25 de desembre de 2020

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El poder de la Paraula de Déu sosté l’univers, fou per la Paraula que tot vingué a l’existència, res no hauria existit sense ella. És el qui és la Paraula és el qui s’ha fet carn, el Pare s’ha revelat en el Fill per portar-nos aquella salvació que es veurà d’un cap a l’altre de la terra. La Paraula per qui tot existí, és ara la nostra salvació. Aquest és el vertader misteri del Nadal, l’infant tot just nascut és la revelació del Pare, la Paraula feta home, feta carn, feta fragilitat. El Pare ha parlat en la persona del Fill per constituir-nos hereus amb el Fill, fills amb el Fill.

L’encarnació del Fill esdevé així l’acte suprem de l’amor de Déu cap a l’home, un amor generós, compassiu i misericordiós. Déu no s’estalvia mai l’amor, quan es tracta de estimar a la seva creatura, l’estima fins a l’extrem. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra el seu amor per nosaltres, però encarnant-se aquest amor arriba al seu cimal. Déu es feu home per nosaltres, esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.

La Paraula s’atansa, es dona a conèixer, s’apropa a l’home fins a fer-se ella mateixa home; així la Paraula segueix la seva tasca creadora, recuperant per a Déu l’home perdut del pecat. La Paraula és present en la creació, en la revelació, en la manifestació, en l’encarnació; perquè tot plegat és sempre present, un present ple de gràcia i de veritat, perquè en el pla de Déu no hi ha ni etapes, ni moments diferents; quan Déu es manifesta ho fa sempre en tota la seva plenitud, sense fissures ni escletxes. El principi, el començament és al cap i a la fi un començament sense començament, una plenitud ja total, perquè Déu no es manifesta poc a poc, per etapes; és Déu en plenitud un cop per sempre.

Per fer-nos participar d’aquesta plenitud és pel que el Fill de Déu s’ha encarnat, s’ha fet home aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per a nosaltres. Però malgrat aquest compartir la nostra humanitat, els homes no l’han conegut, han intentat apagar la seva llum en la foscor de la mort, l’han rebutjat i l’han crucificat. Però no han pogut ofegar-la, la llum resplendeix i el Pare l’ha exalçat de nou perquè així per la Paraula, per Jesucrist ens ha estat donada la gràcia i la veritat. És l’home el qui ha retornat a la plenitud perduda per obra de Jesucrist, Ell que és plenitud i al qui la seva encarnació no afegeix ni treu res a la persona del Fill.

En paraules del Papa Francesc «Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som.» (Audiència general dimecres 23 de desembre de 2020). Jesús ha agafat la nostra humanitat, s’ha fet carn per tal d’alliberar-nos del pecat i de la mort, per tal de salvar-nos i retornar-nos la condició de fills de Déu.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

El poble avançava a les fosques, el país era tenebrós, les botes dels soldats marcaven el pas; tot era desencís i foscor, por i incertesa. De sobte una gran llum resplendí, es manifestà la gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre. En un poble anomenat Bet-Lèhem, quasi al ras perquè no han trobat lloc a l’hostal, una dona, un home i un nen embolcallat i posat en una menjadora esdevenen l’eix de la història de la salvació, d’aquesta bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria. Un edicte del Cèsar August per fer el cens de l’imperi i uns pastors que vivint al ras vetllen i guarden uns ramats són el complement, els actors secundaris d’aquesta història que no ha fet sinó començar. Avui un infant ha vingut al món, un esclat de llum envolta uns pastors, demà una llum immensa deixarà buit un sepulcre i naixerem tots a la vida eterna.

Escriu sant Jeroni «No desespereu pel fet que ha nascut una sola vegada de Maria: cada dia neix en nosaltres.» Perquè avui a les nostres vides també hi ha desesperació, foscor, por, angoixa i incertesa. Aquest any ens cal com mai que la llum joiosa del Nadal, anunci de la resurrecció, trenqui les tenebres de la nostra torbació. Una llum que acompanyi als qui sols en un hospital pateixen o tal volta s’acosten a la mort sense l’escalf dels seus; que il·lumini als ancians que han deixat de rebre la visita i l’abraçada dels seus estimats per tal de preservar la seva salut; una llum que no deixi minvar la flama de l’amor per l’enyor als qui no podran compartir aquest Nadal amb les seves famílies, potser confinats per raons sanitàries, empresonats o allunyats o exiliats per una o altre raó.

Nadal és esperançadora llum, el record d’aquella llum que trencà la fosca de la nit i Jesús, tot just nat, ara i aquí ens demana que nosaltres siguem llum per al món. Com enmig d’aquesta foscor que de fa mesos ens envolta hi ha qui és llum per als altres; lluitant per guarir als malalts, investigant per trobar un remei que acabi amb aquest malson, donant de menjar als qui ja no poden procurar-se’l, acompanyant als qui s’han quedat sense qui els pugui acompanyar, decidint el que cal fer i el que és millor per a tots, malgrat ser incompresos i criticats. 
Són la imatge d’aquell qui s’entregà a si mateix per tots, per fer de nosaltres uns apassionats pel bé, com ens ha dit de Jesucrist l’apòstol sant Pau.

Perquè darrera d’aquest infant, darrera de la tendre escena de Josep i Maria vetllant el seu són, hi ha l’anunci de quelcom molt més gran. 
Aquest nadó és el Messies, el Senyor, el Salvador; el Déu heroi, el pare per sempre, el príncep de la pau, el conseller prodigiós. Com pot ser això ens preguntem nosaltres avui contemplant de lluny estant l’escena de Bet-Lèhem, com preguntà Maria a l’àngel, com es preguntava Josep, l’home bo a qui Déu parlava en somnis; com es preguntaven aquells pastors esglaiats després de trencar-los el són una llum resplendent i la veu d’un àngel.

Si el Nadal és esperança de que la salvació és a prop, si el Nadal és anunci de la victòria de Jesucrist sobre la mort; avui aquesta esperança ens cal més que mai.
Deia ahir en l’audiència general dels dimecres el Papa Francesc: «Nadal ens convida a reflexionar, per una part, sobre el dramatisme de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van de manera constant a la recerca de la veritat, a la recerca de la misericòrdia, a la recerca de la redempció; i, per altra part, sobre la bondat de Déu, que ha vingut al nostre encontre per a comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos partícips de la seva amistat i de la seva vida.»

Avui ens ha nascut el salvador, que és el Messies, el Senyor. Avui ens ha nascut l’esperança de que molt aviat serem alliberats.

24 de desembre de 2020

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Déu no ha reposat fins que ha aparegut com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa. No ha estat pas com molts esperaven, l’acció de Déu és pacient, tranquil·la; com ens diu l’apòstol sant Pau, Déu elegí els nostres pares, ha escollit la història per entrar en ella, una història senzilla, humana. El Pare ha fet que el Fill esdevingués així fill de David, fill d’Abraham, fill de Maria esposada amb Josep, de la nissaga de David. Un Déu fet home amb plenitud, igual a nosaltres en tot llevat del pecat, que ha vingut per salvar-nos de la culpa, és aquell que havien anunciat els profetes, el Déu que és el Déu amb nosaltres perquè ve per compartir la nostra vida, les nostres misèries i la nostra mort; però sobretot ve per que compartim amb Ell la vida veritable i eterna.

Abraham representa la fe, és l’home que cregué en Déu i fou reputat per la seva justícia, és l’home de la fidelitat a Déu, aquell qui anuncia que el Senyor escollirà al poble d’Israel com a heretat seva, l’elegit de Déu, aquell qui experimentà la gratuïtat de l’amor de Déu, aquell a qui anomenem el nostre pare en la fe.

David és l’home i és el rei, per ell passa l’aliança amb el Senyor, ell es considerat per moltes generacions el model de messies, perquè el seu tron és el tron d’Israel. Però és alhora l’home que cau en la temptació, que provoca la mort d’un home per tal de satisfer el desig de la carn i posseir la seva esposa, impulsat pels desigs humans. És l’home a qui Déu confià el govern del seu poble i l’home que pecà i es penedí, l’heroi d’Israel i l’home de la pregària confiada en el Senyor.

Josep, l’espòs de Maria és l’home a qui Déu parla en somnis, obedient, amant, acollidor i treballador, pare de Jesús en l’ombra, discret però sempre amatent.

El Fill de Déu ve al món de manera sorprenent, una verge l’infanta, és concebut per obra de l’Esperit Sant i assumeix tot el dolor de la història humana per tal de sublimar-la i portar-nos de la mort a la vida, del pecat a la reconciliació amb el Pare. Abraham, David i Josep; victòries i derrotes, exilis, deportacions i retorns, allunyaments i reconciliacions amb Déu. Aquesta és la història del poble d’Israel, la història de la salvació, la nostra pròpia història que Déu assumeix en la persona del Fill per tal de salvar-nos. Realment avui ens ha nascut el salvador que és el Messies, el Senyor, caminem a la llum de la seva mirada, celebrem el seu nom, cantem tota la vida els seus favors. La salvació és aquí. Déu ha entrat avui en la història, també en la nostra història.

20 de desembre de 2020

DIUMENGE IV DE ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2S 7,1-5.8b-12-14.16; Sl 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

«No es pot imaginar una escena més divina i més humana alhora, i que ens doni una idea millor del que passa sovint en la vida dels homes» (J. Guitton). Una escena llargament contemplada en silenci i plasmada en obres de gran bellesa: en la pintura, l’arquitectura, la literatura..., però sobretot és una invitació per a nosaltres, a contemplar-la i considerar què passa en la nostra vida.

Avui, aquesta escena evangèlica està sàviament completada amb les altres lectures de la Paraula de Déu, la qual cosa ens pot ajudar a enriquir la nostra contemplació i endinsar-nos en aquest misteri d’amor.

A la primera lectura, David vol construir un temple digne a Déu, ja que l’Arca de l’Aliança, que era el signe de la presència de la divinitat, es guardava en un envelat. Al principi sembla que Déu l’escolta, però poc després Déu rectifica per mitjà del profeta: “No seràs tu qui m’edifiqui una casa, un temple. Seré jo qui t’edificaré la casa, i et donaré un successor, un descendent sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne per sempre”.

A la carta als cristians de Roma, sant Pau dona glòria a Déu perquè ha revelat el seu pla, amagat en el silenci dels segles, i que ha anat sortint a la llum, mitjançant els escrits profètics, i finalment, al servei de tots els pobles. ¿I quin és aquest pla de Déu?

El contemplem en aquesta escena singular, bellíssima, de l’Evangeli. Escena molt suggeridora, que ha atret sempre la mirada contemplativa d’artistes, de místics, de tot el poble cristià. Una escena que ressona en els camps de la cristiandat, amb les campanes de l’Àngelus, i que és per les seves avemaries una mena de respiració de la terra cap al cel.

Una escena que l’evangelista Lluc recull de llavis de la Mare de Déu, que sembla recordar-nos la crida d’Abraham. Encara que aquesta escena, solemne també, és més dolça, més entranyable.

Una escena que ens dona preciosos detalls de la construcció de la casa per part de Déu, com va prometre a través del profeta de l’Antic Testament. I que recorda els preciosos versos que santa Teresa posa en boca de Déu: «Porqué tú eres mi aposento, eres mi casa i mi morada».

En aquesta escena la persona humana, la Verge no està passiva. Després de la salutació i la primera comunicació de l’àngel Gabriel, Maria respon. Per manifestar el seu desconcert davant un Déu que sembla contradir-se a si mateix, ja que Ell ha acceptat la seva virginitat, i ara sembla mostrar un altre horitzó: la maternitat. Però no dubta dels designis de Déu, ja que no respon: “això no pot ser, perquè jo no conec cap home”, sinó que tot pressentint un camí que desconeix, diu a l’àngel: «Com serà això, perquè jo no conec home?»

L’àngel completa el seu missatge, solemnement, i recordant els primers dies de la creació, anuncia un nou naixement, una nova creació, ara amb una manifestació més concreta del Misteri de Déu, el Misteri d’Amor Trinitari.

El Pare que mostra la seva potència en una nova creació. El Fill que naixerà en un naixement temporal, imatge de la seva generació eterna. I l’Esperit que fecundarà i embolcallarà en amor consumat l’acció del Pare i del Fill.

Aquesta és l’esfera divina de l’escena. En l’esfera humana, apareix Maria. Sola. Silenciosa. Ningú no sap el que passa al seu interior. En silenci. Els TRES respecten el seu consentiment, que no coarta la llibertat.

I ens ve a la memòria el text memorable de sant Bernat en la seva obra Lloances a la Verge Mare: «Senyora, esperem aquesta paraula vostra... Digueu la paraula que anhelen el cel, els inferns i la terra. El mateix Rei i Senyor sospira per escoltar-vos... Contesteu amb promptitud...»

Maria te el pressentiment que la seva resposta té dos matisos: un d’alegria i de glòria; i un altre de pena i redempció. Accepta la càrrega, la glòria amb tot el seu pes de dificultats i patiment.

Però la seva resposta no és un SI. Com si fos una falta de delicadesa, com si tot estigués fet. Ella dirà: «Que es compleixen en mi les teves paraules». Que això es compleixi en mi... Com fent lliscar la seva llibertat en el designi de Déu, avui d’alegria i demà de patiment. FIAT, més enllà de l’alegria i la pena: que es compleixi en mi...

Germans: «alcem les llindes, elevem les portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria» (Sl 23,7) com ens convida el salmista. I cantem avui amb el salmista: «Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors» (Sl 88).

19 de desembre de 2020

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

«Concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe íntegra, i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat», acabem de demanar al Senyor en la col·lecta de la missa. Com el podem venerar, aquest misteri? Apropant-nos, amb fe i amb respecte, a la bardissa ardent de la Sagrada Escriptura, des d’on Déu ens parla. Per això el relat evangèlic d’avui, l’anunciació a Zacaries, m’agradaria contrastar-lo amb el que llegirem demà, l’anunciació a Maria, i que tots tenim ben present. Provem-ho, doncs, i destriem-ne tres aspectes.

1. El lloc. Zacaries rep la seva anunciació en un espai sagrat, entre bafarades d’encens, dins els murs del santuari. En el cas de Maria, en canvi, el misteri de Déu irromp en la profanitat de la llar, en la intimitat de l’estança, en la quotidianitat. Em sembla un desplaçament important: de l’altar i el temple, a la casa i a la llar. «Creu-me, dona, —dirà Jesús anys a venir— arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem» (Jn 4,21). Des d’ara el núvol de la glòria de Déu posa en cada home i en cada dona.

2. El destinatari. Zacaries és un sacerdot. La verge de Natzaret és laica, i, a més, dona. Déu confia la carn del Verb a una dona, i pel ministeri d’aquesta dona, Maria, la carn de Jesús, l’Anyell, pastada amb el nostre blat i cuita a la creu, tal com cantem en l’himne de Pasqua («Ad cenam Agni providi»), se’ns tornarà pa vivent damunt la taula del nou altar.

3. La resposta. Zacaries, el sacerdot, i això em recorda una de les belles contalles de Jesús, passa de llarg davant el misteri de Déu. Maria, la laica, l’acull des de l’obediència de la fe. La pregunta de Zacaries a l’àngel «Com sabré que això és veritat?» (Lc 1,18) neix de la sospita, i per això es tanca a la fe. La de Maria en canvi, «Com pot ser això?» (Lc 1,34), brolla d’un diàleg guiat per la confiança, i la confiança és la porta de la fe. Zacaries, amagant-se rere el seu dubte, ens recorda Adam al paradís, amagat rere els arbres del jardí, sospitós de Déu a causa del pecat. Maria, la tota pura, no sospita de Déu, ans hi confia plenament, i la confiança li serà bescanviada en benaurança perquè ha cregut.

Zacaries no podrà parlar fins que tot s’haurà acomplert. Maria, en canvi, amb el Pa de Vida tot just plantat com una llavor en la terra del seu cor, ja canta el Magníficat als acords de la seva fe i de la seva confiança. No és doncs entre núvols d’encens que aprendrem a celebrar el misteri de Nadal en esperit i en veritat, sinó, més aviat, a l’espona d’una menjadora agençada amb el fenc humil de la devoció i de l’amor de debò. Que així sigui per a tots nosaltres en aquest Nadal.

17 de desembre de 2020

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rt 1,16). Aquestes paraules, germans, ens van obrir la porta de la vida, «a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,5). Les va pronunciar Rut, una de les cinc dones que hem proclamat a l’evangeli de la Genealogia: Rut era moabita, una estrangera. L’estranger és el qui no té identitat. Els monjos tot just n’acabem de llegir i meditar la història, de Rut, aquest Advent. Recordem-la breument: Noemí, una dona de Betlem, va emigrar a Moab, amb el seu marit i els seus dos fills, fugint de la fam, cercant el pa per a viure. El marit de Noemí va morir, i els seus fills, Mahlon i Quilion, es casaren amb dues dones moabites, Rut i Orpà. Després també moriren ells i «Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit» (Rt 1,5). És a dir, sense futur, sense vida. Com el poble d’Israel a l’exili de Babilònia. Com Raquel quan plorava els seus fills. Tanmateix, d’aquell camí de no retorn, en aquell lloc de no identitat, el crit obstinat d’una dona, Rut, fa reflorir l’esperança: «el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu». Noemí, empesa per la fe de Rut, torna a la terra de l’abundància, Efrata, a la seva ciutat, Betlem, la casa del pa, i allà, gràcies a Rut, i a través de Rut, Déu li dona una nova vida, un nou fill, Obed, el pare de Jessè, que fou el pare de David. Amb Rut, la moabita, tots nosaltres, que érem estrangers, com ella, sense identitat, entrem a formar part de la generació del Messies, de Jesús, el nostre Salvador, pel qual i en el qual Déu ens ha donat la vida (cf. Ef 2,5).

Això és el que celebrem avui: la saviesa, suau i vigorosa alhora, d’aquesta dona, Rut, que ens ha arrossegat amb ella a la llarga cua de l’espera del Messies. N’hi ha d’espavilats, que sense esperar el seu torn, es colen a la fila dels altres i els passen al davant! Segur que algun cop us hi haureu trobat, a cal metge, a la caixa del supermercat, a la finestreta d’algun centre oficial... Rut, l’espavilada, es va colar, amb la seva obstinació confiada, allà on no era comptada ni esperada.

Déu sí, que l’hi esperava. Ens hi espera i ens hi compta a tots nosal-tres. Siguem savis, doncs, i colem-nos, germans, a la cua dels qui esperen el Crist: «Oh Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i abastes totes les coses i les disposes vigorosament i amb dolcesa. Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència». La prudència de passar de la mort a la vida, de la no identitat a la identitat, de les tenebres a la llum, de l’exili a la pàtria, del pecat a la gràcia. Amén.

13 de desembre de 2020

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Tal vegada aquests dies estem patint una mica de ceguesa amb tot el que el nostre món està vivint. Hauríem d’encomanar-nos avui a santa Llúcia perquè ens conservi la vista i ens doni llum. Llum que Joan n’és el primer a donar testimoni.

Podríem fer un estudi lumínic, per veure la llum que rebem, la llum que reflectim, la llum que absorbim, la llum fosca que no traiem cap profit.

Déu envià Joan. Déu ha concedit gràcia al poble que espera la Llum. I el poble de Déu ha d’obrir avui els ulls, ha d’allargar la vista, posar la mirada ben atenta i contemplar la Llum.

Qui ets tu?

Pregunten els sacerdots i els levites. Qui ets tu? Què dius de tu mateix?
Un desert, una veu, un crit: “Aplaneu el camí del Senyor”. Joan, el testimoni de la Llum, bateja només amb aigua, preparant els cors del poble que viu en l’esperança que alguna cosa està canviant. Ja que el poble con ara, en els nostres dies, viu en una certa incertesa.

Joan neteja el camí per a l’encontre amb Aquell, l’esperat, el desitjat dels pobles.

Joan anuncia aquest encontre amb Aquell que és tan gran que ell, per la seva humilitat, no és digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.

Qui és Ell?

És el Senyor, el Fill de Déu que és a prop. És entre nosaltres.
És la Llum que ho il·lumina tot, fins i tot els racons més foscos del cor de l’home. Qui és Ell? És l’Ungit. És el qui ens dona el do de la vida. És el qui porta la Bona Nova als desvalguts. És el qui cura els cors adolorits per malalties i desenganys. És el qui ens dona la llibertat absoluta a cada ésser humà. La llibertat com a do, do que s’ha de cultivar per fer-lo fructificar en justícia i amor. És el qui retorna la llum quan som presos, tancats en el nostre propi egoisme.

El Senyor ve i és el qui ens proclama l’any de gràcia. És el qui fa germinar, créixer, néixer, el benestar, la brotada, la sembra, en el nostre món cansat i afeixugat de sofriment, de tristesa i d’incertesa.

Qui soc jo?

Visc sempre content? Visc amb un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern? (RB. 72,1). Perquè el Senyor és a prop, és entre nosaltres, i tal vegada és massa a prop i no el conec, o bé el conec, però no el vull reconèixer en el meu germà.

Qui soc jo? Visc content en el Senyor? Deixo entrar al meu cor els dons de l’Esperit i de profecia? Dono gràcies en tota ocasió? Ho examino tot i guardo allò que trobo bo? Prego perquè el Senyor em conservi la vista amb els ulls de la fe, per contemplar el seu retorn? Prego perquè em faci veure ben bé per on he de sargir l’esquinç de l’amistat espiritual amb l’altre germà meu? Practico el zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna? (RB. 72,2).

Perquè Déu s’atansa a la nostra existència, a la nostra vivència, a la nostra quotidianitat. Déu s’atansa amb la bandera de la llibertat, de la guarició, de la llum per a la ceguesa, de la donació del seu Fill. S’atansa ara per l’encarnació, pel naixement, per la seva vida, per la seva passió, per la seva creu, per la seva mort, per la seva resurrecció, per la seva ascensió i pel do de l’Esperit Sant.

Nosaltres com a poble de Déu hem d’obrir avui els ulls al nostre temps, hem d’allargar la vista als més necessitats, hem posar la mirada ben atenta a la voluntat de Déu i contemplar amb la plenitud que ens ve de la fe, la festa del naixement del Fill Únic, l’inici de la nostra salvació eterna.

Nosaltres des de la fidelitat a la vida de batejats, des de la fidelitat a la pregària en la vida de monjos anirem fent camí cap al seu retorn gloriós. Sols des de la humilitat ens podrem posar al nivell del Fill per acceptar allò de bo i millor que Déu vol de cadascú de nosaltres.

Si vivim en la Llum, si vivim en la certesa posada en el Crist, viurem sempre contents.
I Déu mateix, el Déu de la pau, ens farà del tot sants.

8 de desembre de 2020

CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

Vita

Si per Eva ens vingué l’engany i la mort, per Maria ens ha vingut la veritat i la vida; si per Adam ens vingué el pecat i la por, per Jesucrist ens ha vingut l’esperança i el perdó.
La història de la humanitat canvià tot d’una el seu rumb quan el pla de la nostra salvació començà a acomplir-se. Fou d’una manera quieta i discreta. Com de sobte, un àngel fou enviat a Natzaret, entrà en una casa i torbà a una noia que encara no tenia marit. Res més humà que ser mare, res més diví que engendrar per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu fet home. A Déu res li és impossible, la qui és tinguda per estèril infantarà un fill que clamarà en el desert perquè s’obri una ruta al Senyor; la qui és i romandrà verge tindrà un fill a qui posarà per nom Jesús, a qui anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu donarà el tron de David per ser rei per sempre en un regnat que no tindrà fi; perquè el que ens ve a portar és la vida eterna, la victòria sobre la mort, la filiació divina.

Per a la humanitat tot ve de sobte, però per a Déu tot estava previst, Déu no improvisa perquè el seu és un amor etern. Per això havia escollit a Maria abans de crear al món, perquè fos santa i irreprensible als ulls de Déu. Per això essent concebuda immaculada, sense màcula, sense pecat, la preparà com a arca de la nova aliança, una aliança feta carn en la persona del Fill, Jesucrist nostre Senyor.

Maria, plena de gràcia, és la primera en creure, ella torbada i pensativa, és la capdavantera en la fe en Jesucrist, es confià a que en ella s’acomplissin les paraules de Déu, tot i no saber ben bé com podria esdevenir això, tot i torbar-se. Maria és la porta de la vida perquè per ella, en les seves entranyes, el Salvador del món vingué a la vida. És d’ella de qui aquella dona digué «sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar» (Lc 11,27). Però Jesús sabia que Maria, la seva mare era sortosa per haver cregut en la Paraula de Déu i haver-la guardat. Mare i creient, Maria és la primera en creure, en deixar-se omplir de l’Esperit Sant i en ser salvada.

Escriu sant Elred: «Ella tingué ànsia de Crist, i per això va anar cap a Crist. L’estimà totalment deixant pel seu amor des de la seva infància els desitjos de la carn, considerant no res tota la gloria del món.» (Sermó 22).

Dulcedo

Tota la vida de Maria és dolcesa com tant sols ho pot ser l’amor d’una mare. Rebé amb dolcesa l’àngel enviat per Déu; donà a llum amb la mateixa dolcesa amb la que educà al seu fill i amb dolcesa, compartí la vida i la pregària amb els deixebles, quan després de que una espasa li hagués travessat el cor de dolor en veure al seu Fill mort a la creu, la joia de saber-lo ressuscitat ni tant sols li comportà la necessitat de veure’l perquè ella de sempre ha sabut i ha cregut en el pla de Déu, que per ella passava i amb ella comptava. Maria és la dona de la virginal dolcesa, perquè el Senyor és amb ella.

Escriu sant Bernat «la gràcia de Déu es feu visible, ensenyant-nos a rebutjar la vida impia i els desitjos mundans, i a viure aquest món amb moderació, rectitud i pietat, desitjant la joia que esperem i la vinguda en gloria del gran Déu.»

Spes nostra

Maria és la dona de l’esperança, perquè el Senyor li ha concedit el seu favor. Sap esperar que les paraules de l’àngel s’acompleixin en ella, sap esperar que arribi l’hora del seu Fill, sap esperar que aquest un cop crucificat i sepultat trenqui les cadenes de la mort, sap esperar que la cridi al seu costat en cos i ànima. No és la seva una espera tranquil·la, sofreix, pateix, espases de dolor li traspassen l’anima, però sap que per damunt de tot aquest immens dolor hi ha esperança. Déu des de sempre ha volgut que Maria fos lloança de la seva grandesa, l’ha omplert de gràcia i d’esperança perquè sigui per a nosaltres model de confiança.

Escriu sant Elred que Maria ha estat «elegida entre totes les creatures per a ser santificada per l’Esperit Sant, per ser fecundada romanent verge, per ser saludada per l’àngel (...) per ser vertaderament plena de gràcia.» (Sermó 79).

Maria és «signe de futura esperança i de consolació, fins que arribi el dia del Senyor» (LG 68). Ella és capdavantera de la fe i de la salvació; aquella en la qual s’ha dut a terme ja la redempció. María «glorificada ja en cos i ànima» (LG 68), és motiu d’esperança en la vida eterna. Una esperança, fundada en la fe, en l’acompliment de la voluntat de Déu. María esdevé així «imatge i prefiguració de l’Església que haurà de tenir el seu compliment al temps futur» (LG 68).

Per Maria tot començà quan un àngel entrà a casa seva i li digué el que Déu li havia encarregat de dir-li.
Per Déu tot havia començat als inicis dels temps. Per a nosaltres tot comença cada dia, cada any. Al bell mig del temps d’Advent, quan ens acostem al dia de commemorar el primer adveniment del Senyor i alhora preparar-nos per al segon adveniment, ens surt al pas la figura de Maria, tota ella model de vida, dolcesa i esperança. Plena de gràcia ha estat preservada del pecat i concebuda immaculada, el Senyor ha estat amb ella per preservar-li la virginitat i li ha concedit el seu favor essent assumpta al cel en cos i ànima preservant-la de la corrupció de la carn. Posem com ella en Crist la nostra esperança, en aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Maria ens hi acosta, Ella la verge que tindrà un fill al qui donarà la vida, Ella la nascuda sense pecat i que per això esdevé font de la dolcesa, Ella l’assumpta en cos i ànima al cel per obrir-nos la porta a l’esperança.

3 de desembre de 2020

DIJOUS DE LA SETMANA I D’ADVENT

ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL DEL P. OCTAVI VILÀ

Homilia pronunciada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 26,1-6; Sl 117 i Mt 7,21.24-27

Complir la voluntat del Pare és construir la casa sobre la roca; no acomplir-la és fer-ho sobre la sorra. A les pluges, les riuades i els vents que ens afecten dia sí i altra també; sols amb una fe ben assentada hi podem fer front.
La fe val més que mil paraules dites en va; perquè tant sols la fe és la que ens mou a complir la voluntat de Déu. Una fe fonamentada sobre el Senyor, que és la roca eterna. Fonamentats en Ell no hi res que es pugui interposar en el nostre camí vers Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Els cims, les dificultats, esdevenen aleshores com pols, s’aplanen fins al terra. La confiança l’hem de posar en el Senyor, ens diu el salmista, no pas en els homes, no pas en els poderosos d’aquest món, ens els qui s’omplen la boca dient “Senyor, Senyor” però són tant sols casa fonamentada en la sorra de les ambicions humanes, són aquells dels qui al cap i a la fi no en queda ni rastre. «Però sovint l’home no construeix el seu obrar, la seva existència, sobre aquesta identitat, i prefereix les sorres de les ideologies, del poder, de l’èxit i dels diners, pensant trobar en ells l’estabilitat i la resposta a la demanda de felicitat i de plenitud que porta en la seva ànima.» (Benet XVI 6 de març 2011). La solidesa de la nostra fe no ve pas de nosaltres mateixos, sinó d’aquesta roca que és el Crist. «Construir sobre roca vol dir abans que res: construir sobre Crist i amb Crist.» (Benet XVI 27 de maig 2006).

La nostra vida de cristians, la nostra vida de consagrats, la nostra vida de monjos, és un camí cap al Senyor, com ho és l’Advent, memorial de la primera vinguda del Senyor i confiada espera de la seva segona i definitiva vinguda. Al llarg d’aquest camí les nostres febleses tant físiques com morals, ha de fer front a la pluja de les temptacions, a les riuades dels contratemps, a les ventades del nostre egocentrisme. Tant sols ben fonamentats podrem superar tota contrarietat, superar-la i seguir avançant cap al Crist, que és el camí que ens porta al Pare i ens condueix a la vida eterna.

Escrivia sant Francesc Xavier, la memòria del qual avui celebrem, que: «en les coses petites, els qui viuen amb desitjos de servir a Déu, han de treballar a humiliar-se molt, desfent-se sempre de si mateixos, fent-se grans i molts fonaments en Déu, perquè en els grans perills i treballs, així en la vida com en la mort, sàpiguen esperar en la summa bondat i misericòrdia del seu Creador. Que aprenguin a vèncer les temptacions, saben que allí on trobaven repugnància, per petits que fossin, si desconfien de si amb molta humilitat i fortifiquen els seus ànims, confiant molt en Déu, sabran que ningú és feble quan usa bé de la gràcia que Déu el nostre Senyor li dóna.» (Carta 90. A sus compañeros residentes en Goa Kagoshima (Japón), 5 de novembre de 1549).

En aquest temps d’Advent hem de tenir present també l’adveniment del Senyor damunt nostre, quan se’ns farà present a nosaltres en particular, quan serà la nostra hora; l’hora de ser jutjats per aquest jutge rectíssim i alhora immensament misericordiós, aquell l’amor del qual perdura eternament, l’únic bo, que ens escolta i ve per salvar-nos.

Cal que ens presentem davant d’Ell ben fonamentats sobre la roca eterna, fortificat el nostre ànim amb la humilitat, com escrivia sant Francesc Xavier, acomplint la seva llei, amb el cor seré i confiats en la seva gran misericòrdia, de la qual mai hem de desesperar.

29 de novembre de 2020

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9; Mc 13,33-37

Amb l’Advent iniciem un nou any litúrgic, un temps de gràcia per rememorar l’encarnació, naixement, vida, passió, mort i resurrecció de Crist, el misteri de la salvació. Un temps el de l’Advent d’espera de l’adveniment definitiu, és a dir d’esperança, i alhora de vetlla; un temps doncs per estar atents i per vetllar. Un temps de reconciliació amb Déu, amb aquell qui és el nostre Pare, el terrisser que ha modelat la nostra argila ja que som obra de les seves mans, com ens ha dit el profeta per antonomàsia de l’Advent, el profeta Isaïes. Tota la nostra vida ha de ser un temps de vetlla i d’esperança, esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor, com ens ha dit l’Apòstol.

Què esperem?

El Regne. El tret més significatiu del temps d’Advent és l’espera del Regne i del Messies que l’ha d’implementar, per això la súplica insistent per la seva vinguda.
El Messies que nosaltres esperem sabem que és aquell a qui el Pare va consagrar i va enviar al món, sabem que no és únicament un rei sinó que és el mateix Fill de Déu per naturalesa. Fill igual al Pare que el consagrà i envià al món perquè fet home esdevingués el rei definitiu no sols de la casa de Jacob sinó de tota la família humana; perquè ara és tota la humanitat la cridada a la salvació. Aquesta és doncs la vinguda del Messies que sempre anhela el poble sant de Déu, aquesta és l’esperança que centren les quatre setmanes d’Advent.

Qui esperem?

Al Crist. Aquest Messies no és altra que el Crist un Messies anunciat, esperat, que finalment ha arribat per fer realitat allò que l’Escriptura havia predit.
És també aquell que ha de venir al final dels temps. Per això vivim l’Advent amb una atenció vigilant, atents al misteri de la història i als signes dels temps, sol·lícits per preparar els camins del Senyor i aspectants a l’arribada definitiva del Regne. Aquest Regne té un rei que nasqué en una menjadora i per tron tingué una creu, per corona un grapat d’espines i per ceptre una llançada que li traspassà el costat. És Ell qui ens mantindrà ferms fins a la fi, tant sols Ell pot fer-ho, perquè quan arribi ens trobi irreprensibles. No sabem quan tornarà, si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Serà a l’hora menys pensada, però serà.

Per què l’esperem?

Per la nostra salvació. L’espera està íntimament relacionada amb la fe en el pla de Déu que es feu home per salvar-nos. Una fe fonamentada en la certesa de que rebrem allò que busquem si confiem en Déu. Sant Agustí ens diu que esperar significa creure en l’amor, tenir confiança en Déu i abandonar-se a Ell totalment. Creure, confiar i estimar és la manera de viure l’Advent.

Com l’esperem?

Vetllant, cal que no ens trobi dormint. No podem entendre l’Advent com a una espera inactiva. Es tracta, més aviat, d’una espera en esperança, això és, d’un esperar caminant, i d’un caminar esperant, però sempre cap a Déu. Déu ve a nosaltres a mesura que nosaltres anem cap a Ell. Déu ens dóna la seva gràcia en tant que som capaços de rebre-la, que ens obrim al seu amor.
Déu ens crida perquè nosaltres responguem.

Què significa, a més, l’Advent?

S’ho preguntava sant Joan Pau II i deia: «L’Advent és el descobriment d’una gran aspiració dels homes i dels pobles cap a la casa del Senyor. No cap a la mort i la destrucció, sinó cap a la trobada amb Ell.»

24 de novembre de 2020

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / II

ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 14,14-19; Sl 95,10.11-12.13; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: No quedarà pedra sobre pedra»; l’anunci de la destrucció del temple deixà inquiets als qui escoltaven a Jesús. Totes aquelles pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven semblaven destinades a perviure pels segles dels segles. Però el temple seria destruït per darrera vegada i ja mai més reconstruït l’any 70 en ser ofegada l’enèsima revolta contra Roma. Aquest sols fou un fet puntual que no per important esdevé rellevant per a la història de la salvació. Jesús no és un fals profeta, ni un profeta de calamitats; Jesús és el qui construeix el Regne, el vertader temple on s’adora Déu en esperit i veritat. Cal que anar alerta entre tants profetes de calamitats que avui com sempre ens envolten i demanar que reconeguem al Messies i no ens deixem enganyar per falsos profetes, cal deixar-los estar i no anar amb ells.

El temple, les pedres no són allò realment important; ho són sols en tant que acullen, que fan de marc a una altre mena de pedres, a les pedres vives que composen l’Església de Crist. El temple sols és un signe, el signe de l’Església, de la comunitat, formada per les pedres vives, que són els creients, un temple espiritual amb una pedra angular que és Crist, Sols amb aquesta té sentit, es sosté, el temple viu que és Església. Amb aquell qui va dir «Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies.» (Mt 26,61) perquè es referia al santuari del seu cos que morint com els nostres cossos tornà a la vida al tercer dia.

L’Església està edificada amb pedres vives i construïda tanmateix sobre una roca, una pedra que és Pere. L’Església esdevé així comunió de creients, d’aquells que professant una mateixa fe en el Déu viu i veritable, testimonien que Crist és el Fill de Déu, el Redemptor del món. Nosaltres som una d’aquestes pedres, una pedra més d’aquest gran edifici no vestit per mans d’homes, que és l’Església edificada sobre la fe de Pere i que té a Crist per pedra angular (cf. Ef 2,20). Ens ho diu el mateix apòstol Pere que som pedres vives, edificades per Déu com a temple de l’Esperit per formar una comunitat sacerdotal que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist (cf. Pe 2,5). I Pere sabia de que parlava, parlava d’homes amb defectes, ambicions i limitacions, amb febleses tant físiques com morals; perquè ell mateix se sabia feble. Però totes les pedres són útils per a aquesta construcció; potser cal polir-les, emmotllar-les bé sense perdre mai de vista que tenim com a pedra fonamental i clau de volta de la nostra vida al Crist.

Els temples de pedra no tenen sentit sense els vertaders temples de pedres vives. Això ho podem veure i viure aquí mateix. Aquesta casa que ens acull i que s’anà edificant al llarg de casi vuit segles, durant els quals hi hagué fams i pestes, com avui mateix tenim. Fou destruïda en gran part al llarg d’un segle i feliçment reconstruïda, un procés que ha durat també dècades. Escrivia el P, Giovanni Rosavini que a Poblet «fou destruït tot allò que foren capaç de destruir.
La resta ho feu el temps, la incúria i l’abandó durant quasi un segle.» (Comunione d’anima, pàg. 40)

Però aquest monument no recuperà el seu sentit últim i fonamental fins que un 24 de novembre, d’avui fa vuitanta anys, recuperà les pedres vives amb aquells quatre coratjosos i una mica inconscients monjos, com no podia ser d’altra manera per emprendre aquella incerta aventura; que entre admirats per la grandesa del monument i corpresos per la duresa de la postguerra, arribaren a un país desconegut, ignorants de tot. Formen part dels altres màrtirs, d’aquells que han participat dels sofriments del Crist per la paciència, pel martiri del dia a dia, potser incruent, però al cap i a la fi prova i testimoni de la fortalesa de la seva fe i confiança en el Senyor.

Quatre monjos que escoltaren al P. Abat President de la seva Congregació dir-los «Viviu dia per dia.»
(Comunione d’anima, pàg. 45-46 ) I dia per dia hem arribat de moment als vuitanta anys. No han estat fàcils, hi ha hagut de tot joies i dolors, incorporacions i marxes, unions i divisions i de tot hi haurà en el futur.

Per tot plegat en donem gràcies confiats en el Senyor, perquè aquella llavor plantada el 24 de novembre de 1940, ha anat donant fruits.

22 de novembre de 2020

SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Avui, sona una música celestial: «Déu serà tot en tots». Sí, sona una música a la qual tots som convidats. Però, hem d’atansar-nos amb humilitat, reconeixent la nostra misèria i acceptant-la humilment. Ens hem d’adonar-nos de la misericòrdia que Déu té vers cadascú nosaltres.

Avui, darrer diumenge de l’any litúrgic, se’ns presenta Jesucrist com a Rei-Messies, com a jutge, com a bon pastor que destria, busca, recompta, recull, fa pasturar, du a reposar, les seves ovelles perdudes, allunyades, malaltes, grasses i robustes, les pasturarà totes amb justícia.

Avui, la música celestial sona, es fa sentir, en el nostre interior ressona: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts. Tots viuran gràcies al Crist».

Avui, la música celestial ens interpel·la a la vida eterna. Tots hi som convidats. De fet, com a monjos, ens diu sant Benet en el pròleg de la Regla:

«El Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes santes exhortacions. Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, tal com diu l’Apòstol: No vols reconèixer que la bondat de Déu et convida a la conversió? De fet, el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui» (RB, pròleg 35-38). Nosaltres, quina actitud prenem?

Avui, si la música celestial sona, tu mateix, si vols la vida eterna posat a mans plenes a desenvolupar les teves aptituds cristianes. Aptituds que ens vénen de la misericòrdia que cada cristià ha de desenvolupar durant la vida, cada dia, fins a la fi del món. Jesús tenia un cor obert que feia seus els drames dels altres (Papa Francesc, Fratelli Tutti, 84). I tu, et preocupes pels altres?

Obre el cor, per amor a Déu, obre el cor, a cadascú d’aquests germans, que passa necessitat, passa fam i set, és foraster, va despullat, és al llit malalt, és tancat a la presó, perquè ens cal veure’ls com el Crist, el rei veritable (RB, pròleg 3).

I, amb els ulls de la fe, amb els ulls de l’esperança i en definitiva amb els ulls de l’amor: donem, acollim, vestim, visitem, escoltem. Hem d’arribar a reconèixer que Déu estima cada ésser humà amb un amor infinit i que «amb això li confereix una dignitat infinita». Crist va vessar la seva sang per tots i cadascú, per la qual cosa ningú no queda fora del seu amor universal (Fratelli Tutti, 85).

Jesús mateix ens ho diu: «Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi». Has vist en l’altre el Crist?

Obre els ulls del cor i mira, és en l’altre, en el rostre que tens al davant, en qui has de posar la teva misericòrdia. Perquè Déu amb la seva compassió i immensa misericòrdia accepti la teva, la nostra, la meva misèria, ens faci justos i així puguem entrar a la vida eterna, on Déu serà tot en tots.

Avui, Jesucrist, ens crida, ens pren de la mà, ens obre la porta, ens fa passar, ens presenta al Pare, al Regne que tenia preparat des de la creació del món. Així, ens endinsarem, on sona la música celestial eternament, amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

20 de novembre de 2020

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII / ANY II

SANT OCTAVI, MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 10-8-11; Sl 118; Lc 19,45-48

El cercle sobre Jesús va essent cada cop més estret, els grans sace
rdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble ja han decidit que a aquell home, que els fa tanta nosa, tant sols matant-lo el poden fer callar i l’episodi que avui ens relata l’Evangeli és la gota que ha fet vessar el vas. Jesús ha posat en qüestió el mateix temple i la seva dinàmica de sacrificis atacant als venedors de moltons i cabrits, bolcant taules i tractant-los de lladres. I és que Jesús està edificant una altra mena de temple, l’Església, una veritable casa d’oració que el té a Ell com a pedra angular i no edificada per mans d’homes sinó que és obra de Déu.

Fins i tots els grans sacerdots, els mestres de la llei i els dirigents del poble arribaran a creure que han guanyat la partida i és que ho semblava, perquè el migdia d’aquell divendres al calvari aquell home restaria sol a la creu i encerclat de burles i juguesques, prop seu tant sols hi hauria la seva mare, algunes de les dones que el seguien, no pas totes, i un sol dels apòstols prou foll d’amor pel seu mestre com per ser capaç de cometre la inconsciència de reconèixer-s’hi deixeble i amic seu enmig d’aquella derrota total, quan tota la resta dels seus amb més por que fidelitat havia fugit, l’havia traït, l’havia negat o s’havia amagat.

Però el que poc es deurien pensar aquells conspiradors que cercaven de matar a Jesús i que van acabar per aconseguir-ho, aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble, és que la mort ja no té la darrera paraula i que amb la mort de Jesús Déu hi deia la seva de paraula, una paraula definitiva, una paraula de vida eterna.

Precisament per aquell home abandonat de tots, vexat i menyspreat Déu havia vingut al món per vèncer la mort i donar-nos la vida. Potser aquells conspiradors assaboriren la mort de Jesús i la trobaren dolça com la mel, però acabaria per esdevenir plena d’amargor pels seus propòsits. Perquè aquell amb qui pretenien acabar, acabaria per vèncer-los i ells acabarien baixant al país dels morts per sempre més, com diu l’escriptura «El cuc que els devora no morirà ni s’apagarà el foc que els crema. Serà un espectacle repugnant als ulls dels mortals» (Is 66,24).

Les nostres mires són a vegades tant humanes com aquella estàtua del somni de Nabucodonosor, d’aparença formidable, d’aspecte terrible, amb cap d’or, pit de plata i cuixes de bronze, però amb peus part d’argila que Déu pot fer caure amb una sola pedra despresa sense intervenció de cap mà.

De la mateixa manera els màrtirs són víctimes de l’odi a la fe, màrtirs d’ahir i d’avui, i els qui els assassinen creuen que fent-ho estan acabant amb l’Església, quan de fet el martiri és llavor de vida eterna.

Aquells grans sacerdots, mestres de la llei i dirigents del poble tot sortint del temple no sabien encara com fer-s’ho, però tenint ja el motiu per acabar amb Jesús, acabarien per trobar el moment i la manera; mentre que una part o tot aquell poble que estava pendent del que Ell deia, acabaria per girar-se-li en contra i demanar la seva mort.

Però el pla de Déu era i és sempre un altre, així com d’una cova de lladres en fa una casa d’oració, de la mort en fa vida, de la traïdoria en fa perdó, de la derrota en fa victòria, de la desesperança en fa esperança.

14 de novembre de 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

«Mortem cotidie ante oculos suspectam habere» (RB IV, 47).

Ens diu sant Benet que ens cal «tenir cada dia la mort present davant dels ulls», com un dels instruments de les bones obres. Enmig d’una societat que amaga, que té por de la mort això pot sonar socialment incorrecte. Els monjos no ens delectem en la mort, però si que l’hem d’entendre en el seu sentit ple, veure-hi la victòria de Crist, per tal d’arribar-hi els ulls fits en Ell que ens obre la porta a una vida en plenitud. Així la mort apareix en el text de la Regla amb un caràcter ambivalent. D’una banda sant Benet ens parla de la mort com a tenebres (RB Pròleg,13), com a càstig per les ovelles indòcils (RB II,10), com quelcom en poder de la llengua (RB VI,5) o apostada al llindar de la delectació (RB VII,24).

«Dominus dicit: Nolo mortem peccatoris, sed convertatur et vivat». (RB Pròleg 38) 

D’altra banda la mort, forma part de la imitació i del seguiment del Crist, fet Ell obedient fins a la mort (RB VII,34). La mort no és l’objectiu, el Senyor no vol pas la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui (RB Pròleg,38). La mort és d’una banda fi i de l’altra fita, porta cap al no res o bé vers la vida eterna a la qual tots hem de voler arribar-hi, perquè aquest és el vertader objectiu de la nostra vida com a monjos, com a seguidors del Crist, seguir-lo per poder arribar a estar on Ell està. Hem de mirar la mort amb esperança i esperar-la amb confiança. Ens ho diu l’apòstol, els sofriments d’aquest món no són res comparats amb la felicitat de la gloria i per arribar-hi ens cal morir, alliberar-nos dels lastres d’aquesta vida on el pecat hi té un paper no pas secundari. Ens cal morir per arribar a la vertadera llibertat que no és altra que la glorificació dels fills de Déu. Ens ho diu també el quart Evangeli, per donar fruit cal que la llavor mori, si no mora el gra de blat queda sol; així si nosaltres ens aferrem als valors mundans i caducs d’aquesta vida, si no estimem més la vida vertadera que hi ha després d’aquesta, no som vertaders servidors del Crist.

«Et de Dei misericordia numquam desperare». (RB 4,74)

Déu ens ha donat una vida per a gaudir-la, on treballar i caminar vers la vida plena i vertadera. És això el que van fer tants germans nostres, tots aquells a qui avui recordem, tots aquells per als qui demanem al Senyor que els aculli al seu Regne i que allí experimentin la misericòrdia de Déu, una misericòrdia que és expressió del seu amor infinit per l’home, un amor fins a l’extrem. Preguem per ells i demanem-li al Senyor també per a nosaltres la força de la fidelitat i una esperança ferma en la seva gran misericòrdia per tal de «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).

13 de novembre de 2020

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem, la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu. Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident. Ho hem escoltat en la primera lectura, com el temple acollia l’arca de l’aliança i al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit i per aquest motiu esdevenia un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre.

Ho hem cantat, aquesta és la casa de Déu i la porta del cel; perquè aquí s’hi fa present el Senyor. S’hi fa present perquè aquí se li prega, aquí l’assemblea dels fidels es reuneix en el seu nom, aquí s’hi proclama la seva Paraula i aquí, sobretot i fonamentalment, s’hi fa present mitjançant el pa i el vi de l’Eucaristia que esdevenen el seu cos i la seva sang. Aquesta certesa fa cantar al salmista que és feliç aquell qui viu a la casa del Senyor, que és feliç qui el lloa cada dia, qui sospira i es deleix pels seus atris, qui desitja un sol dia a casa seva més que mil vivint amb els injustos.

Un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica es fa present en la creu aquí sobre l’altar, la creu on el Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Cos, sang i aigua que sobre l’altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.

L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet —no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l’íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l’adoració eucarística fora de la Missa. Llavors és quan es construeix fermament l’Església i s’expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l’Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).

Una Església fonamentada en els dotze apòstols, les dotze columnes sobre les que s’edifica l’Església, representats aquí per les dotze creus, que il·luminant-les i guarnint-les avui honorem d’una manera particular; fou pels apòstols que la bona nova, l’Evangeli per ells proclamat s’escampà de nord a sud, de llevant fins a ponent. L’Església està sempre a l’escolta de la Paraula de Déu, que es proclama des d’aquest ambó.

Nosaltres, ens ha dit la Carta als Hebreus, ens acostem ara i aquí a Déu, al jutge de tots i a Jesús, el seu fill únic i Senyor nostre, aquell qui parlà amb la seva sang més favorablement que la d’Abel i amb ella ha signat la nova aliança.

Jesús és la salvació, la mateixa que va entrar a casa de Zaqueu i va transformar el cor d’aquell home menut i curiós que maldava per veure a Jesús enfilant-se en un sicòmor i que rebent-lo joiós a casa seva passa de pecador a creient, de guardar-se per a sí mateix les seves riqueses a compartir-les amb els pobres, de defraudar a tornar a allò defraudat a les seves víctimes; quin gran exemple a seguir avui mateix per a grans magnats, penedir-se i retornar allò que indegudament, per avarícia, que no pas per necessitat, han acumulat. I és que la salvació, Crist, tant sols ens allibera del pecat si entra en els nostres cors, com en el de Zaqueu, per fer-hi estada.

Aquesta és la salvació que acull un temple, una salvació que transforma els cors i modifica conductes, que salva ànimes i redimeix pecadors. Amb aquesta esperança, amb aquest convenciment ens hem d’acostar a la casa de Déu per veure-hi de manera efectiva i real la porta del cel.

Jesús no passa mai de llarg quan nosaltres intentem de veure’l vencent tots aquells obstacles que ens priven d’arribar-hi, quan vencent la nostra petitesa espiritual ens enfilem en l’arbre de la fe. Jesús alça els ulls, ens veu, ens mira, ens crida i si som capaços d’obrir-li joiosos les portes del nostre cor, hi entra, hi fa estada i ens converteix.

L’encontre amb el Crist passa per transformar-nos nosaltres mateixos en pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a fonament i gran sacerdot. Tant sols aleshores podrem clamar com Jacob, també plens de temor: «que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17)

8 de novembre de 2020

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sv 6,12-16; Sl 62; 1Te 4,13-18; Mt 25,1-13

Hi ha un llibre deliciós que segurament heu llegit: «El Petit Príncep». És un conte que ens narra les aventures d’aquest personatge que es dedica a fer un tomb pels planetes. En el segon planeta que visita hi vivia un vanitós.

«Bon dia!, li va dir, quin barret més estrany porta vostè. —És per saludar quan m’aclamen, li va respondre el vanitós. —Desgraciadament, per aquí no hi passa mai ningú. —I què cal fer perquè caigui el barret, li va dir el Petit Príncep. Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances. —De veritat, m’admires molt?, li va dir el vanitós. —Què vol dir admirar? Li va respondre el Petit Príncep. —Admirar vol dir reconèixer que soc l’home més guapo, el més ben vestit, el més ric i intel·ligent del planeta. El millor en tot... —Però, si estàs tot sol al planeta! —Dona’m aquest gust, admira’m malgrat tot. —T’admiro, va dir el Petit Príncep tot encongint-se d’espatlles. —Però, perquè pot interessar això? I el Petit Príncep va marxar. —Per descomptat, els grans, la gent gran, són molt rars, es va dir a si mateix durant el viatge.»

Evident. Els humans, la gent gran, som molt rars. Fixeu-vos, acabem d’escoltar la Paraula de Déu que ens deia que la saviesa mai no s’apaga, que la troben els qui la busquen; que no has de cansar-te per trobar-la, ja que està asseguda a les portes de casa, i a més que està rondant sempre buscant-nos.

Però despleguem la mirada sobre el món i la vida dels humans, sobre la nostra vida, i reconeixem que no sabem cap a on anem. Que ens falta aquesta saviesa. I cada dia anem més desorientats, més perduts, amb més foscor, més avorrits...

Però, vanitosos, molt: volem ser els millors en tot, ser més feliços, més rics, més intel·ligents... com el vanitós del conte. Volem que ens admirin...

Evident. Els grans som molt rars. Sembla que sortim de casa per la finestra, i, és clar, així no trobem aquesta saviesa que està asseguda a la porta. O ni tan sols, potser, sortim per la finestra, sinó que baixem ràpidament al soterrani per sortir a tota velocitat per la porta del garatge.

Anem amb pressa, amb molta pressa. No tenim temps; vivim en una societat sense temps. Tenim necessitat de trobar el Petit Príncep de torn que ens admiri, que ens reconegui com els millors... Treballem eficaçment per donar lloc a una nova societat: la societat de la bogeria.

Per això, tota aquesta fatiga nostra no arriba a posar pau al cor. Perquè el cor humà té altres desitjos, altres preocupacions: el cor, com hem cantat en el salm, té set. «Set de Déu, com una terra eixuta, resseca, sense una gota d’aigua». Tota aquesta fatiga de la vida de l’home, de la nostra vida, per ser reconeguts els millors, ens porta a transformar-nos en una terra seca, buida, sense una gota d’aigua, però no amb una set de Déu, sinó amb aquesta set de ser admirats com els millors. I això ens porta a la desorientació, a la crispació ... No obstant això, el cor humà no està configurat per a ser admirat i ser reconegut com el millor en tot, sinó que està configurat per contemplar la glòria, el poder, l’amor de Déu. Llavors, Déu és l’únic que pot saciar la nostra set.

Cal sortir per la porta on ens espera la saviesa que posa a les nostres mans la llum de l’Evangeli i de la Regla, per caminar amb seguretat a comprar l’oli per a la nostra torxa, i tornar de nou a casa, a recollir-nos en la quietud de casa nostra, a l’espera de l’Espòs, que no té una hora exacta anunciada, que sembla que li agrada sorprendre’ns, perquè ja heu sentit que arriba a mitjanit. Hem de tenir preparades les torxes. Té oli la teva torxa?

Enguany hi ha una bona collita d’oli. Sortim a comprar-ne mentre és de dia. Sortim per la porta. I retornem a casa nostra. A la intimitat del nostre espai interior. A esperar l’Espòs, que ve a casa nostra, a la nostra cambra, que és també la seva.

No perdem el temps buscant que ens admirin, tornem amb promptitud al recolliment de casa nostra. A agençar la nostra torxa amb una llum ben bella. Abans de mitjanit. Avivem el nostre desig de trobar-nos amb Aquell que vol saciar la nostra set. La set del nostre cor ressec, «com una terra eixuta, sense una gota d’aigua».

2 de novembre de 2020

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DEFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 22, 1Te 4,13-18 i Jo 12,23-28

No ens hem d’entristir davant de la mort, la tristesa davant la mort és signe de desesperança. Avui que recordem a tots els fidels difunts, als qui hem conegut i encara avui enyorem i als qui ni hem conegut ni sabem tant sols de la seva existència; veiem que la mort certament agermana, anivella, davant la mort no s’hi valen fortunes, ni títols de cap mena; davant de la mort tots som iguals. Però no pas tots la veiem i ens hi enfrontem igual. Davant la mort hi ha qui hi veu tant sols el final de tot; aleshores hi ha angoixa, desencís i por. Però els qui creiem en el Senyor, els qui confiem en Ell, tot i caure en la torbació, com es torbà el mateix Jesús davant la seva pròpia mort, tot i fer-nos basarda el traspàs, fer-nos por passar per aquest barranc tenebrós, sols podem veure-hi la porta a la vida vertadera si tenim al Senyor vora nostre.

Job estava cert de que el seu defensor vivia, que li faria costat, que els seus ulls arribarien a contemplar a Déu. Enmig de tots els seus mals i desgràcies, que el portaren al límit, la confiança, la fe li donava esperança. Si creiem que Jesús morí i ressuscità hem de creure que també Déu s’endurà amb Jesús als qui han mort en ell, ens diu l’apòstol. Aleshores si tenim la certesa de que els qui han mort en Crist ressuscitaran, no s’hi val a estar tristos davant la mort, si no podem estar-hi joiosos perquè l’enyorança pels qui han marxat ens pot, si que hem de mirar-la esperançats, confiats com hi estava Job; certs de la resurrecció guanyada per nosaltres pel Crist, com n’estava l’apòstol sant Pau.

Quina mena de creients seriem si no confiéssim en el nucli central de la fe que professem? Déu va enviar al seu propi Fill al món i aquest va patir, va morir, va davallar al país dels morts, perquè en tot volgué ser igual a nosaltres llevat del pecat; però havia vingut per vèncer la mort i ressuscitant ens ofereix la vida que és el més gran regal que Déu ens pot fer, una vida plena i que no acaba. La desesperança davant la mort és el gran pecat del món perquè vol dir que estima tant sols aquesta vida terrena i imperfecte pel pecat, una vida caduca, que tard o d’hora acabarà per perdre’s, com tota cosa mundana. La vida que Déu ens ha donat l’hem d’estimar, perquè és un regal de Déu, però no acaba pas aquí la nostra existència. Som llavor de vida i la llavor ha de caure a terra, ha de morir per poder donar molt de fruit.

Avui preguem pels nostres difunts, per tots els difunts, la fe dels quals tant sols Déu ha conegut. Ho fem potser enyoradissos, però confiats i esperançats; sabent que ni que potser les seves ànimes hagin hagut de ser d’alguna manera purificades, el Pare honora als qui es fan servidors seus; tot i que hagin estat servidors imperfectes és per a salvar-nos que Crist vingué i la seva hora és l’hora de la salvació oferta a tots. Avui preguem perquè els nostres difunts estiguin ja on el Senyor està.

Avui també hem de pensar en la nostra pròpia mort, en la nostra pròpia hora, que més tard o més prompte ens arribarà i hem de pensar-hi amb esperança, amb confiança, mirant de servir al Senyor ara i aquí de la millor manera que sapiguem, seguint-lo, perquè seguint-lo arribarem on Ell està, a la gloria a la dreta del Pare, amb els sants i preguem perquè hi estiguem en companyia de tots els difunts pels qui avui preguem.

La nostra societat amaga la mort, és la por a allò desconegut que acaba per fer-nos nosa i no volem ni tant sols veure-ho i acabem per considerar-la una excepció, una desgràcia que afecta a alguns, quan de fet ens toca a tots perquè la mort forma part indissoluble de la mateixa naturalesa humana. En el fons tenim por al no-res, a quelcom que no coneixem, que ignorem. D’aquí el rebuig a la mort perquè, en paraules del Papa Benet XVI, sentim que l’amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment (Audiència General 2 de novembre de 2011). Però la mort no és la fi de l’amor, és tant sols la fi d’una manera d’estimar però és la porta a l’amor en plenitud perquè és la porta a la proximitat amb el Pare i Déu és amor, Déu és l’amor.

Nosaltres per la fe no desconeixem que hi ha després de la mort. Certament no ho hem experimentat personalment encara, com tants altres punts de la nostra fe. És la fe és la que ens dona esperança en la vida més enllà de la mort, la que ens mostra la mort no com a final sinó com a inici de la vida en plenitud prop del Pare.

Demanem avui confiats i esperançats que els nostres germans hagin arribat ja a la plenitud d’aquest amor, el més gran que pot existir i que nosaltres puguem gaudir-ne també quan sigui la nostra hora.

O potser no és per arribar a aquesta hora que vingueren al món els nostres difunts, que hi hem vingut també nosaltres a aquesta vida?

1 de novembre de 2020

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Déu ens reconeix com a fills, ens ha dit l’Apòstol, i ho som. Ho som ja ara, però no ho som amb total plenitud perquè encara no s’ha manifestat com serem. La nostra meta, la nostra fita és ser semblants al Senyor i això no succeirà fins que Ell se’ns manifesti, fins que el veiem tal com és.

Avui celebrem a tots aquells que ja han adquirit aquesta condició de fills en plenitud i gaudeixen d’aquesta participació de la filiació en presència del Pare. No sabem quants són, perquè els qui han estat marcats com a servents de Déu són una multitud de la que l’Església en coneix un determinat nombre, als qui ha reconegut llurs virtuts i que a nosaltres ens serveixen d’exemple, de model, de guies. Però són molts més els qui en paraules del llibre de la Saviesa viuen eternament, pels qui el Senyor es preocupa i per això han rebut de les seves mans la noblesa com a insígnia reial i la bellesa com a diadema (Cf. Sv 5,16).

Venen de tota nacionalitat, són de totes les races i de tots els pobles i parlem moltes llengües diverses; tal com la visió de Joan ens anuncia. Ara veuen de cara al Senyor perquè el seu cor fou sincer, les seves mans han estat netes de culpa i no s’han refiat dels déus falsos, ells buscaven, cercaven al Senyor i ara els ha estat donat de veure’l tal com és. Segurament el món no els reconegué, tal com no va reconèixer al mateix Fill, perquè tal volta foren pobres en l’esperit, estaven de dol, eren humils, foren perseguits pel fet de ser justos, foren ofesos, calumniats, perseguits per causa del Crist o tenien fam i set de justícia. Però el Senyor sí que els ha reconegut perquè aquesta multitud tant gran que ningú pot comptar eren nets de cor i compassius.

És això el que ens omple de joia i d’esperança, saber que la santedat no és inabastable, que podem ser com ells que ja són amb el Senyor i per a nosaltres esdevenen així un ajut i un exemple en el nostre pelegrinatge en aquesta vida, on amb delit caminem cap al Senyor a la llum de la fe. Perquè els sants ens mostren que tots podem recórrer el camí de la nostra vida a la llum de la fe. Són sants que tenen rostres concrets, que són molt diversos; però que tenen un nexe comú, han volgut imitar la bondat de Déu.
Sovint des de la senzillesa, des de la més absoluta normalitat, sense un heroisme visible, però fou la bondat la que omplí llur vida perquè caminaven a la llum de la fe. (Cf. Benet XVI, Audiència General 13 d’abril de 2011).

La santedat és arribar a la plenitud de la vida cristiana, no vol dir realitzar coses extraordinàries, sinó voler viure en, per i com Crist. El Concili Vaticà II, ens parla de la crida universal a la santedat quan ens diu que «En els diversos gèneres de vida i ocupació, tots conreen la mateixa santedat. En efecte, tots, per l’acció de l’Esperit de Déu, seguim a Crist pobre, humil i amb la creu al coll per a merèixer tenir part en la seva glòria» (Lumen gentium, 41). Així com Crist va participar de la seva mort ara els sants participen de la seva resurrecció i són amb Ell al cel, esdevenint així intercessors davant de l’únic mitjancer que és Jesucrist (Lumen Gentium, 62).

Per viure en, per i com Crist no n’hi ha prou amb el nostre esforç, la santedat no és voluntariosa, sinó que ha d’estar sempre oberta a l’acció de l’Esperit Sant, és Ell qui ens mou vers la santedat. Tot i ser-hi cridats des del mateix moment del baptisme al llarg del camí, que és la nostra vida, Déu respecta sempre la nostra llibertat i vol que acceptem lliurement l’acció de l’Esperit i que visquem acceptant amb llibertat les exigències que comporta ser fills de Déu, deixant-nos transformar per l’acció de l’Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.

Avui celebrem tots els sants, dels canonitzats i dels no canonitzats, de tots aquells que, gràcies a la victòria de Crist sobre la mort, reposen en el Senyor i dels quals nosaltres gaudim de llur presència mitjançant la comunió amb els sants, una comunió que ens dona la ferma esperança de poder imitar-los en el seu camí per poder compartir un dia la mateixa vida benaurada que ells ja gaudeixen ara, la vida eterna.

Ara han estat consolats, saciats de justícia, compadits, veuen a Déu tal com és, han obtingut la gran recompensa del seu Regne. Déu els ha reconegut com a fills en tota la plenitud del terme i per això ja s’han manifestat semblants a Ell.

Realment Déu és admirable en els seus sants, en els qui tenien posada en ell la confiança, ens els qui comprenien la veritat, i en els qui l’estimaven fidelment en aquesta vida i que són els qui ara estan al seu costat, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia (Cf. Sv 3,9).

20 d’octubre de 2020

DIMARTS DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY (II)

Aniversari de la reconciliació de l’església de Poblet (1935)

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 2,12-22; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 9b); Lc 12,35-38

S’escau avui l’aniversari de la reconciliació d’aquesta església, després de cent anys d’abandó i de silenci. Era un 20 d’octubre de 1935. Presidí la cerimònia de retorn al culte d’aquest lloc de pregària Dom François Causse, abat de Cuixà —a Cuixà hi residia aleshores la comunitat cistercenca de Fontfreda expulsada del seu monestir—, amb l’assistència del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. A la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat, i que es diria triades expressament per a l’ocasió, voldria comentar alguns aspectes escaients a aquesta commemoració.

El fragment de la carta als Efesis ens fa contemplar la Creu de Jesús i la sang del seu sacrifici com a centre i fonament de la reconciliació entre dos pobles: Israel, que posseeix de ple dret l’aliança i les promeses de Déu, i els altres pobles, nosaltres, forasters a aquesta ciutadania. Així, diu, «de dos pobles n’ha fet un de sol, creant una nova humanitat centrada en ell», en Déu. La reconciliació, d’acord amb el verb grec utilitzat per Pau (apokatallasso), un verb una mica estrany —el trobem només aquí i a Colossencs 1,20, on designa la reconciliació entre el cel i la terra, obrada també per la Creu de Crist—, vindria a ser doncs com un canvi d’eix, una ressituació. Dos pobles que, ben mirat, s’excloïen, eren antagònics, ara formen un únic edifici, centrat en Crist.
Aquest edifici, aquest temple consagrat, «on Déu resideix per la presència de l’Esperit», és l’Església, la comunitat viva dels creients en Jesús.

Allò que caracteritza aquesta comunitat viva de creients, a la llum del fragment evangèlic proclamat, és l’espera de la vinguda del Senyor. Vol dir, doncs, que no es tracta d’una comunitat tancada sobre si mateixa, d’un edifici acabat, d’un projecte assolit, sinó de quelcom que s’està fent, que està en tensió activa cap al futur. Vol dir que la realitat present no és la definitiva, que l’economia divina encara no ha esgotat el seu dinamisme transformador, un dinamisme que, per la Creu reconciliadora de Jesús, capgira des de dins, tot recreant-la, aquesta realitat, obrint-la al futur de Déu.

I quin Déu! «Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un». Déu passarà a servir-nos, a la taula de les noces del Regne, si fa no fa com l’experiència que fem cada dia, els monjos, al nostre refetor, però en un nou àmbit, en l’àmbit de la perfecta i eterna benaurança. «Feliços!», feliços si aquest Déu ens trobava sempre esperant. És a dir, servint i caminant.

Diuen les cròniques d’aquell 20 d’octubre de 1935 que l’abat de Cuixà va resseguir les velles parets del temple abandonat aspergint-les amb aigua beneita amb un ram de farigola, mentre ressonava el cant de l’«Asperges me, Domine». Amb un signe senzill, seguit de la santa missa, l’antiga domus orationis dels monjos, absents, retrobava la seva «felicitat», la seva raó de ser, com preparant-se, joiosa, per al retorn definitiu dels seus sentinelles vigilants, que tindria lloc només cinc anys després.

Els monjos en donem gràcies, i ens comprometem a fer nostre el testimoniatge d’aquest Déu que se’ns fa proper, perquè vol salvar-nos, reconciliar-nos, fins al punt de fer habitar la seva glòria en aquest temple, i en el nostre país. Amén.

18 d’octubre de 2020

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 45,1.4-6; Sl 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21

Els fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles són no res, com escriu el salmista.

Només hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge. Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist, nostre Senyor.

Quantes vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església, posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu, de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica o una altra, uns poden ser de dretes, d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha.
Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.

Ara bé cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i aquesta està en cadascun de nosaltres.
De Déu és per tant la vida des de la seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti, 107).

Vet aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011). En paraules de sant Joan Pau II «L’observança de la llei de Déu, en determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és impossible.» (Veritatis splendor, 102).

Déu i el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents, una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.

És aquesta fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau, missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d’abastar a l’home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers l’Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).

Fins hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer. Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu ho és tot, també el Cèsar.

No hem d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.