Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
D’una cova una imatge, d’una imatge una devoció, d’una devoció una pietat, d’una pietat un poble, de Catalunya una Mare, Santa Maria Verge, Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres.
Entre muntanya i oliveres, peregrins i pregàries, apareix Montserrat envoltat d’oliveres símbol de pau, la pau que ens dona Jesús ressuscitat.
Hi és aquest palau de glòria, a la muntanya santa, el lloc de pregària i de peregrinacions, lloc on Déu és lloat per monjos de generació en generació. I nosaltres rebem de Déu la seva benedicció. Déu ens beneeix a nosaltres amb tota mena de benediccions espirituals.
Volem la seva benedicció? Quina és la vocació del monjo? Quina és la vocació d’aquest temps Pasqual? És la santedat, perquè «fóssim sants» ens diu sant Pau. No hi ha altra vocació per al monjo, per al cristià, per a l’home de Déu, que la santedat. I si el camí és costerut i dificultós com els «Degotalls» de Montserrat, hem de deixar-nos visitar i ajudar com Elisabet es va deixar visitar i ajudar per Maria la Verge.
Ens hem de deixar ajudar en el camí cap a la santedat. Perquè com sabem el cristià no se salva sol, com altres religions poden oferir, el budisme per exemple. En el cristianisme sempre tenim la interpel•lació de l’altre. Jo cap a l’altre i l’altre cap a mi, tenint present que en l’altre és Crist.
Elisabet i Maria ens interpel•len i ens ajuden a veure en l’evangeli d’avui la necessitat de la relació recíproca. Dues dones amb dos fills a les entranyes, i quins fills, el precursor i el salvador, la veu i la Paraula de Déu. L’Esperit Sant va omplint aquests dipòsits de la fe que són aquestes dones, per això criden d’agraïment la salvació que ve, que ens ve a tota la humanitat.
«Feliç tu que has cregut». Sí Maria, has cregut per a donar-nos el Salvador. Exultes de joia perquè Déu et salva i salvant-te saps que ens salva a nosaltres. Elisabet ho sap, per això et beneeix perquè no pot contenir la força de l’Esperit Sant, la força de Déu dintre d’ella, ni la veu del seu fill, que encara no pot parlar i per això salta dins les seves entranyes.
Elisabet amb la veu a les entranyes han tingut la visita de la Mare i el Fill, la Paraula encarnada que és el nostre salvador, l’alegria s’expandeix amb la benedicció i la santedat.
Per això, demanem la intercessió de Maria perquè augmenti la nostra fe.
Nosaltres hem d’esdevenir Joans i Elisabets, veus que criden la benedicció que ve de Déu, malgrat els sofriments del món present.
Cal silenciar-nos per escoltar Déu, per contemplar les meravelles que ha fet en la Verge Maria, per deixar-se mirar i mirar els altres, deixar-se escoltar i escoltar els altres, deixar-se sorprendre i sorprendre els altres, deixar-se ajudar i ajudar els altres, deixar-se estimar i estimar els altres. Tot amb els dons de l’Esperit Sant que ens santifica i ens fa sants. D’Elisabet hem d’aprendre a beneir els altres, a veure les gràcies que han rebut de Déu, els dons de l’Esperit Sant que tenen.
Dels dons de l’Esperit Sant es forma una comunitat. Visquem en comunitat amb santedat, com els apòstols, amb Maria enmig nostre. Deixem-nos visitar per Maria, deixem-nos visitar per Crist, per l’altre que t’interpel•la en la teva capacitat de caritat. Maria ens vol ajudar en el nostre camí cap a la santedat. Ella és la nostra vida, la nostra dolcesa i la nostra esperança com diem cada dia al cantar la Salve.
D’una cova una imatge, d’una imatge una devoció, d’una devoció una pietat, d’una pietat un poble, de Catalunya una Mare, Santa Maria Verge, Mare de Déu de Montserrat, en aquests moments de la nostra història de dolor i sofriment, pregueu per nosaltres.
27 d’abril del 2020
26 d’abril del 2020
DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
Estimats germans,
El relat de l’Evangeli d’avui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprèn i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. El drama que viuen pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts. Acompanyats per Jesús, qui ens fa veure persones abatudes per les cunetes dels camins de la vida, que necessiten el nostre ajut i consol. Si entrem a les poblacions, ara veiem els desconeguts anònims darrera les finestres o als balcons, confinats, malalts; alguns, enterrats. Altres, servint, ens recorden al Crist, metge de les nostres ànimes i infermer sol·lícit. Camins i carrers solitaris on Crist ens cerca: Paraula de vida, silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor; o parlant, camina al nostre costat. Escolta, parla, pregunta, ens invita a un canvi de perspectiva i de comportament. Un exemple per a nosaltres: cal apropar-se als altres, escoltar el seu punt de vista, sentir els seus problemes i cercar solucions. Quan experimentem vida, i Vida en abundància (cf Jn 10,10), és que l’Esperit de Déu actua en nosaltres.
Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconèixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: els dos deixebles tornen a la seva vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seva desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que duu a la vida».
Les explicacions del desconegut obren els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tenir conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrusar el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
Estimats germans,
El relat de l’Evangeli d’avui presenta gran riquesa literària i teològica, ens sorprèn i commou. Un text preciós, inspirador de reflexions sempre obertes perquè avancem en el nostre camí i tot passa i canvia, com els dos deixebles, caminant al costat de Jesús: escoltant, meditant i comprenent. El drama que viuen pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara es senten decebuts i perduts. Acompanyats per Jesús, qui ens fa veure persones abatudes per les cunetes dels camins de la vida, que necessiten el nostre ajut i consol. Si entrem a les poblacions, ara veiem els desconeguts anònims darrera les finestres o als balcons, confinats, malalts; alguns, enterrats. Altres, servint, ens recorden al Crist, metge de les nostres ànimes i infermer sol·lícit. Camins i carrers solitaris on Crist ens cerca: Paraula de vida, silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor; o parlant, camina al nostre costat. Escolta, parla, pregunta, ens invita a un canvi de perspectiva i de comportament. Un exemple per a nosaltres: cal apropar-se als altres, escoltar el seu punt de vista, sentir els seus problemes i cercar solucions. Quan experimentem vida, i Vida en abundància (cf Jn 10,10), és que l’Esperit de Déu actua en nosaltres.
Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn on la creu espera. Després de reconèixer el Senyor tornen plens d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: els dos deixebles tornen a la seva vida diària. El Mestre ha mort i és inútil esperar res. Volen allunyar-se de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la seva desesperança, els ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. «Ensenyeu-nos, Senyor, el camí que duu a la vida».
Les explicacions del desconegut obren els ulls. La Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. Segons sant Pere, «tenim posada en Déu la fe i l’esperança». Això ha de tenir conseqüències en la nostra manera de viure: «cal vetllar sobre la nostra conducta durant l’estada en aquest món». El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant només la flama que vol abrusar el nostre cor. «Quedeu-vos amb nosaltres, Senyor!»
23 d’abril del 2020
SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit»
On estem? En quin món estem? En qui estem?
Sembla que estem al monestir de Poblet. Pot ser que algú tingui el cap en qualsevol altre lloc, perquè està preocupat per la seva família, pel seus coneguts, per la gent que en definitiva estima. Ara en aquesta crisi sanitària es normal que ens preocupi la situació dels nostres estimats.
Ara bé, hem d’aixecar una mica més la mirada cap a dalt, cap a Jesús ressuscitat, l’Anyell immolat que ha vençut el món.
Podem viure a Poblet, podem viure a Barcelona, però la qüestió és veure on tenim el cor, el pensament i la nostra acció. «Tasteu, i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».
Hem de col·locar-nos en el nivell de la fe. Hem d’estar arrelats en aquest món, però tot en perspectiva al regne de Déu. «Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu». Sí, estem en aquest món, però tenim l’esperança en el regne del cel. Així, podem viure en la serenor, la confiança i la joia de sentir-nos salvats, reconciliats amb Déu i amb tots els fills de Déu.
En qui hem d’estar? «Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu». L’evangeli ens indica clarament en qui hem d’estar.
Jesús ens vol com a deixebles estimats seus. Nosaltres que som cristians, que som monjos, ens podem fer la pregunta: Estem amb Jesús? Podem contestar ràpidament: Sí, clar que sí! Però, en aquest temps Pasqual, ens convé reflexionar què significa romandre amb Jesús.
Primer significa creure que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut a reconciliar-nos amb el Pare, és l’Anyell immolat que treu fora el pecat del món. Perquè Jesús ha vençut el món, nosaltres també podem vèncer aquest món amb tots els seus dracs esfereïdors de por, de maldat, d’injustícia, de sofriment.
Després ens cal reflexionar on posem la nostra fe. Si posem tota la nostre fe en Jesús podrem dir que estem en ell. Com a cristians, com a monjos, se’ns demana una unió amb Jesús, cep veritable.
Això, vol dir que la nostra vida interior, la nostra vida exterior, la nostra vida interpersonal, la nostra vida social, la nostra vida comunitària ha d’estar amarada per la Paraula de Déu. És a dir, tot el nostre ésser ha d’estar oxigenat per la Paraula de Déu.
Per això, hem d’estar units a Jesús, a la seva creu, a la seva passió, mort i resurrecció. Hem d’estar units a tota la seva predicació, a totes les seves accions sanadores vers els més desfavorits i necessitats.
Perquè amb una petita esquerda ja estem en procés d’assecar-nos i no donar fruit. En només que hi hagi un clivell la nostra unió amb Jesús estarà amenaçada, i la nostra vida emmalaltirà ràpidament.
El lenitiu de la humilitat és el que identifica en veritat el qui està unit a Jesús. Jesús ha vingut ha reconciliar-nos amb el Pare, per donar fruits, molts fruits en aquest món a glòria de Déu Pare.
Volem ser testimonis, màrtirs? O no volem ser? Volem donar la vida, perquè realment estem units a Jesús?
El model del màrtir és Jesús en totes les seves conseqüències, on la unió amb Jesús ha estat total, sense fissura. L’amor per Jesús s’ha fos en la pròpia vida lliurada sense por a la mort, essent vencedor del món com Jesús.
Les lluites d’aquest món, són pols i cendra. Sant Jordi, es va unir a Jesús, a la milícia de Crist, el Rei veritable. Va descobrir qui és l’Únic per qui lluitar, va descobrir la veritable milícia. I així, va donar el testimoni de la seva fe amb la seva sang.
Nosaltres que estem sota el patronatge de Sant Jordi, hem de descobrir cada dia la veritat de Jesús ressuscitat, per poder donar-nos de cor en unió íntima per ell, amb ell, en ell i amb tots els altres fills de Déu.
Benaurat Sant Jordi protegiu la vostra terra catalana i pregueu pel vostre Poble!
«Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit»
On estem? En quin món estem? En qui estem?
Sembla que estem al monestir de Poblet. Pot ser que algú tingui el cap en qualsevol altre lloc, perquè està preocupat per la seva família, pel seus coneguts, per la gent que en definitiva estima. Ara en aquesta crisi sanitària es normal que ens preocupi la situació dels nostres estimats.
Ara bé, hem d’aixecar una mica més la mirada cap a dalt, cap a Jesús ressuscitat, l’Anyell immolat que ha vençut el món.
Podem viure a Poblet, podem viure a Barcelona, però la qüestió és veure on tenim el cor, el pensament i la nostra acció. «Tasteu, i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».
Hem de col·locar-nos en el nivell de la fe. Hem d’estar arrelats en aquest món, però tot en perspectiva al regne de Déu. «Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu». Sí, estem en aquest món, però tenim l’esperança en el regne del cel. Així, podem viure en la serenor, la confiança i la joia de sentir-nos salvats, reconciliats amb Déu i amb tots els fills de Déu.
En qui hem d’estar? «Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu». L’evangeli ens indica clarament en qui hem d’estar.
Jesús ens vol com a deixebles estimats seus. Nosaltres que som cristians, que som monjos, ens podem fer la pregunta: Estem amb Jesús? Podem contestar ràpidament: Sí, clar que sí! Però, en aquest temps Pasqual, ens convé reflexionar què significa romandre amb Jesús.
Primer significa creure que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut a reconciliar-nos amb el Pare, és l’Anyell immolat que treu fora el pecat del món. Perquè Jesús ha vençut el món, nosaltres també podem vèncer aquest món amb tots els seus dracs esfereïdors de por, de maldat, d’injustícia, de sofriment.
Després ens cal reflexionar on posem la nostra fe. Si posem tota la nostre fe en Jesús podrem dir que estem en ell. Com a cristians, com a monjos, se’ns demana una unió amb Jesús, cep veritable.
Això, vol dir que la nostra vida interior, la nostra vida exterior, la nostra vida interpersonal, la nostra vida social, la nostra vida comunitària ha d’estar amarada per la Paraula de Déu. És a dir, tot el nostre ésser ha d’estar oxigenat per la Paraula de Déu.
Per això, hem d’estar units a Jesús, a la seva creu, a la seva passió, mort i resurrecció. Hem d’estar units a tota la seva predicació, a totes les seves accions sanadores vers els més desfavorits i necessitats.
Perquè amb una petita esquerda ja estem en procés d’assecar-nos i no donar fruit. En només que hi hagi un clivell la nostra unió amb Jesús estarà amenaçada, i la nostra vida emmalaltirà ràpidament.
El lenitiu de la humilitat és el que identifica en veritat el qui està unit a Jesús. Jesús ha vingut ha reconciliar-nos amb el Pare, per donar fruits, molts fruits en aquest món a glòria de Déu Pare.
Volem ser testimonis, màrtirs? O no volem ser? Volem donar la vida, perquè realment estem units a Jesús?
El model del màrtir és Jesús en totes les seves conseqüències, on la unió amb Jesús ha estat total, sense fissura. L’amor per Jesús s’ha fos en la pròpia vida lliurada sense por a la mort, essent vencedor del món com Jesús.
Les lluites d’aquest món, són pols i cendra. Sant Jordi, es va unir a Jesús, a la milícia de Crist, el Rei veritable. Va descobrir qui és l’Únic per qui lluitar, va descobrir la veritable milícia. I així, va donar el testimoni de la seva fe amb la seva sang.
Nosaltres que estem sota el patronatge de Sant Jordi, hem de descobrir cada dia la veritat de Jesús ressuscitat, per poder donar-nos de cor en unió íntima per ell, amb ell, en ell i amb tots els altres fills de Déu.
Benaurat Sant Jordi protegiu la vostra terra catalana i pregueu pel vostre Poble!
19 d’abril del 2020
DIUMENGE II DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Senyor meu i Déu meu!»
Havíem estat tan junts, caminant pels camins, escoltant les paraules de tanta autoritat, veien els miracles, respirant l’ambient de misericòrdia de part de Déu vers el seu poble elegit; però, la creu ens ha desconcertat.
La creu, l’anorreament del Messies ens ha cegat els ulls, la memòria, la joia de viure, la il·lusió per un ideal que semblava que ens portaria a un canvi de món.
La mort ha creat el seu silenci, silenci de mort. I ara, què serà de nosaltres, que havíem abandonat tot per seguir-lo?
És la pregunta del deixeble esporuguit, que podria ser la nostra pregunta davant de la por, que es podria fer amb una incògnita de futur.
Si l’han clavat a la creu, què serà de nosaltres? Por si, por als jueus, perquè no tenen qui els defensi. Els deixebles estan nus, buits, plens de por. Tanquen les portes, fins i tot les portes del cor, perquè veure al Messies a la creu els ha deixat fets pols.
«Senyor meu i Déu meu!»
Per molt que et tanquis, hi ha un de sol, que no li calen claus per entrar al teu cor. Així, es presenta al bell mig dels deixebles: “Pau a vosaltres”, mireu les ferides, les mans i el costat, sóc jo, el qui sóc: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. “Rebeu l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant amb poder de perdonar els pecats, que us donarà força davant de jueus i pagans, mai més no tindreu por, sempre tindreu la pau que jo us he transmès de part del Pare.
«Senyor meu i Déu meu!»
Vuit dies després els deixebles segueixen amb les portes tancades. Si que costa acceptar que Jesús ha ressuscitat. Quina falta de fe i duresa de cor. Si Tomàs és un incrèdul, tal vegada els altres deixebles encara no s’ho acaben de creure. Tal vegada per això Tomàs no s’ha convençut del que li han anunciat ells.
Però la incredulitat ha portat a Tomàs a pronunciar l’afirmació més clara en tot el Quart Evangeli: El reconeixement de Jesús com a Déu.
«Senyor meu i Déu meu!»
Reconèixer a Jesús com a Déu mateix és el que ens portarà a poder obrir les portes del nostre cor, a reconèixer de qui ens hem fiat. Perquè nosaltres som dels feliços que hem cregut sense haver vist. Nosaltres som dels qui ens hem fiat de tota la tradició apostòlica i per això vivim en comunitat a exemple de la comunitat apostòlica.
La comunitat monàstica és un far d’esperança, d’esperança posada en Jesús: Senyor nostre i Déu nostre! Comunitat cristiana que viu provada per la fe. Però, malgrat totes les circumstàncies que poden enfosquir la nostra fe en Jesús ressuscitat, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, tenim posada l’esperança en el més enllà, en la salvació de les nostres ànimes.
«Senyor meu i Déu meu!»
De moment siguem unànimes en la pregària, partint el pa de l’Eucaristia, posant en comú els nostres béns, el nostres dons, els nostres talents, amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu, obrint el nostre cor a la joia de Jesús ressuscitat. Malgrat la situació del món actual, de dolor, de sofriment, d’incertesa; sols ell pot donar-nos la pau.
I nosaltres, pel baptisme que ens ha purificat, per l’Esperit Sant que ens ha regenerat, per la sang de Jesús que ens ha redimit; som enviats a ser portadors de la seva pau, del seu perdó, de la seva divina misericòrdia.
Perquè no podem tampoc deixar d’anunciar el que, per la fe i gràcies a la fe, hem vist, hem sentit, hem tocat, hem fet experiència que Jesús és el nostre Senyor i el nostre Déu, l’Únic que porta la salvació.
«Senyor meu i Déu meu!» Senyor nostre i Déu nostre! Salveu-nos!
«Senyor meu i Déu meu!»
Havíem estat tan junts, caminant pels camins, escoltant les paraules de tanta autoritat, veien els miracles, respirant l’ambient de misericòrdia de part de Déu vers el seu poble elegit; però, la creu ens ha desconcertat.
La creu, l’anorreament del Messies ens ha cegat els ulls, la memòria, la joia de viure, la il·lusió per un ideal que semblava que ens portaria a un canvi de món.
La mort ha creat el seu silenci, silenci de mort. I ara, què serà de nosaltres, que havíem abandonat tot per seguir-lo?
És la pregunta del deixeble esporuguit, que podria ser la nostra pregunta davant de la por, que es podria fer amb una incògnita de futur.
Si l’han clavat a la creu, què serà de nosaltres? Por si, por als jueus, perquè no tenen qui els defensi. Els deixebles estan nus, buits, plens de por. Tanquen les portes, fins i tot les portes del cor, perquè veure al Messies a la creu els ha deixat fets pols.
«Senyor meu i Déu meu!»
Per molt que et tanquis, hi ha un de sol, que no li calen claus per entrar al teu cor. Així, es presenta al bell mig dels deixebles: “Pau a vosaltres”, mireu les ferides, les mans i el costat, sóc jo, el qui sóc: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. “Rebeu l’Esperit Sant”. L’Esperit Sant amb poder de perdonar els pecats, que us donarà força davant de jueus i pagans, mai més no tindreu por, sempre tindreu la pau que jo us he transmès de part del Pare.
«Senyor meu i Déu meu!»
Vuit dies després els deixebles segueixen amb les portes tancades. Si que costa acceptar que Jesús ha ressuscitat. Quina falta de fe i duresa de cor. Si Tomàs és un incrèdul, tal vegada els altres deixebles encara no s’ho acaben de creure. Tal vegada per això Tomàs no s’ha convençut del que li han anunciat ells.
Però la incredulitat ha portat a Tomàs a pronunciar l’afirmació més clara en tot el Quart Evangeli: El reconeixement de Jesús com a Déu.
«Senyor meu i Déu meu!»
Reconèixer a Jesús com a Déu mateix és el que ens portarà a poder obrir les portes del nostre cor, a reconèixer de qui ens hem fiat. Perquè nosaltres som dels feliços que hem cregut sense haver vist. Nosaltres som dels qui ens hem fiat de tota la tradició apostòlica i per això vivim en comunitat a exemple de la comunitat apostòlica.
La comunitat monàstica és un far d’esperança, d’esperança posada en Jesús: Senyor nostre i Déu nostre! Comunitat cristiana que viu provada per la fe. Però, malgrat totes les circumstàncies que poden enfosquir la nostra fe en Jesús ressuscitat, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu, tenim posada l’esperança en el més enllà, en la salvació de les nostres ànimes.
«Senyor meu i Déu meu!»
De moment siguem unànimes en la pregària, partint el pa de l’Eucaristia, posant en comú els nostres béns, el nostres dons, els nostres talents, amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu, obrint el nostre cor a la joia de Jesús ressuscitat. Malgrat la situació del món actual, de dolor, de sofriment, d’incertesa; sols ell pot donar-nos la pau.
I nosaltres, pel baptisme que ens ha purificat, per l’Esperit Sant que ens ha regenerat, per la sang de Jesús que ens ha redimit; som enviats a ser portadors de la seva pau, del seu perdó, de la seva divina misericòrdia.
Perquè no podem tampoc deixar d’anunciar el que, per la fe i gràcies a la fe, hem vist, hem sentit, hem tocat, hem fet experiència que Jesús és el nostre Senyor i el nostre Déu, l’Únic que porta la salvació.
«Senyor meu i Déu meu!» Senyor nostre i Déu nostre! Salveu-nos!
12 d’abril del 2020
DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9
Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.
Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.
Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.
Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.
Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.
El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ah entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9
Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.
Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.
Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.
Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.
Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.
El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ah entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.
DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10
Aquesta és la nit santa, la nit en que la foscor ha esdevingut llum, la mort vida. Pel Fill, aquell que és principi i fi, de qui són els temps i els segles, que era ahir i és avui; el Pare ens ha donat la llum del foc nou, la llum de la vida. Aquesta nit sona la trompeta victoriosa perquè Crist ha trencat els lligams de la mort. Déu no ha abandonat mai als homes, tota la història de la salvació conflueix, arriba a la seva plenitud, en la victòria de Crist sobre la mort. Aquest és el primer dia de la nova creació, aquella que té per Crist el seu inici i en Crist el seu final.
Jesús, com Abraham, digué al Pare, «Aquí em teniu» i estimant-nos amb un amor etern, com profetitzava Isaïes; Ell que és la Paraula que existia des del principi, que era amb Déu i que era Déu, es va fer carn i ha acomplert la missió que el Pare li havia confiat; i ara en ell es troba la vida llarga i bona, que descrivia Baruc, ja que per Ell Déu ens dona un cor nou, ens posa un esperit nou dins nostre, com profetitzava Ezequiel. La nostra mort esdevinguda mort amb Crist, en compartir Ell la nostra humanitat i la nostra finitud, s’ha transformat en vida en Ell i per Ell. Un cop Crist ha ressuscitat d’entre els morts la mort ha perdut tot poder sobre nosaltres i ara la vida és vida en Déu; si morim al pecat per viure en Jesucrist, com ens diu l’Apòstol.
L’albada de la nova creació ja clareja, com el llamp que resplendí a la porta del sepulcre causant sobresalt als guardes que de l’esglai quedaren com a morts. És l’hora de perdre la por, en aquest temps en que el dolor, l’angoixa i el desànim ens envaeixen; perquè la llum de la resurrecció és sempre signe d’esperança, però ho ha de ser més que mai avui. No tingueu por, diu l’àngel a les dones, no tingueu por els diu Jesús en sortir-los al pas; elles muden la por en alegria per anunciar als deixebles que aquell que havien vist dipositar al sepulcre, ja no hi és, que el lloc on havia estat posat ara es buit; elles buscaven al crucificat i s’han trobat amb el ressuscitat, cercaven un cos camí de la descomposició i els ha sortit al pas un cos gloriós; anaven a trobar-se amb la mort i els ha sortit a l’encontre aquell qui és la vida.
El missatge de la Pasqua és un missatge d’esperança, de joia. També nosaltres com les dones, com els apòstols ens sentim atordits, no ens ho acabem d’explicar, no ho podem entendre; però realment Crist ha ressuscitat. No tinguem por, ara que la por ens envaeix; no perdem l’esperança, ara que la desesperança ens aclofa; no estiguem tristos, ara que la tristesa per tants morts, tants malalts i tanta solitud ens atordeix.
La Pasqua no és passat, és etern present i també avui enmig de tota aquesta situació que ens envolta, Crist ha ressuscitat i omple de vida la història de la humanitat. Creure en la resurrecció, creure en Crist, no és creure en una experiència única, personal i intransferible; no és recordar una història passada, és entendre la vida en plenitud i viure el present amb esperança. Això no ens ho podem quedar per a nosaltres sols, ens cal dir-ho als germans, que Crist ha destruït la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. La mort ja no té la darrera paraula, la paraula definitiva és aquella que es va fer home i fent-se home, compartint el nostre dolor i la nostra mort, l’ha vençuda per a compartir amb nosaltres la filiació divina, és a dir la vida vertadera i plena.
Viure això en aquests temps d’incertesa no és fàcil; tant sols si estem certs de que Crist ha pres la creu dels nostres sofriments, ha patit la solitud i ha compartit la mort; podrem estar-ho també de que és el vencedor de la mort i que per Ell la vida assoleix el seu sentit vertader. Ara, en aquesta nit santa, a la llum del ciri pasqual, renovarem les promeses del baptisme, i renunciant a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions, això és a la mort; renovarem la nostra fe en aquell que patí, fou sepultat i ressuscità d’entre els morts; es a dir la fe en la resurrecció i la vida perdurable. Com ens diu l’Apòstol si pel baptisme hem estat sepultats amb Crist en la mort; per la seva resurrecció podrem emprendre també nosaltres la vida nova; perquè si morim amb Crist, viurem també amb Ell.
Demanem amb paraules del Papa Benet: «Senyor, feu que ens convertim en persones pasquals, en homes i dones de la llum, plens del foc del teu amor» (22 de març de 2008). Perquè avui més que mai el nostre món necessita d’aquesta llum, d’aquesta esperança que tant sols el Crist ressuscitat pot portar-nos.
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10
Aquesta és la nit santa, la nit en que la foscor ha esdevingut llum, la mort vida. Pel Fill, aquell que és principi i fi, de qui són els temps i els segles, que era ahir i és avui; el Pare ens ha donat la llum del foc nou, la llum de la vida. Aquesta nit sona la trompeta victoriosa perquè Crist ha trencat els lligams de la mort. Déu no ha abandonat mai als homes, tota la història de la salvació conflueix, arriba a la seva plenitud, en la victòria de Crist sobre la mort. Aquest és el primer dia de la nova creació, aquella que té per Crist el seu inici i en Crist el seu final.
Jesús, com Abraham, digué al Pare, «Aquí em teniu» i estimant-nos amb un amor etern, com profetitzava Isaïes; Ell que és la Paraula que existia des del principi, que era amb Déu i que era Déu, es va fer carn i ha acomplert la missió que el Pare li havia confiat; i ara en ell es troba la vida llarga i bona, que descrivia Baruc, ja que per Ell Déu ens dona un cor nou, ens posa un esperit nou dins nostre, com profetitzava Ezequiel. La nostra mort esdevinguda mort amb Crist, en compartir Ell la nostra humanitat i la nostra finitud, s’ha transformat en vida en Ell i per Ell. Un cop Crist ha ressuscitat d’entre els morts la mort ha perdut tot poder sobre nosaltres i ara la vida és vida en Déu; si morim al pecat per viure en Jesucrist, com ens diu l’Apòstol.
L’albada de la nova creació ja clareja, com el llamp que resplendí a la porta del sepulcre causant sobresalt als guardes que de l’esglai quedaren com a morts. És l’hora de perdre la por, en aquest temps en que el dolor, l’angoixa i el desànim ens envaeixen; perquè la llum de la resurrecció és sempre signe d’esperança, però ho ha de ser més que mai avui. No tingueu por, diu l’àngel a les dones, no tingueu por els diu Jesús en sortir-los al pas; elles muden la por en alegria per anunciar als deixebles que aquell que havien vist dipositar al sepulcre, ja no hi és, que el lloc on havia estat posat ara es buit; elles buscaven al crucificat i s’han trobat amb el ressuscitat, cercaven un cos camí de la descomposició i els ha sortit al pas un cos gloriós; anaven a trobar-se amb la mort i els ha sortit a l’encontre aquell qui és la vida.
El missatge de la Pasqua és un missatge d’esperança, de joia. També nosaltres com les dones, com els apòstols ens sentim atordits, no ens ho acabem d’explicar, no ho podem entendre; però realment Crist ha ressuscitat. No tinguem por, ara que la por ens envaeix; no perdem l’esperança, ara que la desesperança ens aclofa; no estiguem tristos, ara que la tristesa per tants morts, tants malalts i tanta solitud ens atordeix.
La Pasqua no és passat, és etern present i també avui enmig de tota aquesta situació que ens envolta, Crist ha ressuscitat i omple de vida la història de la humanitat. Creure en la resurrecció, creure en Crist, no és creure en una experiència única, personal i intransferible; no és recordar una història passada, és entendre la vida en plenitud i viure el present amb esperança. Això no ens ho podem quedar per a nosaltres sols, ens cal dir-ho als germans, que Crist ha destruït la mort i ressuscitant ens ha tornat la vida. La mort ja no té la darrera paraula, la paraula definitiva és aquella que es va fer home i fent-se home, compartint el nostre dolor i la nostra mort, l’ha vençuda per a compartir amb nosaltres la filiació divina, és a dir la vida vertadera i plena.
Viure això en aquests temps d’incertesa no és fàcil; tant sols si estem certs de que Crist ha pres la creu dels nostres sofriments, ha patit la solitud i ha compartit la mort; podrem estar-ho també de que és el vencedor de la mort i que per Ell la vida assoleix el seu sentit vertader. Ara, en aquesta nit santa, a la llum del ciri pasqual, renovarem les promeses del baptisme, i renunciant a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions, això és a la mort; renovarem la nostra fe en aquell que patí, fou sepultat i ressuscità d’entre els morts; es a dir la fe en la resurrecció i la vida perdurable. Com ens diu l’Apòstol si pel baptisme hem estat sepultats amb Crist en la mort; per la seva resurrecció podrem emprendre també nosaltres la vida nova; perquè si morim amb Crist, viurem també amb Ell.
Demanem amb paraules del Papa Benet: «Senyor, feu que ens convertim en persones pasquals, en homes i dones de la llum, plens del foc del teu amor» (22 de març de 2008). Perquè avui més que mai el nostre món necessita d’aquesta llum, d’aquesta esperança que tant sols el Crist ressuscitat pot portar-nos.
10 d’abril del 2020
DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42
Els braços de Crist, clavats a la creu, estesos entre el cel i la terra, fan el signe de l’aliança eterna. Com profetitzava Isaïes s’ha elevat, ha estat posat molt amunt; però de la manera més inaudita, d’una manera que mai no s’havia contat i que fins i tot deixa als governadors i als reis bocabadats. Sense atractiu, sense res que el faci admirar, menyspreat i rebutjat; però tanmateix quan haurà donat la vida veurà una descendència, viurà llargament i per Ell, que ara veiem com un home castigat, assotat i humiliat, el designi del Senyor arribarà a bon terme. Tant sofriment, un davallament tal, no és estèril; ens ho diu la Carta als Hebreus, per la creu Ell no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses; a la creu s’ha fet igual que nosaltres, ha provat el dolor, la misèria i el sofriment i per això, aquell a qui els seus botxins tenien per una eina que ja no era bona per a res, és aquell a qui ens podem apropar confiats, que ens compadeix, ens acull i ens concedeix l’auxili que ens cal. I avui també nosaltres tenim molta set de compassió, de confiança, d’acolliment, de que algú prengui damunt seu els nostres dolors, les nostres malalties i intercedeixi a favor nostre.
Ara, amb els braços estesos a la creu, símbol de la nova aliança entre el cel i la terra, quan tot allò que havien anunciat les escriptures s’ha anat acomplint; de la creu estant Crist té encara temps, seguint el relat de l’Evangeli de Joan, de mirar al seu voltant. Als peus de la creu veu a qui està més a prop dels crucificats i són les dones, sempre les més properes a Jesús. Mentre que d’altres s’ho miraven de lluny estant i els deixebles ni això. Bora la creu hi havia la seva mare, la germana de la seva mare, Maria, dona de Cleofàs i Maria Magdalena i amb elles el deixeble estimat. Com Moisès tingué dalt al turó a Aaron i Hur per sostenir-lo; Crist té a Maria i al deixeble estimat als peus de la creu, mentre Ell enlaira els braços en signe de la nova aliança eterna. I Jesús confià la Mare al deixeble i el deixeble a la Mare. Paraules que signifiquen d’una banda confiar la Mare que quedava sola, per tant desatesa en la cultura jueva, a aquell deixeble que no ha abandonat al mestre i roman fidel als peus de la creu. Però per damunt de tot la Mare passa a ser la mare de tot aquell deixeble objecte de l’amor de Crist, passarà a ser la Mare de l’Església simbolitzada ara pel deixeble estimat i fidel. Maria als peus de la creu és més que la mare, és la nova Eva bora el nou Adam, la nova dona al costat del nou home; significant així que la creu és l’arbre de la vida i que si al paradís sota un arbre la humanitat perdé la seva igualtat amb Déu, al calvari sota aquest arbre, aparentment mort i sense futur, neix una vida que no tindrà fi. I avui també nosaltres tenim molta set de vida, de futur, d’esperança.
Jesús a la creu és conscient de que s’ha realitzat tot el que calia, i per tal d’acomplir-ho no s’ha fet enrere en cap moment. Certament s’ha angoixat, amb una angoixa de mort; però no ha rebutjat de beure el calze que el Pare li ha ofert. I ara és l’hora de que s’acabi d’acomplir el que anunciava l’Escriptura. A la creu Jesús té set, set pel sofriment que la creu suposa i que maldestrament volen satisfer amb una esponja xopa de vinagre; però també set de fidelitat. Des de la creu Crist pot veure, pot endevinar a Judes, el traïdor, traient-se la vida. Pot veure a Pere ben amagat després d’haver-se lliurat del perill al pati del palau del gran sacerdot, al que en mala hora s’acostà acompanyant a l’altre deixeble conegut d’aquells que interrogaven a Jesús i ben bé li costà desempallegar-se d’aquella criada pesada i d’aquell criat, parent del qui li havia tallat l’orella, que no volien més que comprometre’l i perdre’l; i al quart Evangeli canta el gall, però Pere no plora. De la creu estant Crist veu als gran sacerdots satisfets de que com ha anat tot plegat i impacients de que tot acabi l’abans possible i puguin celebrar la Pasqua tranquils, amb el fals messies oblidat i ben tancat en un sepulcre. Des de la creu veu a Pilat no massa satisfet pel paper que li ha tocat jugar en aquesta història en no haver-se’n sortit amb la seva de deixar-lo lliure i haver de carregar amb el remordiment de la seva crucifixió. Des de la creu Crist veu com una part d’aquells que l’havien aclamat diumenge, llançant rams al seu pas, i que poc després amb tanta força han demanat la seva mort, ara s’ho miren de lluny entre burletes i entretinguts per l’espectacle. Hi veu uns soldats amb pressa per acabar la feina encomanada que n’han tret una túnica, sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, com a tota recompensa, jugada als daus com deia l’Escriptura. Clavat a la creu Crist té set de fidelitat, la mateixa que li demostren aquelles dones encapçalades per la seva Mare, o fins i tot Josep d’Arimatea i Nicodem que esperen en la distància poder recollir el cos del mestre i retornar-li en alguna mesura la dignitat perduda. Hi veu al deixeble estimat l’únic que l’ha acompanyat en el seu periple judicial i ara acull la seva mare. Ens veu també a nosaltres, perquè la creu no és passat sinó que és sempre present. I nosaltres qui som? el Judes traïdor? L’esporuguit Pere? Els satisfet Caifàs? El qui se’n renta les mans com Pilat? El fidel, com el deixeble estimat? A la creu Crist té set, sobretot d’amor. I avui també nosaltres estem assedegats d’amor.
Tot s’ha acomplert, l’amor s’ha portat fins a l’extrem, fins a les seves últimes conseqüències i ha arribat a la seva plenitud. La missió de Crist és una obra d’amor que arriba al seu cim donant la seva vida al calvari. En acceptar Jesús la mort i una mort de creu, respon a la voluntat d’aquell qui el va enviar per a la nostra salvació. I així quan tot s’ha acomplert, del costat ferit per la llançada d’un dels soldats, de Crist ja mort en brolla sang i aigua; al qui no li han trencat cap os, l’han traspassat, com anunciava l’Escriptura, i en dona fruit. La sang és símbol del sacrifici i de la donació que Crist ha fet de sí mateix, sang de la que nosaltres participem en cada Eucaristia. L’aigua és símbol de l’Esperit, del nou naixement, del baptisme; aquella aigua viva que Jesús va anunciar a la samaritana. Sang i aigua que són símbol de l’Església que neix de l’arbre de la creu, que esdevé així arbre de vida i de vida eterna, de vida en esperit i en veritat. I avui també nosaltres tenim molta set de vida en esperit i en veritat.
Al capvespre d’aquell divendres quan començava el repòs entre els jueus; en aquell sepulcre nou, amortallat amb un llençol de lli i amb unes herbes aromàtiques, a l’espera de d’anar-hi les dones quan hagi passat el repòs d’aquell dissabte tant solemne, hi reposa la llavor de la vida; el gra de blat que caigut a terra ha mort i està a punt de donar molt de fruit, com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta donarà fruit de salvació. I avui nosaltres més que mai tenim set de salvació.
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42
Els braços de Crist, clavats a la creu, estesos entre el cel i la terra, fan el signe de l’aliança eterna. Com profetitzava Isaïes s’ha elevat, ha estat posat molt amunt; però de la manera més inaudita, d’una manera que mai no s’havia contat i que fins i tot deixa als governadors i als reis bocabadats. Sense atractiu, sense res que el faci admirar, menyspreat i rebutjat; però tanmateix quan haurà donat la vida veurà una descendència, viurà llargament i per Ell, que ara veiem com un home castigat, assotat i humiliat, el designi del Senyor arribarà a bon terme. Tant sofriment, un davallament tal, no és estèril; ens ho diu la Carta als Hebreus, per la creu Ell no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses; a la creu s’ha fet igual que nosaltres, ha provat el dolor, la misèria i el sofriment i per això, aquell a qui els seus botxins tenien per una eina que ja no era bona per a res, és aquell a qui ens podem apropar confiats, que ens compadeix, ens acull i ens concedeix l’auxili que ens cal. I avui també nosaltres tenim molta set de compassió, de confiança, d’acolliment, de que algú prengui damunt seu els nostres dolors, les nostres malalties i intercedeixi a favor nostre.
Ara, amb els braços estesos a la creu, símbol de la nova aliança entre el cel i la terra, quan tot allò que havien anunciat les escriptures s’ha anat acomplint; de la creu estant Crist té encara temps, seguint el relat de l’Evangeli de Joan, de mirar al seu voltant. Als peus de la creu veu a qui està més a prop dels crucificats i són les dones, sempre les més properes a Jesús. Mentre que d’altres s’ho miraven de lluny estant i els deixebles ni això. Bora la creu hi havia la seva mare, la germana de la seva mare, Maria, dona de Cleofàs i Maria Magdalena i amb elles el deixeble estimat. Com Moisès tingué dalt al turó a Aaron i Hur per sostenir-lo; Crist té a Maria i al deixeble estimat als peus de la creu, mentre Ell enlaira els braços en signe de la nova aliança eterna. I Jesús confià la Mare al deixeble i el deixeble a la Mare. Paraules que signifiquen d’una banda confiar la Mare que quedava sola, per tant desatesa en la cultura jueva, a aquell deixeble que no ha abandonat al mestre i roman fidel als peus de la creu. Però per damunt de tot la Mare passa a ser la mare de tot aquell deixeble objecte de l’amor de Crist, passarà a ser la Mare de l’Església simbolitzada ara pel deixeble estimat i fidel. Maria als peus de la creu és més que la mare, és la nova Eva bora el nou Adam, la nova dona al costat del nou home; significant així que la creu és l’arbre de la vida i que si al paradís sota un arbre la humanitat perdé la seva igualtat amb Déu, al calvari sota aquest arbre, aparentment mort i sense futur, neix una vida que no tindrà fi. I avui també nosaltres tenim molta set de vida, de futur, d’esperança.
Jesús a la creu és conscient de que s’ha realitzat tot el que calia, i per tal d’acomplir-ho no s’ha fet enrere en cap moment. Certament s’ha angoixat, amb una angoixa de mort; però no ha rebutjat de beure el calze que el Pare li ha ofert. I ara és l’hora de que s’acabi d’acomplir el que anunciava l’Escriptura. A la creu Jesús té set, set pel sofriment que la creu suposa i que maldestrament volen satisfer amb una esponja xopa de vinagre; però també set de fidelitat. Des de la creu Crist pot veure, pot endevinar a Judes, el traïdor, traient-se la vida. Pot veure a Pere ben amagat després d’haver-se lliurat del perill al pati del palau del gran sacerdot, al que en mala hora s’acostà acompanyant a l’altre deixeble conegut d’aquells que interrogaven a Jesús i ben bé li costà desempallegar-se d’aquella criada pesada i d’aquell criat, parent del qui li havia tallat l’orella, que no volien més que comprometre’l i perdre’l; i al quart Evangeli canta el gall, però Pere no plora. De la creu estant Crist veu als gran sacerdots satisfets de que com ha anat tot plegat i impacients de que tot acabi l’abans possible i puguin celebrar la Pasqua tranquils, amb el fals messies oblidat i ben tancat en un sepulcre. Des de la creu veu a Pilat no massa satisfet pel paper que li ha tocat jugar en aquesta història en no haver-se’n sortit amb la seva de deixar-lo lliure i haver de carregar amb el remordiment de la seva crucifixió. Des de la creu Crist veu com una part d’aquells que l’havien aclamat diumenge, llançant rams al seu pas, i que poc després amb tanta força han demanat la seva mort, ara s’ho miren de lluny entre burletes i entretinguts per l’espectacle. Hi veu uns soldats amb pressa per acabar la feina encomanada que n’han tret una túnica, sense costura, teixida d’una sola peça de dalt a baix, com a tota recompensa, jugada als daus com deia l’Escriptura. Clavat a la creu Crist té set de fidelitat, la mateixa que li demostren aquelles dones encapçalades per la seva Mare, o fins i tot Josep d’Arimatea i Nicodem que esperen en la distància poder recollir el cos del mestre i retornar-li en alguna mesura la dignitat perduda. Hi veu al deixeble estimat l’únic que l’ha acompanyat en el seu periple judicial i ara acull la seva mare. Ens veu també a nosaltres, perquè la creu no és passat sinó que és sempre present. I nosaltres qui som? el Judes traïdor? L’esporuguit Pere? Els satisfet Caifàs? El qui se’n renta les mans com Pilat? El fidel, com el deixeble estimat? A la creu Crist té set, sobretot d’amor. I avui també nosaltres estem assedegats d’amor.
Tot s’ha acomplert, l’amor s’ha portat fins a l’extrem, fins a les seves últimes conseqüències i ha arribat a la seva plenitud. La missió de Crist és una obra d’amor que arriba al seu cim donant la seva vida al calvari. En acceptar Jesús la mort i una mort de creu, respon a la voluntat d’aquell qui el va enviar per a la nostra salvació. I així quan tot s’ha acomplert, del costat ferit per la llançada d’un dels soldats, de Crist ja mort en brolla sang i aigua; al qui no li han trencat cap os, l’han traspassat, com anunciava l’Escriptura, i en dona fruit. La sang és símbol del sacrifici i de la donació que Crist ha fet de sí mateix, sang de la que nosaltres participem en cada Eucaristia. L’aigua és símbol de l’Esperit, del nou naixement, del baptisme; aquella aigua viva que Jesús va anunciar a la samaritana. Sang i aigua que són símbol de l’Església que neix de l’arbre de la creu, que esdevé així arbre de vida i de vida eterna, de vida en esperit i en veritat. I avui també nosaltres tenim molta set de vida en esperit i en veritat.
Al capvespre d’aquell divendres quan començava el repòs entre els jueus; en aquell sepulcre nou, amortallat amb un llençol de lli i amb unes herbes aromàtiques, a l’espera de d’anar-hi les dones quan hagi passat el repòs d’aquell dissabte tant solemne, hi reposa la llavor de la vida; el gra de blat que caigut a terra ha mort i està a punt de donar molt de fruit, com un rebrot, com una soca tallada que reviu en una terra eixuta donarà fruit de salvació. I avui nosaltres més que mai tenim set de salvació.
9 d’abril del 2020
DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Ha arribat l’hora, l’hora de tornar al Pare havent passat per aquest món i Crist és conscient de que totes les coses que el Pare li ha deixat a les mans s’han d’acomplir per tal de tornar a dalt, al qui l’ha enviat, de qui ve i a qui pertany. Les peces poc a poc van encaixant, cadascú acompleix el paper que li ha estat assignat i a la vegada lliurament ha volgut representar. Judes ja té en el seu cor la ferma resolució de trair al mestre, ho farà aviat, i Jesús tot i saber-ho, comparteix la taula també amb ell. En les vigílies de la Pasqua tots plegats es disposen a complir de manera anticipada, allò que està prescrit. Recorden la sortida d’Egipte, l’alliberament del poble; també ara hauran de menjar a corre-cuita perquè l’hora del vertader alliberament s’acosta i comença una llarga nit on cal que tot es vagi acomplint.
Som a les portes de la nova i definitiva Pasqua i Jesús, que està a punt de ser entregat, es lliura fins a l’extrem, donant el seu cos i la seva sang i convidant als seus, convidant a l’Església, convidant-nos a nosaltres, a celebrar així el seu memorial, a tenir-lo present, en presència ben real i actual, d’aquesta manera singular fins que Ell torni. En el relat que ha rebut i transmès l’apòstol Pau es destaca aquest caràcter comunitari, eclesial. Els àpats de les primeres comunitats cristianes estaran marcats pels signes del pa i del calze amb el vi i per les paraules que, vint anys i escaig després dels fets, recull l’apòstol, paraules que encara avui repetim: «això és el meu cos», «aquest calze és la meva sang» és el seu memorial ràpidament integrat en la tradició cristiana. En paraules de sant Joan Pau II (Ecclesia de Eucharistia, 11) el relat de l’apòstol ens porta a les circumstàncies dramàtiques en que va néixer l’Eucaristia, inscrita de manera indissoluble dins dels esdeveniments de la passió i mort del Senyor, no tant sols els evoca, sinó que els fa presents de manera sacramental; així el sacrifici de la creu, prenunciat per Crist al cenacle, es manté i perpetua en ve de la nostra salvació. Cada vegada que celebrem el seu memorial, el sacrifici del Fill es fa de nou present i per mitjà d’ell tota l’obra de la redempció.
Però en aquest marc transcendent hi ha encara espai per a un gest que deixa bocabadats als deixebles. El mestre s’aixecà de la taula i es posà a rentar els peus als seus. Ell a qui Maria Magdalena li havia rentat els peus amb les seves llàgrimes, ungint-los amb perfum i eixugant-los amb els seus cabells; Ell a qui Maria, la germana de Marta i Llàtzer, els hi havia amorosit amb una lliure de car perfum de nard i eixugat amb la seva cabellera; ara quan ha arribat l’hora de la veritat ens deixa un gest que simbolitza i resumeix la missió que el Pare li havia confiat. Ha vingut a servir i no ha ser servit.
Crist la nova Pasqua, ens deixà el seu memorial, el seu cos i la seva sang, i ens demostrà fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem i ho plasmà amb aquest gest. Ell el Senyor, que no es volgué guardar per a ell la seva condició divina, aquell qui s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu, pren la condició d’esclau i fa un gest d’esclau; rentar els peus als deixebles i eixugar-los-els amb la tovallola que portava cenyida. Amb aquesta manera de fer expressa, en primer lloc, com ho mostra la conversa amb Pere, la necessitat que tots tenim de ser rentats dels nostres pecats, cadascun en la mesura que ens cal; en segon lloc ens assenyala la voluntat de servir fins a l’extrem. No ho van entendre, ho entendrien després; però tot i així els va donar exemple perquè fessin com Ell havia fet; així ens ha donat exemple perquè també nosaltres fem tal com Ell va fer. En el seu memorial, en el gest del rentament de peus en tota la seva vida hi ha un fil conductor; que no es altre que l’amor de Déu, un amor fins al límit, fins a l’extrem.
L’amor de Déu transforma el cors, ja no es tracta d’un ritus ben acomplert. La celebració del memorial del Senyor, la participació en la seva taula, menjar el seu cos i beure la seva sang, és sagrament de salvació que ha de transformar les nostres vides. Aquest sacrifici nou i perenne, convit del seu amor ens ha de portar a la plenitud de la caritat i de la vida, com ens ha dit l’oració col·lecta. L’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana, com la defineix el Concili Vaticà II (LG, 11); és el sagrament de la nostra fe, pel qual anunciem la mort i proclamem la resurrecció de Crist. En l’Eucaristia Crist ens hi espera, és el moment privilegiat i únic de l’encontre amb el Senyor, amb aquell qui es lliurà per amor a nosaltres fins a l’extrem.
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Ha arribat l’hora, l’hora de tornar al Pare havent passat per aquest món i Crist és conscient de que totes les coses que el Pare li ha deixat a les mans s’han d’acomplir per tal de tornar a dalt, al qui l’ha enviat, de qui ve i a qui pertany. Les peces poc a poc van encaixant, cadascú acompleix el paper que li ha estat assignat i a la vegada lliurament ha volgut representar. Judes ja té en el seu cor la ferma resolució de trair al mestre, ho farà aviat, i Jesús tot i saber-ho, comparteix la taula també amb ell. En les vigílies de la Pasqua tots plegats es disposen a complir de manera anticipada, allò que està prescrit. Recorden la sortida d’Egipte, l’alliberament del poble; també ara hauran de menjar a corre-cuita perquè l’hora del vertader alliberament s’acosta i comença una llarga nit on cal que tot es vagi acomplint.
Som a les portes de la nova i definitiva Pasqua i Jesús, que està a punt de ser entregat, es lliura fins a l’extrem, donant el seu cos i la seva sang i convidant als seus, convidant a l’Església, convidant-nos a nosaltres, a celebrar així el seu memorial, a tenir-lo present, en presència ben real i actual, d’aquesta manera singular fins que Ell torni. En el relat que ha rebut i transmès l’apòstol Pau es destaca aquest caràcter comunitari, eclesial. Els àpats de les primeres comunitats cristianes estaran marcats pels signes del pa i del calze amb el vi i per les paraules que, vint anys i escaig després dels fets, recull l’apòstol, paraules que encara avui repetim: «això és el meu cos», «aquest calze és la meva sang» és el seu memorial ràpidament integrat en la tradició cristiana. En paraules de sant Joan Pau II (Ecclesia de Eucharistia, 11) el relat de l’apòstol ens porta a les circumstàncies dramàtiques en que va néixer l’Eucaristia, inscrita de manera indissoluble dins dels esdeveniments de la passió i mort del Senyor, no tant sols els evoca, sinó que els fa presents de manera sacramental; així el sacrifici de la creu, prenunciat per Crist al cenacle, es manté i perpetua en ve de la nostra salvació. Cada vegada que celebrem el seu memorial, el sacrifici del Fill es fa de nou present i per mitjà d’ell tota l’obra de la redempció.
Però en aquest marc transcendent hi ha encara espai per a un gest que deixa bocabadats als deixebles. El mestre s’aixecà de la taula i es posà a rentar els peus als seus. Ell a qui Maria Magdalena li havia rentat els peus amb les seves llàgrimes, ungint-los amb perfum i eixugant-los amb els seus cabells; Ell a qui Maria, la germana de Marta i Llàtzer, els hi havia amorosit amb una lliure de car perfum de nard i eixugat amb la seva cabellera; ara quan ha arribat l’hora de la veritat ens deixa un gest que simbolitza i resumeix la missió que el Pare li havia confiat. Ha vingut a servir i no ha ser servit.
Crist la nova Pasqua, ens deixà el seu memorial, el seu cos i la seva sang, i ens demostrà fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem i ho plasmà amb aquest gest. Ell el Senyor, que no es volgué guardar per a ell la seva condició divina, aquell qui s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu, pren la condició d’esclau i fa un gest d’esclau; rentar els peus als deixebles i eixugar-los-els amb la tovallola que portava cenyida. Amb aquesta manera de fer expressa, en primer lloc, com ho mostra la conversa amb Pere, la necessitat que tots tenim de ser rentats dels nostres pecats, cadascun en la mesura que ens cal; en segon lloc ens assenyala la voluntat de servir fins a l’extrem. No ho van entendre, ho entendrien després; però tot i així els va donar exemple perquè fessin com Ell havia fet; així ens ha donat exemple perquè també nosaltres fem tal com Ell va fer. En el seu memorial, en el gest del rentament de peus en tota la seva vida hi ha un fil conductor; que no es altre que l’amor de Déu, un amor fins al límit, fins a l’extrem.
L’amor de Déu transforma el cors, ja no es tracta d’un ritus ben acomplert. La celebració del memorial del Senyor, la participació en la seva taula, menjar el seu cos i beure la seva sang, és sagrament de salvació que ha de transformar les nostres vides. Aquest sacrifici nou i perenne, convit del seu amor ens ha de portar a la plenitud de la caritat i de la vida, com ens ha dit l’oració col·lecta. L’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana, com la defineix el Concili Vaticà II (LG, 11); és el sagrament de la nostra fe, pel qual anunciem la mort i proclamem la resurrecció de Crist. En l’Eucaristia Crist ens hi espera, és el moment privilegiat i únic de l’encontre amb el Senyor, amb aquell qui es lliurà per amor a nosaltres fins a l’extrem.
8 d’abril del 2020
DIMECRES SANT
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25
«Oh Déu, de qui Judes va rebre el càstig del seu pecat, i el lladre el premi de la seva confessió: feu-nos sentir l’efecte de la vostra misericòrdia per tal que així com Nostre Senyor Jesucrist va concedir a cadascun allò que mereixia, així a nosaltres, destruït l’error de l’home vell, ens concedeixi la gràcia de la seva resurrecció». Aquesta era la col·lecta de la missa de la Cena del Senyor, abans de la reforma litúrgica, i es tornava a repetir el divendres sant, després de la primera profecia. El missal de Pau VI la va suprimir. Aquest text ens parla de dues actituds possibles davant la Creu de Jesús: la del lladre, el bon lladre, que seria l’actitud creient, i que li comporta l’admissió al Paradís; i la de Judes, que és l’actitud del refús i del màxim tancament davant el missatge de Jesús i el llenguatge de la Creu. Nosaltres, però, no volem emetre cap judici, el confiem a la misericòrdia de Déu, de la qual volem sentir l’efecte. Farem només dues reflexions, com dues propostes de lectura.
La primera. Mirem de llegir la història de la traïció de Judes en el conjunt de tot el relat de la Passió; no com un fet aïllat. Judes, Pilat, la dona de Pilat, els sacerdots, els fariseus, la turba, els deixebles ..., considerats individualment, són com aquelles figuretes del famós rellotge astronòmic de Praga que van desfilant, sense cap connexió aparent entre elles. Ens cal integrar-les en el relat de la Passió per tal de poder-les comprendre en profunditat, cadascuna d’elles i les unes en relació amb les altres.
La segona. Mirem també de llegir la traïció de Judes a la llum d’altres històries de traïció de la Sagrada Escriptura. Penso en dos personatges rellevants: Josep, venut pels seus germans, i David, traït pel seu fill Absalom. Tant Josep com David són figures del Crist. Josep, que endegarà tot un treball de reconciliació i acceptació entre els seus germans, ens dona una clau importantíssima de lectura: «Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 45,4-5). Aquesta frase la podríem aplicar també al misteri de la traïció de Judes. Déu, de la història de les nostres traïcions, en fa una història de tradició, de lliurament, de salvació, d’amor, fent realitat el doble significat del verb trair, en llatí i en grec, que significa en primer lloc lliurar, entregar: Judes lliura Jesús als jueus, els jueus el lliuren a Pilat, Pilat el lliura perquè el crucifiquin, i a la Creu Jesús assumeix aquest lliurament lliurant-se ell mateix al Pare i a la Humanitat. I és a través de tots aquests lliuraments que el Pare lliura el seu Fill per la nostra salvació. Lliurem també nosaltres la nostra llibertat i la nostra responsabilitat en braços del Crucificat, perquè ell les guareixi, les transformi i les purifiqui.
Misteri de lliurament i de salvació que reflecteix molt bé la nova col·lecta del Dijous Sant que recitarem demà: «Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans de lliurar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida». La plenitud de la caritat i de la vida. Amén.
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25
«Oh Déu, de qui Judes va rebre el càstig del seu pecat, i el lladre el premi de la seva confessió: feu-nos sentir l’efecte de la vostra misericòrdia per tal que així com Nostre Senyor Jesucrist va concedir a cadascun allò que mereixia, així a nosaltres, destruït l’error de l’home vell, ens concedeixi la gràcia de la seva resurrecció». Aquesta era la col·lecta de la missa de la Cena del Senyor, abans de la reforma litúrgica, i es tornava a repetir el divendres sant, després de la primera profecia. El missal de Pau VI la va suprimir. Aquest text ens parla de dues actituds possibles davant la Creu de Jesús: la del lladre, el bon lladre, que seria l’actitud creient, i que li comporta l’admissió al Paradís; i la de Judes, que és l’actitud del refús i del màxim tancament davant el missatge de Jesús i el llenguatge de la Creu. Nosaltres, però, no volem emetre cap judici, el confiem a la misericòrdia de Déu, de la qual volem sentir l’efecte. Farem només dues reflexions, com dues propostes de lectura.
La primera. Mirem de llegir la història de la traïció de Judes en el conjunt de tot el relat de la Passió; no com un fet aïllat. Judes, Pilat, la dona de Pilat, els sacerdots, els fariseus, la turba, els deixebles ..., considerats individualment, són com aquelles figuretes del famós rellotge astronòmic de Praga que van desfilant, sense cap connexió aparent entre elles. Ens cal integrar-les en el relat de la Passió per tal de poder-les comprendre en profunditat, cadascuna d’elles i les unes en relació amb les altres.
La segona. Mirem també de llegir la traïció de Judes a la llum d’altres històries de traïció de la Sagrada Escriptura. Penso en dos personatges rellevants: Josep, venut pels seus germans, i David, traït pel seu fill Absalom. Tant Josep com David són figures del Crist. Josep, que endegarà tot un treball de reconciliació i acceptació entre els seus germans, ens dona una clau importantíssima de lectura: «Jo soc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d’haver-ho fet: és Déu qui m’ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 45,4-5). Aquesta frase la podríem aplicar també al misteri de la traïció de Judes. Déu, de la història de les nostres traïcions, en fa una història de tradició, de lliurament, de salvació, d’amor, fent realitat el doble significat del verb trair, en llatí i en grec, que significa en primer lloc lliurar, entregar: Judes lliura Jesús als jueus, els jueus el lliuren a Pilat, Pilat el lliura perquè el crucifiquin, i a la Creu Jesús assumeix aquest lliurament lliurant-se ell mateix al Pare i a la Humanitat. I és a través de tots aquests lliuraments que el Pare lliura el seu Fill per la nostra salvació. Lliurem també nosaltres la nostra llibertat i la nostra responsabilitat en braços del Crucificat, perquè ell les guareixi, les transformi i les purifiqui.
Misteri de lliurament i de salvació que reflecteix molt bé la nova col·lecta del Dijous Sant que recitarem demà: «Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la qual el vostre Unigènit, abans de lliurar-se a la mort, confià a la seva Església el sacrifici nou i perenne, convit del seu amor; feu que obtinguem d’aquest gran sagrament la plenitud de la caritat i de la vida». La plenitud de la caritat i de la vida. Amén.
7 d’abril del 2020
DIMARTS SANT
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38
El Psalteri de Cîteaux, o de sant Robert, un bell manuscrit que es troba a la Biblioteca Municipal de Dijon, presenta, just abans dels salms, una imatge de Jesús lligat a la columna assotat per dos borrells. Quan el Salteri era encara el devocionari del poble fidel, els il·luminadors dels manuscrits sabien molt bé que calia llegir els salms com a sagrament del Crist sofrent i triomfant. Els salms són com el nard preuat de l’evangeli d’ahir, i escampen per totes les pàgines de l’Escriptura la bona olor del Crist, del seu misteri de mort i de vida per nosaltres.
Ahir, després de la 1a lectura, cantàvem el salm 26, Dominus illuminatio mea, avui el 70, In te Domine speravi, demà el 68, Salvum me fac Deus. Són salms de David, i els retrobem tots tres en la litúrgia vigiliar d’aquests dies sants, l’antic ofici de tenebres. El Crist lligat a la columna que contemplem en el Psalteri de Cîteaux, es va dibuixant, es va acolorint mentre preguem aquests salms. «Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44).
El salm d’avui, el 70, és ple de paraules de confiança, una confiança que es fonamenta en la realitat icommovible de Déu, com la columna a la qual lligaren Jesús. Un Déu que és castell de refugi, roca salvadora, penyal i plaça forta, a partir del qual hem d’aprendre a fonamentar la nostra pròpia esperança en la seva salvació, com ho fa Jesús, i ens ensenya a fer-ho a nosaltres, en el seu camí de la Passió, un camí que comença amb el cant dels salms del Hallel, després de sopar, i acaba també amb el cant de salms, a la Creu.
La confiança de Jesús en aquest Déu del qual es refia des de les entranyes de la mare és el fonament de la seva lloança i de la seva acció gràcies. I és que el sofriment del just en el Salteri duu amagada, com una llavor colgada, l’esperança de l’alegria i de la resurrecció: «el goig que m’heu posat al cor és més gran que el que tenen ells quan ha estat bona la collita de blat i de vi» (Sl 4,8).
L’Abat General, fent-se ressò del papa Francesc, ens convidava a abraçar en Crist l’esperança. Em ve al pensament aquella icona tan bonica i devota de l’amplexus de sant Bernat, que ben bé podria encapçalar el nostre llibre dels salms. Deixem-nos abraçar pel Crucificat, que canta per boca de David en els salms, que és llum, esperança i salvació nostra. Demanem al qui regna eternament, l’inspirador de tot bé, que ompli els nostres llavis de les seves lloances i ens mantingui perseverants en la meditació del seu misteri pasqual. També en aquest temps de desert. Amén.
Is 49, 1-6; Sl 70, 1-2, 3-4a, 5-6ab, 15 i 17 (R.: 15); Jn 13, 21-33, 36-38
El Psalteri de Cîteaux, o de sant Robert, un bell manuscrit que es troba a la Biblioteca Municipal de Dijon, presenta, just abans dels salms, una imatge de Jesús lligat a la columna assotat per dos borrells. Quan el Salteri era encara el devocionari del poble fidel, els il·luminadors dels manuscrits sabien molt bé que calia llegir els salms com a sagrament del Crist sofrent i triomfant. Els salms són com el nard preuat de l’evangeli d’ahir, i escampen per totes les pàgines de l’Escriptura la bona olor del Crist, del seu misteri de mort i de vida per nosaltres.
Ahir, després de la 1a lectura, cantàvem el salm 26, Dominus illuminatio mea, avui el 70, In te Domine speravi, demà el 68, Salvum me fac Deus. Són salms de David, i els retrobem tots tres en la litúrgia vigiliar d’aquests dies sants, l’antic ofici de tenebres. El Crist lligat a la columna que contemplem en el Psalteri de Cîteaux, es va dibuixant, es va acolorint mentre preguem aquests salms. «Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44).
El salm d’avui, el 70, és ple de paraules de confiança, una confiança que es fonamenta en la realitat icommovible de Déu, com la columna a la qual lligaren Jesús. Un Déu que és castell de refugi, roca salvadora, penyal i plaça forta, a partir del qual hem d’aprendre a fonamentar la nostra pròpia esperança en la seva salvació, com ho fa Jesús, i ens ensenya a fer-ho a nosaltres, en el seu camí de la Passió, un camí que comença amb el cant dels salms del Hallel, després de sopar, i acaba també amb el cant de salms, a la Creu.
La confiança de Jesús en aquest Déu del qual es refia des de les entranyes de la mare és el fonament de la seva lloança i de la seva acció gràcies. I és que el sofriment del just en el Salteri duu amagada, com una llavor colgada, l’esperança de l’alegria i de la resurrecció: «el goig que m’heu posat al cor és més gran que el que tenen ells quan ha estat bona la collita de blat i de vi» (Sl 4,8).
L’Abat General, fent-se ressò del papa Francesc, ens convidava a abraçar en Crist l’esperança. Em ve al pensament aquella icona tan bonica i devota de l’amplexus de sant Bernat, que ben bé podria encapçalar el nostre llibre dels salms. Deixem-nos abraçar pel Crucificat, que canta per boca de David en els salms, que és llum, esperança i salvació nostra. Demanem al qui regna eternament, l’inspirador de tot bé, que ompli els nostres llavis de les seves lloances i ens mantingui perseverants en la meditació del seu misteri pasqual. També en aquest temps de desert. Amén.
5 d’abril del 2020
DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66
Escriu sant Agustí: «el qui era immortal va poder morir, d’aquesta manera va voler donar-nos la vida a nosaltres, als mortals; i això per fer-nos partícips del seu ésser, després d’haver-se fet ell partícip del nostre. Ja que de la mateixa manera que no hi havia en nosaltres cap principi de la vida, no hi havia en ell cap principi de la mort» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).
El moment del Senyor s’acosta i és alhora el moment del desengany. Poc es podien pensar els apòstols aquell diumenge en que Jesús era aclamat pels carrers de Jerusalem com a Fill de David i beneit per venir en nom del Senyor; que pocs dies després seria jutjat, condemnat i crucificat. Pere no és un mentider, certament al cenacle està segur de que arribat el cas donarà la vida pel seu mestre; fins i tot per defensar-lo arriba a tallar l’orella del criat del gran sacerdot; mentre el mateix Crist li retreu i li mana d’embeinar l’espasa; després vindrà la por a córrer la mateixa sort que el mestre, perquè per a Pere encara no és el moment. No es tracta d’un combat entre forces iguals, el regne del cel no ve per imposar-se amb legions, ni que siguin d’àngels, ve per entrar als nostres cors, d’allí on cap exèrcit per nombrós i poderós que sigui no el podrà arrancar si hi ha arrelat amb la força més gran que hi ha, l’amor de Déu.
Amb aquesta convicció Jesús és capaç de donar-nos-ho tot, fins a l’extrem de donar-nos la seva vida. Empès per aquesta força no amaga la cara davant ofenses i escopinades, no evita l’esquena als qui l’assoten, ni la galta als qui li arrenquen la barba. És el Pare qui està al seu costat, l’ajuda i li permet parar com una roca. En el pla de Déu està que el Fill arribi a fer-se no res, semblant als homes, que som ben poca cosa, abaixant-se i fent-se obeint fins a acceptar el que més lluny està de la seva divinitat, la mort, i una mort de creu, una mort d’oprobi. És aquest el calze que beu per a nosaltres i ho fa traït, abandonat, escarnit i vexat. Els seus no foren ni tant sols capaços de vetllar una hora amb Ell i quan arribà el moment clau, quan fou detingut com si d’un bandoler es tractés, el deixaren sol i fugiren, desenganyats tal com els hi havia dit i plens de por; com tots nosaltres davant el dolor i la mort.
Ha arribat l’hora, el moment de les preguntes; les dels apòstols que li diuen: «No sóc pas jo, rabí?» perquè potser se senten tots una mica traïdors. Però «Com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» com pregunta Jesús a un Pere sorprès per la mansuetud del mestre, perquè no sap que cal que tot vagi així tal com el Pare ho havia establert. El moment de les preguntes dels acusadors, «No et vols defensar de res?» I de què serviria? Els grans sacerdots ja han decidit d’antuvi de matar-lo, perquè val més que un sol home mori pel poble que no pas buscar-se més problemes amb el poder de Roma, al que ben poc li costa iniciar una repressió contra Israel, aquest poble insignificant situat al límit de l’imperi. «Ets tu el rei dels jueus?» li pregunta un Pilat incòmode per la situació; ja li ha dit Jesús al gran sacerdot que Ell és el Messies, el Fill de Déu i tanmateix ara ho ratifica davant el governador romà. Ell és el rei d’Israel; però ningú dels qui el jutgen, cap dels qui amb les seves decisions o inhibicions arribaran a portar-lo a la creu, entén de quin regne és rei, de quin tipus de regne es tracta. Veritablement ni els seus ho entenen encara, ara estan desenganyats, perquè allò que semblava a tocar el diumenge en que Jesús fou rebut a Jerusalem amb tant gran entusiasme com a Messies, ara s’ha fos; els mantells i branques estesos al seu pas, els crits de joia s’han convertit en crits a favor de Barrabàs i en contra de Jesús. Ara els seus veuen perillar sinó desaparèixer, el seu lloc a la dreta i a l’esquerra del nou rei; però després ho entendran tot, a la llum de la resurrecció i amb la força de l’Esperit.
També ressona l’angoixa del mateix Crist davant el calze que li toca beure, la solitud a la creu en el moment de la mort. Angoixa, solitud i preguntes que avui tanta gent sent i es fa des del dolor ocasionat per la pandèmia, un dolor que Jesús coneix en primera persona. «Per què quin mal ha fet?», es pregunta Pilat abans de rentar-se’n les mans de tot allò. Cap, ha tornat la vista als cecs, l’oïda als sords, la parla als muts, ha fet caminar als coixos i als paràlics, ha alliberat als endimoniats, fins i tot ha tornat la vida als morts i ha predicat l’amor a Déu i al proïsme. Davant del dolor i de la mort hi ha moltes preguntes i això ens angoixa.
Hi ha una resposta, la que davant de tants interrogants, de tant desconcert, pronuncià el centurió, al peu de la creu estant, i que aporta llum enmig de tanta foscor, «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». Aquesta és la veritat que ens ha de fer lliures. Jesús és el Fill de Déu, fet home com nosaltres igual en tot, llevat del pecat, per a compartir la nostra vida, el nostre dolor i la nostra mort i compartint-los vèncer-los; una victòria molt més gran que la que podria aconseguir qualsevol estol de legions, una victòria que és vida per sempre. Aquest és el sentit de tot plegat, l’eix del pla de salvació; no hi perdéssim pas el fil conductor que va de la divinitat a la humanitat per retornar a Déu com a fills seus; que va de la font de la vida a la vida eterna, passant per la mort del Fill de Déu.
En aquests dies d’incertesa i d’angoixa, en aquests temps en que dolorosament ens hem adonat de que no ho dominem pas tot, sinó que hi ha tantes coses que ens superen; és l’hora, és el moment d’acostar-se a Déu confiats i certs de que Ell és la font de la vida i que per amor, sols per amor podia fer-ho, ha lliurat al seu Fill a la nostra iniquitat i així poguéssim nosaltres guanyar la vida eterna. Ara arreu al nostre voltant hi ha dol, por i desconcert; molta gent viu una passió, vivim un autèntic Divendres Sant, on hi ha molta solitud com al calvari, molta tristesa i abatiment com a Guet-Semaní i masses sepulcres plens. Com a creients ens cal aportar-hi llum i esperança; aquella que sols pot venir del gran misteri que aquests dies celebrarem, la passió i mort, certament, però sobretot i per damunt de tot la resurrecció del Senyor, de Crist, el Fill de Déu. Aquell que essent immortal va voler morir, per donar-nos la vida als mortals; una vida, que sols pot néixer d’aquell on no hi ha cap principi de la mort, sinó en el que tot és vida. Perquè «Qui és, en efecte, Crist, sinó aquella Paraula que ja existia al començament, que estava amb Déu i que era Déu?» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66
Escriu sant Agustí: «el qui era immortal va poder morir, d’aquesta manera va voler donar-nos la vida a nosaltres, als mortals; i això per fer-nos partícips del seu ésser, després d’haver-se fet ell partícip del nostre. Ja que de la mateixa manera que no hi havia en nosaltres cap principi de la vida, no hi havia en ell cap principi de la mort» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).
El moment del Senyor s’acosta i és alhora el moment del desengany. Poc es podien pensar els apòstols aquell diumenge en que Jesús era aclamat pels carrers de Jerusalem com a Fill de David i beneit per venir en nom del Senyor; que pocs dies després seria jutjat, condemnat i crucificat. Pere no és un mentider, certament al cenacle està segur de que arribat el cas donarà la vida pel seu mestre; fins i tot per defensar-lo arriba a tallar l’orella del criat del gran sacerdot; mentre el mateix Crist li retreu i li mana d’embeinar l’espasa; després vindrà la por a córrer la mateixa sort que el mestre, perquè per a Pere encara no és el moment. No es tracta d’un combat entre forces iguals, el regne del cel no ve per imposar-se amb legions, ni que siguin d’àngels, ve per entrar als nostres cors, d’allí on cap exèrcit per nombrós i poderós que sigui no el podrà arrancar si hi ha arrelat amb la força més gran que hi ha, l’amor de Déu.
Amb aquesta convicció Jesús és capaç de donar-nos-ho tot, fins a l’extrem de donar-nos la seva vida. Empès per aquesta força no amaga la cara davant ofenses i escopinades, no evita l’esquena als qui l’assoten, ni la galta als qui li arrenquen la barba. És el Pare qui està al seu costat, l’ajuda i li permet parar com una roca. En el pla de Déu està que el Fill arribi a fer-se no res, semblant als homes, que som ben poca cosa, abaixant-se i fent-se obeint fins a acceptar el que més lluny està de la seva divinitat, la mort, i una mort de creu, una mort d’oprobi. És aquest el calze que beu per a nosaltres i ho fa traït, abandonat, escarnit i vexat. Els seus no foren ni tant sols capaços de vetllar una hora amb Ell i quan arribà el moment clau, quan fou detingut com si d’un bandoler es tractés, el deixaren sol i fugiren, desenganyats tal com els hi havia dit i plens de por; com tots nosaltres davant el dolor i la mort.
Ha arribat l’hora, el moment de les preguntes; les dels apòstols que li diuen: «No sóc pas jo, rabí?» perquè potser se senten tots una mica traïdors. Però «Com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» com pregunta Jesús a un Pere sorprès per la mansuetud del mestre, perquè no sap que cal que tot vagi així tal com el Pare ho havia establert. El moment de les preguntes dels acusadors, «No et vols defensar de res?» I de què serviria? Els grans sacerdots ja han decidit d’antuvi de matar-lo, perquè val més que un sol home mori pel poble que no pas buscar-se més problemes amb el poder de Roma, al que ben poc li costa iniciar una repressió contra Israel, aquest poble insignificant situat al límit de l’imperi. «Ets tu el rei dels jueus?» li pregunta un Pilat incòmode per la situació; ja li ha dit Jesús al gran sacerdot que Ell és el Messies, el Fill de Déu i tanmateix ara ho ratifica davant el governador romà. Ell és el rei d’Israel; però ningú dels qui el jutgen, cap dels qui amb les seves decisions o inhibicions arribaran a portar-lo a la creu, entén de quin regne és rei, de quin tipus de regne es tracta. Veritablement ni els seus ho entenen encara, ara estan desenganyats, perquè allò que semblava a tocar el diumenge en que Jesús fou rebut a Jerusalem amb tant gran entusiasme com a Messies, ara s’ha fos; els mantells i branques estesos al seu pas, els crits de joia s’han convertit en crits a favor de Barrabàs i en contra de Jesús. Ara els seus veuen perillar sinó desaparèixer, el seu lloc a la dreta i a l’esquerra del nou rei; però després ho entendran tot, a la llum de la resurrecció i amb la força de l’Esperit.
També ressona l’angoixa del mateix Crist davant el calze que li toca beure, la solitud a la creu en el moment de la mort. Angoixa, solitud i preguntes que avui tanta gent sent i es fa des del dolor ocasionat per la pandèmia, un dolor que Jesús coneix en primera persona. «Per què quin mal ha fet?», es pregunta Pilat abans de rentar-se’n les mans de tot allò. Cap, ha tornat la vista als cecs, l’oïda als sords, la parla als muts, ha fet caminar als coixos i als paràlics, ha alliberat als endimoniats, fins i tot ha tornat la vida als morts i ha predicat l’amor a Déu i al proïsme. Davant del dolor i de la mort hi ha moltes preguntes i això ens angoixa.
Hi ha una resposta, la que davant de tants interrogants, de tant desconcert, pronuncià el centurió, al peu de la creu estant, i que aporta llum enmig de tanta foscor, «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». Aquesta és la veritat que ens ha de fer lliures. Jesús és el Fill de Déu, fet home com nosaltres igual en tot, llevat del pecat, per a compartir la nostra vida, el nostre dolor i la nostra mort i compartint-los vèncer-los; una victòria molt més gran que la que podria aconseguir qualsevol estol de legions, una victòria que és vida per sempre. Aquest és el sentit de tot plegat, l’eix del pla de salvació; no hi perdéssim pas el fil conductor que va de la divinitat a la humanitat per retornar a Déu com a fills seus; que va de la font de la vida a la vida eterna, passant per la mort del Fill de Déu.
En aquests dies d’incertesa i d’angoixa, en aquests temps en que dolorosament ens hem adonat de que no ho dominem pas tot, sinó que hi ha tantes coses que ens superen; és l’hora, és el moment d’acostar-se a Déu confiats i certs de que Ell és la font de la vida i que per amor, sols per amor podia fer-ho, ha lliurat al seu Fill a la nostra iniquitat i així poguéssim nosaltres guanyar la vida eterna. Ara arreu al nostre voltant hi ha dol, por i desconcert; molta gent viu una passió, vivim un autèntic Divendres Sant, on hi ha molta solitud com al calvari, molta tristesa i abatiment com a Guet-Semaní i masses sepulcres plens. Com a creients ens cal aportar-hi llum i esperança; aquella que sols pot venir del gran misteri que aquests dies celebrarem, la passió i mort, certament, però sobretot i per damunt de tot la resurrecció del Senyor, de Crist, el Fill de Déu. Aquell que essent immortal va voler morir, per donar-nos la vida als mortals; una vida, que sols pot néixer d’aquell on no hi ha cap principi de la mort, sinó en el que tot és vida. Perquè «Qui és, en efecte, Crist, sinó aquella Paraula que ja existia al començament, que estava amb Déu i que era Déu?» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
