres cors, volia transformar aquelles pedres, que eren pedres d'escàndol, en adoradors fidels. «Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres». ¿No havien de ser pedres aquells pagans, servidors d'ídols de pedra? Tal com diu el salm: «Seran com ells els qui els fabriquen».

Fou profetitzat, doncs, que la fe havia de ser introduïda en els cors de pedra dels pagans. Els oracles prometen que la fe transformarà en fills d'Abraham tots aquells a qui la duresa de la pedra que adoraven havia convertit en ànimes de pedra. De pedres dures es transformen en pedres vives. És l'apòstol sant Pere qui compara a pedres vives els homes afermats en la fe: «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formeu una santa comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist».

Eusebi de Cesarea, bisbe (s. III-IV), Comentari al llibre d'Isaïes

Una veu crida en el desert: «Prepareu una ruta al Senyor, aplaneu un camí per al nostre Déu». El profeta declara obertament que el seu vaticini no s'ha de fer a Jerusalem, sinó en el desert, a saber que es manifestarà la glòria del Senyor, i la salvació de Déu arribarà al coneixement de tots els homes. Tot això es deia perquè Déu havia de presentar-se al desert, impracticable i inaccessible des de sempre. Es tractava, en efecte, de totes les gents privades del coneixement de Déu, amb les quals no van poder entrar en contacte els justos de Déu i els profetes.
Per aquest motiu, aquella veu mana preparar un camí per a la Paraula de Déu, així com aplanar els seus obstacles i asprors, perquè quan vingui el nostre Déu pugui caminar sense dificultat. «Prepareu un camí al Senyor»: es tracta de la predicació evangèlica i de la nova consolació, amb el desig que la salvació de Déu arribi al coneixement de tots els homes.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda Carme,

He llegit aquests dies al diari el següent: «La violència masclista és la primera causa de mort entre les dones de 15 a 44 anys a tot el món, per davant del càncer, la malària, els accidents de trànsit i les guerres. Aquesta dada esgarrifosa evidencia que ens trobem davant d'una xacra social, que requereix un canvi social, cultural, molt més profund». (Editorial de l'Avui, 25.11.10)

Això succeeix en una societat que presumeix d'igualtat de gènere, d'igualtat d'oportunitats d'home i dona; que promociona la dona elevant les seves quotes de representació en institucions... Em pregunto si tot això no serà dissimular una veritable injustícia, en una societat on es té la impressió certa que domina l'home. A la dona no l'ha de promocionar l'home, ella té prou capacitat i recursos per promocionar-se a si mateixa.

La nostra societat no valora la vida. Valora la quantitat, no la qualitat, el tenir. I altres temes, com la guerra, l'avortament, l'eutanàsia... que fan pensar que difícilment pot tenir una estima autèntica per la dona, per la seva dignitat, tenint aquesta com un dels seus dons més preciosos el de ser col·laboradora del do de la vida. La dona està al servei de la vida. La societat masclista li muntarà grans prostíbuls o la contemplarà com un objecte... Però no li reconeix i valora aquest do singular de servei a la vida.

Potser no sigui casual aquesta situació de la dona en el centre d'una mala nota de premsa.

Llegeixo a la Paraula de Déu d'aquest Diumenge 2n d'Advent: «Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor». La ruta de Crist a l'evangeli és clara: Crist, en una societat que tenia la dona submisa a l'home, la valora per allò que és. I en la vida de l'Església dels primers segles té un protagonisme important... Després l'Església sembla que es deixa portar per aquesta injustícia de la societat.

Avui tots som més conscients de la dignitat de la persona. La dona, en això no és una excepció. Per això, opino que la dona ha de seguir lluitant per la seva dignitat, per la defensa de la vida, i de tots aquells valors que poden ajudar a fer més digna la nostra humanitat.

A l'Església, per exemple, jo trobo a faltar més la presència de la dona en la creativitat teològica, en tasques de responsabilitat de govern o assessorament espiritual.

Potser necessitem més aquest «esperit de saviesa i enteniment, de consell i de valentia, de coneixement i reverència del Senyor», del qual ens parla la Paraula de Déu en la litúrgia del Diumenge 2n d'Advent.

El que sembla cert, com ens ensenya la història, és que els qui detenen el poder no acostumen a deixar quotes d'aquest poder voluntàriament, sinó només sota la pressió dels que eleven el seu crit de justícia. No oblidem que el tema de la justícia és un dels ensenyaments del Sermó de la Muntanya.

Que el Senyor t'il·lumini en aquest camí d'Advent, i et concedeixi esperit de saviesa i valor, per lluitar per la teva dignitat de dona, per una major dignitat de la humanitat. Una abraçada,

+ P. Abat

1 de desembre del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA I D'ADVENT

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La litúrgia, a fi de preparar-nos per a la trobada amb el Senyor, ens ofereix la imatge d'un convit messiànic, que, des dels profetes (lectura primera) ins a l'Apocalipsi, està sempre present a la Bíblia. I serà el banquet al qual convida el Rei els captaires i mendicants, ja que els primers convidats s'han excusat d'assistir-hi, i per això no n'eren dignes; o bé també l'àpat de les noces de l'Anyell, per mitjà del qual l'Església aconsegueix la seva bellesa. És el convit futur que Crist va prefigurar en la multiplicació dels pans (l'evangeli), i una anticipació del mateix ens l'ofereix per tant en el banquet de l'Eucaristia. [La missa d'avui la dediquem als difunts, de manera que ara preguem per ells, i el dia de demà algú ho farà per nosaltres].

La primera lectura era del llibre d'Isaïes [25, 6-10a], que ens ha insistit en què "el Senyor convida tots els homes i els eixuga les llàgrimes" (versets 7-8). I és que en l'Apocalipsi del llibre d'Isaïes (capítols 24-27), s'anuncia el convit messiànic, que és el festí de la victòria que Déu prepara i al qual hi seran convidats tots els pobles. I suposarà la victòria sobre la mort i proporcionarà la felicitat a tot el món sencer.
El salm responsorial escollit ha estat el 22 [1-3. 4. 5. 6 (R.: 6cd)], que ens ha parlat del bon pastor. I és que voldríem algú que ens conegués a fons, i que ens conegués amb amor i que ens estimés irrevocablement, però això només en el Bon Pastor tenim la seguretat d'aquest amor.

I el fragment triat de l'evangeli era de sant Mateu [15, 29-37], on se'ns ha dit que "Jesús cura molta gent i multiplica el pa". I és que, en multiplicar Jesús els pans, dóna de menjar a la multitud famolenca que el segueix, i anuncia així la proximitat del banquet messiànic, la qual anticipació n'és l'Eucaristia. I aquesta deuria expressar la solidaritat que lliga Crist i els convidats vinguts de totes les nacions per a celebrar una victòria sobre la mort, l'enemic per excel·lència. Amén.