DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,14a.36-41; Sl 22,1-3.4.5.6; 1Pe 2,20b-25 i Jo 10,1-10

Entrar i passar per Crist, entrar i sortir lliurament; aquest és el camí, aquesta és la porta de la salvació. No hi ha dreceres, sols hi ha una porta, tota altra via d’accés ve de lladres i de bandolers. La imatge de Crist com a bon pastor és ben recurrent en la iconografia cristiana i alhora és ben gràfica, clara i aclaridora. El poble d’Israel tenia ben apresa la figura del pastor; eren pastors Abel, el de l’ofrena agradable a Déu mort a mans del seu germà Caín, Abraham, el nostre pare en la fe, i Isaac el seu fill tant estimat; ho era Jacob, l’home íntegre que preferia viure en tendes i fou beneït fraudulentament pel seu pare Isaac, i Job, el pacient; tots ells tenien o cuidaven ramats d’ovelles i també els fills de Jacob, Moisès i Amós eren pastors com David, que de viure entre pletes i ramades passà a ser rei per la unció del profeta Samuel. El poble que escoltava a Jesús estava familiaritzat doncs amb aquesta figura però malgrat tot no entenien que volia dir. El missatge de Crist és alhora fruit de la tradició del poble i alhora trenca amb aquesta tradició, de fet no la trenca pas sinó que la porta al seu ple acompliment.

Aquest Jesús que ha estat crucificat, com diu Pere a aquella gent que l’escolta, Déu l’ha constituït com a Senyor i Messies; aquell que guarda el ramat que li ha estat confiat i alhora a aquells qui encara són lluny, Crist és el bon pastor per la multitud de pobles cridats a la salvació. Aquell qui dona fortalesa i ens treu la basarda quan passem pels barrancs tenebrosos que ens surten al pas al llarg de la vida; aquell qui ens guia pels camins segurs, perquè Ell mateix és el camí, la veritat i la vida; aquell la bondat i l’amor del qual ens acompanyen tota la vida, perquè Ell és l’amor. Aquest nostre bon pastor ens ha deixat, ens ho diu el mateix Pere, el seu exemple perquè seguim les seves petjades i seguint-les esdevinguem ovelles del seu ramat.

Llavors, ara i sempre el cant dels estranys, d’aquells qui venen per robar la nostra esperança, per matar la nostra fe i per fer destrossa en la nostra caritat, esdevé seductor. Els mals pastors abunden, ens porten missatges enganyosos però paradigmàticament afalagadors, tenen receptes fàcils davant de qualsevol patiment. Davant les dificultats la temptació és defugir-les; no pas sofrir-les després d’haver obrat el bé, ni suportar-les amb paciència; però el bon pastor ens convida a no obrar amb violència, ni amb perfídia, ni amb insults, ni amb amenaces; sinó que vivint com a justos tornem a aquell que és el nostre pastor i el nostre guardià.

El poema medieval conegut com a Cantar del Mio Cid conté una frase il·lustradora, clama davant d’un rei despòtic: «¡Dios, qué buen vasallo, si tuviese buen señor!». El món, també l’Església, està constituïda per homes, pecadors com qualsevol altra home i per tant imperfectes, però alhora sempre perfectibles. El nostre pastor és el Crist, les ferides del qual han curat la humanitat del pecat i de la mort. Tenim un bon Senyor, el millor Senyor, al qui li hem de correspondre amb un bon vassallatge i el lligam que ens hi uneix no és altre que el de l’amor; Ell ens ha estimat tant que ha donat la seva vida per nosaltres, perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Defugint els cants de sirena, la paraula acomodatícia dels falsos pastors, apartant-nos de la gent innoble, reconeixerem la seva veu quan ens cridi a cadascun pel nostre nom.

Avui el món està ple de lideratges circumstancials i demagògics, ple de falsos pastors que ens omplen l’oïda de enganyosos missatges de salvació. Hem de pregar a aquell qui és l’únic bon pastor, Crist el Senyor, que a la nostra Església estesa de l’orient a l’occident no li manquin mai bons pastors. Hem de demanar-li que els santifiqui perquè ells i els a ells confiats, tot reconeixent la veu d’aquell qui és el nostre pastor suprem, caminem amb pas ferm per camins segurs, pacients davant de les adversitats, asserenats i confortats mirant la seva vara de pastor. Pregar perquè siguin pastors de clara i recta doctrina, de ministeri fecund i harmoniós que condueixin al feble ramat allà on ha arribat la fortalesa del pastor. En paraules del Concili Vaticà II: «l’Església és una cleda, que la seva única i obligada porta és Crist. És també un ramat, de la qual el mateix Déu es va profetitzar Pastor i les ovelles del qual, encara que conduïdes certament per pastors humans, són, malgrat això, guiades i alimentades contínuament pel mateix Crist, bon Pastor i Príncep dels pastors, que va donar la seva vida per les ovelles.» (Lumen Gentium, 6).

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.5.6-7 (R.: 1a); Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

Benvolgut Lluc,

La veritat és que fa dies que volia escriure’t. Però amb la teva eloqüència en el llenguatge em fa una mica de recança.

T’atribueixen molts talents, no dubte que poguessis dedicar-te a la medicina, però ets més famós per la tradició que et fa com el pintor de la primera icona de la Mare de Déu.

Sobre aquest aspecte volia explicar-te, la quantitat d’obres d’art que s’han realitzat a partir dels teus escrits, de l’Evangeli. Obres d’art que han anat entreteixint realment una imatge puríssima, de la Verge, la Mare de Déu.

Aquests dies em ve al cap i en torna al cap una paraula que vaig sentir en una petita homilia sobre Maria.

El capellà en qüestió deia que Maria era subversiva. En el diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, sobre l’adjectiu subversiu diu: Capaç de subvertir, que tendeix a subvertir. Un crit subversiu. //moviment subversiu Moviment politicosocial encaminat a produir, mitjançant l’agitació, un desgast en el poder i una desconfiança en els ciutadans, per apoderar-se del govern.

Clar això, ens pot fer pensar que Maria era una activista, anarcosindicalista, feminista, i tots els «ista» que vulguis afegir.

Per això, t’escric Lluc. Crec que el Misteri de la jove Maria és massa gran per encasellar-la en qualsevol moviment que ens convingui.

Ara bé, ella, Maria, no és una bleda, no és una figura de porcellana fina, ni una figureta de vidre de decoració.

Maria és una dona decidida. Tot i el seu estat, l’embaràs, decididament se’n va a la muntanya a ajudar a Elisabet. Ella no es queda de braços creuats, ella es posa en acció, cap a on veu el més necessitat.

Lluc, ens presentes a Maria d’una manera molt normal, natural, tot i el sobrenatural que comporta la vida de Maria, Mare de Déu, Verge, Immaculada. És possible que hi hagi, en tot això, una subversió.

Ara el cant del «Magnificat», si que el trobo subversiu del tot. No per Maria, no pel crit de fortalesa al proclamar als quatre vents la grandesa de Déu.

Maria crida, sí, però el subversiu és el que explica de Déu, les obres de Déu son de lo més i més subversives. Cap programa electoral podrà mai superar-les.

Per què, quin programa polític diu: «Que l’amor s’estengui de generació en generació»? Això és subversiu.

Quin programa, parla de dispersar els homes de cor altiu? És molt subversiu això de derrocar els poderosos. És subversiu exaltar els humils. Subversiu és omplir de béns els pobres i deixar els rics que se’n vagin sense res.

Crec que si Maria és subversiva, és simplement perquè ha cregut. Les paraules de la salutació d’Elisabet ho diuen tot: «Feliç tu que has cregut».

I crec, que si nosaltres volem ser subversius, el programa és el de l’Evangeli. Perquè un programa polític més subversiu que parli de la passió, mort i resurrecció, del Fill de Déu, no hi pot haver.

Gràcies Lluc, evangelista, perquè ens has pintat Maria amb cos, ànima i esperit. I així, tenim un exemple clar en el seguiment de la voluntat de Déu.

Gràcies Lluc, ara hem de seguir amb l’acció de gràcies, l’Eucaristia, on tot el Misteri se’ns fa present, i és on estem més a tocar la subversió de Déu Pare, pel Fill, en l’Esperit Sant.

Fins una altra. Amén. Al·leluia!

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 11a); 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Un camí, un pont i una taula.

1. Un camí

Dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús. També cada deixeble de Jesús en la seva vida va fent camí. I nosaltres ens podem preguntar: Caminem cap a la Veritat? Caminem cap a la mentida?

Som nosaltres els deixebles de Jesús en camí. Som els qui hem estat rescatats de la manera absurda en que vivíem. Però, podem fer el camí decebuts i amb un posar trist, perquè ens havíem fet unes il·lusions que no s’han acomplit. És que tal vegada ens havíem construït un ídol.

I tal vegada ens havíem girat cap a les nostres pròpies cledes, i ens havíem enroscat amb la Serp Antiga, Satanàs, la malícia, la maldat sobre maldat entrant en la juguesca de la mentida sobre la mentida. Així, el cristià pot arribar a ser un mal testimoni, un testimoni fals i groller, aquell que diu sempre primer jo i els altres després de després de mi.

Alerta! Cap a on caminem?

Si Jerusalem representa el nucli, el centre de la fe, caminar cap a Emaús representa el caminar cap a nosaltres, la nostra manera de viure, les nostres pròpies cledes, volem tornar a les olles d’Egipte, a la manera absurda de viure d’abans. Alerta! Perill!

2. Un pont

En el nostre camí ens trobem amb algú, amb l’altre que ens interpel·la, ens qüestiona la nostra posició davant la vida, ens ensenya, ens obre els ulls, ens obre els sentits, ens obre la mirada, una mirada que s’eixampla obrint-se al coneixement sempre més profund de Déu i del seu Misteri.

Jesús és el pont que als deixebles d’Emaús els fa passar de la decepció, de la incredulitat a l’obertura de la Veritat. Jesús no és un ídol que alliberaria el poble de l’opressió dels romans.

Jesús és la Veritat, que ens ha rescatat amb la seva sang preciosa, que amb la seva mort, com deien ja les Escriptures, i amb la seva resurrecció ens ha fet de pont en el nostre camí d’aquesta vida cap a la vida veritable, cap a la casa del Pare, la vida eterna. I és Jesús que ens interpel·la cada dia com a deixebles i ens instrueix i ens revela poc a poc el sentit de la vida per ell, amb ell i en ell.

3. Una taula

Jesús mateix ens para la taula. Primer ens exposa el sentit de les Escriptures. Ara ho hem escoltat en les lectures proclamades avui, en aquesta taula de la Paraula. I després posat a taula ens partirà el pa de l’acció de gràcies i ens el donarà.

És en aquest moment que els deixebles d’Emaús se’ls obriren els ulls i el reconegueren. És el moment que nosaltres el tenim que reconèixer com l’únic aliment de vida que tenim fins a la vida eterna. Únic aliment en el nostre camí cap a la vida eterna.

El camí sempre el tenim davant nostre. Però, som nosaltres els qui elegim el sentit que volem prendre. Alerta!

Si reconeixem el qui hem de conèixer, Jesús, no podrem romandre tancats en les nostres pròpies cledes. Haurem de sortir, haurem de buscar els altres, tornar cap al centre de la fe, Jerusalem, per anunciar el que hem sentit i vist, la Paraula que ens ha estat exposada i el menjar que se’ns ha ofert, l’aliment total i absolut que necessitem per ser cristians, deixebles del Crist.

La taula de l’Eucaristia és l’acció de gràcies per excel·lència. La taula de la Paraula de Déu i la taula de la fracció del pa. I, és en la mesura en que ens alimentem d’aquesta taula que la nostra vida anirà configurant-se a Jesús, això és, a Déu que serà tot en tots.

Així albirarem la vida de ressuscitats, de tocats per l’Esperit Sant, estimats i salvats per Déu. La nostra existència és un camí, on tenim un pont ferm i segur que ens condueix cap a la Veritat que és Jesús mateix, aprofitem el pont per tornar a Jerusalem, al centre de la fe, i així podrem compartir la taula de l’Eucaristia, l’aliment en la fatiga del nostre camí cap a la vida eterna. Amén. Al·leluia! Un camí, un pont i una taula.

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

L’evangeli centra l’atenció en aquell dia particular de la resurrecció de Jesús. Era la matinada del primer dia de la setmana. Ens trobem en el dia que ve després de dissabte, el dia u per als jueus. Amb això, els evangelistes fan referència al primer capítol del Gènesi. Déu creà la llum el primer dia de la primera setmana de l’univers. Aquell mateix dia va ressorgir viu Jesús de la tomba. El primer dia de la primera setmana de l’univers Déu va crear la llum; el primer dia de la setmana de la nova creació, Jesucrist, la llum del món, venç la mort i el pecat. Ara aquest dia és únic, és el dia de la creació definitiva que Jesús ha inaugurat, l’inici del temps nou, el temps de la salvació definitiva.

Maria Magdalena, com totes les dones, van al sepulcre a la matinada, quan encara és de nit. Aquest detall és típic de l’amor femení, que les mostra com veritables models de deixebles de Crist. Elles corren, es mantenen en vela, busquen, mentre els deixebles havien abandonat, havien fugit, s’havien replegat en ells mateixos, tancats i paralitzats per por. Jesús els reprèn per la duresa de cor, per la manca de fe.

Les dones havien entrat a la tomba buida i havien trobat un jove vestit de blanc. Ell els anuncia la bona nova de la resurrecció: Jesús no hi era. «Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir», diu el jove, el missatger de Déu, a les dones. Que Jesús va al davant, que Jesús precedeix, vol dir que el ressuscitat ha reconstruït la possibilitat de seguir-lo. Ser deixeble no és altra cosa que seguir Jesús, anar darrere d’ell. No som mai nosaltres a posar-nos al davant de Jesús. A Pere li havia dit: torna darrere meu, Satanàs, en un moment en què Pere s’allunyava del seguiment de Jesús, perquè no entenia allò que era de Déu, sinó dels homes. La resurrecció ara fa de nou possible el seguiment de Jesús que havia fracassat amb la creu i amb la mort, amb la fugida i l’abandonament dels deixebles. El camí de Jesús, interromput per la seva mort, continua en el seguiment dels deixebles. Ells reben per heretat aquestes paraules del Senyor que hem escoltat avui: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’evangeli». La resurrecció implica necessàriament una actitud missionera, el testimoniatge, la proclamació de la bona nova. La resurrecció és missió universal. La fe de cadascú de nosaltres va néixer del testimoniatge i de la predicació que algú ens va fer en un moment o altre de la nostra vida.

I mirem com Jesús no confia la missió a persones perfectes o als poderosos d’aquest món, sinó a éssers fràgils, a homes del poble i sense lletres, sense instrucció, però que l’experiència de la resurrecció els ha transformat per complet. Els apòstols, els escollits per predicar la bona nova a tota la creació, eren pecadors perdonats, que no es recolzaven en les pròpies forces, sinó en les forces d’un Altre, de l’Esperit Sant. El Sanedrí estava meravellat, veient la valentia amb què parlaven Pere i Joan. La Paraula de Déu havia transformat aquests homes humils i sense lletres en persones valentes i segures de si mateixes. Els deixebles han rebut l’Esperit Sant, i ara entenen com totes les Escriptures s’acompleixen en Jesús. Els apòstols, abans durs de cor, porucs, tardans per creure, mancats de intel·ligència per comprendre les Escriptures, ara han assolit una fe plena, difonen la llavor de l’evangeli per tot el món i no poden callar allò que han vist i sentit. Han après que la veritable justícia no és la que respon simplement als interessos mesquins dels homes, sinó la que es fonamenta abans en l’obediència de Déu.

Les lectures d’avui ens ensenyen a viure amb parresia, amb franquesa, a no callar la Paraula de Déu que escoltem i que meditem. Anunciar l’evangeli és l’ultima paraula que Crist ressuscitat ens ha deixat, el seu testament, el manament el qual hem de ser sempre zelosos d’obeir. Més que amb paraules, el ressuscitat ens confia l’anunci de l’evangeli amb el testimoniatge de la nostra pròpia vida, quan es viu amb coherència, amb franquesa, sense por de les dificultats que podem trobar en el camí.

Ser cristians vol dir viure d’acord amb una llei profunda, interior; que és la llei de l’Esperit. És la necessitat interna la que guia la conducta del cristià, la llei de l’amor, la qual fa impossible guardar per a si mateix o callar la Paraula de Déu, totes les coses que Jesús ha manifestat amb la seva resurrecció.

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Pneuma. Un buf, una mica d’aire, quelcom que no té consistència, que no es pot agafar, que s’esmuny, que no deixa cap rastre. Tot el contrari del terme oposat, sarks, carn. La carn es pot circumscriure, es pot tocar, ocupa un lloc en l’espai, fins i tot es pot menjar. Esperit i carn. Aquestes dues paraules travessen tota la història del cristianisme, en una tensió que arriba fins als nostres dies, encara no resolta.

Així, ja de bon principi, des dels primers instants de la nova vida de la comunitat del Ressuscitat, es planteja aquest dilema. Carn i esperit. Per a l’autor i la comunitat de les cartes joanees aquest dilema serà vital: «Pel món corren molts impostors: no confessen que Jesucrist hagi vingut realment en la carn. Els qui diuen això són l’Impostor i l’Anticrist» (2Jo 1,7). Voldríem aferrar Déu, el Logos, amb la nostra ment, fins a convertir-lo en una idea, en un producte de la nostra raó, oblidant que és ell la font i la llum de tot el que podem pensar. És el Logos el qui ens aferra a nosaltres, perquè la Paraula, en efecte, s’ha fet carn. S’ha circumscrit en la nostra realitat, en la nostra història. I com? Assumint un cos com el nostre, i amb aquest cos també una història humana. A partir d’ara Déu no l’aferrem amb la ment, com un producte de l’intel·lecte, sinó que el mengem, en la realitat del sagrament, entrant en comunió vital amb ell. I el recordem, el fem present en la història, com una realitat viva, capaç d’omplir-la de nou dinamisme i sentit.

El qui s’ofereix amb el seu cos com a menjar per a la vida de la nova comunitat, menja ara davant els deixebles, com a prova fefaent de la realitat de la resurrecció, com a prova fefaent que no es tracta d’una experiència subjectiva o merament espiritual, sinó d’una falca que obre en el tronc de la història una ferida susceptible de rebre l’empelt de la vida divina. El gest familiar de Jesús menjant peix a la brasa desvetlla en els deixebles el dinamisme del record, tan important per a Lluc per a interpretar correctament la resurrecció, en tots els seus relats pasquals i en el Llibre dels Fets: «Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea» (Lc 24,6); «tots els profetes havien anunciat que el Messies de Déu havia de patir» (Fets 3,18); «cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44). I aquest record és memorial, en la història, del projecte de Déu, un projecte que passa per l’assumpció i la transformació del sofriment i la mort, per retornar a la creació i a la història el seu dinamisme vital originari. I en aquest dinamisme hi som assumits tots nosaltres, peixos pescats en les xarxes del baptisme. Per això, amb el salm 8 que hem cantat, ens preguntem i preguntem: «Què és l’home, Senyor, perquè us en recordeu?» (v. 5). I és que el memorial és en primer lloc l’actualització que fa Déu de nosaltres, de la nostra història, per mitjà del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: una història que, falcada per la creu, li és sempre present, eternament actual.

I mentre mengem, en cada eucaristia, la carn espiritual del Peix santíssim, del Senyor que s’ha deixat pescar en les xarxes de la Passió per ser el nostre aliment i la nostra joia, nodrim i enfortim el nostre compromís baptismal mentre ens convertim i ens penedim, perquè ell faci venir els temps de la consolació. Amén.