20 de desembre de 2020

DIUMENGE IV DE ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2S 7,1-5.8b-12-14.16; Sl 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

«No es pot imaginar una escena més divina i més humana alhora, i que ens doni una idea millor del que passa sovint en la vida dels homes» (J. Guitton). Una escena llargament contemplada en silenci i plasmada en obres de gran bellesa: en la pintura, l’arquitectura, la literatura..., però sobretot és una invitació per a nosaltres, a contemplar-la i considerar què passa en la nostra vida.

Avui, aquesta escena evangèlica està sàviament completada amb les altres lectures de la Paraula de Déu, la qual cosa ens pot ajudar a enriquir la nostra contemplació i endinsar-nos en aquest misteri d’amor.

A la primera lectura, David vol construir un temple digne a Déu, ja que l’Arca de l’Aliança, que era el signe de la presència de la divinitat, es guardava en un envelat. Al principi sembla que Déu l’escolta, però poc després Déu rectifica per mitjà del profeta: “No seràs tu qui m’edifiqui una casa, un temple. Seré jo qui t’edificaré la casa, i et donaré un successor, un descendent sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne per sempre”.

A la carta als cristians de Roma, sant Pau dona glòria a Déu perquè ha revelat el seu pla, amagat en el silenci dels segles, i que ha anat sortint a la llum, mitjançant els escrits profètics, i finalment, al servei de tots els pobles. ¿I quin és aquest pla de Déu?

El contemplem en aquesta escena singular, bellíssima, de l’Evangeli. Escena molt suggeridora, que ha atret sempre la mirada contemplativa d’artistes, de místics, de tot el poble cristià. Una escena que ressona en els camps de la cristiandat, amb les campanes de l’Àngelus, i que és per les seves avemaries una mena de respiració de la terra cap al cel.

Una escena que l’evangelista Lluc recull de llavis de la Mare de Déu, que sembla recordar-nos la crida d’Abraham. Encara que aquesta escena, solemne també, és més dolça, més entranyable.

Una escena que ens dona preciosos detalls de la construcció de la casa per part de Déu, com va prometre a través del profeta de l’Antic Testament. I que recorda els preciosos versos que santa Teresa posa en boca de Déu: «Porqué tú eres mi aposento, eres mi casa i mi morada».

En aquesta escena la persona humana, la Verge no està passiva. Després de la salutació i la primera comunicació de l’àngel Gabriel, Maria respon. Per manifestar el seu desconcert davant un Déu que sembla contradir-se a si mateix, ja que Ell ha acceptat la seva virginitat, i ara sembla mostrar un altre horitzó: la maternitat. Però no dubta dels designis de Déu, ja que no respon: “això no pot ser, perquè jo no conec cap home”, sinó que tot pressentint un camí que desconeix, diu a l’àngel: «Com serà això, perquè jo no conec home?»

L’àngel completa el seu missatge, solemnement, i recordant els primers dies de la creació, anuncia un nou naixement, una nova creació, ara amb una manifestació més concreta del Misteri de Déu, el Misteri d’Amor Trinitari.

El Pare que mostra la seva potència en una nova creació. El Fill que naixerà en un naixement temporal, imatge de la seva generació eterna. I l’Esperit que fecundarà i embolcallarà en amor consumat l’acció del Pare i del Fill.

Aquesta és l’esfera divina de l’escena. En l’esfera humana, apareix Maria. Sola. Silenciosa. Ningú no sap el que passa al seu interior. En silenci. Els TRES respecten el seu consentiment, que no coarta la llibertat.

I ens ve a la memòria el text memorable de sant Bernat en la seva obra Lloances a la Verge Mare: «Senyora, esperem aquesta paraula vostra... Digueu la paraula que anhelen el cel, els inferns i la terra. El mateix Rei i Senyor sospira per escoltar-vos... Contesteu amb promptitud...»

Maria te el pressentiment que la seva resposta té dos matisos: un d’alegria i de glòria; i un altre de pena i redempció. Accepta la càrrega, la glòria amb tot el seu pes de dificultats i patiment.

Però la seva resposta no és un SI. Com si fos una falta de delicadesa, com si tot estigués fet. Ella dirà: «Que es compleixen en mi les teves paraules». Que això es compleixi en mi... Com fent lliscar la seva llibertat en el designi de Déu, avui d’alegria i demà de patiment. FIAT, més enllà de l’alegria i la pena: que es compleixi en mi...

Germans: «alcem les llindes, elevem les portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria» (Sl 23,7) com ens convida el salmista. I cantem avui amb el salmista: «Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors» (Sl 88).